Monthly Archives: Març 2016

Fe i muntanyes (o platges)

 Aquesta setmana passada, La2 m’ha regalat un impagable viatge en el temps gràcies a l’emissió de la pel·lícula “El Judas” que Ignasi F. Iquino va rodar l’any 1952. Quan la Setmana Santa era indefugiblement santa, quan no hi havia escapatòria per altra cosa que pel recolliment i la devoció, quan totes les emissores de ràdio emetien exclusivament música clàssica (de la tele no en parlo perquè no existia), quan els cinemes i teatres tancaven a no ser que oferissin ficció sacra, quan els familiars anaven plegats d’església en església a “visitar monuments”, que es deia, quan de bon matí creuava el barri la processó del Via Crucis presidida pel Santcristo gros, que el treien a passejar uns homes forts que anomenaven portants,  mentre la feligresia cantava “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador…” i quan durant l’ofici litúrgic de les tenebres els nanos fèiem sonar els xerracs, amb un rebombori esfereïdor, amb l’objectiu –simbòlic, es clar– de matar jueus, la meva escola ens duia a veure aquesta pel·lícula en blanc i negre que trava amb enginy un argument ben típic del nacional-catolicisme de l’època amb la representació ¬vigent avui encara, i ben vigent– de la Passió d’Esparreguera. Rodada amb un repartiment bàsicament integrat pels veïns d’Esparreguera, actors aficionats de la Passió, amb les muntanyes de Montserrat com a decorat de fons i amb una banda sonora on se sentia “El virolai” i “Rossinyol”, la pel·lícula, que va protagonitzar un actor portuguès de moda, Antonio Villar, va aconseguir una autorització restringida perquè se’n fes una versió en català, gràcies a que el tema era tan fervorós i sacramental. Crec que, fins i tot, es va arribar a projectar en alguna ocasió especial, encara que a nosaltres ens passaven la versió en castellà.

Un salt en el temps i un sotrac a la memòria visual, perquè si bé diuen que la fe ha mogut muntanyes, a casa nostra han estat les muntanyes (nevades) i les platges les que han desplaçat la fe d’aquesta setmana que, anys enrere, fou de penediment i sagristia.

De totes maneres no és pas tot neu, sol i descreença. Sense anar més lluny, sé d’un home que explica que quan arriba la Setmana Santa sent dintre seu un desig indefugible de confessar-se. És aleshores quan convoca el seu mossèn de confiança –si pot ser en un tanatori, millor, perquè diu que els funerals infonen ganes de viure als essers sensibles.– i es descarrega del pes dels seus pecats en un raconet discret de l’edifici mortuori. Un cop alleugerit de tan feixuga càrrega i obtinguda la absolució, confessat i confessor pugen a un taxi i se’n van a Semon a celebrar-ho amb caviar  i xampany, que és creació de monjos (res de vodka, que el vodka amb el caviar és cosa de russos horteres, segons explica el pecador redimit). “Beber con tu confessor –reprodueixo textualment– es la comunión total, y Dios parece comparecer en la tercera copa, entre mis exaltaciones personalmente exaltantes y los fragmentos de la Biblia que él recita de memòria”.

Potser els lectors més grans es pensin que estic reproduint alguna de les clàssiques al·locucions de Tito B. Diagonal, personatge inoblidable de la ràdio creat per l’enyorat Jordi Estadella, que reclamava menys carril bus i més carril Lamborghini. Podria ser la seva reencarnació, certament, però no. Estic citant una columna d’aquests dies de Salvador Sostres.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Quan jo era un “veg-friendly”

Contemplo, esmaperdut per la perplexitat, com un bona part de les forces vives de l’Ajuntament de Barcelona han decidit declarar la ciutat ‘veg-friendly’, la qual cosa, a part de guai, significa que Barcelona esdevé pels segles dels segles una ciutat amiga de la cultura vegetariana i vegana (la vegana és un grau més que la vegetariana, més restrictiva), com si diguéssim bleda-friendly, per entendre’ns. A la pràctica, això vol dir que els dilluns tota alimentació que provingui de l’administració municipal haurà de ser completament vegetariana, que a tots els esdeveniments promoguts per la casa gran hi haurà opcions veganes i vegetarianes i que un cop a l’any s’organitzarà una mobile congress de la verdura o, com a mínim, un  dia de l’orgull vegetarià.

Per què el dilluns, es preguntaran vostès, animats pel seu esperit tafaner de lector inquiet? Perquè no hi ha peix fresc a Mercabarna i la verdura pot tenir sortida més fàcil? No pas. És que els nois i noies de l’Ajuntament s’han adherit al “Meat free Monday” –guai també, eh?– que és una campanya internacional de “dilluns sense carn”. El que no em queda clar és si totes les escoles i hospitals públics, així com menjadors socials, àpats de representació o banquets de regidors hauran de complir la norma. No sé, tampoc, si els representants municipals i els funcionaris, a casa, els dilluns, hauran de cenyir-se a la dieta vegetariana. I els càrrecs i funcionaris de la Diputació?

El regidor Alfred Bosch, sense que se li escapés el riure en cap moment, ha declarat que aquesta proposta “és una mostra de modernitat” i la regidora Maite Fandos ha afegit, molt seriosa, que “el vegetarianisme és un símptoma del tarannà obert i sensible de la ciutat”.

Estic d’acord i em solidaritzo com un ciutadà més, sense descollonar-me per terra, amb la iniciativa. De fet, de petit, a casa ja ho érem molt de “veg-friendlys”, una exageració. Encara que, com que estic parlant dels anys 50 del segle passat, i d’anglès no en sabíem ni s’estilava, no ens anomenàvem així sinó catòlics-apostòlics-i-romans i en lloc del dilluns ho fèiem els divendres. En dèiem abstinència en lloc de “Meat free Monday”, però el nom és el que menys importa. I si no complíem pecàvem, pecàvem de veritat, pecat mortal!, i podíem anar a l’infern (no immediatament, sinó en el futur, més enllà).

Tots els divendres de l’any, tots!, vulgues que no, havíem de celebrar el dia de l’orgull vegetal… Amb una important excepció. Es veu que com que Espanya sempre havia sigut tan catòlica de tota la vida i havia lluitat tant i tan bé contra l’infidel, un Papa li va concedir l’anomenada “Bula de la Santa Cruzada”, de manera que si en nom de la família anaves a la parròquia i pagaves un tant –que crec que a l’igual que els impostos actuals, depenia dels ingressos familiars, vull dir que els rics pagaven més que els pobres i se’n enorgullien– t’estenien per escrit, signat pel senyor rector, la butlla papal que t’autoritzava a saltar-te la dieta vegetariana tots els divendres de l’any, excepció feta dels divendres de quaresma que d’aquests no se’n salvava ni Déu.

Crec que aquest salconduit eclesial es va derogar l’any 1966. Però confesso que un dels meus hàbits era llegir a La Vanguardia del meu pare, el divendres, el menú d’abstinència que li servien a Franco. Si remenen l’hemeroteca dels anys cinquanta ho trobaran.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Què seria de mi si no fos per Bucaramanga?

L’altre dia vaig parlar telefònicament amb Bucaramanga. Ho faig de tant en tant. Es tracta d’una ciutat colombiana de mig milió d’habitants, a 380 km. de Bogotà, situada al nord-est del país, sobre la serralada Oriental (una branca de la serralada andina), travessada pel riu Suratà i, sobre tot, pel Río de Oro, que conserva algunes mostres valuoses d’arquitectura colonial i la casa, ­actualment museu,­ on va residir Simón Bolívar el 1828.

No hi he estat mai, però quan hi vagi el primer que hauré de fer serà tastar alguns plats de la gastronomia local com la pepitoria,  un guisat de menuts i sang de cabró barrejat amb arròs blanc o les hormigas culonas, abundoses els mesos de març i abril. a les que se les extirpa el cap i les ales i es rosteixen directament al foc. Són molt apreciades, sembla ser, pels poders afrodisíacs que les hi atribueixen.

De fet, jo a penes havia sentit a parlar de Bucaramanga sinó fos que els anys 70, un grup instrumental madrileny anomenat Pekenikes va treure un tema titulat “Tren transoceánico a Bucaramanga” , que jo havia fet servir abastament com a sintonia o fons de programes radiofònics perquè tenia una percussió molt marcada i anava bé per parlar-hi al damunt. Però de cop i volta, per aquelles circumstàncies que mai no t’hauries ni imaginat, Bucaramanga s’ha fet present a la meva vida, gairebé de manera indispensable. Veuran.

L’altre dia, com he començat a explicar, se’m va desconfigurar la programació de la TDT de la tele i com que tinc contracte amb Orange vair apel·lar al servei d’atenció al client que té el seu call center a…, Bucaramanga!. L’Ernesto, l’operador que em va tocar aquell vespre, va ser molt amable i pacient i en la mitja hora llarga que vàrem departir mentre jo, seguint les seves instruccions, desconnectava i connectava endolls i feia les diverses provatures que l’Ernesto em requeria, vam tenir temps de parlar de tot, fins i tot del Barça, del que es fa manifestar fervorós seguidor, explicant-me amb devoció el 6-0 de l’altre dia i convençut que aquesta temporada ho teníem tot al sac. És certament un gust poder confiar en Bucaramanga.

Quan vaig acostar-me a una botiga d’Orange de la Diagonal al costat de Francesc Macià, un noia encantadora em va fer un contracte engrescador –d’oferiments i de preu– però la pobre es va equivocar de mig a mig i el va fer a nom de Bernat Decathalogne –ho juro–, nom que mai no he fet servir ni en els meus pitjors moments. Per telèfon vaig haver d’anular-ho (perquè amb la noia encantadora no hi havia manera de resoldre res, i això que es deia Cristina) i fer-ne un altre…, que també es va haver d’anul·lar perquè si bé el router i el descodificador me’l van enviar a casa, mitjançant Correus, la línia telefònica la van connectar incomprensiblement a un antic domicili. Torna a anul·lar el contracte i fes-ne un altre de nou. Les vicissituds van ser moltes i complexes i no els vull atabalar perquè, qui més qui menys, porta la seva creu en forma de companyia telefònica.

Sort de Bucaramanga. Tan bon punt vaig parlar amb l’encisadora ciutat colombiana els meus problemes amb Orange es van anar diluint com un bolado en un got d’aigua i ara sóc una persona que navega amb relativa seguretat pel mar procel·lós de l’ADSL i la televisió per cable perquès sé, n’estic segur, que tinc a Bucaramanga un Ernesto que vetlla per mi com l’àngel Marcelo vetlla pel ministre Fernández.

Només un petita pega sense massa importància: cap dels bumanguesos amb qui he contactat han sentit a parlar mai del “Tren transoceánico a Bucaramanga” dels Pekenikes. I això em dona un motiu més de conversa i confraternització.

 

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Company del metall

Llegeixo que l’independentista català Josep Maria Álvarez és el nou líder de l’UGT estatal. Osti, tu. Un dels sindicats que remena les cireres resulta que té el boss independentista. Em fixo on ho llegeixo i resulta que surt com a titular del digital OKDiario de l’Eduardo Inda, que és el paio de l’escola del Mundo del Pedro J. que quan dirigia Marca va publicar que a Messi se l’havia de parar “por lo civil o por lo criminal”.

Impactat per la rotunditat del titular, busco en el text l’ampliació de la notícia i em trobo: El recién elegido líder de UGT causó polémica durante las últimas semanas por su posición sobre la autodeterminación. No obstante, Álvarez ha insistido en dejar claro que una cosa es el derecho a decidir y otra el independentismo, del que no está a favor”. En fi, Inda, que estigmatitzem com independentista –que això sempre funciona– un personatge que es declara explícitament en contra de la independència. Apunta-te’n una altra.

Tot i que jo sóc dels molts que opinen –en el meu cas crec que amb prou coneixement de causa– que sindicalisme i sindicats en el segle XXI necessiten una revisió a fons, tant del seu paper, com del seu finançament i del seu mètode per esdevenir operatius i empatitzar amb la societat treballadora a la que se suposa que serveixen i no només amb el col·lectiu funcionarial, no puc per menys que felicitar al company del metall Pepe Álvarez per l’elecció. Són 26 anys al capdavant de la UGT catalana i la possibilitat de 12 anys de recorregut de futur comandant el sindicat espanyol. Fora de la política i del sindicalisme, ja no queden feines de tan llarg recorregut. I crec que mereix igualment felicitació i encoratjament pel permanent intent d’incorporar el català al llenguatge del sindicalisme modern de Catalunya, encara que, malauradament, la majoria de sindicalistes en conflicte solen expressar-se en espanyol per les teles de casa nostra. Malgrat això cal reconèixer-li l’esforç personal i l’esforç envers el seu col·lectiu  –en això els catalans som molt agraïts, quan algú que ve de fora s’esforça en parlar la llengua del país, li obrim la porta, li cedim el pas i se’ns posa cara de babaus.

Recordo l’última vegada que vaig veure de ben a prop el líder de la UGT perquè, ho confesso, em va xocar. Va ser el migdia del dia de la Mare de Déu d’agost, crec que de 2010, al Bulli, en un dels pocs dies que obrien pel migdia.  L’home dinava amb un company de la seva corda perquè parant l’antena –com ha de fer qualsevol periodista que tingui al seu abast un personatge públic– em va semblar que salvaven el país (com fem tots quan parlem de pelítica). Després vaig veure que la conversa es perllongava a la terrassa del restaurant amb la serenor i la clarividència que t’atorga aguantar un puro en una ma i un whisky a l’altra. La imatge era impactant. Suposo que també m’hauria impactat trobar-me el cardenal Martínez Sistachs acompanyat d’un altre monsenyor en circumstàncies semblants parlant de dogmes o comentant una encíclica.

No busco fer demagògia ni parlo de condicionar la llibertat de moviment de ningú en funció del que ideològicament representa, parlo, més que res, de l’estètica de l’ètica. I aquí podríem arrencar una discussió que ens portaria hores…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Que no ens agafin amb les banderes brutes

La cosa que més em deprimeix, quan contemplo la vida des dels carrers de la ciutat, és la visió patètica de les banderes brutes i/o desgastades que pengen de moltes finestres i balcons. Bé, no exactament, encara em deprimeix més la imatge d’alguns taulells de bars manolos i les seves tapes tristes: aquelles safates mig buides d’ensaladilla com repintades de groc amb titanlux, aquells pintxos morunos inexpressius, aquelles engrunes de xampinyons tantes vegades reescalfades que moren tenyits d’un color de gos com fuig immerescut, aquells pila de patates que mai arribaran a ser braves ni res que se li assembli…, però aquest és un tema que haurem de deixar per a un altre post perquè voldria avui centrar-me en el lament contingut però contundent en contra de la falta general de cura i higiene en les nostres banderes populars, les que espontàniament el poble ha penjat des de fa temps de la façana de casa seva.

No voldria que se’m confongués amb un maniàtic de les  banderes, tot el contrari, no m’agraden, no en sóc gens de banderes, jo, ni de draps al vent. M’agraden tan poc les banderes que no n’he tingut mai cap. Ni la dels meus, per a un moment general d’alegria o proclamació, ni la dels altres, pel cas que vinguessin maldades. Bé, sí, confesso que, d’amagat de la família, vaig furtar un llençol blanc a la bugada, que tinc ben guardat per si arriba el cas de la rendició, que aquesta sí que és pràctica. Treure una bandera blanca en el moment oportú és de persones assenyades.

Però si parlem de les banderes que onegen en els pals de tants balcons oficials i no, les constitucionals, pre-constitucionals, post-constitucionals, de països amb estat, de països sense estat, d’institucions esportives, de col·lectius vituperats, d’organitzacions mundials o de multinacionals cobdicioses, reconec la meva insensibilitat més absoluta. No hi crec. Ni en el seu teòric valor per se ni en la seva representativitat.

Queden lluny els temps d’infantesa i de pel·lícules bèl·liques americanes en les que una bandera tacada de sang i cremada pel foc de l’enemic et commovia. Ja ens hem fet grans, ja hem vist de tot. Però la fe ­–que respecto, si em respecta– no té res a veure amb l’absència de pulcritud, i la depriment imatge de la deixadesa. Es veu pel paisatge urbà tanta bandera estelada recremada per tanys anys d’exposició al sol de la mediterrània i esfilagarsada per les inclemències meteorològiques que més que un homenatge o una reivindicació –posem pel cas que vulgui ser-ho– sembla un escarni i un menysteniment del que pretén homenatjar. Es nota molt que hi ha qui li va agafar un rampell patriòtic el 2012, va penjar la bandera que va comprar al basar xinès de sota casa i allà la va deixar, oblidada, potser pensant que allò de la DUI era qüestió de dies…

Si volem lluir banderes (en la qual cosa jo no hi entro a opinar) mantinguem-les en condicions. No fos cas que passin els divuit mesos promesos i en lloc de tenir un estol d’estelades que facin goig i siguin l’admiració  dels forasters (tant si venen en so de pau com si porten el tanc posat), ens trobem amb una munió de draps bruts empastifant el skyline, com si es tractés de roba estesa, i aquesta no és una bona imatge pel negoci turístic, diuen. Crec que si no som capaços de mantenir la bandera en condicions més val que pleguem.

A part que la tinguem neta i en condicions, el que més m’interessa pel que fa a les banderes és el programa surrealista de televisió per internet que fa el professor Sheldon Cooper i que es titula “Fun with flags”. El recomano.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

En defensa de l’hòstia valenciana

Com a conseqüència de la meva decidida immersió en la vida contemplativa, caic de quatre potes en la lectura d’un reportatge que publica El Confidencial sota el títol cridaner de “Las hostias chinas inundan el mercado espanyol” i que, ras i curt, ve a dir que la industria artesanal de l’hòstia espanyola, i més concretament, de l’hòstia valenciana, s’està enfonsant en la misèria per culpa de la irrupció de les multinacionals del sector que, tot i no oferir la mateixa qualitat a la que els convents de les Carmelites Descalces tenien acostumats els catòlics practicants i mossens del país, s’emporten la clientela pietosa per preu i facilitat de servei. És la globalització, es veu, que al convent de Puzol, que abastia el servei litúrgic de les comarques d’Alacant, ha fet disminuir la producció d’hòsties artesanals un 66%. I es que els establiments de productes religiosos i els capellans de la zona compren a industrials italians, xinesos o polonesos, fins i tot, que les venen un quaranta per cent més barates que els convents de monges de tota la vida. També a Màlaga, llegeixo amb interès, les germanes carmelites han detectat uns empresaris que compren hòsties per internet i les revenen a parròquies de pobles i ciutats petites.

Si la queixa de les religioses pel que fa a la poca col·laboració del clergat és alta, sembla ser que l’usuari s’empassa l’hòstia sense cap  problema i no hi ha queixes d’una possible menor qualitat de l’hòstia xinesa o polonesa.

El cert és que les hòsties que es venen per internet fan molt bona pinta. Si entren a la web de l’empresa italiana HolyArt, un basar on line immens del gadget catòlic, apostòlic i romà, trobaran hòsties senzilles, del diàmetre convencional de 35mm., que és el que fa servir el combregant de diari, en paquets de 500 unitats, per 2,97€. Son preus competitius, certament. Encara que aquí, i aprofitant l’avinentesa, m’agradaria assenyalar un error del cronista de El Confidencial, que imagino que és un home jove i poc o gens practicant, perquè informa que l’oblea –també se li diu eufemísticament pa d’altar– petita, la del feligrès que combrega, fa de diàmetre 12cm. Ni els que diuen que combreguen amb rodes de molí tenen la suficient capacitat bucal per empassar-se una hòstia d’aquesta mida sense mastegar-la o trencar-la abans de deglutir-la, cosa que un bon catòlic no faria mai.

No sóc un expert pel que fa a la litúrgia romana moderna, però quan jo feia d’escolà a la parròquia, i era realment destre en la manipulació de la patena, el bon combregant rebia l’hòstia dels dits de l’oficiant amb la punta de la llengua i, amb una facilitat aconseguida a base de pràctica, se l’empassava netament fins al fons de la gola. Com es poden imaginar, amb hòsties de diàmetres de 12cm., això seria impossible. Les d’aquesta mida serveixen per a la consagració, perquè es vegi ben bé des de l’altar, i també es fabriquen de mides més grans, per a les concelebracions o per a actes de multitudinària assistència.

Però no ens desviéssim de la qüestió principal: l’hòstia artesana, la que de tota la vida ha ajudat la pervivència de molts convents de monges del país, perd pistonada, aquests modestos obradors són a punt de fer fallida i em dol perquè, haig de confessar-ho, jo vaig créixer en mig d’hòsties. La meva tia àvia, abans de tancar-se per sempre més en un convent de clausura de monges Clarisses, era petita artesana de l’hòstia. Amb una planxa i una guillotina molt rudimentàries fabricava amb fe i habilitat unes hòsties estupendes i artesanes de dues mides: les petites pel combregant de peu –o de genolls, com es feia aleshores– i les més grans per a la consagració. Un cop guillotinades, les sobres, l’anomenat pa d’àngel, era menja exquisida per a mi, que la virtuosa tieta em guardava com una llaminadura per quan em portessin de visita a casa seva.

Es per això, per un sentiment nostàlgic, que em sap greu la pèrdua de l’hòstia artesana per la mesquinesa dels clergues, que prefereixen l’hòstia xinesa que ves a saber en quines condicions de treball s’han produït… Si valorem amb admiració que el caldo Gallina Blanca sigui “Cassolà, cassolà!”, segons l’entusiàstica expressió del locutor Piqueras, com podem menystenir l’hòstia casolana, feta a ma amb els ingredients de sempre, per a un efecte tan important com és la transsubstanciació (que consisteix en la transformació, durant la consagració, de la hòstia en la carn de Crist)?

El cert és que no noto una gran preocupació, ni en els mitjans ni al carrer, per la davallada de l’hòstia valenciana. Estic segur que altres problemes més urgents els mantenen ocupats. A més, si volen que els digui la veritat, el pa d’àngel –i l’hòstia en general– era veritablement insuls i jo, francament, preferia que em portessin a passejar per l’Avinguda de la Llum, que es deia, on un establiment on servien vi ranci de la casa Pedro Masana oferia, acabades de fer, unes galetes en forma de gran hòstia doblada per la meitat, amb un gust a canyella, l’olor de la qual envaïa tot l’avinguda subterrània. Potser amb valors afegits d’aquesta mena, l’hòstia artesana, feta a casa, revifaria…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,

Jo mateix

He treballat gairebé 50 anys en l’ofici de periodista fins que el 31 de desembre de 2014 vaig decidir jubilar-me perquè em tocava sobradament per edat i, sobre tot, per desempallegar-me d’una darrera feina tòxica  –no confondre feina amb ofici– en la que m’hi havia deixat la pell, el duodè sencer, un bocí de pàncrees i alguns menuts personals no menys estimables.

Després d’una mica més d’un any de desintoxicació professional, d’escoltar atònit com sona el món i mossegar-me la llengua, he decidit obrir sigil·losament aquest blog per a poder-hi dir la meva sense que cap col·lega opini que li he pispat feina i ingressos i gaudint de la llibertat que t’atorga el no ser sota l’aixopluc de cap grup mediàtic públic o privat. Sóc un jubilat i, com a tal, em dedico i vull dedicar-me a la vida contemplativa, com indica el subtítol d’aquest blog.

Com a periodista, i dins de l’àmbit que vaig escollir, que no ha estat pas el de corresponsal de guerra, no vull enganyar ningú, he fet i he viscut gairebé de tot. He conegut la il·lusió dels inicis de nous projectes de premsa, ràdio i televisió, he estat modestament reconegut amb premis i honors, (tan és així que la Generalitat del president Montilla em va lliurar la Creu de Sant Jordi i, el que és millor, no l’he he hagut de retornar), he publicat un parell de novel·les i alguns altres llibres professionals, he fet una pel·lícula amb Francesc Bellmunt sobre Canet Roc de 1975, he entrevistat tot Déu d’aquí i de fora, i quan dic tot Déu vull dir tot Déu, i quan dic entrevistar vull dir entrevistar (res a veure amb fer preguntes o gracietes), he vist i escoltat concerts de rock inimaginables, he sentit blues negre-negríssim a les entranyes de Chicago, m’he empassat el festival de l’illa de Wight del 70, li he fet una entrevista a Mick Jagger que mai van deixar emetre a televisió i, per altre banda, em sento orgullós d’haver incorporat l’strip-tease als talk-shows de la televisió pública espanyola amb la naturalitat més absoluta (es clar que eren altres temps)-

Però de tot plegat, sobre tot per a un paio que com jo que ha tingut en la música uns anys clau de la seva carrera, guardo el millor record, el moment inesborrable, aquell que dius, molt satisfet, valia la pena!, en la mitja hora que una tarda de febrer vaig passat, assegut al piano, al seu costat, en el saló de casa seva, veient, de fons, pel finestral de jardí, la imatge del Corcovado amb Antonio Carlos Jobim. Jo demanant-li el bo i millor del seu repertori –que si la garota d’Ipanema, que si desafinado, que si la samba d’una sola nota, que si wave–  i ell complaent-me i jo al·lucinat, no creient-mo.

N’he viscut molts de moments semblants, qüestió de feina, però cap, cap com aquest…

Ah, i de petit, durant vuit anys, vaig ser alumne dels Maristes de Sants.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,