I ara, la jutgessa tarotista

Confesso que em fascina el món de la judicatura. La professió de jutge em resulta tan apassionant, que potser per això estic novament enganxat a la sèrie “The good wife” que, gràcies al fons d’armari de Netflix, puc repassar de corregut tots els capítols de les set temporades: cent cinquanta-set hores de judicis variats, en els quals els guionistes han disseccionat amb especial precisió el comportament dels jutges davant dels casos que es plantegen. Atès que els protagonistes són els advocats defensors, sobretot, i la fiscalia en segon lloc, els jutges van variant segons li convingui al desenvolupament dramàtic de la sèrie i així es poden permetre el luxe de presentar-los amb mil i una facetes, segons interessi a la història. Simpàtics, traumatitzats, trempats, odiosos, corruptes, capritxosos, narcisos, iracunds, bona gent, però tots, tots, convençuts de la superioritat moral que els atorga el fet de saber que la seva paraula és llei.

Mai hagués volgut ser jutge, encara que senti aquesta apassionada fascinació pel comportament de les seves senyories, perquè de petit em van ensenyar que Jesucrist va recomanar a la humanitat que no jutgessin i no serien jutjats, i jo, en catequesi i religió, treia bona nota. Encara que tampoc hagués volgut ser torero, ni agrimensor, ni domador de lleons, ni fisioterapeuta, ni funambulista, i, en canvi, els hi reconec els mèrits.

Però no creguin que aquesta passió pels jutges i magistrats m’ha sorgit de sobte, en la maduresa, embogit per una indigestió de sèries d’advocats, com li va passar a D. Quixot amb els llibres de cavalleria, no, estic segur que aquesta passió em neix de la perplexitat de veure com actuen les grans estrelles de la judicatura espanyola. Garzón, Pascual Estivill, Castro, Lamela, Ruz, Gómez Bermúdez, Santiago Vidal, Llarena, Grande Marlasca, Pedraz, Alaya, Elpidio Silva, Andreu, Ricardo Javier González, etcètera, completin vostès mateixos la llista amb els seus jutges i jutgeses favorits. Ja veuran: més estrelles que en el cel, que deia Terenci. I després hi ha les seves sentències i els seus vots particulars. Són els Superman, Roberto Alcázar y Pedrín, Capitán Trueno, Spiderman, el Guerrero del Antifaz, el Coyote i la Zorro dels nostres temps moderns, els nostres herois implicats en apassionants aventures. Ells li donen interès i sacseig a la nostra gris existència. Les euroordres del jutge Larena, la baralla en el cas Urdangarín entre el jutge Castro i el fiscal Horraz, el vot particular del jutge González en el famós assumpte de la “manada”… Repassin i afegeixin la seva instrucció, la seva sentència o el seu vot particular inoblidables.

L’esperpent s’ha produït amb la notícia sobre la jutgessa de vigilància penitenciària de Lugo, María Jesús García Pérez, a la qual han denunciat per compatibilitzar la seva carrera judicial amb la de pitonissa i vident. Potser un excés de confiança en la pròpia infal·libilitat l’ha portat a creure que comptava amb altres dons… sobrenaturals.

És veritablement sucós el que expliquen els diaris que va succeir amb una testimoni que va visitar la jutgessa tarotista i que, després de consultar-li afers del cor i de veure com li endevinava un pretendent, pel que sembla, bisexual, li va aconsellar: «A tu que t’importa això? Que sigui bisexual, tant li fa. Tu prefereixes que sigui hetero. Si et molesta que sigui bisexual, llavors ell fa bé de no explicar-t’ho. Quina ximpleria, què més dona, si t’ha de posar banyes, que te les posi  amb una tia que amb un tio». I és que el tarot i la vidència no deixen de ser un joc divertit que passa a ser un engany quan es cobra per exercir-ho, encara que sigui amb el consentiment de l’incaut. No té cap base científica. Tampoc té una base científica la confessió, la seguretat etèria del perdó, em podran objectar vostès, però la diferència està en que és gratis. I encara que una vegada vaig entrevistar a una jutgessa que practicava la dansa del ventre –que amb això no feia pas cap mal a ningú–, mai he conegut un jutge que de segona professió fos confessor. I això que, per causa del meu ofici, he conegut moltes senyories. Entrevistant-les, moderant debats en què participaven o consultant-los-hi algun dubte. O prenent una aigua mineral amb gas. Eren magistrats conservadors, liberals, franquistes, independentistes, creients, ateus, corruptes, incorruptibles, essers superiors, accessibles… Però tots, tots, imbuïts d’aquesta aura d’infal·libilitat que es detecta en el to.

En la vida privada, el més xungo que he vist amb aquests ulls pel que fa a jutges, va esdevenir durant el casament d’una amiga meva a Esplugues de Llobregat. Una cerimònia civil que oficiava una jutgessa suplent jove, uns trenta anys, que, al mig de la cerimònia, va prendre el micròfon i quan semblava que tocava desitjar felicitat i dir poden besar-se, es va arrencar amb que si per ella fos no s’hagués celebrat aquesta casament, que un casament civil no era casament ni era res. Ho va dir amb ràbia, fruit del fanatisme religiós i de la impotència de no poder imposar una clàusula de consciència. La diatriba va ser més llarga però ja no me’n recordo, fa molts anys. Només recordo la núvia plorant amargament perquè li havien esgarrat el dia.

Vaig veure, en aquesta putada per fer mal, el sergent xusquero de la mili, el salesià que repartia plantofades quan s’enutjava i tants homes i dones arbitraris que cometen abusos d’autoritat. Perquè ells poden.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Qui amb jutges mata, per jutges mor

Els dos dies en què la truita va donar la volta a velocitat de vertigen, el canvi més ràpid, la bolcada més imprevista de la política espanyola en dècades, han deixat en estat de xoc a molts, especialment a Ciudadanos, Partido de la Ciudadanía, que de ser la gran esperança patriòtica amb el vent de popa, els oracles a favor, els portaveus de l’odi al seu servei, els palmeros embogits, Aznar besant-los-hi el cul, l’Ibex Party declarant-los empleats de l’any, Ana Rosa i Susanna fent-los-hi la onada i amb les enquestes que se’ls sortien de les òrbites, han passat a ser el convidat de pedra, el partit de cel·lofana, la veu que no clama ni en el desert.

La sortida del president que caminava de presseta i l’arribada del President funàmbul els ha agafat amb el pas canviat. Van quedar com tristos comparses de l’opció perdedora quan allò de la moció de censura, més sols que la una, i van concitar l’animadversió dels Populars que els han assenyalat com l’enemic a batre. Igual ens espera un gran espectacle perquè, amb habilitat i rapidesa, el Partit Popular ha fet pinya contra Aznar i el seu oferiment per reconstruir el centre dreta espanyol –un gest de complicitat cara a Ciudadanos– i cada un a la seva manera, tots els homes i les dones del president sortint, ell mateix inclòs, s’han apressat a declarar que aquí no hi ha res a reconstruir, ¿queda clar? Curiós que els mitjans afins, és a dir, gairebé tots, hagin destacat molt més la resposta dels capitosts populars que l’oferiment, ressaltant les lloances cap el senyor Mariano que ha passat de ser Ema Punt Rajoy, a ser la persona més honrada del nostre partit, en opinió de Soraya Sáenz de Santamaría, que segur que té informació de primera mà. I què dir de la informació privilegiada que sobre aquest punt deuen posseir Martínez Maíllo i Rafael Hernando quan no els ha tremolat la veu en qualificar-lo de polític honrat.

Però si fins i tot els rivals més conspicus han ressaltat el seu senyoriu a l’hora de partir, un beso y una flor, un te quiero, una caricia y un adiós, que ha estat millor president sortint que no pas estant. La nota grinyolant l’ha posat Irene Montero en tuitejar que M.Rajoy no se’n va, sinó que el fotem fora. Les/els pensionistes, les/els feministes, les/els estudiants: l’Espanya del 15M… Entenc l’actitud menyspreativa d’aquesta dona indignada, que la que li van muntar aquesta penya entre cavernària i tabarnària amb allò del xalet, ha de ser difícil d’oblidar. Que amb Pablo Iglesias s’havien compromès a una hipoteca mensual de mil sis-cents euros i van estar a punt del pitjor, jugant-se en un plebiscit entre els seus la continuïtat del lloc de treball i del sou. Uf, quin cangueli.

Encara que, des del meu punt de vista, s’ha quedat curta, ja que hi va haver molta més gent que va empènyer el senyor Mariano. Només cal veure els partits que van votar la moció i el seu perfil. Gairebé tots li tenien ganes. Fins i tot Rivera ha tuitejat dimarts passat que s’hauria d’haver retirat a temps. Ara, a misses dites.

Però ja està fet, ja no hi són. No els oblidarem mai, això no, però aquestes cares fatxendes, aquestes actituds prepotents i aquest acudit de la menuda Soraya parlant del “Diplocat en li-qui-da-ció”, això s’ha acabat i ja no els veurem més en la bancada dels que es pensen que manen. Qui amb jutges mata, per jutges mor. Que passi el següent i en prengui bona nota.

Mentre escric això, observo de reüll García Albiol entrevistat a TV3, i la seva imatge em sona a televisió del plestocè, com si fos del segle avantpassat. És un més de la col·lecció de rostres envellits, llestos per a la jubilació. Total vintage,

Diuen que, des de la perspectiva política, Espanya és un guirigall –tumult si ho expliqués el jutge Llarena– dels uns contra els altres, els uns contra els uns i els altres contra els altres en què, al marge dels corruptes (que a aquests se’ls ha de donar de menjar a part en grans menjadors, perquè són molts), sempre surt guanyant el PNB. Semblava que aquesta vegada no, que el cabreig del PP per haver-se sumat a la moció de censura els hi farien pagar al Senat en passar el ribot estil Alfonso Guerra i treure’n dels pressupostos el pessic de cinc-cents milions però no, pel que sembla s’han retractat. El que s’ha dit, el PNB sempre cau de peu. Potser perquè n’hi ha molts de Bilbao.

…I mentrestant, a cinc-cents quilòmetres de Madrid, el President aixecant la mà i preguntant com ho tenim allò nostre. Però, a veure, és que no es va pactar res per donar suport a la moció de censura? Que sobretot Borrell no fos ministre? Ah, estupend. Entesos.

Etiquetat , , , ,

L’emoció de la moció

Tot va començar, imagino, amb una incòmoda sensació de mandra per part de Pedro Sánchez en veure’s abocat a liderar una moció de censura després de la sentència del cas Gurtel. Cony, quin parsifal, Mariano, tan bé com estàvem en la defensa de la unitat sacrosanta i l’aplicació del 155 i amb la sort que havíem tingut de la aquiescència del PNB en allò dels pressupostos, que m’estalviava d’haver-me de menjar un altre gripau…! Quina mandra, Mariano !, s’hauria dit a ell mateix, poc abans d’anunciar l’escomesa, el salt sense xarxa. Amb Ciudadanos negant-li el pa i la sal, amb Podemos i les seves marees submergits en el dubte raonable i amb els seus propis dinosaures avisant que ni se li acudís parlar amb els empestats. El tremend Alfonso Guerra va donar ràpidament un pas endavant i els hi va dir nazis més que nazis, no als de l’extrema dreta espanyola, cada vegada més solts, més bel·ligerants i més violents, ni als de la caverna mediàtica, cada dia més bel·licosos i descarats, sinó als putos catalans que estan per la feina republicana, autodeterminativa i d’alliberament dels seus presos, especialment al puto President. En la mateixa ona, només faltaria, es va deixar anar un altre company del parc juràssic. El sempre imaginatiu Juan Carlos Rodríguez Ibarra va declarar sense rubor que “l’independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP”. I després hi ha la murga dels que volen trencar Espanya –és això, no, Mariano, el que hem de dir?– que em rebotaran a la cara les putades que els he fet. I els bascos, tan decisius ells amb els seus 5 diputats? Com renunciaran a la ganga que acaben de pactar amb el sí als pressupostos?

Tot i el rebombori format, perquè una moció de censura sempre dóna vidilla a les tertúlies i alè als opinòlegs, alguna cosa em deia que aquesta anava a ser més penosa i inútil que aquella tan llunyana de Fernández Mancha en la que, des del menyspreu generalitzat al que estava sent sotmès quan Fraga s’ho va treure de la Manxa, màniga, perdó, de la màniga, sense ser ni tan sols diputat, buscava el seu forat al sol, el pobre, i va durar res, quatre telediaris. Eren encara els temps d’Aliança Popular. Però em vaig equivocar de mig a mig. La cosa s’ha anat animant, la sensació que ara sí que sí ha anat augmentat. El que abans d’ahir semblava improbable, ahir ja es llevava com a possible i avui, si als bascos (i les basques) els mantenen l’estatus promès, igual acaba sent segur. Són només rumors i conjectures, és clar, política és política com futbol és futbol, ​​però el nerviosisme del PP, la seva insistència en assenyalar la caiguda de la borsa i la crescuda de la prima de risc com a conseqüència del desgavell de Pedro Sánchez, així com la crispada apel·lació al perill que suposa per a la Pàtria la imminent arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi, Puigdemont, Torra i el Duo Bildu, que per a ella, l’animosa Arrimades, seguint les consignes d’aquest poderós conglomerat d’Íbex, Conferència Episcopal, Post Franquistes i Derechona, són tots el mateix, evidencien que el pacte s’està forjant amb possibilitats reals de quallar. Que Rajoy està al caure i Sánchez pot ser President en qüestió d’hores.

Em poso a la pell dels dirigents catalans –i això que em costa, eh?– i entenc la seva reticència a lliurar-li un xec en blanc a Pedro Sánchez, que amb el Parc Juràssic que té darrere i la seva adhesió personal a la repressió del 155 no és gens fiable, però si han acceptat la submissió conjuntural acatant un nou govern “homologable” i han encaixat la maledicció de la CUP, només per veure la cara que se’ls pot quedar a Soraya Sáenz, a la ministra Cospedal, a Rafael Hernando, (de la cara de Rajoy no parlo perquè és el rostre impenetrable) etc., quan Ana Pastor canti el recompte de vots, entenc que valgui la pena córrer el risc. Bé, bé, i què em diuen de la suor freda de l’Àngel Exterminador quan s’adoni que Sánchez es posa a governar o quelcom semblant i les eleccions que demanava imperiosament perquè les enquestes li donaven la victòria, van per llarg?

Falta poc, imagino, per presenciar en viu el desastre del PP, tret que entre que acabo d’escriure aquestes notes contemplatives i que vostès les llegeixen, hagi passat alguna vicissitud, no sé, que Rajoy hagi dimitit abans d’haver de suportar l’oprobi , o que els bascos s’apiaden d’ell a canvi d’un nou estatut on s’accepti el terme nació i el dret a l’autodeterminació.

Sigui el que sigui l’emoció està garantida.

Etiquetat , , , , , , , ,

Música lleugera

Ara que a remolc del mig segle dels esdeveniments del 1968 –sobre tot el maig francès i la primavera de Praga– s’aprofita per fer valer el que passava aquí, com és ara l’aparició del Grup de Folk, amb un festival a l’aire lliure, una mica multitudinari i de vuit hores seguides a la Ciutadella, l’afer de la negativa de Serrat a anar a Eurovisió si no cantava en català la mediocre “La, la, la” del Dúo Dinàmico, l’aparició dels discs “Què volen aquesta gent?”, de Maria del Mar Bonet, “L’estaca” de Lluís Llach, “Noia de porcellana” de Pau Riba, “L’home dibuixat” de Sisa i altres fets remarcables que se m’escapen, sobre tot relacionats amb l’anomenada “nova cançó”, bo seria recordar (com em demana un dels seguidors d’aquests escrits eclèctics que s’endú el vent) que no cinquanta sinó que fa seixanta anys de l’aparició del primer disc de pop en català. De fet, més que de pop, ho classificaven com de música lleugera. Cal no oblidar-ho, perquè la sopa de d’all –en aquest cas de ceba– no s’inventa d’un dia per l’altre. Aquell primer disc era de La Voz de su Amo i a la portada s’explicava que les “Hermanas Serrano cantan en catalán los éxitos Internacionales”. I era veritat (que cantaven en català i que el repertori estava integrat per èxits internacionals) perquè les cançons que incloïen eren  “Mandolino de Texas”, “Tschi bam”,”Cançó amb sordina” i “Besa’m tres vegades”. Les Hermanas Serrano, Amparo i Josefina, filles estilístiques de les americanes Andrew Sisters, i netes biològiques d’uns emigrants gallecs que s’establiren a Barcelona a principis del segle XX, competien en el gènere de l’agermanament a la música lleugera, amb les Hermanas Navarro i las Hermanas Fleta (Elia i Paloma) descendents d’una nissaga de cantants lírics. Va ser un gran èxit aquest e.p., i encara en van fer un altre d’aquests de cantar en catalán los éxitos Internacionales, però el seu gran hit el van aconseguir amb una peça d’August Algueró inclosa a la banda sonora de la pel·lícula “El dia de los enamorados”, que potser els més grans ho recordin, sobre tot aquella tornada que cantaven:

“San Valentín,

Yo no te olvido

Porque tu amor

En este día he conseguido”.

També en van fer una exitosa versió en català, malgrat que no es tractés d’un èxit internacional. Realment, amb elles va començar la nord americanització de les tradicions: El dia de Sant Valentí, el Halloween, el Black Friday o el Mc Donalds.

L’any 1959 van enregistrar un disc de nadales –inspirat amb el que va ajuntar les Andrew Sisters amb Bing Crosby– amb el crooner del moment, José Guardiola.

Per cert, en aquesta commemoració dels 60 anys també s’hi hauria d’incloure José Guardiola, perquè aquell mateix any, i amb un segell discogràfic de la mateixa casa, va fer igualment un disc e.p d’aquests de “José Guardiola canta en catalán los éxitos Internacionales”. En aquest cas  els éxitos Internacionales eren exclusivament italians: “La primera vegada” (Come prima), “El vell carrer de l’aimada” (O vico Piccerillo), “Besa’m en silenci” (Nel silenzio d’un bacio) i “Diumenge és sempre diumenge” (Domenica e sempre domenica).

Un dia, en Guardiola em va explicar com va ser que gravessin un disc en català en aquells anys. Resulta que estaven enregistrant en castellà la seva versió de “Como prima” i en un moment de relax van començar a fer conya inventant-se en català un lletra glosant el propi aparell reproductor. Es veu que els hi va sortir una obscenitat magnífica de rima i ritme i amb els accents posats al seu lloc. A qui manava li va agradar com sonava en català i van decidir fer una lletra més fidel a l’esperit romàntic de la cançó, no tant barroera.

De tot plegar fa seixanta anys. Ara cap companyia espanyola ho faria, no fos cas que Pedro Sánchez els titllés de supremacistes, Albert Rivera d’adoctrinament en l’odi a Espanya i Soraya Sáenz de Santamaria de colpistes a qui s’hauria d’escapçar.

Com a curiositat afegida, Ministre Català, explicaré que les dues portades eren d’un premonitori color groc.

Etiquetat ,

La previsible quadratura del cercle

Crec jo, modestament, que ara tot està en mans de les cases d’apostes. Em refereixo a allò de sempre, al maleït embolic del conflicte català. O del conflicte espanyol respecte a Catalunya. O vés a saber.

Per als bascos del PNB, ja no hi ha problema. Ells es van comprometre -em va semblar entendre– a no votar a favor dels pressupostos generals de l’Estat fins que no s’hagués aixecat l’aplicació de l’article 155 i com saben de bona font –ho ha dit Aitor Esteban, portaveu del partit– que l’aixecament del 155 és imminent, doncs ja es poden deslligar les amarres i deixar que aquest veler anomenat PGE navegui en llibertat, les veles al vent, la cara al vent, les mans al vent.

Osti, tu! El senyor Esteban m’acaba de treure un pes de sobre. Així que ja s’ha acabat l’opressió d’aquest jou –i unes quantes fletxes– del 155. Mira per on…!

–I, com és que ho sap amb tanta seguretat, senyor portaveu? Com sap que ara que ja han votat a favor i s’han tret la pressió de sobre, en Rajoy, la Soraya, el Millo i tots els altres, no els hi faran botifarra però a la cara dels catalans?

Home (m’ha semblat que els penebistes argumentaven, amb aquesta sinceritat tan basca que els caracteritza) perquè està al caure la formació d’un govern català immaculat. Un govern sense els exconsellers a la presó i sense els que són de vacances a l’estranger. O sigui, un govern sense Josep Rull, Jordi Turull, Lluís Puig, Toni Comín, etcètera. Ah, caram! Així, no té mérit. “Seria curiós que el PNB votés en contra d’aquests pressupostos i al cap de pocs dies hi hagués Govern i s’aixequés el 155“, diuen que ha dit amb subtil ironia. És clar. Per descomptat. És que aquests bascos en saben d’estratègia política i tenen molta visió de futur. Les veuen venir, vaja.

O sigui, recapitulem. Segons vostès, Quim Torra no farà cas dels consells no vinculants –per descomptat que no– de Carles Puigdemont i traurà del mig els consellers de la rèmora. En el seu lloc col·locarà un munt de conselleres i així no només deixarà satisfet Rajoy, que se n’haurà sortit, sinó que tranquil·litzarà els que l’acusaven d’enemic de la paritat. Oli en un llum. Assumpte solucionat i aquí pau i després glòria.

Però …

Llegeixo també a La Vanguardia que l’anomenada agència americana Stratfor, que expliquen que és com la CIA però privada, augura que seguirà la confrontació entre els governs espanyol i català, que potser no s’assoleixin els nivells de crispació de l’any passat però que Rajoy s’abstindrà d’oferir concessions significatives als separatistes, que el pobre home està emparedat entre la caverna del seu partit i la crescuda de Ciudadanos que prometen més odi i més venjança contra els “colpistes”, i això mola. També pronostica que el govern català nedarà entre dues aigües: una certa gesticulació per mantenir encesa la flama del Procés i perquè no decaigui la moral, però cap repercussió legal ni decisions de caràcter unilateral. O sigui, la quadratura del cercle.

El que seria curiós de veritat, senyor Esteban, és que el PNB hagués votat els pressupostos, com ho ha fet, i el 155 no l’aixequés ni Déu. És clar que en aquest cas sempre els quedaria a vostès el trist consol d’emportar-se’n posats els 540 milions promesos en la transacció, als pensionistes la pujada a ritme de l’IPC, que sempre és millor que no rés, i a bona part dels catalans aquesta alegria en els cors de saber que el seu sacrifici no ha estat estèril perquè, quan a un poble germà com el basc li va tan bé, encara que sigui a costa de deixar-los a mercè de la fera, als catalans els posa contents. Miri’ls, senyor Aitor, posant creus grogues i llaços per tot arreu. Amb alegria, amb il·lusió, amb esperança. Miri que contents que se’ls veu i com els estan d’agraïts. Oi, vostè?

Etiquetat , , , , ,

El President de tots

Tot i que no recordo explícitament la cita, estic segur que, en un moment de les intervencions, tant en seu oficial com en declaracions als mitjans de comunicació, el nou i flamant Molt Honorable Quim Torra ha hagut de dir que vol ser el president de tots els catalans, referint-se no exclusivament als que se senten únicament catalans, sinó als set milions i mig d’empadronats a Catalunya, als set milions i mig que viuen, treballen, estan sense feina i quiets i aturats, o són jubilats a Cataluña . (Observin amb quina astúcia he escrit Catalunya en la dues versions, la catalana i la castellana, perquè els fanàtics del bilingüisme no se m’enfurismin abans d’hora, que pels seus afilats comentaris als meus apunts, ja m’he adonat de la finesa de la seva pell ).

Encara que se li agraeix la bona intenció, he de dir que aquí el President nouvingut no ha estat original, ho fan tots. Ho faria fins i tot la senyora Arrimadas o el senyor Iceta, si arribessin al podi. Tots volen ser presidents de tots els catalans. Bé, no, Rajoy i Pedro Sánchez volen ser presidents de tots els espanyols, ser-ho dels catalans se la bufa, més aviat deu representar-los un conyàs. Hi ha altres polítics que volen ser presidents de tots els francesos, o de tots els alemanys o de tots els kosovars i així successivament perquè, com deia aquell, “hay gente pa too“.

Però sento desanimar-lo Sr. Torra, ni ho somiï, no ho aconseguirà. I no per culpa dels articles i els twits que se li atribueixen, això és una minúcia per donar-los carnassa als Herrera, Losantos, i altres companys de la confraria de l’odi, i perquè Inés Arrimadas pugui vendre com un actiu electoral el paper d’espieta a Europa sencera; no ho aconseguirà perquè no pot ser i, a més, és impossible. Però si és que ni quan aquest fangar era un oasi, en els temps de Pujol que partia pinyons amb els governs socialistes i populars en favor d’una entesa global, s’havia aconseguit. Sempre hi havia un molt alt percentatge d’empadronats que vivien com marcians en aquesta terra d’acollida. No acudien a les urnes perquè no es consideraven involucrats, no els concernia. Això eren collonades per entretenir aquests vilatans que feien castells amb essers humans, ballaven en corro com el de la patata, dinaven el dia de Nadal en lloc de sopar, com tothom, la nit de Nadal i parlaven una cosa rara, impossible d’entendre, que segur que havia de ser polonès. Per descomptat, polonès.

Per a aquests homes i dones que, malgrat que no havien acabat de copsar, vivien i treballaven a Catalunya, el seu president era Suárez, o Felipe González, o Aznar, o Zapatero o Rajoy. Per a ells i elles el president de la Generalitat no era ni tan sols una autoritat com el Governador Civil, que almenys aquest tenia comandament en plaça, no, què va!, més aviat podia ser com el President de la Diputació que, ben bé, no se sap per a què serveix ni a què es dedica.

Si això succeïa així en els temps llunyans de l’oasi català, ara que els ànims estan crispats, les postures radicalitzades i irreconciliables i els odis a flor de pell, ningú, vingui d’on vingui i faci el que faci, aconseguirà que se’l prenguin seriosament com a President i el respectin com a tal tots els habitants. Però si fins als jutges, que no han estat elegits democràticament, poden jugar segons els hi peti amb els representants democràtics catalans.

Miri, President o Presidenta (el que toqui, el que guanyi les eleccions, el que sigui assenyalat pel dit de Déu), la dissort està llençada sobre la taula de joc. Governi vostè per als seus i tal dia farà un any.

Molt Honorable Sr. Quim Torra, gaudeixi dels seus inesperats dies de glòria. Faci creure a la CUP que els porta de pet a la República, vengui’ns  la moto que li comprarem, no s’amoïni. Proclami, vostè proclami, i compri estructures d’estat i diplocats i el que vostè cregui convenient. Faci el que faci li diran igualment nazi i supremacista i, al final, el fotran a la garjola igualment, n’estic segur que ho sap i que el seu antecessor li ho ha explicat minuciosament abans d’acceptar l’embolat, pensi que ja li han posat l’ull a sobre i que els creuats de la caspa mediàtica ja l’han condemnat.

Ho sento, desenganyis. Sàpiga que això de “President de tots” és pura retòrica, un miratge.

Ah, que ja ho sabia? Alabat sia Déu!

Etiquetat , , , , , , ,

Perdó? Quin perdó?

La traca final escenificada per ETA, amb aquella habilitat que sempre han palesat de saber-se convertir en el centre del món i que els ha servit aquesta vegada –pensen– per apaivagar la dura realitat d’una derrota sense excuses, d’una desfeta total sense ni una possibilitat de negociació, fins i tot, en una cosa tant natural i lògica com l’aproximació del presos a Euskadi, amb aquesta escenificació a França, deia, d’aquest jorn dels miserables, amb missatge inclòs de full de ruta a seguir, com si encara tinguessin pes en la societat basca, empastifant-nos (als catalans em refereixo) amb la usurpació de l’estratègia del dret a decidir amb la qual cosa donen carnassa a les bèsties negres de la comunicació per tal que emboliquin més la troca en aquella sucosa cerimònia de la confusió que tant els hi agrada, perquè poden barrejar sense escrúpols el procés català amb el terrorisme basc, i es queden tan amples, ja no ve d’aquí, a propòsit de tot plegat, deia, s’ha tornat a posar sobre la taula la qüestió complexa del perdó.

Gairebé tothom es queixa que ETA, com a molt, ha demanat sense massa convenciment un perdó asimètric, selectiu, on exclou bona part de les víctimes que no són només vuit–cents morts sinó milers d’afectats, amputats, ferits, traumatitzats de per vida, orfes, familiars dels morts, dels ferits, dels traumatitzats, dels orfes i dels amputats. Del perdó i del seu us i significat n’ha parlat Eduardo Madina, que es va quedar sense la cama esquerra gràcies a un atemptat d’ETA que va patir el 2002, que li va disputar a Pedro Sánchez la Secretaria General i que avui dia és fora del PSOE y de l’acció política.

No exactament amb aquestes paraules, però ha vingut a dir que el perdó és un mecanisme que forma part de la gimnàstica psicològica judeo-cristiana per tal de restablir la pau interior, però que en realitat no serveix per res ni restitueix cap equilibri emocional més enllà de pensar per part de l’ofès –això ja és de collita pròpia- que ha aconseguit la humiliació de l’ofensor i, per part d’aquest, creure que tot plegat li ha sortit barat si  només li ha calgut fer servir la retòrica. Deixem-nos de perdó i aprofundim seriosament amb la justícia, l’única manera de restablir l’equilibri emocional, social i polític.

La fatxenderia del comunicat i les últimes voluntats llegides per Josu Ternera en el funeral de la banda, evidencien que ni són sincers en la qüestió del perdó ni en el reconeixement dels errors. Al igual que quan es jura la Constitució per imperatiu legal, que mantens els dits creuats pel darrere, fora de la vista de tothom, ETA, com a organització criminal tossuda i fanàtica, continua pensant que els qui van en direcció contrària són els altres. I no vol reconèixer que, a part de l’acció policial, ha estat el desistiment de França a partir d’un determinat moment i el canvi de rumb polític d’un PNB sense Arzalluz que els ha considerat un destorb, el que ha precipitat la seva desfeta.

No sé el valor que li donen les víctimes a una possible petició de perdó per part de la banda terrorista i si totes l’hi donen el mateix valor, o si totes ho creuen necessari.

Penso, com Madina, que a aquestes alçades de la pel·lícula, ni la sol·licitud de perdó ni el penediment públic, amb la poca confiança que em mereixen aquesta colla d’obcecats sense escrúpols, té cap valor moral ni compleix una mínima funció de desgreuge. Tot i que no me’n refio de l’equanimitat i independència de la justícia espanyola per culpa de moltes de les seves actuacions més conegudes i polèmiques, la pròrroga del final d’ETA té un sol camí de reparació, el de la justícia. Una justícia serena, exempta d’influències polítiques i d’afany de revenja. Ah, i també, el del millorament de la investigació policial, que encara queden tres–cents atemptats per resoldre.

Etiquetat , , ,

Català i espanyol: la dualitat impossible?

Fa temps que no veig estudis sociològics d’aquells que es feien abans de la precipitació dels esdeveniments i que preguntaven als ciutadans censats a Catalunya si se sentien només espanyols, o sobre tot espanyols i una mica catalans, meitat catalans i meitat espanyols, una mica espanyols però sobre tot catalans o només catalans.

Imagino que no es fan perquè, com que hem passat ja tantes pantalles des que el President Montilla detectés el principi de la desafecció, els resultats palesarien la radicalització de la ciutadania d’aquest país, i la zona intermèdia, la que gradua la tendència cap a un costat o cap a l’altre, solapant-les en diverses proporcions, cada cop té menys adeptes perquè, amb la radicalització de les postures, el xoc de trens, la impossibilitat de diàleg i l’efervescència del quintacolumnisme ciutadà, la dualitat que comporta sentir-se al mateix temps català i espanyol, és circumscriu a la retòrica dels polítics però no arriba a instal·lar-se de debò en el racó més íntim dels sentiments de cadascú. Preguntin-s’ho en consciència.

Penso, i es tracta només d’una percepció intuïda, que qui a Catalunya se sent espanyol no se sent català i qui se sent català no se sent gens espanyol. Això és tant així que arriba a actituds decididament fòbiques d’una identitat en contra de l’altra. Escurin l’olla dels sentiments identitaris de cadascú i dels seus circumdants i probablement em donaran la raó.  Admeto un marge d’error i un nombre poc significatiu d’excepcions, es clar que sí. Avui per avui, l’assumpció sincera de la dualitat català-espanyol crec que és gairebé residual.

Una visió a grans trets de la interrelació entre Catalunya i Espanya, que podria ajudar a detectar on hem arribat i com hi hem arribat, em portaria a establir quatre tipus de vinculació, quatre graduacions de la opinió generalitzada de la ciutadania.

Podríem concretar les postures d’aquesta manera:

Per als independentistes catalans Catalunya no és Espanya, com deia en anglès la famosa campanya que, amb motiu de la projecció internacional de 1992, els cadells del nacionalisme van endegar amb el lema “Catalonia is not Spain”.

Per als nacionalistes no radicals, per als que van creure durant molt de temps en la possibilitat d’enteniment, per als esperançats en un encaix basat en el diàleg, la mútua comprensió i la bona voluntat, Catalunya és a Espanya. I, fonamentant-se en aquesta concepció, han intentat la millora de la gestió política catalana amb l’estratègia paral·lela d’influir en la política espanyola. La tàctica pujoliana del peix al cove, ha estat l’exponent d’aquest estira i arronsa per anar trobant punts d’enteniment i fórmules d’encaix. Ja s’ha vist.

Pels unionistes empadronats al Principat, autobatejats com constitucionalistes perquè s’agafen a la Constitució del 78 com ordenament incontestable i immutable, Catalunya és Espanya. I solen estar per la barreja d’aigua i oli pel que fa a les qüestions lingüístiques, culturals, pedagògiques, associatives i simbològiques. Consideren el bilingüisme com l’excelsitud de la interrelació entre les dues identitats i s’erigeixen en defensors de la llengua castellana davant del virtual perill de la seva residualització/desaparició quan la immersió lingüística hagi coronat la seva obra. Conjuguen el groc i el vermell, amb franges de diferent gruix, per tal de demostrar que fins i tot la quadratura del cercle és possible.

Finalment, per la majoria d’espanyols i un gran nombre d’empadronats a Catalunya, Catalunya és d’Espanya. En ser-ne propietària té llicència per a fer i desfer segons la seva conveniència conjuntural (el paradigma és l’aplicació del 155). No li cal seduir-la ni mimar-la ni considerar-la. Pot menystenir-la i abusar des d’una posició de força si Catalunya adopta una actitud insubmisa o barruda. L’expressió “A por ellos, oé!”, que es va sentir abastament com una mena d’arenga que animava les forces de seguretat quan marxaven a reprimir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, reflecteix aquest sentit de la propietat, inadmissible en una relació entre iguals.

Però es que en la visió espanyola majoritària, segons es pot deduir dels resultats vigents de les eleccions generals, no es tracta pas d’una relació entre iguals. Espanya és el continent únic i indivisible i Catalunya és una peça més del contingut. Com Múrcia, Extremadura o Cantabria.

En el fons es manté vigent la idea que Espanya no deixa de ser Castella com a pal de paller amb una sèrie de territoris perifèrics incorporats i sotmesos a la concepció uniformitzada de l’Estat. És el model “joseantonià”, que deia aquell, i que la insurrecció de Franco va comprar i imposar com a manera única d’entendre i practicar el patriotisme espanyol. Com que es senzill, rudimentari i supremacista, i no t’obliga a pensar gens sinó a creure i no fer preguntes, com passa amb les creences religioses tan incrustades en la part no racional de l’esser humà, torna a tenir, cada cop, més partidaris.

 

Etiquetat , , ,

Del perill groc i d’altres ximpleries

Cada cop un passet més cap a la bogeria delirant dels qui ens manen. La requisada de bufandes, samarretes i altres peces de color groc a l’estadi Wanda, dissabte passat, és una prova fefaent que aquesta colla que tallen el bacallà s’han begut l’enteniment. L’excusa? Que volien evitar la violència. Cal molt de cinisme per dir que un color genera violència i quedar-se tan ample. I és que afanar, en un estat oficialment democràtic, llegendes amb la paraula llibertat evidencia allò que tantes vegades s’ha denunciat: aquell pòsit genètic de franquisme envernissat amb unes pinzellades de constitucionalisme ranci que encara té barra lliure a l’Espanya en el segle XXI.

Al ministre Zoido, un home atabalat que deu somniar amb fantasmes grocs, amb dimonis grocs, amb puigdemonts amb icterícia, se li està demanant la dimissió des de partits catalans farts de tant disbarat i de tanta ximpleria. Però el que de debò necessita el ministre és suport psicològic. Un llarg descans en una casa de repòs.

S’entén que un governant no massa democràtic trobi perill en les paraules, en la dissensió, en la manifestació al carrer, en la desobediència civil, però que homes i dones fets i drets li tinguin por a un color i ordenin reprimir-lo crec que només Freud podria explicar-ho. Homes i dones que es confessen “novios de la muerte” i ho canten públicament, sense vergonya ni complex, i després es caguen a les calces davant del color groc, estan demanant a crits una ajuda urgent per a la seva psique.

Però el cúmul de despropòsits d’aquesta penya es veu que no té límits i cada dia va a pitjor. Ja no hi ha por al ridícul ni a esdevenir la riota general i/o internacional. Verbigràcia.

Si la imaginació teatral d’Albert Boadella, si la seva reconeguda facilitat per l’esperpent escènic, ha creat Tabàrnia, un país imaginari amb el que tants ciutadans s’hi han identificat, la imaginació febril i delirant de la Guàrdia Civil s’ha inventat el poble de Sant Esteve de les Roures, paradigma de l’independentisme i de la violència despietada contra la Benemèrita.

Com que ja no ve d’aquí i l’embolica que fa fort s’està demostrant que es la pauta seguida per les forces i cossos de seguretat de l’Estat, l’informe amb 315 actes de pretesa violència o, fins i tot, agressió contra els cossos policials que va ser enviat al jutge del Suprem Pablo Llarena, explicava en un d’ells que els episodis més violents i cruels van succeir al Poble de Sant Esteve de les Roures, “un dels manifestants, que ja havia agredit altres agents, va aprofitar la caiguda d’un d’ells, que va quedar totalment indefens, per a donar-li una brutal puntada de peu a la zona posterior del cap. En aquell mateix lloc, el conductor d’una motocicleta va intentar atropellar un policia i robar-li l’arma reglamentaria”.

Corprès i impressionat per tan extrema violència que confirmava el que ja sospitava el jutge Llarena i que ara sí que aquesta tropa d’independentistes no se li escapava i els podia engarjolar pels segles dels segles, no va caure en que darrera del lema de la Guàrdia Civil “Todo por la Patria” se’n amaga, discret, una altre “Por la Patria vale todo”, com, per exemple, situar en un poble inexistent –què cony aniran a comprovar els del Supremo!– una situació de violència inventada.

La mentida s’ha fet viral i la imaginació popular ha convertit Sant Esteve de les Roures en el municipi emblemàtic de l’independentisme. Un poble inexistent que ja té de tot: Alcalde –Josep Orni, una persona inventada també en un informe fal·laç de la Guàrdia Civil–, universitat, cos de bombers, aeroport, central nuclear i fins i tot caserna de la Guàrdia Civil.

Amb una enganyifa tan descarada i la controvèrsia entre els informes de la Benemèrita i les declaracions del ministre Montoro pel que fa al finançament del 1-O, no seria ja hora que el jutge Llarena comencés a revisar els seus autos i les seves cruels decisions?

Etiquetat , , , , ,

L’exòtica batalla de Barcelona

Si el quintacolumnisme ha escollit Manuel Valls, desferra de la política francesa però personatge idoni per encapçalar la candidatura municipal de Ciudadanos, en la línia de la selecció d’Inés Arrimadas, “salmantino/jerezana”, com li agrada de presentar-se, per a la Presidència de la Generalitat, s’està obrint una porta apassionant per a convertir les eleccions municipals de Barcelona en un experiment singular de malabarisme polític internacional que farà que els ulls del món sencer es fixin en nosaltres i recuperem el protagonisme mediàtic que l’etapa Colau, malauradament, no ha sabut mantenir.

Si Ciudadannos/Ciutadans/Citizens –és just respectar el trilingüisme pel que advoquen–, han escollit Valls, se m’acut que el PP podria presentar com a candidat Karl Jacobi, l’empresari alemany que va esbroncar Roger Torrent i el va condemnar a presó. Els seus mítings esdevindrien un colossal espectacle d’odi i desqualificacions que retornarien al Partit Popular els anys gloriosos de la candidatura d’Alejo Vidal Quadras i serviria per recuperar molts dels vots cedits a la seva marca blanca.

Per altra banda, els Comuns, preveient la davallada d’Ada Colau, podrien presentar Yanis Varoufakis, l’ex-ministre grec, una autèntica i glamourosa estrella de la política europea, un martell indomable contra l’ensopiment de Brussel·les.

Per par de la CUP, no hi ha dubte, imagino Arnaldo Otegi. No calen més paraules.

Crec que Esquerra Republicana PODRIA presentar Alex Salmond, l’ex-primer ministres escocès, abans que el brexit no ho impedeixi. Es tractaria d’un candidat de prestigi a l’alçada de la resta de contrincants.

I el PDeCat? Vostès en tenen cap dubte? El PDeCat presentaria Carles Puigdemont, es clar que sí.

Ui! M’oblidava del PSC…! Aquí, una candidata que arrasaria en el Baix Llobregat, si abans hagués de deixar la seva actual presidència, seria Susana Díaz. Un “puntasso”. I en el seu defecte… l’Alfonso Guerra. Aquest sí que animaria el debat i excitaria les masses. Compro.

No em negaran que l’ex-primer ministre Valls, el mal educat Karl Jacobi, l’ex-ministre Varoufakis, l’ex-pres Otegi, l’ex primer ministre Salmond, l’ex president Puigdemont i l’ex-vicepresident Guerra conformarien unes eleccions municipals que farien tremolar la terra.

Que no tinguessin ni puta idea de Barcelona, no té cap mena d’importància. Ja ha passat.

Etiquetat , , , , , ,