La crida del Senyor

Mediaset, el conglomerat televisiu especialitzat en realitys, del gran hermano de tota la vida als sòmines de mujeres-y-hombres-y-viceversa, va organitzar pel primetime de diumenge a la cadena Cuatro una autèntica marató de la fe catòlica, apostòlica i romana, una vetllada sota pali de tribut a la beateria a base d’estrenar un reality en un convent de monges de cinc estrelles i un documental d’exaltació mística sobre la vida religiosa, que desprenia Opus Dei per les costures (fins i tot sor Lucia Caram, que no se’n perd una, va explicar que provenia d’una família opusdeística…).

Una nit de diumenge completa: abans de l’esoterisme d’Iker Jiménez, doble ració de la fe vertadera on la gràcia –no la santificant, la normal– consistia en escoltar com cinc noies post-adolescents explicaven com havien rebut la crida de Déu que les portava a tastar ls vida conventual-

Lògicament, els columnistes, que no necessitem excusa ni motiu, gairebé, per a llençar-nos com a hienes sobres les despulles dels creients i les creences, especialment les de flaire catòlic, que les islàmiques ens fan xiular i mirar cap a un altre costat, oi?, s’han dedicat a fer conyeta sobre la manera de rebre la trucada de Déu, per part de les cinc candidates a possibles novícies, que les hi va encendre la vocació religiosa, si només traspassar la porta del convent les hi van requisar el mòbil i les pobres van agafar un disgust pitjor que si les haguessin deixat en calces i sostens davant de l’audiència.

Analitzant les explicacions que donaven sobre la crida del Senyor, vaig recordar las d’un personatge d’una novel·la meva publicada fa uns quants anys –disculpin la immodèstia de l’autocita, però és que va que ni pintat–titulada “L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments”, que li justificava al marit perquè se’n va de monja a les missions:

“… Va apagar el Chester. Va tirar el cap enrere, com desentumint-se, al mateix temps que provava de recordar el punt en què havia quedat la conversa amb la seva dona.

-O sigui que… vas veure a Déu, no?

-Sí. Ja sé que no t’ho creuràs, però el vaig veure. El vaig tenir tan a prop com et tinc a tu ara.

-I com saps que era ell? Portava triangle? Com el vas reconèixer?

-Vinga, Fèlix. Aquestes preguntes no tenen cap sentit. Quan veus Déu saps que és ell.

-Sí, però els jardins estan plens de tios estranys a les nits. Et podies haver confós.

-Es nota que no has vist mai Déu, però jo sí. No hi ha tanta gent que hagi tingut aquesta sort, saps?, però jo sí, jo sí. Estic atordida, indecisa, desesperada… –els ulls de la Laura van començar a brillar-li d’una manera especial i una llengua de foc, com una flameta de càmping gas, se li va posar damunt del cap–… i aleshores se’m va aparèixer. Omnipotent, misericordiós. No s’assemblava a res ni a ningú. Era una llum blanca en la foscor.

-Però, se’t va presentar? Et va dir: hola, sóc Déu? –va inquirir en Fèlix des de l’agnosticisme que li era característic.

-I on diu que va passar, senyora? –va preguntar en Ramiro, el xofer, vivament interessat.

-Als jardins de l’Estatut, l’antic parc d’Educación i Descanso… Fèlix, m’has de creure. Em va obrir els ulls, em va mostrar el camí, em va dir: descalça’t i segueix-me.

-I on vau anar? –va afegir Fèlix, cada cop més preocupat per si la llengua de foc podia arribar a prendre el sostre de l’automòbil.

-No. Es referia al futur, a d’ara endavant. No és que hagués de treure’m les sabates, és que ho haig de deixar tot i seguir-lo. Comprens què significa tot això? Seguir Déu!

-Però podria tractar-se d’un impostor, Laura. S’han donat casos…

-Tu no pots entendre-ho perquè vas perdre la fe de molt jove. Però jo no. Jo crec. He pecat molt, tu ho saps, però Déu m’ha estès la mà i jo el seguiré. Mai tindré una altra oportunitat i tu n’hauries d’estar content.

-Però Laura, jo t’estimo. Per Déu…

-Sí Fèlix. Per Ell, amb Ell i en Ell… Vaig a fer-me monja. Avui mateix me’n vaig cap a les missions.”

Juro que no m’he enganxat mai a un reality. Però si Telecinco, o Mediaset, o com li vulguin dir, fa un pas endavant i n’emet un que es digui “Monges i capellans i viceversa”, jo, que estic immers en la vida contemplativa, no me’l perdré. Per caspós que resulti. Però si hi ha vegades que miro la 13, la dels bisbes…

Àngel Casas

Advertisements
Etiquetat , , , , , ,

One thought on “La crida del Senyor

  1. Lídia ha dit:

    Vaig seguint els teus comentaris sempre interessants i càustics. Em fan riure o al menys somriure. Ah! I per molts anys

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: