El mossen gai del rock’n’roll

En un racó del telediari/telenotícies, que es veu que no tenien prou informació del coronavirus i de la seva circumstància, han notificat la mort de Little Richard, un dels nom mítics del rock and roll, creador de la icona indiscutible “Tutti frutti” que tanca amb la paraula màgica “A-bop-bop, a-loo-mop, a-lop-bop-bop”, inscrita en la música moderna com l’abracadabra de la cultura de la màgia popular (crec que ni això han explicat). Gasetillers d’ofici de tot el que no sigui política, s’han limitat a dir que va néixer, que va morir als 87 anys, que va triomfar amb “Tutti frutti”, “Long tal Sally”, “Good golly miss Molly” i alguna rampoina més i que els seus espectacles eren performances una mica passades de voltes. RIP.

Però la música no està de moda a la televisió –a mi no que no m’ho vinguin a explicar:  els vells rockers estem mig morts o, com en aquest cas, morts del tot– i demanar-li rigor i cultura a la tele quan es parla de música popular és com demanar-li peres a Luís del Olmo.

 Jo, que no n’havia estat mai un embogit del permanent festival de l’orgull gay que muntava en Richards a cada performance (per a mi, el gran sacsejador i revolucionari del rock’n’roll és Chuck Berry, no en tinc cap dubte, amb una vida privada també per sucar-hi pa) crec que Little Richards mereixia quelcom més sobre la seva vida que explicava moltes de les seves postures i actituds. Com per exemple que l’universal “A-bop-bop, a-loo-mop, a-lop-bop-bop”, va ser una imposició del primer productor, Robert Bumps Blackwell, que considerava impublicable la lletra original: “Tutti Frutti, bon culet / Si no entra, no ho forcis / pots greixar-ho, per facilitar-ho”. En aquells anys Tutti frutti, en argot, era sinònim de gai.

Entre una pila de detalls, calia explicar que Richard va donar un tomb a la seva carrera musical el 1957 després de patir un accident d’aviació a Austràlia. Després d’aterrar, va llençar al riu els quatre anells que duia posats, que, en la valoració de l’època, suposaven uns 8.000 dòlars, i va decidir canviar l’estil de vida esbojarrat i rocanroler. Va ingressar aleshores

A Alabama, a la universitat cristiana, va  estudiar teologia i es va fer ministre pentecostal. El 62 va tornar i malgrat la seva condició pastoral va tornar a la vida del sexe, drogues i rock’n’roll. L’any 70 la seva església el va rebutjar a causa dels seus excessos sexuals i les seves addiccions a les drogues. La mort d’un dels seus germans va portar Richards a posar ordre a la seva vida, es va netejar i es convertir en venedor de bíblies a domicili en tornar al sí de la seva església- I així, en la seva condició ministerial va casar alguns famosos com Demi Moore i Bruce Willis.

Pel que fa a la seva sexualitat, al final de la seva vida va prendre unes decisions, si més no, sorprenents. “He sigut gay tota ñla meva vida i sé que Déu és un Déu d’amor, no d’odi”. Però als 84 anys, segons declaracions a la publicació Three Angels Broadcasting Network, una revista cristiana, va afirmar que tota la vida havia anat pel camí equivocat i va denunciar l’homosexualitat i la transsexualitat com antinaturals. Segons el mitjà cristià, el vell rocker, ara ja mort, va renunciar al rock’n’roll i va demanar a Jesus que no li ho tingui en compte, que vol ser salvat pel ell.

Estic d’acord amb vostès: ara és el moment de cridar “A-bop-bop, a-loo-mop, a-lop-bop-bop”.

LA PERILLOSA INVASIÓ DEL MOMIO

Llegeixo que el Ministeri de Sanitat no té la sensació que el retorn a la feina pugui augmentar la transmissió de la pandèmia del coronavirus. Quina sensació tens, ministre, amb franquesa? Que com més serem més riurem? Que si te he visto no me acuerdo? Que qui dia passa anys empeny?

Es que ningú no t’ha ensenyat, després de tants anys de militància política, que un ministre s’ha de guardar les sensacions a l’armari dels mals endreços i el que ha de tenir és opinió basada en criteris científics? Que un ministre no pot argumentar amb sensacions sinó mostrar decisions convençudes basades en els informes que ha rebut? Que un ministre quan exerceix de ministre s’ha de fotre les sensacions al culi i manar amb responsabilitat i coneixement de causa?

Doncs expressions com aquesta –“tinc la sensació”–, la política espanyola que administra la crisi, tant des del poder com des de l’oposició, tant des del Gobierno Central, que diu el conseller Buch, com des dels governs autonòmics, n’està farcida. I de sensació en sensació tenim el quadre més galdós del panorama sanitari pel que fa a aquesta tragèdia. No ho sé, jo que no sóc ministre, però tinc la sensació basada en declaracions de científics i especialistes que una desconfinació abans d’hora esmerçarà el sacrifici de tanta gent, inutilitzarà la dedicació –la de l’aplaudiment emotiu de les vuit del vespre– de milers de sanitaris i ens tornarà a portar al dramàtic punt de partença, però ja he avisat que no sóc ministre, no tinc cap poder de decisió i puc tenir les sensacions que em vinguin de gust perquè d’elles no en desprendrà cap responsabilitat ni la vida ini la supervivència de ningú.

Més d’una vegada he escrit que dos són els forats negres de l’actual desgavell polític: l’origen del regim fruit d’un retoc de cirurgia estètica low cost dels hàbits oligàrquics d’on procedíem i d’una exacerbada inclinació en vers la corrupció. Del primer ens volen encomanar que amb patriotisme tot es resolt (embolicat i contradictori comportament de la judicatura, arengues vergonyoses de la ministra Robles, pífies d’una corona que no ha trobat el seu lloc ni la seva funció operativa), del segon, si no et pesquen perquè l’afer ha prescrit o les gravacions ja no son validables, es considera delicte i sol buidar la caixa de tots plegats.

Però, no es que tingui la sensació, com el nostre omnipresent ministre, sinó que estic convençut que un dels grans mals de la nostra trontolladora estructura política és l’aclaparadora pervivència del “momio” (i disculpin perquè no he sabut trobar la paraula adequada dins de l’esperit fabrià que em caracteritza..) El momio ni es delicte ni es fill directe de la cirurgia estètica low cost. El momio és l’ofici més abundós en les segones files dels partits que tenen quota de poder. El momio és a la política com el “cuñao” en els acudits dolents. El momio és l’home o la dona que mai no havia estat allí, que mai no havia fet aquella feina, que mai no havia assumit responsabilitats feixugues, compromeses o complicades. El pots trobar en funcions rellevants quan hi ha una crisi i, de moment, no se sap a qui posar –una de les seves característiques és estar disposat a tot, que per això cobra, sempre cobra–  o ocupar un càrrec dels del mig amb poca responsabilitat però d’una certa rellevància. El treballador de momio sempre te un lloc –més o menys important– en l’estructura dels partits. Obres una porta i és allí darrera de la taula del despatx. Llegeixes un nomenament menor i allí apareix el seu nom. De fet té fàcil col·locació perquè no és especialista en res i, per tant, pot fer veure que ho fa tot. De l’Ajuntament a la Diputació passant pel Govern Autonòmic o penjant de les trenes de la governació central. O en una escletxa de les mil i una empreses públiques. O, si cal, s’inventa un negociat i tot per ell. Tot per ell sol, pot ser.

Normalment els desficis del momio, a no ser que es compliqui la vida en l’estructura de la corrupció, passen desapercebuts i no tenen més importància, ja se sap. Però un mal dia t’entra l’esfereïdora ventada d’un coronavirus i aquell momio que tenies allà en un racó, omplint una quota de farciment o escalfant un seient que no consideraves rellevant i, aleshores, el momio es queda amb el cul a l’aire i es passa de patriota o de tertulià o, senzillament, d’ignorant. És aquell dia fatídic en que el momio, malauradament, “té la sensació” i si algú no el té lligat en curt o el qui el mana es tan momio com ell el desgavell és malauradament irreparable i tràgic.

COM MARCAR PAQUET LITÚRGIC (SENSE QUE ET MULTIN)

Ara que estic completament confinat, que he perdut el sentit orientatiu del temps, que no sé si em toca empassar les pastilles de les 8h. o les de les 13H. o les de la mitja nit, que no estic segur de si som dissabte o dimarts, quan intento entendre una setmana santa sense processons, saetes, passos, patums, caramelles, la dansa de la mort de Verges o aquella insuperable desfilada en processó per l’Hospitalet de la confraria dels veterans de la legió de fa tres o quatre anys, encara em ve més punyent a la memòria els anys de l’apoteosi catòlica que els de la meva generació vam viure. Quan els cinemes estaven tancats a no ser que projectessin “El Judas” o emblemàtiques pel·lícules semblants, quan la radio es guarnia de música sacra o clàssica trista, quan l’entreteniment de les famílies era anar d’església en església a visitar monuments (icones embolicades amb draps  ben nets), quan els nens, embogits en el temple al bell mig de la cerimònia fèiem sonar els xerracs en una emblemàtica participació que rebia el nom de “matar jueus”, quan l’únic negoci d’entreteniment que rutllava era l’anar de putes, quan els diaris publicaven el menú de quaresma dels divendres de la família Franco (envejable en aquells anys miserables de postguerra), quan la inexistent classe mitja no s’agafava unes vacances per disfrutar de la inexistent segona residència, quan els pobres pecadors comprant una bula a la parròquia de la cantonada es podia saltar l’abstinència tots els divendres de l’any (excepte el temps de quaresma) gràcies a una llicència papal guanyada a pols per la catolicitat d’Espanya. Ara que la setmana santa ja no és tota aquella empastifada barreja de superstició eucarística ni el temps d’oci al que ja ens havien acostumat, m’escapo de l’obsessiva informació sobre el coronavirus i la inoperància dels aficionat a mandataris que prenen increïbles decisions amb aquell optimista esperit de si l’encerto l’endevino i m’entretinc amb els reportatges dels nens que fan passos de joguina amb els Clicks de Famobil, amb l’exercit de neteja i amb la policia que atrapa els llestos que es desconfinen tan sí com no (i a la resta que els donin pel sac, que ni la impressionant xifra de morts a les residències i als hospitals els commou).

Però de totes les ximpleries eucarístiques que la clerecia s’ha empescat per no quedar-se fora de la moguda que ens té emfurismats, n’hi ha alguna que, realment imaginativa, crida l’atenció. Com la de la parella de capellans de l’església ortodoxa russa de la regió de Twer Oblast  que s’han pujat a un avió amb 70 litres d’aigua beneïda que han llençat sobre la ciutat per a lliurar-la de borratxera i fornicació.

Per altra banda un bisbe catòlic de la ciutat colombiana de Buenaventura ha omplert d’aigua beneïda un cotxe de bombers y s’ha dedicat a ruixar el personal en una estrany exorcisme de pa sucat amb oli per evitar el tràfec de drogues i les baralles de bandes.

Un altre capellà agosarat de Sevilla va muntar una missa amb 9 feligresos en un terrat de Sevilla i –mirin que hi ha fe a Sevilla!– que la policia va interrompre per denuncia del veïnat.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      

Però també a casa nostra han marcat paquet eucarístic, i tant. El capellà de la parròquia de Sant Miquel de Deltebre, saltant-se totes les normes del confinament, s’ha muntat la paradeta en un camió, amb una imatge del Sagrat Cor i un equip de megafonia, i s’ha dedicat a pregar i repartir benediccions. Es veu que el mossèn va demanar a l’ajuntament els permisos i… li van donar. Cap mosso el va parar ni el va multar, la qual cosa em deixa de pasta de moniato perquè si resulta que tenim un Déu omnipotent, el més omnipotent de tots, estic segur que una benedicció des de la sagristia arriba a tots els racons dr Deltrbre i, si afegeix coratge, molt més lluny encara.

El corona virus podrà amb la vida de milers de conciutadans, posarà en evidència un fotimer de polítics d’arreu del món, però mai, mai, acabarà amb el fanatisme.

TEMPS DE CONFINACIÓ

Aquest afer de la confinació generalitzada, i sense que serveixi de precedent (o sí, m’és igual), et dona molt de temps per pensar, llegir, veure series, recuperar alguns DVD que cal de tant en tant revisar i apagar la tele per no carregar-te més encara de mala llet i, al marge de les segones intencions independentístiques, adonar-te’n que hi toca més en Torra que en Sánchez en les seves darreres intervencions: decisions en un i propostes de l’altre. Sé que Quim Torra no és un personatge precisament popular, però tenia molt més sentit el que proposava que el que li han ordenat amb el nou “aporellosoé” de pa sucat amb oli. Especial menció es mereix l’aportació de la Margarita Robles, que es veu que això de manar a l’exèrcit se li ha encomanat el clàssic “xusquerisme”: “No merece ser responsable político”, diuen que li ha dit.

Barrejat i fet intencionadament un garbuix, en mig del merder general, la depressió i la tristesa infinita per la previsible incapacitat que intuíem en els que mantenen el momio del 78 –no parlo de depressió, parlo de tristesa infinita, que és una altra cosa­– treu l’ala l’estafa milionària de l’inviolable, els comptes en uns quants paradisos fiscals, la permanent estafa a hisenda –la que es veu que, temps era temps, éramos todos–, les comissions escandaloses i la vida regalada a canvi d’un únic i fastigós mèrit –que ja son ganes!– que va consistir en agafar-li la mà ensangonada del dictador i prometre-li que mantindria Espanya unida. Caixa, cobri!

Doncs en mig d’aquest escàndol de proporcions apocalíptiques, va l’hereu, li treu el sou al pare –en el seu nivell, una almoina– i diu que no vol cobrar la part que li tocaria del desfalc. Doncs apa, som-hi, fill exemplar i monarca preparat, aprofita i fes que l’inviolable afegeixi a la caixa del CORONA virus –el nom també sembla buscat a posta– tot el que presumptament diuen els diaris d’arreu del món que té escampat en els paradisos terrenals (això són paradisos i no la faula de la costella, la serp i la poma).

I de passada comenceu a prendre-us seriosament el referèndum sobre la continuïtat de la Monarquia (que vindrà). Això ja no s’aguanta per enlloc. Depèn de com de malmès en surti l’Estat d’aquest tràiler de l’Apocalipsi –que igual és l’Apocalipsi vertader–, hi facin el paper d’estrassa que vulguin els del Suprem, els de l’Audiència i els del Constitucional, carnaval de la justícia, que no han tingut pebrots de jutjar quan tocava al déu de la immunitat (com s’ha t’acut jutjar la mà que et dona de menjar i t’ha mantingut en el càrrec?). Però amb la darrera felipada la Zarzuela trontolla, malgrat el monarquisme que soporta com pot Pedro Sánchez

Amb una certa nocturnitat i traïdoria s’ha colat la notícia en mig del drama de la pandèmia, com qui no vol la cosa, com qui no voldria que la cosa fos certa, a veure si perdia la força del reial escàndol que té. Era difícil però s’havia d’intentar. No ha colat, d’acord, però queda molta Espanya que encara està per allò de “por el imperio hacia a Dios”.

Un d’aquests, després de donar-se un bany de multituds, que tot té un preu, en un acte de Vox a Vistalegre i haver-se encomanat del virus ha publicat un tweet patriòtic que no té malbaratament possible:

Queridos compatriotas, tras vuestras preguntas debo compartir mi día a día desde casa. Intento mantenerme en buena forma física y mental, recargando fuerzas, mis “anticuerpos españoles” luchan contra los malditos virus chinos hasta derrotarlos. Fuerza España.

I s’ha cagat en el govern –o ell o l’Abascal, ja no ve d’aquí– per no haver prohibit l’acte.

Les impunitats del rei trempat

El tràfec d’aquests dies en relació amb la presentació de la meva última novel·la, afegit al meu quotidià Medical Mistery Tour que em porta anys atabalat, m’ha fet despistar del tros de notícia que, no per sabut o constantment rumorejat, no deixa de tenir el seu encant. O el seu desvergonyiment.

Abans d’entrar en matèria voldria aclarir quelcom que ja vaig intentar fa alguns anys quan ens referíem al multimilionari personatge: Parlar de Juan Carlos de Borbón com el rei trempat no té res a veure amb qüestions d’erecció, ni de trempar i riure, ni d’epopeies ni llegendes d’entrellençols, que probablement hi són, faltaria més en l’aureola d’un Borbó com cal, però en aquest cas fan referència a les relacions públiques tan ben treballades pels professionals que l’assessoren: un rei trempat és la traducció escaient de “un rey campechano”. Que, a més a més, salti de llit en llit, és una habilitat que se li suposa i que l’Espanya testosterónica li admira i enveja, i tant que sí!

Tinc dubtes seriosos sobre si els historiadors anomenaran el personatge com el fornicador o el comissionista (segons com acabi la història, es clar, encara que tot plegat coincideixi amb una potencial pandèmia anomenada coronavirus, que el destí també té brots circumstancials d’humor…)

Vist en perspectiva i amb una certa dosi de conya, jo podria ser perfectament monàrquic.., si no fos pel moment històric des d’on s’ha reinventat aquesta corona…, si no fos perquè ha servit per mantenir les prebendes i martingales del règim anterior…, si no fos que no s’ha penedit ni així de totes les bestieses de la dictadura…, si no fos que el rei trempat mata bèsties a dojo…, si no fos que amb el seu règim s’ha mantingut l’estructura judicial, policial i de l’exercit amb la que es va parapetar el feixista dictador…, si no fos que en aquell documental francès, inèdit aquí, Juan Carlos va explicar “Días antes de morir, Franco me cogió la mano y me dijo: Alteza, la única cosa que os pido es que preservéis la unidad de España. No me dijo ‘haz una cosa u otra’, no: la unidad de España, lo demás… Si lo piensas, significa muchas cosas…” (o sigui que es manté el dogma que Calvo Sotelo va proclamar el 1935 escollint “antes una España roja que rota” davant de la possibilitat que guanyés l’esquerra i optés per algun tipus de fraccionament)…, si no fos perquè sóc rotundament republicà.

Divendres, el digital El Español, compilava en deu apartats els possibles descosits en la xequera del monarca emèrit. La pluja de milions d’aquesta presumpta banya de l’abundor era de tal magnitud que feia estremir: centenars de milions arribats des de monarquies i potentats ben estrambòtics. Per una altra banda, en Jaume Asens fixava –modest en les seves apreciacions sempre contingudes– en 65 milions de dolars la fortuna sobrevinguda i poc esclarida, al marge dels sous. Però per sobre de totes les informacions i desinformacions de l’afer de l’emèrit, voleiava una boira d’estupefacció: el rei –el d’abans i el d’ara– estan protegits pel dret de la inviolabilitat, el campi qui pugui, vaja, i es veu que el que van fer –o transgredir, o volatilitzar, o emportar-s’ho cru– formava part del dret a cuixa.

És possible que la primera i seriosa confrontació entre els dos partits del govern vingui de les dues postures contraries pel que fa a la investigació dels orígens dels sobresous (presumptes) del rei de reis. Que davant de la riallota dels del seient del davant (PP, Vox i C’s), el PSOE quedi estereotipat com el més monàrquic dels partits que es guanyen la vida a les Corts.

Pel que fa al monarca emèrit, per no deixar-lo amb el reial cul a l’aire, la colla de Rajoy, al poc temps d’abdicar, va reformar la Llei Orgànica del Poder Judicial, no fos cas que li passés com al gendre Urdangarín i a la filla Cristina, o sigui, me’ls van fer aforats, i com deu mil persones més en aquest país –deu mil!– només poden ser jutjats per… (a que no ho endevinen?): la penya Marchena, el Tribunal Suprem.

S’imaginen al guapo Marchena jutjant al rei de reis? Perdonin que rigui, però jo no.

REY MÍO, ESPAÑA NO SE HA SALVADO

Això és un fake, que quedi clar. Ni ha passat així ni és imaginable que Meritxell Batet, amb la seva prestància i senyoriu com a presidenta de Las Cortes, hagi actuat i parlat d’aquesta manera en l’acte protocol·lari d’anunciar-li a Felipe VI, l’elecció de Pedro Sánchez com a president del nou govern de l’Estat. Però deixin-m’ho imaginar per un instant i no se m’esverin.

L’excel·lentíssima senyora Meritxell Batet, amb els seus rinxols d’or, la seva simpatia habitual, i el seu tracte trempat –traducció de campechano, vull deixar-ho clar– i cordial, ha accedit al Palau de la Zarzuela i s’ha tancat amb el rei Felipe al saló de les males notícies i i l’hauria pogut dir: “Rei meu, em sap greu comunicar-li que aquella Espanya que tant li agrada, la dels patriotes i abanderats salvadors de la pàtria, la que farceix d’orgull i prepotència els seus discursos més significatius, la que es fa un embolic amb aquella collonada de la separació del poders, la que li porta fluixa el que diguin els tribunals europeus, la que crida emocionada amb una sola veu “a por ellos, oé” quan envia els robocops a estomacar catalans desafectes, la que plora el trasllat dels ossos del dictador, la que empresona o exilia, la que s’esgargamella, a veure si cola, tractant de colpistes els del procés, la que feia referència el Pepe Rubianes quan deia que “…a mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Que se metan a España en el puto culo a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgados de los campanarios”, aquesta Espanya, rei, no l’han pogut salvar els trifàsics, malgrat que ho han intentat tot, la coacció, l’insult, la bronca, la súplica pel transfuguisme d’algun diputat dels que se l’agafen amb paper de fumar, com la de Canàrias, l’amenaça amb el caos, el plor i el cruixir de dents, les set plagues d’Egipte…, i ara li vinc a explicar que Pedro Sánchez ja és president i que tindrà ministres comunistes, li ho asseguro, comunistes, i que ha pactat no només amb, agafis!, Esquerra Republicana i Bildu, sinó amb Teruel Existe, que el pobre noi ha hagut de passar la nit a Madrid, ben amagat, per les amenaces que havia rebut. És que l’Arrimadas, suposo que ho ha vist, s’ha superat. Reconec que és envejable, ningú sap muntà pollastres com ella, és una crac mentint i exagerant. I la tia aquella del costat de l’Abascal? Com insultava, rei meu, com s’esgargamellava. Escolti que he hagut de dir que el Parlament és sobirà, però me’n he penedit de seguida, eh?. He pensat que la Forcadell ha anat de pet a la presó per coses com aquesta. I com que jo també sóc catalana m’he dit: a veure si em passa com al Sandro Rosell, que m’agafa mania la Lamela i ja has begut oli!

Però, rei, vostè no s’amoïni i els seus tampoc, no oblidi que encara que ara s’hi apuntin els de Vox, PP i Ciutadans, els socialistes som el més monàrquics de tots i a la Corona no li faltarà de res. A més ja sap com és el Pedro, que un dia li treu el son el Pablo, que no pot dormir el pobre, i al cap d’uns mesos se l’emporta al llit.

D’acord, ja sé que el trucarà la Conferència Episcopal, el Consell General del Poder Judicial, l’Aznar i el Felipe (l’altre), els Generals, la Patronal i el Trump li enviarà un whatsapp, però vostè tranquil. El Pedro es prou habilitós per passar el tràngol amb nota, oi que m’entén reiet del meu cor?”.

L’ESCÀNDOL D’AQUEST NADAL (AMB UN PARELL)

Avorrit de l’Espanya lligada i ben lligada, la judicatura de la qual s’ha fet un embolic de tal envergadura que només se’n sortirà fent-se l’harakiri i desesperat amb la Catalunya virtualitzada que només es dedica a tirar-se els plats pel cap, passo les festes descollonant-me amb una mena de Monty Pyton brasilers, un equip d’humoristes que farts de no poder estripar com volien en les televisions convencionals van crear el seu propi canal de You Tube assolint el novembre de 2015 la xifra inversemblant de dos mil milions de visualitzacions entre tot sels seus vídeo penjats a la plataforma des de l’agost de 2012, quan van mostrar la seva primera producció. Responen al nom de PORTA DOS FUNDOS (porta del fons) i els seus dos especials de Nadal (el de 2018 i el de 2019) emesos enguany per Netflix són una passada difícil de comparar amb qualsevol altra producció (nadalenca o no). És, segur, la paròdia més irreverent, divertida i gamberra que he vist mai sobre els fets que relata el nou testament. Al costat de les dues pel·lícules (una sobre l’anomenat Sant Sopar i l’altre sobre la festa sorpresa per l’aniversari dels 30 anys de Jesucrist), “La vida de Bryant” són innocents pessigolles.

La del Nadal de 2018 titulada “Se beber, nao ceie” (Sense beure no hi ha sopar) en la que explica la borratxera de Crist i els seus apòstols en l’últim sopar, va guanyar el Premi Emmy Internacional a la millor comèdia i l’odi etern dels cristians (i també dels catòlics) bra silers. Els mateixos que van portar Bolsonaro a la presidència de Brasil. Ja sé que les opinions són discutibles, però per mi és una obra mestra de l’esperpent i el sarcasme. Segurament no està basada en fets reals –o sí, ves a saber–, però tampoc hi ha garantia que els evangelis ho estiguin. Impagable el moment en que Jesús li fa una putada a Judes, que no beu alcohol, i que l’obliga a veure un got d’aigua per no fer-li un lleig al Mestre. Judes no se’n refia perquè tem que en el moment que s’ho begui Jesucrist convertirà l’aigua en vi, que sap que ho ha fet més d’una vegada, és un dels seus miracles preferits, però com que el Mestre li assegura que no ho farà, Judes es beu el got d’aigua i cau fulminat. Jesús, que es veu que és molt de la broma, explica que no ha estat vi però  que d’absenta no n’havien parlat. I fins aquí puc explicar sense fer un spoiler (que me’n moro de ganes).

L’especial de Nadal de 2019 titulat “La primera temptació de Crist” ha esquinçat els vestits de la parròquia cristiana de Brasil que s’ha revoltat contra el grup de còmics, posant còctels molotov a la productora i donant-se massivament de baixa de Netflix. La cosa va de la festa sorpresa que li preparen al Messies, abans que li diguin que ho és i que li espera un bon tràngol a la vida, quan torna de meditar al desert i tractar de no sucumbir a les temptacions, amb motiu del seu 30 aniversari. Especialment divertides les baralles entre Déu i Josep per la paternitat de Jesus, tothom resta molt sorprès quan Jesús torna amb Orlando amb qui ha practicat l’homosexualitat en el desert durant els quaranta dies de meditació. Que es presenti un Jesucrist homosexual ha estat massa per la parròquia cristiana i l’enfurismament encara dura i durarà.

Els creients –i dels fanàtics ja ni en parlem– de qualsevol religió monoteista no tenen sentit de l’humor, especialment si l’objecte de la paròdia són la seva religió i el seu Déu. No sé si es degut a un excés de zel, a que la fe i l’humor són incompatibles o a la feblesa dels fils amb que mantenen lligades les creences. Però per pròpia experiència respecte als meus amics creients sé que la seva paciència pel que fa a la confrontació entre raó i fe té un límit, una línia vermella ben delimitada i si, a més a més, els arguments que puguin fer trontollar els seus dogmes van embolicats amb sentit de l’humor, fins aquí podíem arribar: malaguanyada Inquisició.

Estic segur que si el feligrès espanyol arribés a veure els dos especials de Porta dos Fundos –que estan penjats a la plataforma Netflix, a disposició de la clientela– intervindria des de la Conferència Episcopal fins el jutge Llarena i, fins i tot, la Junta Electoral Central. I l’Arrimadas, i tota la penya de Vox, i el president Lambán, i el parc juràssic del Psoe, i l’Álvarez de Toledo, i el sursumcorda, que es diu,

 Recomano vivament la visió d’aquests dos especials abans no s’acabin les festes de Nadal i podríem obrir debat, no?

¡A POR EL ÑEXIT, OÉ!

Com explica l’ABC, diari de referència al costat de cinquanta més entre digitals i de paper, del pensament cavernari de Madrid, “El pronunciamiento de la Justicia europea sobre Oriol Junqueras (…),ha despertado en España una ola de críticas contra Europa. Esta indignación se ha hecho viral en las redes sociales con la etiqueta Spexit, que propugna la salida de España de la Unión Europea (…) Algunos dirigentes destacados de Vox, como el eurodiputado Hermann Tertch, ha hecho alusión a esta indignación, afirmando que en su cuenta de Twitter que «no es casual que este mensaje sea viral tras el enésimo desprecio a las instituciones y leyes de España y en contra de los intereses del Estado y la dignidad de la Nación (…) Desde Vox se ha criticado muy duramente esta decisión judicial. El presidente de esta formación política, Santiago Abascal, también en Twitter, ha afirmado que «España esta sufriendo un gravísimo ataque a su soberanía y por lo tanto, a su Constitución. A este ataque hoy se han sumado los tribunales europeos. Después de que varios países “aliados” cuestionen y humillen a nuestra justicia, ahora el Tribunal Europeo de Justicia de la UE da oxígeno y apoyo al proceso golpista en Cataluña». Per altra banda l’exministre més famós en l’àmbit de les cloaques de l’estat, Jorge Fdez. Díaz, des de La Razón –des d’on, sinó?–  reflexiona: “si la justicia europea no defiende” a los Estados-nación “de sus agresores, el Brexit es un precedente (…) Ha nacido el Spexit”, sentencia l’exministre. Com en el seu dia va néixer Tabarnia (també un èxit viral), vostès ho recordaran… Ah, que no se’n recorden? En fi, no passa res, va ser una collonada molt enginyosa del Boadella.I el Spexit no és més (ni menys) que un moviment heroic i patriòtic per defensar-se d’una Europa que l’odia, que l’enveja pel seu passat esplendorós i que la menysprea per la seva personalitat política, ideològica i judicial. Perquè Espanya va ser, és i serà diferent. Perquè Espanya, després de tanta ignomínia i de tan pixar-se-li judicialment al damunt, davant dels esforços infructuosos del gran Borrell i de l’heroi Marchena navegant patriòticament contra corrent, es troba en una situació que indefectiblement l’ha de conduir a enviar Europa a pastar fang i abandonar-la a la seva sort. Que n’aprenguin!

Qui m’havia de dir a mi que arribaria un dia que estaria tant d’acord amb aquesta Espanya casposa, neofeixista i ultramuntana. Sí. Crec que Espanya s’ha de desprendre del llastre econòmic i torracollons que li signifiquen Catalunya i el País Basc i llençar-se valerosament a l’aventura de recobrar la seva idiosincràsia catòlica, borbònica i, sobre tot, espanyola, en solitari, ella sola contra el món. Essent ella com sempre ha sigut i serà, castellana, aristocràtica, orgullosa i envoltada de bandera i unitat.

La seva judicatura, la seva manera d’entendre la llibertat d’expressió, la seva esplendorosa tossuderia que es resumeix sempre en aquella manera tan espanyola de fer, de sostenella y no enmendalla, no tenen res a fer en aquesta Europa corrupta i venjativa que separa els tres poders (i així li va) i la desautoritza i la fa trontollar en els moments més delicats.

Estic d’acord amb l’ABC, el Herman Tertch. l’Abascal i l’exministre Fernández: España ha de putejar Europa i deixar-la sola a la seva dissort. S’ho han guanyat a pols els europeus.

Si un digital tan acreditat com Periodista Digital explica que “el Rey Felipe VIe le dijo literalmente a Pedro Sánchez  “no te va a salir gratis el pacto con ERC, en España en cuanto nos hemos empezado a plantear el modelo de Estado hemos acabado a leches” y le expresó abiertamente que Casa Real no ve “con buenos ojos el acuerdo de Sánchez con Pablo Iglesias y ERC”, i que entre els socialistes de Ferraz circula que  si tanto le gusta la política (al rey), siempre puede presentarse a unas elecciones” és que alguna n’està passant a la tramoia i que l’aïllament per a salvar les essències patriòtiques va prenent cos. En el que dissenteixo amb la penya que ha endegat el futur aïllacionisme espanyol és en el nom que li han posat. Dir-li Spexit quan li podrien dir Ñexit, amb aquesta ñ tan espanyola, tant d’España i de…, coño, per exemple, és un error de marketing. Algú ho havia de dir.

SEMBLA QUE HA ANAT D’UN PÈL

Uf… (pronunciïs, traient aire per la boca, amb una clara expressió d’alleujament) sembla que aquesta vegada ha anat d’un pèl, que, com sempre passa, s’ha ha entès malament, que no es tractava de girar com un mitjó la immersió lingüística, Déu nos en guard!, sinó de millorar el model educatiu, ha dit, cofoi, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta.

Algú es podia imaginar que el PSC, amb aquell passat catalanista forjat pels Maragall, Obiols, Raventós, Serra, Lluch, Tura, Geli i tants d’altres, volgués ocupar l’espai trapella i populista de Ciutadans, i endegués una batalla contra els sistema imperant d’immersió lingüística que diuen que ha donat tan bons resultats? Algú es podia imaginar que, implicats en la batalla de Pedro Sánchez per atraure la abstenció de C’s i el PP, de cara a la investidura i enviar a tomar vent els torracollons d’ERC, burxant on fa més mal (el tema de la llengua a les escoles), el PSC s’enfangaria en una batalla impopular en la que tindria en contra la majoria –l’amplíssima majoria–d’ensenyants de Catalunya? Algú es podia imaginar que Miquel Iceta seria tan babau que, per complaure a l’amo de Madrid, es faria l’hara-kiri sense deixar de ballar?

Es veu que sí, es veu que gairebé tothom. Alguns amb alegria perquè ja era hora que un partit com el PCS prengués el relleu de Ciutadans en la defensa del castellà a l’ensenyament i acabés amb el vilipendi de l’espanyolitat que diuen des de Madrid que passa a les escoles catalanes. D’altres enfurismats perquè, poca broma, amb l’ensenyament no s’hi juga i el xantatge amb la llengua es propi de miserables. Alguns, també, perplexos perquè mai s’haguessin pogut imaginar una baixada de pantalons tan indigna per part d’un noi tan simpàtic i educat com Miquel Iceta i la resta de la penya socialista catalana que queda. Però es veu que amb les giragonses amb que té acostumada la parròquia el senyor Iceta pel que fa a declaracions i contradeclaracions (alguns sembla que l’han rebatejat com el Digo/Diego; jo crec que es així, que ho he sentit bé, que no m’hauran dit el Nyigo-Nyago) a ningú li havia sorprès que es fiqués en aquest alberginial  (disculpin la traducció literal, lliure i poc fabriana de la paraula berenjenal) o, si ho prefereixen, embolic.

Tots plegats ho hem entès malament, ens hem equivocat de mig a mig: El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, va sortir ahir a desmentir les crítiques que ha rebut el document marc aprovat al setembre de cara al proper congrés i en el qual s’aposta per un model plurilingüe a l’escola que substitueixi l’actual immersió lingüística. Va negar que el partit vulgui canviar el model o abandonar la immersió lingüística a Catalunya, però sí que va matisar que pretén “flexibilitzar-lo”. “Hi haurà zones que necessitaran reforçar el català; d’altres, el castellà, i totes, segur, l’anglès”, va insistir (segons transcric de la crònica d’El Punt/Avui).

Millor, escoltin. Que no se li ha perdut res al PSC en la discussió d’aquest model acordat per majoria al Parlament l’any 1983, amb, només, dos vots en contra, en que es declarava el català “llengua pròpia de Catalunya i també de l’ensenyament en tots els nivells educatius”. El cert és que es tracta d’un tema que sempre m’ha amoïnat –la possible impugnació arbitrària del model– i ho he parlat moltes vegades amb mestres, pares implicats, immigrants (perdó, migrants) que per haver arribat aquí de petits van estudiar segons el model imperant. I no he trobat ningú que en fes fàstics. A més, el sistema ha estat molt valorat internacionalment, segons expliquen els experts.

Passi el que passi amb les negociacions de la investidura, votin sí, votin no, o s’abstinguin els qui hi estan implicats, el PSC no pot passar a la història per una cagada com la que es veia venir.  Compte amb els emmerdadors. Amb la llengua no s’hi juga. El patètic final del Rivera (em refereixo a l’Albert, no al José Antonio Primo de) n’és un exemple.

EL TRET AL PEU

Sembla mentida que un paio tan guapo i atractiu, que queda tan bé a les fotografies de les cimeres, que ha estat capaç de ressorgir de les seves cendres –com diuen que feia per no avorrir-se l’Au Fènix–, després del trinxat que li van fer els seus, que és capaç d’anar d’una punta a l’altra segons bufa el vent, que, encara que sigui a contracor –gairebé n’estic segur–, es disfressa de catalanofòbic per cercar, inútilment, el recolzament de la dreta un dia, malgrat haver-se confessat poc mesos abans, amb una sinceritat transparent i que arribava al cor, capdavanter del federalisme i de la plurinacionalitat espanyola, el paradigma del diàleg amb els discrepants en acceptar els vots dels empestats per assolir el triomf en la moció de censura i haver-se reunit amb Quim Torra al Palau de Pedralbes el desembre de 2018, segons rescabalo de l’hemeroteca d’una notícia d’EFE de l’any passat, deia que un paio així, ni que sigui president en funcions, no és capaç de fotre’s tot sol un tret al peu a no ser que se sigui molt ruc.

Perquè en aquest cas no valen excuses: que si la dreta no ha volgut abstenir-se per a salvar España de les hordes perifèriques, que si l’Iglesias –quin poc feeling que li tinc a aquest nano de la cua, s’haurà dit més d’un cop– volia l’oro i el moro, que si exhumava el dictador em passejarien pels carrers a coll i be[acm1] , que si assegurava que els presos polítics complirien la sentència i prometia que portaria Puigdemont com fos em farien l’onada… El conte de la lletera, President en funcions, que t’ha portat a consumar el pitjor fiasco de l’esquerra dels últims quaranta anys i a fer-nos rascar de les nostres escurades butxaques cent vuitanta cinc milions d’euros, que es diu de pressa: el tret al peu que t’has disparat tu solet…. I mira que t’havien avisat. Encara que la resta del món t’hagi fet el llit, ho sento ser tan franc, però tu ets l’únic responsable del que ens ha passat, tu i la penya d’ineptes que et riuen les gràcies.

Ja ho veus: has destapat la llosa i l’esperit putrefacte s’ha expandit i ha remogut la calaixera on molts espanyols hi tenien embolicada i amagada la tendència feixista. Ja ho veus: per als milions dels votants de Vox i a uns altres quants del PP que els hi tocarà fer seguidisme si volen evitar el traspàs , “en España empieza a amanecer”. Al feixisme i/o al franquisme no se’l combat amb gestos electorals quaranta anys més tard de quan tocava tallar-lo d’arrel.  O passa el que passa. El tema del Valle de los Caídos o l’entomes en la seva globalitat, desmantellant-lo i desvirtuant-lo de dalt a baix, o l’aïlles amb els seus monjos i la seva feligresia i fas com si no hi fos. Un cordó sanitari que es diu.

Mentre dura la ressaca mediàtica i cadascú s’avança als esdeveniments segons el so que vol fer sonar al seu flabiol, a mi se m’acudeixen molt poques sortides a l’atzucac en què ens has ficat pel teu mal cap i la teva propensió a somniar truites. O recuperes l’esperit de la moció de censura que et va dur a la Moncloa –te’n recordes?– parlant de política i de pactes amb tothom. Si no et poses de perfil i ets franc i vas de veres i oblides el cangueli que et provoquen els de l’“aporellosoé”, jo crec que al seient de davant pots trobar esperit col·laboratiu malgrat la desafecció i el cabreig acumulat, però necessites el qui li cal a un govern progressista –que dius tu–: amnistia i tornar a la casella de sortida (el mateix demanaria si m’adrecés als teus possibles interlocutors, que ningú no ho dubti; que d’irreductibles, fanàtics i trabucaires n’hi ha per tot arreu). Deslliurar-te de pressions patronals, casernàries, borbòniques, judicials, episcopals, del clavegueram i de l’Íbex i fer de polític, que per això cobres. Cobreu.

L’altra possibilitat és més senzilla i tranquil·la: la porta giratòria de la que tant en saben els teus avantpassats en aquest ofici.

No et facis il·lusions, qualsevol altra viarany és un pedaç, un fer volar coloms, un qui dia passa anys empeny, un sortir a la viquipèdia com el babau que va deixar passar la segona oportunitat. I no sé si t’han explicat que és mentida que el carter sempre truca dues vegades. Normalment et deixa un paperet que diu que passis tu per l’oficina de correus.

Au, espavila.

Au, espavileu tots plegats, que ve el llop.


 [acm1]