Monthly Archives: Juny 2016

La teoria de l’agent doble

A part de l’impagable i emocionat discurs de Rajoy des del balcó de la victòria –“…me dicen aquí que recuerde que hemos ganado las elecciones… Bien, oye, hemos ganado…, oye, es verdad…”– i de la convicció que Espanya per essència, història i idiosincràsia és de dretes i que, majoritàriament, ha interioritzat la doctrina d’aquella assignatura demolidora del meu batxillerat que es deia FEN (Formación del Espíritu Nacional), els col·legues de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern, entre partida de dòmino i carajillo de rom Pujol, obvien l’eliminació de la Roja i parlen de que Catalunya, pel que es demostra en les dues darreres conteses electorals, és cada cop més diferent i sobre tot, i això és el que m’apassiona i el motiu d’aquest modest post, parlen de la suggestiva teoria de l’agent doble en el cas de les converses gravades entre el ministre Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso.

Fa dies que en Rosselló, un jubilat que va ser a Convergència des dels anys de la fundació i empedreït lector de novel·les de John Le Carré, tot s’ha de dir, ens dona la murga amb la teoria de l’agent doble que volia portar a la ruïna al pobre Fernández, el ministre de l’interior, i a tot el Partit Popular, posant-li paranys constants que els deixessin en evidència i provoquessin l’escàndol definitiu que els fes plegar a tots.

Segons Rosselló, en Daniel de Alfonso era un doble agent. Un patriota català, un home d’absoluta confiança d’Artur Mas, que es veu que el va posar, i director a l’ombra de l’ACI (Agència Catalana d’Inteligència), inexistent oficialment però que ja funciona en la part obscura del Govern,  dins de l’àmbit de les estructures d’estat que s’estan posant en marxa sense fer soroll i mig d’amagatotis.

La teoria de l’agent doble que propaga en Rosselló, a partir de les extenses converses que va publicant el digital Público, ve a dir que De Alfonso li va deixar anar munició per tal que el ministre, amb l’ajut de fiscals, jutges i equips especialitzats policials d’investigació i, per suposat, la complicitat d’uns quants periodistes de la caverna, el nom dels quals citen amb claredat meridiana, anés ficant la pota una vegada darrera l’altra. Que li va deixar anar corda, molt corda, perquè s’entortolligués i es pengés ell mateix. De fet, l’embolicada que li va fer amb el cas dels presumptes milions a Suïssa de l’alcalde Trias, que va deixar el ministre amb el cul a l’aire, n’és una bona prova de per on anaven els trets. I les intrigues que li filtrà sobre Convergència. I la presumpta prevaricació d’Homs. Tot plegat, indicis molt febles per tal que la gent del PP i acòlits la vessessin públicament. És la clàssica estratègia de l’agent doble, m’insisteix el meu interlocutor en acabar el segon carajillo.

–No et sembla exagerada –justifica en Rosselló– aquesta permanent afirmació d’espanyolitat per part del cap de l’Oficina Antifrau? Oye, que yo soy español, repeteix a les gravacions. Es tracta d’un recurs molt típic dels agents dobles.

No m’acaba de fer el pes, li dic. De Alfonso és madrileny. A més, el tracte amb els parlamentaris catalans va ser molt fatxenda.

–No et confonguis –manté en Rosselló–, De Alfonso és jutge i fa servir un to professional característic dels jutges espanyols. I pel que fa a l’origen no català, el General Villarroel, tot i haver nascut a Barcelona, era d’origen gallec, i Carod Rovira, fill de guàrdia civil, era d’origen familiar aragonès, i el president Montilla es nascut a Iznájar. Els patriotes catalans neixen on volen, com diu l’acudit. A més, Daniel de Alfonso va ser condecorat pels Mossos d’Esquadra, la nostra policia. Tot  i sabent que era el seu suïcidi professional i el final del seu futur com agent doble, De Alfonso ha preferit fer l’últim servei a la causa sobiranista lliurant les gravacions i aixecant l’estora. El que jo et dic, un patriota.

Concloc que al Rosselló se li ha anat la pinça. L’acudit va sobre els bilbaïns, penso, però m’ho callo. I no deixo de pensar en l’àngel Marcelo que sempre ha tingut cura del ministre, com és ben sabut, i en les eleccions del diumenge li va afegir un grapat de votants a Barcelona.

En fi, la teoria del doble agent és una anada d’olla, una xorrada de cafè, una especulació de jubilats ociosos, però…, mola, eh?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , , ,

Si ells tornen, tu no hi vas… o sí?

Ja som de ple a la campanya electoral, segona edició. Doble deja vu: el de sempre i, a més a més, el que fa referència al passat 20 de desembre. Un deja vu bastant calcat, per cert. Que les llistes han sofert poc moviment. Algun sí, entre descobriment de noves presumptes corrupcions, sacsejos interns de cadires en alguns partits i alguna vicissitud menor, les segones fileres han acusat un petit sotrac, poca cosa, però, si fa o no fa, són els mateixos els que ens convoquen que els votem a les urnes. Els responsables màxims de fer-nos perdre el temps i els calers. Els guionistes del culebrot més inútil de la història de la nostra defectuosa democràcia. Els incapaços de complir amb la feina encomanada. Els trincadors d’un sou injustificat i apa som-hi, que no ha estat res. Els més inútils que podíem trobar. Els més egòlatres i superbs.

No em val l’excusa del jo ja volia però amb el d’aquí davant no hi ha res a fer. No em val l’excusa perquè tots, absolutament tots els que tenen alguna possibilitat d’influir en la política del moment, saben que escó més, escó menys, es tornaran a trobar amb una  geometria aproximada i els deures que no van fer tocarà fer-los ara o anar a una tercera convocatòria (no, si us plau, que ens mereixem una treva!). No em val l’excusa, penya d’aficionats, perquè en política, si es vol es pot. Com? Tenint clar el paper de servidor de la comunitat, pactant i cedint, sacrificant l’ego, la poltrona i el tortell, si cal, pel be comú.

Es possible que els professionals d’aquest negoci em diguin que, al cap i a la fi, la culpa la té la ciutadania per haver votat com ha votat, provocant aquest desori. Au, vinga. Primera lliçó: En democràcia, ni que la vessi o es deixi seduir pel populisme i les impostures, el poble, per definició, té tota la raó. Perquè és el poble, els ciutadans, els qui tenen el dret a decidir (hòstia, com he vingut a parar a aquí? M’haurà traït el subconscient?). Un dia els parlaré d’un professor de filosofia que vaig tenir al batxillerat, un capellà xusquero, desferra del franquisme, que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se” perquè, i si la majoria s’equivoca?.

La culpa, no li donin més voltes, la tenen els líders –i el que hi ha al darrere– de les forces polítiques decisòries i la seva incompetència palmària. I, són ells, ells mateixos, els que, lluny de fer-se a un costat o plegar i que vinguin uns que en sàpiguen, que segur que n’hi ha d’haver, tornen a presentar-se sense cap pudor ni símptomes de recança: “Ei, som els mateixos, els que no hem estat capaços, els que hem marejat la perdiu durant mig any fent-vos perdre un fotimer de pasta dels vostres impostos! Ei, tornem a ser aquí perquè confieu altre cop en nosaltres, colla de babaus! Ei, voteu-nos!”.

Em ve al cap aquella campanya que va fer el PSC a les generals de 2008, quan Carme Chacón va treure el triomf més rotund dels socialistes a Catalunya amb 25 escons, una campanya basada en l’estètica de “Reservoir Dogs” de Tarantino, amb un fons vermell, i l’ombra de Rajoy, Zaplana i Acebes, amenaçadora, vestits de negre, i el lema “Si tu no hi vas, ells tornen”. Doncs bé, si jo fos la majoria silenciosa, o, simplement, la immensa majoria, si tingués imaginació i traça, muntaria una campanya publicitària, ni que fos de memes virals, amb el mateix estil estètic de la famosa del PSC, amb les ombres amenaçadores de Rajoy, Sánchez, Iglesias i Rivera i el lema “Si ells tornen, segur que tu hi vas?”

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Rolling Stones: no només va ser rock’n’roll

Els Rolling Stones semblava que havien dit que no actuarien a l’Estat Espanyol fins que no s’acabés la dictadura franquista, tot un detall. De fet, també ells havien patit els efectes de la censura del règim contra el seu àlbum “Sticky fingers”, concretament contra la portada en la que es veia una bragueta de jeans que es podia obrir. La van substituir per un muntatge fotogràfic d’un pot de llauna d’on emergien uns dits llefiscosos, una raresa en la iconografia dels Stones molt apreciada pels col·leccionistes. Aquell 11 de juny de 1976 va ser un punt de partença essencial, amb molta expectació, una gentada, encara que no es va arribar al ple ­–Gay Mercader, l’organitzador, sempre explica que aquell concert el va arruïnar–, ­i, com corresponia a l’època, un gran ball de bastons.

Jo vaig anar al concert amb el meu amic Diego A. Manrique, que era qui havia de fer la crònica, amb fotografies de Francesc Fàbregas, per a Vibraciones, la revista que jo dirigia. Els grisos –la policia nacional d’aleshores– havia pres la Monumental i tot l’entorn, deien que per evitar que els que no tenien entrades es colessin, però a peu i a cavall es movien ostentosament per fora i per dins del recinte taurí, fins i tot pels passadissos interiors, amb aquella actitud fatxenda i provocadora que els caracteritzava i que al personal l’acollonia: no feia ni un any que havia mort el dictador i Fraga Iribarne, ministre d’Interior al principi de la transició titllada de modèlica, proclamava als quatre vents allò de “la calle es mía”. Van haver-hi moltes carreres, moltes corredisses pels carrers d’accés, però un cop a dins, després de dur una bona estona l’entrada a la mà –i gairebé el carnet d’identitat a la boca- per tal de demostrar que érem gent d’ordre, quan seies en el teu lloc en el tendido, feies, uf!, i et tranquil·litzaves, que el pitjor ja havia passat. Jo sí, però el meu amic Manrique, preveient que la cosa aniria per molt llarg, ja que hi havia un gran nombre de teloners per decorar la festa, va tenir la mala pensada d’anar als urinaris. I va trigar molt a tornar. Va fer-ho ranquejant l’home, perquè un d’aquells energúmens d’uniforme, li va clavar un cop de porra indiscriminat a l’esquena en el camí cap els mingitoris. Durant el concert els grisos van arribar a llençar pots de fum des del carrer a les grades de la plaça. Per sort, al no va haver ple de públic, els pots van caure a la part buida, estalviant-nos tots plegats una tragèdia.

Un altre amic meu, l’enyorat Constantino Romero, que aleshores treballàvem plegats en un programa de ràdio i també col·laborava a Vibraciones, se les va tenir igualment amb els grisos, encara que amb un final diferent i esperançador. Com que se sabia que els Rolling Stones actuarien molt tard i Constantino tenia una sessió de doblatge, vam acordar que ja ens trobaríem a la plaça, que ell arribaria amb el temps just. Però quan l’home va arribar amb el temps just i l’entrada a la mà, naturalment, a l’avinguda per la que s’accedia a la porta principal, es va trobar amb una càrrega policial i es va haver d’afegir a la munió de ciutadans que corrien en sentit contrari, fugint de les porres. Sempre ha estat un tipus pacífic i pacient, Constantino; va donar la volta a la plaça i va intentar accedir novament pel carrer de sota. I altra cop la cridòria, les corredisses i els grisos al darrera amenaçant amb la porra. Al tercer intent i mentre fugia de pressa del ball de bastons, va reflexionar: “a veure, no ens posem nerviosos, tinc l’entrada, soc un home de bé, un professional de la ràdio, per tant tinc tot el dret d’anar a la policia i dir que em deixin passar”. Crec que el Constantino no havia corregut mai davant dels grisos. Va donar mitja volta deixant la turba que fugís espaordida, i va anar de cara els polis, ensenyant l’entrada, en la confiança que tenia més raó que un sant. Com més s’acostava a les bèsties grises que l’amenaçaven, menys confiança tenia en els arguments que feia només uns segons l’havien semblat convincents. I quan va veure que el tipus que a qui li mostrava el tiquet estava a punt de clavar-li un mastegot, va donar mitja volta ràpida i es va posar a córrer. El Constantino era un tipus alt, jove aleshores, de metro noranta i molt fort, amb braços d’acer, però incapaç de fer servir la força que el Senyor li havia atorgat. Corria i corria, i el gris de la porra al darrera, a punt de colpejar-lo. I es deia el Constantino: “hòstia, que me la fotarà i jo no he fet res, tinc la meva entrada, però, ¿que és burro aquest paio o què?”. Va mirar a un costat i a l’altre, mentre corria, i es va donar que s’havien quedat sols al carrer, el gris i ell, corrent encara com uns esperitats. Aleshores va dir prou, i a la que va notar l’alè de l’agressor al clatell, va estendre els braços a l’alçada del pit, va agafar-se les mans, i amb tota la ràbia, amb tota la força i tota la mala llet acumulades per causa de la situació, li va deixar anar un cop, de davant al darrere, als testicles, que el gris només va poder cridar, com si li haguessin fotut un cop als collons, i va caure a terra, plegat. I, immediatament va fugir esperitat i no va parar fins quatre o cinc carrers més amunt, lluint en el rostre aquella serenor, aquella tranquil·litat d’esperit que et dona el saber que has fet justícia, com li passava al Zorro, sense anar més lluny.

Va ser, per molts motius, a part dels estrictament musicals i artístics, un concert per no oblidar mai més, aquell dels Rolling Stones a Barcelona, l’onze de juny de l’any 1976.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Problemes de consciència

Abans es veu que era un clàssic que els jubilats mascles matessin el temps observant atentament, i comentant entre ells, es clar, la molta obra pública que es feia, posem per cas, a Barcelona. La vara que corria feia referència a que les mullers els treien de casa pel matí, sobre tot, a l’hora de fer les feines de la llar i de cuinar. Eren temps de la bombolla immobiliària i d’obres, tan públiques com privades, n’hi havia per triar i remenar. Però ara tot allò s’ha acabat, i els jubilats ens hem de buscar la vida amb altres entreteniments que fa que anem més dispersos, més escampats per aquí i per allà, i ens perdem aquells apassionants debats que diu que hi havia a l’entorn d’una infraestructura de formigó o al voltant d’una perforadora que avançava  tunelejant el que algun dia havia de ser la línia 9 del metro de Barcelona…

Toquem de peus a terra: allò s’ha acabat. I dissabte pel matí em vaig trobar davant la disjuntiva de l’oci del jubilat. Anar a Gràcia, vaig pensar? M’ho vaig plantejar perquè jo he estat molt de barri –no de Gràcia sinó de Sants, tot i que a Gràcia també hi he anat molt– i em venia de gust anar a Gràcia a fer el vermut i, d’aquesta manera, ajudar una mica els establiments que, els pobres, amb el desgavell del banc expropiat, han deixat de fer calaix de forma ruïnosa, segons expliquen als mitjans de comunicació. Banc expropiat? Però quina tergiversació semàntica! Pel que dedueixo del que veig per la tele, escolto per la radio, llegeixo als diaris i observo en els blogs dels ocupaires, ni l’indret és un banc ni els que hi havia tenien cap capacitat expropiatòria. Simplement, un grup d’okupes s’havien apalancat des de feia anys en un local que en temps fou la seu d’una sucursal bancària però que ara pertanyia a una empresa immobiliària que li havia llogat al govern municipal de l’Alcalde Trias, que es veu que ho havia decidit per estalviar-se i estalviar-nos un altra sarau després del fiasco de Can Vias. Com aquell que li paga els pis i totes les despeses a la querida, que es deia abans. Però, es clar, explicat així no té cap mena d’èpica. És una collonada més a la ciutat de les collonades, però si et vantes d’haver expropiat un banc i, a més, plantes cara a la policia, cales foc a cotxes, motos i contenidors, tens al teu costat regidors de govern i acollonit un barri emblemàtic, això encomana moral de victòria entre els teus i fa que se’n parli. No nego que faria patxoca veure expropiar comme il faut alguns bancs que tant ens han putejat, segur que li molaria a molta gent i no només als antisistema, però desenganyem-nos, això del “banc expropiat” és una fal·làcia, una mentida com una casa de pagès. Així que vaig decidir no anar a Gràcia i, aconsellat per un amic que em va dir que no m’ho podia perdre, me’n vaig anar cap el Port.

La veritat és que li vaig agrair el consell perquè una cosa com aquella no l’havia vist mai. I creguin que jo he viatjat pel món! Des de Colon, pràcticament, fins la Barceloneta, es a dir, tot el Moll de la Fusta i tot el passeig Joan de Borbó, una munió de venedors ambulants, d’aquests de la manta estesa a terra, t’oferien un món de superluxe i d’alt standing per quatre xavos. Totes les marques emblemàtiques que els xinesos nou rics compren a preus desorbitats a les botigues del Passeig de Gràcia, eren al teu abast en una mena de Corte Inglés a l’aire lliure, llarg com una tirallonga que no s’acabava mai, un manter al costat de l’altre, que no n’hi cabia cap més, i en llocs de més amplada situats en doble fila. Al Passeig Joan de Borbó hi havia un gran ambient. Turistes comprant, bicicletes, carretons amb guiris a dins i estranys artefactes amb rodes i rodetes driblant els vianants. Era com el Mobile Congress dels top-manta. Tots els del món al nostre Port. El dia permanent de l’Orgull Manter. Tot plegat en un ambient pacífic i tranquil com el mercat dels dissabtes de Vic però amb moltes més parades i paradistes que, amb habilitat i destresa, reclamaven la teva atenció envers les seves propostes comercials. Jo mateix, seduït pel consumisme compulsiu imperant, vaig estar a punt de comprar-me unes Nike molt xules o un smart watch, i vaig pensar de regalar-li a la meva dona una bossa, no tenia clar si de Prada o Vuiton. Però la meva consciència va entrar en conflicte (sort d’això). Vaig reflexionar que, si jo m’hi miro tan com puc en no fer el joc a les marques i fabricants que esclavitzen treballadors, fins i tot nens, al tercer món, marques i fabricants de productes de preus cars, quanta sang, suor i llàgrimes no haurà costat fabricar els que m’ofereixen a preus de saldo, i no potser al tercer món, sinó aquí al costat, a Badalona? A més a més, vaig observar que a les cantonades adjacents hi havia sengles cotxes del Mossos i de la Guàrdia Urbana, i com que havia llegit que l’Ajuntament, com a mesura dissuasiva,  pensava incrementar les multes al clients dels manters vaig témer que encara em cauria una sanció de 180 euros. I aleshores el meu cervell es va emboirar per culpa dels dubtes i la meva consciència fou colpejada per la pregunta clau: Que farien en el meu lloc els regidors Garganté i Asens que tanta comprensió i empatia han mostrat amb els manters? Tots sabem que Pablo Iglesias es vesteix a Alcampo, perquè ho ha explicat, però els esmentats regidors on es compren les bambes i les samarretes o les ulleres de sol? On es compra els pareos i la tovallola del Barça l’Alcaldessa de Barcelona? Penso que també ells, que són persones humanes, estan tan conflictuats com jo mateix, entre el que et demana el cor, que és ajudar el proïsme a subsistir, i la tendència natural de la bona gent a no cometre un delicte ni col·laborar amb les màfies falsificadores i/o explotadores ni perjudicar els ciutadans que paguen les mil i una taxes i tributs que comporta vendre a la ciutat. Perquè ja no funciona el consultori de la Senyora Francis que, si no, li ho consultaria amb aquestes preguntes directes: El fi justifica els mitjans? Es mereixen els ciutadans de Barcelona viure amb aquest dubte permanent i, en general, amb aquest ai al cor?

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Si fos independentista

Si jo fos independentista, la qual cosa o la contrària no tindria perquè explicar enlloc ni a ningú i molt menys en aquest blog que està pensat per a la vida contemplativa i no per a la vida activa, combatent i reivindicadora… Deia que si jo fos independentista, i, especialment, independentista de l’última o penúltima fornada, fervorosament devot de l’estelada, soci cotitzant de l’ANC i amb plaça fixa a totes les manifestacions orgulloses i multitudinàries de l’Onze de setembre, els asseguro que no ho seria per causa del Partit Popular, com ha culpat amb ironia Miquel Iceta en dir que el PP genera independentistes: Ja sé que el PP, en el seu afany de fabricar independentistes… etc.”.

A mi, personalment i sense conèixer-lo massa, Miquel Iceta em cau bé. Em cau bé quan balla, quan parla, quan pensa… No vull dir que hi estigui necessàriament d’acord, vull dir, simplement, que em cau bé, que podria compartir a gust un dinar amb ell (cosa que no em passaria amb la majoria de polítics de l’Olimp actual), però en el cas de la meva hipotètica immersió en l’independentisme, desenganyis Miquel, el Partit Popular no hi tindria res a veure. Més aviat m’hi hauria empès el Partit Socialista.

En la qüestió de l’encaix, quan encara es parlava majoritàriament d’aquesta possibilitat que ha esdevingut utopia, jo no me’n refiava gens del Partit Popular perquè la concepció que sempre han tingut d’Espanya és la de l’Espanya castellana, conservadora, apostòlica i desbordada de caspa –sigui dit sense acritud– però, per si hi havia algun dubte en descobrir que l’Aznar parlava català en la intimitat ni que fos una conversa sobre les armes de destrucció massiva, les de “mireu-me els ulls, us estic dient la veritat”, la campanya que van endegar a propòsit de l’Estatut els va deixar prou retratats per sempre més.

El Partit Socialista té l’estigma inesborrable del jacobisme, però, temps era temps, quan el PSC catalanista hi tenia pes i les coses no anaven tan crispades semblava que…, potser algun dia…, si els barons no toquessin tant els…, i així passaven els anys i els lustres i les dècades, i qui dia passa anys empeny, i anar fent la viu viu…, fins que va arribar la crisi i les costures, que només estaven embastades, van petar.

I és que si jo hagués esdevingut independentista de l’última o de la penúltima fornada, gent tant significativa i catalanofòbica com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, José Luís Corcuera o Susana Díaz haurien estat causa activa de la meva decantació.

Però ara –digueu-me pessimista– arribem tard i és mal moment per a tot. Per a ser independentista, que mentre alguns membres de Convergència s’han carregat la honorabilitat del moviment popular i la CUP s’ha endut per endavant la transversalitat, ERC s’ha mirat obsessivament el melic amb el convenciment de ser ells els vertaders i únics salvadors de la pàtria. Mal moment, també, pel socialisme en davallada, que no ha sabut fer els deures i ha anat perdent llençols a la bugada, desprestigiat per les portes giratòries, els eres andalusos i un discurs estereotipat i poc engrescador del líder estatal, malgrat les últimes manifestacions en el sentit d’establir un pacte polític amb Catalunya –cas de governar, es clar, que aquesta és l’altra– que signifiqui deixar constància, en el text d’una futura constitució espanyola modificada, el reconeixement de la seva singularitat i que això representi una millora pel seu autogovern, la qual cosa, encara que aniria per llarg, molt llarg, ha fet trempar Miquel Iceta al mateix temps que ha posat en alerta al PSOE andalús, que més li valdria que s’amoïnés per la seva rereguarda assetjada pels jutjats, i ha fet posar dels nervis al president de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page. I mal moment per allò que en diuen “el gran pacte”, tant si és a dos com a tres bandes, perquè és el que té menys capacitat i interès d’afrontar políticament el problema de l’encaix. I es que, no ja si fos independentista, sinó, simplement, si jo fos català, estaria políticament desolat, però no desolat a la francesa, que ho fan servir com expressió retòrica, sinó desolat-desolat, desesperançat, irremeiablement exhaust.

Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. O, en el millor dels casos, com diuen a Madrid, “a buenas horas mangas verdes”.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , , ,