Company del metall

Llegeixo que l’independentista català Josep Maria Álvarez és el nou líder de l’UGT estatal. Osti, tu. Un dels sindicats que remena les cireres resulta que té el boss independentista. Em fixo on ho llegeixo i resulta que surt com a titular del digital OKDiario de l’Eduardo Inda, que és el paio de l’escola del Mundo del Pedro J. que quan dirigia Marca va publicar que a Messi se l’havia de parar “por lo civil o por lo criminal”.

Impactat per la rotunditat del titular, busco en el text l’ampliació de la notícia i em trobo: El recién elegido líder de UGT causó polémica durante las últimas semanas por su posición sobre la autodeterminación. No obstante, Álvarez ha insistido en dejar claro que una cosa es el derecho a decidir y otra el independentismo, del que no está a favor”. En fi, Inda, que estigmatitzem com independentista –que això sempre funciona– un personatge que es declara explícitament en contra de la independència. Apunta-te’n una altra.

Tot i que jo sóc dels molts que opinen –en el meu cas crec que amb prou coneixement de causa– que sindicalisme i sindicats en el segle XXI necessiten una revisió a fons, tant del seu paper, com del seu finançament i del seu mètode per esdevenir operatius i empatitzar amb la societat treballadora a la que se suposa que serveixen i no només amb el col·lectiu funcionarial, no puc per menys que felicitar al company del metall Pepe Álvarez per l’elecció. Són 26 anys al capdavant de la UGT catalana i la possibilitat de 12 anys de recorregut de futur comandant el sindicat espanyol. Fora de la política i del sindicalisme, ja no queden feines de tan llarg recorregut. I crec que mereix igualment felicitació i encoratjament pel permanent intent d’incorporar el català al llenguatge del sindicalisme modern de Catalunya, encara que, malauradament, la majoria de sindicalistes en conflicte solen expressar-se en espanyol per les teles de casa nostra. Malgrat això cal reconèixer-li l’esforç personal i l’esforç envers el seu col·lectiu  –en això els catalans som molt agraïts, quan algú que ve de fora s’esforça en parlar la llengua del país, li obrim la porta, li cedim el pas i se’ns posa cara de babaus.

Recordo l’última vegada que vaig veure de ben a prop el líder de la UGT perquè, ho confesso, em va xocar. Va ser el migdia del dia de la Mare de Déu d’agost, crec que de 2010, al Bulli, en un dels pocs dies que obrien pel migdia.  L’home dinava amb un company de la seva corda perquè parant l’antena –com ha de fer qualsevol periodista que tingui al seu abast un personatge públic– em va semblar que salvaven el país (com fem tots quan parlem de pelítica). Després vaig veure que la conversa es perllongava a la terrassa del restaurant amb la serenor i la clarividència que t’atorga aguantar un puro en una ma i un whisky a l’altra. La imatge era impactant. Suposo que també m’hauria impactat trobar-me el cardenal Martínez Sistachs acompanyat d’un altre monsenyor en circumstàncies semblants parlant de dogmes o comentant una encíclica.

No busco fer demagògia ni parlo de condicionar la llibertat de moviment de ningú en funció del que ideològicament representa, parlo, més que res, de l’estètica de l’ètica. I aquí podríem arrencar una discussió que ens portaria hores…

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: