It’s only football but I like it

Un equip, perdedor, que s’ha guanyat a pols la consideració d’equip perdedor en el decurs de la seva història, no és només perquè perd partits, que això també ho fa el Getafe, el Granada o el Sporting i no tenen aquesta condició gravada a l’ADN, senzillament perden partits, es queden cap a avall de la classificació i pugen i baixen de les divisions segons els hi vagi la temporada. Son equips de la pila, amb molt de mèrit pel que fan en relació amb el pressupost amb què compten i els jugadors que tenen, però de la pila. Aquest no és el cas dels matalassers, l’equip de Simeone i de Torrente, que quan hi és, hi és, quan arriba, arriba, però finalment perd. Sobretot a la Champions, com li va passar, un cop més, a la final de San Siro, dissabte.

L’Atlético de Madrid és un equip perdedor, fins hi tot en la consideració mediàtica, com Poulidor va ser tan bon ciclista com l’etern segon, un perdedor. I de la mateixa manera que els equips guanyadors, a més a més, solen tenir la sort dels campions, l’Atlético té la mala sort dels perdedors.

Aquesta temporada ho ha evidenciat. A la Lliga ha estat permanentment segon i algunes jornades empatat a punts en el primer lloc, amb seriores opcions de guanyar-la, per acabar tercer. A la Copa –malament– van caure davant del Celta a quarts de final. I a la Champions, després de superar una trajectòria enrevessada i de molt mèrit, eliminant al Barça fins i tot, en comparació amb l’altra finalista que va resseguir el tranquil camí de les boles calentes, va i perd senzillament perquè és un perdedor, no té cap més explicació. Per aquesta raó li donen per vàlid al rival un gol en fora de joc, estavella en el temps de joc una falta màxima al pal i a la tanda de penals li llencen tots pel mateix cantó mentre el porter s’estira cap a l’altre. Que fallés el seu en la malaurada tanda és el de menys perquè entre equips normals la sort va repartida, va com va, però si és juga contra el Real Madrid tot s’avoca a que Cristiano Ronaldo, en la seva fatuïtat, pugui despullar-se i mostrar a la parròquia el seu tors meravellosament esculpit i pugui treure, de cop i amb un udol esborronador, la bèstia que porta a dins. Això sense haver-se despentinat ni deixat que se li marcís el maquillatge en tot el partit per a poder estar guapo i rutilant en el moment suprem.

A la final llençada per la borda, l’Atlético de Madrid donava enguany la impressió de que sí, de que aquesta vegada sí. Però, al marge de la fatalitat i de l’esmentada mala sort del perdedor, semblava que pocs dies abans els president Pérez li hagués agafat amb força les parts al president Cerezo mentre l’advertia: No ens farem mal, oi?. D’aquesta manera es pot entendre que un depredador nat i irreductible com Diego Simeone, un entrenador que porta els seus homes al límit d’allò que eufemísticament se’n diu intensitat, quan en realitat és agressivitat  sinó violència, va plantejar un matx de guant blanc.

És només futbol i no té més importància que la que cadascú li vulgui donar, tot i que a molts sembla que els hi va la vida, però sí que sap greu que aquesta temporada que el Barça tenia a l’abast la repetició del triplet, amb unes oportunitats i uns marges com difícilment tornaran a repetir-se, la consecució del que hom anomena doblet hagi deixat una sensació de poca cosa. Sobre tot veient el partit de l’altre dia on un Barça normal –no el de la davallada del mal mes que va posar l’ai al cor– s’hauria endut la Champions amb naturalitat i senyoriu, que diuen a Madrid.

Àngel Casas

Advertisements
Etiquetat , , , , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: