L’Església i el sexe

Encara que amb un cert retard, acabo de veure la pel·lícula “Spotlight”, basada en la investigació real del rotatiu Boston Globe que va  desvetllar l’escàndol de pederàstia de la diòcesi de Boston que durant dècades va amagar l’Església. La cinta finalitza amb una informació demolidora: la llista interminable de ciutats d’arreu del món on s’han produït casos semblants. Una llista que no s’acaba mai i que en la majoria de casos el delicte ha prescrit o s’ha amagat amb la complicitat dels superiors jeràrquics.

Com que es tracta d’una creació de l’home –i faig servir conscientment el terme en la seva vessant més testosterònica–, l’Església Catòlica està estretament vinculada amb el sexe des de la seva fundació. Hi està profundament lligada de pensament, paraula, obra i, molt especialment, omissió, no en va és el celibat l’estat que proclamen ideal i obligatori dels seus religiosos i religioses.

La seva neurosi obsessiva pel sexe fa que interfereixi constantment en les qüestions que hi tenen a veure, com si en fossin experts, o si així haguessin de ser considerats, imposant criteri i fent judicis de valor permanentment.

Se suposa que l’Església només estaria capacitada per a parlar del sexe dels àngels, com una qüestió teològica més, però és ben coneguda la seva obsessió per controlar els hàbits sexuals també dels laics i impartir doctrina sobre comportaments, natures i contranatures amb un cinisme que faria riure si no hagués provocat tantes llàgrimes i tant sofriment. De fet, i havent conegut la història sexual –amagada o publicada– d’un gran nombre d’administradors de la fe catòlica en el decurs d’aquests dos mil anys, tampoc es pot afirmar amb tanta inconsciència que no en siguin experts. Experts, experts, res d’aficionats ocasionals. Des de l’èxtasi del misticisme de tantes monges santes que notaven la divina excitació dintre seu als sàdics turments de la Inquisició, els clergues han tingut abundoses ocasions de conèixer la sexualitat. També de practicar-la. No oblidéssim pas un clàssic de la vida parroquial: el fill del mossèn, concebut a la manera convencional, amb el conegut mètode de dipositar la llavor, res de col·laboració miraculosa de l’Esperit Sant. O l’abnegada submissió de la majordoma del senyor rector, que es donava tant abans, quan hi havia sobrances de rectors i de majordomes submises. O la llarga llista de vídues joves a la recerca de consol espiritual en el recolliment del confessionari, que obtenien després en el discret encant de la sagristia. O l’algaravia homosexual d’alguns convents de frares i /o monges. O l’algaravia heterosexual en indrets semblants…

Qui tingui valor per afrontar la realitat sap del que parlo, encara que també és cert, i és just i saludable reconèixer-ho,  que molts clergues de bona fe han sabut guardar el seu compromís de celibat i han donat consells basats en els requeriments de la Santa Mare Església, però no oblidéssim que això és el que tocava, aquest era el vot que havien fet sense excepció.

Per això revolta més encara i esdevé una paradoxa més cruel, que els ministres de l’Església hagin estat els grans experts en escapolir-se de la justícia terrenal a l’hora de fer-los pagar per un dels crims més abominables i que ells han practicat amb escreix escandalós: la pederàstia. La complicitat dels capos de la fe catòlica han allargat tant i tant la investigació dels milers de casos, que el temps ha atorgat la prescripció del delicte i els viciosos de la sotana n’han sortit majoritàriament indemnes.

Com a institució que agrupa milions d’associats i que malda per influir en la vida de la resta de conciutadans, formin o no part del club, sobre tot, pel que fa a la vida sexual, crec que ha arribat l’hora d’exigir-los-hi que ho deixin estar, que deixin de fer mal social amb els seus anatemes basats en la concepció més misògina i retrògrada del pensament humà, que no emprenyin més i que reflexionin sobre sí mateixos, sobre el seu comportament global i històric i els seus tabús. Una Església sexualment més ben servida, sense haver-se d’amagar, seria menys pertorbadora i més útil al segle XXI. Uns religiosos que es traguessin del damunt el jou del celibat obligatori constituirien un risc molt menor per a la societat que els envolta i esdevindrien molt menys perillosos per als nostres menors.

L’Església que es dediqui a donar-li voltes a l’Evangeli entre els seus i que, d’una vegada, canalitzi els instints bàsics dels funcionaris que l’administren perquè, per molt que inventin o especulin, cap d’ells s’escapa a les flaqueses –si es que ho volen entendre així– de la condició humana.

A veure, Papa de Roma, que el celibat sigui lliure però no obligatori i tots plegats, vosaltres i nosaltres, anirem millor, més relaxats i amb menys riscos i prejudicis.

Al sexe el que és del sexe i a Déu el que és de Déu.

Àngel Casas

Advertisements
Etiquetat , , , , ,

One thought on “L’Església i el sexe

  1. Albert ha dit:

    Recordo el teu capitol de “Himnes i Hosties” amb el fred als peus

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: