I el pobre Senat, què?

Porto setmanes donant-li voltes a la idea de reflexionar una estona sobre el Senat. I no per a estigmatitzar-lo, com fa tothom, ni per demanar la seva dissolució, com fa tothom i seria el més raonable, essent com és un dels grans al cul en el disseny de la transició del post franquisme. Ni se m’acudiria anar per aquest camí enderrocador. Ja s’ho faran els professionals de la política si algun dia s’ho prenen seriosament. Esgargamellar-se en cridar a favor de la seva extinció seria perdre el temps. En el país del momios, el Senat és el momio en la seva més alta concepció, i el momio és inherent a la nostra idiosincràsia. Abans desapareixerà la corrupció –ho poso difícil, eh?– que el momio. Perquè la corrupció és delicte i la justícia, si s’hi posa i en té ganes, té eines per a perseguir-la, però el momio és un modus vivendi legal que trobem a tots els estrats de la societat i, molt especialment, dins del sector públic. No ha passat cap oposició, no s’ha presentat ni ha guanyat cap concurs públic, però el professional del momio és sempre allà, cofoi i impertèrrit, saltant d’un pal a l’altre depenent de com vénen i van les circumstàncies.

Passa que, els propis polítics, els propis partits, tenen tant coll avall el trist paper del Senat i dels senadors que no hi esmercen ni un esforç per a millorar-ne l’aparença. I així passa el que passa, com en les eleccions inútils, les del 20 de desembre passat, que el ciutadà de bona fe anava perdut a l’hora de triar senadors i, en molts casos, passava de llarg o posava el vot a la babalà. La prova la tenim en els resultats: el pobre Partit Popular –ho entenguin com expressió compassiva, això de pobre, no com a manca de possibles– aconsegueix una amarga victòria en el congrés que li nega la governança i, paral·lelament, obté la majoria absoluta en el Senat.

Que cadascú és molt lliure, si així ho estima convenient, de votar Partit Animalista al Congrés, posem per cas, i PP al Senat, però no té molta lògica. És un clar indici que els partits no s’ho han currat, no han dedicat cap esforç en visibilitzar les virtuts dels seus candidats a la –i no riguin– Cambra Alta. Per això jo volia fer una crida, des d’aquest modest blog, al partits que es presentaran a les eleccions de juny, ara que encara hi som a temps, perquè dediquin una mica de temps, en aquestes televisions que tant abastament ocupen, als homes i algunes dones que opten a l’ofici de Senador. Segur que els més grans, com jo, recorden aquelles eleccions del principi en que Josep Benet va ser el senador més votat a tot l’Estat. El trio de candidats Benet-Candel-Cirici eren els Peter, Paul & Mary de les candidatures, els Crosby, Stills & Nash, els Emerson, Lake & Palmer, que s’ho van menjar tot perquè tothom els coneixia i anava a votar-los amb il·lusió i esperança. I ara? Ara, què?

Sort que, en mig de la tenebra, em sembla que s’ha encès una llumeta d’esperança. I es que vaig llegir a La Vanguardia que Francesc Homs, el candidat in pectore de Llibergència –diguem-li així mentre els ex de Convergència i de Democràcia i Llibertat acaben de trobar el nom per a la refundació– proposava Miquel Calçada –Miki Moto pels qui l’hem seguit i admirat des de sempre– com a nom per encapçalar la candidatura del Senat. Aquesta és la jugada bona: un nom mediàtic a més no poder, amb vocació política confessada i que en la seva professió de comunicador ja ho ha donat tot. Això és valorar una candidatura al senat. Si la resta de partits fan tant bé la feina, donarà gust altra vegada escollir senadors, encara que no serveixin per res. Ara falta veure com el candidat Homs arrodoneix la proposta. Modestament jo li suggereixo dos noms a l’alçada de la seva aposta mediàtica. Jaume Barberà, que el propi Calçada qualificava de megacrack de la comunicació quan li donava pas cada nit a TV3 fa anys, i un mestre de mestres que també ja té tot el peix venut en el seu ofici, Joaquim Maria Puyal.

Homs, no ho dubti, arrasaran!

Àngel Casas

Nota a peu de pàgina: Sóc conscient de la incorrecció de la paraula momio, però, com d’altres castellanismes del llenguatge col·loquial com és el cas del verb currar, té una expressivitat que la seva traducció correcta, moma o ganga, no fan el mateix efecte dramàtic.

Advertisements
Etiquetat , , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: