Monthly Archives: Setembre 2016

Confesso que condueixo

Després de deixar enrere amb indemnitat el dia sense cotxes, ha arribat el moment de sincerar-me: confesso que condueixo. Sí, confesso que em moc amunt i avall en cotxe. Entre setmana, els dies feiners i les festes de guardar, de nit i de dia… Ho sento. Confesso que condueixo. Però no condueixo begut, ni drogat, ni llegeixo o responc els whatsapps, què va! Mai no m’han tret ni un punt del carnet des que es va inventar aquest joc. I pago tots els impostos que tenen a veure amb la mobilitat i amb el combustible i amb la contaminació. I, encara que condueixo el cotxe més petit que hi ha al mercat, gairebé una cadira de rodes amb motoret, està assegurat a tot risc, no fos cas. I em retrato davant de tots els peatges, dels més antics, que potser ja seria hora que rescabalessin, als més recents. I quan pago el de Mollet –que es necessiten molts pebrots per mantenir-hi activa la ranura de l’atracament al peatge de Mollet– no faig sonar el clàxon, encara que els altres ho facin.

Confesso que condueixo, sí, formo part d’aquest ramat insensat de depredadors ecològics que van dessagnant el planeta i els seus recursos i per culpa dels quals esdevenen totes les guerres a l’Orient Mitjà. Formo part d’aquesta munió d’enemics de l’home –tant o més que el món, el dimoni i la carn plegats– que Ada Colau, la de la miraculosa multiplicació dels manters i els llauners i, conseqüentment, del comerç de l’enganyifa, i inventora de “l’illa màgica”, o la “gran illa” o la “illa mega guai”, per a fastiguejar més i millor els usuaris del vehicle de motor i marcar territori antisistèmic, ha castigat aquest passat més d’agost, per primera vegada en la història de les alcaldades modernes, no eximint-nos de pagar per aparcar en els carrers de Barcelona, que era una mena d’indult que els automobilistes esperàvem amb candeletes, com els presos esperen els indults que atorguen les autoritats a través de les Confraries per Setmana Santa. Feia il·lusió (ja veuen que som de fàcil acontentar els de la penya del motor).

Confesso que condueixo i em fustigo per això. I tinc molt mala consciència cada cop que arrenco o accelero (això que faig servir benzina i no dièsel per alleugerir la contaminació, diuen). I em sap molt greu. I ho sento molt. I m’empasso tots els bonys que les autoritats han posat als carrers perquè no es corri i que van directament a parar a la meva zona lumbar i assumeixo amb resignació gairebé cristiana el mal estat d’alguns trossos de la xarxa viaria que haurien d’avergonyir als responsables del trànsit i jutjar-los en massa cassos per homicidi involuntari. Confesso que condueixo però me n’amago tant com puc perquè, a part de saber-me culpable, sincerament, no m’agrada conduir. Em vaig treure el carnet als 32 anys obligat per les circumstàncies (que ara no venen al cas), vet aquí la il·lusió que em fa. No sóc gens aquell braç pelut onejant al vent a través de la finestra dels anuncis del BMW. Sóc el pobre home que viu en un petit poble del Baix Llobregat, enganxat al cul de Barcelona, on no arriba ni tren ni metro, que es menja tots els embussos de la Diagonal si vol accedir a la ciutat en hora competitiva, que va rebre amb il·lusió, l’any 2002, la promesa de prolongació de la línia de metro urbà que mai s’ha complert, i que, perquè no fos dit, li van fer arribar un ramal de l’anomenat Trambaix que, si no has d’anar per feina i vols entretenir el temps que et regala la jubilació, pots gaudir d’un passeig turístic assossegat pel Baix Llobregat i arribar plàcidament a la plaça de Francesc Macià on no hi ha una parada de metro en més d’un kilòmetre a la rodona.

A Barcelona i la seva àrea, la xarxa de metro és esquifida, els trens de rodalies un fiasco permanent, el tramvia, d’escàs recorregut, un exotisme  d’entreteniment decidit per alcaldes incapaços d’afrontar el problema real, i el gruix del transport públic recau en l’autobús: això no és una ciutat seriosa amb una planificació adaptada al segle XXI, la mobilitat pública és un nyap que fia la sostenibilitat i la conscienciació ecologista en el mite ressuscitat de la bicicleta.

Si vas en bicicleta per la ciutat i el seu entorn, ets guai, ecologista, fill predilecte del 15M, antisistèmic dintre del nou sistema antisistema i no pagues un puto euro ni d’impostos, ni de carburant, ni d’assegurança ni de peatge. Vas per allà on vols: voreres estretes plenes de vianants, carril bus, carreteres nacionals i/o comarcals i, fins i tot, carril bici si et ve de gust i estàs de bon humor. Pots anar sol o en ramat, petant la xerrada amb la colla que pedaleja al teu costat i marcant territori perquè la resta de vehicles han de mantenir una distància de separació de metro i mig si et volen avançar…

Et saltes els semàfors, circules contra direcció amb aquella alegria que t’atorga la impunitat, creues a tota llet els pas zebra deixant amb l’ai al cor l’automobilista que ha hagut de clavar el cotxe perquè li ha resultat impossible preveure la teva rutilant aparició i, segons un estudi recent que he llegit i no anava de conya, peses quatre quilos menys que el conductor de cotxe.

Sóc conscient que els ciclistes són els reis del mambo en una Barcelona acostumada i educada en el swing i que encara no s’ha trobat el compositor genial que encerti amb la fusió. Mentre aquest dia arriba i com que no vull que el meu cos sigui el para-xocs ni que la meva inconsciència o fatxenderia s’endugui gent per endavant, encara que pesi una colla de quilos de més, em mantindré fidel a la meva pobra, trista, menystinguda, putejada, estigmatitzada, explotada, i dissortada condició d’automobilista.

I ja que m’ho pregunten, fins i tot amb un cert orgull de poble oprimit o de majoria silenciosa culpabilitzada i donada pel sac.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

L’Església i el sexe

Encara que amb un cert retard, acabo de veure la pel·lícula “Spotlight”, basada en la investigació real del rotatiu Boston Globe que va  desvetllar l’escàndol de pederàstia de la diòcesi de Boston que durant dècades va amagar l’Església. La cinta finalitza amb una informació demolidora: la llista interminable de ciutats d’arreu del món on s’han produït casos semblants. Una llista que no s’acaba mai i que en la majoria de casos el delicte ha prescrit o s’ha amagat amb la complicitat dels superiors jeràrquics.

Com que es tracta d’una creació de l’home –i faig servir conscientment el terme en la seva vessant més testosterònica–, l’Església Catòlica està estretament vinculada amb el sexe des de la seva fundació. Hi està profundament lligada de pensament, paraula, obra i, molt especialment, omissió, no en va és el celibat l’estat que proclamen ideal i obligatori dels seus religiosos i religioses.

La seva neurosi obsessiva pel sexe fa que interfereixi constantment en les qüestions que hi tenen a veure, com si en fossin experts, o si així haguessin de ser considerats, imposant criteri i fent judicis de valor permanentment.

Se suposa que l’Església només estaria capacitada per a parlar del sexe dels àngels, com una qüestió teològica més, però és ben coneguda la seva obsessió per controlar els hàbits sexuals també dels laics i impartir doctrina sobre comportaments, natures i contranatures amb un cinisme que faria riure si no hagués provocat tantes llàgrimes i tant sofriment. De fet, i havent conegut la història sexual –amagada o publicada– d’un gran nombre d’administradors de la fe catòlica en el decurs d’aquests dos mil anys, tampoc es pot afirmar amb tanta inconsciència que no en siguin experts. Experts, experts, res d’aficionats ocasionals. Des de l’èxtasi del misticisme de tantes monges santes que notaven la divina excitació dintre seu als sàdics turments de la Inquisició, els clergues han tingut abundoses ocasions de conèixer la sexualitat. També de practicar-la. No oblidéssim pas un clàssic de la vida parroquial: el fill del mossèn, concebut a la manera convencional, amb el conegut mètode de dipositar la llavor, res de col·laboració miraculosa de l’Esperit Sant. O l’abnegada submissió de la majordoma del senyor rector, que es donava tant abans, quan hi havia sobrances de rectors i de majordomes submises. O la llarga llista de vídues joves a la recerca de consol espiritual en el recolliment del confessionari, que obtenien després en el discret encant de la sagristia. O l’algaravia homosexual d’alguns convents de frares i /o monges. O l’algaravia heterosexual en indrets semblants…

Qui tingui valor per afrontar la realitat sap del que parlo, encara que també és cert, i és just i saludable reconèixer-ho,  que molts clergues de bona fe han sabut guardar el seu compromís de celibat i han donat consells basats en els requeriments de la Santa Mare Església, però no oblidéssim que això és el que tocava, aquest era el vot que havien fet sense excepció.

Per això revolta més encara i esdevé una paradoxa més cruel, que els ministres de l’Església hagin estat els grans experts en escapolir-se de la justícia terrenal a l’hora de fer-los pagar per un dels crims més abominables i que ells han practicat amb escreix escandalós: la pederàstia. La complicitat dels capos de la fe catòlica han allargat tant i tant la investigació dels milers de casos, que el temps ha atorgat la prescripció del delicte i els viciosos de la sotana n’han sortit majoritàriament indemnes.

Com a institució que agrupa milions d’associats i que malda per influir en la vida de la resta de conciutadans, formin o no part del club, sobre tot, pel que fa a la vida sexual, crec que ha arribat l’hora d’exigir-los-hi que ho deixin estar, que deixin de fer mal social amb els seus anatemes basats en la concepció més misògina i retrògrada del pensament humà, que no emprenyin més i que reflexionin sobre sí mateixos, sobre el seu comportament global i històric i els seus tabús. Una Església sexualment més ben servida, sense haver-se d’amagar, seria menys pertorbadora i més útil al segle XXI. Uns religiosos que es traguessin del damunt el jou del celibat obligatori constituirien un risc molt menor per a la societat que els envolta i esdevindrien molt menys perillosos per als nostres menors.

L’Església que es dediqui a donar-li voltes a l’Evangeli entre els seus i que, d’una vegada, canalitzi els instints bàsics dels funcionaris que l’administren perquè, per molt que inventin o especulin, cap d’ells s’escapa a les flaqueses –si es que ho volen entendre així– de la condició humana.

A veure, Papa de Roma, que el celibat sigui lliure però no obligatori i tots plegats, vosaltres i nosaltres, anirem millor, més relaxats i amb menys riscos i prejudicis.

Al sexe el que és del sexe i a Déu el que és de Déu.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Qüestió d’accent

En aquells temps jo era un usuari convençut i fidel de la Blackberry. I encara ho seria, perquè no hi ha hagut teclat més pràctic i de resposta menys erràtica que el de la Blackberry, i és que, des que el teclat va esdevenir tàctil, incorporat a la pantalla dels telèfons mòbils, les clàssiques faltes ortogràfiques tan característiques i comunes de sms i whatsapps s’han mantingut en el seu vergonyós nivell, però els errors mecanogràfics s’han multiplicat exponencialment.

Haig de reconèixer que sóc un maniàtic gairebé malaltís de l’estètica gramatical. No suporto les faltes d’ortografia ni les de puntuació en els missatges que rebo ni en els comentaris que apareixen en els digitals (fins i tot en els de més pedigrí). Procuro ser curós i repassar abans de clicar l’enviar, perquè no hi ha res que traeixi més la imatge que dones i que et faci fer una bruta figura irreparable que un “a vingut” o un “amb sembla” al bell mig de la pantalla. I si, malgrat l’estricta i permanent vigilància, el dit em rellisca i el teclat de la pantalla tàctil em traeix, procuro demanar disculpes al receptor. Aquestes coses sempre s’agraeixen, perquè la gent valora els petits detalls culturals en un país de lletraferits, com aquest, i d’experts coneixedors de la nostra llengua natural.

És per això, per aquesta exigència filològica, que no em trobaran mai cridant, amb fervor i patriotisme, al costat d’altres conciutadans: “in-indè-in-de-pen-den-cià”. Per falta de fervor? No gens! Per mancança de patriotisme? Déu nos en guard! Ni que el cor m’ho demanés m’apuntaria jo a un crit tan gramaticalment calamitós. (Haig de dir que el cor meu, fatigat de tant camí, em demana ben poques coses de caire polític o patriòtic, de desconcertat i decebut que me’l tenen). Sempre he cregut que el fi (polític) no justifica els mitjans (gramaticals).

I no estic sol en aquest neguit. Amics que guarden amb zel, encara suades, les samarretes de les diades reivindicatives dels últims anys, m’han confessat que a ells i a elles també els avergonyia una mica haver de cridar amb l’accent errat, ells que havien estudiat amb bones notes a l’Aula, o al Bethània Patmos, o al Frederic Mistral, o fins i tot a Can Colapi. Que ho feien per solidaritat i a favor d’un final èpic, però, com dic, avergonyits.

Ara imaginem, per uns moments, que tot va rodat, com assenyalen les previsions més optimistes dels nostres dirigents. Que el poble català, amb un nou referèndum, o amb una declaració unilateral d’independència, o amb un escalfament de la sang sobrevingut, esdevé sobirà amb un nombre sobradíssim i majoritari dels vots, i allí, des del balcó de la plaça Sant Jaume, el president Puigdemont, emocionat i circumspecte per la responsabilitat del moment, o la Presidenta Gabriel, que mai no se sap com acabarà tot plegat, amb un pentinat també com de cop de falç maldestre però modernitzat per Llongueras, o el President Rufián, bellugant els braços amb traça, en un moviment mestís i integrador entre la sevillana i el ball de bastons, el president que toqui, vaja, no ve d’aquí, proclama la independència i el poble unit es posa a cridar “in-indè-in-de-pen-den-cià, in-indè-in-de-pen-den-cià”, jo, per molt que em dolgui i l’emoció em destaroti les entranyes, restaré mut, afligit per tanta incultura gramatical. Molta independència, molta estructura d’estat, molta desconnexió, molt desafiament, amb dos collons, al tribunal Constitucional i a la menuda Soraya i som incapaços de pronunciar bé, d’accentuar com Déu i Pompeu Fabra manen, l’emblemàtica paraula màgica? Au, vinga! És com si en lloc de voler anar a Itaca traguéssim bitllet per a Itacà: no ens semblaria ridícul? On creuen que aniriem finalment a parar? I… què pensaria Artur Mas, des del seu discret observatori resguardat de tot i de tothom?

Es per això que, apel·lant als pares i mares de la pàtria que s’asseuen al Parlament, goso demanar la creació d’una comissió –jo crec que amb tanta gent com es mou amb les estructures d’estat ja no ve d’una– que busqui una nova cantarella que, essent fàcil d’entonar pel poble enfervorit, reivindiqui la independència sense destarotar l’accentuació. I, des d’aquí, modestament però amb fermesa, proposo la presidència pel parlamentari Llach.

Si Lluís Llach ha estat capaç de convertir en himne de combat internacional uns versos tan senzills, però emotius, com “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà”, imaginem-nos què no pot ser capaç de fer amb una paraula tan suggestiva com independència… Meravelles!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Maleïts piròmans

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el  fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.

Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.

Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.

Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar  per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman.

Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.

No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.

Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Sant tornem-hi amb la retolació en català

Ara que Rajoy i Rivera s’han posat d’acord per afrontar el gran problema que afecta la política espanyola, la desafecció entre Catalunya i Espanya, i n’han trobat la solució dels beneits: carregar-se la immersió lingüística, em ve al cap que aquest estiu, com sol passar de tant en tant, ha reaparegut el plany d’alguna associació de paladins de la convivència, o del civisme o de tot plegat, per denunciar que es posen multes als comerços que no retolen en català, la qual cosa manipulada pels mitjans de comunicació de sempre –que son molts i ben avinguts– conclou en una denuncia viral i fal·laç: a Catalunya s’han posat mil i escaigs multes per retolar en castellà. I això és una mentida intencionada com una casa de pagès perquè la llei no multa un establiment per retolar en castellà. Després d’una llarga campanya de sensibilització s’està multant els establiments que, a la retolació en l’idioma que els sembli adequat pel perfil comercial del seu negoci o les característiques sociològiques de la seva clientela, no afegeixen la mateixa explicació en català.

Un exemple per deixar-ho clar. Si una botiga escriu en el seu rètol del carrer “Novedades Merceditas. Tejidos, paños y estampados”, no ha de traduir Novedades Merceditas per Novetats Merceneta, no, això no, que és el nom comercial i es posa en l’idioma que es cregui convenient, perquè és la marca, però la resta sí. Ha d’afegir un altre rètol que digui “Teixits, draps i estampats”, mantenint el que hi havia, aquest cas en espanyol, encara que podria ser en anglès, xinès o amazic, com es sol veure sovint.

Si passegen pel voltant de l’estació del Nord de Barcelona, plena d’establiments xinesos de tota mena (restaurants, moda, perruqueries, basars, autoescoles, etc.) notaran com es compleix la llei amb rigor, perquè imagino que els comerciants xinesos ni coneixen ni tenen arrelat el sentiment d’espanyolisme testosterònic que deuen patir la majoria dels infractors multats.

En aquest tema, recentment, la vara l’ha donat l’associació Convivència Cívica Catalana que jo desconeixia –no es pot conèixer tot– però que pel que he trobat, navegant per internat, fa temps que es dedica a la meritòria defensa de l’espanyolitat a Catalunya que ells consideren menystinguda i vilipendiada. Pel to emprat en general no els hi he sabut trobar la vessant convivencial de l’enunciat, ni tampoc l’esperit cívic que enarboren i em sembla que la catalanitat es fruit de l’empadronament, però era interessant, o curiosa quan menys, la seva darrera argumentació que preguntava la necessitat de retolar també en català els comerços de Barcelona, quan el 65%, sembla que deien, dels ciutadans municipals són de parla espanyola.

La resposta és senzilla: el català és l’idioma natural de Catalunya i això és un fet històric indiscutible. Que el 65% dels habitants de Barcelona siguin castellanoparlants és un fet sociològic enriquidor, fruit de la condició catalana de terra d’acollida des de fa molts segles. La immigració de parla espanyola –com més tard la de parla amazic o xinesa o centenars de llengües més– ha anat arribant en diverses onades i de diferents formes socials: funcionariat, administradors de justícia, militars, forces de l’ordre, obrers de fàbriques, treballadors del camp, ensenyants religiosos d’una llarga llista d’ordres amb col·legis, professors universitaris, periodistes, intel·lectuals, artistes i autoritats de tot pelatge (civils, militars i religioses). Per altra banda cal afegir l’aristocràcia i la burgesia autòctones que en diversos trams de la història dels últims segles ha menystingut el català en la família i les relacions socials perquè ho consideraven de menestrals, llenguatge de poca categoria, i els escaladors polítics en el règim anterior que, igualment que aquests, consideraven el català “lengua vernàcula” per a usos menors i més aviat domèstics. A tots aquests cal afegir la legió de pijos de Diagonal amunt, fàcilment detectables, més allà de la indumentària, per saturar de catalanades un espanyol vocalitzat mandrosament amb el màxim estalvi de consonants, per un cantó, i, per l’altra, el manteniment dels guetos dels blocs dels nuclis perifèrics de l’àrea metropolitana. A més, tota la repressió anti catalana del franquisme amb l’idioma com a víctima propiciatòria. I, a més a més del degoteig migratori des de gairebé totes les províncies espanyoles, cal sumar els oriünds de la ex-colònia guineana, d’altres territoris del nord d’Àfrica i de tots els països d’Amèrica Llatina. I la supremacia rotunda i descompensada dels mitjans de comunicació, tant espanyols –lògic­– com catalans. I el 99% de l’etiquetatge dels productes de consum i de les joguines.

La retolació comercial a les façanes –o a la carta dels restaurants– també en català, hauria de ser practicada amb naturalitat, alegria i orgull. Com exponent de cultura, agraïment a la terra d’acollida i cortesia solidària envers una llengua autòctona que ha passat mil penúries –i no només per causes externes o d’al·luvió– i que, malgrat això i les insidioses escomeses que pateix, es manté viva, útil i creadora, al mateix temps que permanentment amenaçada pels enaltidors del bilingüisme com estatus cultural i única solució de convivència.

(Això del que parlo no té res a veure amb el sobiranisme, ni amb el procés, ni amb el dret a decidir, ni amb l’ANC, ni amb Junt pels Sí, ni amb la CUP, no caiguem en el parany fàcil del totum revolutum per a poder negar la major i quedar-se tan ample.)

Actuar-hi en contra, com en els coneguts i comptats casos de pares que exigeixen pels seus fills en edat escolar escapolir-se de la immersió lingüística, a la qual cosa tenen legalment dret i subvenció, és, diguem-ho clar i sense pal·liatius, catalanofòbia.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,