Monthly Archives: Octubre 2016

Cremar després de morir

M’he llegit de cap a peus la instrucció publicada per la Congregació per a la Doctrina de la Fe i aprovada pel Papa Bergoglio, que sota el títol Ad resurgendum cum Christo disposa el comportament que han de tenir els catòlics davants dels cadàvers dels essers estimats. No ho he fet només per tafaneria morbosa, sinó per contrastar la pila de titulars cridaners que la notícia ha generat en els mitjans de comunicació del país. Que si el Papa de Roma prohibeix escampar les cendres dels difunts o conservar-les a casa o convertir-les en una joia-recordatori o, el que és pitjor, dispersar-les per diversos indrets. Que si el Papa de Roma nega les exèquies (i les misses per la seva ànima pecadora) a qui ho hagi disposat en vida…

Com que he tingut la impressió que es pixava fora de test en aquest tema, que ja se sap com és la premsa d’exagerada i sensacionalista, i que no creia jo que el Pare Sant perdés el temps en bajanades d’aquesta mena, com els deia, m’he llegit la instrucció, i de la seva lectura atenta he conclòs que a l’Església Catòlica no li fa cap gràcia la incineració dels finats, que recomana l’enterrament de tota la vida dels cossos en lloc sagrat, com cementiris, esglésies o convents, perquè considera que la inhumació, la sepultura, vaja, és la forma més adequada d’expressar la fe i la esperança en la resurrecció corporal. “Enterrant els cossos dels fidels difunts –reprodueixo textualment el document eclesial– l’Església confirma la seva fe en la resurrecció de la carn i posa de relleu l’alta dignitat del cos humà com a part integrant de la persona amb la qual el cos comparteix la història”. De totes maneres, i en un mostra de sinceritat que l’honora i s’agraeix, l’Església diu que no veu raons doctrinals per evitar la incineració donat que la cremació del cadàver no toca l’ànima i no li impedeix a la omnipotència divina ressuscitar el cos i, per tant, no hi ha negació objectiva de la doctrina cristiana sobre la immortalitat de l’ànima i la resurrecció de la carn. O sigui, que aquesta vegada la premsa reflectia fil per randa el missatge vaticà. M’he quedat d’una peça!

Ja em perdonaran, però que ara el Papa Francesc els hi vagi als catòlics –tant els militants com els simpatitzants– amb aquestes subtileses funeràries jo crec que és ficar-se en un embolic colossal. Ho puc entendre, sí, al cap i a la fi m’imagino que és per facilitar la tasca quan arribi la fi del món i toqui ressuscitar els morts. És molt més còmode i pots anar més per feina si tens els cossos sencers guardats en uns forats que no pas si has de refer-los a partir de les cendres, i ja no et dic res si han anat a parar al fons del mar o, el que és pitjor, i per això ho assenyala especialment, anar-les a buscar de mica en mica a diversos punts de la terra (i això que el cardenal Müller, que ha redactat el document, s’ha oblidat dels cossos donats a la ciència i repartits com a recanvi per aquí i per allà, que aquesta és una altra). Ho puc entendre si parlem de teologia, però la vida moderna és molt complicada i no es pot anar amb tantes subtileses quan el que preocupa és tenir una feina i poder arribar a fi de mes.

Per altra banda també em sorprèn que a l’Església li hagi donat ara aquest rampell contra la incineració dels cadàvers quan durant els segles de la Inquisició se’n va fer un fart de cremar cossos. I la majoria, diria jo que un noranta nou coma nou per cent, estaven completament vius. Malmesos per les tortures, d’acord, però vius encara. ¿A què vénen, doncs, tants escrúpols si quan arribi el dia hauran de ressuscitar-los tots, inclosos els que van cremar els torquemadas?.

A més a més, la instrucció apostòlica arriba en mal moment pel sector. PANASEF, la patronal del negoci funerari, acaba de publicar un estudi en el que explica que si bé a Espanya, a 2015, es va batre el record de defuncions, superant les 422.000, i és l’estat europeu amb més forns crematoris, resulta que aquestes instal·lacions –com passa amb alguns aeroports, algunes autovies i alguns poliesportius de l’època de les vaques grasses– estan infrautilitzades. Sembla ser que els 364 cremadors actuals permetrien 1.456 incineracions al dia, però la realitat és que només se’n fan 419. Es veu que en aquest negoci la demanda no es lineal, no poden preveure les crestes de xifres defuncions, per la qual cosa les empreses han hagut de fer una gran inversió i el sector està sobredimensionat.

La incineració fa 10 anys no superava el 16% dels difunts. Actualment representa el 36% i la patronal espera que d’aquí a 10 anys arribarà al 60%. Sí? N’estan segurs?. Com el lobby funerari no tingui capacitat de pressió al Vaticà o, directament, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, aquestes previsions se les poden guardar al taüt. Amb documents com Ad resurgendum cum Christo la PANASEF i els seus afiliats ho tenen xungo. Francament.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Res a celebrar?

A l’ajuntament de Badalona, la posta en escena del jove regidor Josep Téllez estripant la fotocòpia de l’escrit del jutge que impedia operar a la Alcaldia com a dia laborable el 12 d’octubre, a manera d’emblemàtica escenificació de la consigna “res-a-celebrar”, va ser de traca i mocador. García Albiol, com correspon, va posar el crit al cel i va oferir els seus regidors al PSC per canviar l’alcaldessa encara que va rebre carbasses, i la soferta Maria de los Llanos, que era a Madrid per a les celebracions oficials, malgrat que se les ha hagut de veure de tots colors des que accedí al càrrec actual, devia estar a prop de l’atac de nervis. Per cert, trobo que Maria de los Llanos de Luna és un nom magnífic per a una delegada del govern del PP a Catalunya: original, sonor, espanyol… La meva enhorabona més sincera perquè aquest nom sí fa la cosa. Tanco parèntesi (l’havia obert?).

Amb tot, l’agosarat consistori badaloní, emprant aquest gest, ha obert un meló de gestió molt complicada i que s’escapa del seu abast. Això del “res-a-celebrar” no és fàcil d’administrar ni d’aplicar amb coherència, sobre tot si es vol aconseguir un seguiment massiu, generalitzat, i que no quedi només amb una marcada de paquet que es aleshores quan acabes fent una trista figura.

Per exemple, ara ve Tot Sants. Hi ha res a celebrar? Els nens han adoptat tota la parafernàlia yankee del Halloween i els diverteix, i els tradicionals  tenien el costum d’honorar els difunts (encara que el dia dels difunts era el 2 de novembre i no pas el 1, malgrat que ja no ve d’aquí en el totum revolutum festiu laboral-confessional) però, ¿creu oportú l’Ajuntament Badaloní aplicar el “res-a-celebrar” en aquesta ocasió i fer-ne jornada laboral?

Ho posaré més complicat…, o més senzill i diàfan: la setmana fantàstica del proper desembre que enguany ve esplèndida per a un pont-aqüeducte: dimarts, 6, dia de la Constitució i dijous, 8, dia de la Immaculada Concepció, també conegut com de la Puríssima Concepció. Que m’expliquin els valents i anticonvencionals regidors de Badalona què cony han de celebrar el dia de la Constitució si estic segur que la consideren impròpia, obstructiva i redactada sots la pressió post franquista d’aquells anys setanta. És una data magnífica i molt espanyola per continuar la rebel·lió i els regidors desobedients posar-se darrera el mostrador a tramitar requeriments del ciutadà, queixes per multes injustes o reclamacions a causa de l’IBI mal aplicat, no sé, fer feina útil, no només senyalar postures. Què, comprem per a la causa del “res-a-celebrar” el dia de la Constitució?

Entesos, passem a la següent, el 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, que aquesta sí que és com trepitjar ous i és d’aquelles davant de les quals l’Església es manifesta irreductible. No, no i no. Tantíssimes  vegades s’ha intentat per part de governs menys clericals que l’actual pactar un canvi de dia o una supressió per tal de desmuntar la setmana fantàstica, que tan amoïna els empresaris, i sempre s’han trobat amb el clàssic “com hem de dir que no és no?”. I saben què se celebra el 8 de desembre? No se celebra l’excepció única i irrepetible a la teoria de la llavor dipositada, tan clàssica en els manuals de la procreació; no se celebra que Maria, la mare de Jesús, fou immaculada pels quatre costats perquè cap home la va contactar per engendrar el seu fill. Se celebra que Maria va néixer –per concepció carnal clàssica entre Anna i Joaquim, els feliços pares, i amb el part convencional– lliure del pecat original que tota persona humana porta estigmatitzat només pel fet de ser-ho. O sigui –anem a pams– se celebra, vulgues que no, que som dels que ens hem empassat allò de la creació d’Adam, la costellada d’Eva, l’existència del paradís, l’arribada de la serp maligna, la temptació de la poma –una poma?, però si al paradís deuria haver-hi de tot: mangos, figues, maduixes, kiwis, préssecs, etc.!–, la queixalada del mascle i el consegüent pecat de desobediència comès contra el Creador que va significar que els fotessin fora del parc temàtic, que els homes haguessin de suar pel front i les dones parir amb dolor i, a sobre, que tota las parentela que vingués després portés l’insuportable estigma del pecat original, excepció feta –i d’aquí ve la causa de la celebració– de Maria, la mare de Jesus, que pel paper de mare de Déu que li havien atorgat a dalt de tot se’n lliurava. Aquest miracle, una de les perles de les deduccions teològiques que els protestants no s’han empassat mai, es veu que ja se sospitava de segles enrere però no va ser fins el 8 de desembre de 1854 que el Papa Pius IX no li va atorgar la categoria de dogma.

I la meva pregunta és, amics badalonins del “res-a-celebrar” i molts altres que son de la mateixa opinió, ¿considereu que en un estat no confessional, al marge de la il·lusió que fa tenir dies de festa vinguin d’on vinguin, aquesta del 8 de desembre és de guardar o entra en el paquet de les de “res-a-celebrar”?

Seriosament, ¿ens atrevim amb l’anàlisi, origen o contingut real del que celebrem en cadascuna de les festes del calendari?

Perquè si obrim el meló de veritat, la feina és àrdua i la discussió complexa. Cenyir-se exclusivament a la polèmica sobre el 12 d’octubre, sense treure-li mèrit al gest, és quedar-se només en la gestualitat.

Àngel Casas

 

Etiquetat , , , , , , ,

CUP i cues

Un dia, quan la política catalana s’assossegui i hàgim decidit de comú acord què volem ser quan siguem grans, i el vot sigui fruit de la reflexió i no de l’emprenyament o del rampell i la CUP recobri la seva dimensió residual i les cupaires tornin a les seves okupacions habituals, algú haurà d’escriure i descriure les aportacions que la formació antisistema ha fet al país: les decisions polítiques que el seu vot escàs però decisiu ha obligat a prendre al govern, les propostes socials, les neteges ideològiques de carrers i monuments i les nombroses idees que han incorporat a la governança, la decisiva contribució a la feminització del plural i del llenguatge en general i, fins i tot, al canvi d’hàbits i comportaments socials. I només el temps i la lectura serena ens permetrà destriar el gra de la palla, l’objectiu polític de la bretolada pura i dura, les idees de bomber del joc dels disbarats.

Mentrestant, la seva imaginació que no para, treu a la llum, dia sí, dia també, propostes i més propostes, algunes de les quals haig de confessar que em mantenen fascinat i amb l’orella ben parada. Com la que circula pels diaris, feta des del grup municipal de les Gabrieles de Barcelona, que sota el lema “Que paguin ells” planteja la creació d’una taxa per l’ocupació de voreres i espai púbic en general quan es formen cues d’accés a recintes de gran afluència de públic. Això afectaria espais com la Sagrada Família, La Pedrera, el Camp Nou o discoteques. 

Anem a pams perquè la cosa no es baladí i no es pot despatxar amb quatre ratlles. Em primer lloc caldrà especificar què es considera una cua i, més específicament, una cua de pagament. Les de la Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Batlló, el Parc Güell i tot el que faci pudor a Gaudí i a turisme és claríssimament objecte del desig recaptatori, aquests sí que no s’escapen. Les cues del Camp del Barça i de l’Espanyol en dia de partit, ja han avisat. Les cues del Palau Sant Jordi quan hi ha concert o esdeveniments de tota mena? Les cues de les discoteques ja han dit que sí, però i les dels cinemes o teatres? I les del Liceu o el Palau? I les cues per a treure entrades per a tot plegat? I la cua dels caixers automàtics en vigília de festa? I les  cues de l’INEM? I les del permís de residència? Les cues de les parades de la plaça? Les cues…, de quanta gent? Més de tres individus pot considerar-se cua? Més de deu? Més de vint-i-cinc?

Després ens trobem amb les manifestacions: es poden considerar cues? (les de l’Onze de Setembre, per exemple, servirien per fer calaix per a tot l’any). I les processons? I les rues del Carnastoltes? I les que es formen quan el llançament d’algun gadget d’Apple? I les de la diada de Sant Jordi davant de les parades a la caça de la signatura d’un autor mediàtic o normal?

El primer que caldria és crear una comissió que ho estudiés (això no ens ha d’amoïnar perquè a les administracions hi ha gent per a tot) i de passada que establís el què, el quan, el com i les excepcions, que sempre n’hi solen haver, i, també, que estipulés la forma de cobrament del tiquet, o la taxa o l’impost d’aglomeració humana.

Si m’ho consultessin a mi –que no és el cas perquè jo estic jubilat i, com poden veure, em dedico a la vida contemplativa– se m’ha acudit una proposta que “mataria dos pardals d’un tret”. Ui, sis plau, ho utilitzo com a frase feta, per això poso cometes, que no voldria que ningú em titllés de xenòfob. Una proposta, la meva, que li resoldria a l’Alcaldessa Colau un dels marrons que no sap com entomar, la pobra.

El meu modest suggeriment té un punt vintage, que ja se sap que això sempre li fa un rau-rau de nostàlgia simpàtica a l’estómac del personal, i està basat en les antigues funcions dels cobradors i revisors dels vells tramvies d’antuvi, fins i tot, uniformant-los amb vestits de pana (això l’hivern, l’estiu no, que seria una crueltat).

Jo, si de mi depengués, reconvertiria un bon nombre de manters en recaptadors cuers. Els uns lluirien al pit de l’uniforme una placa que posaria “Cobrador de cues” o, simplement, “Cuer” i anirien passant per la cua i d’un talonari degudament numerat i segellat anirien arrencant i donant un tiquet a cadascun dels que la fan, previ pagament de la tarifa estipulada, posem 1 euro per estalviar-nos problemes amb el canvi. Al cap d’una estona passaria un segon empleat vestit amb el mateix uniforme però amb una placa al pit que digués “Revisor de cues” que aniria demanant els tiquets i amb una perforadora manual els marcaria. I, au, a recaptar! Sense manies ni excuses, a recaptar, a recaptar!

  Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El fandango

Des del congrés de Suresnes de 1974, que amb el recolzament de Willy Brant, François Miterrand i el president de la Internacional Socialista d’aleshores, Bruno Pittermann, va escollir Felipe González com a secretari general, un jove advocat laboralista que al costat d’Alfonso Guerra i Manuel Chaves eren reconeguts com “el grup dels sevillans”, fins al dia d’avui, passant per totes les vicissituds, escàndols de presumpta corrupció –deixem-ho així–, triomfs i fracassos prou coneguts, la Federació Andalusa del PSOE, i, de propina complementaria la Federació Extremenya, a part de constituir un graner bastant fidel de vots, ha remenat abastament les cireres, ha vigilat i controlat de ben a prop les essències que tocaven a cada conjuntura i ha tallat el bacallà a la seu central de Ferraz.

El PSOE, més que cap altra partit, fins i tot més que aquell intent fallit que es va anomenar Partit Andalucista i que, fins i tot, va arribar a tenir dos escons en el parlament català, que ja em diràs, coneix perfectament la idiosincràsia dels andalusos i el que políticament és més important, les seves necessitats: que si l’AVE a Sevilla, que si la EXPO del 92, que si el PER… Etcètera

L’habilitat del PSOE andalús ha consistit en tibar la corda amb subtilesa, no tant per fer ostentació que duien les regnes sinó per esmenar amb habilitat la trajectòria que consideraven errada. Sense manies. Encara que fos un dels seus qui s’enduien per endavant.

La conxorxa que ha fet plegar Pedro Sánchez aquest cap de setmana ha estat un bon exemple del que els parlo. Sánchez, un desconegut crescut en el partit, inflat i coronat per Susana Díaz i Felipe González, sobre tot, per tal d’evitar que una opció més esquerrana i indomable com la d’Eduardo Madina, es convertís en el guanyador de les primeres primàries y secretari general, no ha resultat ser el beneit domesticat que presumien en els primers moments sinó que, a mesura que avançava el temps i s’adonava de la jugada còmplice per regalar-li de franc la investidura a Rajoy, s’ha plantat, primer tímidament i després rotundament amb el “no es no” a la continuïtat del govern trampós i corrupte del Partit Popular.

La inexperiència i les primeres vacil·lacions després de les eleccions del 20 de desembre de l’any passat, amb la pressió de Ciudadanos i el PP i la convidada mediàtica a participar de la gran coalició van fer trontollar Sánchez i ens van traslladar la imatge de titella mogut per l’autèntica mestressa del cotarro, una lideresa andalusa que per la colla de declaracions que ha anat fent a mesura que els dies avançaven s’anava perfilant més i més com a exponent de l’Espanya de la caspa –en la qual també una bona part del PSOE hi ha  fet la seva aportació–, exemple del stablishmen socialista i alumna de les que progressaven adequadament en l’assignatura de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), en el cas improbable que l’hagués tingut en el seu pla d’estudis.

Sánchez ha pecat d’inexpert, sens dubte, en el maneig dels fils de l’aparell del partit i de càndid en la creença que un triomf en les primàries l’immunitzava de les escomeses dels barons. La crua realitat i la traïdoria l’han fet baixar del burro a hòsties. No li han perdonat –els seus!– que es mantingués coherent amb la seva convicció del “no es no” i que abans preferís explorar altres vies “antiespanyoles” com negociar amb Podemos i els independentistes catalans que no pas lliurar-se captiu i desarmat a Rajoy.

Ara, decapitat, ja no hi és. Ara, probablement, no fa nosa i l’ambiciosa líderessa amb la decisiva ajuda del rei de les glamouroses portes giratòries, té franc el camí cap a la secretaria general… O no. Perquè Pedro Sánchez ni abandona el partit ni l’escó i diuen que ha dit que es vol presentar a les primàries, amb la qual cosa el PSOE té un problema afegit perquè la seva barroeria ha convertit un mindundi que passava per allà i podia cobrir-los-hi un impàs, en un numantí coherent, tossut i amb molt de suport a les bases. Un lluitador escarmentat que ara sí seria partidari de negociar seriosament amb l’esquerra i amb qui faci falta. Probablement, d’una puta vegada, sense línies vermelles.

Després de la conxorxa andalusa guanyadora –que no triomfant, em sembla– li queda a la gestora poquetes opcions. Poden fer el que des del principi volien que era abstenir-se i donar-li de franc la investidura a Rajoy (sempre per salvar Espanya de l’esquerra més esquerrana i del sobiranisme trencador de la unitat de la Pàtria), amb la qual cosa molt em sembla que es posaran les bases de cul o poden fer un gest forçat de cara la galeria i mantenir-se en l’injuriat “no es no” i assumir la culpabilitat que el PP els hi traspassa, amb un malbaratament estratègic de cinisme, d’haver de convocar unes terceres eleccions. Amb qualsevol de les dues possibilitats Rajoy es frega les mans mentre camina una mica més de presseta perquè sap que aquesta colla de galifardeus, roïns i matussers trigaran anys i panys a refer-se (si no acaben fent un pet com una gla).

Aquest dies passats, quan llegia l’enuig de Felipe González fent escarafalls perquè Pedro Sánchez, abans de caure del cavall, li havia dit que a la segona votació s’abstindrien, vaig repassar l’hemeroteca per a recordar què va passar el 74 a Suresnes quan van escollir González com a secretari general. Al mateix temps van aprovar una resolució política en la que, en un dels punts, deia: “ Reconeixement del dret d’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I que en el congrés de 1977 ho reblava d’una forma tan poètica com aquesta: ”Aquests plantejaments són els que porten al PSOE, com a organització de classe, a incrementar els seus esforços per conjugar el principi socialista de la lliure autodeterminació dels pobles amb el de la imprescindible acció coordinada i unitària de la lluita que la classe obrera ha mantingut, desenvolupa i reforçarà en el camí cap a la seva total emancipació”.

La de pluja que ha caigut des d’aleshores…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , ,