La revenja dels mogrons

Una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals a televisió (espanyola, òbviament) dels anys 70 i 80 em proposa una conversa per tal de recollir informació sobre Popgrama i Musical Express.

Haig de dir que procuro, tant com puc, donar un cop de mà a un col·lega o a un estudiant de col·lega, però en aquest cas, parlar de Musical Express em resulta especialment atractiu perquè significa avaluar cinc anys d’una feina, potser mal compresa pels responsables del mitjà, però que la gent que generacionalment hi va coincidir, encara avui en dia se’n recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.

 “Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”

Cito un bocí d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –­“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada cop que m’estiren de la llengua per explicar batalletes

“Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”

Procuro no fer-me mala sang i m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. S’ha vist una bona colla dels meus programes i encara té sala per uns quants dies, a TVE, per acabar de visionar-los.

Flueixen les vivències sobre l’excitant bogeria que fou Popgrama j l’ambició i el criteri que aplicarem a Musical Express. Parlem de les trobades insòlites entre músics d’arreu del món que vàrem generar, la majoria dels quals no havien tocat mai junts, parlem dels viatges a mig món i de la precarietat de mitjans amb que treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a you tube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, me’n foto d’aquest menyspreu). La meva interlocutora, encara que, per edat, no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa esdevé llarga i fluida. I com que encara me’n recordo de molt i ni perdono ni oblido, em ve al cap, i li explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou, que ens van clavar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, l’any 1982, quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés les eleccions el PSOE. Preciso la cronologia doncs ens van fer deixar de treballar (i cobrar) dos programes perquè vam emetre el videoclip –eren les beceroles d’aquest, aleshores, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines –que dirien els poetes romàntics– i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons perquè l’Esteban i jo, que ja ens havíem quedat sols a la tele, gravant el programa, quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F i no ens fiàvem ni així de l’amo, li vam passar el ribot –al videoclip, no a l’amo–, gairebé tant com l’Alfonso Guerra a l’Estatut.

En el meu lloc va presentar els dos programes de la sanció José Luís Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que li sabia un greu enorme haver de fer-ho i per la qual cosa jo en vaig quedar al seu costat, fora de pla, per anar-lo ajudant. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i ben propi de la “modèlica transició”.

Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, a la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un día es un día” que tancàvem cada setmana amb strip-tease d’una, dues o tres noies.  Mal comptats, així a l’engròs, i tenint en compte que un dia vàrem fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.

No sé si vostès, però jo sóc incapaç d’imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui, vint-i-sis anys després.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , ,

2 thoughts on “La revenja dels mogrons

  1. Ramon B. Ivars ha dit:

    Bravissimo!!!

    M'agrada

  2. Teresa Felip ha dit:

    Sort en teníem de tu, Àngel Casa!!!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: