Monthly Archives: Mai 2016

It’s only football but I like it

Un equip, perdedor, que s’ha guanyat a pols la consideració d’equip perdedor en el decurs de la seva història, no és només perquè perd partits, que això també ho fa el Getafe, el Granada o el Sporting i no tenen aquesta condició gravada a l’ADN, senzillament perden partits, es queden cap a avall de la classificació i pugen i baixen de les divisions segons els hi vagi la temporada. Son equips de la pila, amb molt de mèrit pel que fan en relació amb el pressupost amb què compten i els jugadors que tenen, però de la pila. Aquest no és el cas dels matalassers, l’equip de Simeone i de Torrente, que quan hi és, hi és, quan arriba, arriba, però finalment perd. Sobretot a la Champions, com li va passar, un cop més, a la final de San Siro, dissabte.

L’Atlético de Madrid és un equip perdedor, fins hi tot en la consideració mediàtica, com Poulidor va ser tan bon ciclista com l’etern segon, un perdedor. I de la mateixa manera que els equips guanyadors, a més a més, solen tenir la sort dels campions, l’Atlético té la mala sort dels perdedors.

Aquesta temporada ho ha evidenciat. A la Lliga ha estat permanentment segon i algunes jornades empatat a punts en el primer lloc, amb seriores opcions de guanyar-la, per acabar tercer. A la Copa –malament– van caure davant del Celta a quarts de final. I a la Champions, després de superar una trajectòria enrevessada i de molt mèrit, eliminant al Barça fins i tot, en comparació amb l’altra finalista que va resseguir el tranquil camí de les boles calentes, va i perd senzillament perquè és un perdedor, no té cap més explicació. Per aquesta raó li donen per vàlid al rival un gol en fora de joc, estavella en el temps de joc una falta màxima al pal i a la tanda de penals li llencen tots pel mateix cantó mentre el porter s’estira cap a l’altre. Que fallés el seu en la malaurada tanda és el de menys perquè entre equips normals la sort va repartida, va com va, però si és juga contra el Real Madrid tot s’avoca a que Cristiano Ronaldo, en la seva fatuïtat, pugui despullar-se i mostrar a la parròquia el seu tors meravellosament esculpit i pugui treure, de cop i amb un udol esborronador, la bèstia que porta a dins. Això sense haver-se despentinat ni deixat que se li marcís el maquillatge en tot el partit per a poder estar guapo i rutilant en el moment suprem.

A la final llençada per la borda, l’Atlético de Madrid donava enguany la impressió de que sí, de que aquesta vegada sí. Però, al marge de la fatalitat i de l’esmentada mala sort del perdedor, semblava que pocs dies abans els president Pérez li hagués agafat amb força les parts al president Cerezo mentre l’advertia: No ens farem mal, oi?. D’aquesta manera es pot entendre que un depredador nat i irreductible com Diego Simeone, un entrenador que porta els seus homes al límit d’allò que eufemísticament se’n diu intensitat, quan en realitat és agressivitat  sinó violència, va plantejar un matx de guant blanc.

És només futbol i no té més importància que la que cadascú li vulgui donar, tot i que a molts sembla que els hi va la vida, però sí que sap greu que aquesta temporada que el Barça tenia a l’abast la repetició del triplet, amb unes oportunitats i uns marges com difícilment tornaran a repetir-se, la consecució del que hom anomena doblet hagi deixat una sensació de poca cosa. Sobre tot veient el partit de l’altre dia on un Barça normal –no el de la davallada del mal mes que va posar l’ai al cor– s’hauria endut la Champions amb naturalitat i senyoriu, que diuen a Madrid.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

El Papa que ha perdut la fe

Em té fascinat aquesta història del Papa que ha perdut la fe. No estic parlant del Papa de Roma, el Papa Francesc, que, encara que alguns fidels ultramuntans ho pensen, no hi ha cap evidència que l’hagi perdut, perquè, si fos aquest el cas, la hecatombe seria mundial i la gent es llençaria al buit des de les finestres i els catòlics japonesos es ferien l’harakiri i d’altres es cremarien a l’estil bonze i segurament Wall Street s’aniria a pastar fang. No, no, estic parlant del Papa Gregorio XVIII de l’Església Palmariana, com se la coneix popularment, la del Palmar de Troya, la que l’any 1988 va ser inscrita al registre d’entitats religioses com a Iglesia Cristiana Palmariana de los Carmelitas de la Santa Faz. Com sol passar en totes les escissions ells es consideren l’Església Catòlica autèntica, en tant que de  la Romana de tota la vida en diuen que se n’han apropiat els comunistes i els maçons, desviant-la del recte camí. I com que poden, perquè el propi Jesucrist se li va aparèixer al Papa Clemente, primer de la nissaga cismàtica, i es veu que li va dir “tu mateix”, decideixen excomunions, ordenacions sacerdotals i bisbalenques, i canonitzacions dels seus propis sants: San Franco, San Carrero Blanco, San José Antonio Primo de Rivera, San Escrivá de Balaguer, San Don Pelayo, etc.

El Papa Gregorio XVIII, que com a sacerdot palamarià es feia dir Sergio Maria, ha tornat a ser Ginés Jesús Hernández, un nom molt més comú i exempt de glamour litúrgic, en el moment d’abandonar la fe seguint aquell principi ecumènic tant ben sintetitzat en el refrany castellà que diu: “Tiran más dos tetas que dos carretas”.  I es que el Papa en qüestió ha deixat plantada la parròquia per fugir amb la seva xicota, la Nieves, animadora sociocultural de Monachil, a Granada, i el cotxe del pontificat, un BMW X7, perquè considera que tant la nòvia com el cotxe són seus: una per amor i l’altre per una donació.

Val a dir que no es el primer Papa que es deixa temptar per la carn, vostès ja saben. Per acció, abús o omissió, religió i sexe han anat sempre de la mà en el decurs de la història (no furguem a la ferida). Però és que, a més de fugir en ple pontificat, ha llençat un missatge demolidor: que després de 32 anys dins de l’església palmariana ha arribat a la conclusió que tot havia estat un muntatge econòmic i social, que d’aparicions més aviat poques i, també, que el Papa Clemente, quan volia fer un canvi, deia que tenia una visió i es quedava tan ample. De fet, deurien ser visions extrasensorials perquè, degut a un accident, des de 1976, l’esmentat Papa era invident. També embriac i promiscu, però això són minúcies que s’arreglen al confessionari. Tant és així que a la seva mort va ser canonitzat com a Santo Papa Gregorio XVII el Muy Grande.

Si és que sempre passa igual. Va la Mare de Déu i s’apareix a unes nenes i al mateix temps que fa unes quantes prediccions –a vegades de pa sucat amb oli tipus Sandro Rey o Rappel– anuncia successives visites a les quals acudeix cada cop més gent que també diu que veu l’aparició. Casualment per allí brolla una fonteta, la Mare de Déu fa uns quants miracles a qui beu d’aquella aigua i té una fe a prova de bomba, i ja està embolicada la troca. Babaus d’arreu del mon vénen en pelegrinatge a la recerca del miracle com la gent comuna juga a l’euromillones o la primitiva, i els calers van caient de forma generosa i imparable. I es construeixen temples a major gloria de la Mare de Déu apareguda, i cases d’hostes pels pelegrins i residències estupendes i confortables pels administradors de tanta fe i tanta opulència. Com sol passar amb els negocis terrenals, si ho fas bé, amb un bon màrqueting, de tant en tant un miracle, un jingle que funcioni del tipus “ave, ave, ave Maria” o semblant, i una seriositat que generi confiança entre la feligresia, que doni la impressió que l’Esperit Sant està per la feina, la cosa pot funcionar anys i panys esdevenint una fita que es posi com exemple de bona gestió als masters dels Esades de torn. Però pel que sembla aquesta colla del Palmar eren uns matussers, es veia que anaven descaradament de cara la pasta i l’estultícia. I després de tants anys, què tenen? Les propietats ­–que eren moltes– mal venudes, el Papa fugat amb la xati i, fet i mal comptat, no arriben a mil els seguidors escampats pel món, entre feligresos, fills de feligresos, sacerdots i bisbes i missioners. Un autèntic fiasco.

Amb tot l’ex-papa Hernández ha fet unes declaracions tranquil·litzadores en assegurar que no deixa deutes, sinó un superàvit de 600.000 euros.

Com els deia al principi: fascinant.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

I el pobre Senat, què?

Porto setmanes donant-li voltes a la idea de reflexionar una estona sobre el Senat. I no per a estigmatitzar-lo, com fa tothom, ni per demanar la seva dissolució, com fa tothom i seria el més raonable, essent com és un dels grans al cul en el disseny de la transició del post franquisme. Ni se m’acudiria anar per aquest camí enderrocador. Ja s’ho faran els professionals de la política si algun dia s’ho prenen seriosament. Esgargamellar-se en cridar a favor de la seva extinció seria perdre el temps. En el país del momios, el Senat és el momio en la seva més alta concepció, i el momio és inherent a la nostra idiosincràsia. Abans desapareixerà la corrupció –ho poso difícil, eh?– que el momio. Perquè la corrupció és delicte i la justícia, si s’hi posa i en té ganes, té eines per a perseguir-la, però el momio és un modus vivendi legal que trobem a tots els estrats de la societat i, molt especialment, dins del sector públic. No ha passat cap oposició, no s’ha presentat ni ha guanyat cap concurs públic, però el professional del momio és sempre allà, cofoi i impertèrrit, saltant d’un pal a l’altre depenent de com vénen i van les circumstàncies.

Passa que, els propis polítics, els propis partits, tenen tant coll avall el trist paper del Senat i dels senadors que no hi esmercen ni un esforç per a millorar-ne l’aparença. I així passa el que passa, com en les eleccions inútils, les del 20 de desembre passat, que el ciutadà de bona fe anava perdut a l’hora de triar senadors i, en molts casos, passava de llarg o posava el vot a la babalà. La prova la tenim en els resultats: el pobre Partit Popular –ho entenguin com expressió compassiva, això de pobre, no com a manca de possibles– aconsegueix una amarga victòria en el congrés que li nega la governança i, paral·lelament, obté la majoria absoluta en el Senat.

Que cadascú és molt lliure, si així ho estima convenient, de votar Partit Animalista al Congrés, posem per cas, i PP al Senat, però no té molta lògica. És un clar indici que els partits no s’ho han currat, no han dedicat cap esforç en visibilitzar les virtuts dels seus candidats a la –i no riguin– Cambra Alta. Per això jo volia fer una crida, des d’aquest modest blog, al partits que es presentaran a les eleccions de juny, ara que encara hi som a temps, perquè dediquin una mica de temps, en aquestes televisions que tant abastament ocupen, als homes i algunes dones que opten a l’ofici de Senador. Segur que els més grans, com jo, recorden aquelles eleccions del principi en que Josep Benet va ser el senador més votat a tot l’Estat. El trio de candidats Benet-Candel-Cirici eren els Peter, Paul & Mary de les candidatures, els Crosby, Stills & Nash, els Emerson, Lake & Palmer, que s’ho van menjar tot perquè tothom els coneixia i anava a votar-los amb il·lusió i esperança. I ara? Ara, què?

Sort que, en mig de la tenebra, em sembla que s’ha encès una llumeta d’esperança. I es que vaig llegir a La Vanguardia que Francesc Homs, el candidat in pectore de Llibergència –diguem-li així mentre els ex de Convergència i de Democràcia i Llibertat acaben de trobar el nom per a la refundació– proposava Miquel Calçada –Miki Moto pels qui l’hem seguit i admirat des de sempre– com a nom per encapçalar la candidatura del Senat. Aquesta és la jugada bona: un nom mediàtic a més no poder, amb vocació política confessada i que en la seva professió de comunicador ja ho ha donat tot. Això és valorar una candidatura al senat. Si la resta de partits fan tant bé la feina, donarà gust altra vegada escollir senadors, encara que no serveixin per res. Ara falta veure com el candidat Homs arrodoneix la proposta. Modestament jo li suggereixo dos noms a l’alçada de la seva aposta mediàtica. Jaume Barberà, que el propi Calçada qualificava de megacrack de la comunicació quan li donava pas cada nit a TV3 fa anys, i un mestre de mestres que també ja té tot el peix venut en el seu ofici, Joaquim Maria Puyal.

Homs, no ho dubti, arrasaran!

Àngel Casas

Nota a peu de pàgina: Sóc conscient de la incorrecció de la paraula momio, però, com d’altres castellanismes del llenguatge col·loquial com és el cas del verb currar, té una expressivitat que la seva traducció correcta, moma o ganga, no fan el mateix efecte dramàtic.

Etiquetat , , , , , , , ,

La mà que gronxa el bressol

No estic d’acord –gens d’acord– amb que, si no li fas la gara-gara a Arnaldo Otegi, en el seu arrogant passeig per Catalunya, li estàs fent el joc al PP i Ciudadanos. Parlo per mi, però n’estic fart d’estratègies de polítics de perfil baix que quan ja no poden jugar al patètic “i tu més” fans servir el prepotent “si no estàs amb mi, estàs contra mi”. Menys messianisme de salva pàtries de pa sucat amb oli i més rigor en les conductes. Menys populisme i més intel·ligència.

Otegi ha vingut a Catalunya de la mà de la CUP per a ser batejat en les aigües del Jordà de l’independentisme català, abans d’emprendre el camí cap a la lehendakaritza (que no té fàcil, per això els últims i els propers moviments). Ho ha fet en el Parlament davant, i amb el suport, d’un bon nombre de polítics del país que, sota la influència de les gabrieles, han donat la impressió d’estar d’acord amb la notòria recepció oficial.

Ja té bemolls que després de tants morts inútils com ha provocat l’anomenat conflicte basc, vingui ara un dels seus pròcers a explicar que la via que convé és la catalana i n’hi hagi que aplaudeixin amb les orelles mentre els hi cau la baba.

Ja té bemolls que després de tants menyspreus envers Catalunya per part del món abertzale, que ens consideraven tous i pactistes, ara, el nostres prohoms, es mostrin enlluernats –per fi el bascos ens estimen, hosanna!– en rebre el seu interessat suport. M’ha semblat llegir, no sé on, que David Fernàndez, que és un polític que abraça bastant i prou significativament, en abraçar Otegi ha dit que era l’abraçada de tots els que havien acudit a la cita.

Ja té bemolls, també, que els de la bancada del davant aprofitin la circumstància per treure el santcristo gros del victimari  terrorista –en aquest cas la germana de Miguel Ángel Blanco– i oficiïn un sacramental electoralista apel·lant a la memòria dels assassinats pel terrorisme basc, tenint en compte que quan es parla de memòria històrica xiulen i miren cap un altre cantó. I parlant de xiular i del PP, recordo que a l’acte d’homenatge que, a Madrid, li van dedicar a Miguel Ángel Blanco, quan Raimon –solidari i benintencionat– va pujar a l’escenari i es va posar a cantar en català la xiulada va ser monumental. Perquè cantava en català!!!

Vist des de fora –des de fora de l’entrellat polític, vull dir– l’acte del Parlament del matí d’aquest dimecres és una marcada de paquet de la CUP. Com ho va ser el cop de peu al cul de l’Artur Mas. Com ho serà l’aprovació dels propers pressupostos de la Generalitat amb l’augment d’impostos que ha proposat Junqueras. Com ha estat el vet a algun nom suggerits per Collboni en integrar-se en el govern de la ciutat de Barcelona.

La CUP no és una aventura jove, comunista i pintoresca. La CUP fa política de veritat. La CUP té una estratègia i uns objectius clars. La CUB –poca conya– és la mà que gronxa el bressol.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Toca o no toca referèndum?

Entre l’Espanya antipàtica i la Catalunya virtual –com veuen faig servir qualificatius delicats– hi ha un bon nombre de catalans que es manifesten perplexos, dubitatius i esmaperduts.

Jo entre ells, que contemplo el pas de les pantalles, que diuen ara, endavant i endarrere, pel que fa a l’afer del referèndum. Abans, quan els anys de Pujol, se sabia: això no toca, això toca. Però ara, amb el desmantellament de l’ordre polític tradicional, qui és capaç de desxifrar el full de ruta? Qui es veu en cor de veure-les venir (a part de Xavier Sala Martin, que aquest ho sap tot i ho explica tot, a més a més, en colors, que té més mèrit)?

Les gabrieles i el nucli de l’ANC no volen ni sentir-ne parlar, es ben veritat, i són ells o elles les que semblen pilotar hores d’ara el viatge a Itaca, però les restes del naufragi, sense anar més lluny, tornen a parlar del referèndum com si esperessin que un gest des de l’altra banda, en aquest sentit, pogués reconduir el xoc de trens.

(Parèntesi: Viatge a Itaca, passar pantalles, xoc de trens… Quants eufemismes per tal de no avorrir el personal amb la mateixa cantarella.)

En fi, jo en sóc molt del referèndum. Ja he explicat, en un d’aquests posts, el molt que em motiva anar a votar. En sóc molt perquè serviria per a deixar-ho tot molt més clar. Que surt que sí per clara majoria: cap mania i endavant les atxes. Que surt que no per clara majoria: guardar l’energia a l’armari a l’espera de temps més favorables i apostar pel desdoblament de carreteres, la millora de les urgències als hospitals i la reducció del temps i les llistes d’espera, posem per cas.

Si resulta que la part d’allà considera que l’únic referèndum possible sobre la independència de Catalunya és aquell en el que votin tots els ciutadans de nacionalitat espanyola –perquè això és el que s’ha dit per activa i per passiva, ara que no ens vinguin amb romanços–, cap problema. Enfervorits per la possibilitat, acceptem de bon grat aquesta opció. Molt bé, que voti tothom. Fins i tot Portugal, que si es descompensa la Península Ibérica per causa de la desconnexió, alguna cosa deuen voler-hi dir. I els d’Andorra. I el del Penyal de Gibraltar. Muntem el gran referèndum i votem, amb un a pregunta clara i directa, sense bifurcacions alambinades ni possibilitat de respostes interpretatives: “Vol que Catalunya sigui, abans de divuit mesos, un estat independent?”. Fora manies. Amb un parell.

I si per aquelles coses resulta que a Espanya surt un no rotund però Catalunya vota majoritàriament sí –és un suposar–, què passaria? Què creuen que diria aquesta Europa que ara es mostra tan gasiva amb el procés, tant indiferent i, diguem-ho clar, menyspreativa? No podrien mantenir la mateixa arrogància davant d’un plebiscit pactat i dins de la llei, imagino.

Haig de confessar que porto temps immers en aquesta neurosi que em treu el son. Porto temps intentant deduir perquè no s’ha tirat per aquest camí pactat. I concloc que deu haver-hi informacions que desconec, que jo només contemplo la vida, no hi participo, perquè, sinó, no ho entenc.

Tan obsessionat dec estar amb aquest tema que la nit de diumenge, després de veure atentament el fluixet reportatge de TV3 sobre el fet del referèndum, vaig somniar amb ell. Vaig somniar que es feia un referèndum pactat a tot l’Estat sobre la independència de Catalunya en els termes que els he descrit. Com que era jo qui somniava era jo qui marcava inconscientment les regles del somni. No explicaré els detalls de la campanya per no allargar-me inútilment, passaré directament al resultat.

I el resultat de les votacions donava a tot l’Estat una majoria ajustada a favor de la desconnexió (o expulsió?) i a Catalunya una altra majoria ajustada a favor del no a la independència. I abans de poder copsar les reaccions de Susana Díaz i Oriol Junqueras vaig despertar-me.

Espero que ningú se m’enfadi, no m’estic referint ni tan sols a una d’aquestes enquestes tan cuinades, només es tractava d’un somni.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Le jour de gloire est arrivé!

Observo a la xarxa una campanya incipient de rebuig, per part del personal, en contra de la tramesa als domicilis particulars de les paperetes per a les eleccions del mes de juny. Que ja les agafarem quan anem a votar. Que aquesta milionada de calers que costa l’inútil mailing té més lògica gastar-lo amb altres necessitats públiques més prioritàries. “Els partits que deixin paperetes de propaganda electoral a la meva bústia –diu el missatge que es pretén viralitzar–  quedaran automàticament fora de les meves opcions de vot”. Hi estic d’acord. Deixem-nos estar de litúrgies electorals reincidents i fatigoses i anem per feina.  Els partits polítics que tenen opcions ja han mostrat sobradament el llautó, els oracles preveuen que els resultats seran semblants –escó amunt, escó avall– i, en general, es té una sensació de contaminació político-atmosfèrica que fa la vida quotidiana irrespirable.

Però en contra d’aquesta sensació de fartera que noto al meu entorn, jo he de dir que a mi m’agrada anar a votar. Reflexionar ben profundament el dia abans, escollir la papereta, repetir-te una i altra vegada “n’estàs segur?”, ficar-la dins del sobre, introduir-lo a l’urna, ni que sigui tapant-te el nas, després que t’hagin comprovat la identitat, sortir cofoi amb aquella sensació d’haver acomplit el teu deure de ciutadà i demòcrata de tota la vida, parlar del temps tot saludant els veïns amb qui coincideixes a la porta del col·legi electoral, anar a comprar el braç de gitano de crema, dinar amb la família i, al vespre, verificar com les enquestes i els ulteriors sondeigs no l’encerten i, un cop vistos els resultats després de l’escrutini final, comentar les cares de circumstàncies que posen gairebé tots els líders polítics implicats i, en general, sempre guanyadors. No és el meu cas, malauradament, però si, a més a més, ets creient i abans d’anar a votar has oït missa i li has demanat al Senyor que t’il·lumini i després comproves que han guanyat els teus, com no podria ser d’altra manera, l’alegria ha de ser immensa.

Si no costés tants calés de la nostra butxaca, no m’importaria gens anar a votar ni que fos un cop el mes, de tant que m’agrada participar a la gran festa de la democràcia, que en diuen a la tele. Però participar en consultes necessàries i útils per a la ciutadania, no com aquestes del 26-J, que es produeixen a causa de la incompetència dels professionals que no han estat capaços de guanyar-se el sou i ens fan pagar a tots la seva imperícia. En un cas com aquest jo aniré a votar, que no me’n perdo ni una, però del Rei cap avall, vull dir el Rei i sa casa reial, diputats i senadors i tot el que penja, haurien de retallar-se voluntàriament la meitat de la setmanada i de les dietes i de qualsevol altre complement d’aquests sis mesos perduts per a pagar bona part de la nova cita electoral, sobre tot si la segona votació, com aventuren, deixa les coses semblantment a la primera i per fi acaben muntant el gran pacte PP-PSOE-Ciudadanos pel qual volen i dolen els qui de veritat manen i remenen les cireres aquí, a Europa i al món mundial. Es que, a més, la cosa que els importa, el problema polític que més els preocupa i que els posa dels nervis, a ells i a la major part de l’electorat espanyol, no és la corrupció, encara que sembli mentida, sinó el conflicte amb Catalunya. I aquí estan fonamentalment d’acord, amb poques i aïllades excepcions, en que la manera d’enfocar-ho és amb el menysteniment i la inacció. La fòbia al catalanisme de qualsevol mena –del nacionalisme del peix al cove al sobiranisme més radical– és insalvable i serà l’excusa final per a justificar el gran pacte, sense els escarafalls de les eleccions recents. I si algun dels implicats se l’agafa amb paper de fumaralgun socialista, posem per cas– i aixeca el dit, l’aparell del seu partit el triturarà. Poca broma.

Pel que sembla i em temo, tot està donat i beneit, i si els números encara no surten com Déu mana, es parla ja de la possibilitat d’una tercera convocatòria electoral… En fi, a mi no m’importa massa, ja he manifestat el meu fervor demòcrata per les comtesses electorals, però si no és el cas i n’estan fins el capdamunt de polítics i politiqueria facin el que un amic de Madrid en diu “Operación: Que Dios reparta suerte”, que consisteix en anar al col·legi electoral el dia d’autos, agafar una papereta de cada partit –sí, sí, incloent el Partit Animalista, el Pirata, la Falange, etc.­– ocultar-se a la cabina, barrejar-les ben barrejades, escollir-ne una a l’atzar i, sense mirar, ensobrar-la, ficar-la a l’urna i sortir al carrer amb cara de satisfacció cantant La Marsellesa. Ja saben:

Allons enfants de la Patrie
Le jour de gloire est arrivé!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,