Monthly Archives: Abril 2016

Internet, monsenyor i el bombo

El sentit de l’humor és com la gràcia santificant: es té o no es té. Un el porta a dins, incrustat a l’ADN, o és impossible adquirir-lo o que te’l certifiquin amb un màster de la Blanquerna. Quan menys el sentit de l’humor, que és una característica humana. Pel que fa a la gràcia santificant, suposo que també, però com que es tracta d’un do de la divinitat, imagino que pot passar de tot: que un dia caiguis del cavall i, osti tu!, ja la tens a dintre, ja ho veus tot clar, ja creus.

No té res a veure ser rialler amb tenir sentit de l’humor. Conec persones de rialla fàcil que no en tenen gens. I persones d’aspecte seriós, com impertèrrit, que són posseïdores d’una finíssima ironia. Ni tampoc té a veure amb la intel·ligència, donat que hi ha persones intel·ligents sense sentit de l’humor, encara que una mica menys intel·ligents que les que el tenen. De fet, posseir aquest do fa que hi descobreixis molts més matisos a la vida quotidiana i que relativitzis els conflictes amb més facilitat. Fa, també, i entre moltes altres possibilitats, que naveguis per internet amb un sisè sentit que t’avisa dels paranys d’aquesta mena perquè la xarxa vessa sentit de l’humor i milions de “fakes” periodístics i de tota mena.

Sense anar més lluny, acabo de llegir que la Federació Espanyola de Fútbol –que aquesta, de sentit de l’humor, segur que ni un bri– emprendrà accions legals contra la web “pormisbalones.com” perquè ha publicat que Manolo-el-del-bombo ha estat detingut a Washington quan pretenia introduir cent quilos de cocaïna –cent!­- en el bombo. El reportatge, perfectament documentat, explica que la policia americana ha fet un seguiment dels viatges de Manolo, perquè sospitava de la seva doble activitat, fins que l’ha enxampat. En la crònica s’implica Ángel Maria Villar i alguns jugadors. Ah, al peu del reportatge amb lletres grans es pot llegir: (REITERAMOS EL CARÁCTER HUMORÍSTICO Y DE ENTRETENIMIENTO DE PORMISBALONES.COM, EN LA QUE TODAS LAS NOTICIAS PUBLICADAS TIENEN CARÁCTER FICTICIO). Altres titulars de la web expliquen que “Kobe Bryant es fica en el negoci de vendre les seves deposicions per internet” o que “el Granada coqueteja amb el descens i la teva novia amb el seu entrenador personal”. Com passa amb “Polònia”, amb més o menys gràcia, no santificant, sinó de l’altra, ja es veu que tot plegat és una conya.

És com el cas del prelat de l’Opus Dei, monsenyor Echevarria, del que, per internet, circula cada cert temps, i ara torna a fer-ho, la següent opinió: “Els discapacitats i subnormals són essers inferiors com a càstig de Déu als seus pares pecadors. Una estadística diu que el 90% dels discapacitats son fills de pares que no han mantingut puresa abans del matrimoni”. Home, encara que es tracti d’humor negre o de mal gust, ja es veu que monsenyor estava de conya aquell dia o que el vi de missa de Catània es passava de grau. No crec que cap capellà tingui els pebrots de de dir una animalada d’aquesta magnitud que no es sosté sobre cap evidència científica, per molt que ciència i fe no siguin massa compatibles. Ni que siguis de l’Opus Dei, tot sigui dit.

Es veu que tot ve de l’any 1997. D’un article del Giornale de Sicilia que publicà el dia següent d’una reunió amb mil cinc-cents adeptes on va denunciar, prèviament, l’abús de sexe de l’actual societat, va encoratjar els oients a arribar completament verges al matrimoni i va tancar l’homilia amb la frase famosa fins als nostres dies.

Ja el maig de 2012, la web de l’Opus, que encara avui es pot consultar, es referia als fets esmentant una entrevista concedida per Echevarria al diari Avvenire: “Aquesta frase no es correspon en absoluta amb el meu pensament d’home, de cristià i de sacerdot. A més, afirmar que el 90% de les persones amb discapacitat son fills de pares que no han arribat casts al matrimoni és quelcom absurd i un disbarat”.

.Però en els dies que seguiren als fets, alguns membres de la institució van atribuir el disbarat al mal coneixement de l’italià per part del monsenyor,i el director de l’oficina d’informació de l’Opus, Pippo Corigliano, va voler excloure que Echevarria es referís a retardats físics o mentals pròpiament dits, que el seu era un discurs col·loquial i que havia facilitat aquesta dada científica fent referència, més aviat, als nens seropositius nascuts de mares seropositives…”.

Hòstia!

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

La mirada d’aquell que està en possessió de la veritat

Jo no vaig veure l’entrevista de Jordi Évole a Arnaldo Otegi. Va ser una opció conscient i voluntària. A mesura que han anat passant els dies i que s’ha multiplicat la polèmica pel fet periodístic i pel contingut de les declaracions, encara em reafirmo més en la decisió que vaig prendre, i això que en diversos moments he estat a punt de caure en la temptació: entrar a la pàgina de la Sexta i clicar.

Vagi per endavant que recolzo personalment i professional la decisió del col·lega de fer-la perquè jo, en el seu cas, l’hauria fet. Serrant les dents, empassant saliva i preparant-la a fons. Actualment Évole és el millor en el seu gènere i està plenament capacitat i moralment autoritzat. Però jo, que sóc, com he repetit des d’aquest blog, a la fase còmoda de la vida contemplativa, estic totalment en el meu dret d’estalviar-me el discurs de l’Otegi i no haver de suportar aquella mirada que t’intimida perquè t’està indicant que és ell qui està en possessió de la veritat absoluta. Aquesta mirada perdonavides de molts predicadors religiosos, professionals de la política, comunicadors i/o opinòlegs i entrenadors de futbol, entre altres espècies, que pretenen que combreguis, imbècil de tu!, amb rodes de molí. Per sort, una de les característiques de l’home –de l’home i de la dona, es clar,  dels bascos i les basques, com diria Otegi, de les persones i els persons–, una de les virtuts diferencials inherents a l’espècie humana és la infinita capacitat d’estar equivocat.

Sentir l’Arnaldo Otegi explicar, segons llegeixo als resums, que quan ETA tenia segrestat Miguel Angel Blanco amb l’amenaça seriosa d’executar-lo, ell estava passant “un dia normal” al la platja de Zarautz amb la seva dona i els seus fills, i quan se li pregunta que com és que no va fer res per evitar-ho  la resposta és que “alguna iniciativa va haver-hi”, els budells se t’han de remoure davant del televisor. I més encara si, pel que fa a l’atemptat d’Hipercor, que es va produir pocs mesos després que Herri Batasuna aconseguís molts milers de vots a Catalunya, diu que “la intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”. En uns grans magatzems? En horari comercial, un tarda de divendres?

Mirin. Jo feia el programa de la tarda a Catalunya Ràdio el dia de l’atemptat dels 21 morts i 45 ferits. I no oblidaré mai aquella emissió, connectant amb la mòbil desplaçada als llocs dels fets i sentint els companys explicar el terror infinit. Anys més tard, en programes que he fet a TV3, com “Cas obert” o “Temps era temps” he parlat abastament del que va succeir amb testimonis de primera mà. I no oblidaré –com oblidar-ho!– la història de l’home que va recórrer Barcelona, d’hospital en hospital, aquella matinada, preguntant desesperadament per la seva dona i les seves dues filles, mortes les tres per l’explosió.

“La intenció no era matar, sinó causar destrosses materials”.

L’home que diu això és el que surt de la presó amb un pin de l’estelada al trau, imagino que per deixar palès el seu recolzament al procés d’independència de Catalunya i per agrair l’abraçada que quatre catalans il·lustres li van anar a fer perquè, des de sempre, una part del nacionalisme català ha manifestat la seva fascinació pel basquisme, en qualsevol de les seves manifestacions. Qualsevol. Fascinació, enlluernament, idealització (diguin-li, com vulguin) que ha rebut, per cert, molt poca reciprocitat. Ja ens entenem.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

La Constitució petrificada

Francament, jo mai entraria en sostens a una capella catòlica perquè, a part que no en faig servir, no m’hi veuria gens afavorit. Tampoc no llegiria un poema cochon a l’acte de lliurement dels premis Ciutat de Barcelona, sóc molt pudorós jo pels temes aquests de l’obstetrícia. No, probablement, no cremaria el llibre de la Constitució (espanyola o qualsevol altre), que jo amb això de cremar llibres tinc un trauma des que vaig veure “Fahrenheit 451”, encara que amb l’ajut de Paco Umbral, que em va confessar que ell, la majoria de llibres que rebia els llençava a la piscina, vaig aconseguint dessacralitzar-los una mica. Es clar que en cas de mancança energètica insuportable cremo la Constitució, La Bíblia, l’Alcorà, el Quixot, l’Ulisses de James Joyce i l’obre completa de Miquel Martí Pol. Ah, i la Gran Enciclopèdia Catalana, que segur que faria llarga flama i, al cap i a la fi, ningú ja no consulta res més que la Wiqui–o Viqui–pèdia. Però que em diguin on cal signar o a quina manifestació s’ha d’anar per aconseguir un país tant lliure i dessacralitzat on Rita Maestre pugui anar en sostens allà on ho cregui convenient, Dolors Miquel pugui recitar el poema que li roti on vulgui i l’Empar Moliner reivindiqui el que consideri just i necessari cremant el que faci falta. Faltaria més!

Encara que pel que fa a la crema del llibret de la Constitució, pel qual la Moliner ha rebut per molts cantons, m’agradaria fer una consideració a part. Cert és que l’any 1978 un acord entre els representants polítics espanyols d’aquell moment va donar pas a la redacció de l’anomenada Constitució del 78 que va ser votada en referèndum prou massivament: amb una participació del 67,1%, el sí es va imposar amb un 88,5%. De fet el sí va guanyar a totes les comunitats autònomes perquè el sí era la única sortida a l’embolic després de la mort de Franco. No oblidéssim que tot plegat es produïa  sota l’atenta vigilància, tutela i control dels militars, que feien ressonar els sabres des de les casernes, i la munió de franquistes que encara no s’havien fet demòcrates de tota la vida. I malgrat que Esquerra Republicana i Herri Batasuna recolzessin el no, com Falange Española i Fuerza Nueva, i el PNV l’abstenció, la resta de partits des d’Alianza Popular al Partit del Treball, passant per Unió Democràtica, PSOE, PC, PSUC i tots els sindicats d’esquerres van confiar en el sí. Reitero que, en aquells moments, era l’única sortida cap endavant. Ho explico per a aquells que no hi eren i que ara s’agafen a la Constitució com els nens i nenes de la primera comunió a la parauleta del Nen Jesus i pels que hi eren i ara fan com si tot allò s’hagués produït, redactat i votat en circumstàncies democràtiques normalitzades. Ni de conya. Aquella era una conjuntura molt complexa amb un rei anomenat pel dictador i un president de govern que havia estat ministre Secretario General del Movimiento. Els qui hi eren o han llegit una mica, saben del què estic parlant.

Es per això que, malgrat el valor simbòlic del pacte d’aquell moment que va generar la famosa Constitució, resto estupefacte quan la sacralitzen i la petrifiquen amb estratagemes parlamentàries perquè esdevingui pràcticament inamovible (a no ser que els convingui, i aleshores es treuen del barret una maniobra ràpida i com feta amb nocturnitat i traïdoria).

Vaig votar sí i avui votaria no. La qual cosa no vol dir que em penedeixi d’haver votat sí l’any 78, perquè no hi havia una altra possibilitat en favor de la democratització del país. Qui o què ha canviat? Gairebé tot. Vist com ha anat tot plegat, i com s’han precipitat els esdeveniments, aquesta actitud irreductiblement immobilista dels seus defensors radicals és la prova més rotunda de l’obsolescència d’aquella Constitució.

Al foc i a veure si som capaços de fer-ne una del segle XXI.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

La crida del Senyor

Mediaset, el conglomerat televisiu especialitzat en realitys, del gran hermano de tota la vida als sòmines de mujeres-y-hombres-y-viceversa, va organitzar pel primetime de diumenge a la cadena Cuatro una autèntica marató de la fe catòlica, apostòlica i romana, una vetllada sota pali de tribut a la beateria a base d’estrenar un reality en un convent de monges de cinc estrelles i un documental d’exaltació mística sobre la vida religiosa, que desprenia Opus Dei per les costures (fins i tot sor Lucia Caram, que no se’n perd una, va explicar que provenia d’una família opusdeística…).

Una nit de diumenge completa: abans de l’esoterisme d’Iker Jiménez, doble ració de la fe vertadera on la gràcia –no la santificant, la normal– consistia en escoltar com cinc noies post-adolescents explicaven com havien rebut la crida de Déu que les portava a tastar ls vida conventual-

Lògicament, els columnistes, que no necessitem excusa ni motiu, gairebé, per a llençar-nos com a hienes sobres les despulles dels creients i les creences, especialment les de flaire catòlic, que les islàmiques ens fan xiular i mirar cap a un altre costat, oi?, s’han dedicat a fer conyeta sobre la manera de rebre la trucada de Déu, per part de les cinc candidates a possibles novícies, que les hi va encendre la vocació religiosa, si només traspassar la porta del convent les hi van requisar el mòbil i les pobres van agafar un disgust pitjor que si les haguessin deixat en calces i sostens davant de l’audiència.

Analitzant les explicacions que donaven sobre la crida del Senyor, vaig recordar las d’un personatge d’una novel·la meva publicada fa uns quants anys –disculpin la immodèstia de l’autocita, però és que va que ni pintat–titulada “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments”, que li justificava al marit perquè se’n va de monja a les missions:

“… Va apagar el Chester. Va tirar el cap enrere, com desentumint-se, al mateix temps que provava de recordar el punt en què havia quedat la conversa amb la seva dona.

-O sigui que… vas veure a Déu, no?

-Sí. Ja sé que no t’ho creuràs, però el vaig veure. El vaig tenir tan a prop com et tinc a tu ara.

-I com saps que era ell? Portava triangle? Com el vas reconèixer?

-Vinga, Fèlix. Aquestes preguntes no tenen cap sentit. Quan veus Déu saps que és ell.

-Sí, però els jardins estan plens de tios estranys a les nits. Et podies haver confós.

-Es nota que no has vist mai Déu, però jo sí. No hi ha tanta gent que hagi tingut aquesta sort, saps?, però jo sí, jo sí. Estic atordida, indecisa, desesperada… –els ulls de la Laura van començar a brillar-li d’una manera especial i una llengua de foc, com una flameta de càmping gas, se li va posar damunt del cap–… i aleshores se’m va aparèixer. Omnipotent, misericordiós. No s’assemblava a res ni a ningú. Era una llum blanca en la foscor.

-Però, se’t va presentar? Et va dir: hola, sóc Déu? –va inquirir en Fèlix des de l’agnosticisme que li era característic.

-I on diu que va passar, senyora? –va preguntar en Ramiro, el xofer, vivament interessat.

-Als jardins de l’Estatut, l’antic parc d’Educación i Descanso… Fèlix, m’has de creure. Em va obrir els ulls, em va mostrar el camí, em va dir: descalça’t i segueix-me.

-I on vau anar? –va afegir Fèlix, cada cop més preocupat per si la llengua de foc podia arribar a prendre el sostre de l’automòbil.

-No. Es referia al futur, a d’ara endavant. No és que hagués de treure’m les sabates, és que ho haig de deixar tot i seguir-lo. Comprens què significa tot això? Seguir Déu!

-Però podria tractar-se d’un impostor, Laura. S’han donat casos…

-Tu no pots entendre-ho perquè vas perdre la fe de molt jove. Però jo no. Jo crec. He pecat molt, tu ho saps, però Déu m’ha estès la mà i jo el seguiré. Mai tindré una altra oportunitat i tu n’hauries d’estar content.

-Però Laura, jo t’estimo. Per Déu…

-Sí Fèlix. Per Ell, amb Ell i en Ell… Vaig a fer-me monja. Avui mateix me’n vaig cap a les missions.”

Juro que no m’he enganxat mai a un reality. Però si Telecinco, o Mediaset, o com li vulguin dir, fa un pas endavant i n’emet un que es digui “Monges i capellans i viceversa”, jo, que estic immers en la vida contemplativa, no me’l perdré. Per caspós que resulti. Però si hi ha vegades que miro la 13, la dels bisbes…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

No serà que el més calent és a l’aigüera?

M’agradaria fer palesa la meva actual confusió. No estic segur, i no m’arriben clars senyals per a intuir-ho, de si falten quinze, setze o divuit mesos perquè el temps passa que no t’adones, i més a la meva edat, i sempre estàs frisós per tal que es precipitin els esdeveniments d’una punyetera vegada.

Perquè quan els Jocs Olímpics del 92, i en una altre nivell molt més pròxim al fiasco, el Fòrum de les Cultures, hi havia un calendari, i una data fixada i, sobre tot, en el cas dels Jocs, una il·lusió majoritàriament compartida que es notava al carrer i a les converses de bars i oficines. I si eres, com és ara el meu cas, un jubilat, tenies una munió d’obres per entretenir les hores de sol. Que si les Rondes, que si la Vila o el Port Olímpic, que si la remodelació de l’Estadi. I en el cas del Fòrum fallit, tinguérem la remoguda del Besòs i tota la zona de Diagonal Mar, però ara, a quinze, setze o divuit mesos vista, no veig jo cap moviment especial d’obra pública, o la construcció d’un singular obelisc, o una remodelació definitiva ­–i gairebé executada­- de la plaça de les Glòries Catalanes o de Lesseps, que sempre ha estat un indret molt propici per a les remodelacions. Tampoc llegeixo cap notícia sobre nomenament de comissaris d’actes i/o celebracions populars. Comissaris reconeguts per l’èxit de la seva gestió en mogudes anteriors. No s’albira a l’horitzó, de moment, cap festassa multitudinària que impacti al món en general. Diran que encara queda temps, i és veritat, però si s’estigués removent alguna cosa en aquest sentit, el diari de Paco Marhuenda o el digital d’Eduardo Inda ja ho haurien denunciat, vituperat i escarnit.

Ja se sap que ara estan entretinguts amb els pactes impossibles i les eleccions de juny i en les conseqüències del degoteig dels papers de Panamà, però si tinguessin alguna filtració haurien actuat. Es per això que molt em temo que el més calent és a l’aigüera… a no ser, però em costa de creure, que el pacte de silenci sigui tan hermètic i la discreció sigui tan absoluta –cosa que dubto en l’àmbit dels polítics i de la política–, a no ser, deia, que ens amaguin l’ou i tot estigui ben travat i a punt pel moment decisiu: dia D, hora H.

En aquest sentit, la proclamació de la República per part del diputat Rufián a Vilafranca del Penedès, amb paraules senzilles però rotundes i inequívoques: “Penedesencs i penedesenques, proclamo la República catalana”, és, potser, una maniobra de distracció per a despistar l’enemic, o bé, un primer assaig, una prèvia, com fan moltes companyies teatrals a comarques abans de l’estrena oficial a la capital.

És possible que, sense pressa però sense pausa, les estructures d’estat estiguin molt més avançades del que sabem, i un dia no llunyà, abans, molt abans dels quinze, setze o divuit mesos promesos –com va passar amb la legalització del Partit Comunista en dissabte de glòria, que els va agafar a tots amb els pixats al ventre– aquest Govern faci un Rufián i proclami. Però proclami, proclami, amb un parell d’ous.

Però ja em permetran que sigui malfiat i ho dubti. Per a mi, tal com pinten les coses i, sobre tot tal com miren, que dels polítics cal fixar-se molt com miren mes que del que diuen, el més calent és a l’aigüera.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La mà al foc

L’altre dia, a l’entrevista de Jordi Évole a Mariano Rajoy, el president en funcions va perdre una oportunitat de ser enginyós, o, com a mínim, singular, i es va mantenir en la seva constant galaica.

A la pregunta de si posava la ma al foc per Esperança Aguirre, després de mostrar els ullets estratègics d’anyell a punt de ser sacrificat, va respondre: Què és posar la mà al foc?

Jo em vaig quedar una mica perplex. Que tot un president, ni que sigui en funcions, no sàpiga què és posar la ma al foc per algú i ho confessi, no és un símptoma d’analfabetisme o ignorància supina, sinó l’evidència d’una gran falta de cintura, de reflexes, d’agosarament i de posar-se al capdavant de la situació.

Jo hauria esperat d’un interlocutor d’aquesta responsabilitat política una resposta del tipus: “A aquestes altures de la pel·lícula jo no poso la mà al foc per ningú, ni per mi mateix. Que no recorda, jove, el meu sms  “Luís, lo entiendo, sé fuerte, mañana te llamaré”, o el “yo te quiero, Alfonso, coño, te quiero”?”. Així, amb un parell. Donant una lliçó de cinisme, què caram!

A més, no cola aquesta fugida d’estudi, del presidente Mariano. Qualsevol registrador de la propietat, per molt que s’hagi dedicat a la política gairebé tota la vida, sap que l’expressió posar la mà al foc ve de l’edat mitjana, de quan, en els anomenats judicis de Déu o Ordalies, uns jutges humans, no pas divins, feien posar la mà a les flames o agafar amb la mà pedres incandescents per a demostrar la innocència de l’acusat. Si se’n sortia indemne o es cremava poquet, aquella colla de fanàtics supersticiosos el declaraven innocent. Val a dir que el percentatge d’innocència, a l’època, era insignificant.

En el llenguatge vulgar, encara que també ho fan servir les persones amb recursos o de categoria, posar la ma al foc per algú (en el cas que ens ocupa, per Esperanza Aguirre),  vol dir garantir al cent per cent, apostant-hi la vida i la pròpia hisenda, la innocència i honestedat de la persona esmentada. Com ha fet, per exemple, el senyor Xavier Queralt, conseller delegat a Catalunya del BBVA i director de Catalunya Caixa, que ha dit que posava la ma al foc pel que fa referència al compliment estricte de la legislació i la fiscalitat del seu grup financer, quan se li ha preguntat a TV3 per les informacions dels papers de Panamà. Que encara que t’hi vagi el sou, té molt de mèrit posar la mà al foc per un parell de bancs en els temps que corren i vist el que hem anant veient, oi?

No, definitivament Mariano Rajoy no està fi. O sí. En menys d’un any, quan s’ha decidit a parlar sense gaire papers, ha dit més ximpleses i obvietats que les que se li atribuïen a aquell ministre anomenat Moran, el dels famosos acudits.  “Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, és un lapsus divertit, però el “me gustan los catalanes porque hacen cosas” crec que és insuperable. Més, jo diria, fins i tot, que “España es un gran país y tiene españoles”.

A mi em fa por que un cop es repeteixin les eleccions, d’aquí a quatre dies, i torni a sortir guanyador i, aleshores sí, decididament, s’estructuri el “gran pacte”, el nostre home recuperi el tancredisme, retorni a l’ancestral regne de la caspa i al tòpic rere tòpic, i ens perdem l’inefable “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, argument, sens dubte, principal en la defensa de la indissolubilitat de la nació.

Gairebé posaria la mà al foc.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

El polèmic parrús de la senyora Wilde

Malgrat que la polèmica del moment és la que s’ha desfermat pel culebrot dels anomenats papers de Panama, on un consorci de mitjans de comunicació ha sabut crear l’expectació suprema per excitar el negoci, a base de deixar anar cadenciosament els noms de l’escàndol: rics, famosos i poderosos que tenien comptes opaques a Panama, considerat paradís fiscal on, segons m’expliquen, bancs andorrans hi facilitaven traslladar els diners no declarats a la hisenda espanyola quan es va a començar a descórrer la cortina dels secrets als establiments financers del principat, la meva dedicació a la vida contemplativa em porta cap a altres viaranys més lúbrics, ja em perdonaran.

L’escàndol que m’ha alegrat el dia, francament, és el que s’ha produït per causa del parrús de l’actriu Olivia Wilde, que la majoria de nosaltres coneixem com la dra. Remy Hadley (ho he hagut de buscar a la Wikipèdia, no es pensin) de la sèrie “House”.

El parrús de la senyora Wilde, ha aparegut frondós i interessant, donant la cara amb tot el seu esplendor, en una seqüència de “Vinyl”, la nova sèrie de la HBO, estrenada als Estats Units, produïda per Mick Jagger i Martin Scorsese i dirigida, al menys el seu capítol pilot, per aquest últim. La història va de sexe, drogues i rock’n’roll. La historia va dels anys 70, que van ser, pels qui els vàrem viure, apassionants. Una dècada musical de variadíssima creativitat, de moltes esperances i sobre la qual crec que encara hi ha molt per escriure i filmar.

La polèmica ha sorgit per culpa de l’exageració pilosa de l’entrecuix d’Olivia Wilde, perquè avui en dia, com que en l’àmbit genital es porta el rasurat, aquesta visió ha fet furor. Sembla com si ja ningú no recordés que als anys setanta els parrussos eren d’una pilositat exuberant, era com si els arbres no et deixessin veure el bosc, podríem dir.

La mateixa actriu ho ha hagut d’explicar en un programa de televisió: “suposo que era l’única manera d’adonar-te avui en dia que estàs veient una sèrie ambientada en el passat, perquè altres coses com els tipus de pentinat o les modes les hem adaptat als temps actuals però tu veus el cabell púbic i dius , ui, això va passar fa molt de temps…!

Si la majoria d’actors es deixen la barba quan ho requereix el personatge, Olivia Wilde ha optat pel postís, i d’aquí l’animositat de la polèmica. ”Es genial posar-te una perruca púbica, et sents una mica menys despullada… Tenim una paret de perruques per a totes les dones de la sèrie. Cadascuna amb el seu nom i tu dissenyes la teva. És un… fes-te el teu propi parrús… Esculls el color, és fantàstic!“.

“Vinyl” passa l’any 73, casualment l’any que vaig viatjar per primera vegada a Los Àngeles per assistir a una setmana sencera de concerts. En aquella cita vinílica vaig descobrir un novell Bruce Springsteen i, entre molts altres, vaig escoltar còmodament assegut en l’Ahmanson Theater a Miles Davis, Johnny Cash, The Mahavishnu Orchestra, Earth Wind & Fire, Dr. Hook & The Medicine Show o Billy Paul. Però el que més recordo d’aquella A Week to remember, que és com es deia la trobada musical, no és la música, ni tampoc la lletra, sinó la pel·lícula que més estava de moda als Estats Units, amb llargues cues davants dels cinemes, una pel·lícula que va costar 47.000$ i que en va recaptar 50 milions o 600, sí 600, segons les fons on es consulti, una pel·lícula porno, la més emblemàtica de la història: “Deep throat”. En ella, Linda Lovelace, l’actriu protagonista, en una de les escenes més impactants a l’època, es rasurava  l’engonal amb brotxa, escuma d’afaitar i gilet, i romania rasurada durant tota la pel·lícula.

Vull dir amb això que discuteixo la teoria de la senyora Wilde pel que fa als costums pilosos dels anys setanta? No. Encara que ella no ho va viure, té tota la raó, l’engonal ben pelut era un dels signes dels temps, però com sempre ha passat, una dona agosarada i capdavantera com Linda Lovelace es va avançar molts anys a la seva época i avui en dia en tenim les conseqüències. Repassin els parrussos que coneixen i ja em sabran dir…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,