La mà que gronxa el bressol

No estic d’acord –gens d’acord– amb que, si no li fas la gara-gara a Arnaldo Otegi, en el seu arrogant passeig per Catalunya, li estàs fent el joc al PP i Ciudadanos. Parlo per mi, però n’estic fart d’estratègies de polítics de perfil baix que quan ja no poden jugar al patètic “i tu més” fans servir el prepotent “si no estàs amb mi, estàs contra mi”. Menys messianisme de salva pàtries de pa sucat amb oli i més rigor en les conductes. Menys populisme i més intel·ligència.

Otegi ha vingut a Catalunya de la mà de la CUP per a ser batejat en les aigües del Jordà de l’independentisme català, abans d’emprendre el camí cap a la lehendakaritza (que no té fàcil, per això els últims i els propers moviments). Ho ha fet en el Parlament davant, i amb el suport, d’un bon nombre de polítics del país que, sota la influència de les gabrieles, han donat la impressió d’estar d’acord amb la notòria recepció oficial.

Ja té bemolls que després de tants morts inútils com ha provocat l’anomenat conflicte basc, vingui ara un dels seus pròcers a explicar que la via que convé és la catalana i n’hi hagi que aplaudeixin amb les orelles mentre els hi cau la baba.

Ja té bemolls que després de tants menyspreus envers Catalunya per part del món abertzale, que ens consideraven tous i pactistes, ara, el nostres prohoms, es mostrin enlluernats –per fi el bascos ens estimen, hosanna!– en rebre el seu interessat suport. M’ha semblat llegir, no sé on, que David Fernàndez, que és un polític que abraça bastant i prou significativament, en abraçar Otegi ha dit que era l’abraçada de tots els que havien acudit a la cita.

Ja té bemolls, també, que els de la bancada del davant aprofitin la circumstància per treure el santcristo gros del victimari  terrorista –en aquest cas la germana de Miguel Ángel Blanco– i oficiïn un sacramental electoralista apel·lant a la memòria dels assassinats pel terrorisme basc, tenint en compte que quan es parla de memòria històrica xiulen i miren cap un altre cantó. I parlant de xiular i del PP, recordo que a l’acte d’homenatge que, a Madrid, li van dedicar a Miguel Ángel Blanco, quan Raimon –solidari i benintencionat– va pujar a l’escenari i es va posar a cantar en català la xiulada va ser monumental. Perquè cantava en català!!!

Vist des de fora –des de fora de l’entrellat polític, vull dir– l’acte del Parlament del matí d’aquest dimecres és una marcada de paquet de la CUP. Com ho va ser el cop de peu al cul de l’Artur Mas. Com ho serà l’aprovació dels propers pressupostos de la Generalitat amb l’augment d’impostos que ha proposat Junqueras. Com ha estat el vet a algun nom suggerits per Collboni en integrar-se en el govern de la ciutat de Barcelona.

La CUP no és una aventura jove, comunista i pintoresca. La CUP fa política de veritat. La CUP té una estratègia i uns objectius clars. La CUB –poca conya– és la mà que gronxa el bressol.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

2 thoughts on “La mà que gronxa el bressol

  1. Ramon B. Ivars ha dit:

    Pot semblar una burrada molt grossa, ho sé, però jo penso que, fins que en Millet no estigui a la garjola i hagi cantat la seva ària final, la política catalana seguirà sent “a tale told by an idiot, full of noise and fury, signifying nothing”, com deia aquell anglès que escrivia teatre.

    M'agrada

  2. Senyor Casas jo tampoc me’n refio, que hi vols fer.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: