L’esquerra i les restes del naufragi

Vaig assistir al concert de commemoració dels vint anys –fa vint anys, que fa vint anys, que fa la tira…– de la trobada damunt de l’escenari i sota el títol de “El gusto es nuestro” de quatre amics que canten: Ana Belén,  Víctor Manuel, Miguel Ríos i Joan Manuel Serrat.

Després del 26J,  i preveient la que ens caurà al damunt, necessitava fer una pirueta impossible, una mena de salt en el temps, connectar-me una estona a la bombona d’oxigen per refer-me de la pol·lució ambiental tan aclaparadora… I ho vaig aconseguir. Tres hores llargues de cançons de la nostra vida, de quan ens ho creiem gairebé tot i teníem viva l’esperança de viure, com cantava Raimon, lliures i en pau.. Dos-cents setanta set anys de pes sobre l’escenari (entre els quatre) empesos per una posta en escena brillant i una banda potentíssima que assolia el clímax quan Miguel Ríos els empenyia a fer rock’n’roll.

Com que ja no exerceixo de crític musical, m’aturo aquí, amb el Sant Jordi ple, pel que fa a l’espectacle. I confirmo que els assistents, barrejats generacionalment però amb un clar decantament sènior, no van parar de celebrar cadascuna de les cançons que els feien reviscolar els records i les emocions de la banda sonora personal i intransferible, la de cadascú. Nostàlgia? Probablement tones de nostàlgia en adonar-nos, com ho deixava clar Vittorio Gassman en el títol de la seva autobiografia, que teniem un gran futur a l’esquena.

Mentre passaven, pàgina a pàgina, moltes de les cançons que ens han dibuixat, o bé transformat, o bé descobert, o bé explicat la vida, mentre sentia la combinació entre les seves veus i com Victor, Ana i Miguel Ríos també cantaven en català de la forma més natural i fluida, mentre l’audiència corejava sense fer escarafalls allò de “miralá, miralá, miralá, miralá…, la Puerta de Alcalà”, jo em preguntava què ens ha passat? Què li ha passat a l’esquerra d’aquest país? Qui ens ha enganyat? Qui ens ha dut a vendre? Qui ens ha desllorigat i per què ho hem consentit?

Érem aquells vells progres, la nit de dimarts, asseguts a la cadira del Palau Sant Jordi, llepant-nos les ferides i escoltant, amb un punt d’emoció continguda, “a los cuatro de la ceja”, com encara els deuen anomenar a les cadenes dels bisbes, que aquests no en passen ni una.

I envoltat de catorze mil persones que seguien fil per randa la litúrgia de concert de cantautors –ara corejo, ara aplaudeixo, ara em poso dempeus, ara m’assec, ara encenc les torxes dels mòbils– em va agafar una mena d’atac d’agorafòbia en adonar-me que allò s’acabaria i hauria de tornar, altra cop, a la quotidianitat. Que aquella nit havia estat un miratge i que a la sortida ens tornaríem a trobar amb les conseqüències de l’insolidari, arrogant i victorià Brexit, que continuaríem escoltant que el verdader delicte està en enregistrar les converses del ministre no pas en la conspiració que palesaven, que la Sexta, no ens enganyem, continuaria fent-li el joc a la caspa espanyola amb la complicitat dels Indas i Marhuendas i el jujú/jajà del Wyoming, que tot això dels partits emergents sonava a somni d’una nit d’hivern (la del 20D, concretament) i a condemna per sobreexposició, que Susana Díaz romandria aferrada eternament al lot de Findus en comptes de la canya de pescar (que ja tocaria), que el marit de la mestressa antifrau  l’han pillat, presumptament, amb un xiringuito fraudulent, que l’efecte crida als manters del món mundial ha estat un èxit indiscutible a Barcelona, com el bonisme va ser-ho per a la internacional antisistèmica, que les portes giratòries segueixen girant i girant com el final frenètic de “La valse a mille temps” de Brel, que mentre els dolents de la pel·lícula roben i conspiren i corrompen i defrauden a tort i a dret i aquí ningú torna un euro, els bons o bé se l’agafen amb paper de fumar o li van donant voltes, endavant i endarrere, amunt i avall, que si la DUI, que si el RUI, que si l’uiuiui.

Em vaig anant fent petit a la cadira del Sant Jordi, mirant el meu entorn, entristint-me perquè, colla de somiatruites, no érem més que les restes del naufragi.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

One thought on “L’esquerra i les restes del naufragi

  1. Ramon B. Ivars ha dit:

    Mentre s’acosta la nit
    (Raimon)

    Amb més records que projectes,
    amb més passat que futur,
    amb un present prim, com sempre,
    amb una vida que fuig.
    Des d’amples indrets d’oblit
    venen cares estimades,
    mirades que m’han mirat,
    les boques que m’han parlat,
    les veus que m’acompanyaven.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: