Fe i muntanyes (o platges)

 Aquesta setmana passada, La2 m’ha regalat un impagable viatge en el temps gràcies a l’emissió de la pel·lícula “El Judas” que Ignasi F. Iquino va rodar l’any 1952. Quan la Setmana Santa era indefugiblement santa, quan no hi havia escapatòria per altra cosa que pel recolliment i la devoció, quan totes les emissores de ràdio emetien exclusivament música clàssica (de la tele no en parlo perquè no existia), quan els cinemes i teatres tancaven a no ser que oferissin ficció sacra, quan els familiars anaven plegats d’església en església a “visitar monuments”, que es deia, quan de bon matí creuava el barri la processó del Via Crucis presidida pel Santcristo gros, que el treien a passejar uns homes forts que anomenaven portants,  mentre la feligresia cantava “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador…” i quan durant l’ofici litúrgic de les tenebres els nanos fèiem sonar els xerracs, amb un rebombori esfereïdor, amb l’objectiu –simbòlic, es clar– de matar jueus, la meva escola ens duia a veure aquesta pel·lícula en blanc i negre que trava amb enginy un argument ben típic del nacional-catolicisme de l’època amb la representació ¬vigent avui encara, i ben vigent– de la Passió d’Esparreguera. Rodada amb un repartiment bàsicament integrat pels veïns d’Esparreguera, actors aficionats de la Passió, amb les muntanyes de Montserrat com a decorat de fons i amb una banda sonora on se sentia “El virolai” i “Rossinyol”, la pel·lícula, que va protagonitzar un actor portuguès de moda, Antonio Villar, va aconseguir una autorització restringida perquè se’n fes una versió en català, gràcies a que el tema era tan fervorós i sacramental. Crec que, fins i tot, es va arribar a projectar en alguna ocasió especial, encara que a nosaltres ens passaven la versió en castellà.

Un salt en el temps i un sotrac a la memòria visual, perquè si bé diuen que la fe ha mogut muntanyes, a casa nostra han estat les muntanyes (nevades) i les platges les que han desplaçat la fe d’aquesta setmana que, anys enrere, fou de penediment i sagristia.

De totes maneres no és pas tot neu, sol i descreença. Sense anar més lluny, sé d’un home que explica que quan arriba la Setmana Santa sent dintre seu un desig indefugible de confessar-se. És aleshores quan convoca el seu mossèn de confiança –si pot ser en un tanatori, millor, perquè diu que els funerals infonen ganes de viure als essers sensibles.– i es descarrega del pes dels seus pecats en un raconet discret de l’edifici mortuori. Un cop alleugerit de tan feixuga càrrega i obtinguda la absolució, confessat i confessor pugen a un taxi i se’n van a Semon a celebrar-ho amb caviar  i xampany, que és creació de monjos (res de vodka, que el vodka amb el caviar és cosa de russos horteres, segons explica el pecador redimit). “Beber con tu confessor –reprodueixo textualment– es la comunión total, y Dios parece comparecer en la tercera copa, entre mis exaltaciones personalmente exaltantes y los fragmentos de la Biblia que él recita de memòria”.

Potser els lectors més grans es pensin que estic reproduint alguna de les clàssiques al·locucions de Tito B. Diagonal, personatge inoblidable de la ràdio creat per l’enyorat Jordi Estadella, que reclamava menys carril bus i més carril Lamborghini. Podria ser la seva reencarnació, certament, però no. Estic citant una columna d’aquests dies de Salvador Sostres.

Àngel Casas

Advertisements
Etiquetat , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: