La bandera i els mocs

 

Encara ric. Perquè resulta que un sindicat policial, concretament l’anomenat Alternativa Sindical de Policia, ha denunciat Dani Mateo davant del jutge d’Instrucció número 47 de Madrid per haver-se mocat per televisió amb la bandera espanyola. Y el jutge –hombre, a bodas me convidas!, imagino– ha admès la denúncia a tràmit. Se’l cita a declarar com investigat per la suposada comissió d’un delicte d’ofenses i ultratge a símbols d’Espanya o de les seves-comunitats, fet amb publicitat, corresponent a l’article 543 del Codi Penal i un delicte d’odi, corresponent a l’article 519 de l’esmentat Codi. En la seva denuncia se’ls omplia la boca parlant de l’ofensa a Espanya, als seus símbols i, de retruc, a tota la societat democràtica!. Per això encara ric. Perquè un grup de policies parlen en nom de tota la societat democràtica, quan ells, o els seus col·legues, mai no s’aclarirà, han bastonejat amb sadisme i fòbia una societat tan democràtica com aquella que pacíficament –pacíficament, em reitero, no en facin cas de la goebbeliana campanya atiada pel PP i Ciudadanos en confabulació amb la  premsa cavernària de Madrid– només volia dipositar un vot en una urna. Dic que encara ric quan una colla de policies agrupats amb fesomia sindical s’erigeixen en defensors de tota la societat democràtica quan ells han acceptat de bon grat, marcials i orgullosos, que els enviessin a bastonejar catalans sota el crit repressor i falangista d’a por ellos oé. Insisteixo en riure –potser per no plorar– quan aquests policies tan curosos perquè no s’ofenguin ni els símbols d’Espanya ni els de les seves comunitats, han callat com a morts quan Toni Soler, solidaritzant-se amb el dret de Dani Mateo a la llibertat d’expressió, s’ha mocat amb la Senyera. Encara ric –potser per no vomitar– quan imagino si hagués estat la mateixa reacció d’aquest sindicat policial en el cas que Dani Mateo s’hagués mocat amb la bandera republicana –molt més respectada per a molts amb més pedigrí democràtic– i no amb la bandera que, ho justifiquin amb els arguments històrics que vulguin, és la mateixa amb la que Franco va construir el seu imperi del terror, va estigmatitzar els fantasmagòric enemic judeo-maçònic, va menjar-nos obsessivament el coco amb la unitat d’Espanya i, quan el personal no estava prou per la feina, l’uniformava amb el crit unànime de “Gibraltar espanyol!”.

Però encara ric més pensant en la meva mili i en la meva jura de bandera, l’any 68. Mocar-se amb la rojigualda penjada d’un pal que aguantava estoicament un soldat mig mort de fred, en passar pel davant en l’acte solemne i, enlloc d’agafar-la i besar-la, passarel·la pel nas amb sorna, era el gest de molts dels meus companys i de mi mateix. Per ganes d’ofendre? No pas. Per sentiment antiespanyol? No m’ho imagino. Per tocar allò que no sona als franquistes, xusqueros, oficials i malparits en general que ens havien putejat durant els mesos de campament a Sant Climent Sescebes? Probablement. No dic que alguns no ho fessin per convicció política, que n’hi havia, que és molt possible, però la majoria era per esperit de bretolada i per rebel·lia dissimulada –es clar, que et podien formar consell de guerra, que aquells energúmens uniformats no s’estaven per ximpleries– contra les llargues jornades d’assaig, fuetejats per la puta tramuntana d’hivern, amb un fred que feia brollar penellons a les mans i les orelles o, com en el meu cas, una conjuntivitis de cavall que em va durar mesos. Es clar que m’he sonat amb la bandera espanyola. Jo i molts. I amb el roquet d’escolà. I amb el mocadoret blanc i brodat que tapava el copó de les hòsties consagrades. Es que un drap, ni que porti imprès l’escut del Barça, que per a molts segurament deu ser l’estendard més reconsagrat, quan el moc empeny no hi ha simbologia, patriotisme ni risc d’ultratge que valgui. Al cap i a la fi parlem de draps. La simbologia i conceptes com ofenses i ultratge, l’afegeix cadascú segons la seva manera d’entendre.

Anuncis

Sang o pintura?

S’ha de ser molt mal professional (en aquest cas, molt mal policia), s’ha de ser realment un inepte per a no diferenciar entre sang o pintura en la cara d’una persona colpejada amb violència i que tens a un pam teu. S’ha de ser molt cínic, molt mentider, molt mala persona si, sabent que és sang, insinues davant de un jutge que el ferit i tacat de sang, la ferida del qual presumptament li has fet tu, s’ha envernissat de pintura vermella per fer que sembli que l’havien ferit. S’ha de ser molt miserable i molt covard –sempre presumptament, faltaria més– per no assumir davant d’un jutge el que has fet a gent pacífica per tal de complir amb l’ordre rebuda, o per decisió pròpia, o per anhel de revenja, o per sadisme natural, perquè ets així de malparit.

Les declaracions davant del jutge dels policies investigats (abans, el nom tècnic era imputats) arran de les gravacions de la seva actuació durant les càrregues en alguns col·legis electorals de l’1 d’octubre, i a causa de l’acusació popular exercida per l’Ajuntament de Barcelona i d’altres centenars de denunciants, són, si mes no, curioses. Potser mesquines. Probablement mentideres, perquè hom té dret a defensar-se segons li dicti la consciència, el seu tarannà habitual i la seva por a respondre pels seus actes davant la justícia. La seva argumentació, si no fos que estem acostumats a sentir les declaracions defensives de polítics corruptes amb les negacions més inversemblants i les justificacions més pintoresques, s’acosta a l’esperpent. Davant de la sospita del jutge de que l’actuació de 26 policies del batalló Piolín va ser indiscriminada i desproporcionada donat que, per exemple, els antidisturbis que s’acarnissaren  a les Escoles Pies de San Antoni, segons el jutge, van agafar, van llançar a terra o empènyer les persones concentrades sense cap mirament i utilitzant certament una violència desproporcionada, els agents investigats es defensaven: “És que ens vam haver d’enfrontar amb un mur humà que impedia l’actuació policial –es justifica un dels inspectors que va participar en el ball de bastons–. Ens van colpejar amb paraigües”. El que es veu que no s’aconsegueix esbrinar, segons les declaracions al jutge, és si els robocops van rebre l’ordre concreta de carregar, malgrat que estaven en contacte permanent amb la sala de comandament –que tampoc s’ha pogut aclarir qui la composava– però que si que van rebre, entendre i complir, al migdia, l’ordre de parar i retirar-se.

En aquest joc d’embolicar la troca, un subinspector, malgrat que se’l veu a les imatges colpejant amb la porra a la cara de dues persones i es reconeix el seu número d’identificació, ho ha negat aclarint que no existeix un protocol de com fer servir les porres i que, en tot cas, seria no colpejar zones vitals. El mateix agent sí que ha admès que era ell qui agafava una dona i aquesta queia escales avall, tot i que explica que va ser per la inèrcia que duia en estirar-la i que malgrat l’acusació de la dona, ell no li va tocar mai els pits. Es veu que la noia estava molt violenta perquè pretenia agredir-lo amb un objecte…, que després va resultar ser un mòbil.

A preguntes del jutge, un inspector explica que no es va avisar que anaven a intervenir –que es veu que és el que reglamentàriament s’ha de fer– perquè no tenien megàfon (qüestió de pressupost i de retallades, imagino) encara que la operació d’aquells dies ens va costar 87 milions. És allò de cornut i pagar el beure. És aquest inspector mateix l’autor del famós dubte sobre la sang que brollava del cap d’una dona colpejada, “presumpta sang, encara que no es pot descartar que fos pintura”.

No ho entenc. Què costa dir la veritat davant d’un jutge? Què costa explicar que tenien ordres de fe un escarment que els catalans no oblidéssim mai, que vengés la incapacitat dels polítics del PP de trobar urnes i paperetes els dies abans, que necessitaven treure’s del damunt la mala llet acumulada després de tants dies apinyats com bestiar en el vaixell del Piolín, que no podien tornar a l’altiplà havent defraudat els seus compatriotes que els arengaven amb el clàssic “aporellosoé”?

A part del desprestigi internacional de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat Espanyol, després d’aquella funesta i sanguinària performance de l’1 d’octubre de 2017, el nivell de covardia i penques (presumpta covardia i presumptes penques) de les declaracions dels agents investigats i aquesta estratègia d’embolica que fa fort per tal d’evitar l’esclariment dels fets investigats, deixa entreveure la qualitat humana de l’individu que és dins de l’uniforme. Que se suposa que és el que hauria de vetllar per la nostra seguretat. Anem servits.

La gosadia del coronel Segura

Em confesso un contumaç lector dels articles que el tinent Luís Gonzalo Segura publica al diari digital Públic (bé, crec que ara, i segons explica en el seu escrit d’aquesta setmana, ja és definitivament extinent). El segueixo –a més de per l’interès intrínsec dels seus articles i per la serietat i gosadia de les seves denúncies–, perquè trobar una veu lliure en el si d’un exèrcit en el qual, mil dels seus membres, entre retirats i reservistes, antics oficials i generals, condecorats majoritàriament, s’adhereixin a un manifest titulat   “Declaració de respecte i desgreuge al general Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya“, en ple 2018, és com trobar una deu d’aigua fresca en aquest infern en què ens couen al seu caprici la conjura de polítics, jutges, militars, periodistes, empresaris i banquers, que ens comprimeixen, oprimeixen i espremen amb traïdoria i total impunitat.

A l’espera d’engolir les vuit-centes pàgines de la seva publicació més recent, “El libro negro del ejército espanyol”, m’entretinc amb les seves cròniques setmanals sense misericòrdia que, amb un sentit estricte de la llibertat d’expressió, però navegant entre amenaces, demandes judicials i condemnes, dissecciona el tipus de democràcia asimètrica (asimetria entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil) que ens han venut com si fos de llei. Segura, en els seus escrits digitals, és rigorós en l’acumulació de dades i proves en què basar els seus arguments i implacable en la denúncia d’irregularitats i corrupcions de l’entramat del poder a Espanya: de la Corona a l’Església, del poder judicial a la classe política, dels governs de la dreta cada vegada més ultra als de l’esquerra acomodatícia, però, al meu entendre, el més interessant i instructiu del treball periodístic de l’extinent, és la seva minuciosa dissecció dels mals que afligeixen a l’exèrcit, on hi ha romàs tretze anys fins a la seva expulsió definitiva, un tema, un cop superat aquell impàs del 23F i liquidada la mili obligatòria, sobre el qual s’escodrinya poc i es fiscalitza gens. La dreta perquè s’escorre davant les desfilades i l’armament i els calenta l’ampul·lositat de conceptes com patriotisme, honor, valor i bandera, i l’esquerra perquè prefereix mirar cap a un altre banda per no inquietar la fera, i, de tant en tant, treure brillantor a les pancartes de “no a la guerra”. Però les cròniques agosarades de Luís Gonzalo Segura sobre el món militar, estremeixen i acollonen.

Recordo especialment una de principis d’octubre, titulada “Oficials, són vostès uns covards o uns feixistes” en què els acusava d’haver callat “quan els seus companys han mort en el Yak-42 per negligències, corrupteles i infàmies. I fins i tot han abandonat a la seva sort els seus familiars. A les famílies dels seus companys. A seixanta-dos companys seus fets miques, els seus familiars als jutjats i vostè callat. Indignament callat. Per aquesta picadora de carn han passat desenes de militars: més de 40 víctimes del BMR i el Linx; una desena massacrats per mines en mal estat, principalment a Hoyo de Manzanares i Almeria; set a dos accidents d’helicòpter en el Servei Aeri de Rescat; i podria seguir. I els seus familiars als jutjats una i altra vegada. Més de cent companys seus morts i incomptables ferits i mutilats. Més de 4.000 militars han causat baixa per diferents expedients psicofísics. I tot això ha succeït davant dels seus nassos. Però vostè ha preferit i prefereix seguir cobrant a exercir el valor que un dia va jurar no perdre mai. No li va durar ni el campament “.

També em va encongir l’estómac quan parlava sense embuts de l’oficial condemnat per 28 agressions sexuals que “era tinent quan va perpetrar els 28 assetjaments sexuals a l’Acadèmia de Logística de Calataiud (Saragossa), entre el 27 d’octubre i el 3 de desembre de 2003 , pels quals va ser condemnat al novembre de 2006 pel Tribunal Militar Territorial de Barcelona. No obstant això, la seva vida militar va continuar sense gran contratemps malgrat la gravetat dels fets i la condemna “, perquè, segons explica Segura,”… només dos mesos després de la sentència que el condemnava, va ser ascendit a capità sense major dificultat. Això malgrat haver estat suspès en funcions i cessat en la destinació el dia 2 de juny del 2004 …” Narra el cronista que poc després va ser seleccionat pels comandaments de la seva unitat per a un Curs avançat d’Unitats Cuirassades que va acabar amb èxit als pocs mesos, i afegeix que “…més incomprensible encara resulta que al setembre d’aquest mateix 2007 fos comissionat per a acudir al Líban a representar a les Forces Armades. Hi havia millors oficials per concórrer a aquesta missió que un condemnat per 28 agressions sexuals? És de suposar que sí, però els alts comandaments van haver de pensar que, de confirmar-se la sentència, el que passaria pocs mesos després, el recent ascendit a capità perdria el suport en ser condemnat, així que si durant uns mesos es trobava comissionat en una missió internacional podria duplicar o triplicar el seu salari. Això permetria que econòmicament el temps a la presó sense cobrar fos més suportable. I, és clar, com tota missió internacional comporta una condecoració, va rebre la medalla el mateix dia que va ingressar a la presó, el 17 de desembre del 2007 “.

Seguir el fil de Segura és saltar d’escàndol en escàndol dins de l’àmbit militar, que tants arrestos, denúncies i perjudicis li ha suposat fins a la decisió definitiva del Suprem d’expulsar-lo de l’exèrcit: “…no és difícil endevinar que mai podré recuperar el meu lloc de treball . Allà quedaran tretze anys de la meva vida, amics, persones que estan patint, militars que compleixen amb la seva obligació amb gran exemplaritat i dignitat, però també assetjadors i agressors sexuals, homicides negligents, lladres, estafadors i tota una banda de delinqüents que ja vaig desgranar en “El libro negro del ejército espanyol” amb noms i cognoms. Però no va servir de res… “

Les tres coses

Tres cosas hay en España                                                                                                                    Que producen gran quebranto,                                                                                                      Cataluña, Villarejo                                                                                                                                 Y los despojos de Franco.

(Corranda anònima del cançoner popular)

He rebut per whatsapp aquesta corranda que no acabo de veure clar si està basada en allò de “tres coses hay en la vida / salud, dinero y amor” o en “tres jueves hay en el año / que relucen más que el sol…”,  encara que tant li fa perquè, per sí mateixa, té la seva gràcia en reflectir el desassossec popular davant de la precipitació dels esdeveniments.
Suposo que la denúncia versificada es refereix als menyscabaments polítics que pateix Espanya, que els socials no cabrien en una corranda tan escanyolida, ni en els dits de les mans. Des d’infraestructures a pensions, des de sanitat pública a hipoteques, des de les factures de l’electricitat als trens de menor velocitat, des dels salaris a l’habitatge inaccessible, etcètera. Sí, la veritat és que estem molt deixats de la mà de Déu. I si entrem en l’apartat de jutges i jurisprudència, què volen que els digui, no guanyarem per disgustos. Però anem amb les tres coses en qüestió.
Per descomptat, és ben sabut i més que comprovat, que Catalunya produeix desassossec i trencament. Des del moment en què, al carrer barceloní de Nicaragua, quan el carrer de Nicaragua era el carrer de Nicaragua, van decidir forçar la màquina per deixar el pujolisme al racó dels oasis perduts i dels pactes de governabilitat irrecuperables, mitjançant la redacció d’un nou i controvertit estatut, les vicissituds, retallades, trasbalsos i tripijocs, els qual segur que recorden, així com la campanya de signatures iniciada per Rajoy des d’una taula petitòria de Cadis en la qual s’animava a “signar contra Catalunya”, la desafecció que va detectar premonitòriament el President Montilla, ha anat en augment exponencial i, malgrat els errors, les mancances estratègiques, les promeses incomplertes i les notables imperícies dels seus líders, l’independentisme català segueix viu i confiat en la seva capacitat de sacrifici i resistència, i assetja la tan invocada, per sacrosanta, unitat d’Espanya, tant com la continuïtat de la Corona i la resistència de la justícia espanyola a quedar amb el cul a l’aire en l’àmbit internacional, apartat seriós. Encara que al principi, quan deien que no s’atrevirien a posar a mig país a la presó, recorden ?, no es van creure el que ens podia venir a sobre, ara ja està clar que la factura de la revenja no se saldarà només amb la presó dels acusats, sinó que caldrà pagar-la amb molts anys amb penes de foment, finançament, infraestructures, mobilitat i retallades en sanitat i benestar. Per això, en el sentir de la corranda, i davant l’enquistament del conflicte polític i la manca d’estadistes (del rei cap a baix, ni un), Catalunya és el primer maldecap de la política d’Espanya, i els influencers polítics catalans de Madrid són els que realment gronxen el bressol: Alep Vidal Quadras, fundador de Vox, ull, Josep Borrell, Albert Rivera i els seus predecessors en la creació de Ciutadans Albert Boadella i Arcadi Espada, Paco Marhuenda, Carlos Herrera -encara que nascut a Almeria, va créixer i es va forjar professionalment a Catalunya i parla perfectament català-, Susanna Griso o Javier Cárdenas. I això és només la punta de l’iceberg perquè, que se sàpiga d’una vegada per totes, qui mana a Espanya són els catalans. O no?
La cosa segona és el comissari Villarejo, evidentment. Acaba de carregar-se la carrera política de Dolores de Cospedal (l’ha fet fora de la direcció del PP i l’ha obligat a tornar la seva acta de diputada). Ho va intentar contra Joan Carles I, però aquí va estar atenta la Fiscalia Anticorrupció que va sol·licitar ràpidament el sobreseïment de la causa que havia obert el jutge de l’Audiència Nacional Diego Egea. Causa sobreseguda, en un tres i no res, escolti. Fora noses. Bon vent i barca nova. Però els enregistraments del comissari segueixen cuejant i es van deixant anar en intencionades dosi. Ningú està fora de perill, ni els uns ni els altres, i l’apassionant és apostar a veure a qui li caurà la propera
Anem amb la tercera: les despulles de Franco. Aquesta és bona perquè l’innocent de Pedro Sánchez mai se li va passar pel cap que exhumava el que quedava de Franco a  l’icònic Valle de los Caídos, el de la megacreu, per trobar-s’ho al centre de Madrid, facilitant el santuari per a l’adoració perpètua. Amb el fàcil i barat que hagués estat enterrar-lo a Tetuan, lluny del soroll hispà, on hagués trobat pacífic acomodament d’acord amb el seu esperit africanista. No oblidem que al Marroc va fonamentar la seva carrera militar i va obtenir els seus ascens i que Tetuan va ser l’última ciutat on va esser abans d’entrar a Espanya per armar-la grossa Déu. Ah, i que la tropa de confiança sempre va ser la seva Guàrdia Mora.

Si tu vas al cel amb patinet…

 

Si tu vas al cel amb patinet
fes-m’hi un bon lloc, que hi pujo jo.
Si tu vas al cel amb patinet,
fes-m’hi un bon lloc que hi pujo jo.
Airí, airó. Airí, airó.

 (Cançó popular infantil premonitòria)

 

Malauradament, el patinet elèctric, la darrera aportació a la mobilitat ciutadana d’èxit esclatant, després de l’eclosió de la bicicleta i la supremacia dels carrils bici, s’ha cobrat la primera víctima mortal a Catalunya. Va passar a Sabadell, quan la dona de quaranta anys que el conduïa per la vorera, va caure accidentalment a la calçada en el moment que passava un camió, segon testimonis presencials. Hospitalitzada el 9 d’octubre, el dia de l’accident, va morir el 23 d’octubre a causa de les ferides provocades per l’atropellament.

Remenant en l’historial d’aquest modern artefacte, trobo un altre accident mortal en el petit poble asturià de Niembro (190 veïns) a principis de setembre. A un home de seixanta anys, li va relliscar el patinet per causa del terra mullat i va colpejar-se contra unes escales.

També, a Vitoria Gasteiz, han comptabilitzat tres accidents de patinet elèctric, per sort, no mortals, en una setmana, no fa gaire. I el mes d’abril passat, allà mateix, van denunciar un paio de 29 anys que amb el patinet es va saltar el semàfor i va xocar contra un cotxe que creuava en verd.  Aprofitant l’avinentesa li van fer control d’alcoholèmia i drogues i va donar molt positiu en amfetamines, cocaïna i cànnabis. A propòsit d’aquest tema, es veu que el patinet elèctric era el vehicle de transport que feia servir una banda de narcotraficant desmantellada a Barcelona a principis d’octubre. Repartien el gènere entre els clients amb patinets elèctrics perquè, en el cas de creuar-se amb alguna patrulla policial, el patinet els oferia una més ràpida mobilitat i una més gran maniobrabilitat per escapolir-se de l’escomesa.

I podríem continuar amb accidents de tipus divers, provocats pel patinet o essent-ne el patinador la víctima, arreu del món, però seria injust estigmatitzar la nova joia de la corona de la mobilitaturbana, el vehicle del futur que comença a guanyar a tots els altres mitjans de transport, tant individuals com col·lectius.

Mireu el goig que fan executius de vint-i-un botó ,anant cap a la feina en patinet elèctric, mares joves amb el fill o la filla entre el manillar i elles, circulant optimistes cap a l’escola, de bon matí, hipsters que acaben de llençar la bicicleta per obsoleta i demodé, joves universitaris i universitàries circulant en grup cap a la facultat, dones i homes de qualsevol edat i condició, reflectint en el rostre l’optimisme que els proporciona aquesta llibertat de moviments sense haver de fer cap esforç físic, sense suar, sense haver de passar cap examen ni de saber-se les normes de circulació (potser és per això que se les salten), sense necessitat de pagar cap impost de circulació ni assegurança ni haver de passar cap ITV, sense que els hi puguin treure punts de cap carnet (quin carnet necessiten?), anant a tota llet per l’acera, guanyant el terreny al ciclisme en el carril bici, pujant sense esforç cap el Putxet, Vallcarca o el Carmel. El patinet elèctric és el futur immediat, la tendència guai, el top de les vendes del proper Nadal i Reis. No té encara normes que el limitin, arriba als 25 kilòmetres per hora i si se’l truca fa tranquil·lament els 30, te l’emportes plegat a sota el braç quan arribes a la feina o allà on vagis i t’estalvies el disgust del robatori, tan habitual entre els ciclistes, i, el que és més important, esdevens un capdavanter de la sostenibilitat i la puresa del medi ambient.

Penso que aquest fenomen multitudinari que és a punt d’esclatar, mereix l’atenció de l’Alcaldessa Colau, tan receptiva a tot el que salvi el planeta i, de passada, fastiguegi els automobilistes, depredadors de la nostra salubritat atmosfèrica, dimonis de la contaminació, porcs capitalistes. Cal anar de pressa i traçar, paral·lelament al carril bici, kilòmetres i kilòmetres de carril patinet, l’autopista del futur, ocupant l’espai que fins ara creien seu els vehicles de motor contaminant, i, d’aquesta manera, anirem tots cap el cel en patinet.

A Barcelona, que continua essent la ciutat dels prodigis, (i mentre no arriben els patinets voladors, que això sí que ho petarà i l’Ajuntament podrà muntar el voling en un tres i no res, al costat del bicing i fer de seguida el carril voling, que això és barat, perquè és com fer volar coloms), el patinet elèctric s’està convertint en el mitjà de transport unipersonal de més èxit del moment i se li augura un futur en el que desplaçarà la bicicleta, el monopatí i la resta d’invents recents que han esdevingut un motiu important d’atracció turística. Després de l’obra gaudiniana i el shoping dels manters, el caòtic món del vehicle elèctric unipersonal, bicicletes a part, el món dels patinets, dels segways, dels hoverboards, dels solowheels i d’invents semblants, que hom fa anar al seu caprici i voluntat, per aceres i calçades, per parcs i jardins, és de les coses que més valoren de Barcelona els guiris. És l’atractiu del caos, del campi qui pugui, de la llei de la jungla. És la llibertat absoluta. És el morbo del risc. La pujada d’adrenalina. El trip somniat. La joie de vivre. El turment i l’èxtasi al mateix temps. El cel a tocar.

Etiquetat , , ,

En el laberint

No sóc especialment hàbil en trobar el camí. El sentit de l’orientació no ha estat mai el meu fort, però en els anys que porto perdut en el laberint de la política catalana, amb aquesta permanent sensació de surar en el no res, d’atalaiar un horitzó potser inexistent a través de la boira, de buscar coherència, reflexió i sentit comú per entendre sincerament que anem a algun lloc, de saber del cert el que es fa i com fer-ho, estic arribant al límit de la meva capacitat de comprensió, de la meva capacitat de creure que algú sabrà anar més enllà de les paraules buides, de totes les paraules, les dels uns i les dels altres, del fer volar coloms (els pobres), de les posturetes  tramposes, del deixar que el temps transcorri a l’espera del miracle en que algú li doni a l’interruptor adequat i s’encengui la bombeta. Cansat, avorrit, desolat, inquiet, defraudat, trist, desenganyat, escèptic … desorientat.

És que em perdo en el laberint. Passejo amunt i avall i pregunto als que em trobo que, com jo, estan buscant la sortida. Escolti, ¿la porta de sortida cap a la República? I no saben, o no contesten. Bé sí, alguns et posen la mà a l’esquena i et diuen que tinguis fe. Fe, esperança i caritat en bitcoins, si és possible, segons explica El Confidencial, en un nou avatar periodístic per embolicar encara més la troca.

I com que no passa res remarcable que modifiqui la situació, que aixequi la moral de la tropa, que apunti algun indici, alguna sensibilitat governamental pel que fa a la condició dels presos, que seria l’únic senyal per posar en marxa tot tipus de negociacions i normalitzacions, aquí estem, captius i desarmats, observant com l’agulla de la balança ara es decanta cap a Junqueras, allunyant-se de Puigdemont, després que Pablo Iglesias el visités a la presó de Lledoners, i no per parlar del temps, i que la pretesa cimera de Waterloo, convocada per frenar la disgregació i/o confrontació de les organitzacions sobiranistes se saldés amb una reunió entre Puigdemon, Torra i Comín, bàsicament, amb l’absència significativa de la CUP i els dirigents de l’ANC i Omnium. I la reticència d’ERC i el recel del PDECat davant de la plataforma que està impulsant l’anterior President, la Crida Nacional per la República. Ah, sí, ho oblidava, de la reunió va sortir la concreció del Consell de la República que coordinarà Toni Comín. Enhorabona. Encara que aquest nou  organisme no comptarà amb finançament públic. Em sap greu. Per a una estructura d’estat que s’intentava…, però sembla que el que no pot ser, no pot ser, i, a més a més, és impossible. Encara Comín va tranquil·litzar la parròquia assegurant que l’esmentat Consell era necessari per desplegar la República perquè, si només es comptés amb les institucions de la Generalitat i la mobilització social, faltaria equilibri. O sigui, al meu modest entendre, sí que s’implementa la República no nata (o nata només una miqueta), però des de la perspectiva amateur, és a dir, sense cobrar, no fos cas que el Llarena de torn tornés a la càrrega amb això de la malversació i la fera es desfermés altre cop. També entenc que, pel mateix preu, és a dir, gratis, es té, per si de cas, un altre Govern a la recambra.

Potser per això mateix, els integrants del recentment creat Consell Assessor per l’Impuls del Fòrum Cívic i Social Constituent, tampoc s’emportaran un euro, afirma Quim Torra, el seu impulsor: tots els membres són càrrecs no retribuïts, ves per on! I és que, segons el President, es tracta de posar en marxa una eina republicana per avançar d’acord amb el dret d’autodeterminació del poble català i la voluntat de la immensa majoria de la ciutadania per decidir el seu futur (atents cupaires, que va dedicat a vostès). I com Llarena segur que està a l’aguait, ni es cobra ni s’inicia un procés constituent, ha aclarit Lluís Llach, que és el cap del nou negociat que pretén conjugar esforços per repensar la societat catalana del segle XXI, de manera que es pugui debatre sobre què es vol ser i com. Entesos. Una més. Continuem amb les posturetes i la inanitat. Reincidim amb l’anar fent volar coloms, que és una de les especialitats esportives autòctones més practicades recentment per la nostra classe dirigent.

Mirin, Presidents, si fins aquí han arribat i no gens més, millor s’aparten i deixen que algú preparat dediqui el seu esforç a recompondre la sanitat pública, si més no (parlo per experiència), que la tenim feta un nyap, depauperada.

Etiquetat , , , , ,

El demolidor informe Pagazaurtundua

El cap de setmana passat, badant per aquests mons de Déu, és a dir, per internet, em vaig trobar, de cop i volta, un article de La República que denunciava una manipulació i posterior rectificació de titulars per part del digital El Confidencial i, aprofitant que bufava de popa, em va empènyer a navegar a tot vent per la xarxa i intentar lligar caps.

Vagi per davant que citaré amb precisió les fonts, perquè el lector sospesi  al seu gust la veracitat o la falsedat del que llegirà, en funció de la confiança que cada font citada li mereixi. Qui avisa no és traïdor.

Segons La República, El Confidencial havia publicat un reportatge amb el títol “El demolidor informe del Parlament Europeu sobre els CDR a Catalunya” que va canviar al poc temps per “El demolidor informe sobre els CDR que ha preparat l’eurodiputada Pagazaurtundúa“, perquè el mateix Parlament Europeu va aclarir que no es tractava d’un informe seu, sinó de l’oficina de la senyora Pagazaurtundúa.

Continuant amb la navegació aleatòria, amb l’actitud de si la encerto l’endevino, vaig anar a parar a la web “Guàrdia Civil i Policia Nacional Unida” en què es mantenia que l’informe era del Parlament Europeu i s’insistia, textualment, en l’atribució : El text de l’oficina del Parlament Europeu, escrivien en la descripció.

I llavors, aplicant la lògica, em vaig dir: anem a veure qui és la senyora Pagazaurtundúa. La vaig buscar a Wikipedia i, precedint al seu extens currículum, hi havia un avís que deia: La versió actual d’aquest article o secció sembla estar escrita a manera de publicitat. Per satisfer els estàndards de qualitat de Wikipedia i procurar un punt de vista neutral, aquest article o secció pot requerir neteja. Si us plau discuteix aquest problema en la pàgina de discussió. Aquest article o secció necessita referències que apareguin en una publicació acreditada.

La senyora , llegeixo a la Wikipedia dubitativa, és una diputada d’UPyD, germana de Joseba Pagazaurtundua, que va ser assassinat per ETA el 2003, després d’anys d’amenaces, assetjament i agressions, que va començar la seva acció política com a diputada del PSOE-PSV els anys 90 del segle passat, de qui es va distanciar per discrepàncies amb la política d’aproximació al món nacionalista i abertzale. Ha estat presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme. En 2014 es va afiliar a UPyD, després d’aconseguir l’acta d’eurodiputada. És llicenciada en Filologia Hispànica i Basca. Hiperactiva en la lluita contra ETA i radical enfront dels nacionalismes no espanyols, posseeix una llarga llista de premis entre els quals destaca el Sàkharov de l’any 2000, com a membre de la plataforma cívica ¡Basta ya! concedit pel ple del Parlament Europeu i, enguany, el premi Tolerància, concedit, lògicament, per l’Associació per a la Tolerància, un premi que han rebut en edicions anteriors personatges tan significatius com Fernando Savater, Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Albert Boadella, Baltasar Garzón, Arcadi Espada, Rosa Díez, Mario Vargas Llosa i Carlos Herrera, entre d’altres (vista la llista de tolerants, ¿segur que es tracta del premi Tolerància o del premi Tolerància a la Lactosa?).

L’informe Pagazaurtundúa, distribuït des de l’oficina belga de l’eurodiputada als cossos de seguretat i serveis d’intel·ligència de tot Europa i, òbviament, a la Fiscalia General de l’Estat, seguint l’onada cavernària que ha lligat de mans l’Estat per impedir desencallar el conflicte amb Catalunya, a part de les seves aportacions personals obsessives que, imagino que pel seu comprensible drama familiar, confon tot el que es mou amb terrorisme, es basa majoritàriament en les 139 pàgines que va elaborar la Guàrdia Civil a Catalunya sobre els CDR i les seves vinculacions amb la CUP. No m’identifico ni amb la CUP ni amb els CDR, tinc la meva personal visió del que passa i com passa en el conflicte indomable, que he intentat plasmar en aquestes cròniques de la vida contemplativa que m’he autoimposat. Però en aquesta història no hi ha equidistàncies. I el que no suporto i em fastigueja són intromissions com les de l’eurodiputada de la UPyD en un tema que desconeix i del qual se`n serveix per renovar l’escó en les properes europee,s apuntant-se al nombrós equip dels salvapàtries. Com ha dit una de les ments més lúcides de l’esquerra espanyola, Íñigo Errejón, electoralment, entre el votant espanyol, és molt més rendible brandar la catalanofòbia que la xenofòbia.

Pel que fa al demolidor informe en qüestió, poques novetats que no coneguin els uns i els altres, fins i tot aquests apuntae amb el dit cinc presumptes dirigents dels CDR: Rubén Wagensberg, diputat d’ERC, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium; Joan Vallvé, vicepresident segon d’Òmnium; Ariadna Isern, de l’ANC, i Antonio Baños, exdiputat de la CUP.

El que no acabo d’entendre és el que fa una noia basca com ella, estacionada a Brussel·les, en un embolic com aquest en el qual tan sols es fa ressò de les informacions d’una part.

Ah, sí, és clar, salvar la pàtria.

Etiquetat , , , , ,

L’ultimàtum

És temps d’ultimàtums. Han aparegut en els últims dies com bolets, i tot i que a Gabriel Rufián li sembli que els ultimàtums els carrega el diable, un servidor, modestament, els veu com una munició molt més terrenal, més de fatxenderia, més de surrealisme, més de taverna i alcohol, més de marcar paquet. Potser sí que signifiquen una amenaça seriosa i el que els enuncia té tota la intenció d’executar-los, però cada casa és un món, i així, vist a grans trets, un ja no sap si el desafiador ha fet servir la paraula ultimàtum abans de formular la seva invectiva, o la maleïda paraula se l’ha tret de la màniga l’informador per donar-li més presència i dramatisme a la notícia.

Per exemple, el del Reial Madrid, que llegeixo que Florentino Pérez li ha donat un ultimàtum a Lopetegui amenaçant-lo de que, si en el temps que queda fins al 28 d’octubre i els tres partits que ha de jugar contra el Llevant, el Victòria Pizen i el Barcelona, ​​no redreça la deriva de l’equip, els torrons els menjarà sota d’un pont del Manzanares (aquesta metàfora és de la meva collita, que al futbol sempre cal adornar-lo una mica que, si no, és un permanent i avorrit deja vu ).

També hi ha el de Quim Torra que li dóna de termini fins al novembre a Pedro Sánchez perquè exposi una proposta concreta per a l’exercici del “dret d’autodeterminació”, que, si no, es carreguen l’estabilitat del Govern. Aquesta és bona, eh? Fantasmagòrica però vacil·lona.

També ha resultat molt excitant l’ultimàtum de l’ANC al Govern de la Generalitat, que si no implementa la República abans del 21 de desembre li muntaran un pollastre al carrer -pacífic, crec- fins que no facin un pas al costat . Vaja, que se’n vagin a casa. O, per les dates referides, que se’n vagin a la Cerdanya a esquiar.

Al pobre President, com va iniciar ell la moda, ara li plouen els ultimàtums per tots cantons. Verbigràcia, la CUP, que, més generosa que altres, li dóna nou mesos de termini a Quim Torra perquè converteixi Catalunya en un estat independent. Mola, eh? No he llegit enlloc què passarà si no compleix l’ultimàtum, però els antecedents de la CUP no presagien res de bo, President, que ells (perdó, perdó, ha estat sense voler), elles, es van carregar Artur Mas, llençant-lo a la paperera de la història, que carregar-se un President de la Generalitat no és qualsevol cosa. En els temps moderns, només la CUP i Rajoy ho han aconseguit.

Aquí, el que importa, és descobrir si el que llença l’ultimàtum va de farol o té capacitat per complir la seva amenaça i, sobretot, imprescindible, assenyalar una data límit. Perquè un ultimàtum no complert, és un descrèdit que passa factura, una fantasmada que costa d’oblidar, un ridícul espantós. Si no és així, si vantar-se d’ultimàtums sortís de franc, fins  i tot jo em distrauria llançant ultimàtums, en lloc de perdre el temps badant amb les obres públiques, que, al meu poble, en aquests temps de preeleccions municipals, surten com bolets …

De poder-ho complir, jo li llançava un ultimàtum a Santiago Abascal, president de Vox, perquè es converteixi a l’Islam abans del 24 de desembre o s’anava a trobar amb les restes de Franco en una bossa de congelats de Mercadona a la porta de la seva casa, després de penjar la notícia a la xarxa, perquè milions d’espanyols, civils i militars, es personessin i li rendissin homenatge permanent, en pla non stop, cantant “Soy el novio de la muerte” les vint-i-quatre hores del dia. Amb el permís de la família, la Fundació i la Conferència Episcopal, això sempre.

O li manava un ultimàtum a la Fiscala General de l’Estat, María José Segarra, comminant-la a anul·lar els càrrecs als polítics-presos-polítics i als dispersats pel món, abans del proper vint-i-tres d’octubre o es convertiria en una papallona amb l’estelada pintada a les ales.

O amenaçava amb un ultimàtum a Albert Rivera en el sentit que, o abandonava aquesta obcecada animadversió cap al groc abans del 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, en ple pont, o Yavhé enviaria una plaga d’icterícia a tots els dirigents de C’s., perquè sabessin en pròpia pell el que és viure en groc.

O …, jo què sé, puc inventar-me dotzenes de ultimàtums, a quin més enginyós, absurd o surrealista, però estic segur que el lector assenyat ja m’haurà enviat a prendre vent. Per poca solta. Per somiatruites. Per fatxenda. Són –segur que ha deduït el lector assenyat– ultimàtums de postureig, d’impossible compliment. Doncs, ni més ni menys, que alguns dels que llegim a la premsa i que, tímidament, detallava al principi d’aquest escrit.

Etiquetat , , , ,

Més Déu

No sé si es tracta d’aplacar les ires de l’Altíssim, després de les defecacions del blasfem Toledo, i em refereixo a qualsevol Altíssim (musulmà, judaic, cristià, etcètera), perquè intueixo que l’actor no fa distincions quan es caga en Déu. Parlo d’aplacar les ires de l’Altíssim perquè observo, com a fórmula compensatòria pel greuge, que, un cop consolidades i estructurades les classes de religió catòlica a l’escola pública espanyola, s’aborda en algunes comunitats l’ensenyament de la religió islàmica. En realitat –llegeixo–, ja hi ha 12.000 alumnes que reben aquest tipus d’adoctrinament en escoles de Ceuta i Melilla, òbviament, i Andalusia, Canàries, Aragó i el País Basc per part de 47 professors contractats per l’administració.

Però l’embolic s’ha desfermat aquest estiu, quan la Generalitat Valenciana, mitjançant un acord entre PSPV i Compromís, va plantejar aquesta experiència en quatre CEIP de Castelló. És realment curiós que l’esquerra que, segons la ministra del ram, Isabel Celáa, pretén treure-li el màxim de suc laïcista possible a aquest imprecís qualificatiu de “aconfessional” que branda l’Estat Espanyol, intentant derogar l’article de la LOMCE que li atorga valor acadèmic a l’assignatura de religió, busqui ara afegir més Déu a l’ensenyament públic valencià amb aquest intent d’introduir, a manera de prova pilot, les classes de religió islàmica a alguns CEIP de Castelló que, finalment, es van concretar en dos: el Pintor Camarón de Sogorb i el Verge de Gràcia d’Altura. Encara que sembla que al final serà que no. Passa que la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de la província de Castelló, la FAMPA provincial, en la veu de la seva responsable, Silvia Centelles, s’ha plantat: “Sempre hem apostat per suprimir la religió de les aules i en aquest sentit ens hem manifestat , de manera que no entenem aquesta nova normativa “. I fent-se ressò de l’opinió dels pares, explica que se senten defraudats per l’escola pública i no entenen com una administració de signe progressista com és la Conselleria d’Educació, pot afavorir que s’imparteixi la religió islàmica a les aules, una religió que denigra la dona i que la relega a segon pla.

I aquesta és la visió progressista, que no bonista, de l’assumpte. Apel·len a la concepció aconfessional que regeix a Espanya. És un altre dels molts temes que la transició va deixar en mans del “depèn” de torn.

El que oportunament i decidida tocaria, és eliminar l’assignatura de religió de l’escola pública, qualsevol tipus de religió, que l’escola és per ensenyar a pensar per un mateix i no per adoctrinar o fomentar fanatismes. Que qui ho necessiti o cregui en ell, que es porti el seu Déu a casa i en gaudeixi en la seva església, la seva mesquita o la seva sinagoga. Déu en les aules, qualsevol Déu, sí que és adoctrinament pur i dur.

Sempre he pensat que l’alliçonament franquista des de la nostra infantesa –em refereixo als qui, per generació, ens va tocar–, no ens entrava en vena per la premsa o la ràdio o els discursos del dictador; als nens se’ls s’iniciava en el nacional-catolicisme falangista des de les escoles, especialment les de religiosos (amb honroses excepcions, cal assenyalar-lo), encarrilant els nostres anhels en una direcció única: ser un bon espanyol…, segons la concepció joseantoniana, i un bon cristià. Pregant constantment pel nostre papa Pius (Dotze), el nostre bisbe Gregorio (Modrego) i el nostre cabdill Francisco (Franco), espantant-nos amb els inferns, la concupiscència (col·loquialment anomenada la carn), la conjura jueu maçònica, el comunisme i la pèrfida Albió. Els capellans, germans i frares –llevat de comptades excepcions– constituïen la infanteria del gloriós Moviment Nacional. Eren ells els qui, amb la baioneta calada, ens empenyien per la senda del bé, impedint, amb violència si calia, que ningú  es precipités pel penya-segat del pensament crític (o, simplement, del dret a pensar), la sexualitat o el dubte raonable. Al costat d’aquest engranatge, perfectament ordit i greixat, sota el mantell sacrosant de la fe i la inestimable ajuda de l’Esperit Sant, les classes setmanals de l’assignatura anomenada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituïda precisament per menjar-nos el coco en allò  de “la unidad de destino en lo universal”, eren una collonada assumida tant per al donant –de la classe– com per l’entomador.

Ara, quan abordin la cirurgia de la Constitució –avui em sento optimista, ja ho veuen–, davant la insuficiència aconfessional, quina ocasió millor per trasplantar el laïcisme. Un problema menys i passem a una altra cosa.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Más Dios

No sé si se trata de aplacar las iras del Altísimo tras las defecaciones del blasfemo Toledo, y me refiero a cualquier Altísimo (musulmán, judaico, cristiano, etcétera), porque intuyo que el actor no pretende hace distingos cuando se caga en Dios. Hablo de aplacar las iras del Altísimo porque observo, como fórmula compensatoria por el agravio, que, una vez consolidadas y estructuradas las clases de religión católica en la escuela pública española, se aborda en algunas comunidades la enseñanza de la religión islámica. En realidad –leo– ya hay 12.000 alumnos que reciben este tipo de adoctrinamiento en escuelas de Ceuta y Melilla, obviamente, y Andalucía, Canarias, Aragón y el País Vasco por parte de 47 profesores contratados por la administración.

Pero el lío se ha desatado este verano cuando la Generalitat Valenciana, mediante un acuerdo entre PSPV y Compromís, planteó iniciar esta experiencia en cuatro CEIP de Castellón. Es realmente curioso que la izquierda que, según la ministra del ramo, Isabel Celáa, pretende sacarle el máximo de zumo laicista posible a este impreciso calificativo de “aconfesional” que blande el Estado Español, intentando derogar el artículo de la LOMCE que le otorga valor académico a la asignatura de religión, busque ahora añadir más Dios a la enseñanza pública valenciana con ese intento de introducir, a manera de prueba piloto, las clases de religión islámica en algunos CEIP de Castelló que finalmente se concretaron en dos: el Pintor Camarón de Segorbe y el Virgen de Gracia de Altura. Aunque parece que al final va a ser que no. Ocurre que la Federación de Padres y Madres de Alumnos de la provincia de Castellón, la FAMPA provincial, en voz de su responsable Silvia Centelles, se ha plantado: “Siempre hemos apostado por suprimir la religión de las aulas y en este sentido nos hemos manifestado, por lo que no entendemos esta nueva normativa”. Y haciéndose eco de la opinión de los padres, explica que se sienten defraudados por la escuela pública y no entienden cómo una administración de signo progresista como es la Conselleria de Educación puede favorecer que se imparta la religión islámica en las aulas, una religión que denigra a la mujer y que la relega a segundo plano.

Y esta es la visión progresista, que no bonista, del asunto. Apelan a la concepción aconfesional que rige en España. Es otro de los muchos temas que la transición dejó en manos del “depende” de turno.

Lo que oportuna y decididamente tocaría es eliminar la asignatura de religión de la escuela pública, cualquier tipo de religión, que la escuela es para enseñar a pensar por uno mismo y no para adoctrinar o fomentar fanatismos. Que quien lo necesite o crea en él, que se lleve su Dios a su casa y lo disfrute en su iglesia, su mezquita o su sinagoga. Dios en las aulas, cualquier Dios, sí que es adoctrinamiento puro y duro.

Siempre he pensado que el aleccionamiento franquista desde nuestra infancia –me refiero a los que, por generación, nos tocó– no nos entraba en vena por la prensa o la radio o los discursos del dictador, a los niños se les iniciaba en el nacional-catolicismo falangista desde las escuelas, especialmente las de religiosos (salvo honrosas excepciones, hay que señalarlo), encarrilando nuestros anhelos en una dirección única: ser un buen español, según la concepción joseantoniana, y un buen cristiano. Rogando constantemente por nuestro papa Pío (Doce), nuestro obispo Gregorio (Modrego) y nuestro caudillo Francisco (Franco), asustándonos con los infiernos, la concupiscencia (coloquialmente llamada la carne), la conjura judeo masónica, el comunismo y la pérfida Albión. Los curas, hermanos y frailes –salvo muy contadas excepciones– constituían la infantería del glorioso Movimiento Nacional. Eran ellos los que con la bayoneta calada nos empujaban por la senda del bien impidiendo, con violencia si era preciso, que ninguno se despeñara por el acantilado del pensamiento crítico (o, simplemente, del derecho a pensar), la sexualidad o la duda razonable. Al lado de este engranaje perfectamente urdido y engrasado bajo el manto sacrosanto de la fe y la inestimable ayuda del Espíritu Santo, las clases semanales de la asignatura llamada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituida precisamente para comernos el coco en lo de la unidad de destino en lo universal, eran un cachondeo tácito tanto para el dante –de la clase– como para el tomante.

Ahora, cuando aborden la cirugía de la Constitución –hoy me siento optimista, ya ven–, ante la insuficiencia aconfesional, qué mejor ocasión para trasplantarle el laicismo. Un problema menos y pasemos a otro asunto.

Etiquetat , , , ,

Tranquils, que vint anys no són res

Recordo que la primera referència que li vaig sentir a algú, apel·lant als vints anys com a mesura simptomàtica del pas del temps, va ser al fotògraf i publicista Leopoldo Pomés que, fa molt, molt de temps, em va dir: “T’adones que de tot fa ja vint anys?”. No n’havia pres consciència jo, però vam anar degotant exemples i era cert: de tot els que consideràvem important, tan personal com col·lectivament, n’havien passat vint anys. Devia ser la mateixa època en que també Serrat se’n adonava i prenia la lletra de la seva cançó “Ara que tinc vint anys” i la modificava cantant “Fa vint anys que tinc vint anys”. Després encara passaria més temps i cantaria “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Li desitjo que pugui cantar-la amb un afegitó de vint anys més. I així, ad libitum.

Rememoro tot això perquè ja fa temps que vint anys es considera una mesura de temps passat, no només una xifra aleatòria. De fet, vint anys, determinen un canvi generacional. I ve d’antic el concepte, perquè ja ho feia servir Carlos Gardel en el seu tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Aquest dies dos polítics irremeiablement antagònics, encara que obligats a entendres, potser algun dia, si les circumstàncies polítiques i les aliances forçades no els deixen altra opció, han coincidit en afirmar que els seus objectius són a llarg termini i han citat els vint anys de referència. Es tracta de Josep Borrell, per un cantó, i Carles Puigdemont per l’altre. Pitjor la previsió de l’expresident, que parla de vint o, potser, de trenta anys. Vint anys, o potser trenta, va pronosticar, per assolir la secessió, o sigui, imagino, la independència, o dit d’una manera que agrada als il·lusionats, la República Catalana. Aquest oracle puigdemontià de fa quatre dies, extret d’unes declaracions fetes al diari flamenc Het Belang van Limburg, contrasta amb la famosa promesa dels divuit mesos, tan antiga i obsoleta, tan vintage, i la encara vigent de la seva massa coral que, d’implementació en implementació, ens recorden que la independència és a tocar (es que si si fixen bé, veuran com gairebé treu el nas per l’horitzó). No cal anar gaire lluny: en un dels parlaments de la Diada triomfant, un cop més, d’enguany, l’advocat de Puigdemont va predir, amb un entusiasme que enardí el poble present i el que ho veia per TV3, que l’any que ve Catalunya seria independent. En què quedem, President?

En Josep Borrell, pel seu cantó, que intenta, sense massa èxit, apedaçar els estrips que als seus predecessors els hi van colar en la política exterior espanyola, doncs aquell 1 d’octubre de l’any passat, salvatge i sanguinari, els va fer molt de mal i perdurarà en la memòria de les cancelleries, ha pronosticat també vint anys per aconseguir acabar amb la divisió a Catalunya i que aquesta sigui una sola comunitat. Ho ha dit a la Universitat de Nova York sense precisar quin aspecte creu que tindrà aquesta nació encalmada.

De les dues declaracions en podem treure algunes conclusions. Que per damunt de la virtualitat a la que ens te acostumats la discursiva sobiranista se està imposant la realitat intangible però autèntica del ja veurem què passa, perquè en vint anys pot succeir  de tot. Això no aixeca passions ni enardeix els ànims, però resulta d’un realisme aclaparador. Prou virtualitat i donem-nos un bany de realitat i de versemblança. Que es necessita molta inventiva per convocar vint o trenta onzes de setembre expectants i enardits procurant que la moral no decaigui. Que per molta promesa del ministre d’afers exteriors de conciliar i molta confiança a vint anys vista, hi ha un problema de presos i exiliats que no pot esperar vint anys, ni vint dies, diria jo. Que alguna cosa s’ha de fer per entretenir aquests vint anys i justificar el sou. No sé, resoldre l’afer del Corredor del Mediterrani d’una punyetera vegada. Recuperar l’excel·lència de la sanitat catalana malmesa miserablement per les retallades. Restituir a l’escola catalana el prestigi infamat per ciutadans calumniadors enrabiats. Fins i tot, via nou estatut, refer llaços i retornar el respecte i la pasta , que ja sé que és una pantalla passada això de l’Estatut, però si Puigdemont diu que hem d’esperar tant de temps, seria una forma de testar la bona voluntat estatal, ara que Pedro Sánchez ha descobert la via Quebec. O, si no, via pacte fiscal o via negociació bilateral –que negociació vol dir cessió per totes les parts–  o una fórmula d’èxit anomenada Concert.  I ja que hi som, donat que vint anys donen molt de sí, emprendre una campanya real, convençuda i definitiva de desmantellament del franquisme resistent en tants estament de l’estat amb poder, amb el màxim poder, que s’enriuen de les pessigolles de la llei de la Memòria Històrica i de les discussions parlamentaries del Valle de los Caídos i de les trifulgues veïnals per si trec una àliga, un símbol, una placa d’un carrer o una creu.

Ara que Puigdemont ha donat vint (o trenta anys) de coll, es podria aprofitar per anar per feina, no?

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

QUE VEINTE AÑOS NO ES NADA

Recuerdo que la primera vez que le escuché a alguien apelar a los veinte años como medida sintomática del paso del tiempo, fue al fotógrafo y publicista Leopoldo Pomés que, hace mucho, mucho tiempo, me dijo: “¿Te das cuenta que de todo hace ya veinte años? “. No había tenido conciencia de ello, pero fuimos desgranando ejemplos y era cierto: de todo los que considerábamos importante, tanto personal como colectivamente, habían pasado veinte años. Debía ser la misma época en que también Serrat se daba cuenta y tomaba la letra de su canción “Ara que tinc vint anys” y la modificaba cantando “Fa vint anys que tinc vint anys”. Después aún pasaría más tiempo y cantaría “fa vint anys que fa vint anys que tinc vint anys”. Le deseo que pueda cantarla con un agregado de veinte años más. Y así, ad libitum.

Rememoro todo esto porque ya hace tiempo que veinte años se considera una medida de tiempo pasado, no sólo una cifra aleatoria. De hecho, veinte años, determinan un cambio generacional. Y viene de antiguo el concepto, porque ya lo usaba Carlos Gardel en su tango “Volver”:

Volver con la frente marchita
Las nieves del tiempo platearon mi sien.
Sentir que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada…

Estos días, dos políticos irremediablemente antagónicos, aunque obligados a entenderse, tal vez algún día, si las circunstancias políticas y las alianzas forzadas no les dejan otra opción, coincidieron en afirmar que sus objetivos son a largo plazo y han citado los veinte años de referencia. Se trata de Josep Borrell, por un lado, y Carles Puigdemont por el otro. Peor la previsión del ex President, que habla de veinte o, tal vez, de treinta años. Veinte años, o quizás treinta, pronosticó, para alcanzar la secesión, o sea, imagino, la independencia, o dicho de una manera que agrade a los ilusionados, la República Catalana. Este oráculo puigdemontiano de cuatro días atrás, extraído de unas declaraciones realizadas al diario flamenco Het Belang van Limburg, contrasta con la famosa promesa de los dieciocho meses, tan antigua y obsoleta, tan vintage, y la aún vigente de su masa coral que, de implementación en implementación, nos recuerdan que la independencia está cerca (es que, si se fijan bien, verán como casi asoma por el horizonte). No hay que ir muy lejos: en uno de los parlamentos de la Diada triunfante, una vez más, de este año, el abogado de Puigdemont predijo, con un entusiasmo que enardeció al pueblo presente y al que lo vio por TV3, que el próximo año Cataluña sería independiente. ¿En qué quedamos, President?

Josep Borrell, por su parte, que intenta, sin demasiado éxito, remendar los desgarros que a sus predecesores les colaron en la política exterior española, puesto que aquel 1 de octubre del año pasado, salvaje y sanguinario, les hizo mucho daño y perdurará en la memoria de las cancillerías, pronosticó también veinte años para conseguir acabar con la división en Cataluña y para que ésta sea una sola comunidad. Lo dijo en la Universidad de Nueva York sin precisar qué aspecto cree que tendrá esta nación encalmada.

De las dos declaraciones podemos sacar algunas conclusiones. Que, por encima de lo virtual, a lo que nos tiene acostumbrados la discursiva soberanista, se está imponiendo la realidad intangible pero auténtica del ya veremos qué pasa, porque en veinte años puede suceder de todo. Esto no levanta pasiones ni enardece los ánimos, pero resulta de un realismo abrumador. Basta ya de virtualidad y démonos un baño de realidad y de verosimilitud. Que se necesita mucha inventiva para convocar veinte o treinta onces de septiembre expectantes y enardecidos procurando que la moral no decaiga. Que, por mucha promesa del ministro de asuntos exteriores de conciliar, y mucha confianza a veinte años vista, hay un problema de presos y exiliados que no puede esperar veinte años, ni veinte días, diría yo. Que algo se debe hacer para entretener estos veinte años y justificar el sueldo. No sé, resolver el asunto del Corredor del Mediterráneo de una puñetera vez. Recuperar la excelencia de la sanidad catalana dañada miserablemente por los recortes. Restituir a la escuela catalana el prestigio denostado por ciudadanos calumniadores rabiosos. Incluso, vía nuevo estatuto, rehacer lazos y devolver el respeto y la pasta, que ya sé que es una pantalla pasada esto del Estatuto, pero si Puigdemont dice que debemos esperar tanto tiempo, sería una forma de testar la buena voluntad estatal, ahora que Pedro Sánchez ha descubierto la vía Quebec. O, si no, vía pacto fiscal o vía negociación bilateral –que negociación significa cesión por todas las partes– o una fórmula de éxito llamada Concierto. Y ya puestos, dado que veinte años dan mucho de sí, emprender una campaña real, convencida y definitiva de desmantelamiento del franquismo resistente en tantos estamentos del estado con poder, con el máximo poder, que se mofan de las cosquillas de la ley de la Memoria Histórica y de las discusiones parlamentarias del Valle de los Caídos y de las trifulcas vecinales por si saco un águila, un símbolo, una placa de una calle o una cruz.

Ahora que Puigdemont ha dado veinte (o treinta años) de margen, se podría aprovechar para ir al grano, ¿no?

Etiquetat , , , ,