Le jour de gloire est arrivé!

Observo a la xarxa una campanya incipient de rebuig, per part del personal, en contra de la tramesa als domicilis particulars de les paperetes per a les eleccions del mes de juny. Que ja les agafarem quan anem a votar. Que aquesta milionada de calers que costa l’inútil mailing té més lògica gastar-lo amb altres necessitats públiques més prioritàries. “Els partits que deixin paperetes de propaganda electoral a la meva bústia –diu el missatge que es pretén viralitzar–  quedaran automàticament fora de les meves opcions de vot”. Hi estic d’acord. Deixem-nos estar de litúrgies electorals reincidents i fatigoses i anem per feina.  Els partits polítics que tenen opcions ja han mostrat sobradament el llautó, els oracles preveuen que els resultats seran semblants –escó amunt, escó avall– i, en general, es té una sensació de contaminació político-atmosfèrica que fa la vida quotidiana irrespirable.

Però en contra d’aquesta sensació de fartera que noto al meu entorn, jo he de dir que a mi m’agrada anar a votar. Reflexionar ben profundament el dia abans, escollir la papereta, repetir-te una i altra vegada “n’estàs segur?”, ficar-la dins del sobre, introduir-lo a l’urna, ni que sigui tapant-te el nas, després que t’hagin comprovat la identitat, sortir cofoi amb aquella sensació d’haver acomplit el teu deure de ciutadà i demòcrata de tota la vida, parlar del temps tot saludant els veïns amb qui coincideixes a la porta del col·legi electoral, anar a comprar el braç de gitano de crema, dinar amb la família i, al vespre, verificar com les enquestes i els ulteriors sondeigs no l’encerten i, un cop vistos els resultats després de l’escrutini final, comentar les cares de circumstàncies que posen gairebé tots els líders polítics implicats i, en general, sempre guanyadors. No és el meu cas, malauradament, però si, a més a més, ets creient i abans d’anar a votar has oït missa i li has demanat al Senyor que t’il·lumini i després comproves que han guanyat els teus, com no podria ser d’altra manera, l’alegria ha de ser immensa.

Si no costés tants calés de la nostra butxaca, no m’importaria gens anar a votar ni que fos un cop el mes, de tant que m’agrada participar a la gran festa de la democràcia, que en diuen a la tele. Però participar en consultes necessàries i útils per a la ciutadania, no com aquestes del 26-J, que es produeixen a causa de la incompetència dels professionals que no han estat capaços de guanyar-se el sou i ens fan pagar a tots la seva imperícia. En un cas com aquest jo aniré a votar, que no me’n perdo ni una, però del Rei cap avall, vull dir el Rei i sa casa reial, diputats i senadors i tot el que penja, haurien de retallar-se voluntàriament la meitat de la setmanada i de les dietes i de qualsevol altre complement d’aquests sis mesos perduts per a pagar bona part de la nova cita electoral, sobre tot si la segona votació, com aventuren, deixa les coses semblantment a la primera i per fi acaben muntant el gran pacte PP-PSOE-Ciudadanos pel qual volen i dolen els qui de veritat manen i remenen les cireres aquí, a Europa i al món mundial. Es que, a més, la cosa que els importa, el problema polític que més els preocupa i que els posa dels nervis, a ells i a la major part de l’electorat espanyol, no és la corrupció, encara que sembli mentida, sinó el conflicte amb Catalunya. I aquí estan fonamentalment d’acord, amb poques i aïllades excepcions, en que la manera d’enfocar-ho és amb el menysteniment i la inacció. La fòbia al catalanisme de qualsevol mena –del nacionalisme del peix al cove al sobiranisme més radical– és insalvable i serà l’excusa final per a justificar el gran pacte, sense els escarafalls de les eleccions recents. I si algun dels implicats se l’agafa amb paper de fumaralgun socialista, posem per cas– i aixeca el dit, l’aparell del seu partit el triturarà. Poca broma.

Pel que sembla i em temo, tot està donat i beneit, i si els números encara no surten com Déu mana, es parla ja de la possibilitat d’una tercera convocatòria electoral… En fi, a mi no m’importa massa, ja he manifestat el meu fervor demòcrata per les comtesses electorals, però si no és el cas i n’estan fins el capdamunt de polítics i politiqueria facin el que un amic de Madrid en diu “Operación: Que Dios reparta suerte”, que consisteix en anar al col·legi electoral el dia d’autos, agafar una papereta de cada partit –sí, sí, incloent el Partit Animalista, el Pirata, la Falange, etc.­– ocultar-se a la cabina, barrejar-les ben barrejades, escollir-ne una a l’atzar i, sense mirar, ensobrar-la, ficar-la a l’urna i sortir al carrer amb cara de satisfacció cantant La Marsellesa. Ja saben:

Allons enfants de la Patrie
Le jour de gloire est arrivé!

Àngel Casas

Advertisements
Etiquetat , , , , , ,

3 thoughts on “Le jour de gloire est arrivé!

  1. Alicia ha dit:

    Com sempre, un plaer llegir-te Angel!!!!!

    M'agrada

  2. Ramon B. Ivars ha dit:

    Inspiradíssim del tot!

    M'agrada

  3. OLYMPIA ha dit:

    Fantàstic tornar-lo a llegir. Una mica de cura amb l’idioma. No es diu “dir-lis” i sí es diu “dir-los-hi” o “Dir-los-els” o “dir-los”. No s’ho prengui malament però quan sento expressions com “dir-lis” força sovintejada sempre penso que “lis” és una flor, la del tron de França, és clar.
    Salutacions des dels anys del vell “Fotogramas” i la seva doble pàgina, sí sí aquella del plexiglas…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: