Orgull d’Espanya

Dani Mateo, dins del programa de la Sexta “El Intermedio”, va fer l’altre vespre una peça mordaç, molt en la seva línia, perfecte de fons i forma, on descrivia amb dades històriques, noms i cognoms, pèls i senyals i amb manifesta ironia la desbordada avidesa sexual de la nissaga borbònica predecessora del rei emèrit. Fernando VII, Isabel II, Alfonso XII i Alfonso XIII van ser uns fornicadors extramatrimonials de record Guinnes. Això els Borbons ho porten als gens, era la conclusió a que arribava Mateo en el seu soliloqui, és en el seu ADN, per la qual cosa la vida dissoluta que s’està ventilant des de fa un temps de Juan Carlos I no és degut a que hagi emmalaltit de sexe, no és culpa seva, sinó que ho porta a la sang, com una maledicció ancestral, sang blava, com deia Mateo, degut a l’excés de viagra. Com els vampirs necessitan sang i molts polítics corrupció, els Borbons necessiten sexe.
Que el rei avui emèrit copulava amb notable assiduïtat i amb senyores de diversa procedència i condició, se sabia. Subtilment s’havia deixat caure en algun mitjà de fora i d’aquí també, però amb cautela i amidant les paraules. És com la corrupció (presunta) d’alguns polítics i la seva parentela en els anys del pujolisme. Se sabia. S’acceptava que el rei era un monarca de vida dissipada i en els cercles de poder s’opinava que, a més a més, era un insensat, gens discret i poc curós. Coneixedor de la seva immunitat a les indiscrecions i a les filtracions periodístiques, fruit d’aquesta llei no escrita que proporcionava una campana de silenci entorn de la corona, Juan Carlos va viure distret i encantat de la vida durant els anys bons en que uns tapaven al altres, anys socialistes del “pelotazo” i anys aznaristes del “España va bien”, gaudint de la cacera –un dels seus esports favorit, sinó el que més– de tota mena d’espècies vives o molt vives.
Però vet aquí que des de la seva abdicació i de l’escàndol d’Urdangarin i senyora tot això de la concupiscència reial ha quedat al descobert. S’han publicat noms, indrets on copulava i converses privades enregistrades d’estranquis pel CESID. Un gran espectacle davant del qual la corona no ha dit ni ase ni bèstia.
¿Serà potser aquest silenci conseqüència de que les més greus informacions han sorgit del digital que dirigeix Eduardo Inda, una farsant compulsiu connectat amb el més pudent de les clavegueres de l’Estat i que ni a cal rei ni ningú li dona crèdit (excepció feta de la Sexta, es clar)?
Jo més aviat penso una altra cosa: que la “sementalitat” del rei és un punt a favor de cara al seus súbdits. La “sementalitat”, o sigui, la mentalitat de semental, és una característica valorada i envejada pel poble espanyol, testosterònic per tradició, cultura, creences i morfologia atàvica. Que el rei s’hagi beneficiat senyores i senyoretes a dojo el fa envejable i li multiplica l’admiració de l’home del carrer. Que les propines i despeses de les amants o el lloguer dels seus fornicatoris s’hagin pagat amb fons reservats (o sigui diners de tots), son danys colaterals, irrisoris, comparats amb el goig que significa per a la ciutadania haver tingut un rei pixa brava, orgull d’Espanya.
Una altre cosa seria que se li descobrís una fortuna multimilionària amagada a l’estranger, fruit de negocis poc clars, de tripijocs il·legals i especulacions o inversions amb les cartes marcades. Que es demostrés, vaja, que es tracta d’un monarca corrupte. Aleshores el poble espanyol, sorprès i emprenyat com una mona, apel·lant a l’honestedat i als més alts valors democràtics, fotria una puntada de peu al cul a tota la reialesa i la mare que els va parir i proclamaria la república… O no. Probablement no… Segur que no.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Elogi de la llet

Aquesta matinada m’he despertat amb un ànsia. He obert la nevera i he buidat el brick de llet en un gran got, li he afegit una mica de gel pilé i, freda com estava, me l’he begut amb delectació gairebé luxuriosa. Tenia set i necessitava llet. Per inèrcia he zappejat a la tele de la cuina i m’he deixat hipnotitzar per la telebotiga de La Galeria del Coleccionista que, encara que estaven oferint un horrible butaca que et fa massatges, jo sóc capaç de quedar-me embadalit davant les joies que venen a terminis, com rampinyades del joier de la donzella de Sissi Emperadriu i que porten noms de somni, especialment els refulgents anells: ”Imperio”, “Carolina la Grande”, “Hechizo de amor”, “Tiara real”, “Emperatriz de oriente”, “Tesoro de Orleans”, “Compromiso real”,”Heritage” i molts, molts més, a quin més enlluernador (el nom sobretot, més que no pas la joia). Em sentia còmode i relaxat fent el tronera i, com m’he desvetllat, m’he assegut davant el teclat de l’ordinador i he escrit això que llegeixen, tot evitant sucumbir als meus desitjos viciats d’immersió en l’actualitat més palpitant i/o ignominiosa.
Els parlaré amb sinceritat: la llet m’amoïna i m’atrau al mateix temps i procuro llegir tot el que em cau a les mans sobre aquest líquid blanc i en ampolla, però he de confessar que després d’anys i lectures no he aconseguit objectivar els pros i els contres, els beneficis i els perjudicis de la seva ingesta. He llegit tants arguments a favor com en contra. Tots basats en suposats estudis d’institucions mèdiques o científiques, en opinions de presumptes nutricionistes de categoria, en informes antropològics sobre diferents i contraposades comunitats humanes, les unes amb hàbits lleters històrics i altres sense, i no hi ha resultats rotunds i fiables que moguin sensiblement cap a un costat o cap a un altre l’agulla de la balança. I com que no tinc intolerància a la lactosa –sempre he intentat ser una persona molt tolerant– ja fa temps que vaig decidir deixar de preocupar-me i vaig acceptar, amb delectació fins i tot, la meva addicció a la llet. Llet de vaca, es clar, res dels actuals veganismes substitutius de soja o avena. Llet de vaca: un vici que, quan menys, no m’obliga a assistir a reunions terapèutiques de lleters anònims.
Malgrat la meva assumida sentimentalitat nostàlgica, no enyoro els temps de la llet a granel quan la gran ciutat estava esquitxada de granges amb les seves pròpies vaques que empudegaven el veïnat amb una ferum insuportable. Però hi ha llets que no s’obliden, com la fresca de les Granges la Catalana. Aquells cafès amb llet eren de traca i mocador, o així els recordo. Una fita en la meva memòria gustativa, com les oblees glorioses, d’una atraient olor de canyella, de l’Avinguda de la Llum, o els croissants de matinada, acabats de fer, del carrer Lancaster.
Encara que manufacturades i completament pasteuritzades, cada llet té el seu punt. I hom té les seves predileccions i, fins i tot, les seves manies. El nom de la llet és important i alguns poden arribar a fer-te enrere. No ho sé. Ramon. Es beurien una llet que portés nom d’home? Una llet anomenada Ramón? O una llet anomenada Ezequiel? O Carlos Jesús? Doncs, sense discutir-li la qualitat ni el favor de mercat, a mi em passa amb la llet anomenada Pascual. És un nom lleig? No. Lleig, lleig, no. Maragall es diu així, i li quadra, però és un nom per a un honorable ex-president, o per a una gran avinguda, no per una llet, la veritat. O la popular Llet Nostra que lluny de suggerir-me una imatge de llet del país, de llet sobiranista fins i tot, em sona més a fluid propi. La Nostra Llet, i ja te la beus amb una altra actitud més “guarrindonga”.
Malgrat que la maledicència asseguri que l’ésser humà és l’únic mamífer adult que beu llet, em sento orgullós d’aquesta singularitat de l’espècie que em proporciona plaer i alleuja les vaques.
Confesso que em deleixo per un glop de llet ben freda. Ara mateix, tan bon punt acabi d’escriure aquestes ratlles, em tornaré a omplir el got.
Àngel Casas

Etiquetat , , , ,

Samantha no té mal de cap

Interessat com estic en la divulgació científica, em vaig llegir de cap a peus el passat dimecres a La Vanguardia un interessant article sobre intel·ligència artificial i robòtica que explicava els treballs del científic català Sergi Santos que ha deixat la nanotecnologia (per no desviar-nos de la qüestió m’estalviaré estendre’m en la descripció de l’especialitat) i això que era, pel que sembla, un expert en el funcionament d’instruments de ciència avançada com el microscopi de força atòmica, per centrar-se en l’aplicació dels seus coneixements en un negoci de sofisticada tecnologia que espera que revolucioni la societat perquè donarà resposta a una de les necessitats primàries de la condició humana: es tracta de l’operació Samantha.
Explica l’interessant reportatge que “Samantha pesa aproximadament uns 40 quilos, té els ulls verds, una llarga cabellera de color castany i unes mesures de 90-55-90… Que és suau al tacte i en el tracte. Està feta de TPE pur (elastòmer termoplàstic, un material relativament nou en el mercat) i incorpora un microprocessador al cap que funciona mitjançant un algoritme potentíssim, creació del mateix Santos … ”
En fi, que per les fotografies que he vist, Samantha és una nina reproducció a mida natural –o sobrenatural, segons es vulgui veure– d’una senyoreta estupenda, la diferència fonamental amb les sex-dolls tradicionals consisteix en que respon a les carícies del client, interactua de diverses maneres, parla amb ell i, segons el seu creador, pot arribar a l’orgasme…, sempre i quan el seu acompanyant sigui capaç d’estimular-la convenientment.
“El meu objectiu no és només que copulin amb Samantha –afirma el científic català–, sinó que s’enamorin d’ella”.
Ja em perdonaran però jo, en aquestes coses de la ciència ficció que semblen estar al caure, sóc una mica escèptic. Per molta nanotecnologia i per molt processador amb un potentíssim algoritme al cap, el fabricant et pot garantir que l’orgasme no és fingit? I encara que la gent ho doni per fet no es pot confondre l’amor amb el fornici. Bé, sí, però no és aconsellable. A més, pel que explica l’inventor, considero que les Samanthes tenen molt de nina-objecte i en els temps que corren i el molt sensibilitzats que estem tots pel que fa a les qüestions de gènere, reduir la pobre Samantha a un simple objecte de desig sexual em sembla ua canallada masclista. Puc acceptar que estan preparades per oferir afecte però la relació amb una parella no és només sexe i afecte. L’aventura de la quotidianitat té moltíssims més viaranys que són els que fan apassionant la convivència. En la meva modesta opinió crec que cal currar-se més l’invent. Menys Viagra i més Plató, com deia aquell.
Una altra cosa seria que la interrelació no es limités a frases afectuoses, sempre les mateixes, segons la part de la silicona o TPE pur que s’acariciés. Donem un pas endavant. Arrisquem-nos amb la discussió- Treballem el potentíssim algoritme, amic Santos, de forma i manera que Samantha pugui discutir…, de política, posem per cas. Que amb la inserció d’un xip o quelcom semblant en un mínim orifici dissimulat sota una aixella o on el vulguin incrustar, adquireixi la veu, les maneres i les idees de Cayetana Álvarez de Toledo. Això un dia, però que canviant el xip poguessis discutir-te amb Anna Gabriel. O amb Gemma Galdón. O, Déu meu!, amb Soraya Sáenz de Santamaría. O –encara que el xip tingués un suplement en el seu cost per l’ampliació del disc dur– Pilar Rahola.
No creuen que d’una Samantha així, homes, o dones fins i tot, podrien enamorar-se’n? I com que després de la tempesta arriba la calma, goso pensar que l’acte copulatiu esdevindria, a més de conseqüent, antològic.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Mala peça al teler

El que m’emprenya no és la sentència condemnatòria a Mas, Ortega i Rigau, el que m’emprenya –i crec que és un sentiment prou generalitzat a Catalunya– és la instrucció del judici. La injustícia d’instrumentalitzar la justícia per causa d’un acte que el govern central, i en general tothom, trobava que era una collonada, una votació de fireta, una mena de consulta de la senyoreta Pepis, amb urnes de cartró, més que res un gest. La sentència –veurem que opinarà el Suprem quan hi apel·lin tant els defensors com els fiscals– ha sigut poc acarnissada en comparació amb el que es demanava, que dos anys d’inhabilitació passen en un no tres i no res i les multes són xavalla en comparació amb les xifres que aquest dies s’esmenten fent referència al cas Palau o al cas (cas? casos!) del 3%. No, això no m’amoïna perquè els condemnats ja es veu que compten amb el suport popular com es va poder comprovar el primer dia del judici que van anar a la vista recolzats per una munió de gent, unes quaranta mil persones crec que es va dir… Que la veritat, a mi em va semblar poca gent comparat amb els dos milions llargs que van anar a votar. Jo m’imaginava que com a mínim sortirien un milió al carrer, com les diades glorioses, i que acamparien al passeig Lluís Companys amb milers de tendes, d’aquestes Quechua que es pleguen i despleguen en un moment i costen quatre rals, que no acabo d’entendre com l’ANC o l’Omnium no les van fabricar ells mateixos amb l’estelada estampada i ara tindrien uns calerons per ajudar a pagar les multes. I jo m’imaginava que es quedarien tots els dies que va durar la comtessa judicial i no els quatre gats testimonials que escridassaven una mica la fiscal Magaldi. Es que en qüestió d’estratègia tinc la impressió que els sobiranistes són uns aficionats, no com els unionistes que van tots a una i fan servir recursos de fons reservats i joc brut i puntada de peu al fetge, que la guerra és la guerra, coi. Aquestes de la CUP, les irreductibles Gabrieles, aquestes que no acaten, diuen, es clar, com que a elles no les han multat ni inhabilitat marquen paquet de desacatament, que així jo també ho faria, doncs la CUP va treure pit i collons enviant tot un President de la Generalitat a la paperera de la història, i així ens trobem, que en lloc de jutjar, inhabilitar i multar tot un President d’un país, que aquest fet sí que hauria significat rebombori i les cancelleries haurien dit mon Dieu o my God o, potser, mein Gott!, s’ha castigat un modest ex-president (i, com de torna, dues ex-conselleres) a qui els dolents li tenien molta mania i molts dels seus, entre una cosa i altra, ja donàvem per amortitzat.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Com ens divertim, Montull!

Ja ho va avisar la setmana passada Jordi Montull, quan després de la primera sessió del judici del “Cas Palau”, va advertir: “La setmana que ve em tocarà quedar-me aquí. Això és molt avorrit. La setmana que ve serà més divertit”. I a fe que tenia raó. No podia jo ni tan sols imaginar el que m’anava a divertir escoltant la declaració de qui va ser distingit l’any 2008 amb el títol de “Ciutadà que ens honora” o “Senyor de Barcelona” el 2005.
És que estava jo partint-me el pit quan Fèlix Millet explicava que “ens repartíem el 4%, el 2,5% per a CDC, el 0,5% per Montull i l’1% per a mi. Ens quedàvem una part de la comissió, el 4%. El patrocini de Ferrovial al Palau era molt petit “. Ha estat molt divertit. I després que “Ferrovial feia donacions perquè els diners anessin a parar a CDC a canvi d’obra pública que CDC li donava”. I quan s’ha referit el motiu pel qual va carregar a l’entitat les despeses dels casaments de les seves filles pel fet que el Palau necessitava fer publicitat “i es que se’m va dir que convindria molt fer els casaments perquè la gent sabés que es podien fer casaments al Palau” ja ha estat per llogar-hi cadires. També ha resultat molt còmica l’explicació sobre les obres de casa i les de la casa del seu compi-xori i de les de la seva filla (la de Montull): “No recordo si les empreses que feien obres a casa meva eren proveïdores del Palau. Això ho portava Montull que va admetre que havia fet obres a casa i en la de la seva filla, però jo no tenia ni idea, ni del que van costar. A mi no se m’havia dit això “. I després hi ha, en el súmmum de la diversió segons la manera d’entendre-ho Montull, allò dels nou milions que no apareixen per enlloc: “No sé per què diuen que falten els 9,6 milions. No sé si compten els pagaments en efectiu als jubilats, als cantaires… “. ¿I la referència al tresorer de Convergència no és per descollonar-se? “El Daniel que figura en els meves anotacions és Daniel Osàcar, però amb prou feines vaig parlar amb ell”. També he rigut amb ganes amb la rauxa de sinceritat de D. Fèlix rn confessar el que és obvi: “És que jo cobrava de molts llocs, eh?”.
La diversió ha continuat amb les declaracions de Gemma Montull, en moltes ocasions a punt de plorar, sobretot quan ha afirmat que no s’havia endut ni un euro del Palau i que els tres milions que se li atribueixen se’ls va emportar calents Millet que, segons la filla de Montull, era el cap absolut que ho controlava tot, fins el més mínim detall. Ella, diu, obeïa les ordres del seu pare de qui admet que, igual que Millet, van cometre irregularitats a dojo. “Els pagaments a Convergència eren una cosa normal”. “Ferrovial va utilitzar el Palau per canalitzar fons destinats a Convergència”. “Millet era molt incisiu en saber quan arribaven els diners de Ferrovial”. “Jo sospitava que Millet i el meu pare es pagaven viatges amb diners del Palau”. Aquest és el resum del més entretingut que, igual que ha passat després amb les declaracions del seu pare, ha confirmat, més o menys, l’argumentació del presumpte capo del desfalc. “Vam començar cobrant en metàl·lic i sense constància documental, però vam veure que no era correcte, després cobràvem amb factures que tampoc eren correctes i l’advocat ens va dir feu unes societats. Les vam posar a nom de les nostres senyores “. Sobre la recaptació per a Convergència va afegir el que ja s’ha explicat: “Venia a cobrar, que això ho portava Millet, un tal Sr. Torrent. No sé si era tresorer, jo li deia el dels encàrrecs. Després venia el Sr. Osàcar… Osàcar venia a recollir l’efectiu i se n’anava. Jo tenia els diners a punt, ell els contava i se’ls enduia… Primer era del 3% però CDC volia més diners i es va passar al 4% “.
Potser l’anunciat divertiment se li va gelar als llavis a Jordi Montull quan Daniel Osàcar, el presumpte recaptador de CDC, va negar la major i va afirmar que els anteriors interrogats –la banda del Palau– havien mentit molt perquè ells eren els únics beneficiats del frau. No obstant això, tinc la impressió que el somriure ha tornat a la cara de Montull quan ha escoltat Daniel Osàcar explicar que l’objectiu dels convenis subscrits entre el Palau i la Fundació de CDC eran perque en una festa d’un poble no posessin només música andalusa i que no oblidessin la música catalana, la sardana…
Potser ha valgut la pena esperar tants i tants anys per gaudir de tan gran diversió com la que ens proporcionarà el tàndem Millet/Montull (el Duo Dè de la corrupció local) i tota la colla implicada en el saqueig del Palau i el desviament de milions pel broc gros cap els desaigües insondables de la corrupció particular i política. Quanta diversió que ens proporcionen corruptors i corromputs. Estafadors i muts testimonis del que succeïa davant dels seus nassos mancats de sentit olfactiu. Amarga diversió. Maleïda diversió. Vergonyosa diversió que dibuixa una època que igual la història descriurà algun dia com la de la gran impostura.
Calla, calla, que potser Jordi Montull es referia a la remuntada del Barça i no al judici quan augurava que aquesta setmana ens divertiríem.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La vergonya

Observo que l’ex-jutge Garzón ha tornat a marcar paquet mediàtic amb el clàssic assumpte de les propostes de reconversió del controvertit Valle de los Caídos. Creu, al costat d’altres dos advocats, que s’ha de convertir en un lloc d’homenatge als perseguits durant la guerra civil i, de passada, ja posats, aconseguir l’exhumació dels cadàvers de Franco i José Antonio i entregar-los a les famílies. Ha invocat amb els seus col·legues la Llei de Memòria Històrica, naturalment, i el Govern en primer lloc, i en última instància el Tribunal Suprem, se l’ha denegat, també naturalment. I no em sorprèn. Un país on, després de quaranta anys del “Franco ha muerto”, els vestigis físics del franquisme estan molt present encara a monuments, carrers, places i cognoms de pobles espanyols i la fundació que porta el seu nom funciona amb normalitat i subtilment subvencionada, on el partit en el poder es va refundar sobre la base d’un partit creat per, entre d’altres, vuit antic dirigents del règim dictatorial que va sorgir de la victòria feixista de la guerra civil, ¿com havia de moure un dit per canviar la plasmació èpica de la celebració de la victòria que el dictador va fer construir amb sang, suor i llàgrimes dels vençuts per al seu propi i faraònic mausoleu? O són uns babaus o uns torracollons aquests advocats. I no serveix per a res intentar les comparacions amb el tractament que reben a Alemanya i Itàlia els vestigis del nazisme i del feixisme, respectivament. A Alemanya, Hitler va perdre la guerra i es va suïcidar o no al seu búnquer. A Itàlia, Mussolini va perdre la guerra i el van executar i, després, van escarnir-lo públicament. A Espanya, Franco va guanyar la guerra, va viure com un tirà per la gràcia de Déu i va morir com un cabdill al llit, fotut, entubat i fet un nyap, sí, però reconfortat amb el braç incorrupte de Santa Teresa i el plany popular majoritari.
A Alemanya i a Itàlia hi ha partits filo nazis i filo feixistes com en altres llocs d’Europa; a Espanya han estat absorbits per la dreta que governa. Això no vol dir que tot el PP sigui franquista, tot no, però vol dir que el filo franquisme segueix viu i és darrere de la casposa concepció del trinomi Déu-Pàtria-Rei que inspira la percepció més rància i ultramuntana del país, absolutament –i no sé si majoritàriament– vigent, que brollada de la filosofia “joseantonianes” li va prestar ideologia a l’antic règim.
És evident que a hores d’ara, segle XXI, no hauria de quedar ni un senyal de la simbologia franquista als carrers ni un pòsit de nostàlgia franquista en els cors, però així és Espanya i així són els espanyols. I el problema no es pot circumscriure a la pervivència del descomunal monument del Valle de los Caídos que acull les dues cadavèriques icones. És clar que hauria de volar pels aires o patir una reconversió conceptual de dalt a baix que no el reconegués ni la mare que el va parir però, si em permeten l’opinió que potser els sembli contradictòria, jo sóc absolutament partidari de mantenir-lo així, intacte i exultant, amb les dues relíquies al seu interior i la creu monumental visible d’una hora lluny. Cal mantenir-lo així perquè és l’estigma vergonyós d’una Espanya que encara perviu amb el manteniment del Concordat amb la Santa Seu, per exemple, o amb la sustentació d’una monarquia imposada pel dictador a qui el Rei emèrit recordava emocionat en un recent documental francès: “Franco em va agafar la mà i em va demanar que preservés la unitat d’Espanya”.
Per descomptat que cal mantenir el Valle de los Caídos tal qual. És l’estendard de la pròpia ignomínia i serveix d’escarni dels forasters il·lustrats que no ho aconsegueixen entendre. Si algun dia es desconfigura el Valle és que abans s’ha anat en orris tota la resta. El que és fonamental.
Mentrestant mantinguem–nos a l’espera i que ens caigui la cara de vergonya.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La “indacència”

Si estigués al diccionari, la “indacència” imagino que significaria la maledicència contumaç practicada pel fal·laç periodista Eduardo Inda davant l’aplaudiment i la delectació de molts dels seus col·legues espanyols, entre ells La Sexta, cadena que se sol posar el davantal de progre però que és, de bon tros, la que més corda ha donat a les fabulacions, mitges veritats i insídies d’un dels exemplars més representatius de la fauna cavernària del Madrid mediàtic d’avui en dia.
Inda, l’agosarat valedor del periodisme d’investigació basat en les consignes que li subministren en el moment polític oportú els seus amics de les clavegueres de l’estat, és un fruit madur de la collita d’El Mundo de Pedro J. Ramírez que va tenir una irrupció brillant al terreny del despropòsit i el cinisme quan, essent director de Marca, va afirmar que Messi calia aturar-lo “pel civil o pel criminal”. I es va quedar tan ample. I els tertulians li van riure la gràcia. I ningú al món de l’esport li va posar una denúncia per incitació a la violència ..
Inda és l’inventor del compte bancari suïs de Xavier Trias (publicat amb pèls, senyals i número inventat), de la rumorologia sobre diners de Veneçuela i l’Iran per a Podemos o de la gran exclusiva –coneguda per la penya des de fa anys, però, pel que sembla, ara tocava exhumar-la– de l’afer entre el Rei i la Rey. I és que Inda és un tipus sense manies, rendit als tripijocs d’aquell laboriós Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz que amb tanta eficàcia mediàtica es va currar la famosa operació Catalunya, tan esperpèntica i barroera com políticament eficaç i rendible pels interessos del poder dels poders.
Veritablement això de l’Inda no té massa precedents i la seva imaginació diabòlica sense límits seria d’admirar si no fos que ni tan sols inventa, li ho inventen. Ell és, simplement, el ventilador que escampa la merda. Perquè quan recull de la seva pròpia collita, quan li bull la sang espanyola i li desborda la caspa, és encara més terrible i ahir, sense anar més lluny, Eduardo Inda, es va mostrar esplendorós al màxim en aquest territori de l’empastifada en el qual tan còmodament s’hi mou. Ahir, Eduardo Inda, a duo amb Jiménez Losantos, una de les parelles més aconseguides de l’esperpent mediàtic i de la calúmnia, una de les parelles comunicadores més corcades per l’odi, va declarar en una tertúlia a propòsit de l’incident teatralitzat per la fiscal Magaldi a través de la seva inoblidable roda de premsa: “el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc van matar-ne molts”.
Es que havia begut de bon matí? Li han canviat la medicació, potser? S’ha tornat completament boig i delira?
No puc entendre que ningú, per retorçat que sigui, sigui capaç de mostrar tant menyspreu per les víctimes del terrorisme per tal d’argumentar –és un dir– en contra de Catalunya. Com que en aquesta qüestió sembla que val tot, dubto que cap associació de víctimes es querelli contra l’autor d’aquest despropòsit; ¿És que algú, amb un mínim de senderi, pot pensar que vint energúmens cridant des de lluny “merda!”, “feixista”, “ets una merda” i “marxa de Catalunya”, acció intolerable i condemnable des de qualsevol punt de vista democràtic, és comparable amb l’assassinat a sang freda dels jutges i/o fiscals Carmen Tagle, Rafael Martínez Emperador, Luís Portero, Francisco Tomás y Valiente, José María Lidón, José Javier Jáuregui Bernaola, Manuel Broseta o José Francisco Mateu, entre d’altres? ¿Es pot comparar l’insult –per altra banda, inadmissible– amb l’assassinat?
Diatribes com les d’Inda vénen a demostrar que el comportament real no importa, mentiran igual, però serveix d’avís a navegants: no se’ls pot donar ni un sol motiu, ni una sola excusa. Cal desactivar i impedir qualsevol bri de violència, ni que sigui verbal, perquè ho estan esperant amb candeletes.
Uf, i ara s’acosta la final dels xiulets. Però d’això podríem parlar–ne un altre dia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La mirada de la fiscal Magaldi

Anava en cotxe pel matí i sentia el relat que feia la fiscal de Barcelona Ana Magaldi de l’incident que, explicava en roda de premsa, es va produir l’últim dia del judici del 9-N quan un grup d’unes vint persones la van escridassar a la sortida del jutjat des de l’altra banda de la tanca de protecció. He sentit una pena infinita per aquesta pobra dona, d’edat avançada, que explicava amb veu dolorida com aquella colla d’energúmens li cridaven “merda!”, “feixista”, “ets unes merda” i “marxa de Catalunya”, però el que més m’ha impressionat, ho confesso, és quan ha descrit la mirada del jove que se li va acostar desafiant: “una mirada d’odi que no havia vist mai en 64 anys, malgrat haver tractat amb molts delinqüents, no ho oblidaré mai”. La seva veu tremolosa m’ha sabut transmetre la sensació d’acolloniment que li devia recórrer les cames i m’he compadit d’ella i, instintivament, m’hi he solidaritzat.
He tornat a casa per la tarda sense haver vist els informatius del migdia perquè dinava fora (per cert, en un magnífic restaurant de cuina napolitana un rissotto de peix inoblidable). He entrat a les xarxes socials per veure com la premsa espanyola hi sucava pa i com partits i institucions condemnaven els fets. Recuperat ja del sotrac inicial he rebuscat més i més a la xarxa i he trobat les declaracions d’un company del noi que es va adreçar a la fiscal, que en cap moment ha amagat el seu nom ni el del noi agosarat i ha explicat que ells no la van insultar i que el de la mirada d’odi li va dir: “Disculpi, vostè creu que és lògic asseure un president al banc dels acusats per posar urnes de cartró?”, segons narració del digital El Nacional.
Aleshores, ja picat per la curiositat i les versions contraposades, i sense cap ganes de justificar ni uns mals modos ni uns insults, Déu me’n guardi, he visionat el vídeo que ha passat TV3 de la sortida del jutjat de la fiscal. He vist la passejada de la vella dama i m’he fixat en la mirada, les diverses mirades, que ha llençat a la concurrència, aturant-se i fumant la reconfortant cigarreta d’un cop acabada la feina. Miri senyora Magaldi, jo, que sóc uns anys més gran, també, degut a la meva feina, he tractat amb banquers delinqüents, periodistes venuts, polítics corruptes, jutges prevaricadors i/o corromputs i mai havia vist una mirada més altiva i, fins i tot, reptadora –excepció feta, potser, de la d’Isabel San Sebastian– en els ulls d’una dona. No la oblidaré mai.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,