De l’embolic al disbarat

Conta la llegenda que Salvador Espriu es va encarnar per a salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, perquè seguíssim el recte camí d’accés al ple domini de la terra. Però, pel que penso en observar l’ocorregut el cap de setmana passat, els administradors de la seva fe s’han fet un embolic amb la profecia i a cada cosa li han posat el nom que els hi ha semblat, i, d’aquesta manera, ni recte camí ni accés al ple domini de res, sinó a continuar amb l’embolica que fa fort i deixar que l’ambigüitat aplicada al nom de cada cosa faci pensar que potser que…, més tard o més d’hora…, implementar, implementar!, però potser ara no és el moment d’implementar massa…., hem de deixar de dir-nos que ni un pas enrere i fer passos endavant…, hi ha coses que no s’han fet bé… (quines?, quines?, a veure si les encertem) i continuar amb allò de sempre. Penso, a vegades que hem passat del Junts pel Sí al Junts per a Mi. Perquè, seguint les paraules del profeta, es veu que de vegades es necessari i forçós que un home mori per un poble (en sentit figurat, imagino, que els profetes ja se sap), però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.

És per això que necessito amb urgència unes vacances. Que la tramuntana del Cap de Creus m’esbaldeixi les idees i airegi tant concepte confús que no entenc.  O parlem clar i retornem el nom de cada cosa o continuem amb la il·lusió òptica que ens portarà –me’n desmarco, els portarà– a cometre els mateixos errors. I com diu Mas que va dir Aznar, abans es trencarà Catalunya que Espanya. Fi de la cita.

Es clar que, si mirem cap a baix a la dreta, de l’embolic passem al disbarat, un darrere l’altre. Continuant amb el culebrot de les restes de Franco, ara intervé la Fundació que porta el nom del dictador –encara no l’han il·legalitzat? És que no hi ha vergonya?– i el seu president crida a un nou “alzamiento” –òndia!– i insta la Conferència Episcopal a impedir l’exhumació recordant-los-hi que Franco va ser el seu benefactor i a qui deuen la seva existència.  Ah, i la família, bé, gràcies, la família a la seva, que no accepten quedar-se amb les despulles. Herència tota, despulles ni una, que tot hauria d’anar en el mateix paquet, penso. I després passa el que passa, que s’encomana. Hi ha molta resistència a exhumar els ossos de Queipo de Llano de l’església de la Macarena de Sevilla. Imagino que és el dret de conquesta que encara preval.

Com el que exhibeix orgullós el nou president del PP, Pablo Casado, l’home remasteritzat, que ha anunciat la seva intenció de reconquerir Catalunya per tal que aquesta Tabernia hipotètica –Tabernia? No, Tabarnia, Pablo, Tabarnia, que això passa quan et regalen els masters i li robes a Ciudadanos la seva fantasmada– esdevingui real. O sigui que el retorn a la Moncloa passa –clàssic estil del PP– per la humiliació de Catalunya, res de nou, i Casado, disfressat de Don Pelayo, es disposa a la reconquesta; si és que són com nens jugant amb l’Exin Castillos. Es que no poden treure’s del damunt l’instint de conqueridors, de colonitzadors. O sigui, recuperen la cantarella que els ha fet famosos: l’aporellosoé.

El disbarat gros, gros, per sucar-hi pa com han fet els mitjans internacionals, és el del cas del submarí de tecnologia autòctona que, primer no surava –llegeixo que en els càlculs hi havia una coma on no tocava– i després, un cop ampliat –el submarí i el pressupost, es clar– per tal que fes de submarí com Déu mana, resulta que no els hi cabia al port de Cartagena –quin nyap!– i s’ha hagut d’ampliar el pàrquing aquàtic. La suma de la despesa de tot plegat es veu que es dispara al doble del pressupostat, de 2.132 milions es passa, amb aquell senyoriu que sembla que estigui pel damunt del bé i del mal, de l’encert i del error, a 3.907. Xavalla.

Però en aquest descomunal joc dels disbarats, sobresurt el ridícul del jutge Llarena, –una lágrima cayó en Llarena, diuen que es la brama que corre per la confraria judicial–, que en el tema dels allunyats, estranyats, fugits, exiliats al cap i a la fi, s’ha cobert de glòria. No sé com ho vendrà el ministre Borrell per apaivagar la mofa dels fòrums internacionals i per dissimular el descrèdit que ha propiciat la tasca del jutge obsessionat per la sedició, la rebel·lió i la violència dels rebels i sediciosos, però penso que costarà Déu i ajuda tapar el llautó que ha ensenyat amb l’embolic de l’euroordre.

I mentre la fiscalia es manté ferma, impertorbable, en no fer ni un pas enrere pel que fa als processats  i desterrats, no fos cas que paregués que a Espanya no hi ha separació de poders, per l’amor de Déu!, sembla que Pedro Sánchez, animat per la millor de les intencions ha trobat el desllorigador que tornarà als catalans la dignitat, la il·lusió i l’esperança de viure lliures i en pau: remenar l’estatut, aquell que van deixar fet un nyap, recorden? Potser no, perquè d’això fa molts anys  i flaira a operació vintage. Però segur que els sona, facin memòria: es-ta-tut. Una cosa que va néixer a Miravet, que Zapatero i Mas van redecorar a la Moncloa, que la penya de l’Alfonso Guerra li va passar orgullosament el ribot i Rajoy va recollir una pila de signatures perquè el Tribunal Constitucional el rematés. Es clar que ho recorden, però igual els passa com a mi, que em fa l’efecte d’una pastanaga rància, o d’una peça antiga amb pudor a naftalina. I no em motiva gens ni mica.

Potser les vacances els ajudin a tots plegats a ser més imaginatius i menys juràssics. Així sigui.

 

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Y no estaba muerto, no, no.

Sento una gran pena, no exempta de comprensió, per aquella bona gent, il·lusos al cap i a la fi, que el 20 de novembre de 1975 van destapar l’ampolla de xampany que portava un temps guardada a la nevera, per celebrar la defunció de Franco. Van destapar l’ampolla, van omplir les copes i les van fer entrexocar, brindant, potser, amb la famosa dita: muerto el perro, se acabo la rabia. Quin error! Ni Franco ni el franquisme estan morts i la ràbia continua escampant-se, encomanant noves generacions que només coneixen tot allò per la fanàtica cridòria dels seus ancestres.

Pels pobles d’Espanya encara hi ha simbologia franquista i carrers amb noms que remeten al Movimiento, al cop d’estat del 36 o a la prolongada i asfixiant dictadura. I sempre sorgeixen impediments, amb excuses de tot tipus, algunes encobertes i d’altres més descarades, per evitar que la iconografia s’elimini d’una punyetera vegada. La llei de la Memòria Històrica, que va ser un intent per restituir legalitats robades a cops de sabre i de creu, per fer una mica de justícia amb els ajusticiats, per a pal·liar tant dolor que la repressió va provocar en milers de famílies, ha ensopegat una i altra vegada amb les mateixes pedres, ja siguin del Partit Popular, alguns dels quals representants han ultratjat els vençuts amb burles i insinuacions miserables impròpies d’un polític en democràcia, ja es diguin, directament i orgullosa, i sense cap mena de complex, franquistes. I/o falangistes.

El recent escàndol del Ducat de Franco, el de Carmen Martínez Bordiú heretant el títol vergonyant que la converteix en Gran d’Espanya amb la complicitat i la signatura d’amagat de l’exministre Català i la Corona mirant cap a una altra banda, és una mostra més que no era mort, no, no. I, què em diuen de l’assumpte de l’intent d’exhumació de les restes del dictador de la seva tomba del Valle de los Caídos per part de l’agosarat –almenys en aquest afer– Pedro Sánchez, que xoca frontalment amb les excuses legals de la família, que es nega a recollir les restes, que què cony s’han cregut? I què pensar de la resistència numantina davant del projecte de transformació de l’esmentat Valle de la creu mastodòntica, davant la qual, el cap de setmana passat, una munió de francoadictes es van reunir, es van manifestar, van victorejar al dictador i van cantar, braç enlaire, el caralsol? I què opinen, en aquestes alçades de la vida, de la inconcebible existència subvencionada de la Fundació Francisco Franco? El que dèiem: que no era pas mort, no, no.

Els que argumenten que això ni a Alemanya ni a Itàlia –que van tenir líders facciosos, cosins germans de Franco– seria possible, el de la pervivència de noms i símbols, el del manteniment de títols hereditaris, el de la fundació i el mega mausoleu, és perquè desconeixen la idiosincràsia espanyola i semblen ignorar que mentre els seus col·legues feixistes van perdre la guerra i van morir violentament, Franco la va guanyar, va governar gairebé quaranta anys entre aclamacions i cridòria enfollida, va morir cristianament al llit i va ser profusament plorat per una majoria de gent del carrer. Els del xampany i el brindis eren molt minoritaris.

Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano no van ser ni són un bolet estrany sorgit conjunturalment en un bosc tranquil. Franco, el franquisme i el patriotisme joseantoniano pertanyen a l’ADN secular espanyol de gran part de la ciutadania. . Com el fanatisme catòlic-apostòlic-romà, les seves beateries i les seves mostres pintoresco-folklòriques de fervor popular. Com els jocs i celebracions amb bovins. Com l’all a la cuina.

En aquesta línia, i encara que em sàpiga greu acceptar-ho, cal donar-li la raó a Pilar Gutiérrez, filla de ministre del dictador, quan afirma que el franquisme no és residual, perquè hi ha una majoria d’espanyols que segueixen respectant a Franco. La líder del Movimiento por España va muntar el recent sarau del Valle de los Caídos, que van batejar com pelegrinatge nacional patriòtic-religiós “per demanar a Déu, per intercessió dels sants i màrtirs allà enterrats, que impedeixi l’espoli que els rojos pretenen perpetrar, contra tota legalitat “, perquè, segons el seu parer, hi ha milions de patriotes amenaçats pel govern socialista amb robar als espanyols dos dels seus herois més insignes: Franco i José Antonio.

Li atorgo, fins i tot, el benefici del dubte raonable al nou habitant de la Moncloa, però, permeteu-me una actitud d’absolut escepticisme, d’incredulitat basada en el que ja se sap i en el tarannà d’un gran percentatge del paisanatge hispà.

I és que, reconeguem-ho, una bona part d’Espanya (i no només la que badalla) i Pilar Gutiérrez són així. Amb aquesta fe supersticiosa indestructible i aquesta inconfusible sentor a all.

Etiquetat , , , ,

Com un bisbe en una botiga de plats i olles

Cal veure com arriben a ser els catòlics amb la seva obsessió pel que ells qualifiquen de pecats de la carn. Em refereixo al fornici, a la luxúria, a la concupiscència. En fi, a la cardància i les seves circumstàncies.

En aquest sentit, el personatge que no hi ha per on agafar-lo és el bisbe d’Alcalá d’Henares, senyor (o monsenyor, o excel·lència reverendíssima, que no sé jo exactament, és que em perdo en el laberint dels tractaments eclesials) Juan Antonio Reig Pla, un pou sense fons del fustigament multisexual, un alacantí universal que ha portat l’anatema contra els practicants del coit a les més altes cotes de la idiotesa i la ximpleria. Si serà grotesc el discurs habitual de monsenyor, que un creient tan acreditat i patriòtic com José Bono va declarar l’altre dia a la Sexta que l’esmentat bisbe té el cap ple de semen. I no crec que es referís al fet que monsenyor en lloc de brillantina feia servir semen, no, sinó que en la seva testa consagrada en lloc de reg sanguini fluïa el reg seminal. No, no se’n riguin perquè la frase té el seu què, i a hom li vénen arcades si s’imagina a monsenyor passejant per la seva seu episcopal i de cop i volta se li cau a sobre un làmpada votiva, la base de la qual tothom sap que té una punta metàl·lica afilada i semi assassina, i li obre una bretxa en el crani, Déu no ho vulgui, i en lloc de brollar sang i deixar-ho tot enrogit i sanguinolent, comença a rajar un líquid viscós i blanquinós que li posa el solideu violeta, o la mitra i el pal·li arquebisbal fets un nyap. Cony, quin fàstic! És que no m’ho puc ni imaginar: el semen episcopal, borbollant, escampat per tot arreu. I les pobres monges netejant amb molta cura, que no exagero, que les vaig veure netejar altars en la visita papal de Barcelona, ​​però preocupades per l’empastifada enganxosa. Compte germanes, que això fecunda! A mi com si entre ells volen dir-se de tu, però entenc que José Bono, davant del cabreig del periodisme més ultra de Madrid, ha posat el dit a la nafra, perquè des de fa molt temps el bisbe Reig entra al pantanós terreny de la sexualitat humana com un elefant en una botiga de plats i olles. L’última ja la coneixen, la promoció d’una associació de sexòlics anònims –com diu?– en la qual, mitjançant una sèrie de reunions, hola, em dic Serafina i m’encanta fornicar, hom s’allibera de la luxúria i recupera la sobrietat sexual, és a dir, el celibat. Des de la pàgina web del bisbat, monsenyor promet un mètode infal·lible per combatre no només la pornografia, la masturbació, la promiscuïtat, les fantasies sexuals i la prostitució, sinó, també, les relacions de parella i el romanticisme. Un totum revolutum més propi d’un esquizofrènic que d’un funcionari de la fe, que, abans d’opinar d’alguna cosa en la que, teòricament, se suposa que no n’hauria de tenir ni punyetera idea, més li valdria vigilar l’armari de la confraria que està ple de cadàvers que els seus col·legues han propiciat passant-se pel forro les seves pròpies i impossibles doctrines sobre la relació humana més antiga del món. Quan els seus hagin reparat les reconegudes malifetes de pederàstia inacabable, de crueltat infinita cap als més febles, demani permís per parlar, però mentrestant, monsenyor, o la seva excel·lència reverendíssima, serà per tractaments!, posi’s la seva homofòbia on li càpiga. Avergonyeixis de les seves teories aberrants sobre com curar l’homosexualitat o com tornar a ser verge una segona vegada en cinc passos –sense intervencions quirúrgiques ni Loctite– i no es vanti que Blas Piñar sortís plorant emocionat d’una de les seves homilies. És com si l’exministre Catalá se sentís orgullós d’haver signat en el seu últim dia, d’amagat, amb premeditació i traïdoria, la concessió del ducat de Franco a la néta Carmen Martínez-Bordiú, que vergonya li hauria de fer a l’ex-ministre.

Etiquetat , , , ,

El club de la comèdia

Aquí tot déu té dret a buscar-se la vida com el Senyor li doni a entendre i els seus contactes li ho permetin, sobretot si les coses es torcen i la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida, ay Dios

Sense anar més lluny, ni Sandro Rey hagués estat capaç de pronosticar la caiguda i fulminant desaparició de Mariano Rajoy, i no obstant això aquí el tens. Sortint discretament pel fòrum i recuperant el lloc de registrador de la propietat a Santa Pola que, previsorament, havia aconseguit que li guardessin en excedència durant vint-i-vuit anys, que ja és guardar. I l’expresident avui registra propietats que és un contento, com si el temps no hagués passat, com si ho hagués fet tota la vida, davant els ulls atònits dels santapolers que no s’ho esperaven pas.

Sí, Rajoy té la seva vida resolta, però, i els que opten al seu lloc? Estan en la lluita sense xarxa o s’han preocupat de guardar-se les espatlles? Hi ha moltes opinions al respecte, es creuen apostes, segur que Bwin, William Hill, 888, Betfair o Bet365 ens podrien avançar algunes de les opcions més valorades, però, a l’espera de dades fidedignes, jo estic convençut que alguns dels candidats trobarien la seva segona oportunitat –a la qual tots hi tenim dret– al Club de la Comèdia.

Per exemple, l’exministre Margallo, que fent una exhibició del seu tarannà ocurrent i de la seva fina ironia s’ha marcat un monòleg en què ha qualificat els seus tres rivals més principals com “dues vidues i un fill adoptiu” –respectivament: Sáenz de Santamaría, de Cospedal i Casado–, mentre que ell s’ha autodefinit com el germà separat de l’ex-president. No em diran que no té gràcia. Potser no arribi al nivell de Dani Rovira, però compte!, que no ho han sentit tot. En la seva actuació ha dit que deixar les reformes del PP a mans de Soraya o de Cospedal seria tan imaginatiu com encarregar al papa Borja una encíclica sobre la castedat. Això ja és humor de nivell, amb referències històriques que no estan a l’abast del poble pla i poc instruït, compte! I quan ha dit jo sóc com Donald Trump però en demòcrata, no opinen que el personal s’haurà tirat per terra?

Un altre bon monologuista del Club de la Comèdia, segur que seria Pablo Casado. La seva col·lecció de monòlegs sobre com aconseguir màsters de Harvard en tres dies sense sortir d’Aravaca o com passar amb nota i convalidar-ho tot sense acudir a cap classe ni recordar el nom de cap professor, arrencaria aplaudiments d’un públic entregat, àvid d’humor universitari.

Potser la que menys futur tingui en l’ofici de la gràcia i el salero sigui Dolores de Cospedal. La seva manca d’empatia amb l’audiència, aquesta expressió insípida i potser el tipus d’humor casernari que li ha quedat del seu pas per l’exèrcit, ja no es porta, que el públic és avui dia més exigent que en els temps de Colsada. Potser tingui formes i aquesta elegància natural per a l’ofici de vedette, però no la veig jo com a figura còmica tipus Lina Morgan, no sé, en aquesta línia la que no té punt de comparació és Soraya Sáenz de Santamaria que, ara que no té comandament en plaça , ni vicepresidència ni virregnat ja es deixa dir Soraya a seques.

Doncs bé, Soraya a seques és un actiu per al Club de la Comèdia i no em tinc cap dubte que la dona s’ho ha plantejat en l’ominós cas que no aconseguís els seus objectius polítics. Té fusta, té vis còmica, té un do  natural. Recorden com estava de divertida quan va anunciar que havia escapçat –¡txas, txas!– els líders del Procés català? Tota Espanya li va riure el gag. Després va venir aquell sketch tan enginyós sobre el Diplocat, segur que ho recorden: “Sabeu com es diu ara el Diplocat? Diplocat en li-qui-da-ció “, va dir molt ufanosa entre gran gresca de l’audiència. Liquidació ho va dir en llengua vernacla i síl·laba a síl·laba. I va afegir: “I qui està enviant a la liquidació l’ndependentisme? Mariano Rajoy i el Partit Popular “. Apoteòsic. Divertidíssim. És clar que després va haver d’aguantar les conyes sobre qui havia enviat a la liquidació a Mariano Rajoy i al Partit Popular, però això passa entre humoristes de categoria. S’envien entre ells indirectes cruels i zasques (que es diu ara) perquè tots ens en  riguem a gust. Són coses del Club de la Comèdia.

La veritat és que aquesta senyora és una mina. Perquè el monòleg següent, ha estat un model d’enginy i sornegueria. Conta la famosa còmica que van haver de fer una parada a Barajas per a acudir a la farmàcia perquè l’Antonio (?) tenia mal de cap. I ara ve el gag, atenció. Perquè per mal de cap el que li donarem a Pedro Sánchez, que no hi haurà prou paracetamol al món. Bé, aquí les versions difereixen, hi ha qui li atribueix haver parlat de paracetamol i qui ho canvia per ibuprofè. I ja animada pel públic ha ironitzat sobre que l’acostament proposat dels presos independentistes a centres penitenciaris catalans, atès que la gestió de les presons a Catalunya la té la Generalitat, és posar la guineu a cuidar les gallines.

És tan bona la graciosa Soraya que jo gairebé preferiria que perdés les primàries i em donés espectacle al Club de la Comèdia. Renovellaria el programa perquè aquesta dona, amb la seva gràcia i i el seu enginy, és capaç de posar el teatre cap per avall. Una crack.

Etiquetat , , , , ,

EL CAS ESTRANY DELS JOCS DE TARRAGONA

De fet, de jocs olímpics, a parts dels grossos, dels del gran negoci d’estiu i d’hivern, dels del COI (o CIO), ni ha de totes menes. Quan jo residia en una urbanització on convivíem francesos, belgues, anglesos, suecs, alemanys, bascos, espanyols i catalans se’n muntaven uns de multidisciplinars: natació, petanca, basquet, futbol sala, tenis, ping pong, carreres de sacs, etc. Amb categories per edats i trofeus, tot molt ben organitzat i concorregut. També l’any 2005 em van convidar a veure a Andorra els jocs dels petits estats (petits estats d’Europa), considerats aquells que tenen menys d’un milió d’habitants, i en el els que hi solen participar Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, San Marino, Xipre i Andorra. Era una organització modesta però adequada als objectius i hi havia assistència. Després també hi ha els jocs paralímpics que, com que solen anar després dels grossos, tenen prou anomenada i repercussió. Ara es veu que s’estan celebrant a Tarragona els anomenats Jocs del Mediterrani, que és una competició que va arrencar el 1951 a Alexandria, que la segona edició es va fer a Barcelona el 1955, en ple franquisme i amb molt de ressò per part del règim perquè era una ocasional oportunitat per treure el nas a les notícies d’Europa més enllà de les que parlaven d’oligarquia i repressió. Hi va haver una altra edició el 2005 a Almeria. I ara el fiasco de Tarragona, que sembla que l’alcalde Ballesteros hagi trepitjat excrements de gos perquè els hi ha passat de tot. Delegació francesa cantant a capella el seu himne perquè es veu que ningú estava al cas. Mireia Belmonte posant les medalles a les seves competidores perquè no hi havia autoritat que se’n fes càrrec. Pista de bàsquet que s’enfonsa. Cotxe de l’organització amb conductor passat d’alcohol atropellant un nen. Una presumpta violació per part d’un atleta. Recintes buits malgrat regalar entrades a dojo. Nul·la repercussió mediàtica positiva per la coincidència amb el mundial de futbol. Un naranjito que sembla dissenyat per la senyora de l’ecce homo i una gala inaugural de pa sucat amb oli amb el camp del Nàstic més buit que ple. Una inauguració fallida malgrat els narradors de Teledeporte que hi posaven tota la voluntat per explicar una epopeia inexistent.

Fa falta que passi una mica de temps per aclarir com s’han pogut fer tan malament les coses, des de la errònia decisió inicial d’endarrerir un any la celebració, la qual cosa l’ha fet coincidir amb el mundial de futbol! Criatures…, a la curiosa exclusió de la festa, volguda, intencionada, forçada o casual, de la gent del país.

La por que sembla que hi havia a que l’independentisme aprofités la finestra per fer-se notar, a que l’himne espanyol fos xiulat o a que al Rei se l’esbronqués, ha fet disfressar Tarragona de Tabarnia. Res a dir, cadascú convida a casa seva a qui vol i amb qui se sent còmode i reserva el dret d’admissió a qui li sembla. I si l’alcalde Ballesteros, president també del comitè organitzador, ha triat aquesta imatge tabarnària pels seus Jocs del Mediterrani està en el seu dret. No se l’ha volgut jugar i Tarragona li ha girat l’esquena de la forma més natural i pacífica. Sense manifestacions, crits ni aldarulls. Sense xiulets ni esbroncades. Simplement li ha dit, ja t’ho faràs, i no ha acudit a veure cap de les competicions programades. Crec que ni la de petanca. Ballesteros ha escollit Tabarnia, la patrulla aèria de l’Àguila i els vaixells de l’Armada Espanyola, després de vantar-se de que aquests eren els “jocs de la pau”. Els retalls de premsa, quan tot hagi acabat, li diran si ha fet el que convenia. Si era aquesta la Tarragona que volia vendre al món. Si és la que volien els tarragonins.

Imagino que sí, que no el considero tan foll com per llençar-se a la piscina sense aigua, ni per jugar-se l’alcaldia per un grapat de banderes espanyoles onejades al vent.

Les opinions són lliures i subjectives, els fets no. Els fets són el que són. I el fet irrefutable és que els Jocs del Mediterrani de Tarragona 2018 estan essent un fiasco.

Algú n’assumirà la responsabilitat més enllà d’escapolir-se amb declaracions de fer volar coloms? Perquè, alcalde Ballesteros, president del comitè organitzador, tot això s’ha cuinat quan Soraya Sáenz de Santamaria, en aplicació de l’article 155, manava a la Generalitat, quan Mariano Rajoy manava al Govern Central i el Rei Felip VI regnava a Espanya. Ah, i quan Albert Rivera era la gran esperança de l’Espanya “una, grande y libre”.

 

 

Etiquetat , , , ,

Persona non grata

Al Rei d’Espanya li esperen jornades poc afables, jornades incòmodes, encara que els circumdants li diguin que va vestit i què guapo i atractiu que és. Passejar-se per Catalunya, com li toca fer en els propers dies, a partir d’avui mateix, no crec que sigui el que més li vingui de gust a la vida. A tot arreu es comenta, i segur que li ha arribat fins a les seves reials oïdes, que el President Torra s’està plantejant si anar o no a la inauguració dels Jocs del Mediterrani de Tarragona per no haver de coincidir amb Felipe VI i rendir-li vassallatge o el que toqui, o que Elsa Artadi ha dit, a propòsit d’aquesta circumstància, que “el Govern català no pot actuar amb normalitat amb una persona que ha justificat la violència”. Això ja són paraules majors. I el mateix President, al costat dels seus homònims Puigdemont i Mas, li demanen, a través d’una carta, un gest que indiqui la voluntat real de cicatritzar la ferida que va provocar aquell malaurat discurs que va pronunciar el 3 d’octubre i que difícilment s’oblidarà per temps que passi, igual que les esbatussades policials del matí del passat 1 d’octubre. També, sembla que, en la postdata, Quim Torra li demana a Felip que trobi un moment per veure’s i parlar de les seves coses. Encara que no ho explicita, podia haver afegit allò de “parlar del que vostè ja sap”. Però no crec que el Rei estigui massa al cas. Aquell discurs no va ser fruit de la imperícia, o no només de la imperícia, sinó que contenia una càrrega contundent de l’espanyolisme ranci que amb tan bons resultats ha utilitzat el PP i, posteriorment, Ciutadans, quan anaven de pujada, i una apologia del menyspreu per a una part important de la població de Catalunya. Vaja, un nyap de discurs impropi d’un Rei de tots. És clar que un Rei de tots ja se sap que no existeix. Com que tampoc no hi ha un President de tots. Es regna i es governa per als seus, tot i que hom es vanti del contrari. Amb el joc democràtic, la cosa queda clara. La majoria guanya i s’auto afavoreix, la minoria perd i es fastigueja, ja hi haurà una pròxima ocasió. Però com que amb la Monarquia no hi ha pròxima ocasió, perquè va contra la seva pròpia essència el posar-se a disposició democràtica, quina necessitat té un monarca de dissimular i contemporitzar amb republicans i gent que no accepten resignats ser els seus súbdits. A més, deu pensar, faci el que faci acabaré a la foguera fotogràfica perquè com que cremar fotos del Rei ja no és delicte, aquí s’apunta a la llibertat d’expressió incendiària fins al Tato, aquell amic de Rajoy.

Per a més inri, atès que el ple municipal de Girona el va declarar persona non grata arran del desafortunat discurs d’octubre i, casualment, el Palau Auditori de Congressos està en obres, la comitiva reial haurà de traslladar-se al Mas Marroch de Vilablareix per lliurar els seus premis Princesa de Girona. I l’alcalde, David Mascort d’ERC –òndia, sempre plou sobre mullat–, s’ha afanyat a tuitejar que “no podem acceptar de cap manera que una entitat que representa als que ens peguen, empresonen o ens fan marxar del país vingui a muntar festetes a Vilablareix. No Oblidem! “. Mirin, millor així, perquè d’haver hagut d’anar a Girona segur que me’l fan passar per la nova plaça de l’U d’octubre de 2017 (antiga plaça de la Constitució) i això hauria resultat més insuportable encara.

Si tingués l’ocasió, jo no sabria què aconsellar-li al Rei en aquesta conjuntura tan complexa. Potser, de manera dissimulada, ja que li han demanat un gest, que li piqués l’ullet a Quim Torra en passar pel seu costat, o que s’acariciés una orella en el moment en què desfilés la delegació espanyola, no sé, alguna cosa que el president interpretés com un senyal. Una altra solució passaria per atorgar a la sPrincesa Leonor el títol de Princesa de Tabàrnia i tot seguit instituir els Premis Princesa de Tabàrnia que podrien lliurar-se sense problemes ni mals rotllos a la casa dels Boadella a Jafra (Girona).

Finalment hi ha una altra possibilitat, encara que gairebé no m’atreveixo ni a suggerir, és que seguís l’exemple del seu pare, el Rei emèrit, i deixés anar a la televisió, com qui no vol la cosa: “Ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a ocórrer “.

Però potser això seria com demanar-li peres a Luís del Olmo.

Etiquetat , , , ,

I ara, la jutgessa tarotista

Confesso que em fascina el món de la judicatura. La professió de jutge em resulta tan apassionant, que potser per això estic novament enganxat a la sèrie “The good wife” que, gràcies al fons d’armari de Netflix, puc repassar de corregut tots els capítols de les set temporades: cent cinquanta-set hores de judicis variats, en els quals els guionistes han disseccionat amb especial precisió el comportament dels jutges davant dels casos que es plantegen. Atès que els protagonistes són els advocats defensors, sobretot, i la fiscalia en segon lloc, els jutges van variant segons li convingui al desenvolupament dramàtic de la sèrie i així es poden permetre el luxe de presentar-los amb mil i una facetes, segons interessi a la història. Simpàtics, traumatitzats, trempats, odiosos, corruptes, capritxosos, narcisos, iracunds, bona gent, però tots, tots, convençuts de la superioritat moral que els atorga el fet de saber que la seva paraula és llei.

Mai hagués volgut ser jutge, encara que senti aquesta apassionada fascinació pel comportament de les seves senyories, perquè de petit em van ensenyar que Jesucrist va recomanar a la humanitat que no jutgessin i no serien jutjats, i jo, en catequesi i religió, treia bona nota. Encara que tampoc hagués volgut ser torero, ni agrimensor, ni domador de lleons, ni fisioterapeuta, ni funambulista, i, en canvi, els hi reconec els mèrits.

Però no creguin que aquesta passió pels jutges i magistrats m’ha sorgit de sobte, en la maduresa, embogit per una indigestió de sèries d’advocats, com li va passar a D. Quixot amb els llibres de cavalleria, no, estic segur que aquesta passió em neix de la perplexitat de veure com actuen les grans estrelles de la judicatura espanyola. Garzón, Pascual Estivill, Castro, Lamela, Ruz, Gómez Bermúdez, Santiago Vidal, Llarena, Grande Marlasca, Pedraz, Alaya, Elpidio Silva, Andreu, Ricardo Javier González, etcètera, completin vostès mateixos la llista amb els seus jutges i jutgeses favorits. Ja veuran: més estrelles que en el cel, que deia Terenci. I després hi ha les seves sentències i els seus vots particulars. Són els Superman, Roberto Alcázar y Pedrín, Capitán Trueno, Spiderman, el Guerrero del Antifaz, el Coyote i la Zorro dels nostres temps moderns, els nostres herois implicats en apassionants aventures. Ells li donen interès i sacseig a la nostra gris existència. Les euroordres del jutge Larena, la baralla en el cas Urdangarín entre el jutge Castro i el fiscal Horraz, el vot particular del jutge González en el famós assumpte de la “manada”… Repassin i afegeixin la seva instrucció, la seva sentència o el seu vot particular inoblidables.

L’esperpent s’ha produït amb la notícia sobre la jutgessa de vigilància penitenciària de Lugo, María Jesús García Pérez, a la qual han denunciat per compatibilitzar la seva carrera judicial amb la de pitonissa i vident. Potser un excés de confiança en la pròpia infal·libilitat l’ha portat a creure que comptava amb altres dons… sobrenaturals.

És veritablement sucós el que expliquen els diaris que va succeir amb una testimoni que va visitar la jutgessa tarotista i que, després de consultar-li afers del cor i de veure com li endevinava un pretendent, pel que sembla, bisexual, li va aconsellar: «A tu que t’importa això? Que sigui bisexual, tant li fa. Tu prefereixes que sigui hetero. Si et molesta que sigui bisexual, llavors ell fa bé de no explicar-t’ho. Quina ximpleria, què més dona, si t’ha de posar banyes, que te les posi  amb una tia que amb un tio». I és que el tarot i la vidència no deixen de ser un joc divertit que passa a ser un engany quan es cobra per exercir-ho, encara que sigui amb el consentiment de l’incaut. No té cap base científica. Tampoc té una base científica la confessió, la seguretat etèria del perdó, em podran objectar vostès, però la diferència està en que és gratis. I encara que una vegada vaig entrevistar a una jutgessa que practicava la dansa del ventre –que amb això no feia pas cap mal a ningú–, mai he conegut un jutge que de segona professió fos confessor. I això que, per causa del meu ofici, he conegut moltes senyories. Entrevistant-les, moderant debats en què participaven o consultant-los-hi algun dubte. O prenent una aigua mineral amb gas. Eren magistrats conservadors, liberals, franquistes, independentistes, creients, ateus, corruptes, incorruptibles, essers superiors, accessibles… Però tots, tots, imbuïts d’aquesta aura d’infal·libilitat que es detecta en el to.

En la vida privada, el més xungo que he vist amb aquests ulls pel que fa a jutges, va esdevenir durant el casament d’una amiga meva a Esplugues de Llobregat. Una cerimònia civil que oficiava una jutgessa suplent jove, uns trenta anys, que, al mig de la cerimònia, va prendre el micròfon i quan semblava que tocava desitjar felicitat i dir poden besar-se, es va arrencar amb que si per ella fos no s’hagués celebrat aquesta casament, que un casament civil no era casament ni era res. Ho va dir amb ràbia, fruit del fanatisme religiós i de la impotència de no poder imposar una clàusula de consciència. La diatriba va ser més llarga però ja no me’n recordo, fa molts anys. Només recordo la núvia plorant amargament perquè li havien esgarrat el dia.

Vaig veure, en aquesta putada per fer mal, el sergent xusquero de la mili, el salesià que repartia plantofades quan s’enutjava i tants homes i dones arbitraris que cometen abusos d’autoritat. Perquè ells poden.

Etiquetat , , , , ,

Qui amb jutges mata, per jutges mor

Els dos dies en què la truita va donar la volta a velocitat de vertigen, el canvi més ràpid, la bolcada més imprevista de la política espanyola en dècades, han deixat en estat de xoc a molts, especialment a Ciudadanos, Partido de la Ciudadanía, que de ser la gran esperança patriòtica amb el vent de popa, els oracles a favor, els portaveus de l’odi al seu servei, els palmeros embogits, Aznar besant-los-hi el cul, l’Ibex Party declarant-los empleats de l’any, Ana Rosa i Susanna fent-los-hi la onada i amb les enquestes que se’ls sortien de les òrbites, han passat a ser el convidat de pedra, el partit de cel·lofana, la veu que no clama ni en el desert.

La sortida del president que caminava de presseta i l’arribada del President funàmbul els ha agafat amb el pas canviat. Van quedar com tristos comparses de l’opció perdedora quan allò de la moció de censura, més sols que la una, i van concitar l’animadversió dels Populars que els han assenyalat com l’enemic a batre. Igual ens espera un gran espectacle perquè, amb habilitat i rapidesa, el Partit Popular ha fet pinya contra Aznar i el seu oferiment per reconstruir el centre dreta espanyol –un gest de complicitat cara a Ciudadanos– i cada un a la seva manera, tots els homes i les dones del president sortint, ell mateix inclòs, s’han apressat a declarar que aquí no hi ha res a reconstruir, ¿queda clar? Curiós que els mitjans afins, és a dir, gairebé tots, hagin destacat molt més la resposta dels capitosts populars que l’oferiment, ressaltant les lloances cap el senyor Mariano que ha passat de ser Ema Punt Rajoy, a ser la persona més honrada del nostre partit, en opinió de Soraya Sáenz de Santamaría, que segur que té informació de primera mà. I què dir de la informació privilegiada que sobre aquest punt deuen posseir Martínez Maíllo i Rafael Hernando quan no els ha tremolat la veu en qualificar-lo de polític honrat.

Però si fins i tot els rivals més conspicus han ressaltat el seu senyoriu a l’hora de partir, un beso y una flor, un te quiero, una caricia y un adiós, que ha estat millor president sortint que no pas estant. La nota grinyolant l’ha posat Irene Montero en tuitejar que M.Rajoy no se’n va, sinó que el fotem fora. Les/els pensionistes, les/els feministes, les/els estudiants: l’Espanya del 15M… Entenc l’actitud menyspreativa d’aquesta dona indignada, que la que li van muntar aquesta penya entre cavernària i tabarnària amb allò del xalet, ha de ser difícil d’oblidar. Que amb Pablo Iglesias s’havien compromès a una hipoteca mensual de mil sis-cents euros i van estar a punt del pitjor, jugant-se en un plebiscit entre els seus la continuïtat del lloc de treball i del sou. Uf, quin cangueli.

Encara que, des del meu punt de vista, s’ha quedat curta, ja que hi va haver molta més gent que va empènyer el senyor Mariano. Només cal veure els partits que van votar la moció i el seu perfil. Gairebé tots li tenien ganes. Fins i tot Rivera ha tuitejat dimarts passat que s’hauria d’haver retirat a temps. Ara, a misses dites.

Però ja està fet, ja no hi són. No els oblidarem mai, això no, però aquestes cares fatxendes, aquestes actituds prepotents i aquest acudit de la menuda Soraya parlant del “Diplocat en li-qui-da-ció”, això s’ha acabat i ja no els veurem més en la bancada dels que es pensen que manen. Qui amb jutges mata, per jutges mor. Que passi el següent i en prengui bona nota.

Mentre escric això, observo de reüll García Albiol entrevistat a TV3, i la seva imatge em sona a televisió del plestocè, com si fos del segle avantpassat. És un més de la col·lecció de rostres envellits, llestos per a la jubilació. Total vintage,

Diuen que, des de la perspectiva política, Espanya és un guirigall –tumult si ho expliqués el jutge Llarena– dels uns contra els altres, els uns contra els uns i els altres contra els altres en què, al marge dels corruptes (que a aquests se’ls ha de donar de menjar a part en grans menjadors, perquè són molts), sempre surt guanyant el PNB. Semblava que aquesta vegada no, que el cabreig del PP per haver-se sumat a la moció de censura els hi farien pagar al Senat en passar el ribot estil Alfonso Guerra i treure’n dels pressupostos el pessic de cinc-cents milions però no, pel que sembla s’han retractat. El que s’ha dit, el PNB sempre cau de peu. Potser perquè n’hi ha molts de Bilbao.

…I mentrestant, a cinc-cents quilòmetres de Madrid, el President aixecant la mà i preguntant com ho tenim allò nostre. Però, a veure, és que no es va pactar res per donar suport a la moció de censura? Que sobretot Borrell no fos ministre? Ah, estupend. Entesos.

Etiquetat , , , ,

L’emoció de la moció

Tot va començar, imagino, amb una incòmoda sensació de mandra per part de Pedro Sánchez en veure’s abocat a liderar una moció de censura després de la sentència del cas Gurtel. Cony, quin parsifal, Mariano, tan bé com estàvem en la defensa de la unitat sacrosanta i l’aplicació del 155 i amb la sort que havíem tingut de la aquiescència del PNB en allò dels pressupostos, que m’estalviava d’haver-me de menjar un altre gripau…! Quina mandra, Mariano !, s’hauria dit a ell mateix, poc abans d’anunciar l’escomesa, el salt sense xarxa. Amb Ciudadanos negant-li el pa i la sal, amb Podemos i les seves marees submergits en el dubte raonable i amb els seus propis dinosaures avisant que ni se li acudís parlar amb els empestats. El tremend Alfonso Guerra va donar ràpidament un pas endavant i els hi va dir nazis més que nazis, no als de l’extrema dreta espanyola, cada vegada més solts, més bel·ligerants i més violents, ni als de la caverna mediàtica, cada dia més bel·licosos i descarats, sinó als putos catalans que estan per la feina republicana, autodeterminativa i d’alliberament dels seus presos, especialment al puto President. En la mateixa ona, només faltaria, es va deixar anar un altre company del parc juràssic. El sempre imaginatiu Juan Carlos Rodríguez Ibarra va declarar sense rubor que “l’independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. I després hi ha la murga dels que volen trencar Espanya –és això, no, Mariano, el que hem de dir?– que em rebotaran a la cara les putades que els he fet. I els bascos, tan decisius ells amb els seus 5 diputats? Com renunciaran a la ganga que acaben de pactar amb el sí als pressupostos?

Tot i el rebombori format, perquè una moció de censura sempre dóna vidilla a les tertúlies i alè als opinòlegs, alguna cosa em deia que aquesta anava a ser més penosa i inútil que aquella tan llunyana de Fernández Mancha en la que, des del menyspreu generalitzat al que estava sent sotmès quan Fraga s’ho va treure de la Manxa, màniga, perdó, de la màniga, sense ser ni tan sols diputat, buscava el seu forat al sol, el pobre, i va durar res, quatre telediaris. Eren encara els temps d’Aliança Popular. Però em vaig equivocar de mig a mig. La cosa s’ha anat animant, la sensació que ara sí que sí ha anat augmentat. El que abans d’ahir semblava improbable, ahir ja es llevava com a possible i avui, si als bascos (i les basques) els mantenen l’estatus promès, igual acaba sent segur. Són només rumors i conjectures, és clar, política és política com futbol és futbol, ​​però el nerviosisme del PP, la seva insistència en assenyalar la caiguda de la borsa i la crescuda de la prima de risc com a conseqüència del desgavell de Pedro Sánchez, així com la crispada apel·lació al perill que suposa per a la Pàtria la imminent arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi, Puigdemont, Torra i el Duo Bildu, que per a ella, l’animosa Arrimades, seguint les consignes d’aquest poderós conglomerat d’Íbex, Conferència Episcopal, Post Franquistes i Derechona, són tots el mateix, evidencien que el pacte s’està forjant amb possibilitats reals de quallar. Que Rajoy està al caure i Sánchez pot ser President en qüestió d’hores.

Em poso a la pell dels dirigents catalans –i això que em costa, eh?– i entenc la seva reticència a lliurar-li un xec en blanc a Pedro Sánchez, que amb el Parc Juràssic que té darrere i la seva adhesió personal a la repressió del 155 no és gens fiable, però si han acceptat la submissió conjuntural acatant un nou govern “homologable” i han encaixat la maledicció de la CUP, només per veure la cara que se’ls pot quedar a Soraya Sáenz, a la ministra Cospedal, a Rafael Hernando, (de la cara de Rajoy no parlo perquè és el rostre impenetrable) etc., quan Ana Pastor canti el recompte de vots, entenc que valgui la pena córrer el risc. Bé, bé, i què em diuen de la suor freda de l’Àngel Exterminador quan s’adoni que Sánchez es posa a governar o quelcom semblant i les eleccions que demanava imperiosament perquè les enquestes li donaven la victòria, van per llarg?

Falta poc, imagino, per presenciar en viu el desastre del PP, tret que entre que acabo d’escriure aquestes notes contemplatives i que vostès les llegeixen, hagi passat alguna vicissitud, no sé, que Rajoy hagi dimitit abans d’haver de suportar l’oprobi , o que els bascos s’apiaden d’ell a canvi d’un nou estatut on s’accepti el terme nació i el dret a l’autodeterminació.

Sigui el que sigui l’emoció està garantida.

Etiquetat , , , , , , , ,

Música lleugera

Ara que a remolc del mig segle dels esdeveniments del 1968 –sobre tot el maig francès i la primavera de Praga– s’aprofita per fer valer el que passava aquí, com és ara l’aparició del Grup de Folk, amb un festival a l’aire lliure, una mica multitudinari i de vuit hores seguides a la Ciutadella, l’afer de la negativa de Serrat a anar a Eurovisió si no cantava en català la mediocre “La, la, la” del Dúo Dinàmico, l’aparició dels discs “Què volen aquesta gent?”, de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach, “Noia de porcellana” de Pau Riba, “L’home dibuixat” de Sisa i altres fets remarcables que se m’escapen, sobre tot relacionats amb l’anomenada “nova cançó”, bo seria recordar (com em demana un dels seguidors d’aquests escrits eclèctics que s’endú el vent) que no cinquanta sinó que fa seixanta anys de l’aparició del primer disc de pop en català. De fet, més que de pop, ho classificaven com de música lleugera. Cal no oblidar-ho, perquè la sopa de d’all –en aquest cas de ceba– no s’inventa d’un dia per l’altre. Aquell primer disc era de La Voz de su Amo i a la portada s’explicava que les “Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos Internacionales”. I era veritat (que cantaven en català i que el repertori estava integrat per èxits internacionals) perquè les cançons que incloïen eren  “Mandolino de Texas”, “Tschi bam”,”Cançó amb sordina” i “Besa’m tres vegades”. Les Hermanas Serrano, Amparo i Josefina, filles estilístiques de les americanes Andrew Sisters, i netes biològiques d’uns emigrants gallecs que s’establiren a Barcelona a principis del segle XX, competien en el gènere de l’agermanament a la música lleugera, amb les Hermanas Navarro i las Hermanas Fleta (Elia i Paloma) descendents d’una nissaga de cantants lírics. Va ser un gran èxit aquest e.p., i encara en van fer un altre d’aquests de cantar en catalán los éxitos Internacionales, però el seu gran hit el van aconseguir amb una peça d’August Algueró inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “El dia de los enamorados”, que potser els més grans ho recordin, sobre tot aquella tornada que cantaven:

“San Valentín,

Yo no te olvido

Porque tu amor

En este día he conseguido”.

També en van fer una exitosa versió en català, malgrat que no es tractés d’un èxit internacional. Realment, amb elles va començar la nord americanització de les tradicions: El dia de Sant Valentí, el Halloween, el Black Friday o el Mc Donalds.

L’any 1959 van enregistrar un disc de nadales –inspirat amb el que va ajuntar les Andrew Sisters amb Bing Crosby– amb el crooner del moment, José Guardiola.

Per cert, en aquesta commemoració dels 60 anys també s’hi hauria d’incloure José Guardiola, perquè aquell mateix any, i amb un segell discogràfic de la mateixa casa, va fer igualment un disc e.p d’aquests de “José Guardiola canta en catalán los éxitos Internacionales”. En aquest cas  els éxitos Internacionales eren exclusivament italians: “La primera vegada” (Come prima), “El vell carrer de l’aimada” (O vico Piccerillo), “Besa’m en silenci” (Nel silenzio d’un bacio) i “Diumenge és sempre diumenge” (Domenica e sempre domenica).

Un dia, en Guardiola em va explicar com va ser que gravessin un disc en català en aquells anys. Resulta que estaven enregistrant en castellà la seva versió de “Como prima” i en un moment de relax van començar a fer conya inventant-se en català un lletra glosant el propi aparell reproductor. Es veu que els hi va sortir una obscenitat magnífica de rima i ritme i amb els accents posats al seu lloc. A qui manava li va agradar com sonava en català i van decidir fer una lletra més fidel a l’esperit romàntic de la cançó, no tant barroera.

De tot plegar fa seixanta anys. Ara cap companyia espanyola ho faria, no fos cas que Pedro Sánchez els titllés de supremacistes, Albert Rivera d’adoctrinament en l’odi a Espanya i Soraya Sáenz de Santamaria de colpistes a qui s’hauria d’escapçar.

Com a curiositat afegida, Ministre Català, explicaré que les dues portades eren d’un premonitori color groc.

Etiquetat ,