Música moderna

La música moderna està de moda. Em refereixo a la més moderna de totes. I no per motius estrictament musicals, no pas!. Passin i observin: Els rapers són condemnats amb penes de presó. Alguns fugen i posen en evidència les normes, tan obsoletes i poc europees, de la casa de la sidra i altres recorren i aconsegueixen una petita rebaixa. Porto massa anys escoltant música i valorant l’emoció, la ironia o l’enginy d’algunes de les lletres de les cançons que han marcat la meva vida professional ,com per espantar-me d’un text, encara que sigui literàriament dolent i a vessar de rodolins fàcils. No m’agrada el rap com a expressió musical, però entenc la seva influència social, la seva força en els sectors més marginals o marginats de la societat, la seva vigència i pes a la moda que es porta en els altaveus. Sí, el rap mola molt. És el signe dels temps, com passa amb el reggaeton, un altre enganyifa que resumeix el pitjor de la riquíssima música caribenya, fill bastard de l’encreuament entre el reggae llatí i el hip hop, va néixer a Panamà i va créixer a Puerto Rico. Avui és un meganegoci  a Llatinoamèrica, Estats Units i Espanya. El seu èxit –igual que el rap– es basa, més que en les seves cadències rítmiques, en les seves rimes de pa sucat amb oli per colar missatges agosarats, especialment, de supremacisme de gènere. Una xerrameca obsessiva que parla infatigablement de “xingar”, a través de descripcions molt explícites, i amb clars missatges de possessió masclista. No estic descobrint res que no sàpiguen: aquests dies la visita del colombià Maluma ha omplert les televisions de polèmica sobre les lletres del gènere i la seva incidència lògica –és el seu mercat natural– entre les adolescents i pro adolescents. Si tenen la paciència d’escoltar les gravacions de Maluma –cosa que recomano per saber el pa que s’hi dona–, ja veuran com les fites eròtics de la nostra joventut o maduresa, “Je t’aime … Moi, non plus” o “Devórame otra vez”, queden reduïdes a innocents jaculatòries.

Passa que, els fills dels polítics, són també els que consumeixen reggaetón, mentre els seus pares estan més entretinguts en esquinçar-se les vestidures davant dels concerts d’un sextet de dones anomenat Las Chillers, la cantant de les quals, Rocío Saiz, traïda per l’emoció, s’arrenca la camisa i es queda amb els pits a l’aire després d’interpretar aquell èxit de Rocío Jurado titulat “Como yo te amo”. L’escàndol es va muntar a Múrcia, a les festes de Molina de Segura, quan el PP i C’s van titllar l’actuació d’irrespectuosa i eròtica i van culpar l’Alcaldessa socialista per haver-les contractat. El despitrament va succeir a la 1:30 de la matinada. Però l’escàndol és rendible i, després de la difusió mediàtica de l’assumpte, a Las Chillers els plouran els contractes, sempre que incloguin, això sí, el moment top-less després del “Como yo te amo”, com quan al Bernabeu s’esperava que Ronaldo (Cristiano) es tragués la samarreta i meravellés amb els seus pectorals.

Las Chillers són una banda de 6 dones que van sorgir, amb la imperícia pròpia dels principiants, fa quatre anys tocant en cases okupades. El seu repertori és, com expliquen elles, “choni“: “Per a nosaltres ser chonis és super positiu –ho he llegit a Público–, ens agradaria ser-ho més però no en sabem prou. És important posar en valor la gent normal, natural i sense falsedats, que escoltava la música de gasolinera i de la ruta del bacallà. Volem reivindicar el fet choni sense ser-ho “. I sota aquesta pauta han construït un repertori choni i festiu, segons elles, que, creua el so fàcil i directe a l’estómac dels inicis del punk amb els estralls de la moguda madrilenya dels 80. De Rocío Jurado a Mecano. De Camela a Mónica Naranjo. De Chiquetete a Chenoa. “Nosaltres, en principi, fèiem chonismo il·lustrat, després vam passar al chenoismo il·lustrat i ara fem teta il·lustrada. O tetisme.

Pur Telecinco.

Feministes al seu aire, apologetes del lesbianisme, Las Chillers expliquen la seva evolució que les ha portat al chenoisme: “Chenoa és una icona feminista i encara no ho sap. Bisbal la va enganyar amb la presidenta del seu club de fans, ella es va assabentar pels mitjans de comunicació. Va sortir a la porta del carrer en xandall i aquest va ser un símbol molt clar que cal dir prou a que les dones hàgim de ser discretes fins quan ens humilien. En el retrobament dels 10 anys Bisbal la va seguir humiliant i Espanya va obrir els ulls: es van adonar que el cabró havia estat ell. Per això Chenoa és una icona feminista, i encara no ho sap, perquè ha estat una persona que ha vençut el patriarcat sense voler “. Sens dubte, amb un repertori així, uns pits mesurats com els de Rocío Saiz i uns arguments d’arrelament tan populars com els que utilitzen, Las Chillers són el futur arrabassador del pop espanyol.

Potser es preguntin que per què els explico tot això. És que detesto parlar-los de la compareixença cínica d’Aznar davant la comissió que investiga el finançament il·legal del PP. Per mandra i perquè està clar que aquesta mena de comissions no serveixen per a res.

 

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Un pacte al pil pil

El matí següent de la diada de l’11 de setembre, la del milió de sempre, la de la concentració pacífica i gairebé sense deixalles per recollir, segons expliquen les cròniques, la qual cosa ja no impressiona ni sacseja les consciències que haurien de ser sacsejades, perquè els sona a dia de la marmota, al Senat, que és allò que està allà, a proposta del Partit Popular es va votar una moció, un acte de fe clàssic diria jo, en defensa de la unitat d’Espanya. Van votar a favor, indissolublement adherits, el PP i el PSOE, no sense haver fet abans una mica de comèdia. Els del PP van acusar els del PSOE d’agenollar-se davant dels independentistes i els del PSOE van acusar els del PP d’incapacitat per al diàleg. També es van sumar Ciudadanos, des del Grup Mixt, enriquint la proposta que insta el Govern a posar-la en pràctica: impedir que es destinin diners dels pressupostos en l’organització d’un referèndum “il·legal”, combatre l’exclusió de la meitat dels catalans i convocar una manifestació a favor dels catalans que defensen l’estat de dret. Doncs, res, els socialistes també van mantenir-s’hi adherits indissolublement. Sense novetat. El de sempre. Ells a la seva, que és el rendible electoralment. I els altres també, a la seva:

Aquest passat mes d’agost he tingut ocasió de visitar diversos pobles de l’Alt Empordà on, a part de la profusió de llaços grocs –alguns de grans dimensions, perfilats amb llumetes com un arbre de Nadal, preciós i emotiu–, de les pancartes amb el lema “Llibertat presos polítics”, i de les banderes estelades onejant al vent, he observat a cada poble, ben visible per ubicació i grandària, l’afirmació “Som república”. M’he hagut de fregar els ulls per comprovar que llegia realment el que allí estava escrit. Enardit pel  meu incorregible esperit republicà, he entrat al bar del poble i quan anava a cridar “xampany per a tothom!”, he vist a la televisió de veure el futbol al rei Felipe fent alguna cosa a Barcelona. Però no embarcant cap a l’exili, trist i amb cara llarga, tot el contrari, l’he vist amb aquell mig somriure que el caracteritza, exercint de Rei. També comptaven a la tele que no sé qui (és a que hi havia molt aldarull al bar) havia visitat els polítics-presos-polítics a la presó de Lledoners. Uns dies sense veure telenotícies i sense comprar diaris i tot es mantenia igual: Catalunya seguia essent una autonomia més, força fotuda, per cert, els presos es mantenien preventivament a la presó, els estranyats continuaven en el seu estranyament, els diaris espanyols seguien referint-se a els colpistes quan parlaven dels independentistes catalans i els salvadors de la pàtria, els il·luminats de sempre, clamaven per l’aplicació renovada, ampliada i endurida de l’article 155.

A l’anvers, TV3 parlava amb naturalitat de la Casa de la República a Waterloo i del Consell de la República amb notable convicció, el conseller Maragall es referia a les ambaixades del Diplocat (que la gran liquidadora no va aconseguir liquidar abans que la liquidessin), els Comitès de Defensa de la República feien tot el possible per defensar la inexistent República i va arribar a circular la brama que el President Torra anava a obrir la porta de la presó perquè els independentistes que patien injusta i venjativament persecució per la justícia sortissin al carrer tan tranquils. D’acord, però no hem d’oblidar que el país ja es va fotre la gran patacada fa un any, perquè tampoc en política voler és poder, i mai, mai de la vida, la suma de diverses virtualitats, o de moltes, tant és, formen una realitat.

Entenguem-nos: no hi ha república. No hi ha sortida a través de la unilateralitat i no tinc ni punyetera idea de si la hi ha a través de la plurilateralidad. No hi ha sortida. Estem on estàvem. Amb un milió anual al carrer, que aquesta xifra en un país amb tradició democràtica sacsejaria els fonaments i ja fa anys que hauria provocat converses i pactes polítics. Recordem que la marxa sobre Washington de 1963, en què Martin Luther King va pronunciar l’històric “Jo tinc un somni”, que va contribuir decisivament a l’aprovació de la Llei dels Drets Civils, va ser una sola vegada i va reunir tres-cents mil manifestants. Però aquí no hi ha sortida.

És que si jo no fos tan contemplatiu m’atreviria a proposar, aprofitant la debilitat numèrica de Pedro Sánchez al Congrés, que oblidéssim les grandiloqüències i els objectius finalistes que il·lusionen les masses i les tenyeixen de groc o de corall segons toqui, i ens apanyéssim de moment amb un compromís a la basca, tan constitucional, amb el seu concert, la seva quota i el seu sistema tributari al pil pil i, miri, escolti, qui dia passa, anys empeny.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Un pacto al pil pil

La mañana siguiente de la diada del 11 de septiembre, la del millón de siempre, la de la concentración pacífica y sin apenas desperdicios que recoger, según cuentan las crónicas, la que ya no impresiona ni agita las conciencias que deberían ser agitadas porque les suena a día de la marmota, en el Senado, que es aquello que está allí, a propuesta del Partido Popular se votó una moción, un auto de fe clásico diría yo, en defensa de la unidad de España. Votaron a favor inquebrantablemente adheridos el PP y el PSOE, no sin antes hacer un poco de teatro. Los del PP acusaron a los de PSOE de arrodillarse ante los independentistas y los del PSOE acusaron a los del PP de incapacidad para el diálogo. También se sumaron Ciudadanos, desde el Grupo Mixto, enriqueciendo la propuesta que insta al Gobierno a ponerla en práctica: impedir que se destine dinero de los presupuestos en la organización de un referéndum “ilegal”, a combatir la exclusión de la mitad de los catalanes y a convocar una manifestación a favor de los catalanes que defienden el estado de derecho. Pues, nada, los socialistas se mantuvieron adheridos inquebrantablemente. Sin novedad. Lo de siempre. Ellos a lo suyo, que es lo rentable electoralmente. Y los otros también, a saber:

Este pasado mes de agosto he tenido ocasión de visitar diversos pueblos del Alt Empordà donde, a parte de la profusión de lazos amarillos –algunos de gran tamaño, perfilados con lucecitas como un árbol de Navidad, precioso y emotivo–, de las pancartas con el lema “Llibertat presos polítics”, y de las banderas esteladas ondeando al viento, he observado en cada pueblo, bien visible por ubicación y tamaño, la afirmación “Som república”. Me he tenido que frotar los ojos para comprobar que leía realmente lo que allí estaba escrito. Enardecido por mi incorregible espíritu republicano, he entrado en el bar del pueblo y cuando iba a gritar “¡champán para todos!” he visto en el televisor de ver el futbol al rey Felipe haciendo algo en Barcelona. Pero no embarcando hacia el exilio, triste y cariacontecido, todo lo contrario, le ha visto con esa media sonrisa que le caracteriza, ejerciendo de Rey. También contaban en la tele que no sé quién –es que había mucho barullo en el bar– había visitado a los políticos-presos-políticos en la cárcel de Lledoners. Unos días sin ver telediarios y sin comprar periódicos y todo se mantenía igual: Catalunya seguía siendo una autonomía más, bastante jodida, por cierto, los presos se mantenían preventivamente en la cárcel, los extrañados continuaban en su extrañamiento, los periódicos españoles seguían refiriéndose a los golpistas cuando hablaban de los independentistas catalanes y los salvadores de la patria, los iluminados de siempre, clamaban por la aplicación renovada, ampliada y endurecida del artículo 155.

En el anverso, TV3 hablaba con naturalidad de la Casa de la República en Waterloo y del Consell de la República con notable convicción, el conseller Maragall se refería a las embajadas del Diplocat, que la gran liquidadora no consiguió liquidar antes de que la liquidaran, los Comités de Defensa de la República hacían todo lo posible para defender la inexistente Rapública y llegó a circular la brama de que el President Torra iba a abrir la puerta de la cárcel para que los independentistas que sufrían injusta y vengativamente persecución por la justicia salieran a la calle tan campantes. Vale, pero el país ya se pegó el gran batacazo hace un año porque tampoco en política querer es poder y nunca, jamás de los jamases, la suma de varias virtualidades, o de muchas, tanto da, forman una realidad.

Entendámonos: no hay república. No hay salida a través de la unilateralidad y no tengo ni puñetera idea de si la hay en la plurilateralidad. No hay salida. Estamos donde estábamos. Con un millón anual en la calle, que esta cifra en un país con tradición democrática sacudiría los cimientos y ya hace años que hubiera provocado conversaciones y pactos políticos. Recordemos que la marcha sobre Washington de 1963, en la que Martin Luther King pronunció el histórico “Yo tengo un sueño”, que contribuyó decisivamente a la aprobación de la Ley de los Derechos Civiles, fue una sola vez y reunió trescientos mil manifestantes. Pero aquí no hay salida.

Es que si yo no fuera tan contemplativo me atrevería a proponer, aprovechando la debilidad numérica de Pedro Sánchez en el Congreso, que olvidáramos las grandilocuencias y los objetivos finalistas que enfervorizan a las masas y las tiñen de amarillo o de coral según toque, y me agenciaría un compromiso a la vasca, tan constitucional él, con su concierto, su cupo y su sistema tributario al pil pil y, mire usted, de aquí a cien años todos calvos.

Rivera. el desengroguidor

De la mateixa manera o semblant que Dick Van Dyke va convertir en mític el personatge del escura-xemeneies a la pel·lícula “Mary Poppins”, aquest estiu Albert Rivera s’ha erigit en el llegendari desengroguidor de Catalunya. Amb la complicitat de la seva sòcia Inés, com Roberto Alcázar i Pedrín dels còmics que ens adoctrinaven en la nostra infantes, Rivera s’ha posat al capdavant de les quadrilles sanejadores de la icterícia catalana, comandaments uniformats de blanc, encaputxats i disciplinats, que netejaven pobles i ciutats de llaços grocs, per zones i amb estudiada estratègia, encara que el seu esforçtitànic esforç resultés erm ja que al dia següent la protesta groga era reposada pels partidaris de mantenir el pols fins que els líders polítics catalans sortissin de la presó. Ha estat la cançoneta polític-periodística de l’estiu: el país està engroguit, qui el desengroguirà? El desengroguidor que el desengrogui… I, som-hi !, allà hi apareixia Rivera i/o els seus escamots per a visualitzar la frase sentenciosa que havia deixat anar María José Segarra, Fiscala General de l’Estat, en afirmar, molt seriosa i molt circumspecta, que no hi ha cap delicte ni en treure ni en posar els llaços grocs a la via pública ja que ambdues pràctiques formen part de la llibertat d’expressió. Quina inanitat. Com si fos el mateix plantar flors que arrencar-les. Segurament no és delicte, però no és el mateix. No és el mateix escriure un article que censurar-lo. No és el mateix. Anem a veure: ¿Considera el mateix, senyora Fiscala (en referència a la llibertat d’expressió) penjar una bandera espanyola que arrencar-la del seu pal i llençar-la al contenidor? Resulta que per a molts –catalans i espanyols– tant la bandera com l’himne vigents, expliqui el que expliqui la Wikipedia sobre els seus orígens i evolució històrica, la rojigualda i el txunta-txunta són els mateixos símbols patriòtics que va brandar Franco quan la seva victòria i la seva dictadura i que la normalització democràtica mai hagués hagut d’acceptar. Per decència. Per la ferma voluntat de marcar el seu propi territori polític a les antípodes del Moviment feixista. I per a molts espanyols, la vigència actual d’aquests símbols fan clarament palesa la idea de continuïtat respecte al passat, que la recent polèmica sobre el destí final del Valle de los Caidos i l’exhumació de les restes de Franco no ha fet més que corroborar.

Per malament que ho facin els polítics independentistes, per maldestre que sigui la seva estratègia, per confrontats que estiguin en les seus respectius i partidistes fulls de ruta, hi ha un fet en el qual la majoria de catalans hi estan d’acord: no s’avançarà ni en la solució del conflicte català ni en el apaivagament de la crispació mentre els i les Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcètera, romanguin a la presó. No dic que els independentistes siguin majoria, afirmo que la majoria de la gent que viu a Catalunya considera que la llarga tancada preventiu dels esmentats, és més una qüestió de venjança i escarment, que de justícia. I d’això, i no d’una altra cosa, va la icterícia catalana, els milers de llaços grocs que s’observen per tot arreu i que tant fan enfurismar Ciutadans fins al punt d’inventar la rendible confusió entre independentisme i petició de llibertat per als líders empresonats. Va d’arrencar l’odi que va sembrar el Partit Popular i que Ciutadans va amortitzar forçant al màxim la crispació, convocant a una manifestació “pacífica” en què van apallissar un treballador de Telemadrid, ui perdó!, si crèiem que era de TV3, quina badada, vostès disculpin, són coses del foc amic…

Però aquesta fòbia al groc que s’ha apoderat de la ment de Rivera i que l’ha aconseguit encomanar als seus seguidors, no és normal. Darrera del desengroguidor de l’any hi deu haver un trauma amagat: potser la mort d’un canari que adorava quan l’Albert era un tendre infant, potser un accident passant en ambre quan la seva joventut, potser un bikini groc difícil de descordar, no sé, quelcom. Perquè es pot entendre aquest odi obsessiu pel que fa a la immersió lingüística, i aquesta mania amb l’adoctrinament a les escoles, i aquesta animadversió a tot el que faci olor de catalanisme i aquesta tírria desaforada contra TV3 i els seus empleats i aquesta exigència anhelant a favor de l’aplicació del 155. Això és comprensible, hi ha molta gent a l’àrea metropolitana amb aquests mateixos plantejaments i amb idèntiques rancúnies. Tots hem patit, en alguna ocasió, problemes d’inadaptació, això es comprèn. Però enrabiar-se fins al paroxisme amb un color tan bonic com el groc, que llueix fins i tot a la bandera vaticana, o en el revers de les capes de torejar i en el mateix centre de la bandera d’Espanya, a mida doble, això és per fer-s’ho mirar.

Versión española

RIVERA EL DESAMARILLADOR

De la misma o parecida manera que Dick Van Dyke convirtió en mítico el personaje del deshollinador en la película “Mary Poppins”, este verano Albert Rivera se ha erigido en legendario desamarillador de Catalunya. Con la complicidad de su socia Inés, cual Roberto Alcázar y Pedrín de los tebeos que nos adoctrinaban en nuestra infancia, Rivera se ha puesto al frente de las cuadrillas saneadoras de la ictericia catalana, comandos uniformados de blanco, encapuchados y disciplinados, que limpiaban pueblos y ciudades de lazos amarillos, por zonas y con estudiada estrategia, aunque su titánico esfuerzo resultara baldío puesto que al día siguiente la protesta amarilla era repuesta por los partidarios de mantener el pulso hasta que los líderes políticos catalanes salgan de la cárcel. Ha sido la cantinela político-periodística del verano: el país está amarillado, ¿quién lo desamarillará? El desamarillador que lo desamarillare… Y, ¡zas!, ahí estaban Rivera y sus huestes para visualizar la frase sentenciosa que había soltado María José Segarra, Fiscala General del Estado, al afirmar, muy seria y muy circunspecta, que no hay delito alguno ni en quitar ni en poner los lazos amarillos en la vía pública ya que ambas prácticas forman parte de la libertad de expresión. Menuda inanidad. Como si fuera lo mismo plantar flores que arrancarlas. Seguramente no es delito, pero no es lo mismo. No es lo mismo escribir un artículo que censurarlo. No es lo mismo. Vamos a ver: ¿Considera lo mismo, señora Fiscala (hablando de libertad de expresión) colgar una bandera española que arrancarla y echarla al contenedor? Resulta que para muchos –catalanes y españoles– tanto la bandera como el himno vigentes, cuente lo que cuente Wikipedia sobre sus orígenes y evolución histórica, la rojigualda y el chunta-chunta son los mismos símbolos patrióticos que blandió Franco cuando su victoria y su dictadura y que la normalización democrática nunca hubiera tenido que aceptar. Por decencia. Por la firme voluntad de marcar su propio territorio político en las antípodas del Movimiento fascista. Y para muchos españoles, la vigencia de dichos símbolos explica la sensación de continuidad con respecto al pasado, que la reciente polémica sobre el destino final del Valle de los Caídos i la exhumación de los restos de Franco no ha hecho más que corroborar.

Por mal que lo hagan los políticos independentistas, por torpe que sea su estrategia, por confrontados que estén en sus respectivas y partidarias hojas de ruta, hay un hecho en el que la mayoría de catalanes están de acuerdo: no se avanzará ni en la solución del conflicto catalán ni en el apaciguamiento de la crispación mientras los y las Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcétera, permanezcan en prisión. No digo que los independentistas sean mayoría, afirmo que la mayoría de la gente que vive en Catalunya considera que el encierro preventivo de los mencionados es más una cuestión de venganza y escarmiento, que de justicia. Y de eso, y no de otra cosa, va la ictericia catalana, los miles de lazos amarillos que se observan por doquier y que tanto enfurecen a Ciudadanos hasta el punto de inventarse la rentable confusión entre independentismo y petición de libertad para los líderes encarcelados. Va de arrancar el odio que sembró el Partido Popular y que Ciudadanos amortizó apurando la crispación al máximo, convocando a una manifestación “pacífica” en la que apalizaron a un trabajador de Telemadrid, huy perdón, si creíamos que era de TV3, menuda confusión, ustedes disculpen, son cosas del fuego amigo…

Pero esa amarillofobia que se ha apoderado de la mente de Rivera y que ha conseguido contagiar a sus seguidores, no es normal. Detrás del desamarillador del año debe de existir un trauma oculto: quizás la muerte de un canario que adoraba cuando Albert era un tierno infante, quizás un accidente pasando en ámbar cuando su juventud, quizás un bikini amarillo difícil de desabrochar, no sé, algo. Porque se puede entender ese odio obsesivo con respecto a la inmersión lingüística, y esa manía con el adoctrinamiento en las escuelas, y esa animadversión a todo lo que huela a catalanismo y esa ojeriza denodada contra TV3 y sus empleados y esa querencia anhelante en favor de la aplicación del 155. Eso es comprensible, hay mucha gente en el área metropolitana con estos mismos planteamientos y con idénticos rencores. Todos hemos sufrido, en alguna ocasión, problemas de inadaptación, eso se comprende. Pero enrabietarse hasta el paroxismo con un color tan bonito como el amarillo, que luce hasta en la bandera vaticana, en el reverso de los capotes de torear y en el mismo centro de la bandera de España a doble tamaño, eso es para hacérselo mirar.

Etiquetat , , , , , , ,

De l’embolic al disbarat

Conta la llegenda que Salvador Espriu es va encarnar per a salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Però, pel que penso en observar l’ocorregut el cap de setmana passat, els administradors de la seva fe s’han fet un embolic amb la profecia i a cada cosa li han posat el nom que els hi ha semblat, i, d’aquesta manera, ni recte camí ni accés al ple domini de res, sinó a continuar amb l’embolica que fa fort i deixar que l’ambigüitat aplicada al nom de cada cosa faci pensar que potser que…, més tard o més d’hora…, implementar, implementar!, però potser ara no és el moment d’implementar massa…., hem de deixar de dir-nos que ni un pas enrere i fer passos endavant…, hi ha coses que no s’han fet bé… (quines?, quines?, a veure si les encertem) i continuar amb allò de sempre. Penso, a vegades que hem passat del Junts pel Sí al Junts per a Mi. Perquè, seguint les paraules del profeta, es veu que de vegades es necessari i forçós que un home mori per un poble (en sentit figurat, imagino, que els profetes ja se sap), però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.

És per això que necessito amb urgència unes vacances. Que la tramuntana del Cap de Creus m’esbaldeixi les idees i airegi tant concepte confús que no entenc.  O parlem clar i retornem el nom de cada cosa o continuem amb la il·lusió òptica que ens portarà –me’n desmarco, els portarà– a cometre els mateixos errors. I com diu Mas que va dir Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. Fi de la cita.

Es clar que, si mirem cap a baix a la dreta, de l’embolic passem al disbarat, un darrere l’altre. Continuant amb el culebrot de les restes de Franco, ara intervé la Fundació que porta el nom del dictador –encara no l’han il·legalitzat? És que no hi ha vergonya?– i el seu president crida a un nou “alzamiento” –òndia!– i insta la Conferència Episcopal a impedir l’exhumació recordant-los-hi que Franco va ser el seu benefactor i a qui deuen la seva existència.  Ah, i la família, bé, gràcies, la família a la seva, que no accepten quedar-se amb les despulles. Herència tota, despulles ni una, que tot hauria d’anar en el mateix paquet, penso. I després passa el que passa, que s’encomana. Hi ha molta resistència a exhumar els ossos de Queipo de Llano de l’església de la Macarena de Sevilla. Imagino que és el dret de conquesta que encara preval.

Com el que exhibeix orgullós el nou president del PP, Pablo Casado, l’home remasteritzat, que ha anunciat la seva intenció de reconquerir Catalunya per tal que aquesta Tabernia hipotètica –Tabernia? No, Tabarnia, Pablo, Tabarnia, que això passa quan et regalen els masters i li robes a Ciudadanos la seva fantasmada– esdevingui real. O sigui que el retorn a la Moncloa passa –clàssic estil del PP– per la humiliació de Catalunya, res de nou, i Casado, disfressat de Don Pelayo, es disposa a la reconquesta; si és que són com nens jugant amb l’Exin Castillos. Es que no poden treure’s del damunt l’instint de conqueridors, de colonitzadors. O sigui, recuperen la cantarella que els ha fet famosos: l’aporellosoé.

El disbarat gros, gros, per sucar-hi pa com han fet els mitjans internacionals, és el del cas del submarí de tecnologia autòctona que, primer no surava –llegeixo que en els càlculs hi havia una coma on no tocava– i després, un cop ampliat –el submarí i el pressupost, es clar– per tal que fes de submarí com Déu mana, resulta que no els hi cabia al port de Cartagena –quin nyap!– i s’ha hagut d’ampliar el pàrquing aquàtic. La suma de la despesa de tot plegat es veu que es dispara al doble del pressupostat, de 2.132 milions es passa, amb aquell senyoriu que sembla que estigui pel damunt del bé i del mal, de l’encert i del error, a 3.907. Xavalla.

Però en aquest descomunal joc dels disbarats, sobresurt el ridícul del jutge Llarena, –una lágrima cayó en Llarena, diuen que es la brama que corre per la confraria judicial–, que en el tema dels allunyats, estranyats, fugits, exiliats al cap i a la fi, s’ha cobert de glòria. No sé com ho vendrà el ministre Borrell per apaivagar la mofa dels fòrums internacionals i per dissimular el descrèdit que ha propiciat la tasca del jutge obsessionat per la sedició, la rebel·lió i la violència dels rebels i sediciosos, però penso que costarà Déu i ajuda tapar el llautó que ha ensenyat amb l’embolic de l’euroordre.

I mentre la fiscalia es manté ferma, impertorbable, en no fer ni un pas enrere pel que fa als processats  i desterrats, no fos cas que paregués que a Espanya no hi ha separació de poders, per l’amor de Déu!, sembla que Pedro Sánchez, animat per la millor de les intencions ha trobat el desllorigador que tornarà als catalans la dignitat, la il·lusió i l’esperança de viure lliures i en pau: remenar l’estatut, aquell que van deixar fet un nyap, recorden? Potser no, perquè d’això fa molts anys  i flaira a operació vintage. Però segur que els sona, facin memòria: es-ta-tut. Una cosa que va néixer a Miravet, que Zapatero i Mas van redecorar a la Moncloa, que la penya de l’Alfonso Guerra li va passar orgullosament el ribot i Rajoy va recollir una pila de signatures perquè el Tribunal Constitucional el rematés. Es clar que ho recorden, però igual els passa com a mi, que em fa l’efecte d’una pastanaga rància, o d’una peça antiga amb pudor a naftalina. I no em motiva gens ni mica.

Potser les vacances els ajudin a tots plegats a ser més imaginatius i menys juràssics. Així sigui.

 

Etiquetat , , , , , ,

Y no estaba muerto, no, no.

Sento una gran pena, no exempta de comprensió, per aquella bona gent, il·lusos al cap i a la fi, que el 20 de novembre de 1975 van destapar l’ampolla de xampany que portava un temps guardada a la nevera, per celebrar la defunció de Franco. Van destapar l’ampolla, van omplir les copes i les van fer entrexocar, brindant, potser, amb la famosa dita: muerto el perro, se acabo la rabia. Quin error! Ni Franco ni el franquisme estan morts i la ràbia continua escampant-se, encomanant noves generacions que només coneixen tot allò per la fanàtica cridòria dels seus ancestres.

Pels pobles d’Espanya encara hi ha simbologia franquista i carrers amb noms que remeten al Movimiento, al cop d’estat del 36 o a la prolongada i asfixiant dictadura. I sempre sorgeixen impediments, amb excuses de tot tipus, algunes encobertes i d’altres més descarades, per evitar que la iconografia s’elimini d’una punyetera vegada. La llei de la Memòria Històrica, que va ser un intent per restituir legalitats robades a cops de sabre i de creu, per fer una mica de justícia amb els ajusticiats, per a pal·liar tant dolor que la repressió va provocar en milers de famílies, ha ensopegat una i altra vegada amb les mateixes pedres, ja siguin del Partit Popular, alguns dels quals representants han ultratjat els vençuts amb burles i insinuacions miserables impròpies d’un polític en democràcia, ja es diguin, directament i orgullosa, i sense cap mena de complex, franquistes. I/o falangistes.

El recent escàndol del Ducat de Franco, el de Carmen Martínez Bordiú heretant el títol vergonyant que la converteix en Gran d’Espanya amb la complicitat i la signatura d’amagat de l’exministre Català i la Corona mirant cap a una altra banda, és una mostra més que no era mort, no, no. I, què em diuen de l’assumpte de l’intent d’exhumació de les restes del dictador de la seva tomba del Valle de los Caídos per part de l’agosarat –almenys en aquest afer– Pedro Sánchez, que xoca frontalment amb les excuses legals de la família, que es nega a recollir les restes, que què cony s’han cregut? I què pensar de la resistència numantina davant del projecte de transformació de l’esmentat Valle de la creu mastodòntica, davant la qual, el cap de setmana passat, una munió de francoadictes es van reunir, es van manifestar, van victorejar al dictador i van cantar, braç enlaire, el caralsol? I què opinen, en aquestes alçades de la vida, de la inconcebible existència subvencionada de la Fundació Francisco Franco? El que dèiem: que no era pas mort, no, no.

Els que argumenten que això ni a Alemanya ni a Itàlia –que van tenir líders facciosos, cosins germans de Franco– seria possible, el de la pervivència de noms i símbols, el del manteniment de títols hereditaris, el de la fundació i el mega mausoleu, és perquè desconeixen la idiosincràsia espanyola i semblen ignorar que mentre els seus col·legues feixistes van perdre la guerra i van morir violentament, Franco la va guanyar, va governar gairebé quaranta anys entre aclamacions i cridòria enfollida, va morir cristianament al llit i va ser profusament plorat per una majoria de gent del carrer. Els del xampany i el brindis eren molt minoritaris.

Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano no van ser ni són un bolet estrany sorgit conjunturalment en un bosc tranquil. Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano pertanyen a l’ADN secular espanyol de gran part de la ciutadania. . Com el fanatisme catòlic-apostòlic-romà, les seves beateries i les seves mostres pintoresco-folklòriques de fervor popular. Com els jocs i celebracions amb bovins. Com l’all a la cuina.

En aquesta línia, i encara que em sàpiga greu acceptar-ho, cal donar-li la raó a Pilar Gutiérrez, filla de ministre del dictador, quan afirma que el franquisme no és residual, perquè hi ha una majoria d’espanyols que segueixen respectant a Franco. La líder del Movimiento por España va muntar el recent sarau del Valle de los Caídos, que van batejar com pelegrinatge nacional patriòtic-religiós “per demanar a Déu, per intercessió dels sants i màrtirs allà enterrats, que impedeixi l’espoli que els rojos pretenen perpetrar, contra tota legalitat “, perquè, segons el seu parer, hi ha milions de patriotes amenaçats pel govern socialista amb robar als espanyols dos dels seus herois més insignes: Franco i José Antonio.

Li atorgo, fins i tot, el benefici del dubte raonable al nou habitant de la Moncloa, però, permeteu-me una actitud d’absolut escepticisme, d’incredulitat basada en el que ja se sap i en el tarannà d’un gran percentatge del paisanatge hispà.

I és que, reconeguem-ho, una bona part d’Espanya (i no només la que badalla) i Pilar Gutiérrez són així. Amb aquesta fe supersticiosa indestructible i aquesta inconfusible sentor a all.

Etiquetat , , , ,

Com un bisbe en una botiga de plats i olles

Cal veure com arriben a ser els catòlics amb la seva obsessió pel que ells qualifiquen de pecats de la carn. Em refereixo al fornici, a la luxúria, a la concupiscència. En fi, a la cardància i les seves circumstàncies.

En aquest sentit, el personatge que no hi ha per on agafar-lo és el bisbe d’Alcalá d’Henares, senyor (o monsenyor, o excel·lència reverendíssima, que no sé jo exactament, és que em perdo en el laberint dels tractaments eclesials) Juan Antonio Reig Pla, un pou sense fons del fustigament multisexual, un alacantí universal que ha portat l’anatema contra els practicants del coit a les més altes cotes de la idiotesa i la ximpleria. Si serà grotesc el discurs habitual de monsenyor, que un creient tan acreditat i patriòtic com José Bono va declarar l’altre dia a la Sexta que l’esmentat bisbe té el cap ple de semen. I no crec que es referís al fet que monsenyor en lloc de brillantina feia servir semen, no, sinó que en la seva testa consagrada en lloc de reg sanguini fluïa el reg seminal. No, no se’n riguin perquè la frase té el seu què, i a hom li vénen arcades si s’imagina a monsenyor passejant per la seva seu episcopal i de cop i volta se li cau a sobre un làmpada votiva, la base de la qual tothom sap que té una punta metàl·lica afilada i semi assassina, i li obre una bretxa en el crani, Déu no ho vulgui, i en lloc de brollar sang i deixar-ho tot enrogit i sanguinolent, comença a rajar un líquid viscós i blanquinós que li posa el solideu violeta, o la mitra i el pal·li arquebisbal fets un nyap. Cony, quin fàstic! És que no m’ho puc ni imaginar: el semen episcopal, borbollant, escampat per tot arreu. I les pobres monges netejant amb molta cura, que no exagero, que les vaig veure netejar altars en la visita papal de Barcelona, ​​però preocupades per l’empastifada enganxosa. Compte germanes, que això fecunda! A mi com si entre ells volen dir-se de tu, però entenc que José Bono, davant del cabreig del periodisme més ultra de Madrid, ha posat el dit a la nafra, perquè des de fa molt temps el bisbe Reig entra al pantanós terreny de la sexualitat humana com un elefant en una botiga de plats i olles. L’última ja la coneixen, la promoció d’una associació de sexòlics anònims –com diu?– en la qual, mitjançant una sèrie de reunions, hola, em dic Serafina i m’encanta fornicar, hom s’allibera de la luxúria i recupera la sobrietat sexual, és a dir, el celibat. Des de la pàgina web del bisbat, monsenyor promet un mètode infal·lible per combatre no només la pornografia, la masturbació, la promiscuïtat, les fantasies sexuals i la prostitució, sinó, també, les relacions de parella i el romanticisme. Un totum revolutum més propi d’un esquizofrènic que d’un funcionari de la fe, que, abans d’opinar d’alguna cosa en la que, teòricament, se suposa que no n’hauria de tenir ni punyetera idea, més li valdria vigilar l’armari de la confraria que està ple de cadàvers que els seus col·legues han propiciat passant-se pel forro les seves pròpies i impossibles doctrines sobre la relació humana més antiga del món. Quan els seus hagin reparat les reconegudes malifetes de pederàstia inacabable, de crueltat infinita cap als més febles, demani permís per parlar, però mentrestant, monsenyor, o la seva excel·lència reverendíssima, serà per tractaments!, posi’s la seva homofòbia on li càpiga. Avergonyeixis de les seves teories aberrants sobre com curar l’homosexualitat o com tornar a ser verge una segona vegada en cinc passos –sense intervencions quirúrgiques ni Loctite– i no es vanti que Blas Piñar sortís plorant emocionat d’una de les seves homilies. És com si l’exministre Catalá se sentís orgullós d’haver signat en el seu últim dia, d’amagat, amb premeditació i traïdoria, la concessió del ducat de Franco a la néta Carmen Martínez-Bordiú, que vergonya li hauria de fer a l’ex-ministre.

Etiquetat , , , ,

El club de la comèdia

Aquí tot déu té dret a buscar-se la vida com el Senyor li doni a entendre i els seus contactes li ho permetin, sobretot si les coses es torcen i la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida, ay Dios

Sense anar més lluny, ni Sandro Rey hagués estat capaç de pronosticar la caiguda i fulminant desaparició de Mariano Rajoy, i no obstant això aquí el tens. Sortint discretament pel fòrum i recuperant el lloc de registrador de la propietat a Santa Pola que, previsorament, havia aconseguit que li guardessin en excedència durant vint-i-vuit anys, que ja és guardar. I l’expresident avui registra propietats que és un contento, com si el temps no hagués passat, com si ho hagués fet tota la vida, davant els ulls atònits dels santapolers que no s’ho esperaven pas.

Sí, Rajoy té la seva vida resolta, però, i els que opten al seu lloc? Estan en la lluita sense xarxa o s’han preocupat de guardar-se les espatlles? Hi ha moltes opinions al respecte, es creuen apostes, segur que Bwin, William Hill, 888, Betfair o Bet365 ens podrien avançar algunes de les opcions més valorades, però, a l’espera de dades fidedignes, jo estic convençut que alguns dels candidats trobarien la seva segona oportunitat –a la qual tots hi tenim dret– al Club de la Comèdia.

Per exemple, l’exministre Margallo, que fent una exhibició del seu tarannà ocurrent i de la seva fina ironia s’ha marcat un monòleg en què ha qualificat els seus tres rivals més principals com “dues vidues i un fill adoptiu” –respectivament: Sáenz de Santamaría, de Cospedal i Casado–, mentre que ell s’ha autodefinit com el germà separat de l’ex-president. No em diran que no té gràcia. Potser no arribi al nivell de Dani Rovira, però compte!, que no ho han sentit tot. En la seva actuació ha dit que deixar les reformes del PP a mans de Soraya o de Cospedal seria tan imaginatiu com encarregar al papa Borja una encíclica sobre la castedat. Això ja és humor de nivell, amb referències històriques que no estan a l’abast del poble pla i poc instruït, compte! I quan ha dit jo sóc com Donald Trump però en demòcrata, no opinen que el personal s’haurà tirat per terra?

Un altre bon monologuista del Club de la Comèdia, segur que seria Pablo Casado. La seva col·lecció de monòlegs sobre com aconseguir màsters de Harvard en tres dies sense sortir d’Aravaca o com passar amb nota i convalidar-ho tot sense acudir a cap classe ni recordar el nom de cap professor, arrencaria aplaudiments d’un públic entregat, àvid d’humor universitari.

Potser la que menys futur tingui en l’ofici de la gràcia i el salero sigui Dolores de Cospedal. La seva manca d’empatia amb l’audiència, aquesta expressió insípida i potser el tipus d’humor casernari que li ha quedat del seu pas per l’exèrcit, ja no es porta, que el públic és avui dia més exigent que en els temps de Colsada. Potser tingui formes i aquesta elegància natural per a l’ofici de vedette, però no la veig jo com a figura còmica tipus Lina Morgan, no sé, en aquesta línia la que no té punt de comparació és Soraya Sáenz de Santamaria que, ara que no té comandament en plaça , ni vicepresidència ni virregnat ja es deixa dir Soraya a seques.

Doncs bé, Soraya a seques és un actiu per al Club de la Comèdia i no em tinc cap dubte que la dona s’ho ha plantejat en l’ominós cas que no aconseguís els seus objectius polítics. Té fusta, té vis còmica, té un do  natural. Recorden com estava de divertida quan va anunciar que havia escapçat –¡txas, txas!– els líders del Procés català? Tota Espanya li va riure el gag. Després va venir aquell sketch tan enginyós sobre el Diplocat, segur que ho recorden: “Sabeu com es diu ara el Diplocat? Diplocat en li-qui-da-ció “, va dir molt ufanosa entre gran gresca de l’audiència. Liquidació ho va dir en llengua vernacla i síl·laba a síl·laba. I va afegir: “I qui està enviant a la liquidació l’ndependentisme? Mariano Rajoy i el Partit Popular “. Apoteòsic. Divertidíssim. És clar que després va haver d’aguantar les conyes sobre qui havia enviat a la liquidació a Mariano Rajoy i al Partit Popular, però això passa entre humoristes de categoria. S’envien entre ells indirectes cruels i zasques (que es diu ara) perquè tots ens en  riguem a gust. Són coses del Club de la Comèdia.

La veritat és que aquesta senyora és una mina. Perquè el monòleg següent, ha estat un model d’enginy i sornegueria. Conta la famosa còmica que van haver de fer una parada a Barajas per a acudir a la farmàcia perquè l’Antonio (?) tenia mal de cap. I ara ve el gag, atenció. Perquè per mal de cap el que li donarem a Pedro Sánchez, que no hi haurà prou paracetamol al món. Bé, aquí les versions difereixen, hi ha qui li atribueix haver parlat de paracetamol i qui ho canvia per ibuprofè. I ja animada pel públic ha ironitzat sobre que l’acostament proposat dels presos independentistes a centres penitenciaris catalans, atès que la gestió de les presons a Catalunya la té la Generalitat, és posar la guineu a cuidar les gallines.

És tan bona la graciosa Soraya que jo gairebé preferiria que perdés les primàries i em donés espectacle al Club de la Comèdia. Renovellaria el programa perquè aquesta dona, amb la seva gràcia i i el seu enginy, és capaç de posar el teatre cap per avall. Una crack.

Etiquetat , , , , ,

EL CAS ESTRANY DELS JOCS DE TARRAGONA

De fet, de jocs olímpics, a parts dels grossos, dels del gran negoci d’estiu i d’hivern, dels del COI (o CIO), ni ha de totes menes. Quan jo residia en una urbanització on convivíem francesos, belgues, anglesos, suecs, alemanys, bascos, espanyols i catalans se’n muntaven uns de multidisciplinars: natació, petanca, basquet, futbol sala, tenis, ping pong, carreres de sacs, etc. Amb categories per edats i trofeus, tot molt ben organitzat i concorregut. També l’any 2005 em van convidar a veure a Andorra els jocs dels petits estats (petits estats d’Europa), considerats aquells que tenen menys d’un milió d’habitants, i en el els que hi solen participar Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, San Marino, Xipre i Andorra. Era una organització modesta però adequada als objectius i hi havia assistència. Després també hi ha els jocs paralímpics que, com que solen anar després dels grossos, tenen prou anomenada i repercussió. Ara es veu que s’estan celebrant a Tarragona els anomenats Jocs del Mediterrani, que és una competició que va arrencar el 1951 a Alexandria, que la segona edició es va fer a Barcelona el 1955, en ple franquisme i amb molt de ressò per part del règim perquè era una ocasional oportunitat per treure el nas a les notícies d’Europa més enllà de les que parlaven d’oligarquia i repressió. Hi va haver una altra edició el 2005 a Almeria. I ara el fiasco de Tarragona, que sembla que l’alcalde Ballesteros hagi trepitjat excrements de gos perquè els hi ha passat de tot. Delegació francesa cantant a capella el seu himne perquè es veu que ningú estava al cas. Mireia Belmonte posant les medalles a les seves competidores perquè no hi havia autoritat que se’n fes càrrec. Pista de bàsquet que s’enfonsa. Cotxe de l’organització amb conductor passat d’alcohol atropellant un nen. Una presumpta violació per part d’un atleta. Recintes buits malgrat regalar entrades a dojo. Nul·la repercussió mediàtica positiva per la coincidència amb el mundial de futbol. Un naranjito que sembla dissenyat per la senyora de l’ecce homo i una gala inaugural de pa sucat amb oli amb el camp del Nàstic més buit que ple. Una inauguració fallida malgrat els narradors de Teledeporte que hi posaven tota la voluntat per explicar una epopeia inexistent.

Fa falta que passi una mica de temps per aclarir com s’han pogut fer tan malament les coses, des de la errònia decisió inicial d’endarrerir un any la celebració, la qual cosa l’ha fet coincidir amb el mundial de futbol! Criatures…, a la curiosa exclusió de la festa, volguda, intencionada, forçada o casual, de la gent del país.

La por que sembla que hi havia a que l’independentisme aprofités la finestra per fer-se notar, a que l’himne espanyol fos xiulat o a que al Rei se l’esbronqués, ha fet disfressar Tarragona de Tabarnia. Res a dir, cadascú convida a casa seva a qui vol i amb qui se sent còmode i reserva el dret d’admissió a qui li sembla. I si l’alcalde Ballesteros, president també del comitè organitzador, ha triat aquesta imatge tabarnària pels seus Jocs del Mediterrani està en el seu dret. No se l’ha volgut jugar i Tarragona li ha girat l’esquena de la forma més natural i pacífica. Sense manifestacions, crits ni aldarulls. Sense xiulets ni esbroncades. Simplement li ha dit, ja t’ho faràs, i no ha acudit a veure cap de les competicions programades. Crec que ni la de petanca. Ballesteros ha escollit Tabarnia, la patrulla aèria de l’Àguila i els vaixells de l’Armada Espanyola, després de vantar-se de que aquests eren els “jocs de la pau”. Els retalls de premsa, quan tot hagi acabat, li diran si ha fet el que convenia. Si era aquesta la Tarragona que volia vendre al món. Si és la que volien els tarragonins.

Imagino que sí, que no el considero tan foll com per llençar-se a la piscina sense aigua, ni per jugar-se l’alcaldia per un grapat de banderes espanyoles onejades al vent.

Les opinions són lliures i subjectives, els fets no. Els fets són el que són. I el fet irrefutable és que els Jocs del Mediterrani de Tarragona 2018 estan essent un fiasco.

Algú n’assumirà la responsabilitat més enllà d’escapolir-se amb declaracions de fer volar coloms? Perquè, alcalde Ballesteros, president del comitè organitzador, tot això s’ha cuinat quan Soraya Sáenz de Santamaria, en aplicació de l’article 155, manava a la Generalitat, quan Mariano Rajoy manava al Govern Central i el Rei Felip VI regnava a Espanya. Ah, i quan Albert Rivera era la gran esperança de l’Espanya “una, grande y libre”.

 

 

Etiquetat , , , ,

Persona non grata

Al Rei d’Espanya li esperen jornades poc afables, jornades incòmodes, encara que els circumdants li diguin que va vestit i què guapo i atractiu que és. Passejar-se per Catalunya, com li toca fer en els propers dies, a partir d’avui mateix, no crec que sigui el que més li vingui de gust a la vida. A tot arreu es comenta, i segur que li ha arribat fins a les seves reials oïdes, que el President Torra s’està plantejant si anar o no a la inauguració dels Jocs del Mediterrani de Tarragona per no haver de coincidir amb Felipe VI i rendir-li vassallatge o el que toqui, o que Elsa Artadi ha dit, a propòsit d’aquesta circumstància, que “el Govern català no pot actuar amb normalitat amb una persona que ha justificat la violència”. Això ja són paraules majors. I el mateix President, al costat dels seus homònims Puigdemont i Mas, li demanen, a través d’una carta, un gest que indiqui la voluntat real de cicatritzar la ferida que va provocar aquell malaurat discurs que va pronunciar el 3 d’octubre i que difícilment s’oblidarà per temps que passi, igual que les esbatussades policials del matí del passat 1 d’octubre. També, sembla que, en la postdata, Quim Torra li demana a Felip que trobi un moment per veure’s i parlar de les seves coses. Encara que no ho explicita, podia haver afegit allò de “parlar del que vostè ja sap”. Però no crec que el Rei estigui massa al cas. Aquell discurs no va ser fruit de la imperícia, o no només de la imperícia, sinó que contenia una càrrega contundent de l’espanyolisme ranci que amb tan bons resultats ha utilitzat el PP i, posteriorment, Ciutadans, quan anaven de pujada, i una apologia del menyspreu per a una part important de la població de Catalunya. Vaja, un nyap de discurs impropi d’un Rei de tots. És clar que un Rei de tots ja se sap que no existeix. Com que tampoc no hi ha un President de tots. Es regna i es governa per als seus, tot i que hom es vanti del contrari. Amb el joc democràtic, la cosa queda clara. La majoria guanya i s’auto afavoreix, la minoria perd i es fastigueja, ja hi haurà una pròxima ocasió. Però com que amb la Monarquia no hi ha pròxima ocasió, perquè va contra la seva pròpia essència el posar-se a disposició democràtica, quina necessitat té un monarca de dissimular i contemporitzar amb republicans i gent que no accepten resignats ser els seus súbdits. A més, deu pensar, faci el que faci acabaré a la foguera fotogràfica perquè com que cremar fotos del Rei ja no és delicte, aquí s’apunta a la llibertat d’expressió incendiària fins al Tato, aquell amic de Rajoy.

Per a més inri, atès que el ple municipal de Girona el va declarar persona non grata arran del desafortunat discurs d’octubre i, casualment, el Palau Auditori de Congressos està en obres, la comitiva reial haurà de traslladar-se al Mas Marroch de Vilablareix per lliurar els seus premis Princesa de Girona. I l’alcalde, David Mascort d’ERC –òndia, sempre plou sobre mullat–, s’ha afanyat a tuitejar que “no podem acceptar de cap manera que una entitat que representa als que ens peguen, empresonen o ens fan marxar del país vingui a muntar festetes a Vilablareix. No Oblidem! “. Mirin, millor així, perquè d’haver hagut d’anar a Girona segur que me’l fan passar per la nova plaça de l’U d’octubre de 2017 (antiga plaça de la Constitució) i això hauria resultat més insuportable encara.

Si tingués l’ocasió, jo no sabria què aconsellar-li al Rei en aquesta conjuntura tan complexa. Potser, de manera dissimulada, ja que li han demanat un gest, que li piqués l’ullet a Quim Torra en passar pel seu costat, o que s’acariciés una orella en el moment en què desfilés la delegació espanyola, no sé, alguna cosa que el president interpretés com un senyal. Una altra solució passaria per atorgar a la sPrincesa Leonor el títol de Princesa de Tabàrnia i tot seguit instituir els Premis Princesa de Tabàrnia que podrien lliurar-se sense problemes ni mals rotllos a la casa dels Boadella a Jafra (Girona).

Finalment hi ha una altra possibilitat, encara que gairebé no m’atreveixo ni a suggerir, és que seguís l’exemple del seu pare, el Rei emèrit, i deixés anar a la televisió, com qui no vol la cosa: “Ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a ocórrer “.

Però potser això seria com demanar-li peres a Luís del Olmo.

Etiquetat , , , ,

I ara, la jutgessa tarotista

Confesso que em fascina el món de la judicatura. La professió de jutge em resulta tan apassionant, que potser per això estic novament enganxat a la sèrie “The good wife” que, gràcies al fons d’armari de Netflix, puc repassar de corregut tots els capítols de les set temporades: cent cinquanta-set hores de judicis variats, en els quals els guionistes han disseccionat amb especial precisió el comportament dels jutges davant dels casos que es plantegen. Atès que els protagonistes són els advocats defensors, sobretot, i la fiscalia en segon lloc, els jutges van variant segons li convingui al desenvolupament dramàtic de la sèrie i així es poden permetre el luxe de presentar-los amb mil i una facetes, segons interessi a la història. Simpàtics, traumatitzats, trempats, odiosos, corruptes, capritxosos, narcisos, iracunds, bona gent, però tots, tots, convençuts de la superioritat moral que els atorga el fet de saber que la seva paraula és llei.

Mai hagués volgut ser jutge, encara que senti aquesta apassionada fascinació pel comportament de les seves senyories, perquè de petit em van ensenyar que Jesucrist va recomanar a la humanitat que no jutgessin i no serien jutjats, i jo, en catequesi i religió, treia bona nota. Encara que tampoc hagués volgut ser torero, ni agrimensor, ni domador de lleons, ni fisioterapeuta, ni funambulista, i, en canvi, els hi reconec els mèrits.

Però no creguin que aquesta passió pels jutges i magistrats m’ha sorgit de sobte, en la maduresa, embogit per una indigestió de sèries d’advocats, com li va passar a D. Quixot amb els llibres de cavalleria, no, estic segur que aquesta passió em neix de la perplexitat de veure com actuen les grans estrelles de la judicatura espanyola. Garzón, Pascual Estivill, Castro, Lamela, Ruz, Gómez Bermúdez, Santiago Vidal, Llarena, Grande Marlasca, Pedraz, Alaya, Elpidio Silva, Andreu, Ricardo Javier González, etcètera, completin vostès mateixos la llista amb els seus jutges i jutgeses favorits. Ja veuran: més estrelles que en el cel, que deia Terenci. I després hi ha les seves sentències i els seus vots particulars. Són els Superman, Roberto Alcázar y Pedrín, Capitán Trueno, Spiderman, el Guerrero del Antifaz, el Coyote i la Zorro dels nostres temps moderns, els nostres herois implicats en apassionants aventures. Ells li donen interès i sacseig a la nostra gris existència. Les euroordres del jutge Larena, la baralla en el cas Urdangarín entre el jutge Castro i el fiscal Horraz, el vot particular del jutge González en el famós assumpte de la “manada”… Repassin i afegeixin la seva instrucció, la seva sentència o el seu vot particular inoblidables.

L’esperpent s’ha produït amb la notícia sobre la jutgessa de vigilància penitenciària de Lugo, María Jesús García Pérez, a la qual han denunciat per compatibilitzar la seva carrera judicial amb la de pitonissa i vident. Potser un excés de confiança en la pròpia infal·libilitat l’ha portat a creure que comptava amb altres dons… sobrenaturals.

És veritablement sucós el que expliquen els diaris que va succeir amb una testimoni que va visitar la jutgessa tarotista i que, després de consultar-li afers del cor i de veure com li endevinava un pretendent, pel que sembla, bisexual, li va aconsellar: «A tu que t’importa això? Que sigui bisexual, tant li fa. Tu prefereixes que sigui hetero. Si et molesta que sigui bisexual, llavors ell fa bé de no explicar-t’ho. Quina ximpleria, què més dona, si t’ha de posar banyes, que te les posi  amb una tia que amb un tio». I és que el tarot i la vidència no deixen de ser un joc divertit que passa a ser un engany quan es cobra per exercir-ho, encara que sigui amb el consentiment de l’incaut. No té cap base científica. Tampoc té una base científica la confessió, la seguretat etèria del perdó, em podran objectar vostès, però la diferència està en que és gratis. I encara que una vegada vaig entrevistar a una jutgessa que practicava la dansa del ventre –que amb això no feia pas cap mal a ningú–, mai he conegut un jutge que de segona professió fos confessor. I això que, per causa del meu ofici, he conegut moltes senyories. Entrevistant-les, moderant debats en què participaven o consultant-los-hi algun dubte. O prenent una aigua mineral amb gas. Eren magistrats conservadors, liberals, franquistes, independentistes, creients, ateus, corruptes, incorruptibles, essers superiors, accessibles… Però tots, tots, imbuïts d’aquesta aura d’infal·libilitat que es detecta en el to.

En la vida privada, el més xungo que he vist amb aquests ulls pel que fa a jutges, va esdevenir durant el casament d’una amiga meva a Esplugues de Llobregat. Una cerimònia civil que oficiava una jutgessa suplent jove, uns trenta anys, que, al mig de la cerimònia, va prendre el micròfon i quan semblava que tocava desitjar felicitat i dir poden besar-se, es va arrencar amb que si per ella fos no s’hagués celebrat aquesta casament, que un casament civil no era casament ni era res. Ho va dir amb ràbia, fruit del fanatisme religiós i de la impotència de no poder imposar una clàusula de consciència. La diatriba va ser més llarga però ja no me’n recordo, fa molts anys. Només recordo la núvia plorant amargament perquè li havien esgarrat el dia.

Vaig veure, en aquesta putada per fer mal, el sergent xusquero de la mili, el salesià que repartia plantofades quan s’enutjava i tants homes i dones arbitraris que cometen abusos d’autoritat. Perquè ells poden.

Etiquetat , , , , ,