Monthly Archives: Juliol 2016

Si Déu no existís (posem per cas)

Es tracta d’una mera especulació, no es pensin, un exercici dialèctic que, a vegades, sorgeix al capvespre, entre ampolles d’aigua de Vichy i algun tallat descafeinat, a les converses sempre intenses i sàvies de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Una suposició. Un parlar per parlar. Una gosadia. Però si Déu no existís o, com alguns teoritzen, si Déu fos una creació de l’home a la seva semblança per tal de sotmetre altres homes, quin ridícul més espantós i tràgic estarien fent els que s’immolen amb la promesa d’un paradís ple d’hurís de bon veure i millor beneficiar. Quina inutilitat de morts indiscriminats, de tolits de per vida, d’orfes i famílies destrossades. Quina bogeria d’explotació i esclavatge històric de la dona per part dels administradors de les creences. Quin desori criminal de conflictes entre sumites i xiïtes, catòlics i protestants, moros i cristians, i moltes altres i variades confrontacions per culpa de la disparitat en les creences en el decurs dels segles. Quants cremats, degollats, passats a ganivet o afusellats a les cunetes ens haguéssim pogut estalviar.

Si Déu no existís –Déu mos en guard, perquè ara el gasto ja està fet– quants milions de capellans, pastors, predicadors, aiatol·làs, imams, talibans, religiosos de convents i sectes i altres divulgadors del missatge de l’Inexistent podrien reconvertir-se a l’economia productiva i dedicar-se a treballar d’una punyetera vegada. I ja no hauríem de discutir més, per exemple, per si es compatible la festa del 8 de desembre amb la del 6, perquè això de la Immaculada Concepció tothom entendria que és una anada d’olla com la resta de discussions teològiques. De fet la Teologia no tindria cap sentit. O no tindria més sentit que el debat literari sobre els contes d’Andersen o els llibres de Tolkien I les desfilades vaticanes –o de les esglésies ortodoxes, tant se val–, homes vestits amb faldilles d’un blanc nuclear, o de púrpura lluent, amb bàculs d’or i una ostentació majestàtica recordarien més a les desfilades del dia de l’orgull gai que cap altra cosa. I l’avortament seria lliure i gratuït. I cadascú podria fer amb el seu cos el que li semblés. I amb la seva sexualitat. I l’eutanàsia responsable no seria perseguida. I el ser humà podria obrar en consciència i no segons la consciencia imposada pels funcionaris d’una estranya idolatria anomenada fe.

Si Déu no existís o si fos una creació de l’home, Sex Pistols no haurien tingut l’èxit rutilant amb “God save the Queen” i a la Reina d’Anglaterra l’hauria de salvar Snoopy. I l’estat d’Israel no tindria raó de ser en no existir una “terra promesa” assenyalada pel Déu dels jueus. I les catedrals i els temples, del més luxós al més humil, fossin de la religió que fossin, serien, en tot cas, àgores de discussió humanística. I la Sagrada Família, el més bell i original poliesportiu indoor del món que atrauria japonesos en processó. I Franco mai no hagués pogut esser “el dedo de Dios” malgrat que hauria estat igual de criminal i repressor i Maradona tampoc no hauria esdevingut “la mano de Dios” a l’hora de fer el seu gol mentider.

A propòsit de tot això, acabo de llegir que el Papa de Roma, el més alt funcionari del Déu dels catòlics, ha declarat que el món està en guerra però no de religions, perquè les religions busquen la pau. No voldria pas contradir un home de tant prestigi i de tant de pes en la política mundial, però no estic d’acord. L’Islam està en guerra contra l’infidel. No es pas l’única guerra en marxa, malauradament, però és, en aquests moments, la gran guerra. La de la superstició i el fanatisme contra el progrés i la llibertat de l’home i de la dona. És la guerra eterna de religions com tantes i tantes hi ha hagut en el decurs de la història. Que les religions busquen la pau? Depèn de qui ho explica. La pau de les fogueres purificadores de la Inquisició, la pau dels afusellaments de la croada del 36 beneïda pels bisbes, la pau de la destrucció de les Torres Bessones, i els atemptats de Madrid i París, i Bagdad i Kabul. I Estambul i Ankara, la pau del descansi en pau.

Si Déu no existís o fos una evident creació de l’home, la història, les fronteres, el món actual i els valors en els que es basa no seria com el coneixem ara mateix.

Si Déu no existís, cosa poc versemblant perquè caldria provar-ho amb arguments científics, i això ja se sap que és tant difícil com provar el contrari, molt em sembla que, vist el que hem vist i el que hem viscut, seriem més lliures.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

Poca broma amb el genocidi dels catalans, Pérez Reverte.

Des que Montilla va introduir el terme desafecció per a definir les relacions entre Catalunya i Espanya, la corda s’ha anat tibant i cada cop és més difícil trobar veus que fugin del tòpic radical, tant des d’un extrem com des del contrari, i mirin d’establir ponts de concòrdia. Per això resulta especialment remarcable l’anàlisi que Victor Manuel fa de la visió que des de Madrid es té de Catalunya a propòsit de la pregunta que li formula Miquel Jurado a El País.

“Como la gente tiene muy poca información –analitza el cantant asturià–, se vive con una cierta estupefacción, nadie sabe la dimensión que tiene. Lo ven como una disconformidad más con el Gobierno central, pero no se han percatado de lo que verdaderamente está ocurriendo. Siempre ha habido mucha desinformación y no solo con respecto a Cataluña sino con todo lo periférico. Hay muchos francotiradores que más que francotiradores son hijos de puta que pervierten la situación y crean pequeños enconos que al final se convierten en grandes enconos. En Madrid tenemos una prensa de derechas que no existe en Cataluña y que crea un caldo de cultivo del que tienes que abstraerte, aunque es difícil como cuando oigo hablar a gente como el exalcalde de A Coruña. Es inverosímil que se puedan decir semejantes tonterías y que las diga alguien que ha tenido responsabilidad pública.

Víctor Manuel es refereix a Francisco Vázquez, que el dia abans del 9-N va proposar treure els tancs al carrer a Catalunya per evita una rebel·lió sediciosa. Vázquez, que s’autodefineix com socialdemòcrata, catòlic i espanyolista, també ha afirmat que no hi ha cap diferència entre un jueu amb l’estel groc perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola.

“Eso va pudriendo las cosas –continua Víctor Manuel a l’entrevista– hasta no se sabe dónde. Recuerdo estar en el mercado cuando el boicot al cava y un señor a mi lado pedir fuet pero que no fuera catalán, el tendero le dijo que era imposible. Esa burrez completamente irracional está dañando mucho la convivencia. Yo viajo a Cataluña desde 1966 y he vivido temporadas largas en Barcelona. Mis primeros discos los grabé en el Casino L’Aliança del Poble Nou. Nunca me he sentido ajeno a la vida de Barcelona, ni extraño. Ni he vivido la agresividad a propósito del idioma que otros dicen, nunca. Guardo momentos imborrables, como ver a Maria del Mar Bonet en la Cova del Drac cantando Què volen aquesta gent? Cosas que no voy a olvidar nunca, que no quiero olvidar. Mi afecto por Cataluña seguirá igual pase lo que pase en el futuro y no me voy a sentir extraño porque nadie va a hacer que me sienta extraño.”

Per contrast amb la visió de Víctor Manuel trobo en un vídeo de El Mundo un diàleg entre Arturo Pérez Reverte i Joaquín Sabina, una conversa gravada amb autorització, una mena de variat repàs a l’actualitat i a la vida com aquella entre el ministre i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya que tant de joc va donar.

L’últim minut de la gairebé mitja hora de conversa entre un Pérez Reverte que parla ex-càtedra de gairebé tot, i una Sabina que somriu i assenteix, l’autor del programa proposa parlar de Catalunya. Copio literalment del vídeo i admeto totes les falles possibles, però poden consultar-lo a El Mundo, per si no s’ho creuen o no se’n fien.

Diu l’escriptor:

Como soy jacobino, ese tema lo habría solucionado en el siglo XVIII.

Aleshores, com tallant caps amb la ma, fa servir onomatopeies:

 ¡Chas, chas chas, chas!… Ahora ya no tiene solución… ahora ya es otra cosa.

–Me adhiero –fa sorneguer, Sabina– a la propuesta de mi compañero…

El problema es que ahora hay cosas –continúa l’acadèmic–  que no se pueden solucionar con métodos… O sea, aquí hubo momentos, o sea, tu puedes pasar a cuchillo una población entera en el siglo XI, comprendes? Pero no en el siglo XXI….  o ese tipo de cosas… Bromas aparte, la España del siglo XVIII perdió la ocasión…

A partir d’aquí, l’home que parla ex-càtedra però en el to dels esquerrans de cafè dels 60, disserta sobre la importància decisòria de la revolució francesa.

Sabina, al seu costat, una mica alumne i un punt decrèpit, tanca el diàleg.

Yo, que también llevo gotas de sangre jacobina, también recurriré a la tradición histórica de la izquierda, al internacionalismo, esto mezclado con la globalización de ahora hace que volver al aldeanismo identitario no tenga ningún sentido.

Tot em val. Tot ho respecto, fins i tot la presumptuositat de parlar ex-càtedra que, en el fons, dec envejar. Però el “¡chas, chas, chas, chas!” i el “pasar a cuchillo una población”, vingui del nord o vingui del sud, vingui de la dreta o vingui de l’esquerra, és propi de criminals.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Ser espanyol no té mèrit

Sé que semblarà una boutade o, pitjor, una estúpida obvietat capaç d’enfurismar les ànimes més patriòtiques o les que en la meva època escolar millors notes treien d’una assignatura –maria– anomenada Formación del Espíritu Nacional (FEN), però sóc de l’opinió que ser espanyol no té cap mèrit. Mirin si tindrà poc mèrit que jo sóc espanyol. Ho diu el meu registre de naixement, el meu DNI, el meu carnet de conduir, el meu passaport, la meva hipoteca, les meves escriptures, els molts contractes que m’ha tocat firmar a la vida… I no he hagut de fer cap mèrit, ni passar cap oposició, ni tenir unes ànsies indescriptibles de ser-ho, ni vocació. Senzillament, m’ha tocat. És com el nom i els cognoms: t’han tocat sense que tu poguessis dir ni ase ni bèstia. Com el bateig (sobre tot en els anys de la dictadura): et remullaven i ja eres del club.

No ha vingut ningú a intentar esborrar-me d’espanyol. Cap potència veïna ha intentat aniquilar la meva espanyolitat. Cap govern, ni oligàrquic, ni democràtic ha fet el possible per prohibir que parlés espanyol, ans el contrari. I no es creguin pas Albert Rivera en campanya quan afirma que s’ha de partir la cara a Catalunya per parlar espanyol. Ho fa per populisme pur i dur, i per tenir missatge. Però jo no em canso de veure el seus sequaços  al Parlament català dirigir-se a la cambra en castellà, com els seus col·legues del Partit Popular, o com aquells dos parlamentaris que sortiren elegits, fa molts anys, del Partit Andalucista (sí, sí, va haver-hi dos diputats andalucistes amb representació a la cambra catalana). La resta de diputats no els hi parteixen pas la cara, faltaria més, se’ls miren compassius pensant: mira ja tornen a marcar paquet. I tal dia farà un any.

Quan veig i sento una munió de persones que, sense haver begut (o potser sí, però aquest no és un detall important),  amb entusiasme, es posen a cantar allò de “yo soy español, español, español…” em quedo un pèl perplex i penso: de què es vanten? Crec que tothom és lliure de cridar el que vulgui, faltaria més, i respecto totalment els crits populars i els xiulets, fins i tot, però no entenc que volen venir a dir, ¿que ells són més espanyols –muy españoles, mucho españoles– que els que no criden? Però si tots tenim un DNI que posa el mateix!

Jo entendria que després d’una amplíssima trobada de tots els ciutadans que es diuen…, per exemple…, Marimón, posem per cas, sortissin al carrer amb el puntet i cantessin “yo soy Marimón, Marimón, Marimón…”, com a factor diferencial i d’orgull davant dels altres que no tenen la sort de dir-se Marimón. D’acord, ho entenc. Amb un parell d’ous, sí senyor. Endavant amb els Marimón!

Ara bé, una cosa es ser i l’altre sentir-se. Aquí ja no hi té res a veure l’obligació administrativa. Aquí hi entra la intel·ligència i el sentiment. El cap i el cor (diguin-li com vulguin). El que has vist i el que has viscut. La llibertat de pensament. Aquí ets tu sol davant del mirall.

Et sents espanyol d’aquella bandera, avui vigent, que, por moltes explicacions històriques amb que l’embolcallin, el franquisme saludava amb la ma alçada –jo ho havia fet a pàrvuls–, de gran t’obligaven a jurar vestit de caqui i a la que el règim feixista homenatjava cada dos per tres? Et sents espanyol d’aquell himne, avui vigent, que ens feien cantar amb lletra de Pemán, i que Ràdio Nacional deixava anar tant sovint? Et sents espanyol i súbdit d’una Corona, avui vigent, que va deixar en testament el dictador? Et sents espanyol d’aquell Concordat, avui vigent, amb la Santa Seu que dona carta de naturalesa al campi qui pugui de l’Esglèsia Catòlica, Apostòlica i Romana? Et sents espanyol que massivament mira cap a un altre cantó davant de tanta corrupció i tan joc brut, vingui d’on vingui?

Em costa, perquè en els anys decisius molts eren partidaris de la ruptura i no de la reforma, però puc entendre que Carrillo hagués de carregar amb els símbols que l’humiliaven, la Corona i la Constitució tutelada pels militars de l’habitació del costat, amb la voluntat de tirar la democràcia endavant, com fos.

Però jo ja m’he fet gran i em rento el cap cada dia amb xampú anticaspa.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

La revenja dels mogrons

Una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals a televisió (espanyola, òbviament) dels anys 70 i 80 em proposa una conversa per tal de recollir informació sobre Popgrama i Musical Express.

Haig de dir que procuro, tant com puc, donar un cop de mà a un col·lega o a un estudiant de col·lega, però en aquest cas, parlar de Musical Express em resulta especialment atractiu perquè significa avaluar cinc anys d’una feina, potser mal compresa pels responsables del mitjà, però que la gent que generacionalment hi va coincidir, encara avui en dia se’n recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.

 “Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”

Cito un bocí d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –­“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada cop que m’estiren de la llengua per explicar batalletes

“Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”

Procuro no fer-me mala sang i m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. S’ha vist una bona colla dels meus programes i encara té sala per uns quants dies, a TVE, per acabar de visionar-los.

Flueixen les vivències sobre l’excitant bogeria que fou Popgrama j l’ambició i el criteri que aplicarem a Musical Express. Parlem de les trobades insòlites entre músics d’arreu del món que vàrem generar, la majoria dels quals no havien tocat mai junts, parlem dels viatges a mig món i de la precarietat de mitjans amb que treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a you tube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, me’n foto d’aquest menyspreu). La meva interlocutora, encara que, per edat, no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa esdevé llarga i fluida. I com que encara me’n recordo de molt i ni perdono ni oblido, em ve al cap, i li explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou, que ens van clavar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, l’any 1982, quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés les eleccions el PSOE. Preciso la cronologia doncs ens van fer deixar de treballar (i cobrar) dos programes perquè vam emetre el videoclip –eren les beceroles d’aquest, aleshores, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines –que dirien els poetes romàntics– i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons perquè l’Esteban i jo, que ja ens havíem quedat sols a la tele, gravant el programa, quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F i no ens fiàvem ni així de l’amo, li vam passar el ribot –al videoclip, no a l’amo–, gairebé tant com l’Alfonso Guerra a l’Estatut.

En el meu lloc va presentar els dos programes de la sanció José Luís Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que li sabia un greu enorme haver de fer-ho i per la qual cosa jo en vaig quedar al seu costat, fora de pla, per anar-lo ajudant. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i ben propi de la “modèlica transició”.

Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, a la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un día es un día” que tancàvem cada setmana amb strip-tease d’una, dues o tres noies.  Mal comptats, així a l’engròs, i tenint en compte que un dia vàrem fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.

No sé si vostès, però jo sóc incapaç d’imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui, vint-i-sis anys després.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

L’esquerra i les restes del naufragi

Vaig assistir al concert de commemoració dels vint anys –fa vint anys, que fa vint anys, que fa la tira…– de la trobada damunt de l’escenari i sota el títol de “El gusto es nuestro” de quatre amics que canten: Ana Belén,  Víctor Manuel, Miguel Ríos i Joan Manuel Serrat.

Després del 26J,  i preveient la que ens caurà al damunt, necessitava fer una pirueta impossible, una mena de salt en el temps, connectar-me una estona a la bombona d’oxigen per refer-me de la pol·lució ambiental tan aclaparadora… I ho vaig aconseguir. Tres hores llargues de cançons de la nostra vida, de quan ens ho creiem gairebé tot i teníem viva l’esperança de viure, com cantava Raimon, lliures i en pau.. Dos-cents setanta set anys de pes sobre l’escenari (entre els quatre) empesos per una posta en escena brillant i una banda potentíssima que assolia el clímax quan Miguel Ríos els empenyia a fer rock’n’roll.

Com que ja no exerceixo de crític musical, m’aturo aquí, amb el Sant Jordi ple, pel que fa a l’espectacle. I confirmo que els assistents, barrejats generacionalment però amb un clar decantament sènior, no van parar de celebrar cadascuna de les cançons que els feien reviscolar els records i les emocions de la banda sonora personal i intransferible, la de cadascú. Nostàlgia? Probablement tones de nostàlgia en adonar-nos, com ho deixava clar Vittorio Gassman en el títol de la seva autobiografia, que teniem un gran futur a l’esquena.

Mentre passaven, pàgina a pàgina, moltes de les cançons que ens han dibuixat, o bé transformat, o bé descobert, o bé explicat la vida, mentre sentia la combinació entre les seves veus i com Victor, Ana i Miguel Ríos també cantaven en català de la forma més natural i fluida, mentre l’audiència corejava sense fer escarafalls allò de “miralá, miralá, miralá, miralá…, la Puerta de Alcalà”, jo em preguntava què ens ha passat? Què li ha passat a l’esquerra d’aquest país? Qui ens ha enganyat? Qui ens ha dut a vendre? Qui ens ha desllorigat i per què ho hem consentit?

Érem aquells vells progres, la nit de dimarts, asseguts a la cadira del Palau Sant Jordi, llepant-nos les ferides i escoltant, amb un punt d’emoció continguda, “a los cuatro de la ceja”, com encara els deuen anomenar a les cadenes dels bisbes, que aquests no en passen ni una.

I envoltat de catorze mil persones que seguien fil per randa la litúrgia de concert de cantautors –ara corejo, ara aplaudeixo, ara em poso dempeus, ara m’assec, ara encenc les torxes dels mòbils– em va agafar una mena d’atac d’agorafòbia en adonar-me que allò s’acabaria i hauria de tornar, altra cop, a la quotidianitat. Que aquella nit havia estat un miratge i que a la sortida ens tornaríem a trobar amb les conseqüències de l’insolidari, arrogant i victorià Brexit, que continuaríem escoltant que el verdader delicte està en enregistrar les converses del ministre no pas en la conspiració que palesaven, que la Sexta, no ens enganyem, continuaria fent-li el joc a la caspa espanyola amb la complicitat dels Indas i Marhuendas i el jujú/jajà del Wyoming, que tot això dels partits emergents sonava a somni d’una nit d’hivern (la del 20D, concretament) i a condemna per sobreexposició, que Susana Díaz romandria aferrada eternament al lot de Findus en comptes de la canya de pescar (que ja tocaria), que el marit de la mestressa antifrau  l’han pillat, presumptament, amb un xiringuito fraudulent, que l’efecte crida als manters del món mundial ha estat un èxit indiscutible a Barcelona, com el bonisme va ser-ho per a la internacional antisistèmica, que les portes giratòries segueixen girant i girant com el final frenètic de “La valse a mille temps” de Brel, que mentre els dolents de la pel·lícula roben i conspiren i corrompen i defrauden a tort i a dret i aquí ningú torna un euro, els bons o bé se l’agafen amb paper de fumar o li van donant voltes, endavant i endarrere, amunt i avall, que si la DUI, que si el RUI, que si l’uiuiui.

Em vaig anant fent petit a la cadira del Sant Jordi, mirant el meu entorn, entristint-me perquè, colla de somiatruites, no érem més que les restes del naufragi.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,