Com un bisbe en una botiga de plats i olles

Cal veure com arriben a ser els catòlics amb la seva obsessió pel que ells qualifiquen de pecats de la carn. Em refereixo al fornici, a la luxúria, a la concupiscència. En fi, a la cardància i les seves circumstàncies.

En aquest sentit, el personatge que no hi ha per on agafar-lo és el bisbe d’Alcalá d’Henares, senyor (o monsenyor, o excel·lència reverendíssima, que no sé jo exactament, és que em perdo en el laberint dels tractaments eclesials) Juan Antonio Reig Pla, un pou sense fons del fustigament multisexual, un alacantí universal que ha portat l’anatema contra els practicants del coit a les més altes cotes de la idiotesa i la ximpleria. Si serà grotesc el discurs habitual de monsenyor, que un creient tan acreditat i patriòtic com José Bono va declarar l’altre dia a la Sexta que l’esmentat bisbe té el cap ple de semen. I no crec que es referís al fet que monsenyor en lloc de brillantina feia servir semen, no, sinó que en la seva testa consagrada en lloc de reg sanguini fluïa el reg seminal. No, no se’n riguin perquè la frase té el seu què, i a hom li vénen arcades si s’imagina a monsenyor passejant per la seva seu episcopal i de cop i volta se li cau a sobre un làmpada votiva, la base de la qual tothom sap que té una punta metàl·lica afilada i semi assassina, i li obre una bretxa en el crani, Déu no ho vulgui, i en lloc de brollar sang i deixar-ho tot enrogit i sanguinolent, comença a rajar un líquid viscós i blanquinós que li posa el solideu violeta, o la mitra i el pal·li arquebisbal fets un nyap. Cony, quin fàstic! És que no m’ho puc ni imaginar: el semen episcopal, borbollant, escampat per tot arreu. I les pobres monges netejant amb molta cura, que no exagero, que les vaig veure netejar altars en la visita papal de Barcelona, ​​però preocupades per l’empastifada enganxosa. Compte germanes, que això fecunda! A mi com si entre ells volen dir-se de tu, però entenc que José Bono, davant del cabreig del periodisme més ultra de Madrid, ha posat el dit a la nafra, perquè des de fa molt temps el bisbe Reig entra al pantanós terreny de la sexualitat humana com un elefant en una botiga de plats i olles. L’última ja la coneixen, la promoció d’una associació de sexòlics anònims –com diu?– en la qual, mitjançant una sèrie de reunions, hola, em dic Serafina i m’encanta fornicar, hom s’allibera de la luxúria i recupera la sobrietat sexual, és a dir, el celibat. Des de la pàgina web del bisbat, monsenyor promet un mètode infal·lible per combatre no només la pornografia, la masturbació, la promiscuïtat, les fantasies sexuals i la prostitució, sinó, també, les relacions de parella i el romanticisme. Un totum revolutum més propi d’un esquizofrènic que d’un funcionari de la fe, que, abans d’opinar d’alguna cosa en la que, teòricament, se suposa que no n’hauria de tenir ni punyetera idea, més li valdria vigilar l’armari de la confraria que està ple de cadàvers que els seus col·legues han propiciat passant-se pel forro les seves pròpies i impossibles doctrines sobre la relació humana més antiga del món. Quan els seus hagin reparat les reconegudes malifetes de pederàstia inacabable, de crueltat infinita cap als més febles, demani permís per parlar, però mentrestant, monsenyor, o la seva excel·lència reverendíssima, serà per tractaments!, posi’s la seva homofòbia on li càpiga. Avergonyeixis de les seves teories aberrants sobre com curar l’homosexualitat o com tornar a ser verge una segona vegada en cinc passos –sense intervencions quirúrgiques ni Loctite– i no es vanti que Blas Piñar sortís plorant emocionat d’una de les seves homilies. És com si l’exministre Catalá se sentís orgullós d’haver signat en el seu últim dia, d’amagat, amb premeditació i traïdoria, la concessió del ducat de Franco a la néta Carmen Martínez-Bordiú, que vergonya li hauria de fer a l’ex-ministre.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

El club de la comèdia

Aquí tot déu té dret a buscar-se la vida com el Senyor li doni a entendre i els seus contactes li ho permetin, sobretot si les coses es torcen i la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida, ay Dios

Sense anar més lluny, ni Sandro Rey hagués estat capaç de pronosticar la caiguda i fulminant desaparició de Mariano Rajoy, i no obstant això aquí el tens. Sortint discretament pel fòrum i recuperant el lloc de registrador de la propietat a Santa Pola que, previsorament, havia aconseguit que li guardessin en excedència durant vint-i-vuit anys, que ja és guardar. I l’expresident avui registra propietats que és un contento, com si el temps no hagués passat, com si ho hagués fet tota la vida, davant els ulls atònits dels santapolers que no s’ho esperaven pas.

Sí, Rajoy té la seva vida resolta, però, i els que opten al seu lloc? Estan en la lluita sense xarxa o s’han preocupat de guardar-se les espatlles? Hi ha moltes opinions al respecte, es creuen apostes, segur que Bwin, William Hill, 888, Betfair o Bet365 ens podrien avançar algunes de les opcions més valorades, però, a l’espera de dades fidedignes, jo estic convençut que alguns dels candidats trobarien la seva segona oportunitat –a la qual tots hi tenim dret– al Club de la Comèdia.

Per exemple, l’exministre Margallo, que fent una exhibició del seu tarannà ocurrent i de la seva fina ironia s’ha marcat un monòleg en què ha qualificat els seus tres rivals més principals com “dues vidues i un fill adoptiu” –respectivament: Sáenz de Santamaría, de Cospedal i Casado–, mentre que ell s’ha autodefinit com el germà separat de l’ex-president. No em diran que no té gràcia. Potser no arribi al nivell de Dani Rovira, però compte!, que no ho han sentit tot. En la seva actuació ha dit que deixar les reformes del PP a mans de Soraya o de Cospedal seria tan imaginatiu com encarregar al papa Borja una encíclica sobre la castedat. Això ja és humor de nivell, amb referències històriques que no estan a l’abast del poble pla i poc instruït, compte! I quan ha dit jo sóc com Donald Trump però en demòcrata, no opinen que el personal s’haurà tirat per terra?

Un altre bon monologuista del Club de la Comèdia, segur que seria Pablo Casado. La seva col·lecció de monòlegs sobre com aconseguir màsters de Harvard en tres dies sense sortir d’Aravaca o com passar amb nota i convalidar-ho tot sense acudir a cap classe ni recordar el nom de cap professor, arrencaria aplaudiments d’un públic entregat, àvid d’humor universitari.

Potser la que menys futur tingui en l’ofici de la gràcia i el salero sigui Dolores de Cospedal. La seva manca d’empatia amb l’audiència, aquesta expressió insípida i potser el tipus d’humor casernari que li ha quedat del seu pas per l’exèrcit, ja no es porta, que el públic és avui dia més exigent que en els temps de Colsada. Potser tingui formes i aquesta elegància natural per a l’ofici de vedette, però no la veig jo com a figura còmica tipus Lina Morgan, no sé, en aquesta línia la que no té punt de comparació és Soraya Sáenz de Santamaria que, ara que no té comandament en plaça , ni vicepresidència ni virregnat ja es deixa dir Soraya a seques.

Doncs bé, Soraya a seques és un actiu per al Club de la Comèdia i no em tinc cap dubte que la dona s’ho ha plantejat en l’ominós cas que no aconseguís els seus objectius polítics. Té fusta, té vis còmica, té un do  natural. Recorden com estava de divertida quan va anunciar que havia escapçat –¡txas, txas!– els líders del Procés català? Tota Espanya li va riure el gag. Després va venir aquell sketch tan enginyós sobre el Diplocat, segur que ho recorden: “Sabeu com es diu ara el Diplocat? Diplocat en li-qui-da-ció “, va dir molt ufanosa entre gran gresca de l’audiència. Liquidació ho va dir en llengua vernacla i síl·laba a síl·laba. I va afegir: “I qui està enviant a la liquidació l’ndependentisme? Mariano Rajoy i el Partit Popular “. Apoteòsic. Divertidíssim. És clar que després va haver d’aguantar les conyes sobre qui havia enviat a la liquidació a Mariano Rajoy i al Partit Popular, però això passa entre humoristes de categoria. S’envien entre ells indirectes cruels i zasques (que es diu ara) perquè tots ens en  riguem a gust. Són coses del Club de la Comèdia.

La veritat és que aquesta senyora és una mina. Perquè el monòleg següent, ha estat un model d’enginy i sornegueria. Conta la famosa còmica que van haver de fer una parada a Barajas per a acudir a la farmàcia perquè l’Antonio (?) tenia mal de cap. I ara ve el gag, atenció. Perquè per mal de cap el que li donarem a Pedro Sánchez, que no hi haurà prou paracetamol al món. Bé, aquí les versions difereixen, hi ha qui li atribueix haver parlat de paracetamol i qui ho canvia per ibuprofè. I ja animada pel públic ha ironitzat sobre que l’acostament proposat dels presos independentistes a centres penitenciaris catalans, atès que la gestió de les presons a Catalunya la té la Generalitat, és posar la guineu a cuidar les gallines.

És tan bona la graciosa Soraya que jo gairebé preferiria que perdés les primàries i em donés espectacle al Club de la Comèdia. Renovellaria el programa perquè aquesta dona, amb la seva gràcia i i el seu enginy, és capaç de posar el teatre cap per avall. Una crack.

Etiquetat , , , , ,

EL CAS ESTRANY DELS JOCS DE TARRAGONA

De fet, de jocs olímpics, a parts dels grossos, dels del gran negoci d’estiu i d’hivern, dels del COI (o CIO), ni ha de totes menes. Quan jo residia en una urbanització on convivíem francesos, belgues, anglesos, suecs, alemanys, bascos, espanyols i catalans se’n muntaven uns de multidisciplinars: natació, petanca, basquet, futbol sala, tenis, ping pong, carreres de sacs, etc. Amb categories per edats i trofeus, tot molt ben organitzat i concorregut. També l’any 2005 em van convidar a veure a Andorra els jocs dels petits estats (petits estats d’Europa), considerats aquells que tenen menys d’un milió d’habitants, i en el els que hi solen participar Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, San Marino, Xipre i Andorra. Era una organització modesta però adequada als objectius i hi havia assistència. Després també hi ha els jocs paralímpics que, com que solen anar després dels grossos, tenen prou anomenada i repercussió. Ara es veu que s’estan celebrant a Tarragona els anomenats Jocs del Mediterrani, que és una competició que va arrencar el 1951 a Alexandria, que la segona edició es va fer a Barcelona el 1955, en ple franquisme i amb molt de ressò per part del règim perquè era una ocasional oportunitat per treure el nas a les notícies d’Europa més enllà de les que parlaven d’oligarquia i repressió. Hi va haver una altra edició el 2005 a Almeria. I ara el fiasco de Tarragona, que sembla que l’alcalde Ballesteros hagi trepitjat excrements de gos perquè els hi ha passat de tot. Delegació francesa cantant a capella el seu himne perquè es veu que ningú estava al cas. Mireia Belmonte posant les medalles a les seves competidores perquè no hi havia autoritat que se’n fes càrrec. Pista de bàsquet que s’enfonsa. Cotxe de l’organització amb conductor passat d’alcohol atropellant un nen. Una presumpta violació per part d’un atleta. Recintes buits malgrat regalar entrades a dojo. Nul·la repercussió mediàtica positiva per la coincidència amb el mundial de futbol. Un naranjito que sembla dissenyat per la senyora de l’ecce homo i una gala inaugural de pa sucat amb oli amb el camp del Nàstic més buit que ple. Una inauguració fallida malgrat els narradors de Teledeporte que hi posaven tota la voluntat per explicar una epopeia inexistent.

Fa falta que passi una mica de temps per aclarir com s’han pogut fer tan malament les coses, des de la errònia decisió inicial d’endarrerir un any la celebració, la qual cosa l’ha fet coincidir amb el mundial de futbol! Criatures…, a la curiosa exclusió de la festa, volguda, intencionada, forçada o casual, de la gent del país.

La por que sembla que hi havia a que l’independentisme aprofités la finestra per fer-se notar, a que l’himne espanyol fos xiulat o a que al Rei se l’esbronqués, ha fet disfressar Tarragona de Tabarnia. Res a dir, cadascú convida a casa seva a qui vol i amb qui se sent còmode i reserva el dret d’admissió a qui li sembla. I si l’alcalde Ballesteros, president també del comitè organitzador, ha triat aquesta imatge tabarnària pels seus Jocs del Mediterrani està en el seu dret. No se l’ha volgut jugar i Tarragona li ha girat l’esquena de la forma més natural i pacífica. Sense manifestacions, crits ni aldarulls. Sense xiulets ni esbroncades. Simplement li ha dit, ja t’ho faràs, i no ha acudit a veure cap de les competicions programades. Crec que ni la de petanca. Ballesteros ha escollit Tabarnia, la patrulla aèria de l’Àguila i els vaixells de l’Armada Espanyola, després de vantar-se de que aquests eren els “jocs de la pau”. Els retalls de premsa, quan tot hagi acabat, li diran si ha fet el que convenia. Si era aquesta la Tarragona que volia vendre al món. Si és la que volien els tarragonins.

Imagino que sí, que no el considero tan foll com per llençar-se a la piscina sense aigua, ni per jugar-se l’alcaldia per un grapat de banderes espanyoles onejades al vent.

Les opinions són lliures i subjectives, els fets no. Els fets són el que són. I el fet irrefutable és que els Jocs del Mediterrani de Tarragona 2018 estan essent un fiasco.

Algú n’assumirà la responsabilitat més enllà d’escapolir-se amb declaracions de fer volar coloms? Perquè, alcalde Ballesteros, president del comitè organitzador, tot això s’ha cuinat quan Soraya Sáenz de Santamaria, en aplicació de l’article 155, manava a la Generalitat, quan Mariano Rajoy manava al Govern Central i el Rei Felip VI regnava a Espanya. Ah, i quan Albert Rivera era la gran esperança de l’Espanya “una, grande y libre”.

 

 

Etiquetat , , , ,

Persona non grata

Al Rei d’Espanya li esperen jornades poc afables, jornades incòmodes, encara que els circumdants li diguin que va vestit i què guapo i atractiu que és. Passejar-se per Catalunya, com li toca fer en els propers dies, a partir d’avui mateix, no crec que sigui el que més li vingui de gust a la vida. A tot arreu es comenta, i segur que li ha arribat fins a les seves reials oïdes, que el President Torra s’està plantejant si anar o no a la inauguració dels Jocs del Mediterrani de Tarragona per no haver de coincidir amb Felipe VI i rendir-li vassallatge o el que toqui, o que Elsa Artadi ha dit, a propòsit d’aquesta circumstància, que “el Govern català no pot actuar amb normalitat amb una persona que ha justificat la violència”. Això ja són paraules majors. I el mateix President, al costat dels seus homònims Puigdemont i Mas, li demanen, a través d’una carta, un gest que indiqui la voluntat real de cicatritzar la ferida que va provocar aquell malaurat discurs que va pronunciar el 3 d’octubre i que difícilment s’oblidarà per temps que passi, igual que les esbatussades policials del matí del passat 1 d’octubre. També, sembla que, en la postdata, Quim Torra li demana a Felip que trobi un moment per veure’s i parlar de les seves coses. Encara que no ho explicita, podia haver afegit allò de “parlar del que vostè ja sap”. Però no crec que el Rei estigui massa al cas. Aquell discurs no va ser fruit de la imperícia, o no només de la imperícia, sinó que contenia una càrrega contundent de l’espanyolisme ranci que amb tan bons resultats ha utilitzat el PP i, posteriorment, Ciutadans, quan anaven de pujada, i una apologia del menyspreu per a una part important de la població de Catalunya. Vaja, un nyap de discurs impropi d’un Rei de tots. És clar que un Rei de tots ja se sap que no existeix. Com que tampoc no hi ha un President de tots. Es regna i es governa per als seus, tot i que hom es vanti del contrari. Amb el joc democràtic, la cosa queda clara. La majoria guanya i s’auto afavoreix, la minoria perd i es fastigueja, ja hi haurà una pròxima ocasió. Però com que amb la Monarquia no hi ha pròxima ocasió, perquè va contra la seva pròpia essència el posar-se a disposició democràtica, quina necessitat té un monarca de dissimular i contemporitzar amb republicans i gent que no accepten resignats ser els seus súbdits. A més, deu pensar, faci el que faci acabaré a la foguera fotogràfica perquè com que cremar fotos del Rei ja no és delicte, aquí s’apunta a la llibertat d’expressió incendiària fins al Tato, aquell amic de Rajoy.

Per a més inri, atès que el ple municipal de Girona el va declarar persona non grata arran del desafortunat discurs d’octubre i, casualment, el Palau Auditori de Congressos està en obres, la comitiva reial haurà de traslladar-se al Mas Marroch de Vilablareix per lliurar els seus premis Princesa de Girona. I l’alcalde, David Mascort d’ERC –òndia, sempre plou sobre mullat–, s’ha afanyat a tuitejar que “no podem acceptar de cap manera que una entitat que representa als que ens peguen, empresonen o ens fan marxar del país vingui a muntar festetes a Vilablareix. No Oblidem! “. Mirin, millor així, perquè d’haver hagut d’anar a Girona segur que me’l fan passar per la nova plaça de l’U d’octubre de 2017 (antiga plaça de la Constitució) i això hauria resultat més insuportable encara.

Si tingués l’ocasió, jo no sabria què aconsellar-li al Rei en aquesta conjuntura tan complexa. Potser, de manera dissimulada, ja que li han demanat un gest, que li piqués l’ullet a Quim Torra en passar pel seu costat, o que s’acariciés una orella en el moment en què desfilés la delegació espanyola, no sé, alguna cosa que el president interpretés com un senyal. Una altra solució passaria per atorgar a la sPrincesa Leonor el títol de Princesa de Tabàrnia i tot seguit instituir els Premis Princesa de Tabàrnia que podrien lliurar-se sense problemes ni mals rotllos a la casa dels Boadella a Jafra (Girona).

Finalment hi ha una altra possibilitat, encara que gairebé no m’atreveixo ni a suggerir, és que seguís l’exemple del seu pare, el Rei emèrit, i deixés anar a la televisió, com qui no vol la cosa: “Ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a ocórrer “.

Però potser això seria com demanar-li peres a Luís del Olmo.

Etiquetat , , , ,

I ara, la jutgessa tarotista

Confesso que em fascina el món de la judicatura. La professió de jutge em resulta tan apassionant, que potser per això estic novament enganxat a la sèrie “The good wife” que, gràcies al fons d’armari de Netflix, puc repassar de corregut tots els capítols de les set temporades: cent cinquanta-set hores de judicis variats, en els quals els guionistes han disseccionat amb especial precisió el comportament dels jutges davant dels casos que es plantegen. Atès que els protagonistes són els advocats defensors, sobretot, i la fiscalia en segon lloc, els jutges van variant segons li convingui al desenvolupament dramàtic de la sèrie i així es poden permetre el luxe de presentar-los amb mil i una facetes, segons interessi a la història. Simpàtics, traumatitzats, trempats, odiosos, corruptes, capritxosos, narcisos, iracunds, bona gent, però tots, tots, convençuts de la superioritat moral que els atorga el fet de saber que la seva paraula és llei.

Mai hagués volgut ser jutge, encara que senti aquesta apassionada fascinació pel comportament de les seves senyories, perquè de petit em van ensenyar que Jesucrist va recomanar a la humanitat que no jutgessin i no serien jutjats, i jo, en catequesi i religió, treia bona nota. Encara que tampoc hagués volgut ser torero, ni agrimensor, ni domador de lleons, ni fisioterapeuta, ni funambulista, i, en canvi, els hi reconec els mèrits.

Però no creguin que aquesta passió pels jutges i magistrats m’ha sorgit de sobte, en la maduresa, embogit per una indigestió de sèries d’advocats, com li va passar a D. Quixot amb els llibres de cavalleria, no, estic segur que aquesta passió em neix de la perplexitat de veure com actuen les grans estrelles de la judicatura espanyola. Garzón, Pascual Estivill, Castro, Lamela, Ruz, Gómez Bermúdez, Santiago Vidal, Llarena, Grande Marlasca, Pedraz, Alaya, Elpidio Silva, Andreu, Ricardo Javier González, etcètera, completin vostès mateixos la llista amb els seus jutges i jutgeses favorits. Ja veuran: més estrelles que en el cel, que deia Terenci. I després hi ha les seves sentències i els seus vots particulars. Són els Superman, Roberto Alcázar y Pedrín, Capitán Trueno, Spiderman, el Guerrero del Antifaz, el Coyote i la Zorro dels nostres temps moderns, els nostres herois implicats en apassionants aventures. Ells li donen interès i sacseig a la nostra gris existència. Les euroordres del jutge Larena, la baralla en el cas Urdangarín entre el jutge Castro i el fiscal Horraz, el vot particular del jutge González en el famós assumpte de la “manada”… Repassin i afegeixin la seva instrucció, la seva sentència o el seu vot particular inoblidables.

L’esperpent s’ha produït amb la notícia sobre la jutgessa de vigilància penitenciària de Lugo, María Jesús García Pérez, a la qual han denunciat per compatibilitzar la seva carrera judicial amb la de pitonissa i vident. Potser un excés de confiança en la pròpia infal·libilitat l’ha portat a creure que comptava amb altres dons… sobrenaturals.

És veritablement sucós el que expliquen els diaris que va succeir amb una testimoni que va visitar la jutgessa tarotista i que, després de consultar-li afers del cor i de veure com li endevinava un pretendent, pel que sembla, bisexual, li va aconsellar: «A tu que t’importa això? Que sigui bisexual, tant li fa. Tu prefereixes que sigui hetero. Si et molesta que sigui bisexual, llavors ell fa bé de no explicar-t’ho. Quina ximpleria, què més dona, si t’ha de posar banyes, que te les posi  amb una tia que amb un tio». I és que el tarot i la vidència no deixen de ser un joc divertit que passa a ser un engany quan es cobra per exercir-ho, encara que sigui amb el consentiment de l’incaut. No té cap base científica. Tampoc té una base científica la confessió, la seguretat etèria del perdó, em podran objectar vostès, però la diferència està en que és gratis. I encara que una vegada vaig entrevistar a una jutgessa que practicava la dansa del ventre –que amb això no feia pas cap mal a ningú–, mai he conegut un jutge que de segona professió fos confessor. I això que, per causa del meu ofici, he conegut moltes senyories. Entrevistant-les, moderant debats en què participaven o consultant-los-hi algun dubte. O prenent una aigua mineral amb gas. Eren magistrats conservadors, liberals, franquistes, independentistes, creients, ateus, corruptes, incorruptibles, essers superiors, accessibles… Però tots, tots, imbuïts d’aquesta aura d’infal·libilitat que es detecta en el to.

En la vida privada, el més xungo que he vist amb aquests ulls pel que fa a jutges, va esdevenir durant el casament d’una amiga meva a Esplugues de Llobregat. Una cerimònia civil que oficiava una jutgessa suplent jove, uns trenta anys, que, al mig de la cerimònia, va prendre el micròfon i quan semblava que tocava desitjar felicitat i dir poden besar-se, es va arrencar amb que si per ella fos no s’hagués celebrat aquesta casament, que un casament civil no era casament ni era res. Ho va dir amb ràbia, fruit del fanatisme religiós i de la impotència de no poder imposar una clàusula de consciència. La diatriba va ser més llarga però ja no me’n recordo, fa molts anys. Només recordo la núvia plorant amargament perquè li havien esgarrat el dia.

Vaig veure, en aquesta putada per fer mal, el sergent xusquero de la mili, el salesià que repartia plantofades quan s’enutjava i tants homes i dones arbitraris que cometen abusos d’autoritat. Perquè ells poden.

Etiquetat , , , , ,

Qui amb jutges mata, per jutges mor

Els dos dies en què la truita va donar la volta a velocitat de vertigen, el canvi més ràpid, la bolcada més imprevista de la política espanyola en dècades, han deixat en estat de xoc a molts, especialment a Ciudadanos, Partido de la Ciudadanía, que de ser la gran esperança patriòtica amb el vent de popa, els oracles a favor, els portaveus de l’odi al seu servei, els palmeros embogits, Aznar besant-los-hi el cul, l’Ibex Party declarant-los empleats de l’any, Ana Rosa i Susanna fent-los-hi la onada i amb les enquestes que se’ls sortien de les òrbites, han passat a ser el convidat de pedra, el partit de cel·lofana, la veu que no clama ni en el desert.

La sortida del president que caminava de presseta i l’arribada del President funàmbul els ha agafat amb el pas canviat. Van quedar com tristos comparses de l’opció perdedora quan allò de la moció de censura, més sols que la una, i van concitar l’animadversió dels Populars que els han assenyalat com l’enemic a batre. Igual ens espera un gran espectacle perquè, amb habilitat i rapidesa, el Partit Popular ha fet pinya contra Aznar i el seu oferiment per reconstruir el centre dreta espanyol –un gest de complicitat cara a Ciudadanos– i cada un a la seva manera, tots els homes i les dones del president sortint, ell mateix inclòs, s’han apressat a declarar que aquí no hi ha res a reconstruir, ¿queda clar? Curiós que els mitjans afins, és a dir, gairebé tots, hagin destacat molt més la resposta dels capitosts populars que l’oferiment, ressaltant les lloances cap el senyor Mariano que ha passat de ser Ema Punt Rajoy, a ser la persona més honrada del nostre partit, en opinió de Soraya Sáenz de Santamaría, que segur que té informació de primera mà. I què dir de la informació privilegiada que sobre aquest punt deuen posseir Martínez Maíllo i Rafael Hernando quan no els ha tremolat la veu en qualificar-lo de polític honrat.

Però si fins i tot els rivals més conspicus han ressaltat el seu senyoriu a l’hora de partir, un beso y una flor, un te quiero, una caricia y un adiós, que ha estat millor president sortint que no pas estant. La nota grinyolant l’ha posat Irene Montero en tuitejar que M.Rajoy no se’n va, sinó que el fotem fora. Les/els pensionistes, les/els feministes, les/els estudiants: l’Espanya del 15M… Entenc l’actitud menyspreativa d’aquesta dona indignada, que la que li van muntar aquesta penya entre cavernària i tabarnària amb allò del xalet, ha de ser difícil d’oblidar. Que amb Pablo Iglesias s’havien compromès a una hipoteca mensual de mil sis-cents euros i van estar a punt del pitjor, jugant-se en un plebiscit entre els seus la continuïtat del lloc de treball i del sou. Uf, quin cangueli.

Encara que, des del meu punt de vista, s’ha quedat curta, ja que hi va haver molta més gent que va empènyer el senyor Mariano. Només cal veure els partits que van votar la moció i el seu perfil. Gairebé tots li tenien ganes. Fins i tot Rivera ha tuitejat dimarts passat que s’hauria d’haver retirat a temps. Ara, a misses dites.

Però ja està fet, ja no hi són. No els oblidarem mai, això no, però aquestes cares fatxendes, aquestes actituds prepotents i aquest acudit de la menuda Soraya parlant del “Diplocat en li-qui-da-ció”, això s’ha acabat i ja no els veurem més en la bancada dels que es pensen que manen. Qui amb jutges mata, per jutges mor. Que passi el següent i en prengui bona nota.

Mentre escric això, observo de reüll García Albiol entrevistat a TV3, i la seva imatge em sona a televisió del plestocè, com si fos del segle avantpassat. És un més de la col·lecció de rostres envellits, llestos per a la jubilació. Total vintage,

Diuen que, des de la perspectiva política, Espanya és un guirigall –tumult si ho expliqués el jutge Llarena– dels uns contra els altres, els uns contra els uns i els altres contra els altres en què, al marge dels corruptes (que a aquests se’ls ha de donar de menjar a part en grans menjadors, perquè són molts), sempre surt guanyant el PNB. Semblava que aquesta vegada no, que el cabreig del PP per haver-se sumat a la moció de censura els hi farien pagar al Senat en passar el ribot estil Alfonso Guerra i treure’n dels pressupostos el pessic de cinc-cents milions però no, pel que sembla s’han retractat. El que s’ha dit, el PNB sempre cau de peu. Potser perquè n’hi ha molts de Bilbao.

…I mentrestant, a cinc-cents quilòmetres de Madrid, el President aixecant la mà i preguntant com ho tenim allò nostre. Però, a veure, és que no es va pactar res per donar suport a la moció de censura? Que sobretot Borrell no fos ministre? Ah, estupend. Entesos.

Etiquetat , , , ,

L’emoció de la moció

Tot va començar, imagino, amb una incòmoda sensació de mandra per part de Pedro Sánchez en veure’s abocat a liderar una moció de censura després de la sentència del cas Gurtel. Cony, quin parsifal, Mariano, tan bé com estàvem en la defensa de la unitat sacrosanta i l’aplicació del 155 i amb la sort que havíem tingut de la aquiescència del PNB en allò dels pressupostos, que m’estalviava d’haver-me de menjar un altre gripau…! Quina mandra, Mariano !, s’hauria dit a ell mateix, poc abans d’anunciar l’escomesa, el salt sense xarxa. Amb Ciudadanos negant-li el pa i la sal, amb Podemos i les seves marees submergits en el dubte raonable i amb els seus propis dinosaures avisant que ni se li acudís parlar amb els empestats. El tremend Alfonso Guerra va donar ràpidament un pas endavant i els hi va dir nazis més que nazis, no als de l’extrema dreta espanyola, cada vegada més solts, més bel·ligerants i més violents, ni als de la caverna mediàtica, cada dia més bel·licosos i descarats, sinó als putos catalans que estan per la feina republicana, autodeterminativa i d’alliberament dels seus presos, especialment al puto President. En la mateixa ona, només faltaria, es va deixar anar un altre company del parc juràssic. El sempre imaginatiu Juan Carlos Rodríguez Ibarra va declarar sense rubor que “l’independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. I després hi ha la murga dels que volen trencar Espanya –és això, no, Mariano, el que hem de dir?– que em rebotaran a la cara les putades que els he fet. I els bascos, tan decisius ells amb els seus 5 diputats? Com renunciaran a la ganga que acaben de pactar amb el sí als pressupostos?

Tot i el rebombori format, perquè una moció de censura sempre dóna vidilla a les tertúlies i alè als opinòlegs, alguna cosa em deia que aquesta anava a ser més penosa i inútil que aquella tan llunyana de Fernández Mancha en la que, des del menyspreu generalitzat al que estava sent sotmès quan Fraga s’ho va treure de la Manxa, màniga, perdó, de la màniga, sense ser ni tan sols diputat, buscava el seu forat al sol, el pobre, i va durar res, quatre telediaris. Eren encara els temps d’Aliança Popular. Però em vaig equivocar de mig a mig. La cosa s’ha anat animant, la sensació que ara sí que sí ha anat augmentat. El que abans d’ahir semblava improbable, ahir ja es llevava com a possible i avui, si als bascos (i les basques) els mantenen l’estatus promès, igual acaba sent segur. Són només rumors i conjectures, és clar, política és política com futbol és futbol, ​​però el nerviosisme del PP, la seva insistència en assenyalar la caiguda de la borsa i la crescuda de la prima de risc com a conseqüència del desgavell de Pedro Sánchez, així com la crispada apel·lació al perill que suposa per a la Pàtria la imminent arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi, Puigdemont, Torra i el Duo Bildu, que per a ella, l’animosa Arrimades, seguint les consignes d’aquest poderós conglomerat d’Íbex, Conferència Episcopal, Post Franquistes i Derechona, són tots el mateix, evidencien que el pacte s’està forjant amb possibilitats reals de quallar. Que Rajoy està al caure i Sánchez pot ser President en qüestió d’hores.

Em poso a la pell dels dirigents catalans –i això que em costa, eh?– i entenc la seva reticència a lliurar-li un xec en blanc a Pedro Sánchez, que amb el Parc Juràssic que té darrere i la seva adhesió personal a la repressió del 155 no és gens fiable, però si han acceptat la submissió conjuntural acatant un nou govern “homologable” i han encaixat la maledicció de la CUP, només per veure la cara que se’ls pot quedar a Soraya Sáenz, a la ministra Cospedal, a Rafael Hernando, (de la cara de Rajoy no parlo perquè és el rostre impenetrable) etc., quan Ana Pastor canti el recompte de vots, entenc que valgui la pena córrer el risc. Bé, bé, i què em diuen de la suor freda de l’Àngel Exterminador quan s’adoni que Sánchez es posa a governar o quelcom semblant i les eleccions que demanava imperiosament perquè les enquestes li donaven la victòria, van per llarg?

Falta poc, imagino, per presenciar en viu el desastre del PP, tret que entre que acabo d’escriure aquestes notes contemplatives i que vostès les llegeixen, hagi passat alguna vicissitud, no sé, que Rajoy hagi dimitit abans d’haver de suportar l’oprobi , o que els bascos s’apiaden d’ell a canvi d’un nou estatut on s’accepti el terme nació i el dret a l’autodeterminació.

Sigui el que sigui l’emoció està garantida.

Etiquetat , , , , , , , ,

Música lleugera

Ara que a remolc del mig segle dels esdeveniments del 1968 –sobre tot el maig francès i la primavera de Praga– s’aprofita per fer valer el que passava aquí, com és ara l’aparició del Grup de Folk, amb un festival a l’aire lliure, una mica multitudinari i de vuit hores seguides a la Ciutadella, l’afer de la negativa de Serrat a anar a Eurovisió si no cantava en català la mediocre “La, la, la” del Dúo Dinàmico, l’aparició dels discs “Què volen aquesta gent?”, de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach, “Noia de porcellana” de Pau Riba, “L’home dibuixat” de Sisa i altres fets remarcables que se m’escapen, sobre tot relacionats amb l’anomenada “nova cançó”, bo seria recordar (com em demana un dels seguidors d’aquests escrits eclèctics que s’endú el vent) que no cinquanta sinó que fa seixanta anys de l’aparició del primer disc de pop en català. De fet, més que de pop, ho classificaven com de música lleugera. Cal no oblidar-ho, perquè la sopa de d’all –en aquest cas de ceba– no s’inventa d’un dia per l’altre. Aquell primer disc era de La Voz de su Amo i a la portada s’explicava que les “Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos Internacionales”. I era veritat (que cantaven en català i que el repertori estava integrat per èxits internacionals) perquè les cançons que incloïen eren  “Mandolino de Texas”, “Tschi bam”,”Cançó amb sordina” i “Besa’m tres vegades”. Les Hermanas Serrano, Amparo i Josefina, filles estilístiques de les americanes Andrew Sisters, i netes biològiques d’uns emigrants gallecs que s’establiren a Barcelona a principis del segle XX, competien en el gènere de l’agermanament a la música lleugera, amb les Hermanas Navarro i las Hermanas Fleta (Elia i Paloma) descendents d’una nissaga de cantants lírics. Va ser un gran èxit aquest e.p., i encara en van fer un altre d’aquests de cantar en catalán los éxitos Internacionales, però el seu gran hit el van aconseguir amb una peça d’August Algueró inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “El dia de los enamorados”, que potser els més grans ho recordin, sobre tot aquella tornada que cantaven:

“San Valentín,

Yo no te olvido

Porque tu amor

En este día he conseguido”.

També en van fer una exitosa versió en català, malgrat que no es tractés d’un èxit internacional. Realment, amb elles va començar la nord americanització de les tradicions: El dia de Sant Valentí, el Halloween, el Black Friday o el Mc Donalds.

L’any 1959 van enregistrar un disc de nadales –inspirat amb el que va ajuntar les Andrew Sisters amb Bing Crosby– amb el crooner del moment, José Guardiola.

Per cert, en aquesta commemoració dels 60 anys també s’hi hauria d’incloure José Guardiola, perquè aquell mateix any, i amb un segell discogràfic de la mateixa casa, va fer igualment un disc e.p d’aquests de “José Guardiola canta en catalán los éxitos Internacionales”. En aquest cas  els éxitos Internacionales eren exclusivament italians: “La primera vegada” (Come prima), “El vell carrer de l’aimada” (O vico Piccerillo), “Besa’m en silenci” (Nel silenzio d’un bacio) i “Diumenge és sempre diumenge” (Domenica e sempre domenica).

Un dia, en Guardiola em va explicar com va ser que gravessin un disc en català en aquells anys. Resulta que estaven enregistrant en castellà la seva versió de “Como prima” i en un moment de relax van començar a fer conya inventant-se en català un lletra glosant el propi aparell reproductor. Es veu que els hi va sortir una obscenitat magnífica de rima i ritme i amb els accents posats al seu lloc. A qui manava li va agradar com sonava en català i van decidir fer una lletra més fidel a l’esperit romàntic de la cançó, no tant barroera.

De tot plegar fa seixanta anys. Ara cap companyia espanyola ho faria, no fos cas que Pedro Sánchez els titllés de supremacistes, Albert Rivera d’adoctrinament en l’odi a Espanya i Soraya Sáenz de Santamaria de colpistes a qui s’hauria d’escapçar.

Com a curiositat afegida, Ministre Català, explicaré que les dues portades eren d’un premonitori color groc.

Etiquetat ,

La previsible quadratura del cercle

Crec jo, modestament, que ara tot està en mans de les cases d’apostes. Em refereixo a allò de sempre, al maleït embolic del conflicte català. O del conflicte espanyol respecte a Catalunya. O vés a saber.

Per als bascos del PNB, ja no hi ha problema. Ells es van comprometre -em va semblar entendre– a no votar a favor dels pressupostos generals de l’Estat fins que no s’hagués aixecat l’aplicació de l’article 155 i com saben de bona font –ho ha dit Aitor Esteban, portaveu del partit– que l’aixecament del 155 és imminent, doncs ja es poden deslligar les amarres i deixar que aquest veler anomenat PGE navegui en llibertat, les veles al vent, la cara al vent, les mans al vent.

Osti, tu! El senyor Esteban m’acaba de treure un pes de sobre. Així que ja s’ha acabat l’opressió d’aquest jou –i unes quantes fletxes– del 155. Mira per on…!

–I, com és que ho sap amb tanta seguretat, senyor portaveu? Com sap que ara que ja han votat a favor i s’han tret la pressió de sobre, en Rajoy, la Soraya, el Millo i tots els altres, no els hi faran botifarra però a la cara dels catalans?

Home (m’ha semblat que els penebistes argumentaven, amb aquesta sinceritat tan basca que els caracteritza) perquè està al caure la formació d’un govern català immaculat. Un govern sense els exconsellers a la presó i sense els que són de vacances a l’estranger. O sigui, un govern sense Josep Rull, Jordi Turull, Lluís Puig, Toni Comín, etcètera. Ah, caram! Així, no té mérit. “Seria curiós que el PNB votés en contra d’aquests pressupostos i al cap de pocs dies hi hagués Govern i s’aixequés el 155“, diuen que ha dit amb subtil ironia. És clar. Per descomptat. És que aquests bascos en saben d’estratègia política i tenen molta visió de futur. Les veuen venir, vaja.

O sigui, recapitulem. Segons vostès, Quim Torra no farà cas dels consells no vinculants –per descomptat que no– de Carles Puigdemont i traurà del mig els consellers de la rèmora. En el seu lloc col·locarà un munt de conselleres i així no només deixarà satisfet Rajoy, que se n’haurà sortit, sinó que tranquil·litzarà els que l’acusaven d’enemic de la paritat. Oli en un llum. Assumpte solucionat i aquí pau i després glòria.

Però …

Llegeixo també a La Vanguardia que l’anomenada agència americana Stratfor, que expliquen que és com la CIA però privada, augura que seguirà la confrontació entre els governs espanyol i català, que potser no s’assoleixin els nivells de crispació de l’any passat però que Rajoy s’abstindrà d’oferir concessions significatives als separatistes, que el pobre home està emparedat entre la caverna del seu partit i la crescuda de Ciudadanos que prometen més odi i més venjança contra els “colpistes”, i això mola. També pronostica que el govern català nedarà entre dues aigües: una certa gesticulació per mantenir encesa la flama del Procés i perquè no decaigui la moral, però cap repercussió legal ni decisions de caràcter unilateral. O sigui, la quadratura del cercle.

El que seria curiós de veritat, senyor Esteban, és que el PNB hagués votat els pressupostos, com ho ha fet, i el 155 no l’aixequés ni Déu. És clar que en aquest cas sempre els quedaria a vostès el trist consol d’emportar-se’n posats els 540 milions promesos en la transacció, als pensionistes la pujada a ritme de l’IPC, que sempre és millor que no rés, i a bona part dels catalans aquesta alegria en els cors de saber que el seu sacrifici no ha estat estèril perquè, quan a un poble germà com el basc li va tan bé, encara que sigui a costa de deixar-los a mercè de la fera, als catalans els posa contents. Miri’ls, senyor Aitor, posant creus grogues i llaços per tot arreu. Amb alegria, amb il·lusió, amb esperança. Miri que contents que se’ls veu i com els estan d’agraïts. Oi, vostè?

Etiquetat , , , , ,

El President de tots

Tot i que no recordo explícitament la cita, estic segur que, en un moment de les intervencions, tant en seu oficial com en declaracions als mitjans de comunicació, el nou i flamant Molt Honorable Quim Torra ha hagut de dir que vol ser el president de tots els catalans, referint-se no exclusivament als que se senten únicament catalans, sinó als set milions i mig d’empadronats a Catalunya, als set milions i mig que viuen, treballen, estan sense feina i quiets i aturats, o són jubilats a Cataluña . (Observin amb quina astúcia he escrit Catalunya en la dues versions, la catalana i la castellana, perquè els fanàtics del bilingüisme no se m’enfurismin abans d’hora, que pels seus afilats comentaris als meus apunts, ja m’he adonat de la finesa de la seva pell ).

Encara que se li agraeix la bona intenció, he de dir que aquí el President nouvingut no ha estat original, ho fan tots. Ho faria fins i tot la senyora Arrimadas o el senyor Iceta, si arribessin al podi. Tots volen ser presidents de tots els catalans. Bé, no, Rajoy i Pedro Sánchez volen ser presidents de tots els espanyols, ser-ho dels catalans se la bufa, més aviat deu representar-los un conyàs. Hi ha altres polítics que volen ser presidents de tots els francesos, o de tots els alemanys o de tots els kosovars i així successivament perquè, com deia aquell, “hay gente pa too“.

Però sento desanimar-lo Sr. Torra, ni ho somiï, no ho aconseguirà. I no per culpa dels articles i els twits que se li atribueixen, això és una minúcia per donar-los carnassa als Herrera, Losantos, i altres companys de la confraria de l’odi, i perquè Inés Arrimadas pugui vendre com un actiu electoral el paper d’espieta a Europa sencera; no ho aconseguirà perquè no pot ser i, a més, és impossible. Però si és que ni quan aquest fangar era un oasi, en els temps de Pujol que partia pinyons amb els governs socialistes i populars en favor d’una entesa global, s’havia aconseguit. Sempre hi havia un molt alt percentatge d’empadronats que vivien com marcians en aquesta terra d’acollida. No acudien a les urnes perquè no es consideraven involucrats, no els concernia. Això eren collonades per entretenir aquests vilatans que feien castells amb essers humans, ballaven en corro com el de la patata, dinaven el dia de Nadal en lloc de sopar, com tothom, la nit de Nadal i parlaven una cosa rara, impossible d’entendre, que segur que havia de ser polonès. Per descomptat, polonès.

Per a aquests homes i dones que, malgrat que no havien acabat de copsar, vivien i treballaven a Catalunya, el seu president era Suárez, o Felipe González, o Aznar, o Zapatero o Rajoy. Per a ells i elles el president de la Generalitat no era ni tan sols una autoritat com el Governador Civil, que almenys aquest tenia comandament en plaça, no, què va!, més aviat podia ser com el President de la Diputació que, ben bé, no se sap per a què serveix ni a què es dedica.

Si això succeïa així en els temps llunyans de l’oasi català, ara que els ànims estan crispats, les postures radicalitzades i irreconciliables i els odis a flor de pell, ningú, vingui d’on vingui i faci el que faci, aconseguirà que se’l prenguin seriosament com a President i el respectin com a tal tots els habitants. Però si fins als jutges, que no han estat elegits democràticament, poden jugar segons els hi peti amb els representants democràtics catalans.

Miri, President o Presidenta (el que toqui, el que guanyi les eleccions, el que sigui assenyalat pel dit de Déu), la dissort està llençada sobre la taula de joc. Governi vostè per als seus i tal dia farà un any.

Molt Honorable Sr. Quim Torra, gaudeixi dels seus inesperats dies de glòria. Faci creure a la CUP que els porta de pet a la República, vengui’ns  la moto que li comprarem, no s’amoïni. Proclami, vostè proclami, i compri estructures d’estat i diplocats i el que vostè cregui convenient. Faci el que faci li diran igualment nazi i supremacista i, al final, el fotran a la garjola igualment, n’estic segur que ho sap i que el seu antecessor li ho ha explicat minuciosament abans d’acceptar l’embolat, pensi que ja li han posat l’ull a sobre i que els creuats de la caspa mediàtica ja l’han condemnat.

Ho sento, desenganyis. Sàpiga que això de “President de tots” és pura retòrica, un miratge.

Ah, que ja ho sabia? Alabat sia Déu!

Etiquetat , , , , , , ,