Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

“House of cards”, última temporada

El castell de cartes construït pel Partit Popular trontolla. I no s’acaba d’ensorrar perquè van ser tramposos i, quan ningú els observava, el van adherir amb cola de patriòtic populisme i això aguanta el que li llencis. Però trontolla.
Jo creia que seria l’envit dels pensionistes a prop de l’atac de nervis el que enviaria el castell de cartes a fer punyetes, per això vaig escriure fa unes setmanes l’avís: A tu espalda, Mariano!. Però de moment el puto amo ha fet una finta i ha allunyat el conflicte de l’actualitat brandant jutges i brunetes mediàtiques contra el Procés i els seus serrells per tal de distreure un cop més l’atenció. Mai estarà prou agraït a Catalunya el PP. Amb només esmentar el nom maleit –Catalunya– saben que les masses s’arremolinen, la Fiscalia s’obre de cames, alguns jutges es llepen els dits de gust, les forces de seguretat de l’estat se senten  enfervorides perquè encara ressonen a les seves orelles l’arenga popular “a por ellos, oé” i la ciutadania que configura la seva marca blanca els dona el suport just per apuntalar-los, encara que amb el container preparat per recollir les restes del naufragi quan el castell s’ensorri, és ben veritat.
També és veritat que, en les dates recents, aquest castell de cartes que havia resistit amb prestància l’assetjament de la corrupció que els desbordava per tots els fronts, comença a desencolar-se. El maleït embolic dels màsters de la Universitat Rei Juan Carlos –que al pobre emèrit només faltava que li embrutessin el nom amb aquest frau tan descarat–, amb una Cristina Cifuentes suïcidant-se amb gallardia, seguint el clàssic procedir de l’hidalgo espanyol de “sostenella y no enmendalla“, està resultant un inesperat i fecund taló d’Aquil·les. I sembla que encara hi ha més ensarronada acadèmica presumptament -¡presuntament! – relacionada amb gent del PP. Quina puta mania aquesta de redecorar-se el currículum com qui posa embellidors en el seu vell cotxe, a base d’enganyifes, amiguismes i relacions nepòtiques. Però si tots sabem que ni el diputat ni el ministre ni l’alcalde hi són pels seus coneixements, no cal res més que sentir-los parlar. Aquest afany de titolitis aconseguida amb trampes constitueix un clar menyspreu  vers al coneixement i una evidència del propi complex d’inferioritat cultural. La bossa de Louis Vuitton i el màster en la URJC està a l’abast de qualsevol militant de pro.

Han aconseguit que el seu maleït cercle de perversió malmeti també l’àmbit acadèmic. Si als súbdits els havien llançat, per activa i per passiva, el missatge de què idiotes que sou, amb el cinturó premut i passant-les putes, quan és tan fàcil fotre mà als diners públics, ara s’enfoten dels estudiants que li posen hores, esforç i colzes a una obstinació que pels de la pomada és tan sols qüestió de mentides i falsificacions. Han corromput la Universitat també, com abans ho van fer presumptament -¡presuntament!- amb l’administració pública i la justícia.
Han creuat massa línies vermelles. Perquè, encara que El País i la Razón i la massa coral mediàtica, a l’uníson, els propaguin les consignes i els amplifiquin els anatemes, és possible que, en un llunyà racó d’Europa, un modest tribunal provincial els pari els peus i els posi davant d’un mirall vergonyant.
La penúltima? Treure del barret de copa el fantasma del terrorisme, que això sempre funciona. I no ho han fet per denunciar Jiménez Losantos per amenaçar amb explosions les cerveseries de Baviera i segrest dels alemanys que viuen a les Balears, que aquest, encara que incòmode, és de la seva corda, sinó per aplicar la llei antiterrorista a tothom a qui puguin vincular amb els CDR. Aclareixo que ni justifico ni dono suport les accions més extremes d’aquests comitès, però és evident que no han anat més enllà del que solen fer la majoria de piquets de vaga. I això, ho sé jo i ho saben els del PP, no és terrorisme. Terrorisme era ETA. Terrorisme va ser el 11M. Terrorisme va ser el que vam viure a Barcelona i Cambrils l’agost de l’any passat. Passa que, segons he pogut saber casualment de fonts judicials, la consigna entre la Guàrdia civil és la de provar que s’està ordint una renovada Terra Lliure. I, preventivament, ja veuran com la Fiscalia acusarà de terrorisme a tot el que es mogui. A tot el que es mogui a Catalunya, és clar.
És evident que “House of cards” està en la seva última i definitiva temporada. La temporada final.

 

Etiquetat , , , ,

…I si el verb no es va fer carn?

De forma intermitent però obstinada, apareixen estudis, teories, relats novel·lats fins i tot, que afirmen –i procuren demostrar-ho històricament– que Jesucrist no va ser un personatge real, sinó una llegendària figura de ficció com Sherlock Holmes, Indiana Jones, el Quixot o Superman. En aquesta ocasió, la notícia recurrent s’ha colat per casualitat a la Setmana Santa en la que la ministra De Cospedal ha ordenat arriar la bandera a mig pal en senyal de dol per la mort de Jesús de Natzaret. Coses de l’esperpent nacional, d’aquesta mania que els ha agafat als ministres del PP de barrejar la gimnàstica amb la magnèsia.

Resulta que després de vint-anys d’estudis sobre l’assumpte –que ja són ganes– l’escriptor navarrès Fernando Conde Torrens ha conclòs –i explicat en el seu llibre “Año 303. Inventan el cristianismo“– que Jesús és un dels fakes més grans de la història de la humanitat i que la religió cristiana es va forjar, va prendre cos i divulgar, a partir del segle IV amb la decisió de l’emperador romà Constantí d’imposar en el seu imperi una religió monoteista uniforme. Segons Fernando Conde, la idea la proposà Lactanci, mestre de retòrica i apologista cristià, instructor de llatí del fill de Constatí, teoritzant que la supervivència de l’imperi només era possible si s’aconseguia la submissió dels romans a un únic déu. O sigui que, segons l’historiador navarrès, no hi va haver un sol cristià a Roma (i per tant no van ser perseguits, ni martiritzats, ni devorats pels lleons) fins que l’any 313 Constantí va imposar la nova religió. Per això, escriu Conde, els quatre evangelistes i els seus textos són una manipulació de l’esmentat Lactanci i d’Eusebi, bisbe que fou de Cesàrea i escriptor dels primers relats sobre el cristianisme primitiu. Pedro Conde, com han fet d’altres historiadors negacionistes, atribueix a aquest equip assessor l’única referència més o menys contemporània que existeix de Jesús, la de l’historiador Flavi Josep, en introduir-la furtivament en els seus textos: “els historiadors amb seny ja troben que aquesta cita de Jesucrist no encaixa en el lloc, ja que talla dos passatges que tenen una perfecta unió entre ells. És a dir, que ja hi ha sospites que el testimoni flavià és una falsificació i, a més, han aparegut proves que es tracta d’una interpolació“.

Doncs res, un cop més, els historiadors s’emparen en el sentit comú perquè el que resulta veritablement difícil, si obviem les qüestions estrictament de fe, és demostrar científicament l’existència de Jesús. Però això no treu el gran mèrit de la pervivència de l’Església Catòlica i de les altres Esglésies cristianes. Mantenir durant gairebé dos segles un lobby d’influències polítiques tan pertinaces com decisives en l’esdevenir de la humanitat i, alhora, una societat anònima que ha obtingut un compte de resultats tan brillant sobre la base d’un personatge de ficció, té un mèrit enorme. S’ha de reconèixer i, amb la distància que dóna el pas dels segles, felicitar Constantí el Gran i el seu equip assessor per la visió que van tenir de futur que els col·loca al capdamunt del rànquing d’emprenedors. Al seu costat, Bill Gates o Amancio Ortega semblen uns aficionats.

I encara que, de forma contumaç, apareguin erudits franctiradors que neguin l’existència de Jesucrist, això no afecta per a res les esglésies cristianes, divinament consolidades, ni els seus fidels seguidors, que aquesta minúcia històrica no els farà trontollar la seva fe. En el terreny de les creences, desmantellar l’intangible amb arguments científics ha esdevingut sempre un esforç en va i un fracàs estrepitós en el decurs dels segles.

Més dur pot resultar per a la feligresia cristiana, l’assumpció de l’estudi de la historiadora britànica Joan Taylor, les conclusions de la qual sobre Jesucrist, recentment publicades, indiquen que es tractava d’un senyor baixet (1,66 m.), tirant a lleig, de pell color d’oliva, ulls i cabell castanys, amb alguna desfiguració en el seu físic i, probablement, coix. Segons Taylor l’única descripció del físic de Jesús, abans que la crucifixió el convertís en un eccehomo, es troba en el llibre d’Isaïes i és molt succinta: “No tenia bellesa ni majestat que ens atragués cap a Ell, res en la seva aparença que ens el fes desitjar“.

Amb un treball històric tan destructiu i una realitat física tan cruel i despietada, Joan Taylor envia a pastar fang tota la imatgeria clàssica de Jesucrist que el presentava bell i resplendent, sovint ros i apol·lini com Jeffrey Hunter en “Rei de reis”, un bé de Déu d’ulls blaus.

Amb una descripció tan rònega i malagradosa, ni les fidels s’haguessin emocionat davant dels passos de Jesús del Gran Poder, ni les beates s’haguessin estremit davant de la imatge del Sagrat Cor, ni Santa Teresa de Jesús hagués descrit el seu èxtasi en el “Libro de la vida” d’aquesta manera:  “…Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto…”

 

 

 

Etiquetat , , , , , ,

Vente a Alemania, Carles.

En un recent article d’opinió, el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, li atribueix al jutge Llarena una utilització perversa del procés penal contra els líders independentistes catalans: “La interlocutòria és un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític. No és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge“. Aquesta deducció sorgeix a propòsit de la interlocutòria de processament dictada pel jutge Llarena on, segons la interpretació de la premsa, compara els presumptes delictes dels secessionistes catalans amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 (23 F) .

Modestament penso que Llarena no ha de ser, necessàriament, un tipus pervers. Més aviat crec que no s’assabenta. L’any 81 havia de ser un noi burgalès de 17 anys i probablement no era conscient de la magnitud de la tragèdia. No va saber, dedueixo, de la dimensió del segrest del Congrés amb els diputats dins. Ni de la dels trets de metralladora. Ni del se sienten, coño. Ni de l’objectiu planejat d’enderrocar el govern democràticament constituït. Ni de portar al paredó a alguns dels parlamentaris. Ni del complot al qual es van sumar diversos capitans generals traient els tancs al carrer. Ni de la presa, fusell en mà, de TVE. Ni del pànic que va provocar a Espanya, a tots els nivells, aquella nit infausta de dilluns. Si ho hagués viscut amb la intensitat que ho vam patir altres no gosaria establir una comparació tan aberrant i inversemblant, encara que compti amb la complaença i l’aplaudiment del govern central, dels seus acòlits i palmeros i d’aquesta legió d’espanyols ungits per l’odi i la set de revenja. Si ens fixem en els detalls que, a grans trets, he descrit, queda clar que no té res a veure un fet amb l’altre. Cal ser molt curós amb les comparacions, senyor jutge.

És com els que comparen el previsible lliurament de Carles Puigdemont per part de la policia alemanya a l’espanyola, (que tant entusiasme ha despertat en el ministre Zoido que l’ha venut com si hagués caçat per fi l’enemic públic número u), amb la detenció i lliurament, fa gairebé 80 anys, del també president Lluís Companys per part de la policia alemanya (la Gestapo, llavors), al govern de Franco. És diferent, vegem-ho. A Alemanya ja no existeix el nazisme. La Gestapo va ser dissolta. I a Espanya, el franquisme…, doncs tampoc. A més, el lliurament de Companys va significar la seva execució immediata. La de Puigdemont, si es produeix, pot comportar només trenta anys de presó. Evidentment no és el mateix. És semblant, sí, però no és el mateix. I no és just demonitzar Alemanya, tot i el mal gust de boca que van deixar entre el catalanisme alguns empresaris d’aquell país quan van menysprear a Barcelona al president del Parlament, Roger Torrent, en aquell acte, paradigma de la mala educació germànica.

A més, segur que Alemanya contempla Espanya com un estat de dret homologable amb la resta de democràcies europees. Li ha explicat tantes vegades el president Rajoy a la Cancellera Merkel que estic segur que no en té cap dubte.

Ignora probablement que a Espanya hi ha una Fundació Francisco Franco que rep subvenció de l’estat. Una cosa així com si a Alemanya pervisqués una fundació Adolf Hitler mantinguda amb fons públics. No, potser això no ho entendria la Cancellera.

Com tampoc entendria que algú reclamés al seu país el títol de Duquessa de Hitler, com Carmen Martínez Bordiu reclama avui el ducat de Franco i el corresponent títol nobiliari de Duquessa i, alhora, Gran d’Espanya, que el rei emèrit va concedir per decret a la seva mare el 1975 “en real estima a donya Carmen Franco Polo i en atenció a les excepcionals circumstàncies i mereixements que en ella concorren“. Bé, potser sí. Com a dona comprensiva que ha de ser, entendria que, encara amb el cadàver calent del dictador, el nou monarca tingués un detall d’agraïment cap a l’única filla del general que va restaurar la nissaga borbònica al tron, ​​garantint per a la seva altesa i els seus descendents una vida de afalac, luxe i poder com potser mai van somiar. Sí, segur, Angela Merkel entendria que de ben parit és ser agraït, però potser pensaria que passats quaranta anys i morta la concessionària de tan ominós ducat, ha arribat el moment de tancar l’assumpte, revocar el decret i repetir a la tele allò de “ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” que tan bé li va quedar l’altra vegada.

En tot cas, Mariano Rajoy hauria d’explicar-li a Angela Merkel que mentre que Adolf Hitler va perdre la seva guerra i diuen que es va suïcidar en el seu búnquer, Francisco Franco va guanyar la seva, va governar al seu caprici quaranta anys i va morir plàcidament, entubat, però plàcidament, en el seu llit, deixant-ho tot lligat i ben lligat. Com s’ha anat demostrant.

Etiquetat , , , , ,

Els reis del mambo

Encara em tremolen les cames. Va succeir diumenge passat i quan ho recordo –encara no m’ho he pogut treure del cap– em recorre l’espinada una esgarrifança i noto en el meu interior el desassossec. Immediatament em ve al cap el que podia haver ocorregut i sento com si em faltés l’aire. Qüestió de pànic.

A mig matí lluïa el sol i per on jo transitava es respirava tranquil·litat, poc trànsit. Circulava amb cotxe –em sap greu, ja sé que això no és modern ni ecològic ni sostenible, estimada alcaldessa Colau, però per què haig a mentir?–… Circulava amb cotxe per un carrer de direcció única i un sol carril útil. En arribar a l’encreuament vaig reduir la marxa perquè hi havia un pas zebra i els edificis de les cantonades m’impedien veure més enllà del que hi havia a les estretes voreres. Amb un gest automàtic vaig mirar a dreta i a esquerra i com que no hi havia ningú disposat a creuar, vaig trepitjar l’accelerador amb cura perquè tampoc tenia prou visibilitat per adonar-me dels cotxes que podien venir, sobretot des de la meva esquerra.

No el vaig veure, juro que no el vaig veure. Va aparèixer de sobte des de la vorera dreta i va creuar el pas zebra amb bicicleta com una exhalació, orgullós de creure que l’emparava la preferència, supremacista pel que fa als fràgils vianants i als contaminants automobilistes. Vaig clavar el fre i, si no hagués estat pel cinturó, gairebé surto llençat contra el parabrises. El vertiginós aparegut no va tenir temps de reduir la velocitat; això sí, va ser prou hàbil com per escapolir-se de la meva escomesa sense frenar ni caure, alhora que es va girar i em va disparar una mirada d’odi infinit mentre remugava una maledicció fàcilment deduïble que no vaig sentir perquè anava jo amb les finestretes tancades. Era un home d’uns quaranta anys, prim, duia ulleres de sol i bigoti i es cobria amb una gorra a joc amb la seva indumentària de ciclista de diumenge. Va desaparèixer tan vertiginosament com va aparèixer. I allà, a la cantonada, em vaig quedar quiet, adolorit de la cama dreta per la pressió sobre el fre, aclaparat. El podia haver matat. M’ho vaig repetir mil vegades. El podia haver matat.

No passava ningú, cap cotxe darrere meu fent-me llums perquè em mogués. I quiet, parat, un cop recuperat de l’ensurt, vaig maleir el suïcida vestit de ciclista dominical per anar a tota llet per la vorera quan, en aquest carrer a la qual jo anava a accedir, els ciclistes circulen majoritàriament, que no tots, per la calçada, per creure que té preferència en el pas zebra, corrent en bicicleta a tota velocitat quan el que hauria d’haver fet –cosa que gairebé cap ciclista fa– era baixar i passar a peu a velocitat de vianant. Així ho estableix el codi de circulació i així ho incompleix tothom que cavalca sobre dues rodes.

Ha estat tal l’afany per convertir Barcelona en la capital de la sostenibilitat i del ciclisme urbà –entenc que empesos per la pol·lució que genera la densitat motoritzada i conscienciats per l’esquerra utòpica– que, com se sol dir, s’ha posat el carro abans que els bous. S’ha incentivat la fe en el pedaleig abans de crear una cultura convivencial entre els diversos actors del carrer, abans de conscienciar els nous i multitudinaris genets del bicicle de les obligacions inherents a la seva condició. Se’ls ha fet creure –en l’esforç per consolidar ràpidament l’ús de la bicicleta als carrers de Barcelona– que eren els reis del mambo i els salvadors del planeta, i molt em temo que s’ha creat un monstre difícil de controlar.

Llegeixo, a propòsit del tema, que l’Ajuntament barceloní va imposar l’any passat 6.500 multes a ciclistes per saltar-se semàfors, circular per on no ho havien de fer, portar posats els auriculars… No sé si són moltes o poques sancions –encara em temo que poques–, ni quin percentatge han aconseguit cobrar, però amb els anys que portem d’orgull ciclista i per la meva experiència personal en l’observació permanent d’infraccions de tota mena, mai he vist un municipal deturar un ciclista infractor i sancionar-lo. Mai.

No sóc un convers del ciclisme, ja no tinc edat, però sóc molt capaç de posar-me al seu lloc i entendre’ls. Deuen sentir-se tan guais, tan estupends, tan ideals de la mort des de la seva ecològica i mimada cavalcadura, se saben tan posseïdors de la veritat suprema, que han de considerar que els semàfors, la prohibició de circular per les voreres, l’ús exclusiu per vianants del pas zebra i el codi de circulació en general, està fet per als pringats del carburant, residuals supervivents d’una civilització que s’extingeix. Ells són el futur, els hi ho han dit i repetit. Seva és la ciutat. Però algú ha de començar a conscienciar-los que també la bicicleta és una màquina de matar… I de morir.

Etiquetat , ,

Mamelles grosses

Encara que han passat dies de l’inici del rebombori, amb el seu permís benèvol, voldria tornar al cas de les presumptes mamelles grosses de la Consellera d’Ensenyament, doncs la cua de l’afer encara remena i remenarà per molt de temps . Ja saben, la conversa telefònica privada entre el qui en aquell moment era el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, i Josep Caparrós, alcalde de Sant Carles de la Ràpita, que Susanna Griso, imagino que després d’un gran esforç periodístic d’investigació i recerca, ha fet sentir en el seu programa matinal. Se suposa que la policia, perseguint sediciosos, traïdors, rebels, malversadors i agitadors de masses relacionats amb el procés i el referèndum, tenia punxat el telèfon de Salvadó, i l’home, mostrant un cop més la imperícia dels nostres governants que ens ha portat al desgavell actual, es va deixar anar amb el seu amic en una conversa de “happy hour” sobre les dificultats de trobar una nova Consellera d’Educació per substituir la dimitida Meritxell Ruiz, l’apoteosi de la qual (conversa) arriba amb el comentari de Salvadó: “Sí mira, perquè aquí, a la que tingui les mamelles més grosses li dones el càrrec. I ja està. I et quedes tan ample“. Això divulgat el 9 de març, després de l’èxit desbordat de les manifestacions del dia 8, en plena efervescència antimasclista, quan tots els polítics del país –excepte Dolors Montserrat, que mai s’assabenta de res– es declaraven  entusiàsticament feministes de tota la vida, va tenir els efectes d’una bomba antipersones.

No conec Salvadó ni Caparrós, no puc posar la ma al foc per ells. Però sí que conec col·legues i/o amics, que juraria que no son xenòfobs, ni homòfobs, ni masclistes, però que en conversa distesa i privada els he sentit explicar acudits o deixar comentaris absolutament masclistes, o homòfobs, o xenòfobs, però que sentits en el context d’aquella conversa no anaven més allà de la ximpleria distesa. De la collonada.

I es que la privacitat robada i exposada a l’aparador mediàtic es demolidora. La policia ho sap. Els periodistes ho saben. Els polítics ho saben. I vet aquí les filtracions. Com va passar amb el cas del vídeo de Pedro J. Ramírez de l’any 1997, que recordaran: “El vídeo es va gravar –escrivia Arcadi Espada l’any 2002– i es va distribuir perquè el director d’El Mundo hi apareixia vestint un cosset (corpiño) femení, diuen que rosat i, especialment, perquè la seva parella el sodomitzava amb un vibrador, després (o potser va ser abans) de pixar-se-li. El joc eròtic de la humiliació en què el periodista havia participat es convertia, a través de l’enregistrament i distribució de les imatges, en una humiliació pública real que va adquirir immediatament el perfil de la venjança”.

O com la conversa telefònica que va donar la volta al món entre Carles d’Anglaterra i Camilla Parker Bowles, l’any 89.

Carles–Si pogués viure ficat en els teus pantalons seria molt més fàcil!

Camilla– [Rient] En què et vas a convertir? En unes calces? Vaja, així que et vas a convertir en unes calces?

Carles–Déu no ho vulgui; en un Tampax.

Tot i que la conversa que va divulgar Antena 3, en passar de l’àmbit privat a l’escena pública, em sembla vergonyosament masclista i xenòfoba, impròpia de polítics amb poder de decisió, personalment, el que m’ha amoïnat i deixat de pasta de moniato és constatar la manera surrealista de formar Govern, d’escollir Consellers i Conselleres, de substituir els que marxen, que es desprèn de la conversa enxampada i divulgada. El comentari de l’alcalde Caparrós “Què em dius ara, estan destrossats aquesta gent, tio!“, referida al Govern, és molt descriptiva. No vull fer sang i tot plegat em provoca una basarda infinita, però comença a explicar el fiasco de la proclamació fallida, la mentida de les estructures d’estat, l’enganyifa del reconeixement internacional. A tot això s’hi afegeix el trist espectacle dels darrers mesos de discussions entre PxCat i ERC pel repartiment de les Conselleries i els noms dels seus responsables. Així que formen un Govern sense tenir President, que és qui em pensava que decidia aquest nomenaments per tal de tenir un equip propi i de confiança.

Ai, ai, ai que prendrem mal. Vull dir, més mal encara.

Si Artur Mas prometia un govern dels millors, el govern crepuscular de Carles Puigdemont, segons es desprèn de la conversa afanada al que fou el seu Secretari d’Hisenda, intentava salvar els mobles amb un govern de mamelles grosses.

Etiquetat , , , , , ,

La pell fina

La setmana va començar moguda. Sacsejada i agitada per la nova proposta d’ERC per desencallar el col·lapse polític català que ja arriba a cotes de surrealisme i inversemblança difícilment imaginables en períodes anteriors, a remolc de l’immobilisme i l’entossudiment del Govern Central i de l’opinió publicada de Madrid. Una proposta vehiculada a través de l’article de Joan Tardà a El Periódico, que, després d’esplaiar-se en diverses consideracions que condicionen l’actual conjuntura, va entrar a matar: “…l’independentisme només tindrà èxit si entén que ha d’acumular forces…” “… En aquest sentit, el republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha d’obrir vies de diàleg franc (el municipalisme pot ser un bon laboratori) amb el socialisme català del PSC de Miquel Iceta que ha de decidir si es planta o abona la involució dels drets i llibertat… ” “… Caldrà també que en l’independentisme hi hagi menys tripes i més cervell…” “…Una victòria a les urnes que obliga a una governació de progrés, valenata, desacomplexada, exercida des de la Generalitat, que reuneixi als interessos de la ciutadania al marge de la seva adscripció ideològica, al marge de que es sigui o no independentista...”

Òndia. Esquerra proposant una altra vegada el tripartit i llençant els pedecatians i els cupaires a la paperera de la història. Immediatament, la pell fina del sobiranisme es va esquinçar i les xarxes socials van metrallar Tardà d’improperis. Allò de sempre, ja se sap: traïdor, covard, botifler. Un clàssic.

Dilluns, a la tertúlia de Basté, Baños i Sardà, a propòsit de l’article de Tardà, se les van tenir. Va començar Baños:

–Hem de convèncer, sinó el Sardà que es faci republicà, que jo ja veig que és impossible, sí que entri en un camp nou que es el camp de la… (inintel·ligible per mala vocalització) de la democràcia, que es un camp…

–Escolta Baños –va interrompre Sardà–, ets…, les dues coses que acabes de dir, hauries de despertar-te i tornar a plantejar-te el que dius.

–Per què? –preguntà Basté (em sembla que era ell).

–Perquè ha dit que el Sardà i determinada gent vinguin al bàndol de la democràcia i del republicanisme –va respondre l’esmentat.

–No…, deixa’m parlar… –va demanar Baños.

–Sí, et deixo parlar, però de moment, el que estàs dient són falòrnies de capsigrany. Millora, procura millorar, i no ens obris les portes d’on no volem entrar, som nosaltres els que t’invitem a venir a la lògica.

Aleshores va intervenir Basté pet deixar clares les coses.

–Si hi ha una persona que està indignada per la presó de Junqueras, aquest és Xavier Sardà.

I Sardà, després de moltes anades i tornades, recomanà:

–Analitzem les paraules de Tardà, del que signifiquen, però hauríem de tenir molta cura en aquest país de deixar enrere paraules com traïdor, com botifler…

Xavier Sardà coneix bé les ires dels hiperventilats amagats en les xarxes socials. Com Santi Vila, que s’ha passat la setmana parlant en tots els mitjans del seu llibre “D’herois i traïdors”, on reflexiona sobre el Procés. “2018 ha de ser l’any de la rectificació, no de la ratificació”, ha explicat, i de nou la pell fina ha rebentat per les costures. L’ex-conseller, amb llibre o sense, és una de les dianes preferides dels hiperventilats. La hi tenen jurada des que va abandonar el Govern, poc abans del Big Bang.

Què ens ha passat perquè els que no són enfront sinó en una banda, rebin insults en lloc d’arguments amb què rebatre’ls? Algú podrà aturar pacífica i assossegadament aquesta bogeria? Per a quan el sentit comú, la perícia política i la constatació de la realitat?

Sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb Tardà quan demana més cervell i menys tripes. I amb Sardà quan recomana deixar enrere paraules com traïdor i botifler.

Només amb sensatesa i habilitat evitarem la sorneguería dels de la vorera de davant. I, de moment, tindrem molt de guanyat.

Però la cerimònia incorregible de la confusió, continúa.

A la seva esquena, Mariano!

Crec que és el meu deure, com a ciutadà de bé, avisar-lo, Presidente, de la que li caurà al damunt. Potser vostè no ho acabi d’intuir ben bé, perquè, segurament, entre el fúting amb fre del matí i la lectura del Marca, se li passa el temps que no vegis, però a la seva esquena hi ha una legió de jubilats i pensionistes que li tenen ganes; a vostè i als insensats del seu voltant que li riuen les gràcies i no deixen de posar llenya al foc amb les seves declaracions provocadores.

Mariano, cregui’m, que els pensionistes tenen molta mala llet. Estan tan fotuts i tenen tan poc a perdre amb la miserable almoina, que no li perdonaran, per anys que visquin, que s’hagi fos el fons de les pensions i els doni una dativa propina mesquina del 0’25% d’augment quan l’IPC puja el que puja. I avui en dia viuen anys i més anys i el ressentiment no s’esvaeix. I encara que alguns estan xungos i, malauradament, no se’n assabenten, la majoria mantenen la lucidesa i el sentit comú i no perdonen que es passi el dia venent que l’economia va de puta mare i ells en la misèria. Estan escaldats i en les pròximes eleccions no els comprarà el vot amb un passeig en autobús i un entrepà. I molt menys amb una promesa del tipus pastanaga de Montoro, perquè ja no se’n refien. O és que no li han passat les imatges de l’altre dia quan es van manifestar en massa a quaranta ciutats d’Espanya i amb una cara de cabreig que ni li explico? Li aconsello que estigui atent, que vagi en compte, que vigili sobretot l’esquena perquè vindran per allà.

Observi, Mariano, que els jubilats no són com els catalans que els hi claves una estomacada i una altra i una altra encara i, com van de pacifistes, posen l’altra galta i et faciliten la repressió que és un contento. I com són multitud, una milionada, els piolins s’ho passen pipa amb les porres i les bales de goma jugant al pim-pam-pum amb ells. Això sí que és entretingut i li proporciona molta gresca, molta munició per a la seva parròquia. I, per si amb això no n’hi hagués prou, quan els seus amics de la jurisprudència acollonen els seus líders i els amenacen amb la presó, confessen que tot plegat no anava de veres, un gest per quedar bé. Que a ells la Constitució els cau simpàtica i el 155 és estupend i que, per descomptat, l’acaten, només faltaria. Com molt bé va dir en el seu moment, “els catalans fan coses”: es pengen un llacet groc al pit, una cucada, es manifesten tranquil·lament amb la seva família i els nens, coregen “independència”, amb accent a la à en el minut 17 i 14 segons en cadascuna de les parts del partit del Barça al seu estadi, embogeixen colpejant cassoles, i si un dia els dóna el rampell, et munten una mani fent el pi. Fan coses, vostè ja ho sap. I quan la seva vicepresidenta/virreina Soraya es vanta d’haver escapçat el procés, a l’estil Salomé, ho entomen sense fer escarafalls. Són les seves coses, què li haig d’explicar. Però vostè a la seva, Mariano. Ni s’immuti (a vostè li ho diré!). Vostè als seus purs, al seu Marca i a practicar l’estaquirot, convençut que qui dia passa, any empeny, que diuen ells en la seva llengua vernacla, i que mai més la raó derrotarà la força (què babaus els qui pensen el contrari , oi vostè?). Així que llenya al mico, que és de goma…, i a sobre català. A por ellos, oé.

Però els jubilats i pensionistes no van d’aquest pal, ni somniar-ho. Aquests són com els zombis del “Thriller” de Michael Jackson, surten de sota de les pedres i porten reflectida la ira en els seus rostres. De patir, d’aguantar, de que se’ls rifin i se’ls riguin a la cara.

I no se li acudeixi enviar-los-hi la Soraya (Sáenz de Santamaría, no se m’enfadés pas) perquè els renyi amb aquest to perdonavides que acostuma, perquè aquests la tornen feta un nyap  i amb els cabells esvalotats.

Miri vostè, ja sé que fa mandra, però això cal prendre-s’ho seriosament. És el seu gra al cul al final del seu periple. Ja he llegit que el seu ministre d’Hisenda està rumiant un apanyo, però més val que l’avisi que el personal no està per malabarismes ni estratagemes. S’ha abusat massa de la retallada i els jocs de mans pel que fa als temes socials, fent volar coloms amb el truc dels plans de pensions, el retard de la jubilació i la congelació de les pujades referides a l’IPC. Ara toca donar la cara, sense subterfugis ni bajanades. Perquè, com va deixar anar per la tele un pensionista cabrejat, no es tracta de comprendre que hi ha massa jubilats per tan pocs treballadors. Es tracta que hom ha cotitzat durant més de quaranta anys i aquests diners que li regategen de la pensió són seus. O com va tuitejar Errejón, “assegurar les pensions dels nostres fills i nétes passa perquè el PP deixi de saquejar la guardiola de les pensions i els bancs tornin el deute pendent que tenen amb la ciutadania“.

O s’ho pren seriosament i rescabala als pensionistes de tant desgavell o les pensions seran la seva tomba (política, és clar, no em mal interpreti).

Etiquetat , , , , ,

Olé Olé i molt més olé encara

Si jo fos espanyol, és un dir… Bé, no, rectifico i torno a començar perquè jo ja sóc espanyol: ho diu clarament el meu passaport i el meu carnet d’identitat, i, en cas de dubte –torna a ser un dir–, l’acatament del article 155 de la Constitució, imprescindible perquè no et fiquin a la presó per rebel·lió, sedició, traïció, malversació, tumultuositat, algaravia i rebombori, implica l’acceptació de l’esmentada nacionalitat, només faltaria. Així que, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriótica, la que practiquen i enorgulleix els votants del PP i Ciutadans i una gran part dels del PSOE, l’altra nit, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, se m’hagués posat la pell de gallina i, embargat per l’emoció, el meu cor hagués pugnat per sortir-se’m del pit. ¿Són capaços d’imaginar-s’ho? La cosa anava de celebrar el concert del trenta aniversari de professió de Marta Sánchez, i en aquest moment màgic de l’últim bis, o sigui, la cirereta del pastís, va la cantant i, inopinadament i sense que ningú l’hi ho demani, senzillament acompanyada d’un piano ( i un pianista, és clar), sorprèn tothom amb la interpretació de l’himne espanyol però amb una lletra nova, de la seva pròpia inspiració, que pretén transmetre l’enyorança i el patriotisme que li brolla de les entranyes quan és lluny d’Espanya, sobretot a Miami , on ha residit darrerament. Ella vestida de vermell de cap a peus com la samarreta de la selecció i, darrere, els reflectors en contrallum projectant els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Redéu! El públic és que no va poder contenir-se i va esclatar en aplaudiments entre estrofa i estrofa fins arribar a l’apoteosi final, amb una ovació memorable.

Per descomptat, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriòtica que tant es porta, entendria els comentaris entusiàstics de les patums del patriotisme com Mariano Rajoy (“Muy buena iniciativa. La inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados“) o Albert Rivera  (“Valiente y emocionante Marta Sánchez poniendo letra y corazón al himno nacional”) o Rosa Díez (“La España constitucional se despereza”) o García Albiol, que ha demanat que aquesta lletra esdevingui l’oficial, o Gonzalez Pons, que proposa que Marta Sánchez canti el seu himne i la seva lletra sobre la gespa del Wanda Metropolitano quan la final de la Copa del Rei (la de les xiulades que ja s’han convertit en tradició). Aquestes dues últimes iniciatives tenen, fins i tot, el seu compte de recollida de signatures a la plataforma Change.org.

Però malauradament per a mi i pels meus possibles, no sóc per res espanyol de l’espanyolitat megapatriótica. Sóc espanyol per imperatiu legal, resignat, escèptic i perplex –que no sorprès– per la rauxa que li està entrant al personal després de l’oportunisme populista de Marta Sánchez. Entenc que addictes a la lectura del Marca fingeixin emoció literària davant del bunyol de la lletra de la que va ser veu d’Olé Olé, que deixa anar cursileries tan melindroses, tòpiques i efectistes com aquestes: “…Rojo, amarillo, colores que brillan / en mi corazón y no pido perdón. / Grande España, / a Dios le doy las gracias / por nacer aquí, honrarte hasta el fin…”, però el fet cert, incontestable, és que la lletra que mou la fibra d’aquesta positura patriòtica a la que s’han apuntat PP i Ciutadans, sobretot, és dolenta de solemnitat. A Sabina, almenys, quan ho va intentar, li van sortir uns versos republicans que, evidentment, cap pròcer va proposar institucionalitzar: “Ciudadanos, / ni súbditos ni amos, / ni resignación / ni carne de cañón. / Pan amasado con fe y dignidad / no hay nada más sagrado que la libertad”.

Però jo em quedo amb la versió que em van obligar a aprendre i a cantar els Maristes de Sants –sí, els mateixos de l’escàndol de pederàstia– que era el de Pemán, amb aquest toc feixista del braç enlaire: : “¡Viva España! /  Alzad los brazos hijos / del pueblo español / que vuelve a resurgir. / Gloria a la Patria que supo seguir / sobre el azul del mar el caminar del sol”. Em quedo amb ell per a escarni dels que van pactar la transició i van redissenyar la seva simbologia. Perquè, tot i que la Marxa Reial, o anteriorment la Marxa de Granaders, ve de lluny –del segle XVIII, crec– i només s’ha apartat discretament quan el Trienni Liberal i durant la Primera i la Segona República, per a algunes generacions que encara respirem és, sobretot, l’himne nacional del franquisme, i hagués estat un detall de voluntat democràtica i de ruptura amb el feixisme patit, que ens l’haguessin reemplaçat. Creu i ratlla. Però no, perquè mantenint els símbols es deixava clar d’on veníem, per si de cas en tinguéssim algun dubte. I així passa el que passa, que un dia arriba la Marta Sánchez i li entra el furor patrioter i ens col·loca el nyap: “Vuelvo a casa, / a mi amada tierra, / la que vio nacer / un corazón aquí. / Hoy te canto, / para decirte cuanto / orgullo hay en mí, / por eso resistí…

Com s’ha demostrat, allò del “chunda, chunda” és infinitament més adequat i popular. I poèticament superior, em fa l’efecte.

Etiquetat , , , , , ,

Una ocurrència tavernària

Es ben cert que quan a hom li vessa l’alcohol per les orelles se li poden escapar veritats com a punys que el pudor, la prudència o la conveniència habitual no possibilitarien, o bé deixar anar sense control ni mesura ocurrències o barbaritats que els seus confrares d’embriaguesa celebren amb riallades sonores a punt de partir-se el pit. Bajanades de borratxos que es diu; la cosa és ben sabuda i no se li dóna més importància. Però és probable que, a l’espectador ocasional, aquell que passava per aquí i que no va pet, la pocasoltada li pugui semblar, sinó ofensiva, quan menys patètica.

Jo no hi era present quan la borratxera, però sembla que l’ocurrència tavernària ha caigut bé entre el quintacolumnisme subjacent i la seva claca de més enllà i la ximpleria s’ha fet viral i ha estat celebrada amb alegria i tota la parafernàlia pròpia de l’aquelarre digital que estem patint, on la informació –el periodisme, en definitiva– ha estat substituït pel comentari irreflexiu, el tuït com graciós o l’insult des de l’anonimat.

Estic fent referència a Tabàrnia, és clar. Aquesta broma que ha anat agafant cos amb el clar objectiu de ridiculitzar el moviment independentista català, parodiant –sóc generós amb el terme– les seves formes i maneres de fer. La veritat és que s’ho han rumiat: La entelèquia de embriagats sembla que té bandera, i mapa i, fins i tot, president. Aquest mena d’Ínsula de Barataria ha posat a Albert Boadella al capdamunt del virtual nou estat. Un president bregat en la farsa teatral –és un dels millors i més àcids dramaturgs dels últims cinquanta anys– però immers en un odi visceral contra tot el que faci olor de catalanisme. Un odi fonamentat en la seva infausta relació amb el pujolisme que ha anat estenent cap a tot allò que es derivi d’aquell període, bé sigui la normalització lingüística, o els mitjans audiovisuals públics, i ja, per extensió, un odi exacerbat a tot allò que, des de Catalunya, flairi a defensa de la seva identitat.

Aquesta obsessió l’ha sabut inocular en el que ha estat el seu muntatge més reeixit, la fundació del partit polític Ciutadans/Ciutadans, que són els que amb més delit han acollit la proposta. S’ho han pres seriosament, o això han manifestat. Amb l’ajut dels mitjans de major popularitat i influència d’Espanya, que parlen de Tabàrnia amb una naturalitat insidiosa que sorprendria si no fos per l’enorme fal·làcia que amaga, fàcilment detectable, igual que la seva càrrega de rancúnia, la bajanada, l’ocurrència tavernària es va escampant com una taca d’oli malgrat la seva feblesa històrica, demoscòpica i sociològica. Hi ha terreny abonat per a això. La broma pretén posar un mirall al procés independentista. Però a la dreta espanyola sempre li ha fallat el sentit de l’humor. Massa beateria, excés de por a la llibertat d’expressió, desmesurada afició a posar-li portes al camp, a perseverar en l’art de la prohibició, a escudar-se darrere de jutges i policies. Tabàrnia pretén segregar la Catalunya espanyola de la Catalunya genuïna (que ells consideren rural i barretinaire). Però la Catalunya espanyola, la que vota a Ciutadans i viu aquí com si ho fes en una ciutat dormitori, està barrejada, integrada per descomptat que no, però barrejada fins i tot consanguíniament. I en aquestes circumstàncies o s’agrupen tots en una zona i es munten el seu propi Israel (caldrà inventar-se un Déu perquè els assenyali una terra promesa a l’atzar) o Tabàrnia seguirà sent una ocurrència tavernària que no anirà més enllà de la conya marinera.

A l’altre costat, és prou conegut el cúmul de despropòsits, imperícies i errors en què s’ha enfangat el Procés. El desori patètic que estem vivint des del 27 d’octubre resulta insuportable i algú ha de posar seny i sensatesa a aquest desgavell. Algú ha de fer política amb majúscules. Algú d’aquí amb capacitat d’aglutinar. No és imprescindible que siguin homes bons, bons ciutadans, bons catòlics. Només que siguin bons polítics. En cas contrari ens remataran amb el 155 i d’altres de similars que es treguin de la màniga i se’n fotran fent acudits dolents sobre la seva Tabàrnia i el que puguin seguir inventant, perquè saben que l’Espanya rància i el “Foro-coches” els encoratjarà i els riurà les gràcies.

Etiquetat , , ,