El Papa que ha perdut la fe

Em té fascinat aquesta història del Papa que ha perdut la fe. No estic parlant del Papa de Roma, el Papa Francesc, que, encara que alguns fidels ultramuntans ho pensen, no hi ha cap evidència que l’hagi perdut, perquè, si fos aquest el cas, la hecatombe seria mundial i la gent es llençaria al buit des de les finestres i els catòlics japonesos es ferien l’harakiri i d’altres es cremarien a l’estil bonze i segurament Wall Street s’aniria a pastar fang. No, no, estic parlant del Papa Gregorio XVIII de l’Església Palmariana, com se la coneix popularment, la del Palmar de Troya, la que l’any 1988 va ser inscrita al registre d’entitats religioses com a Iglesia Cristiana Palmariana de los Carmelitas de la Santa Faz. Com sol passar en totes les escissions ells es consideren l’Església Catòlica autèntica, en tant que de  la Romana de tota la vida en diuen que se n’han apropiat els comunistes i els maçons, desviant-la del recte camí. I com que poden, perquè el propi Jesucrist se li va aparèixer al Papa Clemente, primer de la nissaga cismàtica, i es veu que li va dir “tu mateix”, decideixen excomunions, ordenacions sacerdotals i bisbalenques, i canonitzacions dels seus propis sants: San Franco, San Carrero Blanco, San José Antonio Primo de Rivera, San Escrivá de Balaguer, San Don Pelayo, etc.

El Papa Gregorio XVIII, que com a sacerdot palamarià es feia dir Sergio Maria, ha tornat a ser Ginés Jesús Hernández, un nom molt més comú i exempt de glamour litúrgic, en el moment d’abandonar la fe seguint aquell principi ecumènic tant ben sintetitzat en el refrany castellà que diu: “Tiran más dos tetas que dos carretas”.  I es que el Papa en qüestió ha deixat plantada la parròquia per fugir amb la seva xicota, la Nieves, animadora sociocultural de Monachil, a Granada, i el cotxe del pontificat, un BMW X7, perquè considera que tant la nòvia com el cotxe són seus: una per amor i l’altre per una donació.

Val a dir que no es el primer Papa que es deixa temptar per la carn, vostès ja saben. Per acció, abús o omissió, religió i sexe han anat sempre de la mà en el decurs de la història (no furguem a la ferida). Però és que, a més de fugir en ple pontificat, ha llençat un missatge demolidor: que després de 32 anys dins de l’església palmariana ha arribat a la conclusió que tot havia estat un muntatge econòmic i social, que d’aparicions més aviat poques i, també, que el Papa Clemente, quan volia fer un canvi, deia que tenia una visió i es quedava tan ample. De fet, deurien ser visions extrasensorials perquè, degut a un accident, des de 1976, l’esmentat Papa era invident. També embriac i promiscu, però això són minúcies que s’arreglen al confessionari. Tant és així que a la seva mort va ser canonitzat com a Santo Papa Gregorio XVII el Muy Grande.

Si és que sempre passa igual. Va la Mare de Déu i s’apareix a unes nenes i al mateix temps que fa unes quantes prediccions –a vegades de pa sucat amb oli tipus Sandro Rey o Rappel– anuncia successives visites a les quals acudeix cada cop més gent que també diu que veu l’aparició. Casualment per allí brolla una fonteta, la Mare de Déu fa uns quants miracles a qui beu d’aquella aigua i té una fe a prova de bomba, i ja està embolicada la troca. Babaus d’arreu del mon vénen en pelegrinatge a la recerca del miracle com la gent comuna juga a l’euromillones o la primitiva, i els calers van caient de forma generosa i imparable. I es construeixen temples a major gloria de la Mare de Déu apareguda, i cases d’hostes pels pelegrins i residències estupendes i confortables pels administradors de tanta fe i tanta opulència. Com sol passar amb els negocis terrenals, si ho fas bé, amb un bon màrqueting, de tant en tant un miracle, un jingle que funcioni del tipus “ave, ave, ave Maria” o semblant, i una seriositat que generi confiança entre la feligresia, que doni la impressió que l’Esperit Sant està per la feina, la cosa pot funcionar anys i panys esdevenint una fita que es posi com exemple de bona gestió als masters dels Esades de torn. Però pel que sembla aquesta colla del Palmar eren uns matussers, es veia que anaven descaradament de cara la pasta i l’estultícia. I després de tants anys, què tenen? Les propietats ­–que eren moltes– mal venudes, el Papa fugat amb la xati i, fet i mal comptat, no arriben a mil els seguidors escampats pel món, entre feligresos, fills de feligresos, sacerdots i bisbes i missioners. Un autèntic fiasco.

Amb tot l’ex-papa Hernández ha fet unes declaracions tranquil·litzadores en assegurar que no deixa deutes, sinó un superàvit de 600.000 euros.

Com els deia al principi: fascinant.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: