Maleïts piròmans

A finals d’estiu de 2015, anava jo per la virada carretera (65 corbes en 7 kilòmetres) que va d’El Port de la Selva a Llançà, darrera d’una furgoneta francesa de col·legues en vacances, que es nota de seguida perquè sempre n’hi ha un que des de la finestra dels seients del darrere hi repenja el peu per a que es refresqui, quan em vaig adonar que de la del conductor sortia de tant en tan una alenada de fum. Tement-me el que va passar després, li vaig demanar a la persona que m’acompanyava al seient del costat que, amb el mòbil, fes una fotografia del vehicle on es veiés clarament la matrícula. Al cap de poc, quan gairebé arribàvem a Llançà, el  fumador que conduïa va llençar la burilla encesa de la cigarreta al marge de la carretera.

Vaig guardar molt de temps aquella fotografia. Els primers dies per si apareixia la notícia d’un foc al terme municipal de Llançà poder denunciar el causant, després per la satisfacció tant beneita com inútil d’haver caçat un delinqüent incendiari, un barrut inconscient i perillós. Un fill de puta.

Jo els piròmans no els entenc. Tant el criminal que planifica i executa l’incendi minuciosament, com el burillaire de la carretera comarcal, com el cremador de rostolls que va dient “però si ho hem fet tota la vida i mai no ha passat res”, com el pixapins entusiasta de les barbacoes bufi el vent que bufi mentre, fent-se el graciós, encara va cantant “al vent, la cara el vent, els ulls al veient…!”, com els petarders compulsius i sense regles de les revetlles, com tantes i tantes variants d’incendiari que per malícia, inconsciència, descuit o malaltia mental provoca tant de dolor, tanta destrucció irreparable, tanta devastació ecològica, tanta ansietat, tanta por i tanta mort. No entenc la seva inconsciència –en el cas que la causa sigui aquesta– ni el plaer de veure com crema el món al seu entorn –en el cas malaltís més comú. I deixo de banda, perquè aquesta és una altra història, l’incendiari per a perjudicar l’enemic i l’incendiari per especulació o per forçar el cobrament d’assegurances.

Tampoc no entenc la desídia administrativa que tranquil·litza la seva consciència amb quatres espots innocus, de tall transcendentalista però poc motivadors, enlloc de gastar-se la pasta preventiva en sensibilitzar  per tots cantons la població amb una campanya intel·ligent i exhaustiva que, al mateix temps, estigmatitzi la ignomínia, la insolidaritat i la covardia del piròman.

Jo he tingut foc a casa, a Barcelona, no pas per descuit sinó per deficiències del servei elèctric, i he vist arribar quatre dotacions de bombers, i he notat el pànic en el rostre dels meus i dels veïns i de mi mateix i he estat un més llarg –mentre la companyia d’assegurances no acabava de tancar expedients– sentint la ferum de brasa acabada d’apagar, el record de la qual no he oblidat mai. Jo he estat a la cadena humana amb galledes d’aigua per ajudar a apagar un foc a un bosc del costat de Calella de Palafrugell que arribava als habitatges perifèrics. Jo he tingut a casa tota la família d’un amic, passant-hi la nit en que només els més menuts dormien aliens al drama, mentre ell, negant-se inconscientment a marxar, amb una mànega domèstica feia per remullar parets i terra, amb les flames a 10 metres. Una nit de fa anys que la gent de Llançà –on recordo que es va cremar un càmping– i d’El Port de la Selva difícilment oblidarem, amb els veïns que havien estat obligats pels mossos a abandonar les cases on estava a punt d’arribar-hi les flames, s’estenien per la platja amb el neguit de no saber què, ni com, ni quan… Una nit llarguíssima que va començar el matí quan, de darrere de les muntanyes vàrem veure aparèixer primer molt de fum i després les flames avançant sense control cap a nosaltres després d’haver rostit el paisatge des de Garriguella on sembla que un brètol va cremar rostolls quan no tocava. Al cap d’uns dies vaig fer en cotxe el recorregut quilomètric del foc i va venir-me altre cop als narius aquella vella coneguda pudor.

No tinc notícia de cap judici ni de cap sentència per aquest foc. I molt poques de sentències per piromania d’entre la munió de casos que es produeixen al país a l’estiu, quan bufa el vent en temps de sequera. I es que sóc de l’opinió que els piròmans són els delinqüents, les malifetes dels quals –mortals en molts casos–, resten més impunes. I això estimula la seva proliferació. La impunitat covarda de l’anonimat.

Tinc el record d’una entrevista que fa anys, a finals dels 90, li vàrem fer a Albert Boadella, la gravació de la qual guardo com totes les altres, dins d’una sèrie en que un personatge, parlant a càmera durant una hora, sense intervenció de cap presentador, explicava la seva vida. Una entrevista autobiogràfica. I de tant que em va impactar, no he oblidat com el dramaturg explicava que de nano, la seva colla d’amics, s’entretenien calant foc el barri del Putxet –dedueixo que era on vivien– i gaudint de l’espectacle de les flames, l’arribada dels bombers, el bregar de les mànegues d’aigua i el sarau que s’organitzava. Criatures…

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

One thought on “Maleïts piròmans

  1. Ricard Baeza ha dit:

    Tens rao !!!, on son els judicis als piròmans ???, perquè creman ???, quins interesos hi son al darrera ???, perquè resulta que la majoria com dius estan provocats, perquè ???, suposo que ningú dirà perquè mai, però el cost el continuarem soportant com sempre els que creman i els que no.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: