Si fos independentista

Si jo fos independentista, la qual cosa o la contrària no tindria perquè explicar enlloc ni a ningú i molt menys en aquest blog que està pensat per a la vida contemplativa i no per a la vida activa, combatent i reivindicadora… Deia que si jo fos independentista, i, especialment, independentista de l’última o penúltima fornada, fervorosament devot de l’estelada, soci cotitzant de l’ANC i amb plaça fixa a totes les manifestacions orgulloses i multitudinàries de l’Onze de setembre, els asseguro que no ho seria per causa del Partit Popular, com ha culpat amb ironia Miquel Iceta en dir que el PP genera independentistes: Ja sé que el PP, en el seu afany de fabricar independentistes… etc.”.

A mi, personalment i sense conèixer-lo massa, Miquel Iceta em cau bé. Em cau bé quan balla, quan parla, quan pensa… No vull dir que hi estigui necessàriament d’acord, vull dir, simplement, que em cau bé, que podria compartir a gust un dinar amb ell (cosa que no em passaria amb la majoria de polítics de l’Olimp actual), però en el cas de la meva hipotètica immersió en l’independentisme, desenganyis Miquel, el Partit Popular no hi tindria res a veure. Més aviat m’hi hauria empès el Partit Socialista.

En la qüestió de l’encaix, quan encara es parlava majoritàriament d’aquesta possibilitat que ha esdevingut utopia, jo no me’n refiava gens del Partit Popular perquè la concepció que sempre han tingut d’Espanya és la de l’Espanya castellana, conservadora, apostòlica i desbordada de caspa –sigui dit sense acritud– però, per si hi havia algun dubte en descobrir que l’Aznar parlava català en la intimitat ni que fos una conversa sobre les armes de destrucció massiva, les de “mireu-me els ulls, us estic dient la veritat”, la campanya que van endegar a propòsit de l’Estatut els va deixar prou retratats per sempre més.

El Partit Socialista té l’estigma inesborrable del jacobisme, però, temps era temps, quan el PSC catalanista hi tenia pes i les coses no anaven tan crispades semblava que…, potser algun dia…, si els barons no toquessin tant els…, i així passaven els anys i els lustres i les dècades, i qui dia passa anys empeny, i anar fent la viu viu…, fins que va arribar la crisi i les costures, que només estaven embastades, van petar.

I és que si jo hagués esdevingut independentista de l’última o de la penúltima fornada, gent tant significativa i catalanofòbica com Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra, Joaquin Leguina, José Luís Corcuera o Susana Díaz haurien estat causa activa de la meva decantació.

Però ara –digueu-me pessimista– arribem tard i és mal moment per a tot. Per a ser independentista, que mentre alguns membres de Convergència s’han carregat la honorabilitat del moviment popular i la CUP s’ha endut per endavant la transversalitat, ERC s’ha mirat obsessivament el melic amb el convenciment de ser ells els vertaders i únics salvadors de la pàtria. Mal moment, també, pel socialisme en davallada, que no ha sabut fer els deures i ha anat perdent llençols a la bugada, desprestigiat per les portes giratòries, els eres andalusos i un discurs estereotipat i poc engrescador del líder estatal, malgrat les últimes manifestacions en el sentit d’establir un pacte polític amb Catalunya –cas de governar, es clar, que aquesta és l’altra– que signifiqui deixar constància, en el text d’una futura constitució espanyola modificada, el reconeixement de la seva singularitat i que això representi una millora pel seu autogovern, la qual cosa, encara que aniria per llarg, molt llarg, ha fet trempar Miquel Iceta al mateix temps que ha posat en alerta al PSOE andalús, que més li valdria que s’amoïnés per la seva rereguarda assetjada pels jutjats, i ha fet posar dels nervis al president de Castilla-La Mancha, Emiliano García-Page. I mal moment per allò que en diuen “el gran pacte”, tant si és a dos com a tres bandes, perquè és el que té menys capacitat i interès d’afrontar políticament el problema de l’encaix. I es que, no ja si fos independentista, sinó, simplement, si jo fos català, estaria políticament desolat, però no desolat a la francesa, que ho fan servir com expressió retòrica, sinó desolat-desolat, desesperançat, irremeiablement exhaust.

Tot plegat, com deia Shakespeare, molt soroll per a no res. O, en el millor dels casos, com diuen a Madrid, “a buenas horas mangas verdes”.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , , ,

2 thoughts on “Si fos independentista

  1. Carmen Gonzalez ha dit:

    Yo no soy independentista. y que mal lo paso
    Carmen

    M'agrada

  2. Junior ha dit:

    Doncs jo no estic ni desolat-desolat, ni desesperançat, ni irremeiablement exhaust. Sempre he sabut de les dificultats, de tot ordre, a les que ens enfrontem. A més, jo sóc un dels responsables de la situació actual puix sempre he defensat el mateix (si m’hagués rendit ara no seríem on som) i com que vinc de lluny vull anar molt lluny. El que fa tothom ja sigui Esquerra, Convergència, PP, PSOE, CUP i el ‘sursuncorda’ en persona és reaccionar d’acord amb el tsunami (si no ho fessin se’ls engoliria)

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: