SEMBLA QUE HA ANAT D’UN PÈL

Uf… (pronunciïs, traient aire per la boca, amb una clara expressió d’alleujament) sembla que aquesta vegada ha anat d’un pèl, que, com sempre passa, s’ha ha entès malament, que no es tractava de girar com un mitjó la immersió lingüística, Déu nos en guard!, sinó de millorar el model educatiu, ha dit, cofoi, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta.

Algú es podia imaginar que el PSC, amb aquell passat catalanista forjat pels Maragall, Obiols, Raventós, Serra, Lluch, Tura, Geli i tants d’altres, volgués ocupar l’espai trapella i populista de Ciutadans, i endegués una batalla contra els sistema imperant d’immersió lingüística que diuen que ha donat tan bons resultats? Algú es podia imaginar que, implicats en la batalla de Pedro Sánchez per atraure la abstenció de C’s i el PP, de cara a la investidura i enviar a tomar vent els torracollons d’ERC, burxant on fa més mal (el tema de la llengua a les escoles), el PSC s’enfangaria en una batalla impopular en la que tindria en contra la majoria –l’amplíssima majoria–d’ensenyants de Catalunya? Algú es podia imaginar que Miquel Iceta seria tan babau que, per complaure a l’amo de Madrid, es faria l’hara-kiri sense deixar de ballar?

Es veu que sí, es veu que gairebé tothom. Alguns amb alegria perquè ja era hora que un partit com el PCS prengués el relleu de Ciutadans en la defensa del castellà a l’ensenyament i acabés amb el vilipendi de l’espanyolitat que diuen des de Madrid que passa a les escoles catalanes. D’altres enfurismats perquè, poca broma, amb l’ensenyament no s’hi juga i el xantatge amb la llengua es propi de miserables. Alguns, també, perplexos perquè mai s’haguessin pogut imaginar una baixada de pantalons tan indigna per part d’un noi tan simpàtic i educat com Miquel Iceta i la resta de la penya socialista catalana que queda. Però es veu que amb les giragonses amb que té acostumada la parròquia el senyor Iceta pel que fa a declaracions i contradeclaracions (alguns sembla que l’han rebatejat com el Digo/Diego; jo crec que es així, que ho he sentit bé, que no m’hauran dit el Nyigo-Nyago) a ningú li havia sorprès que es fiqués en aquest alberginial  (disculpin la traducció literal, lliure i poc fabriana de la paraula berenjenal) o, si ho prefereixen, embolic.

Tots plegats ho hem entès malament, ens hem equivocat de mig a mig: El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, va sortir ahir a desmentir les crítiques que ha rebut el document marc aprovat al setembre de cara al proper congrés i en el qual s’aposta per un model plurilingüe a l’escola que substitueixi l’actual immersió lingüística. Va negar que el partit vulgui canviar el model o abandonar la immersió lingüística a Catalunya, però sí que va matisar que pretén “flexibilitzar-lo”. “Hi haurà zones que necessitaran reforçar el català; d’altres, el castellà, i totes, segur, l’anglès”, va insistir (segons transcric de la crònica d’El Punt/Avui).

Millor, escoltin. Que no se li ha perdut res al PSC en la discussió d’aquest model acordat per majoria al Parlament l’any 1983, amb, només, dos vots en contra, en que es declarava el català “llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els nivells educatius”. El cert és que es tracta d’un tema que sempre m’ha amoïnat –la possible impugnació arbitrària del model– i ho he parlat moltes vegades amb mestres, pares implicats, immigrants (perdó, migrants) que per haver arribat aquí de petits van estudiar segons el model imperant. I no he trobat ningú que en fes fàstics. A més, el sistema ha estat molt valorat internacionalment, segons expliquen els experts.

Passi el que passi amb les negociacions de la investidura, votin sí, votin no, o s’abstinguin els qui hi estan implicats, el PSC no pot passar a la història per una cagada com la que es veia venir.  Compte amb els emmerdadors. Amb la llengua no s’hi juga. El patètic final del Rivera (em refereixo a l’Albert, no al José Antonio Primo de) n’és un exemple.

EL TRET AL PEU

Sembla mentida que un paio tan guapo i atractiu, que queda tan bé a les fotografies de les cimeres, que ha estat capaç de ressorgir de les seves cendres –com diuen que feia per no avorrir-se l’Au Fènix–, després del trinxat que li van fer els seus, que és capaç d’anar d’una punta a l’altra segons bufa el vent, que, encara que sigui a contracor –gairebé n’estic segur–, es disfressa de catalanofòbic per cercar, inútilment, el recolzament de la dreta un dia, malgrat haver-se confessat poc mesos abans, amb una sinceritat transparent i que arribava al cor, capdavanter del federalisme i de la plurinacionalitat espanyola, el paradigma del diàleg amb els discrepants en acceptar els vots dels empestats per assolir el triomf en la moció de censura i haver-se reunit amb Quim Torra al Palau de Pedralbes el desembre de 2018, segons rescabalo de l’hemeroteca d’una notícia d’EFE de l’any passat, deia que un paio així, ni que sigui president en funcions, no és capaç de fotre’s tot sol un tret al peu a no ser que se sigui molt ruc.

Perquè en aquest cas no valen excuses: que si la dreta no ha volgut abstenir-se per a salvar España de les hordes perifèriques, que si l’Iglesias –quin poc feeling que li tinc a aquest nano de la cua, s’haurà dit més d’un cop– volia l’oro i el moro, que si exhumava el dictador em passejarien pels carrers a coll i be[acm1] , que si assegurava que els presos polítics complirien la sentència i prometia que portaria Puigdemont com fos em farien l’onada… El conte de la lletera, President en funcions, que t’ha portat a consumar el pitjor fiasco de l’esquerra dels últims quaranta anys i a fer-nos rascar de les nostres escurades butxaques cent vuitanta cinc milions d’euros, que es diu de pressa: el tret al peu que t’has disparat tu solet…. I mira que t’havien avisat. Encara que la resta del món t’hagi fet el llit, ho sento ser tan franc, però tu ets l’únic responsable del que ens ha passat, tu i la penya d’ineptes que et riuen les gràcies.

Ja ho veus: has destapat la llosa i l’esperit putrefacte s’ha expandit i ha remogut la calaixera on molts espanyols hi tenien embolicada i amagada la tendència feixista. Ja ho veus: per als milions dels votants de Vox i a uns altres quants del PP que els hi tocarà fer seguidisme si volen evitar el traspàs , “en España empieza a amanecer”. Al feixisme i/o al franquisme no se’l combat amb gestos electorals quaranta anys més tard de quan tocava tallar-lo d’arrel.  O passa el que passa. El tema del Valle de los Caídos o l’entomes en la seva globalitat, desmantellant-lo i desvirtuant-lo de dalt a baix, o l’aïlles amb els seus monjos i la seva feligresia i fas com si no hi fos. Un cordó sanitari que es diu.

Mentre dura la ressaca mediàtica i cadascú s’avança als esdeveniments segons el so que vol fer sonar al seu flabiol, a mi se m’acudeixen molt poques sortides a l’atzucac en què ens has ficat pel teu mal cap i la teva propensió a somniar truites. O recuperes l’esperit de la moció de censura que et va dur a la Moncloa –te’n recordes?– parlant de política i de pactes amb tothom. Si no et poses de perfil i ets franc i vas de veres i oblides el cangueli que et provoquen els de l’“aporellosoé”, jo crec que al seient de davant pots trobar esperit col·laboratiu malgrat la desafecció i el cabreig acumulat, però necessites el qui li cal a un govern progressista –que dius tu–: amnistia i tornar a la casella de sortida (el mateix demanaria si m’adrecés als teus possibles interlocutors, que ningú no ho dubti; que d’irreductibles, fanàtics i trabucaires n’hi ha per tot arreu). Deslliurar-te de pressions patronals, casernàries, borbòniques, judicials, episcopals, del clavegueram i de l’Íbex i fer de polític, que per això cobres. Cobreu.

L’altra possibilitat és més senzilla i tranquil·la: la porta giratòria de la que tant en saben els teus avantpassats en aquest ofici.

No et facis il·lusions, qualsevol altra viarany és un pedaç, un fer volar coloms, un qui dia passa anys empeny, un sortir a la viquipèdia com el babau que va deixar passar la segona oportunitat. I no sé si t’han explicat que és mentida que el carter sempre truca dues vegades. Normalment et deixa un paperet que diu que passis tu per l’oficina de correus.

Au, espavila.

Au, espavileu tots plegats, que ve el llop.


 [acm1]

DE LA VIDEOCÒNSOLA A LES BARRICADES

Estic llegint molta prosa poètica entorn dels adolescents encaputxats que han encès Barcelona aquestes nits passades d’aldarulls i violència. Violència absurda per dues de les tres bandes en conflicte. Violència absurda i tampoc útil –algú es capaç de discernir que és útil en aquest embolic en que els incompetents ens han immers?– d’escamots de nois i noies molt joves amb la cara tapada que la glosa els situa entre la desesperació pel món que els està a punt de caure a sobre i la decepció del qui els hi van prometre l’arcàdia republicana, independent i rica i plena. Violència amb acarnissament, desproporció i desmesura per part dels robocops desbordats i aparentment acollonits, una secció dels quals, els de la policia espanyola, s’han saltat a la torera la llei que impedeix fer servir bales de goma a Catalunya i així anem d’ulls buidats, commocions cerebrals i colló perdut per sempre. Del tercer sector –infinitament majoritari en el còmput, silenciat vergonyosament pels mitjans de comunicació de l’Ibex 35 i de la Borbonnerie, que, a més a més, ha fet feines d’interposició entre els violents i els de la porra i l’escopeta, cosa que ningú no els hi ha agraït– que manté l’actitud pacífica, festiva, i encara confiada i de la qual ningú en parla, malgrat les cincs marxes sobre Barcelona, infinitament superior en nombre de participants que la famosa marxa sobre Washington de la que jo em feia ressò cròniques enrere.

Res més lluny de la meva intenció que situar-me en el terreny covard i centrista de l’equidistància. Sé que el culpable principal és aquest Estat superb, prepotent i mal acostumat al colonialisme fins que li planten cara, que des del principi ha administrat el problema maldestrament. Tampoc salvo de la crítica –i d’aquí el perill de semblar equidistant– dels babaus que han fet creure a la feligresia, amb ganes de comprar miracles, que tot seria bufar i fer ampolles, perquè el món ens mirava i qui vol pot. Inconscients que ens han portat a la confrontació quan sabien –i si no ho sabien és que no serveixen per el que els paguen– que anàvem sempre a perdre: Ulls, llibertat, il·lusió, confiança, bous i esquelles.

La setmana passada no hi havia aldarulls ni violència. La bretolada del comando Marchena em forma de sentència ha encès la indignació. Però són ells els únics responsables? Anem endarrere fins a la putada, obra del PP, en el tema del nou estatut del 2006, que va desfermar la onada independentista mai vista a Catalunya. Però és aquí tota l’arrel del mal? Anem enrere fins el règim del 78 que va decantar-se per la reforma en lloc de per la ruptura, deixant vigent tots els privilegis del franquisme –de la Corona als seus oligarques– i que amb l’obligada excusa de la reconciliació, no va passar comptes ni amb criminals, ni torturadors, ni corruptes ni feixistes. Aquí hi ha l’arrel. A la burrada del cafè para todos i a la Constitució d’emergència feta sota l’amenaça dels sabres.

Fruit de tot allò és l’actual i permanent compareixença del Marlaska. Cada cop més Grande, tapant-li la incapacitat de gestió i diàleg en la crisi a Pedro Sánchez, exigint la condemna de la violència –com si des de fa anys no quedés clar que l’independentisme no ho hagués demostrat de sobres, en front de la piromania  obsessiva de Rivera, Arrimadas, de Toledo, etcètera– i que Torra sigui president de tots els catalans, com si Rajoy hagués estat president de tots els espanyols –que no es recorda el vot de censura?– i Sánchez fos el paradigma de la concòrdia espanyola (incapaç d’aprovar els pressupostos i de formar govern, malgrat les súpliques vergonyoses a aquesta dreta casposa.

Ah, i mentre el merder augmenta i fa estralls irreparables, la família xupiguai (copio l’expressió d’un tuit) no s’immuta i passa de tot en l’acte entranyable de presentació de la nena.

Per arrodonir-ho, no sé si es tracta d’un fake o no, però m’arriba que la majoria de ferits de la policia té a veure amb lesions als canells, que es veu que no estan acostumats a estomacar tan fort, i tant ball de bastons acaba per passar factura.

DIA DE LA (segona) VICTÒRIA DEL FRANQUISME

La primera va ser la del 39: a Burgos, 1 d’abril de 1939. La del “cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. I signava l’autoproclamat Generalísimo Franco. La segona és la d’avui, 14 d’0ctubre de 2019, i l’ha divulgat el digital de Pedro J., abans que el missatger la fes arribar als interessats. Ja se sap la butlla que tenen les clavegueres del periodisme en accedir al sumaris supersecrets.

Cent anys de solitud a la presó els ha caigut als presos polítics (i que ara em vingui l’autodenominada Junta Electoral Central, JEC, amb un flabiol sonant). El comentari del tipus tir de gràcia, en la línia del parte del cautivo y desarmado, l’ha posat el Presidente en funcions: “Hoy concluye un proceso judicial ejemplar pero a la vez se confirma el naufragio político de un proceso que ha fracasado, en su intento de obtener un respaldo interno y un reconocimiento internacional“. Em deixa perplex que Sánchez –que últimament li fa la competència al rei Felipe, en fer-nos pensar que estaria millor callat–, defineixi allò que tots els qui vam voler vam veure per la tele, com a procés judicial exemplar. Però han decidit excloure de la valoració per la sentència la munió de testimonis que, si els incloïen,  la balança afavoria els acusats  i probablement haurien d’haver penat uns quants testimonis de l’acusació per presumpte perjuri. El judici no ha estat exemplar ni pel forro, ho diuen juristes de molta més solvència i credibilitat que els/les Marchena, Llarena i Lamela. El judici s’ha fet amb les cartes marcades per aquell franquisme que ho va deixar –com s’ha anat veient, i no només en el cas del Procés– tot ben lligat: de la monarquia al règim passant per l’Ibex i el Poder Judicial.

Es que no cal ser independentista ni feligrés del procés per veure que el que s’ha fet amb els condemnats és una autèntica injustícia, amb premeditació, traïdoria i unes ganes irrefrenables de revenja. Cal esser demòcrata i sentir aversió pel franquisme, només. I penso jo que amb aquest mantenello y no enmendallo, tan propi del funcionariat estatal de primer nivell (i de segon nivell i de tercer), que li va costar la patètica i desagnadora descolonització, aquesta incapacitat endèmica per seure’s a la taula de negociació, per entendre què és la democràcia, l’Estat –i no Espanya– s’ha disparat un tret al peu, la gangrena del qual li vindrà molt més endavant. No sé si l’hòstia d’aquell pobre abanderat paracaigudista contra el fanal el dia de la Hispanitat va ser premonitori de que aquesta sentència xunga, com vaticinen molts mitjans internacionals, no tanca res sinó que portarà cua. Ja pot vantar-se Pedro Sánchez del trasllats de les restes del dictador, escenificant una batalla enfurismada contra la família del criminal de guerra i de pau, la Fundació i el Fray Justo Pérez de Urbel de torn.  No és una victòria democràtica, és una vergonya de la democràcia espanyola que després de quaranta anys encara no hagi resolt aquesta collonada. És una prova fefaent del franquisme impregnat en tots els àmbits d’aquesta societat que en el fons no se’n vol desprendre.

Com que ja no tinc edat ni salut per sortir i manifestar-me fent el pi o tancar carreteres, vies d’AVE i aeroports, he decidit no fer-li més al joc a aquesta democràcia viciada, a aquesta monarquia bananera, a aquesta mentida que hem mantingut xiulant i mirant cap un altre cantó. A no ser que algú de la meva confiança em convenci del contrari, em nego a fer-los-hi el joc. Que voti sa tia. No amb el meu vot. I si tots els partits  polítics que no se senten ni de prop ni de lluny il·luminats per el imperio hacia Dios, es neguessin a participar del joc i els deixessin sols amb el seu jou i les seves fletxes i el seu esperit colpista –això sí que és colpisme, jutges i jutgesses del suprem, fer aquest tipus de sentència– ens podríem comptar millor i igual ens adonem que no són tants com ells es creuen.

Però tenen l’Estat amb ells i un feixista que va guanyar una guerra.

Django Sánchez unchained

Em vaig quedar d’una peça quan vaig rebre per whatsapp aquell vídeo que circulava per la xarxa des de fa dies, en que Pedro Sánchez contestava, completament borratxo, una entrevista i s’encallava estrepitosament en paraules com Mojácar y marihuana. No m’ho vaig creure. Abans de res perquè el text que l’acompanyava, en castellà, pudia a claveguera o de l’Estat o del tripartit ultra:”Éste es nuestro presidente en la actualidad. Creo que es conveniente que todo el mundo le conozca en todas sus facetes. ¡Borracho en una entrevista para mayor ridículo y vergüenza de España y de los espanyoles!”. Ui, ui, ui, em vaig dir. Un text d’aquests sense una falta d’ortografia? Molt rar. Això era obra de professionals de la mentida. Efectivament. Resulta que una entrevista feta el 2015 per Esther Palomera va ser exageradament manipulada, alentint les respostes fins a donar la impressió que el President en funcions, o candidat socialista, ja no sé jo, anava pet, d’un nivell que si l’aturen i el fan bufar trenca l’aparell. Vaig buscar a la xarxa l’entrevista original i no té res a veure amb el vídeo fake. En fi, no es una entrevista de meridiana claredat i d’opinions concises i clares, això no, que seria com demanar-li peres a Luís del Olmo, però és el Pedro Sánchez que tots coneixem, què volen que els hi digui.

Ara bé, jo no sé si és per causa de l’emprenyament que deu haver agafat en veure el vídeo fake, o perquè entre el CEO i la vident Sílvia Raposo li han garantit que les eleccions seran un passeig, que no s’amoïni, que la victòria la té coll avall i que ja pot esplaiar-se i dir el que pensa de veritat, o tot el contrari, que l’esquerra li donarà l’esquena i es quedarà a casa –com probablement es mereixeria per la seva imperícia a l’hora de pactar la investidura– i que la presidència està perduda i que pel que li queda ja no ve d’aquí, però l’home porta uns dies fent un seguit de declaracions que  et deixen garratibat. Per singular, tergiversadora, falsària i esperpèntica –i jo afegiria que per ofensiva per a molta gent que el podria haver votat– és la que diu a la CNN –sense que se li escapi el riure ni res– que el Rei d’Espanya representa els valors de la II República. I ho diu, textualment, així: “Es bueno que empecemos a reivindicar esa España republicana, una España que defendió derechos y libertades que desgraciadamente fueron mancillados por la dictadura franquista, y que luego posteriormente fueron recuperados hace cuarenta años con la Constitución española y con la monarquía parlamentaria que representa el rey Felipe VI en la actualidad“.

N’hi ha una altra, que Déu n’hi do, també, però aquesta ja es veu venir des de fa temps. Ja és més del seu tarannà. Ha assegurat des de Gavà, durant la tradicional festa socialista de la rosa, que “el Estado actuarà con firmeza” –això vol dir, i no cal ser politòleg per entendre-ho, aplicació, com demana Rivera cada dos per tres, de l’article 155– si la Generalitat insisteix en perseverar en el naufragi polític del projecte rupturista i esguinçar l’Estatut i la Constitució. “Dejen de engañar y digan en público lo que dicen en privado: su proyecto ha fracasado”, diuen que ha dit. Jo, és que ja embolicada la troca, hauria afegit: “A ver, Torra y toda la peña, salgan de uno en uno y con los brazos en alto”.

Però això no ho ha dit pas Pedro Sánchez, és un fake com una casa de pagès, m’ho acabo d’inventar. Ho vull deixar ben clar perquè el dia que ho digui sàpiga tothom de qui ho ha copiat. Que els guions també tenen drets d’autor.

La puta sentencia

Jo no sé res, perquè no he tingut accés a la paperassa o a les confidències d’algun membre del suprem, però pel què escolto i llegeixo, es veu que la sentència contra els presos-polítics-presos i els dos Jordis serà abracadabrant, d’una crueltat insuportable –tant per als condemnats com per a Catalunya, diuen–, que els anys de presó els cauran al damunt com aigua de la gota freda aquesta que hem passat, torrencialment, i amb l’objectiu de fer destrosses irreparables

Els uns, els que fan servir la paraula colpista a tort i a dret, com a penyora de la seva ignorància i analfabetisme polític (que per això són on són, militen on militen i diuen les bestieses que diuen), que no s’han pres ni la molèstia de seguir el judici ni que sigui de reüll, ja donen per descomptada la duresa de la sentència i aplaudeixen amb les orelles abans que s’abaixi el teló. Compten que els seus odis compulsius i la set de revenja quedarà satisfeta amb escreix. Li tenen tota la confiança posada en el guapo Marchena, creuen que no els fallarà ni de conya.

Els altres, els de la Catalunya virtual, els que ja són República des de fa temps, també donen per descomptada la duresa de la sentència i discuteixen i planegen la resposta contundent i popular. Suposo que vaga general, manifestacions al carrer i un mar de color groc inundant Catalunya. Pacíficament, es clar.  Molt més pacíficament que qualsevol vaga general de CCOO o la UGT. I no parlem de les vagues i els piquets de la CGT. El altres, que sí que s’han vist el judici i han enxampat, contraposant imatges a les declaracions, el perjuri de la colla de farsants, li tenen tota la desconfiança al guapo Marchena.

Jo tinc la meva opinió basada en el que veig, però mira que si el Suprem té un moment de lucidesa democràtica, una inspiració de justícia amb sentit comú, un afany per pacificar el nyap que ni els polítics ni els coronats no han sabut ni volgut fer, i absolt? A tothom li agafaria amb el peu canviat. M’agradaria sentir-los, aleshores, a tots plegats.

Sóc conscient que estic somniant truites i que això no serà així (ja veuen que jo també m’apunto al mainstream). Els símptomes no poden ser més clars: La tenacitat de Pedro Sánchez en repetir eleccions i que l’agafi en funcions quan surti la puta sentencia (yo es que estoy en funciones, que volen que li faci), la batuda d’abans d’ahir que recorda tant aquella del comando Dixan, inventada per contrarestar la indignació popular contra la decisió d’Aznar de sumar-se a les operacions bèl·liques del trio criminal de la fotografia a les Azores i la unanimitat del Suprem en el cas de l’exhumació de Franco (una fal·làcia com una casa de pagès, que arriba 44 anys tard i que ja disposa d’un jutge, un de la colla, es clar, un tal José Yusty Basterreche, per a posar-hi tots els impediments amb l’excusa que no hi ha llicència d’obres per a moure la llosa i que fer-ho suposaria un perill pels operaris, perill que no va existir quan es va autoritzar exhumar les restes de Dalí, ho recordaran). Val a dir que Yusty no és un apòcope de Yustycia, sinó el cognom d’una nissaga d’almiralls franquistes, el pare i l’avi del jutge, significat també ell com a tal per la seva oposició contumaç a la llei de Memòria Històrica.

Per cert que, els entusiastes, en diuen d’això victòria de la democràcia espanyola. Amb quaranta anys i escaig de retard? Vergonya de la democràcia espanyola és el que és. Que no se’n vantin perquè a fora se’n faran un fart de riure.

Quin Estat més estrany, aquest. Quina democràcia més prima, més de pa sucat amb oli la que ens han venut com a internacionalment homologada. L’any 1963, 300.000 persones van marxar Sobre Washington en un país que aleshores en tenia 183 milions. Va ser la manifestació del discurs de Luther King “I had a dream”. Tres-cents mil de cent vuitanta tres milions van aconseguir que s’aprovés la Llei de Drets Civils contra la segregació racial i la Llei del Dret a Vot. Aquí, un milió de persones sortint un any darrera l’altra a manifestar.se, un milió sobre set milions i mig, han aconseguit que el polítics i monarques que haurien d’entomar la reivindicació, xiulin i mirin cap a una altra cantó. Quina vergonya! (O que cantin el “Cara al sol” en la intimitat).

Acollonit

Estic veritablement acollonit, ho dic seriosament. M’han impressionat les imatges de la manifestació vegana en un supermercat d’Auckland, Austràlia, impedint a la gent que comprés carn i culpabilitzant-los amb pancartes que deien “Deixeu de menjar animals” o bé “No és menjar, és violència” i gravant-los en vídeo per mostrar al món els còmplices mastegadors de tan roïna matança. La líder de l’acció, Anna Rippon ha declarat: “Som aquí protestant pacíficament per aquells que ningú veu i ningú escolta i que ara són morts”. Traumatitzat, sacsejat, s’han acabat per a mi les barbacoes, la botifarra amb seques o el pernil de gla. Deixeu de menjar animals, és la consigna. O sigui que s’ha acabat el corball, el rap, la tonyina o els musclos a la marinera. Ja no tornaré mai més a l’aplec del cargol de Lleida ni a les garoinades de l’Empordà.

Ja vaig tallar en sec, compungit i penedit, amb una mala consciència insuportable, el consum d’ous, fins i tot els estrellats, que em semblava que barrejats amb les patates quedava la cosa més diluïda, després de la contundent denúncia del col·lectiu Almas Veganas Santuario Animal que van haver de separar els pollastres de les gallines perquè es veu que les violaven amb acarnissament. Camps de concentració de gallines, maltractades, vexades, desplomades i violades, és el que mostraven dues noies d’aspecte compromès. El testimoni d’una d’elles –de les veganes, no de les gallines– era esfereïdor: “Els ous són de les gallines, son seus, elles els ponen, és la seva menstruació”, i com que es veu que les obliguen a pondre un ou al dia, diuen les activistes, és com si una dona tingués 365 menstruacions a l’any. És que no m’ho puc ni imaginar. A l’espera de que el col·lectiu vegà determini si la prohibició s’acaba amb els invertebrats, que excepte els hermafrodites, també deuen fornicar amb violència animal, sense contenció ni mesura o, donat que una bleda, un enciam o un cogombre, també son essers vius, encara que no violats, que jo sàpiga, poden ser aptes pel consum o tampoc, em conformo amb un got d’aigua. Un got d’aigua mig buit, segons el comparen alguns amb aquest darrer Onze de Setembre en haver baixat la participació d’un poble desnortat, dividit i a punt, diuen, de rebre la clatellada judicial definitiva. Una enquesta d’aquestes que fabrica La Vanguardia, en funció de les respostes dels seus lectors addictes, en tancar una informació, considera que el 84,73% del procés ha fracassat. I per si no hi hagués prou desgràcia a la casa del pobre, ara resulta que Pablo Iglesias, a qui Pedro Sánchez (Pedro i Pablo Picapedra) li va aplicar el mètode Guardiola per desfer-se d’Eto’o (falta de feeling, noi), acceptaria que s’apliqués un nou 155, la gran il·lusió de Rivera i Álvarez de Toledo.

Tot això i que el planeta llangueix és el que em porta a gairebé no moure’m de casa, a esperar amb resignació la clatellada final, a decidir que els polítics –que no han deixat de cobrar malgrat no haver fet la feina encarregada (quins pebrots! I no és demagògia)– ja s’ho faran, i a viure en un neguit molt semblant a l’acolloniment, que volen que li faci, ja tinc una edat.

Diálogo para besugos


(Homenatge a la mítica secció del DDT que escrivia Armand Matias Guiu)

–Buenos días.
–Buenas tardes. 
–¿Jura usted por Snoopy decir la verdad?
–Lo juro, señoría. Por Snoopy y por el ratoncito Pérez, para que vea que no miento.
–¡Por Dios (por la Patria y el Rey)! Ni se le pase por la imaginación que podamos llegar a pensar que un agente de los cuerpos y fuerzas de Seguridad del Estado pueda mentir. Cuente, cuente…
–Pues nada, que estábamos cumpliendo tan ricamente con nuestro cometido y oiga, señoría, nos miraban de una manera… Nos miraban con odio. Y eso duele mucho y traumatiza un montón. Esas miradas, esas miradas, es que no las podré olvidar por años que viva.
–Claro, claro. Porque ustedes no se excedieron ni nada, ¿no es verdad?
–¿Nosotros? ¿Cómo quiere que nos excedamos? ¿Dónde se ha visto que la Policía Española o, mismamente, la Guardia Civil se exceda? ¿Cuándo? ¿Cómo? ¿Dónde, Señoría?
–¡Cuán cierto es lo que afirma, vive Dios! Pero prosiga, prosiga su relato…
–Bueno pues, como bien dijo el señor Millo, nuestra actuación fue ejemplar. Y el señor Millo no es un cualquiera, entonces era el Delegado del Gobierno, un catalán de pura cepa. Como si dijéramos el Virrey. Pero esas miradas, esas miradas duelen, oiga. Y eso lo hacían parapetados tras escudos humanos: niños, ancianos, mujeres indefensas…
–¿Pero que nos está diciendo? ¡Escudos humanos! ¡Válgame Dios, escudos humanos, menuda ignominia! Pero prosiga, por favor.
–Ah, y luego está la operación KH7… ¡Terrorismo en estado puro!
–¿KH7? ¿No se estará refiriendo a la operación Fairy?
–¡Huy, sí, disculpe señoría! Fairy, me refería al Fairy. Es que esta noche no he tenido tiempo de repasar los apuntes y me he liado. Pero lo del Fairy fue tan duro como las miradas. Puesto que con una gota los de Villarriba lavan miles de platos, que eso lo he visto yo por la tele, imagine lo que ocurría cuando echaban un chorro. ¡Un holocastro! Doscientos o trescientos de los nuestros, los buenos, ¿sabe?, resbalando estrepitosamente, cayendo como bolos los unos sobre los otros, momento que aprovechaban para patearnos las cabezas, escupirnos y vilipendiarnos…
–¡Que espanto!
–Pues, sí. Pero eso no es todo…
–Si es que me lo temía…
–Las miradas, señoría, esas miradas, insoportables, que te decían ¡muérete, vete!
–Y ustedes, ¿cómo les miraban?
–Normal, les mirábamos normal. La nuestra era una mirada de servicio, una mirada serena de defensa de la patria y de su sacrosanta unidad, ya se lo pueden imaginar.
– Lo imagino, lo imagino. Tiene algo más que añadir.
–Sí y no, señoría.
–Pues nada, vaya usted con Dios. Buenos días.
–Buenas tardes.Vols afegir aquesta foto a la teva cronologi

Maleïts piròmans

(Com que cada any es repeteix la maledicció del foc, no m’importa reproduir fil per randa el que vaig escriure sobre aquest drama reincident fa tres anys. Amb tota la meva solidaritat amb els afectats pel terrible incendi de Ribera d’Ebre).

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.
Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.
Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.
Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman. 
Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.
No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.
Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

La malaltissa xantofòbia de Rivera i Arrimadas

No opinaré pas sobre les desercions, mitges desercions, avergonyiments i articles de fundadors enutjats, en el sí de Ciudadanos, després de la gloriosa operació de conxorxar-se amb VOX per netejar d’esquerrania i d’altres ideologies indesitjables i perilloses per a la unitat i la grandesa d’Espanya, els ajuntaments i les comunitats autònomes. Ja s’ho faran. No crec que la destapada cap el franquisme els hi passi factura electoral. Si no explícitament, hi havia molt de pòsit falangista en les giragonses polítiques d’Albert Rivera, molts ho havien detectat i escrit, un pòsit arrelat també en l’enyor d’una bona part dels habitants de l’Estat, molts d’ells establerts a Catalunya.

Però, el que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, i d’això és del que volia parlar, és la xantofòbia malaltissa que pateixen Inés Arrimades i Albert Rivera, sobre tot, i que, per contagi, han aconseguit convertir-la en pandèmia entre els seus seguidors. No és una fòbia desconeguda la xantofòbia, segons els experts, però tampoc és de les més habituals entre les diverses variants de la cromofòbia (fòbia a un determinat color). Hi ha la erytrofobia que es la mania al color vermell i que la patia la protagonista de Marnie, la pel·lícula d’Alfred Hitchcock, per exemple, segur que la recordaran. També la leukofobia, pel que fa a l’odi insuportable al color blanc, bé sigui uns llençols acabats de rentar i estesos en un terrat o un Papa damunt d’un papamòbil. Diuen que Ali Agca, que va atemptar contra Joan Pau II, la patia (ves a saber!). La xantofòbia que ha afectat el comportament, l’estat d’ànim i les moltes decisions d’Arrimadas i Rivera és la fòbia al color groc. Diuen els rumors que la xantofòbia ha estat la causa de la partida definitiva a Madrid d’aquests dos polítics amb tant de futur a Catalunya: no podien més amb el groc, la xantofòbia els ha rendit. Es veu que cada matí, quan trepitjaven el carrer i es veien voltats del groc insultant dels taxis de Barcelona, patien una reacció traumàtica insuportable, com la que sofreixen els vampirs davant d’un reguitzell d’alls. La vista d’alguna cosa groga o només el so de la paraula groc  (o, en el seu cas, amarillo) produeix als xantofòbics un estat d’ansietat incontrolable. Els crispa, els exaspera, els obnubila, els fa embogir. Llegeixo que aquesta curiosa fòbia li ve, a qui la pateix, d’algun episodi traumàtic de la seva vida passada en la que va patir maltractaments físics o psicològics en una cambra groga o càstigs corporals amb objectes de color groc o un accident dins d’un cotxe groc (un taxi?, un Renault 8?) o provocat per un vehicle d’aquest color. Es veu que, en créixer, els afectats per la xantofòbia, tan bon punt es troben amb quelcom groc, pateixen un efecte d’alerta que els provoca plors, taquicàrdies, tremolors i ansietat, sobre tot, molta ansietat. Probablement aquí rau l’explicació de moltes de les rareses que hem vist en els últim temps i que no hi trobaven una explicació racional.

Però el cas llastimós d’Inés Arrimadas i Albert Rivera no és l’únic a la història política de Catalunya. Un famós xantofòbic va ser el virrei Francisco Antonio Fernández  de Velasco i Tovar, quan la guerra de Successió. L’home va fer prohibir el color groc l’any 1704, per evitar donar publicitat (va fer servir d’excusa per amagar la seva malaltia psicològica) al bàndol que usava aquest color als seus emblemes i insígnies que, en el seu parer, només servia per a crear discòrdia entre els membres d’una mateixa família.

Si no fos que em prendran per boig, jo proposaria que la pròxima Marató de TV3 anés destinada a l’estudi i tractament dels malalts de xantofòbia, que es veu que n’hi ha molts més del que sembla.