Olé Olé i molt més olé encara

Si jo fos espanyol, és un dir… Bé, no, rectifico i torno a començar perquè jo ja sóc espanyol: ho diu clarament el meu passaport i el meu carnet d’identitat, i, en cas de dubte –torna a ser un dir–, l’acatament del article 155 de la Constitució, imprescindible perquè no et fiquin a la presó per rebel·lió, sedició, traïció, malversació, tumultuositat, algaravia i rebombori, implica l’acceptació de l’esmentada nacionalitat, només faltaria. Així que, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriótica, la que practiquen i enorgulleix els votants del PP i Ciutadans i una gran part dels del PSOE, l’altra nit, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, se m’hagués posat la pell de gallina i, embargat per l’emoció, el meu cor hagués pugnat per sortir-se’m del pit. ¿Són capaços d’imaginar-s’ho? La cosa anava de celebrar el concert del trenta aniversari de professió de Marta Sánchez, i en aquest moment màgic de l’últim bis, o sigui, la cirereta del pastís, va la cantant i, inopinadament i sense que ningú l’hi ho demani, senzillament acompanyada d’un piano ( i un pianista, és clar), sorprèn tothom amb la interpretació de l’himne espanyol però amb una lletra nova, de la seva pròpia inspiració, que pretén transmetre l’enyorança i el patriotisme que li brolla de les entranyes quan és lluny d’Espanya, sobretot a Miami , on ha residit darrerament. Ella vestida de vermell de cap a peus com la samarreta de la selecció i, darrere, els reflectors en contrallum projectant els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Redéu! El públic és que no va poder contenir-se i va esclatar en aplaudiments entre estrofa i estrofa fins arribar a l’apoteosi final, amb una ovació memorable.

Per descomptat, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriòtica que tant es porta, entendria els comentaris entusiàstics de les patums del patriotisme com Mariano Rajoy (“Muy buena iniciativa. La inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados“) o Albert Rivera  (“Valiente y emocionante Marta Sánchez poniendo letra y corazón al himno nacional”) o Rosa Díez (“La España constitucional se despereza”) o García Albiol, que ha demanat que aquesta lletra esdevingui l’oficial, o Gonzalez Pons, que proposa que Marta Sánchez canti el seu himne i la seva lletra sobre la gespa del Wanda Metropolitano quan la final de la Copa del Rei (la de les xiulades que ja s’han convertit en tradició). Aquestes dues últimes iniciatives tenen, fins i tot, el seu compte de recollida de signatures a la plataforma Change.org.

Però malauradament per a mi i pels meus possibles, no sóc per res espanyol de l’espanyolitat megapatriótica. Sóc espanyol per imperatiu legal, resignat, escèptic i perplex –que no sorprès– per la rauxa que li està entrant al personal després de l’oportunisme populista de Marta Sánchez. Entenc que addictes a la lectura del Marca fingeixin emoció literària davant del bunyol de la lletra de la que va ser veu d’Olé Olé, que deixa anar cursileries tan melindroses, tòpiques i efectistes com aquestes: “…Rojo, amarillo, colores que brillan / en mi corazón y no pido perdón. / Grande España, / a Dios le doy las gracias / por nacer aquí, honrarte hasta el fin…”, però el fet cert, incontestable, és que la lletra que mou la fibra d’aquesta positura patriòtica a la que s’han apuntat PP i Ciutadans, sobretot, és dolenta de solemnitat. A Sabina, almenys, quan ho va intentar, li van sortir uns versos republicans que, evidentment, cap pròcer va proposar institucionalitzar: “Ciudadanos, / ni súbditos ni amos, / ni resignación / ni carne de cañón. / Pan amasado con fe y dignidad / no hay nada más sagrado que la libertad”.

Però jo em quedo amb la versió que em van obligar a aprendre i a cantar els Maristes de Sants –sí, els mateixos de l’escàndol de pederàstia– que era el de Pemán, amb aquest toc feixista del braç enlaire: : “¡Viva España! /  Alzad los brazos hijos / del pueblo español / que vuelve a resurgir. / Gloria a la Patria que supo seguir / sobre el azul del mar el caminar del sol”. Em quedo amb ell per a escarni dels que van pactar la transició i van redissenyar la seva simbologia. Perquè, tot i que la Marxa Reial, o anteriorment la Marxa de Granaders, ve de lluny –del segle XVIII, crec– i només s’ha apartat discretament quan el Trienni Liberal i durant la Primera i la Segona República, per a algunes generacions que encara respirem és, sobretot, l’himne nacional del franquisme, i hagués estat un detall de voluntat democràtica i de ruptura amb el feixisme patit, que ens l’haguessin reemplaçat. Creu i ratlla. Però no, perquè mantenint els símbols es deixava clar d’on veníem, per si de cas en tinguéssim algun dubte. I així passa el que passa, que un dia arriba la Marta Sánchez i li entra el furor patrioter i ens col·loca el nyap: “Vuelvo a casa, / a mi amada tierra, / la que vio nacer / un corazón aquí. / Hoy te canto, / para decirte cuanto / orgullo hay en mí, / por eso resistí…

Com s’ha demostrat, allò del “chunda, chunda” és infinitament més adequat i popular. I poèticament superior, em fa l’efecte.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Una ocurrència tavernària

Es ben cert que quan a hom li vessa l’alcohol per les orelles se li poden escapar veritats com a punys que el pudor, la prudència o la conveniència habitual no possibilitarien, o bé deixar anar sense control ni mesura ocurrències o barbaritats que els seus confrares d’embriaguesa celebren amb riallades sonores a punt de partir-se el pit. Bajanades de borratxos que es diu; la cosa és ben sabuda i no se li dóna més importància. Però és probable que, a l’espectador ocasional, aquell que passava per aquí i que no va pet, la pocasoltada li pugui semblar, sinó ofensiva, quan menys patètica.

Jo no hi era present quan la borratxera, però sembla que l’ocurrència tavernària ha caigut bé entre el quintacolumnisme subjacent i la seva claca de més enllà i la ximpleria s’ha fet viral i ha estat celebrada amb alegria i tota la parafernàlia pròpia de l’aquelarre digital que estem patint, on la informació –el periodisme, en definitiva– ha estat substituït pel comentari irreflexiu, el tuït com graciós o l’insult des de l’anonimat.

Estic fent referència a Tabàrnia, és clar. Aquesta broma que ha anat agafant cos amb el clar objectiu de ridiculitzar el moviment independentista català, parodiant –sóc generós amb el terme– les seves formes i maneres de fer. La veritat és que s’ho han rumiat: La entelèquia de embriagats sembla que té bandera, i mapa i, fins i tot, president. Aquest mena d’Ínsula de Barataria ha posat a Albert Boadella al capdamunt del virtual nou estat. Un president bregat en la farsa teatral –és un dels millors i més àcids dramaturgs dels últims cinquanta anys– però immers en un odi visceral contra tot el que faci olor de catalanisme. Un odi fonamentat en la seva infausta relació amb el pujolisme que ha anat estenent cap a tot allò que es derivi d’aquell període, bé sigui la normalització lingüística, o els mitjans audiovisuals públics, i ja, per extensió, un odi exacerbat a tot allò que, des de Catalunya, flairi a defensa de la seva identitat.

Aquesta obsessió l’ha sabut inocular en el que ha estat el seu muntatge més reeixit, la fundació del partit polític Ciutadans/Ciutadans, que són els que amb més delit han acollit la proposta. S’ho han pres seriosament, o això han manifestat. Amb l’ajut dels mitjans de major popularitat i influència d’Espanya, que parlen de Tabàrnia amb una naturalitat insidiosa que sorprendria si no fos per l’enorme fal·làcia que amaga, fàcilment detectable, igual que la seva càrrega de rancúnia, la bajanada, l’ocurrència tavernària es va escampant com una taca d’oli malgrat la seva feblesa històrica, demoscòpica i sociològica. Hi ha terreny abonat per a això. La broma pretén posar un mirall al procés independentista. Però a la dreta espanyola sempre li ha fallat el sentit de l’humor. Massa beateria, excés de por a la llibertat d’expressió, desmesurada afició a posar-li portes al camp, a perseverar en l’art de la prohibició, a escudar-se darrere de jutges i policies. Tabàrnia pretén segregar la Catalunya espanyola de la Catalunya genuïna (que ells consideren rural i barretinaire). Però la Catalunya espanyola, la que vota a Ciutadans i viu aquí com si ho fes en una ciutat dormitori, està barrejada, integrada per descomptat que no, però barrejada fins i tot consanguíniament. I en aquestes circumstàncies o s’agrupen tots en una zona i es munten el seu propi Israel (caldrà inventar-se un Déu perquè els assenyali una terra promesa a l’atzar) o Tabàrnia seguirà sent una ocurrència tavernària que no anirà més enllà de la conya marinera.

A l’altre costat, és prou conegut el cúmul de despropòsits, imperícies i errors en què s’ha enfangat el Procés. El desori patètic que estem vivint des del 27 d’octubre resulta insuportable i algú ha de posar seny i sensatesa a aquest desgavell. Algú ha de fer política amb majúscules. Algú d’aquí amb capacitat d’aglutinar. No és imprescindible que siguin homes bons, bons ciutadans, bons catòlics. Només que siguin bons polítics. En cas contrari ens remataran amb el 155 i d’altres de similars que es treguin de la màniga i se’n fotran fent acudits dolents sobre la seva Tabàrnia i el que puguin seguir inventant, perquè saben que l’Espanya rància i el “Foro-coches” els encoratjarà i els riurà les gràcies.

Etiquetat , , ,

Malson abans de Nadal

Reconec que m’encanta votar, sóc un malalt de la papereta i de l’urna i em produeix una satisfacció colossal l’acte d’introduir-la a la ranura. Imagino que això és a causa d’un trauma de joventut, que fins ben passada la trentena no vaig poder exercir el dret a vot. I de la mateixa manera que tinc sobrant de misses, sagraments i primers divendres de mes –allò sí que era adoctrinar les indefenses criatures, Albert–, tinc mancances de democràcia, i això, amb el temps, es converteix en una obsessiva necessitat de exercir-la, de desig de ser consultat, de votar-ho tot i de forma vinculant. Tant me fa eleccions diverses que referèndums.

Sóc demofílic fins el moll de l’os, de manera que estic preparat per aguantar els polítics professionals que, després d’un parell de setmanes de mostrar-li al món el millor i el pitjor d’ells mateixos, fent bona la dita que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, arriben al zenit del seu ego en comprovar com centenars de milers de persones els atorguen la seva confiança com en un xec en blanc tot i haver palesat que puguin arribar a ser uns corruptes, o uns ineptes, o uns entabanadors, o uns il·luminats, o uns caragirats, o uns il·lusos, o vés a saber què. Malgrat tot això, adoro la democràcia i el dret d’una persona un vot.

Fins ahir, vint-i-un de desembre de dos mil disset.

Si per mi fos, ahir jo no hagués anat a votar (amb el que m’agrada, ja ho saben). Aquesta convocatòria electoral supercalifragilisticoespialidosamente legal, emplaçada sota la coacció de l’article 155, acatada fins i tot pels de la desobediència infinita i la unilateralitat a prova de bomba, amb candidats presos o escapolits a territori segur –”Mirad cómo estáis, uno detenido y en la cárcel provisional y otro a mil kilómetros“, que deia, burleta, el més alt de la classe– mereixia per la seva indignitat una actitud generalitzada de democràtica indiferència.

Però vaig anar a dipositar el meu vot, a contracor, per compensar un vot en sentit contrari. Vaig anar a votar a qui normalment no votaria perquè ja sóc massa gran perquè em tutelin o em donin lliçons de legalitat, democràcia i seny els que no els correspondria. Vaig acudir al meu col·legi electoral per demostrar-me que és possible empassar-se l’orgull, corregir el rumb, aprendre de vells errors i substituir l’èpica per l’astúcia.

Conscient –i afligit– que tant se val. Que la dissort estava escrita i segurament avui ens trobaríem en el mateix punt que abans d’ahir. Com sempre, escèptic.

De cap de les maneres vaig notar, ni dins meu ni a fora, la festa de la democràcia, que es diu, sinó més aviat el malson abans de Nadal

Vaig tornar a casa, em vaig asseure davant el teclat i em vaig posar a escriure aquest text mentre, com tantes vegades, escoltava les Palabras para Julia de Goitisolo en la cançó de Paco Ibáñez.

Te sentirás acorralada

te sentirás perdida o sola

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán

que la vida no tiene objeto

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

 

Indefens, abstret, trist, vaig esperar pacientment fins que la televisió va començar a degotejar resultats.

 

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno,

son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti,

cuando te escribo estas palabras

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás,

tu futuro es tu propia vida,

tu dignidad es la de todos.

 

Etiquetat , , ,

Sixena, o la germanor catalana aragonesa

Em poden titllar de passota, insensible, botifler o tantsemenfotista, però la veritat és que el conflicte de Sixena me la porta bastant fluixa. I no serà perquè no hagi seguit de prop la controvèrsia, l’evolució dels esdeveniments, l’aprofitament de la circumstància que el 155 passava per Valladolid o que la judicatura espanyola és el que és i que els polítics carronyers ja se sap, però després de veure la gansoneria amb que el món ha reaccionat davant la destrucció fanàtica i amb traïdoria dels mil·lenaris budes de pedra de cinquanta metres de l’Afganistan, l’enclavament arqueològic de Palmira, dels mausoleus de Tombouctou, etcètera, per part de la bogeria gihadista, que un batalló de guàrdies civils, ordenats per un jutge d’Osca, s’emportin amb nocturnitat cap a Sixena 43 peces, crec, del Museu de Lleida, em deixa bastant fred perquè ho entenc com a exponent d’aquesta fraternal amistat que sempre ha acoblat els pobles aragonès i català des 1164 després de la unió dinàstica del regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona, ​​als quals, amb el pas dels segles, es van unir altres territoris. Defujo aprofundir en les tortuositats de la història perquè detesto ficar-me en camisa d’onze vares, perquè no ve al cas i perquè cada historiador ho amaneix a la seva manera, però que aquesta relació controvertida de tradicional germanor ha donat els seus fruits és incontestable. L’admiració d’Aragó cap a Catalunya és ben palpable, no en va es diu que Barcelona, ​​pel nombre d’aragonesos que hi viuen, és la segona ciutat d’Aragó. No hi ha reciprocitat en aquest cas, ben cert és, però Barcelona ha donat a aquell regne ex soci el seu gran mite nacional, venerada pel poble aragonès com deessa de l’heroisme: Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènech, nascuda a Barcelona, ​​o Reus o Fulleda , segons qui ho expliqui, immortalitzada per Goya al costat d’un canó i uns quants cadàvers, i universalment coneguda com Agustina de Aragón. Per la seva banda, els aragonesos van aportar a l’Olimp català de celebritats a Manuel Pertegaz, el mític modista d’Olba, que va establir el seu taller a Barcelona. I Juan Antonio San Epifanio, una llegenda del Barça de bàsquet. I Margarita Nuez, una altra dissenyadora radicada a la ciutat comtal. I el mestre de la narrativa catalana Jesús Moncada- I els periodistes Manuel Campo Vidal o Milagros Pérez Oliva. I fins i tot l’inefable Federico Jiménez Losantos que va venir a buscar el seu nord a Barcelona on es va llicenciar en filologia, va militar primer a Bandera Roja i després al PSUC, es va presentar a unes eleccions al Parlament pel Partido Andalucista –sí, sí, andalucista– i va rebre un tret a la cama per part dels seus segrestadors de Terra Lliure, la banda terrorista; després se’n va anar a Madrid, es va passar a la dreta ultramuntana i va triomfar a dojo. A tot això sense oblidar Losé Antonio Labordeta que l’unia a Catalunya una relació especial, ja que va seraquí on va obtenir el primer reconeixement popular.

Ja sé que desarrelar els frescos del MNAC, que porten aquí, segons llegeixo a la premsa, 70 anys, per reimplantar-los a Sixena sembla un despropòsit tècnic, però, com negar-los-hi als nostres fraternals aragonesos la possibilitat de reconstruir un monestir que van socarrimar al 36? La Diputació General d’Aragó, a part del Monasterio de Piedra, la Basílica del Pilar, l’acuradíssim poble d’Albarracín i els paisatges pirinencs d’Osca, té pocs motius coneguts d’atracció turística, i amb l’enrenou aconseguit amb l’assumpte de Sixena, que ha obtingut de la premsa espanyola un consens i una delectació semblant a la de la popular arenga  “a por ellos, oé“, el pelegrinatge cap el restaurat monestir de la Franja està multitudinàriament garantit.

Tant li fa que els museistes opinin que les obres s’arrisquen al deteriorament i a la imperícia de manteniment perquè, amb aquest botí mediàtic, la Diputació no estalviarà despeses en la restauració ja que els va l’orgull.

Amb la nostra fraternal actitud i el generós lliurament com exemple, de segur que els sixenencs convenceran el Museu del Prado, el Museu de Santa Cruz de Toledo, i els Museus de Saragossa i d’Osca, per descomptat, noblesa baturra obliga, a reposar amb generositat els tresors que posseeixen de Sixena sense necessitat de guàrdia civil ni pirotècnia judicial… i llavors el president Lambán i la Diputación General d’Aragón s’hauran de comprometre en una campanya seriosa que demostri el desig de convertir el Monestir de Sixena en un centre de referència del romànic, buscant en col·leccionistes i museus americans tot allò que les monges i l’església han anat venent en el decurs dels segles. Que no sembli que tota aquesta moguda es limita a ser un capítol més del mainstream catalanofòbic que tant es porta.

Etiquetat , , , , ,

Loteries? No, gràcies.

Tinc, ho confesso, una no superada aversió als jocs d’atzar. De la ruleta al pòquer, del bingo a les màquines escurabutxaques, de les sofisticades apostes on line a les rifes de paneres, de la Loteria Nacional a les travesses o la Grossa. Considero la ludopatia una addicció tan perillosa com la de la cocaïna i ambdues he vist com arrossegaven vides i famílies d’amics, parents i coneguts. Mai no m’hi he enganxat, per sort, la qual cosa no vol dir que no hagi entrat mai a un casino, comprat loteria per Nadal o traspassat, al principi, quan la novetat, la porta d’una sala de bingo, però puc assegurar que ha estat sempre per convenció social, per no fer un lleig o quedar com un petulant repulsiu.

No se m’acudiria demanar la seva prohibició –prohibit prohibir és la norma–, com no prohibiria el macramé, els toros, el OK Diario, la boxa, la pràctica religiosa, les pel·lícules de Steven Seagal o la COPE, però conscienciaria el personal, de forma més directa i decidida, dels riscos que suposa caure en el pou de la ludopatia, un parany del que n’és molt difícil sortir-se’n amb indemnitat (conec tants casos…). El joc, de Dostoievski a Ferran Torrent, dona molt de sí tant a la ficció literària com a la cinematogràfica, està més que comprovat, però a la vida quotidiana sol tenir un final infeliç.

S’ha tingut cura durant molts anys –des de la seva autorització després de la mort de Franco– d’evitar la propaganda directa de casinos i sales de joc (bingos, salons recreatius, etc.) però es vergonyosa la proliferació –en horari protegit, que es diu– d’anuncis televisius de cases d’apostes on line, bé sigui sobre esports o pòquer. I ja no parlem de la ludopatia soft que a tota hora i durant tot l’any et bombardeja amb anuncis de sortejos de l’anomenada Loteria Nacional, de les diverses rifes de la ONCE i des de fa uns anys, concretament des de 1986, de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat que, encara que manté viva la flama tot l’any, en aquestes dates es concentra en allò que hom anomenà La Grossa (ara de Cap d’Any, més endavant de Sant Jordi).

Confesso que per a mi, aquestes dates prèvies al 22 de desembre, constitueixen un malson insuportable. Tothom embogeix amb el sorteig de Nadal. Tothom s’obsessiona amb intercanviar participacions de la rifa no fos cas que ens toqués a tota la colla i a tu no. Tothom té una empresa, un grup d’amics, una associació de veïns o del que sigui o una escola dels fills que ha comprat participacions i, home!, no podem deixar que et quedis sense un dècim. “No, no, no me’l paguis pas, canvia-me’l per un dècim dels teus”. Dels meus? Però si jo no jugo ni m’agrada. I ja es poden imaginar la meva resignada peregrinació a contracor a la recerca dels dècims de loteria de Nadal per  intercanviar. Per no parlar de les butlletes amb recàrrec per a la rifa de Nadal que, mai no saps com ni perquè, et col·loquen, bé de la Schola Orfeònica de Fonollar del Penedès o bé de La Guineueta Pàdel Club.

Però  vet aquí que enguany el que els mitjans espanyols anomenen “la deriva independentista” ha vingut a salvar-me. Un cop de mà, una escletxa celestial, en mig de tanta ignomínia i odi desbocat. Amb aquesta excusa i des de fa temps, la hiperventilació fanàtica endega constantment campanyes de boicot i contra boicot a productes d’aquí i d’allà. Mai n’he fet cas. Es tracta més aviat d’un efecte placebo per a calmar les baixes passions. Però tan bon punt he rebut per whatsapp el suggeriment (faig servir suggeriment com eufemisme) de no comprar Loteria de Nadal per no beneficiar directament les arques de l’Estat, he trobat la justificació perfecta i, tanmateix, he quedat davant d’amics i coneguts com un home de fortes conviccions patriòtiques. Tothom ho ha entès o ha fet veure que ho comprenia. Oli en un llum!. Enguany m’he deslliurat airosament de la convenció social de la loteria, i qui dia passa any empeny. (Reconec que mai no em podrà somriure la sort com al castellonenc Carlos Fabra, jo m’ho perdo).

Ara haig de rumiar com em desempallego de la proposta substitutòria que m’estan fent de cara a la Grossa de Cap d’Any, tan nostra. Faig servir com excusa que la meva quota de catalanitat ja està coberta amb la donació a la Marató, al  Gran Recapte i a la caixa de solidaritat per eixugar les multes i fiances? Confesso que la imatge de la Capgrossa i la seva campanya publicitària em sembla espantosa i em provoca vergonya aliena? O li faig cas a la meva consciència i ho entomo de cara: Loteries? No, gràcies.

Etiquetat , , , ,

La febre groga

L’estupidesa humana és il·limitada, i per tant, la de la caspa espanyola, alumna avantatjada a l’acadèmia universal de l’estupidesa, pot arribar a assolir cotes vergonyoses de ridícul.

Després de l’èxit coral obtingut pel “A por ellos, oé” i del paradigma de la trencadissa de la contrareforma política aconseguit amb l’aplicació de l’article 155, ara, de cara a les eleccions marianes del 21 de desembre, el boicot va més enllà dels productes catalans o dels que ho semblin, i arriba

, en l’apoteosi del paroxisme surrealista, al color groc, la utilització del qual en forma de llaç a la solapa o al pit, s’ha convertit en emblema de la reivindicació de la llibertat per els presos de consciència engarjolats per la jutgessa Lamela.

Per extensió, per psicopatia i per set de venjança, el color groc s’ha convertit en l’enemic públic –i immaterial– número u de la fe unionista. I la inquisició s’ha posat en marxa: A por ellos, oé, que van de groc!

Aquest festival del despropòsit va començar quan la Junta Electoral Central, a petició del PSC, va prohibir que els integrants de les meses electorals, exhibissin el llacet groc en la seva pitrera. Normal, escolti. Si els nois i noies del PSC consideren just, equitatiu i saludable que Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i els Consellers cessats per la rauxa purificadora del Partit Popular es podreixin preventivament a la presó, és lògic que impedeixin per tots els mitjans al seu abast que la gent s’expressi a favor de la llibertat dels mateixos, només faltaria. El contrari seria contradictori i, probablement, democràtic.

I llavors, com a feres atretes per l’olor de la sang –ui, perdó, senyora presidenta, retiro això de feres, ha estat un lapsus, un arrauxada, mil disculpes, senyora presidenta– els regidors del PP i Ciutadans de l’Ajuntament de Barcelona han exigit al Consistori que elimini la llum groga de la il·luminació nadalenca, la de les façanes dels edificis i la de les fonts lluminoses de Montjuïc i semblants. “Ja n’hi ha prou de posar Barcelona al servei de la independència” ha exigit Fernández Díaz, mentre Carina Mejías ha promès denunciar el groc a la JEC.

Però dedueixo que encara queda molt per fer en aquesta croada contra el groguisme que ens envaeix i, pel que sembla, ens corroeix. Tenim els semàfors, que cada vegada que passen de verd a vermell reivindiquen amb el seu fulgor o intermitència la llibertat dels presos de consciència. Hi ha els taxis barcelonins, benvolguts Díaz i Mejías, una provocació permanent del sedicionisme i, si m’apuren, fins i tot de l’anarquisme, per la seva combinació amb el negre ( “bandera negra al cor“, ¿se’n recorden?). I, després, ¿què dir de les banderes espanyoles que pengen de tants pals oficials i balcons particulars de la zona alta? ¿I de les senyeres, soles o estelades?,¿què hem de fer amb el groc de tantes i tantes banderes onejant al vent? Eliminem el nefast groc dels estendards i reconvertim-les en banderes rojes, què cony !. D’aquesta manera donarem per fi carta de naturalesa a un dels postulats característics de l’espanyolitat d’ahir, d’avui i de sempre: “Espanya antes roja que rota”. I per abreujar, no parlem de les llimones, ni de les pinyes, ni dels plàtans, ni dels ous ferrats , però, i de la crema catalana? ¡M’oblidava de la crema catalana, les postres nacionals! És que cada cullerada que ens empassem significarà una comunió de llibertat per als presos polítics. Redéu, això és un no viure! Perquè, com vostès saben, hom, o sigui, jo, és una fashion victim, ho reconec. Segueixo els consells dels màxims gurus de la moda (encara que no ho sembli) i, per exemple, Trendencias.com, una de les meves guies on line preferides, advertia que el color favorit de les instagrammers per a la temporada és el groc. “La febre per aquesta tonalitat s’ha expandit i a hores d’ara podríem parlar de pandèmia –reprodueixo textualment–. Però lluny de ser una cosa dolenta, aquest ens demostra que no atrau la mala sort, tan sols a l’estil i al savoir faire “.

Ho sento pel PSC, Ciutadans i PP, i per la feina que els portarà als de la Junta Electoral Central, però com la moda és la moda, i això no hi ha qui ho pari, ja veig les meses electorals envoltades de gent amb bufandes, o fulards, o corbates, o jerseis, o camises, o gavardines, o faldilles, o botes o caçadores o abrics d’un groc refulgent, enlluernador, que per ells mateixos cridaran amb més força i rotunditat “democràcia” i “llibertat presos polítics” que no pas els pocs centímetres de cinta groga al pit que s’ha perseguit obsessivament. Quan treball que se’ls acumula als piolines requisant roba groga!

I això no té res a veure ni amb la independència, ni amb la república ni amb el procés. Això serà, exclusivament, un bram de llibertat.

Etiquetat , , , , , ,

El procés, la botifleria i la dissonància cognoscitiva

Parlàvem del de sempre. Entre vells amics, ja se sap. A la sobretaula, entre cafè i cafè, sol apoderar-se de la conversa el gran tema, l’únic tema, el tema recorrent…, i comença a girar la sínia amb algunes vagonetes noves, tot i que voltejant sobre el mateix i conegut eix. Que si l’evaporació de l’Agència del Medicament i a veure què fa ara l’Alcaldessa amb el supositori de Nouvel… Que si són dues mil cinc-centes o ja tres mil les empreses que segons Artur Mas no havien de marxar… Que si només es va votar la part expositiva de la presumpta DUI i que si Anna Simó, la secretària primera de la Mesa, va fer constar en acta que les resolucions que poguessin aprovar-se al ple no tindrien efectes jurídics, què cony fan els consellers a la presó i la resta exiliats a la ciutat de les cols, i més quan els ultres de l’assalt a la Blanquerna –i no és per comparar– el Tribunal Constitucional ha suspès la seva entrada a la presó, per complir sentència en ferm, a l’espera de resoldre els recursos? (És que un dels condemnats argumenta que el seu empresonament causaria perjudicis irreparables ja que té un fill de dos anys i mig)… Que si Amnistia Internacional es té ben merescut el premi Princesa d’Astúries de l’any que ve… Que cal veure com ha fracassat l’adoctrinament a les escoles catalanes si el resultat ha estat Albert Rivera… Que quina separació de poders entre el legislatiu i l’executiu quan el ministre Dastis dicta sentència: la presó a la qual s’enviarà l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, quan vingui a Espanya, reuneix totes les comoditats que, no ja només els presos, sinó que moltes persones voldrien gaudir (com, per exemple, Urdangarín, li ha faltat dir)… Que, si el “escriba usted en cristiano, si us plau”, s’està imposant en les Conselleries intervingudes perquè se sàpiga qui mana… Que si després de tant soroll cal tornar a esforçar-se per les nous autonòmiques és que hem lliurat la flauta d’Hamelín als incapaços o als fal·laços… En fi, el de sempre.

I així va passant la tarda fins que la conversa desemboca a La Botifleria, aquesta galeria de retrats on els hiperventilats entronitzen sense manies a qualsevol que s’hagi apartat del recte i únic camí. A l’aparador llueixen com sols les noves entronitzacions: Ramon Espadaler, Santi Vila i Jaume Barberà al costat de les clàssiques, Susanna Griso, els germans Sardà, Isabel Coixet, Serrat, Marcé, Iceta, el gran Duran i Lleida, Pau Gasol, Josep Borrell, Gemma Mengual, Dani Pedrosa, Isidre Feiné i una processó de catalans en un nombre incalculable (només uns pocs escollits es salven, i en definitiva tot depèn de com es llevi d’hiperventilada la xarxa, però, pel que es veu, Catalunya és un país de botiflers). També Paco Frutos s’ha postulat amb afany: “Sóc un botifler, sóc un botifler!”, però no va colar perquè Frutos mai va estar en el recte camí ni treballar a TV3. A més, hom no es pot arrogar l’apel·latiu de botifler perquè li surti dels pebrots. És com si es donés a si mateix la Creu de Sant Jordi, no val. El títol de botifler t’ho han d’atorgar: algú et proclama i la parròquia s’hi enganxa (majoritàriament a través de les xarxes socials). Puigdemont va estar a punt –Rufián ja li havia fet el marc a mida– però en l’últim moment va posar el fre.

Ara bé, de tant fer-lo servir a tort i a dret han desvirtuat el concepte i han rebaixat la cruesa i bel·licositat del terme. És que un gran nombre de catalans, apunta algú, pateixen, des de fa un temps, “dissonància cognoscitiva”.

-I això?

Això és una teoria que va exposar l’any 1957 el psicòleg nord-americà Leon Festinger que explica la incomoditat, la tensió o l’ansietat que experimenten les persones quan les seves creences o actituds entren en conflicte amb el que fan o poden fer. Aquest desplaer pot portar a un intent de canvi de la conducta o a defensar les seves creences o actituds de forma obsessiva ratllant el fanatisme (fins i tot arribant a l’autoengany) per reduir el malestar que produeixen. Expliquen els psicòlegs que la dissonància cognitiva és una experiència molt comú. Cada vegada que es diuen coses que realment no es creuen o que es descobreix que alguna cosa en la que creies o confiaves no és tal com esperaves, pots experimentar dissonància. I aquest salt entre el nostre pensament i la nostra veritable realitat circumdant tendeix a fer-nos sentir bastant incòmodes.

D’aquí l’actitud resignada i taciturna d’una banda, i l’irreductible “ni un pas enrere” per l’altre. I més enllà, encara, ressons de “tranquils, no passa res, s’està seguint el full de ruta previst per endavant”.

Coses de la dissonància cognoscitiva. Ha de ser això.

Etiquetat , , , , ,

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Etiquetat , , , , ,

Lamela, els jutges i la intel·ligència artificial

En mig d’aquest bassal d’odi i de venjança, no deixo de pensar en la jutgessa Carmen Lamela. Sé que no sóc original, que no sóc diferent a la majoria d’espanyols, catalans, espanyolcatalanseuropeus i a moltíssims ciutadans de l’estrangeria que la tenen en ment. Present en les seves oracions, els uns, i en les seves malediccions, els altres. I és que l’ofici de jutjar genera molta controvèrsia. La gent diu que sí, que acata les decisions judicials, perquè això és el políticament correcte i perquè sap que a aquell que va dir un dia “la justícia es un cachondeo” li va costar un disgust, però per dins s’estan cagant en els seus morts i, a vegades, en els seus vius. És que aquesta feina ja ho té això, precisament per això és voluntària i vocacional. Hom ho escull, ningú no l’obliga. No és com la prostitució, per exemple, que la majoria de vegades t’hi porta les circumstàncies de la vida, la necessitat, no pas la vocació. Encara que en aquest món hi ha gent per a tot: per exercir la judicatura, la prostitució, la tauromàquia o ves a saber què.

Com deia, penso molt en la jutgessa Lamela. Intento imaginar-me com dorm, si és que pot dormir. No ha de ser fàcil, per molt professional que siguis i molt immunitzada que estiguis, tancar els ulls i deixar la ment en blanc. Segur que té malsons. I pensaments contradictoris. Segur. Si tu poses cap per avall un país, per molt acostumada que estiguis, sabent d’on i com venent les peticions extremes que t’ha fet un fiscal que ha anomenat el govern i que tu has executat fil per randa i que representen presó incondicional que abans de sentència ferma pot significar, tranquil·lament, de dos a quatre anys de privació de llibertat, d’estar sense la família, de no veure créixer els fills, de ser lluny, molt lluny de casa i que un cop dictada –la sentència– es pot convertir en quinze, o vint o trenta anys, amb un sol gest teu de girar el polze cap a terra, no pot ser que no et persegueixin els dubtes o, potser, els fantasmes. I ja no dic si, a més, ets cristiana i tens temença de Déu i recordes que Jesús va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Realment és un ofici complicat. No hi ha estigmes en el Nou Testament contra els periodistes, i sí, en canvi, contra els jutjadors. I, compte!, perquè es diu que la còlera del Senyor és demolidora. No, realment no voldria ser a la pell de la controvertida jutgessa.

Com que té família (marit i fills) igual que les conselleres, consellers i jordis que ha empresonat, per uns moments es pot imaginar esser en el seu lloc, Déu nos en guard. És necessari, sovint, posar-se al lloc de l’altre per entendre les coses. I m’imagino l’esgarrifança de la jutgessa Lamela en veure el vídeo de Reuter en que tres policies se’n fotien dels detinguts i molt especialment d’Oriol Junqueras i afigurar-se que és a ella a qui tracten de “osito” i sobre la que fan escarni pronosticant que “al osito ya verás como lo pondrán, està llegando un osito a la prisión, hasta que lo pongan a cuatro patas” o, també, “además le arreglarán el ojo”, en mig de riallades i gestos de menyspreu. M’imagino l’esgarrifança de la jutgessa en rumiar que si un dia la detenen i la porten preventivament a la presó, la hi duran emmanillada i sacsejada dins d’una furgo a tota llet i el primer que li ordenaran en arribar-hi serà que es despulli de pèl a pèl.

Es que la majoria dels jutges són persones humanes i tenen família i sentiments i ideologia i fòbies i fílies i tenen opinió formada sobre la Razón o l’Ara o l’Eduardo Inda, posem per cas, i per molt que pretenguin ser imparcials està comprovat que cometen errors. La història n’és plena de sentencies injustes, de condemnes immerescudes, de disbarats judicials irreparables. També de jutges prevaricadors, de jutges corruptes o de jutges rendits al poder. Evidentment els jutges són humans, no pas màquines. Les màquines sí que són incorruptibles i impermeables a la pressió ambiental. Per això penso que la justícia hauria de recórrer a la intel·ligència artificial per a garantir-ne la imparcialitat. Digueu-me fantasiós, visionari o somiatruites però crec que la funció de jutge, que consisteix en aplicar estrictament la llei sense pressions ni influències externes, l’exerciria amb imparcialitat absoluta un mega ordinador justicier on s’hi haguessin introduït tots els codis, totes les lleis i tota la jurisprudència. El fiscal hi inseriria les peticions, les proves i les declaracions dels testimonis, per un altre accés faria el mateix la defensa, l’acusat ficaria una moneda de dos euros per una escletxa ad hoc, per a cobrir les despeses de consum elèctric i manteniment, premeria el botó i, voilà!, ja tindríem les conclusions i la sentència amb les seves còpies compulsades i tot. Estalvi enorme de temps, de sous i de mal rotllos com el que deu estar vivint la jutgessa perquè més de cent mil persones es veu que ja han signat una petició al Tribunal Supremo i al Consejo General del Poder Judicial per tal que l’inhabilitin.

El mega ordinador justicier, el de la intel·ligència artificial, com que és una màquina, ni ho notaria, i aquestes reaccions populars se la portarien fluixa, en canvi a un jutge o a una jutgessa com la senyora Lamela…, potser també.

Etiquetat , , , , ,

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Etiquetat , , , ,
Anuncis