INÉS TORNA A CASA (ABANS DE NADAL)

Vaig conèixer Inés Arrimadas a través de Daniel Domenjó, quan aquest conduïa a BTV un bon programa nocturn de debat que vam titular “La Rambla” i Inés era una de les opinólogues més destacades (tertulianes, polemistes, escullin la definició que més els agradi, o, sinó, politòlogues que és el neologisme que més es porta) per la seva capacitat per a la diatriba i la confrontació dialèctica (ah, aquells temps!). De tant en tant jo baixava al plató per saludar els convidats (tertulians, opinòlegs, etc., ja saben) i la informació que era de Jerez i la seva desimboltura en la polèmica, a més de parlar un català prou correcte per als temps que corren, van atreure la meva atenció.

-I fa molt temps que a Catalunya? –li vaig preguntar.

-Dos anys.

-Et felicito pel teu català.

No conec molta gent que s’hagi integrat en el llenguatge en tan poc temps, sobretot amb la fluïdesa que mostrava, al contrari, conec molta gent que porta cinquanta anys o més a Catalunya a qui mai he sentit ni sentiré dir ni tan sols “bon dia”, com a molt un “ascolta, tu“, en pla burleta. És el que hi ha.

L’ascensió d’Inés Arrimadas, en un partit on només eren coneguts alguns dels mentors (Boadella, De Carreras, Espada o De Azúa) i el seu líder Rivera i el dinamiter Jordi Cañas, va ser meteòrica. Tenia tots els atributs per captivar al personal de la seva corda, a saber: juventud, belleza y lozanía. El 2011 es va fer militant de Ciudadanos, el 2015 ja era la líder de l’oposició al Parlament de Catalunya i al desembre de 2017, després de les eleccions convocades per Rajoy sota el règim de l’article 155, es va convertir en la probable nova presidenta de la Generalitat, en guanyar-les, però la suma de diputats independentistes hi va impedir.

Inés Arrimades podia haver estat la primera presidenta de Catalunya, tot i el seu discurs polític anticatalanista. Tot i fer bandera de la seva condició de jerezana i dels seus ancestres salmantins. Tot i mantenir pulcrament espanyols els baixos dels seus pantalons que mai es van impregnar de fang català. Tot i ser pionera, seguint el traçat del seu cap Rivera, en la introducció “sacrílega” de l’espanyol al Parlament, fet que els representants del Partit Popular no ho havien intentat mai fins que Ciudadanos va obrir la bretxa (aquí no compta, per insòlit , anecdòtic i marcià, la legislatura que va acollir dos representants del Partido Andalucista que sempre van parlar en el seu idioma i amb el seu accent, que d’això es tractava).

Amb tot i amb això, Arrimadas s’acomiadarà d’aquesta Catalunya que tan poca empremta li ha deixat, per, malgrat presentar-se com a número u per la circumscripció de Barcelona en les generals del 28 d’abril, tornar a Espanya i instal·lar-se a Madrid. Albert Rivera ha volgut assegurar vots en una Barcelona que sense la notorietat de la gairebé presidenta de la Generalitat li podia donar una sorpresa. D’altra banda, he llegit que Arrimadas torna al seu hàbitat natural perquè el seu marit, Xavier Cima, que va abandonar el sobiranisme de CiU el 2016, amb qui va ser diputat, per abraçar la seva dona Agnès, s’ha instal·lat professionalment a Madrid.

És un retorn natural. És un torna a casa, torn,a per Nadal, encara que en aquest cas el retorn nadalenc s’hagi avançat uns mesos. Malgrat la seva intel·ligència, perspicàcia i habilitat, tot i el seu matrimoni amb un ex convergent, Inés Arrimadas mai ha entès Catalunya. Ha passat per aquí com cavalcant sobre una estora màgica. És clar que també ha coincidit amb els temps més crispats que ella ha ajudat a arrelar (però no només ella i els seus coreligionaris, certament, que la culpa en major o menor grau, va per barris).

Arrimadas se’n va per no tornar, i, encara que hagi deixat llavor ideològica, Catalunya, políticament, sense Inés Arrimadas no serà el mateix. Em fa l’efecte que un nombre milionari de catalans s’hauran tret un pes de sobre. Perquè, tot i que la continui estigmatitzant des de les Cortes -que això és gratis i dóna molts dividends a l’Espanya profunda i uniformada, que sembla ser majoritària, no és el mateix tenir l’enemic a casa que a cinc-cents quilòmetres en línia recta.

Rivera també s’ha instal·lat a Madrid i, per completar la hègira, Girauta se’ns ha fet toledà. Doncs res, a gaudir-lo amb salut, o bon vent i barca nova depen de com es miri.

Anuncis

La segona mort de Pau Pi

Des que el 1975 li vaig sentir cantar a Raimon “Jo vinc d’un silenci”, el seu vers “qui perd a els orígens per la identitat” es va instal·lar en el meu cervell com a norma d’obligat compliment. Aquestes coses solen passar. Caces una idea al vol i t’hi sents tan identificat que amb el tarannà dels anys no saps exactament si allò et va influir de per vida o, simplement, allò era la constatació del que hom ja pensava.

El cas és que, potser a l’ombra d’aquest concepte, se m’han impregnat de nostàlgia molts dels treballs que he realitzat, bé en articles o llibres, bé en programes de televisió. En alguns casos com subtil pinzellada, en altres dedicant a la història i la circumstància viscuda en primera persona una sèrie de programes que vaig presentar, a principis de segle, sota el serratià nom de “Temps era temps”, que un director de programes ebri de modernitat mal païda i un director inepte, van liquidar sense haver entès res.

I en aquesta particular crònica sentimental, la ràdio, la meva primera finestra al món des de ben petit, l’única en aquells anys, m’ha deixat una empremta immarcescible. A casa eren de Ràdio Barcelona, ​​EAJ-1, no de Ràdio Nacional, i jo vivia el meu somni escoltant “Taxy Key”, “La comarca nos visita”, les al·locucions del pare Mas de Xaxàs, “Carrusel deportivo”, “Diego Valor”,”Consultorio para la mujer a cargo de Elena Francis” i, molt especialment, “Pau Pi”, un personatge infantil, entremaliat i trapella, creat pel locutor gironí Enric Casademont qui, en companyia de Pilar Montero, oficiava setmanalment la campanya benèfica pro cama del tuberculoso pobre (llenguatge de l’època; beneficència pura i dura). Pau Pi va esdevenir un mite i no sé encara avui, però fins no fa gaire, al vestíbul de l’emissora del carrer Casp, 6, hi havia instal·lada la figura d’un bou de fusta, de mida gairebé natural, amb una obertura al llom on encara la gent dipositava la seva almoina. Li deien el Bou d’en Pau Pi i, en el fons, era una simbiosi entre Pau Pi i el Patufet que acabava a la panxa del bou, ja que en el conte fet disc, la veu de Pau Pi, és a dir, la de Casademont, interpretava al Patufet.

Jo era una nano seguidor acèrrim de Pau Pi, em demanava els seus almanacs (tebeos) i esperava l’emissió setmanal amb l’ansietat amb què els frikis de Big Band Theory esperen un nou capítol de Dr.Who o Star Trek, i la meva fidelitat va ser premiada generosament pels déus, veuran.

En el meu col·legi dels Maristes de Sants ens van regalar. un vespre, per a tot l’alumnat, un espectacle de varietés infantils: pallassos, il·lusionistes, un cowboy que feia filigranes amb el llaç i –no m’ho podia creure-–l’actuació d’Enrique Casademont i Pau Pi. Allí hi era jo, a les primeres files, flipant amb la promesa de veure aquella veu mítica convertida en personatge tangible, a pocs metres.

A l’escenari buit hi van instal·lar dues cadires, una d’elles coberta amb un espès vel. Es va encendre el focus i va aparèixer Enrique Casademont que, després de saludar, va aixecar el vel i descobrí el nostre anhelat Pau Pi, un ninot de ventríloc que va asseure als seus genolls, amb la seva mà dreta incrustada a l’esquena per moure-li el cap, els ulls i la boca, com feien tots els ventrílocs de l’època. El bolo consistia en un sketch, dels que estàvem habituats a escoltar a la ràdio, en què Pau Pi i el seu creador acabaven discutint cada vegada amb més animositat fins que Casademont, fart de la insolència del nen de cartró pedra, el deixava sol, assegut a la cadira, i abandonava l’escenari. Després de la tensió dialèctica, arribava la pausa dramàtica i el càstig de la solitud. I llavors es va produir el miracle que va sacsejar la meva innocència infantil i que mai he oblidat. Al ninot abandonat, inert, quiet, li va començar a caure una llàgrima. No podia ser, em deia jo en la meva innocència. El plor augmentava i llavors Pau Pi cobrava vida: es baixava de la cadira i caminant lentament desapareixia de l’escenari. Per a mi era un miracle, per Martí Galindo era un bolo més en el seu treball com a Pau Pi.

Van passar molts, molts anys, i un dia li vaig comentar al marcià Galindo la inesborrable impressió que em va causar la seva actuació quan jo deuria tenir vuit o nou anys, crec recordar. Em va explicar el truc de la llàgrima a força de mirar fixament i sense parpellejar el focus que l’il·luminava i, sorprès que jo em recordés amb tant detall del miracle de la conversió del ninot de cartró en nen de carn i ossos, em va referir a algunes anècdotes d’aquells bolos amb l’Enric Casademont.

Casademont va morir el 1975 i amb ell va morir Pau Pi, el nen més popular de la ràdio dels anys cinquanta, la gosadia del qual, que li va costar més d’un disgust al seu creador, va ser colar el català entre les línies de la seva intervenció setmanal. El Pau Pi de carn i ossos, Martí Galindo, el que plorava miraculosament en quedar-se sol a l’escenari, va morir el passat diumenge 3 de març.

Però el Pau Pi Galindo resta viu per sempre més a la meva memòria de nen. Perquè, gràcies a ell, sense menysprear el misteri insondable dels Reis Mags i del Pare Noel, jo vaig presenciar un miracle.

El celibat, un disbarat

Aquest cap de setmana passat, mentre els alts funcionaris de la fe catòlica, emporprats fins el birret, es reunien al Vaticà amb el seu big boss, el Papa Francesc, per abordar el tema de la pederàstia dins de l’Església, a la sobretaula de un dinar d’amics, una dona, la qual tinc per intel·ligent i perspicaç, va formular la teoria, potser insòlita, però plausible: que tot aquest enrenou que estava organitzant el Summe Pontífex en el si de l’Església, acceptant els fets denunciats tant per part de les víctimes de la pederàstia com de les monges objecte de desig i assetjament sexual de prelats i monsenyors, obeïa a una estratègia papal per arraconar i deixar sense arguments a la clerecia més conservadora i eliminar d’una vegada el celibat de les obligacions sacerdotals, autoritzant els ministres del Senyor a casar-se i, fins i tot, fer ús del matrimoni. No somriguin sorneguerament perquè, al segle IV, en el Concili d’Elvira, el decret 43 deia que tot sacerdot que dormís amb la seva dona la nit abans d’oficiar missa perdria la seva feina.

És que això del celibat dels religiosos, en els dos mil·lennis d’història de l’Església, ha fet molts trajectes d’anada i tornada. Un no parar. Al principi, els apòstols, i alguns aventuren que el mateix Jesucrist (encara que això només són rumors no confirmats; fake news que es diu ara), eren homes casats. És en el Concili de Nicea de l’any 325, quan es decreta que, un cop ordenats, els sacerdots no poden casar-se. Però sembla que les notícies triguen a arribar perquè els capellans continuen vivint ambla seva muller. El 385 el Papa Sirici abandona la seva dona per poder ser Papa i es decreta que els capellans ja no poden dormir amb les seves esposes. En el segon Concili de Tours, l’any 567, s’estableix que al clergue que sigui enxampat al llit amb la seva dona se l’excomunicarà per un any i serà reduït a l’estat laic. A França, al segle VII, la majoria de sacerdots estan casats i al segle següent, a Alemanya, queden pocs sacerdots i bisbes cèlibes. No vull cansar-amb dates i dades, però en els segles següents s’admet obertament que en monestirs i convents s’han practicat avortaments i comès infanticidis per encobrir els religiosos que s’han passat el celibat pel forro. Un bisbe anomenat Ulric, apel·lant al sentit comú, va dir que l’única manera de purificar l’Església dels pitjors excessos del celibat era deixar que els sacerdots es casessin, i quan va morir el van fer sant (no crec que per aquesta encertada reflexió). L’any 1095, el Papa Urbà II obliga a vendre les dones dels sacerdots com esclaves i els seus fills són abandonats. El segle XV la meitat dels capellans són homes casats. Curiositat: entre el segle V i el segle XV he comptat sis pontífexs amb dona i fills. I, a part de la quantitat de Papes pares solters, és interessant observar que, en el primer mil·lenni, hi ha un bon nombre de Papes (n’he comptat 11) fills d’altres Papes o d’humils sacerdots gens cèlibes. És que això del fornici i la concupiscència ho han portat fatal els eclesiàstics

La teoria de la conspiració positiva, arrogada al Pontífex, per part de la meva companya de sobretaula, era certament agosarada i, a la resta de comensals, els semblava impossible, impensable, una ximpleria, però vist l’escandalós degoteig de denúncies sobre el particular i la fama que s’ha guanyat el Papa Francesc d’afrontar els problemes de cara, i opinant que tot això del celibat és una niciesa impròpia de persones adultes i civilitzades, immerses en la realitat dels temps actuals, em vaig dir a mi mateix: Conxo, ¿per què no?, aprofitant aquest corrent universal de descrèdit cap a l’Església Romana, ara és el millor moment per entonar el mea culpa, llançar als peus de la justícia civil els depredadors eclesiàstics de nens i fer taula rasa, partir de zero, autoritzant el matrimoni de capellans i monges (o entre capellans i monges, que a la feina és on majorment sorgeix l’amor) i, portant la teoria al límit de la normalitat, buscar una sortida de l’armari polida i gens vergonyosa, per tal de propiciar la salvació de l’ànima de tant religiós i religiosa homosexual.

Doncs no. El discurs papal de diumenge sobre l’assumpte que ens ocupa, i que a ell l’hauria de preocupar, va decebre profundament, per la seva inanitat, les víctimes que van anar a Roma a presentar juntament amb la llista de greuges un pla d’acció. Paraules buides repetides mil vegades, però cap pas seriós cap endavant, es queixaven els portaveus dels col·lectius damnificats pels pederastes de sotana: “la campanya de tolerància zero anunciada pel Vaticà s’ha convertit en credibilitat zero“.

Personalment estic d’acord amb Sa Santedat que la pederàstia no és patrimoni immaterial i exclusiu de l’Església Catòlica, però la seva aportació al desfici  és escandalosament alta i el seu encobriment del delicte ha constituït la tònica del seu execrable comportament.

Sens dubte, l’abolició d’aquesta castració psicològica dels ministres del Senyor anomenada celibat, no resoldria totalment el problema de la pederàstia eclesial, però canalitzaria les baixes passions clericals, alleujaria aquesta maleïda estadística que explicava per televisió una monja d’aquí (tres de cada deu religioses han patit abusos per part de sacerdots i bisbes), canalitzaria les temptacions dels capellans i evitaria molts excessos contra nens i adultes, majoritàriament.

Més coratge i menys fer volar coloms.

La ciutat dels conflictes

Ara que, passats quatre anys, ja hem aconseguit deixar la Ciutat dels prodigis feta un desastre, fumigar-li l’aura que un cop va aconseguir, mitigar l’èxit turístic, cabrejar als comerciants amb la competència il·legal, envilir els antics barris xungos que per uns anys ho van ser menys, okupar desaforadament, encarir l’habitatge fins a preus impossibles de pagar pel ciutadà mitjà i acollir amb naturalitat i sense escarafalls la conflictivitat política i laboral que emergeix cada dos per tres, potser ha arribat el moment de girar 180 graus i fer dels defectes virtuts redemptores.

Després d’observar la vaga rotunda del taxi que va sacsejar la ciutat i va acabar amb la competència fins a aconseguir que no aixequi cap mai més (una gran victòria dels taxistes que no ha convençut els amants de la llibertat d’elecció i ha deixat molt mal gust de boca entre la ciutadania en general), després de comptabilitzar un cop mes centenars de milers de participants en l’enèsima reivindicació de la llibertat per als presos polítics sobiranistes o de, l’endemà, vibrar amb una manifestació dels amos de gossos de companyia contra les limitacions que els imposa l’autoritat (el meu millor amic no pot entrar al parc, deia una de les pancartes, i es referia al seu gos), o esquivar bicicletes, patinets i altres invents de mobilitat unipersonal que et transporten –i mai millor dit– a l’estat suprem del lliure albir, crec que ha arribat el moment de reconèixer que la nostra és una ciutat desbordant de conflictes, de reivindicacions, de descontents, de manifestacions i d’arbitrarietats.

Vist des de la perspectiva de l’home del carrer, l’actual ciutat dels conflictes (antiga ciutat dels prodigis), és un absolut desastre. Un conglomerat de gent on impera la llei de la jungla. Però sent això realment pervers i delirantment nociu per a la convivència pacífica i l’enteniment, vist des d’una perspectiva constructiva és una oportunitat per afegir al·licients al fenomen turístic. Que entre els milions de transeünts de la globalització, també es troben fervorosos afeccionats a les emocions fortes.

Per descomptat, si l’actual govern municipal prossegueix en el seu lloc després de les pròximes eleccions, si el Govern de la Generalitat continua suspenent en estratègia política i claredat de decisions i si, per arrodonir el fandango, el 28 d’abril el tri-ultra-partit s’alça amb la victòria, la ciutat dels conflictes pot començar, de debò, a planificar-los i, en lloc d’avergonyir-se i camuflar-los, que al final tot se sap, és millor obrir una oficina, presidida, no sé …, per Jordi Williams Carnes, que crec que fa un any que no presideix res, i establir un calendari on el visitant –o fins i tot el conciutadà– sàpiga que en la setmana del Mobile es garantirà una vaga salvatge de taxis amb ocupació del passeig de Gràcia i de la Gran Via, i que el gremi convidarà a una ració de paella a qui s’acosti a la confluència de les dues avingudes com a detall de bona voluntat,

També es podria organitzar una Setmana Fantàstica del Top Manta al llindar de les vendes nadalenques, per tot el recinte del port, inundat de llums i nadales ètniques, amb descomptes de fins al 50%, que en això els comerços legals els passen la ma per la cara, i no sembla just.

¿I que em diuen de preveure el dilluns de Pasqua de Resurrecció, per exemple, que és dia d’alegria desbordada, un dia de portes obertes dels narcopisos, amb tasts de franc del gènere per als majors de divuit anys?

Són idees senzilles perquè hi ha molts esdeveniments possibles, només és qüestió d’imaginació i voluntat, com la setmana del patinet elèctric, en què es prohibeixi la circulació de vehicles matriculats i que paguen impostos, per deixar el carrer expedit i sense semàfors perquè patinets, bicicletes i artefactes semblants circulin lliurement, sense condicions ni limitacions.

I això sense comptar les reivindicacions polítiques o socials clàssiques: la megamani de l’11 de Setembre, les escaramusses dels CDR, la permanència en peu de guerra dels jubilats, la marea blanca sanitària o, més modernament, els fans del pollastre que, dia rere dia, es van sentint més recolzats.

I si, per un casual, se celebrés cada u d’octubre un referèndum no pactat, amb l’actuació estel·lar i agosarada dels piolins, el parc temàtic de la conflictivitat aconseguiria l’excel·lència i l’èxit dels clients àvids d’emocions fortes i de conèixer el que és difícil de trobar en els països democràticament civilitzats.

Si tot això es regulés una mica (per això el meu suggeriment de la creació de l’Oficina Municipal de l’Enuig) i es vengués adequadament en els mercats turístics, Barcelona tornaria a ser a la pomada.

ULTRAVOX

El 1977, el segell Island Records (de Bob Marley a Justin Bieber, de Jethro Tull a Mariah Carey, de Roxy Music a Tom Waits, de JJCale a U2, entre centenars) va convocar a Amsterdam la premsa musical europea per donar a conèixer al grup Ultravox, una banda de new wave anglesa –els deixo en mans de wiquipèdia– sorgida el 1976 que amb el pas del temps va anar canviant d’estils musicals (glam rock, proto-punk, synth pop, new romantic i música industrial), fins la seva separació definitiva el 1996. El 2009, la clàssica alineació de la banda en la dècada de 1980, es va reunir per fer una gira pel Regne Unit i una altra per la resta d’Europa…. De 1976 a 1979, el líder de la banda era el cantant John Foxx, però no va tenir gran èxit comercial; de 1979 a 1988 seria reemplaçat pel també guitarrista Midge Ure, amb qui el grup va tenir èxits remarcables a Europa (entre aquests la cançó «Vienna»); el 1992, després d’una breu separació, el teclista i violinista Billy Currie va reformar la banda amb nous integrants, però sense tenir gran èxit, donant-la per acabada el 1996… La seva massiva popularitat a Europa, durant la dècada de 1980, la va portar a ser una de les bandes més influents de la música electrònica.

En realitat, no ens van convocar per convèncer-nos dels mèrits artístics d’Ultravox, sinó que l’objectiu de la companyia era llançar el supergrup (llavors anomenaven així a les bandes formades per membres més o menys coneguts provinents d’altres formacions) Rough Diamond, integrat per el cantant David Byron, després del seu acomiadament d’Uriah Heep, juntament amb l’ex guitarrista de Humble Pie, Clem Clempson, i l’ex baterista de Wings, Geoff Britton. El grup es va dissoldre poc després del seu debut. Tots els presents vam coincidir que eren molt dolents i no tenien interès ni possibilitats de futur, com així va ser. Per no desaprofitar la trobada, Island Recordns ens va regalar una propina compensatòria. I de les cendres fastiguejades de Rough Diamond, els comentaristes ens vam llançar a glorificar la modesta banda de John Foxx: Ultravox.

Mentre escric aquestes línies vaig escoltant la música dels setanta i vuitanta d’Ultravox, alhora que repasso vídeos i cròniques de la promocionada manifestació de diumenge a la plaça de Colón de Madrid, un èxit sense precedents per uns i un fiasco, segons els altres, que no va respondre a les expectatives. És com quan els resultats electorals, que tots guanyen, és clar. Bé, excepció feta d’UPyD.

Però si els he explicat l’anècdota d’Ultravox i el seu protagonisme no previst a Amsterdam, no és només per la coincidència nominal entre Ultravox i els ultres de Vox, sinó perquè, de la mateixa manera que en aquella ocasió del 77, també la festa la pagaven PP i Ciutadans i Vox s’ha n’ha aprofitat perquè, no ho dubtin, aquesta és la seva setmana. Han estat els protagonistes de la fotografia que ha quedat de la performance patriòtica-casposa de Colón i seran els que més rendiment li trauran, a partir d’aquesta setmana, al judici contra els presos catalans. Probablement uns s’emportin una inaudita i injusta condemna, altres no sé com dormiran després de la venjativa defensa de l’honor patri que els ha tocat executar. No obstant això, Vox, sortirà mediàticament afavorit de cara a les eleccions espanyoles que s’acosten, brandant les essències amb el seu agraït cameo d’acusació popular (poca feina i molt protagonisme). De fet, el primer dia del judici, Abascal i els seus sequaços van ser els reis del mambo repartint declaracions a tort i a dret, acaparant l’atenció dels mitjans, deixant-se anar. Perquè mentre el PP s’esmicola i es converteix en aliment de Vox i un Ciudadanos, sense nord, lluita contra les seves contradiccions, Vox els contamina fins la medul·la i costarà molta renovació generacional –o sigui temps i canvi de cares– per convèncer Europa que la dreta espanyola ha deixat de ser ultra (vots per avui, descrèdit per demà). El que és evident és que en aquesta immersió cavernària estava tot previst, tot estudiat, perquè a partir de diumenge passat “en España empezara a amanecer”: la tornada de les banderes victorioses incloses la de la Guàrdia Civil i la de… els Terços de Flandes !, les proclames inflamades dels sequaços d’Inda, Maria Claver i Carlos Costa, i el concelebrant al costat de Susanna Griso d’Espejo Público, Albert Castillón, fotent-li llenya a Sánchez, que és de goma, en un impagable exercici de mainstream periodístic, l‘ademán impassible dels Casado, Rivera, Abascal, Maroto, Manuel Valls, Vargas Llosa, crec que Corcuera embolicat en la bandera que s’acabava de comprar, les restes d’UPyD, Mayor Oreja, María San Gil i el personal de la llar Social, Espanya 2000 i la Falange esperant per cel, terra i mar, que tornés a reir la primavera.

Però no ha estat així. Ni la primavera ha somrigut, ni a Espanya empieza a amanecer. Uns cinquanta mil dretans, segons la premsa internacional, manifestant-se en la plaça de Colón de Madrid, per deixar anar la ràbia contra Sánchez, desfogar-se amb alguna de les mentides a l’ús, exigir que Puigdemont vagi a presó i, sobretot, salvar Espanya, amb ser una concentració remarcable, no és, ni de lluny, el que uns esperaven i altres temien.

Que una cosa deu ser prestar el vot a Vox d’amagat i una altra retratar-se al seu costat.

¿Catalans o societat catalana?

Ahir, a Barakaldo, Pedro Sánchez va declarar que la majoria de la societat catalana no vol independitzar-se d’Espanya. I segurament té raó, encara que hi ha qui pensa el contrari. Però això no ho sabrem mai si no se li pregunta a la societat catalana. De fet, el que més s’aproxima a l’experiment de preguntar directament, va ser el que va succeir l’1 d’octubre de 2017, generalment conegut com el 1-O. Que no va ser legal, ni pactat, ni reconegut per cap organisme internacional, d’acord, però es va fer una pregunta directa i el resultat aclaparador a favor de la independència i la república no cal que els hi recordi.

El 2 de desembre de 2018, a Argentina, a preguntes d’un periodista local, Pedro Sánchez va fer una afirmació semblant: “No es veritat que els catalans se’n vulguin anar d’Espanya”. Afirmació semblant però no ben bé igual, perquè, strictu sensu, ¿son sinònims catalans i societat catalana? ¿Tots els que integren la societat catalana, els que estan empadronats a Catalunya, són o es consideren catalans? He fet la prova, ho he preguntat a gent que, encara que no va néixer aquí, hi porta molts anys vivint i m’he trobat amb tota mena de respostes. Des del no, jo no sóc català, sóc… i aquí citen la terra de naixement, fins el sí, encara que vaig néixer a…, em sento com un català més. I per entre mig molts matisos. I pel que fa als ciutadans nascuts aquí i amb una pila de cognoms catalans a l’esquena, l’abast del convenciment sobiranista també va del sí al no, no ens penséssim.

El que és segur és que un referèndum entre la societat catalana o entre els que són o es senten catalans –que consti que estic fent volar coloms, ¿què m’hauré fumat?– abocaria uns resultats ben diferents. La qual cosa no vol dir que en un dols dos casos sortís majoritàriament un sí independentista. Però no ho sabrem mai si no ho preguntem. D’aquí el plany per l’oportunitat perduda en no haver seguit la via canadenca o del Regne Unit

Però és que l’espanyol és un estat poruc i malfiat i la seva inseguretat gairebé malaltissa impedirà pels segles dels segles qualsevol consulta sobre el tema. I si els “processistes” no toquen de peus a terra, les seves estratègies escarransides els portaran, dia rere dia, a donar cops de cap contra la paret. Eternament. Dolorosament. I els tres genets de l’apocalipsi van afilant la daga.

Ego te adsolvo…

L’Església Catòlica Apostòlica i Romana, la de la Santa Seu, la del Concordat, la de la Inquisició i els Torquemada, la de Càritas Diocesana, la de la crema de bruixes i heretges, la de les rebudes papals multitudinàries, està passant per moments delicats a causa de la fornicació i la concupiscència. De la calentor testicular, vaja. De passar-se el sisè manament, aquest en el què tant insistien i amb el que tant ens estigmatitzaven quan anàvem a col·legis de religiosos, pel folre.
Està clar que l’escalfament global del planeta afecta també els funcionaris de l’Església i, tanmateix, fins i tot el Papa ha reconegut aquests dies el que ja sabíem per la literatura, el boca orella i el cinema: que els sacerdots i els bisbes s’han beneficiat i es beneficien novícies i monges per donar-li alegries al cos: “No és una cosa que ho facin tots –ha declarat Santedat, aclaparada–, però hi ha sacerdots i bisbes que ho van fer, i encara ho fan”
El reconeixement de la lascívia entre el personal amb sotana i hàbit, amb tonsura i toca, arriba en un moment especialment delicat pel que fa al negoci de la fe catòlica. Perquè l’escàndol de la pederàstia és ja imparable, malgrat les mil excuses de mal pagador que ens han anat deixant anar per eludir responsabilitats: que molts dels tocadors de nens i nenes han mort, que, passat el temps, els presumptes delictes han prescrit o que, en el millor dels casos, els pervertidors de nens han estat traslladats de diòcesis o de convent (on segurament han trobat renovada carn fresca al seu viciosa disposició). La pederàstia, continuada i protegida, en el si de l’Església Catòlica, és un crim de tan gran magnitud, que el seu apaivagament només s’explica pel pes que té la institució religiosa en la política mundial., Per aquesta insensatesa legislativa –i interessada– de prescripció del delicte, i per aquesta barreja de trauma, vergonya i por que els miserables pedòfils ensotanats han aconseguit infondre en la ment trastocada de les víctimes. La pederàstia que ha descosit les costures de l’organització eclesial, és un crim de lesa humanitat de tal magnitud que tan sols la denúncia als tribunals civils hagués salvat el Vaticà de la manifesta complicitat de la qual ha format part. Però ara ja és tard. Es digui Joan Pau II, Benet XVII, Francisco a seques, o com sigui que es digui el pontífex en qüestió, han estat còmplices de la ignomínia. I només un judici seriós dels tribunals internacionals podria restituir la dignitat a una organització de comportament mafiós on ha imperat la llei del silenci i la complicitat.
D’aquesta desgavell criminal no se’n salva ni Déu –literalment, que segons ells, Déu va fundar la seva Església– perquè, a part del cas recent del capellà de Constantí, de la condemna al professor dels Maristes de Sants i del sobreseïment per prescripció d’altres tretze, de la investigació iniciada pels jesuïtes del país, el càncer ha arribat al cor de la Catalunya cristiana, al mateix Monestir de Montserrat on presumptament un monjo mort –mort ara, no llavors, que llavors sembla que era viu i molt viu– practicava la lascívia amb jovencells, mentre sonava el Virolai. I. segons declara la víctima, els dos últims abats van fer la vista grossa.
De tota manera, malgrat la gravetat dels fets, no crec que hagin de preocupar-se els dos mil tres-cents milions de catòlics que hi ha al món segons el cens baptismal. L’Església de Roma, sota la divina inspiració, ha trobat solucions a les diverses variants de la luxúria que la corroeix. Verbigràcia: en el cas dels capellans i bisbes fornicadors, en lloc d’eliminar el vot antinatural del celibat, que resoldria aquest problema, ha optat per tancar algunes congregacions femenines amb sospita de libidinoses –vaja, semblantment al tancament del Riviera de Castelldefels, com si diguéssim, i qui dia passa any empeny– i apartar del seu lloc alguns religiosos. En l’afer dels pederastes el millor ha estat canviar-los de parròquia. I sempre, sempre, el catolicisme té una solució definitiva per perdonar el pecador. Hom es confessa, fa un propòsit d’esmena, o sigui que assegura que no tornarà a passar, compleix una penitència simbòlica (res de donar-se cops de fuet o caminar descalç amb una creu a coll) i escolta la veu de dins del confessionari com li diu ego et adsolvo, i aquí pau i després glòria. És clar que la setmana passada va dimitir un membre de la Congregació per a la Doctrina de la Fe acusat per una ex monja d’haver intentat besar-la durant una confessió. Mira per on! És que quan els cèlibes van calents, ni el confessionari és un lloc segur.

 

QUE DIFÍCIL ÉS SER UN PROGRE COM DÉU MANA

D’entrada, les meves disculpes per l’ús d’una paraula tan envellida com “progre“, abans de submergir-me en el mullader d’aquesta setmana. Hom ja té una edat i porta gravats a foc conceptes que tenien validesa i significat en la meva joventut i que avui confonen o resulten poc aclaridors. Entenc que a la modernitat que ens envaeix, o fins i tot a la postmodernitat, la paraula en qüestió –i, de passada, el significat que va tenir en temps passats– resulta obsoleta i, per tant, prescindible, però, per edat i situació personal, em puc permetre aquesta llicència i totes les que em vinguin de gust, ho sento. En aquest sentit sóc un privilegiat.

Aquest preàmbul vol servir per explicar la dificultat de ser o sentir-se progressista i obrar en conseqüència, davant dels reptes ocorreguts aquests dies. Perquè ara resulta que ser progre –segons entenc que es desprèn d’opinions escrites per columnistes amb els quals sovint coincideixo–, és ser un acèrrim defensor dels taxistes i la seva vaga i aplaudir amb les orelles les mesures que en defensa seva prendrà l’equip Colau, després que la Generalitat hagi posat la catifa perquè les prengui, i denigrar la presència dels Cabify i els Uber a les nostres ciutats principals. O sigui que se suposa que els VTC són els opressors i els taxistes els oprimits. Tot i la violència que han desplegat grups de taxistes, grups minoritaris, per descomptat, contra els cotxes, els conductors i els usuaris de la seva odiada competència. Tot i el bloqueig total de la Gran Via de Barcelona durant dies i el reincident xantatge anual a propòsit del Mobile World Congress de Barcelona. Tot i les quatre mil famílies dels conductors assalariats que patiran la supressió del lloc de treball després de la victòria del gremi del taxi. Tot i afavorir un monopoli que, trigarà més o menys, però que algun dia acabarà, perquè el món no va en aquesta direcció. Tot i la maliciosa declaració de Tito Álvarez, un dels portaveus dels taxistes en vaga, demagógica i homófoba, dit sigui de passada, sobre Grande-Marlaska: “Com pot ser que un ministre d’esquerres, i segons ha declarat, gai , mani a la policia a reprimir al poble? Manen a uns treballadors a reprimir altres treballadors”.

Anem amb la segona. La que, a propòsit del que està passant a Veneçuela, estableix que ser progre és defensar Maduro i el seu règim davant de la –¿bananera?– autoproclamació presidencial de l’opositor i president de l’Assemblea Nacional, Juan Guaidó. Tot i la repressió exercida contra els seus opositors. Malgrat la seva dictadura bolivariana i la seva gestió que ha enfonsat l’economia del país. Tot i que fa quatre dies ningú amb dos dits de front defensava o justificava  Maduro. En aquest cas, s’entén el cor dividit del sofert progre en tant que Trump i Bolsonaro han estat els primers a reconèixer l’autoproclamació. Sí, un dilema. Encara hi ha gent que fa molts anys vestia de pana, com Alfonso Guerra que, aprofitant la circumstància, s’ha apuntat a l’embolica que fa fort del moment: “Veneçuela està patint una dictadura, a més incompetent, perquè de vegades les dictadures liquiden la llibertat dels pobles, però, si més no, tenen eficàcia en el terreny econòmic… Això és una dictadura que no serveix per a res… Entre la dictadura de Pinochet, horrible, i la dictadura de Maduro, horrible, hi ha una diferència: que en un lloc l’economia no va caure i en un altre sí que ha caigut. No voler veure aquesta diferència és posar-se una bena perquè són amics de l’un o són amics de l’ altre… s’ha creat la idea que amb l’estrella roja tot és bo i amb la creu tot és dolent i això no és així“.

I anem amb la tercera. Perquè resulta que ser progre és cagar-se amb la Guàrdia Urbana de Barcelona perquè un dels seus agents va matar un gos d’un rodamón que, segons la versió de l’agent, el va atacar i el va mossegar en una mà. PACMA (Partit Animalista Contra el Maltractament Animal) ha posat en marxa una campanya de denúncia contra l’Ajuntament secundat per la CUP. Al mateix temps s’ha desencadenat una onada de missatges anònims d’amenaces, de mort fins i tot, contra l’agent. De la mateixa manera que la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos, hi ha més dol i més rebombori mediàtic per la mort de Sota –així es deia l’animal–, que pels atacs, alguns mortals, a persones per part de gossos sense lligar. Cal sentir les queixes dels ciclistes de muntanya o dels que fan fúting pel bosc quan es creuen amb un gos que el seu amo ha deixat anar de la corretja perquè corri una estona en llibertat. Que no fa res, que és inofensiu, que només té ganes de jugar. Potser et llepi una mica, però és molt afectuós…

I podríem anar per unes quantes més que reflectissin la dificultat de ser progre en la vida moderna sense que se’t caigui la cara de vergonya.

Entre el seny i el disbarat

Estic completament d’acord (és que no podria estar-ho més) amb Jordi Cuixart quan, des de la garjola, declara que a Catalunya es necessiten nous lideratges, que no es pot governar un país des de la presó o des de l’exili. Tampoc es pot governar amb imperícia –això ho afegeixo jo, pel meu compte, un cop més–, amb el cap posat en un altre lloc i instal·lats en la virtualitat. Es necessita personal experimentat per portar les regnes d’un país, no becaris que han tret bona nota en la classe de catequesi. Calen polítics i polítiques (no és un femení, m’estic referint a la ciència social) hàbils en el pacte, útils tant en el driblatge en curt com en la visió a llarg termini, amb el coratge suficient per assumir l’error, assumir-lo públicament, no en va parlem de funcionaris públics, i rectificar i oblidar-se de tocar el violí i mirar cap a un altre costat, per estar atents a l’oportunitat quan sorgeixi. Necessitem bregats i bregades (aquí sí que faig  ús del femení) en la problemàtica quotidiana, que no ens deixin amb el cul a l’aire, indefensos i putejats, com amb la recent –i probablement crònica– crisi dels taxistes, en la qual, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han donat mostres manifestes d’ineptitud. Encara que no ve al cas, ho deixo anar: al meu entendre, la vaga dels taxistes serà per a  l’alcaldessa Colau semblant al que Can Vies va significar per a l’Alcalde Trias, o el referèndum de la Diagonal per a l’Alcalde Hereu.

Les declaracions de Jordi Cuixart en l’entrevista amb Mònica Terribas, van mostrar a un home amb el cap ben moblat, tot i els quinze mesos llargs que porta d’obligada reclusió preventiva. Cuixart accepta que la permanència a la presó té tot el sentit del món en tant que és un argument de denúncia internacional. “Sé que serà dur –continua amb la reflexió–, també a casa, però la democràcia no entén de tristeses ni planys. Ja hem plorat tot el que havíem de plorar. Aprofitem-nos d’aquesta lluita compartida en la mesura de les possibilitats de cadascú “.

Fins aquí el seny en les paraules de Cuixart. El seny al qual fa referència el títol d’aquest escrit. ¿El disbarat? Heu-lo aquí: “Posarem ordre a Catalunya, i alliberarem a tota una societat segrestada per una banda de fanàtics racistes i supremacistes, amb la impunitat de tenir al Govern d’Espanya a les mans”. I Pablo Casado, estimulat per les enfervorides masses de les restes del Partit Popular que encara no estan encausats ni a la presó, ha promès encara més, si això és possible: aplicar de forma immediata el conegut article 155 a Catalunya sense límit de temps, treure el Govern ( català, cal deduir), nomenar-ne un de nou (a dit, suposo), i recuperar el control de l’educació, la seguretat, la hisenda, els mitjans públics i les presons. Perquè, argumenta (o el que sigui) Pau Casado: “A Espanya no li va millor amb menys PP, a l’inrevés. Mai han manat més els nacionalistes i els radicals. A la pràctica, menys PP està resultant ser menys Espanya. Menys PP ha estat més separatisme, populisme, més Otegi, més radicalitat, més enfortiment del que no vertebra la Nació”. Instal·lat al libel, Casado prossegueix amb la cantarella fal·laç de fatxenda funcionari madrileny, d’espanyol colonialista obstinat en un patrioterisme de desballestament i enderroc com s’usava en els prolegòmens del desastre de 1898.

El PP de la fòbia encomanada per VOX i de l’anticatalanisme rabiós copiat d’Albert Rivera, ha confiat en Casado les seves esperances de futur, en el fill predilecte d’Aznar qui ha dipositat en ell totes les seves complaences. La nissaga continua. Em refereixo a això de la fatxenderia i la mentida. O és que ens hem oblidat de la foto del trio de les Açores, dels peus sobre la taula, de l’entrevista a la televisió afirmant sense vergonya que “el règim iraquià té armes de destrucció massiva, pot vostè estar segur, i poden estar-ne segures totes les persones que ens veuen, que els estic dient la veritat “, de l’atemptat i els gairebé dos-cents morts d’Atocha, del demolidor informe Clichot que el 2016 va concloure que no existien tals armes i ho sabien?

Estic veritablement fart de tanta mentida per part dels polítics. És que, posats a no creure res, ni tan sols em crec que Aznar hagi parlat mai català en la intimitat. És que, de ser cert i demostrable, els seus no votarien el PP mai més. Parlar català…, un patriota espanyol com ell!

I aleshores va aparèixer el samurai

No sé si a vostè, lector, li passa el mateix que a mi, però entretingut com estic amb un allau anomenat Vox, la seva irrupció a Andalusia per començar la particular reconquista d’Espanya i el seu finançament per part dels opositors ultres iranians, el controvertit fiasco del brexit i el suspens al voltant dels pressupostos generals de l’Estat, om té la impressió que això de la implementació de la república està estancat, ocult al carreró dels assumptes tristos, rerefons dorment a l’espera d’esdeveniments tan poc esperançadors com les reunions bilaterals entre Gobierno i Govern, a l’espera d’una actitud unitària impossible ja per part dels partits i organitzacions sobiranistes, a l’espera del desenvolupament i resultat del judici del segle als presos de consciència, a l’espera de les ocurrències polítiques de Waterloo, a l’espera de l’apassionant batalla electoral de Barcelona, ​​també. En no haver posat sobre la taula de joc una acció política de govern per part del rar gabinet de Quim Torra i com que ja no está governant la menuda Soraya, que provocava incendis allà on no n’hi havia, el tràngol català sembla llanguir com si el 155 es mantingués vigent, sense nord, fatigós i fatigat… No és una descripció objectiva, és tan sols una impressió subjectiva que qualsevol animós feligrès del Procés em desbarataria en un tres i no res. Com ha de ser. Però això és el que noto, el que percebo tot i tenir un ull posat en els informatius de TV3. I per això passa el que passa, que m’entretenen més els anuncis que el farcit que hi ha entre pausa i pausa de publicitat.

Vaja. Perquè diguin que la publicitat és frívola, estèril, alienadora. Gràcies a aquest relax que m’he pres a l’espera d’esdeveniments o alguna cosa semblant, he descobert a la graella publicitària de televisió que un samurai està disposat a vendre’ns cases d’alt standing al Maresme. I aprofundint, gràcies a la publicitat, he sabut que “l’any 1613 va partir de Japó el galió Date Maru sota el comandament del Samurai Hasekura Tsunenaga amb destinació a Europa. Es tractava de l’Ambaixada Keicho, composta per comerciants japonesos i 22 autèntics Samurais, l’objectiu dels quals era establir relacions comercials amb Espanya, la gran potència mundial en aquell moment, i un acord religiós amb el Vaticà. La primera gran trobada entre la cultura japonesa i l’occidental. Després de navegar pel Pacífic i creuar l’Atlàntic, a finals de 1.614 el galió va arribar a Espanya, va remuntar la desembocadura del riu Guadalquivir i van desembarcar en l’imponent port de Sevilla. Després de tres anys de vicissituds i negociacions a Sevilla, Madrid, Barcelona i Roma, l’ambaixada no va aconseguir segellar els seus acords comercials amb el rei Felip III, però va deixar una profunda petjada. La majoria dels Samurais van decidir no retornar al seu país i establir-se a Coria del Río (Sevilla) i la seva fructífera herència són els seus descendents espanyols que comparteixen un mateix cognom: Japó “.

Si non è vero è ben trovato, perquè a casa estem subjugats amb el samurai que exerceix d’API. Mira, mira, el samurai, ens diem amb irònica alegria cada vegada que pretén vendre’ns una casa d’alt standing a través de la televisió. I és que, per si fos poc, hem après, a través de la filosofia de l’empresa del samurai, que n’hi ha de mediterranis, la suma perfecció, imagino jo, en la fusió de races. No oblidem –animes bessones que devem ser– que al Japó se celebra Sant Jordi, amb el seu llibre i la seva rosa, com Déu mana, i no parlem de la veneració que hi ha cap a l’obra de Gaudí. Que on hi ha una petjada de Gaudí allí està un japonès fotografiant. És el tòpic, però és la veritat. Bé, posats a dir-ho tot també cal destacar la quantitat d’escoles de flamenc existents en totes les grans ciutats de la terra del sushi. Herència del seu desembarcament a Coria del Río, sens dubte.

No deixa de tenir la seva gràcia que un samurai –o un llunyà descendent de samurais, en aquest cas-–et vengui una casa. Jo era molt jove, però recordo que quan les eleccions de 1960 a Nixon li van muntar una campanya de tanques en què, al peu de la seva fotografia, es llegia: ¿li compraria un cotxe de segona mà a aquest home? I va guanyar Kennedy.

Amb el samurai mediterrani és una altra cosa, diuen: la fusió de la modernitat, cultura i valors japonesos amb la passió i creativitat Mediterrània. La repera.