Loteries? No, gràcies.

Tinc, ho confesso, una no superada aversió als jocs d’atzar. De la ruleta al pòquer, del bingo a les màquines escurabutxaques, de les sofisticades apostes on line a les rifes de paneres, de la Loteria Nacional a les travesses o la Grossa. Considero la ludopatia una addicció tan perillosa com la de la cocaïna i ambdues he vist com arrossegaven vides i famílies d’amics, parents i coneguts. Mai no m’hi he enganxat, per sort, la qual cosa no vol dir que no hagi entrat mai a un casino, comprat loteria per Nadal o traspassat, al principi, quan la novetat, la porta d’una sala de bingo, però puc assegurar que ha estat sempre per convenció social, per no fer un lleig o quedar com un petulant repulsiu.

No se m’acudiria demanar la seva prohibició –prohibit prohibir és la norma–, com no prohibiria el macramé, els toros, el OK Diario, la boxa, la pràctica religiosa, les pel·lícules de Steven Seagal o la COPE, però conscienciaria el personal, de forma més directa i decidida, dels riscos que suposa caure en el pou de la ludopatia, un parany del que n’és molt difícil sortir-se’n amb indemnitat (conec tants casos…). El joc, de Dostoievski a Ferran Torrent, dona molt de sí tant a la ficció literària com a la cinematogràfica, està més que comprovat, però a la vida quotidiana sol tenir un final infeliç.

S’ha tingut cura durant molts anys –des de la seva autorització després de la mort de Franco– d’evitar la propaganda directa de casinos i sales de joc (bingos, salons recreatius, etc.) però es vergonyosa la proliferació –en horari protegit, que es diu– d’anuncis televisius de cases d’apostes on line, bé sigui sobre esports o pòquer. I ja no parlem de la ludopatia soft que a tota hora i durant tot l’any et bombardeja amb anuncis de sortejos de l’anomenada Loteria Nacional, de les diverses rifes de la ONCE i des de fa uns anys, concretament des de 1986, de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat que, encara que manté viva la flama tot l’any, en aquestes dates es concentra en allò que hom anomenà La Grossa (ara de Cap d’Any, més endavant de Sant Jordi).

Confesso que per a mi, aquestes dates prèvies al 22 de desembre, constitueixen un malson insuportable. Tothom embogeix amb el sorteig de Nadal. Tothom s’obsessiona amb intercanviar participacions de la rifa no fos cas que ens toqués a tota la colla i a tu no. Tothom té una empresa, un grup d’amics, una associació de veïns o del que sigui o una escola dels fills que ha comprat participacions i, home!, no podem deixar que et quedis sense un dècim. “No, no, no me’l paguis pas, canvia-me’l per un dècim dels teus”. Dels meus? Però si jo no jugo ni m’agrada. I ja es poden imaginar la meva resignada peregrinació a contracor a la recerca dels dècims de loteria de Nadal per  intercanviar. Per no parlar de les butlletes amb recàrrec per a la rifa de Nadal que, mai no saps com ni perquè, et col·loquen, bé de la Schola Orfeònica de Fonollar del Penedès o bé de La Guineueta Pàdel Club.

Però  vet aquí que enguany el que els mitjans espanyols anomenen “la deriva independentista” ha vingut a salvar-me. Un cop de mà, una escletxa celestial, en mig de tanta ignomínia i odi desbocat. Amb aquesta excusa i des de fa temps, la hiperventilació fanàtica endega constantment campanyes de boicot i contra boicot a productes d’aquí i d’allà. Mai n’he fet cas. Es tracta més aviat d’un efecte placebo per a calmar les baixes passions. Però tan bon punt he rebut per whatsapp el suggeriment (faig servir suggeriment com eufemisme) de no comprar Loteria de Nadal per no beneficiar directament les arques de l’Estat, he trobat la justificació perfecta i, tanmateix, he quedat davant d’amics i coneguts com un home de fortes conviccions patriòtiques. Tothom ho ha entès o ha fet veure que ho comprenia. Oli en un llum!. Enguany m’he deslliurat airosament de la convenció social de la loteria, i qui dia passa any empeny. (Reconec que mai no em podrà somriure la sort com al castellonenc Carlos Fabra, jo m’ho perdo).

Ara haig de rumiar com em desempallego de la proposta substitutòria que m’estan fent de cara a la Grossa de Cap d’Any, tan nostra. Faig servir com excusa que la meva quota de catalanitat ja està coberta amb la donació a la Marató, al  Gran Recapte i a la caixa de solidaritat per eixugar les multes i fiances? Confesso que la imatge de la Capgrossa i la seva campanya publicitària em sembla espantosa i em provoca vergonya aliena? O li faig cas a la meva consciència i ho entomo de cara: Loteries? No, gràcies.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

La febre groga

L’estupidesa humana és il·limitada, i per tant, la de la caspa espanyola, alumna avantatjada a l’acadèmia universal de l’estupidesa, pot arribar a assolir cotes vergonyoses de ridícul.

Després de l’èxit coral obtingut pel “A por ellos, oé” i del paradigma de la trencadissa de la contrareforma política aconseguit amb l’aplicació de l’article 155, ara, de cara a les eleccions marianes del 21 de desembre, el boicot va més enllà dels productes catalans o dels que ho semblin, i arriba

, en l’apoteosi del paroxisme surrealista, al color groc, la utilització del qual en forma de llaç a la solapa o al pit, s’ha convertit en emblema de la reivindicació de la llibertat per els presos de consciència engarjolats per la jutgessa Lamela.

Per extensió, per psicopatia i per set de venjança, el color groc s’ha convertit en l’enemic públic –i immaterial– número u de la fe unionista. I la inquisició s’ha posat en marxa: A por ellos, oé, que van de groc!

Aquest festival del despropòsit va començar quan la Junta Electoral Central, a petició del PSC, va prohibir que els integrants de les meses electorals, exhibissin el llacet groc en la seva pitrera. Normal, escolti. Si els nois i noies del PSC consideren just, equitatiu i saludable que Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i els Consellers cessats per la rauxa purificadora del Partit Popular es podreixin preventivament a la presó, és lògic que impedeixin per tots els mitjans al seu abast que la gent s’expressi a favor de la llibertat dels mateixos, només faltaria. El contrari seria contradictori i, probablement, democràtic.

I llavors, com a feres atretes per l’olor de la sang –ui, perdó, senyora presidenta, retiro això de feres, ha estat un lapsus, un arrauxada, mil disculpes, senyora presidenta– els regidors del PP i Ciutadans de l’Ajuntament de Barcelona han exigit al Consistori que elimini la llum groga de la il·luminació nadalenca, la de les façanes dels edificis i la de les fonts lluminoses de Montjuïc i semblants. “Ja n’hi ha prou de posar Barcelona al servei de la independència” ha exigit Fernández Díaz, mentre Carina Mejías ha promès denunciar el groc a la JEC.

Però dedueixo que encara queda molt per fer en aquesta croada contra el groguisme que ens envaeix i, pel que sembla, ens corroeix. Tenim els semàfors, que cada vegada que passen de verd a vermell reivindiquen amb el seu fulgor o intermitència la llibertat dels presos de consciència. Hi ha els taxis barcelonins, benvolguts Díaz i Mejías, una provocació permanent del sedicionisme i, si m’apuren, fins i tot de l’anarquisme, per la seva combinació amb el negre ( “bandera negra al cor“, ¿se’n recorden?). I, després, ¿què dir de les banderes espanyoles que pengen de tants pals oficials i balcons particulars de la zona alta? ¿I de les senyeres, soles o estelades?,¿què hem de fer amb el groc de tantes i tantes banderes onejant al vent? Eliminem el nefast groc dels estendards i reconvertim-les en banderes rojes, què cony !. D’aquesta manera donarem per fi carta de naturalesa a un dels postulats característics de l’espanyolitat d’ahir, d’avui i de sempre: “Espanya antes roja que rota”. I per abreujar, no parlem de les llimones, ni de les pinyes, ni dels plàtans, ni dels ous ferrats , però, i de la crema catalana? ¡M’oblidava de la crema catalana, les postres nacionals! És que cada cullerada que ens empassem significarà una comunió de llibertat per als presos polítics. Redéu, això és un no viure! Perquè, com vostès saben, hom, o sigui, jo, és una fashion victim, ho reconec. Segueixo els consells dels màxims gurus de la moda (encara que no ho sembli) i, per exemple, Trendencias.com, una de les meves guies on line preferides, advertia que el color favorit de les instagrammers per a la temporada és el groc. “La febre per aquesta tonalitat s’ha expandit i a hores d’ara podríem parlar de pandèmia –reprodueixo textualment–. Però lluny de ser una cosa dolenta, aquest ens demostra que no atrau la mala sort, tan sols a l’estil i al savoir faire “.

Ho sento pel PSC, Ciutadans i PP, i per la feina que els portarà als de la Junta Electoral Central, però com la moda és la moda, i això no hi ha qui ho pari, ja veig les meses electorals envoltades de gent amb bufandes, o fulards, o corbates, o jerseis, o camises, o gavardines, o faldilles, o botes o caçadores o abrics d’un groc refulgent, enlluernador, que per ells mateixos cridaran amb més força i rotunditat “democràcia” i “llibertat presos polítics” que no pas els pocs centímetres de cinta groga al pit que s’ha perseguit obsessivament. Quan treball que se’ls acumula als piolines requisant roba groga!

I això no té res a veure ni amb la independència, ni amb la república ni amb el procés. Això serà, exclusivament, un bram de llibertat.

Etiquetat , , , , , ,

El procés, la botifleria i la dissonància cognoscitiva

Parlàvem del de sempre. Entre vells amics, ja se sap. A la sobretaula, entre cafè i cafè, sol apoderar-se de la conversa el gran tema, l’únic tema, el tema recorrent…, i comença a girar la sínia amb algunes vagonetes noves, tot i que voltejant sobre el mateix i conegut eix. Que si l’evaporació de l’Agència del Medicament i a veure què fa ara l’Alcaldessa amb el supositori de Nouvel… Que si són dues mil cinc-centes o ja tres mil les empreses que segons Artur Mas no havien de marxar… Que si només es va votar la part expositiva de la presumpta DUI i que si Anna Simó, la secretària primera de la Mesa, va fer constar en acta que les resolucions que poguessin aprovar-se al ple no tindrien efectes jurídics, què cony fan els consellers a la presó i la resta exiliats a la ciutat de les cols, i més quan els ultres de l’assalt a la Blanquerna –i no és per comparar– el Tribunal Constitucional ha suspès la seva entrada a la presó, per complir sentència en ferm, a l’espera de resoldre els recursos? (És que un dels condemnats argumenta que el seu empresonament causaria perjudicis irreparables ja que té un fill de dos anys i mig)… Que si Amnistia Internacional es té ben merescut el premi Princesa d’Astúries de l’any que ve… Que cal veure com ha fracassat l’adoctrinament a les escoles catalanes si el resultat ha estat Albert Rivera… Que quina separació de poders entre el legislatiu i l’executiu quan el ministre Dastis dicta sentència: la presó a la qual s’enviarà l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, quan vingui a Espanya, reuneix totes les comoditats que, no ja només els presos, sinó que moltes persones voldrien gaudir (com, per exemple, Urdangarín, li ha faltat dir)… Que, si el “escriba usted en cristiano, si us plau”, s’està imposant en les Conselleries intervingudes perquè se sàpiga qui mana… Que si després de tant soroll cal tornar a esforçar-se per les nous autonòmiques és que hem lliurat la flauta d’Hamelín als incapaços o als fal·laços… En fi, el de sempre.

I així va passant la tarda fins que la conversa desemboca a La Botifleria, aquesta galeria de retrats on els hiperventilats entronitzen sense manies a qualsevol que s’hagi apartat del recte i únic camí. A l’aparador llueixen com sols les noves entronitzacions: Ramon Espadaler, Santi Vila i Jaume Barberà al costat de les clàssiques, Susanna Griso, els germans Sardà, Isabel Coixet, Serrat, Marcé, Iceta, el gran Duran i Lleida, Pau Gasol, Josep Borrell, Gemma Mengual, Dani Pedrosa, Isidre Feiné i una processó de catalans en un nombre incalculable (només uns pocs escollits es salven, i en definitiva tot depèn de com es llevi d’hiperventilada la xarxa, però, pel que es veu, Catalunya és un país de botiflers). També Paco Frutos s’ha postulat amb afany: “Sóc un botifler, sóc un botifler!”, però no va colar perquè Frutos mai va estar en el recte camí ni treballar a TV3. A més, hom no es pot arrogar l’apel·latiu de botifler perquè li surti dels pebrots. És com si es donés a si mateix la Creu de Sant Jordi, no val. El títol de botifler t’ho han d’atorgar: algú et proclama i la parròquia s’hi enganxa (majoritàriament a través de les xarxes socials). Puigdemont va estar a punt –Rufián ja li havia fet el marc a mida– però en l’últim moment va posar el fre.

Ara bé, de tant fer-lo servir a tort i a dret han desvirtuat el concepte i han rebaixat la cruesa i bel·licositat del terme. És que un gran nombre de catalans, apunta algú, pateixen, des de fa un temps, “dissonància cognoscitiva”.

-I això?

Això és una teoria que va exposar l’any 1957 el psicòleg nord-americà Leon Festinger que explica la incomoditat, la tensió o l’ansietat que experimenten les persones quan les seves creences o actituds entren en conflicte amb el que fan o poden fer. Aquest desplaer pot portar a un intent de canvi de la conducta o a defensar les seves creences o actituds de forma obsessiva ratllant el fanatisme (fins i tot arribant a l’autoengany) per reduir el malestar que produeixen. Expliquen els psicòlegs que la dissonància cognitiva és una experiència molt comú. Cada vegada que es diuen coses que realment no es creuen o que es descobreix que alguna cosa en la que creies o confiaves no és tal com esperaves, pots experimentar dissonància. I aquest salt entre el nostre pensament i la nostra veritable realitat circumdant tendeix a fer-nos sentir bastant incòmodes.

D’aquí l’actitud resignada i taciturna d’una banda, i l’irreductible “ni un pas enrere” per l’altre. I més enllà, encara, ressons de “tranquils, no passa res, s’està seguint el full de ruta previst per endavant”.

Coses de la dissonància cognoscitiva. Ha de ser això.

Etiquetat , , , , ,

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Etiquetat , , , , ,

Lamela, els jutges i la intel·ligència artificial

En mig d’aquest bassal d’odi i de venjança, no deixo de pensar en la jutgessa Carmen Lamela. Sé que no sóc original, que no sóc diferent a la majoria d’espanyols, catalans, espanyolcatalanseuropeus i a moltíssims ciutadans de l’estrangeria que la tenen en ment. Present en les seves oracions, els uns, i en les seves malediccions, els altres. I és que l’ofici de jutjar genera molta controvèrsia. La gent diu que sí, que acata les decisions judicials, perquè això és el políticament correcte i perquè sap que a aquell que va dir un dia “la justícia es un cachondeo” li va costar un disgust, però per dins s’estan cagant en els seus morts i, a vegades, en els seus vius. És que aquesta feina ja ho té això, precisament per això és voluntària i vocacional. Hom ho escull, ningú no l’obliga. No és com la prostitució, per exemple, que la majoria de vegades t’hi porta les circumstàncies de la vida, la necessitat, no pas la vocació. Encara que en aquest món hi ha gent per a tot: per exercir la judicatura, la prostitució, la tauromàquia o ves a saber què.

Com deia, penso molt en la jutgessa Lamela. Intento imaginar-me com dorm, si és que pot dormir. No ha de ser fàcil, per molt professional que siguis i molt immunitzada que estiguis, tancar els ulls i deixar la ment en blanc. Segur que té malsons. I pensaments contradictoris. Segur. Si tu poses cap per avall un país, per molt acostumada que estiguis, sabent d’on i com venent les peticions extremes que t’ha fet un fiscal que ha anomenat el govern i que tu has executat fil per randa i que representen presó incondicional que abans de sentència ferma pot significar, tranquil·lament, de dos a quatre anys de privació de llibertat, d’estar sense la família, de no veure créixer els fills, de ser lluny, molt lluny de casa i que un cop dictada –la sentència– es pot convertir en quinze, o vint o trenta anys, amb un sol gest teu de girar el polze cap a terra, no pot ser que no et persegueixin els dubtes o, potser, els fantasmes. I ja no dic si, a més, ets cristiana i tens temença de Déu i recordes que Jesús va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Realment és un ofici complicat. No hi ha estigmes en el Nou Testament contra els periodistes, i sí, en canvi, contra els jutjadors. I, compte!, perquè es diu que la còlera del Senyor és demolidora. No, realment no voldria ser a la pell de la controvertida jutgessa.

Com que té família (marit i fills) igual que les conselleres, consellers i jordis que ha empresonat, per uns moments es pot imaginar esser en el seu lloc, Déu nos en guard. És necessari, sovint, posar-se al lloc de l’altre per entendre les coses. I m’imagino l’esgarrifança de la jutgessa Lamela en veure el vídeo de Reuter en que tres policies se’n fotien dels detinguts i molt especialment d’Oriol Junqueras i afigurar-se que és a ella a qui tracten de “osito” i sobre la que fan escarni pronosticant que “al osito ya verás como lo pondrán, està llegando un osito a la prisión, hasta que lo pongan a cuatro patas” o, també, “además le arreglarán el ojo”, en mig de riallades i gestos de menyspreu. M’imagino l’esgarrifança de la jutgessa en rumiar que si un dia la detenen i la porten preventivament a la presó, la hi duran emmanillada i sacsejada dins d’una furgo a tota llet i el primer que li ordenaran en arribar-hi serà que es despulli de pèl a pèl.

Es que la majoria dels jutges són persones humanes i tenen família i sentiments i ideologia i fòbies i fílies i tenen opinió formada sobre la Razón o l’Ara o l’Eduardo Inda, posem per cas, i per molt que pretenguin ser imparcials està comprovat que cometen errors. La història n’és plena de sentencies injustes, de condemnes immerescudes, de disbarats judicials irreparables. També de jutges prevaricadors, de jutges corruptes o de jutges rendits al poder. Evidentment els jutges són humans, no pas màquines. Les màquines sí que són incorruptibles i impermeables a la pressió ambiental. Per això penso que la justícia hauria de recórrer a la intel·ligència artificial per a garantir-ne la imparcialitat. Digueu-me fantasiós, visionari o somiatruites però crec que la funció de jutge, que consisteix en aplicar estrictament la llei sense pressions ni influències externes, l’exerciria amb imparcialitat absoluta un mega ordinador justicier on s’hi haguessin introduït tots els codis, totes les lleis i tota la jurisprudència. El fiscal hi inseriria les peticions, les proves i les declaracions dels testimonis, per un altre accés faria el mateix la defensa, l’acusat ficaria una moneda de dos euros per una escletxa ad hoc, per a cobrir les despeses de consum elèctric i manteniment, premeria el botó i, voilà!, ja tindríem les conclusions i la sentència amb les seves còpies compulsades i tot. Estalvi enorme de temps, de sous i de mal rotllos com el que deu estar vivint la jutgessa perquè més de cent mil persones es veu que ja han signat una petició al Tribunal Supremo i al Consejo General del Poder Judicial per tal que l’inhabilitin.

El mega ordinador justicier, el de la intel·ligència artificial, com que és una màquina, ni ho notaria, i aquestes reaccions populars se la portarien fluixa, en canvi a un jutge o a una jutgessa com la senyora Lamela…, potser també.

Etiquetat , , , , ,

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Etiquetat , , , ,

“155” La sit-com

Llegeixo amb sorpresa una crònica d’El País que posa en dubte (se’ls hi deu haver colat en un moment de distracció de Cebrian) la capacitat del govern de Madrid de fer complir tot el que es pretén amb l’activació del controvertit article 155. Ha sido difícil anunciar el 155, pero ejecutarlo es imposibleexplica el diari que va dir un alt funcionari de l’Estat reflectint la incertesa de Rajoy pel que fa a l’eficàcia real de la mesura. Sobre tot perquè amb sis mesos ni es construeix una república independent que assumeixi els requeriments múltiples d’una societat moderna i organitzada ni hi ha temps d’improvisar una administració paral·lela d’ocupació sinó es troba amb una administració autonòmica lleial i disposada, que no trobarà en absolut, ans el contrari

En el pacte entre la dreta del PP, la ultradreta de Ciudadanos i l’esquerra escarransida del nou (?) PSOE, el líder del qual, uns mesos abans del “aporellosoé”, afirmava que “España quiere a Cataluña” i fa quatre dies deia que obligaria Mariano Rajoy a dialogar i a trobar una solució pactada aquí a Catalunya per resoldre d’una vegada per totes la crisi al nostre país, han primat les presses. La pressa de Ciudadanos per a consumar la revenja contra els nacionalisme català –objectiu únic i obsessiu pel qual es va crear el partit fa 10 anys– i la pressa del PSOE per passar pàgina i treure’s la patata calenta de les mans el més ràpidament possible. D’aquí que Rajoy s’hagi vist obligat a marcar-se un termini de sis mesos per executar –tal qual i mai millor dit– l’autonomia catalana, la qual cosa, EL País dixit, és un període impossible per “la precariedad misma del Estado español en el territorio hostil donde ha de consumarse la restauración de la legalidad”.

No cal ser massa llest per a veure-ho. En un rampell d’odi embogit poden carregar-se el govern i empresonar les màximes autoritats escollides per les urnes –com arbitràriament i amb ràbia gens dissimulada han fet amb Cuixart i Sánchez– però, ¿com controlen els 200.000 funcionaris de l’administració catalana, malgrat la pueril amenaça d’acomiadament de la menuda Soraya, acostumats a un règim de desconnexió virtual i a uns hàbits diferents als de la burocràcia madrilenya? ¿O és que ningú no ha vist mai la molt il·lustrativa sèrie anglesa “Sí, ministre” i la seqüela “Sí, primer ministre” en la que es demostra que en l’exercici quotidià de la política el ministre proposa i el funcionari de tota la vida disposa? Només cal emmascarar una subtil vaga de zel, amagar expedients urgents a sota de la pila o dilatar resolucions quan la paperassa s’entortolliga pels laberints de la burocràcia. Per altra banda, el govern central i el ministre Zoido en concret, una mena de tros de quòniam de la gestió política, que no se’n refien dels Mossos i que no tenen els seus policies i guardià civils massa contents amb les condicions de vida en aquest llarg períodes de maniobres amb hòsties reals, imagino, encara que no n’estic segur, que són conscients que tenen un problema amb bona part dels 17.000 membres del cos, sobre tot després del maltracta al Major Trapero.

I no oblidem l’afer dels mitjans de comunicació públics: TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ni BTV, ni la Xarxa ni las ràdios locals compten per ells ni saben que hi són. Però si la Terribas ja ha dit que l’agafaran dempeus, però no dempeus cames ajudeu-me a córrer, sinó dempeus agafada al micròfon i en Sanchís ha dit que ell ha estat anomenat Director de TV3 pel Parlament –tot i que després el mateix Parlament el va reprovar per majoria, però es veu que això ara no compta– i no pensa abandonar el vaixell. No passa res. A TV3 i a Catalunya Ràdio només les hi podran aplicar l’article 155 per a “asegurar la neutralidad institucional, de forma que el interés general de los catalanes sea, en todo caso, el principio rector de sus responsables públicos por encima de los intereses políticos” si les xapen. Perquè mira que, en el decurs de la història d’aquest mitjans, com de la majoria de mitjans públics de l’Estat, no hi ha hagut de dirigents ineptes, sobrevinguts com a premi a fidelitats, comissaris polítics sense idea de comunicació i canonges variats, i TV3 ha continuat essent, malgrat la sovint insuportable obsessió pocessística, la televisió pública millor, perquè té a dins molt bons professionals que suren malgrat les etapes d’incapacitat rectora. Per tant ni que la dirigís Paco  Maruenda o Arcadi Espada, ni que fiessin la neutralitat a individus com Javier Cárdenas, Albert Castillón, Salvador Sostres o Javier Algarra, que per la seva manifesta incapacitat cantarien com una cloïssa, aconseguirien enfonsar TV3 (que consti que jo, a part dels informatius i la Champions, no en sóc massa usuari, però no puc ni vull prescindir de la meva vinculació sentimental amb un mitjà que vaig iniciar).

Si no fos tan dramàtic i si no haguéssim de pagar els de sempre els plats trencats per tot aquest desgavell que porta anys arrossegant-se, l’aplicació del 155 i les múltiples situacions esperpèntiques que, de ben segur, es produirien entre ocupadors i ocupats, podrien generar una exitosa sit-com en la línia de la vella “Allò, allò”.

Però malauradament no és ficció. És la fastigosa realitat.

Etiquetat , , , , , , , , ,

Somriures o llàgrimes

El col·lega Andreu Farràs sintetitza en el seu mur de Facebook el que he estat intentant trametre en els meus escrits del blog del últims mesos. A part d’algunes objeccions rebudes prou respectuoses pel que s’acostuma a portar a les xarxes socials, em nego a entomar cap retret de poruc, botifler, poc patriota o tebi. O qualsevol altre exabrupte fruit de la hiperventilació i de la èpica apresa a la ficció cinematogràfica. Estratègia, saviesa , habilitat i experiència en el combat polític és el que probablement ha faltat l’hora de la realitat, a l’hora de fer balanç de les forces i capacitats pròpies i alienes. Es bonic pensar que si es vol es pot i que la fe mou muntanyes. Però no és veritat. Deixem de fer el somiatruites. Siguem realistes, demanem l’impossible, com dèiem als seixanta, però siguem conscients del que, en el millor dels casos previsibles es podrà aconseguir per a no malmetre la il·lusió, la vida i les esperances de vàries generacions i haver de tornar cap cots a la casella de sortida.

Escriu Farràs: ¿Però de veritat hi ha algú que encara creu que amb cassolades, protestes pacífiques, espelmes, concentracions silencioses, aturades parcials, vagues generals indefinides (¿de quants dies parlem de renunciar al salari?), cants, oracions, rondalles, declaracions en francès, vídeos en anglès, memes en alemany, tuïts en mandarí, etc. s’aconseguirà alguna cosa? De veritat algú creu que una revolució (perquè en termes històrics és un veritable intent de revolució) es pot guanyar sense vessament de sang i sense aliats internacionals? ¿Algun dirigent independentista creu de veritat que l’aparell de l’Estat deixarà que Espanya es quedi sense el 20% del PIB perquè hi ha manifestacions pacífiques i performances diverses cada dia arreu de Catalunya? Quan apliquin l’article 155 i tota l’administració catalana passi a dependre del Govern espanyol (mossos, mestres, hisenda, etc) i Puigdemont, Junqueras i algun conseller siguin imputats o fins i tot empresonats, què farem? Seguirem amb les espelmetes de protesta cada dia? Fins quan?”-

Només n’he conegut una de revolució dels somriures –o dels clavells en aquell cas. La que vaig viure a Portugal l’abril del 75, però va ser una revolució gestada amb les forces armades, fartes que la dictadura mantingués una conflicte colonial perdut a Angola i Moçambic, que dessagnava el país i l’omplia de mutilats de guerra. Difícilment les revolucions, i això que es pretén és una revolució, es fan amb somriures, sinó, més aviat amb llàgrimes. De fet en vàrem tenir un tast prou dolorós l’1 d’octubre.

Això vol dir que estic proposant deixar de banda el pacifisme i les mobilitzacions cíviques? Rotundament no. Crec que és l’únic camí que li queda a la gent assenyada i a una societat de fortes conviccions democràtiques davant dels energúmens físics i ideològics, però, malgrat la permanent invocació que sempre es fa al pacifisme de Gandhi i al seu tipus de lluita, no oblidem que la nostra història ha estat sempre carregada de dolor i ofegada en llàgrimes. I que ens sentirem molt orgullosos del civisme dels catalans emprenyats, però no ens enganyem, tal com està repartit el poder ara mateix a Espanya, mai s’asseuran a negociar res i Europa es limitarà a mirar-nos amb compassió –que no vol dir simpatia– i dir-nos de lluny i compungits: Pobrets…

Aquests dies s’ha recorregut sovint a explicar la paradoxa, pròpia d’un estat embogit per l’odi, que ni en les èpoques més sanguinàries d’ETA, el govern de Madrid havia fet un desplegament de forces de l’ordre semblant al de l’Operación Piolín. Però és que el PP ho tenia molt clar i així ho cridava:”Vascos sí, ETA no”. I als “vascos-sí” els servia la brutalitat criminal d’ETA per a parar el cove i recollir les prebendes que l’Espanya atemorida els deixava anar (han vist mai que, no ja el PNB, principal guanyador polític de la batalla, sinó el PP o el PSOE fessin escarafalls al concert, que demanessin renunciar a la fórmula del “cupo”?). Vist el que s’ha vist, m’aventuro a suposar que en el cas d’haver existit uns fets semblants a Catalunya, l’eslògan no n’hauria salvat cap dels catalans. “Catalanes, tampoco” hauria estat el previsible final del eslògan

Hem de ser conscients que la victòria en la batalla de les urnes la estem pagant i la pagarem cara. No es per sedició que empresonen Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i empaperen Trapero i Teresa Laplana, és per ràbia, per impotència, per revenja pel ridícul de l’1 d’octubre. Per tant, sense renunciar al que considerem just, sense deixar d’assenyalar i condemnar l’assetjament judicial, mediàtic i policial espanyol i la vergonyosa desídia europea, sense perdre la capacitat d’encoratjar-nos, siguem realistes i dosifiquem esforços perquè el camí és llarg i pedregós. S’han acabat les existències de les flors i les violes al Mercabarna i ara toca ciris pel Via Crucis. Siguem conscients de les nostres forces, però sobre tot, de les que tenim enfront. Ens volen captius i desarmats, segons el vell tutorial que segueixen fil per randa. Per tant, no ens deixem portar per una èpica esvalotada. Estratègia, astúcia, prudència i cintura, perquè un error més, a aquestes alçades de la circumstància, pot fer que la revolució dels somriures sigui irremeiablement la de les llàgrimes.

Etiquetat , , , , , , , ,

La paranoia: I si el paracaigudes no s’obre?

Ja està. Ja hem saltat. Noto el vertigen, ho confesso. És un sensació molt estranya –i nova per a mi– el fet de no tenir la terra sota els peus i baixar a tota llet, en picat, cap a un territori desconegut que cada cop es fa més gran i està més pròxim. Ai.

Ha costat molt d’arribar fins aquí. Molt d’esforç, molta paciència. Com va escriure Pau Riba i va cantar Maria del Mar Bonet, “es fa llarg, es fa llarg, esperar…”. Com en la sínia de la fira, giràvem i giràvem sobre el mateix eix, de forma recurrent, sempre veient el mateix paisatge que ja ens sabíem de memòria, sempre tornant al mateix lloc, ara a dalt, ara a baix segons el dia. Sentint sempre la mateixa fanfàrria pels altaveus de l’atracció. Sempre igual. I el firaire no hi era, que se n’havia anat a Andorra a bordo del Català, i ningú tenia ni idea de com s’aturava aquest giravoltar permanent. Gairebé etern.

No puc ni mirar a baix. Tanco els ulls, però la sensació de caiguda permanent m’oprimeix l’estómac i el pànic que noto no em deixa recordar les instruccions. És que no sé si m’han donat ’instruccions. Crec que han dit que el paracaigudes s’obrirà en el moment oportú, ni una mica abans, ni una mica després. Un paracaigudes internacional, de categoria, tu. Me n’he de refiar, és el que toca. Confieu en nosaltres, ens han dit sempre. Però jo, per si de cas, em palpo les corretges del paracaigudes… I no trobo l’anella. Es que no n’hi ha d’anella. Ai, ai.

Sí, ha estat un llarg camí per arribar fins aquí i treure el nas per la vora del penya-segat. Quina impressió abocar-se al buit! He pensat en els dies de defalliment i amb l’ajut moral que rebíem des de territori comanxe, no pas en forma de suport, sinó d’amenaces, de menyspreus prepotents, de cops baixos i mentides que servien per carregar-nos de raons. O això ens dèiem els uns a els altres per tal que no s’anorreés la moral de la penya. Au, amunt. Com que érem tants no podíem esbrinar si hi érem tots perquè els arbres no ens deixàvem veure el bosc. I dèiem: comptem-nos. I insistíem; comptem-nos, comptem-nos, però es veu que era il·legal i no ens deixàvem. I quan un dia ens vam plantar i ens vam posar a comptar van venir els robocops i ens van fotre les calculadores mentre ens estomacaven. I aleshores vam ser més. I vam tirar amunt. I vam arribar a dalt de tot, i abans de dir som-hi vam fer un pas enrere. Uf!

Però la veritat és que sempre els hi hem fet confiança. Ja ens ho deien: feu-nos confiança. I nosaltres, tot i que no acabàvem d’entendre com es desllorigaria tot plegat, pobres de nosaltres, criatures amb poc enteniment, imaginàvem que ells, que eren savis i astuts, sabrien què fer en cada moment, trobar una sortida a cada dificultat. Ens deien que eren bons homes, que eren bons ciutadans, que eren bons cristians. Que no ens amoïnéssim, que el paracaigudes mai s’obre abans de saltar però que un cop en el buit el paracaigudes s’obriria i ens dipositaria suaument en la terra de la mel i les delícies, de l’abundor i la prosperitat, de la felicitat completa. I per si dubtàvem o patíem un atac de pànic, van arribar elles, les del pinyó fix i el serrell, les amazones de l’Apocalipsi  i ens van ensenyar que no hi havia marxa enrere i als més indecisos de la colla els van empentar dolçament.

I ara som on som, en caiguda lliure cada cop a més velocitat. Creuant els dits amb la confiança que el paracaigudes s’obrirà d’un moment a l’altre. Segur, segur. Es que si no, no ho explicarem. Però crec que no en tinc cap dubte… Me’n refio… El paracaigudes s’obrirà, s’obrirà… Em sembla…

 

Etiquetat , ,

De pressa, de pressa

Crec que entenc la pressa del moviment independentista. Tots estem farts de l’obsessiva pervivència del monotema, de quedar-nos clavats a la pantalla de la secessió com en un embús d’enormes proporcions que impossibilita avançar o canviar de carril o de direcció o escapolir-se per alguna sortida que permeti arribar a algun lloc. Son massa anys de paciència –aquí estarien d’acord tants els uns com els altres– esperant que algú mogui la fitxa en la direcció que cadascú desitja, però ja s’ha vist que d’on no hi ha no hi pot rajar.

I ara, on som realment? Al bell mig de l’oceà, assetjats pels vents de la imperícia, el fanatisme fòbic, la negativa a qualsevol tipus de mediació, el legalisme impenetrable, l’estratègia de la por, la barroera però contundent argumentació de les garrotades, l’arrogància burocràtica de reminiscències colonials,  la caspa patriòtica eterna, que ens té a tots marejats de tant sacseig i enfrontats, gairebé amotinats, en les propostes per trobar un desllorigador. Desenganyem­-nos, la teoria de l’estaca estava bé per l’estratègia antifranquista, però avui en dia, si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà i l’altre l’estira per l’altra costat, l’estaquirot s’ho mirarà amb la supèrbia que el caracteritza i esperarà que ens fem un embolic amb tanta corda entortolligada i anem per terra. Que una cosa fou l’estaca –que per cert no vam aconseguir tombar, sinó que va caure pel seu propi pes– i una altra l’estaquirot que tenim al davant, impertèrrit.

La veritat és que el temps, més que els dies, les hores, se’ns tira al damunt. Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa.

Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme.

Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més.

Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic –com s’autodefineix en Junqueras–, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.

Proposo en aquests moments substituir l’heroisme per la intel·ligència, la èpica per l’habilitat diplomàtica i el senderi. Hi ha més dies que llonganisses i temps tindrem per tornar al carrer i a les banderes (els qui hi creguin, es clar), però ara ens cal mirar el rellotge i, ras i curt, anar per feina. Insisteixo: de pressa, de pressa.

 

Etiquetat , , , , , ,