No serà que el més calent és a l’aigüera?

M’agradaria fer palesa la meva actual confusió. No estic segur, i no m’arriben clars senyals per a intuir-ho, de si falten quinze, setze o divuit mesos perquè el temps passa que no t’adones, i més a la meva edat, i sempre estàs frisós per tal que es precipitin els esdeveniments d’una punyetera vegada.

Perquè quan els Jocs Olímpics del 92, i en una altre nivell molt més pròxim al fiasco, el Fòrum de les Cultures, hi havia un calendari, i una data fixada i, sobre tot, en el cas dels Jocs, una il·lusió majoritàriament compartida que es notava al carrer i a les converses de bars i oficines. I si eres, com és ara el meu cas, un jubilat, tenies una munió d’obres per entretenir les hores de sol. Que si les Rondes, que si la Vila o el Port Olímpic, que si la remodelació de l’Estadi. I en el cas del Fòrum fallit, tinguérem la remoguda del Besòs i tota la zona de Diagonal Mar, però ara, a quinze, setze o divuit mesos vista, no veig jo cap moviment especial d’obra pública, o la construcció d’un singular obelisc, o una remodelació definitiva ­–i gairebé executada­- de la plaça de les Glòries Catalanes o de Lesseps, que sempre ha estat un indret molt propici per a les remodelacions. Tampoc llegeixo cap notícia sobre nomenament de comissaris d’actes i/o celebracions populars. Comissaris reconeguts per l’èxit de la seva gestió en mogudes anteriors. No s’albira a l’horitzó, de moment, cap festassa multitudinària que impacti al món en general. Diran que encara queda temps, i és veritat, però si s’estigués removent alguna cosa en aquest sentit, el diari de Paco Marhuenda o el digital d’Eduardo Inda ja ho haurien denunciat, vituperat i escarnit.

Ja se sap que ara estan entretinguts amb els pactes impossibles i les eleccions de juny i en les conseqüències del degoteig dels papers de Panamà, però si tinguessin alguna filtració haurien actuat. Es per això que molt em temo que el més calent és a l’aigüera… a no ser, però em costa de creure, que el pacte de silenci sigui tan hermètic i la discreció sigui tan absoluta –cosa que dubto en l’àmbit dels polítics i de la política–, a no ser, deia, que ens amaguin l’ou i tot estigui ben travat i a punt pel moment decisiu: dia D, hora H.

En aquest sentit, la proclamació de la República per part del diputat Rufián a Vilafranca del Penedès, amb paraules senzilles però rotundes i inequívoques: “Penedesencs i penedesenques, proclamo la República catalana”, és, potser, una maniobra de distracció per a despistar l’enemic, o bé, un primer assaig, una prèvia, com fan moltes companyies teatrals a comarques abans de l’estrena oficial a la capital.

És possible que, sense pressa però sense pausa, les estructures d’estat estiguin molt més avançades del que sabem, i un dia no llunyà, abans, molt abans dels quinze, setze o divuit mesos promesos –com va passar amb la legalització del Partit Comunista en dissabte de glòria, que els va agafar a tots amb els pixats al ventre– aquest Govern faci un Rufián i proclami. Però proclami, proclami, amb un parell d’ous.

Però ja em permetran que sigui malfiat i ho dubti. Per a mi, tal com pinten les coses i, sobre tot tal com miren, que dels polítics cal fixar-se molt com miren mes que del que diuen, el més calent és a l’aigüera.

Àngel Casas

Advertisements
Etiquetat , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: