Monthly Archives: Novembre 2016

Vestigis de la ferum

Fa anys, potser quinze, o potser menys, que els records mantenen molt més la pervivència que no pas la cronologia, un grup d’amics, de viatge per Cantàbria, vàrem parar a dinar a un restaurant pels entorns de Potes. Érem una colla, vuit o deu. En acabar, quan ja marxàvem, se m’acosta l’amo, un home ja gran amb l’aire clàssic de “mesonero”, i, apartant-me educadament del grup, em diu:
–Si quisiera acompañar-me, señor Casas, quiero mostrarle algo que creo que le va a gustar.
Com que vaig fer el gest d’incorporar els meus amics a la visita, va precisar:
–Es una cosa entre usted y yo, amigo Casas, ya verà como le gustará.
Em vaig refiar, no semblava un segrest ni se li endevinaven intencions hostils al paio. Vaig fer amb la mà un gest d’ara torno als meus companys d’àpat i vaig passar, darrera de l’amo del restaurant, cap a l’interior privat de l’establiment. Amb una clau va obrir el pany d’una porta i em va introduir en la cambra dels seus secrets. Em vaig quedar d’una peça.
–Mire, mire.
I mentre m’ho ensenyava m’anava explicant la petita història de cadascun dels records allí guardats. Banderes espanyoles amb l’escut de l’àguila, busts i petites escultures de Franco –una d’elles miniatura, però eqüestre–, diaris emmarcats de celebracions franquistes, fotos del “caudillo” i tota la parafernàlia imaginable a l’entorn del dictador i del règim.
Estava jo tan estorat que no podia articular una paraula, ni que fos innòcua, per a sortir-me’n del parany amb un bri de dignitat. El cervell m’anava de pressa, de pressa. Intentava endevinar on era el malentès. I és que l’home –vaig deduir– es va fer un embolic entre dues persones amb cognoms semblants: L’advocat i escriptor ostentosament fatxa Vizcaíno Casas i jo (que tot i que manteníem una curiosa amistat, ni érem parents, ni d’edat semblant i ideològicament se’ns suposava, això espero, a les antípodes), en uns anys en que els dos se’ns veia molt per la tele. Astorat me’n vaig sortir educadament com vaig poder però no vaig ni intentar desfer l’embolic perquè l’únic que desitjava era fugir d’aquella caverna. Imagino que, amb el temps, el “mesonero” deuria explicar que Vizcaíno Casas havia quedat encantat dels seus tresors. Amb el temps, també, els meus amics, quan s’escau, encara es fan un fart de riure a costa meva.
He recordat aquest incident en una terra –Cantàbria– on, ara ja no tant, però fins fa poc el nom del dictador i el dels generals companys seus de l’Alzamiento presidia carrers i places de moltes de les seves poblacions, perquè aquests dies, aniversari del seu traspàs, m’ha semblat llegir massa coses, encara, referides a la pervivència del funest personatge. Massa coses en clau subtilment rehabilitadora, per un cantó, i en clau bonhomista, de curiositat simpàtica, per l’altre.
No és, només, que els quatre nostàlgics de sempre, a les ciutats espanyoles habituals, reivindiquin les figures de Franco i José Antonio amb concentracions, caralsols amb el braç enlaire i misses. No es, només, que aquesta penya, que ja se sap com les gasten, apallissin un activista que, sol i agosarat fins la inconsciència, els passejava pels nassos una pancarta on deia “Franco asesino”. És que, per exemple, llegeixo a El Mundo un extens reportatge de cases de menjars que exhibeixen orgullosament el seu immarcescible franquisme, on es destaca la qualitat de la vianda al costat de la decoració “ancienne régime”, on la mestressa d’una d’elles –que qualifiquen de temple del marisc– fa cantar el “Cara al sol” entre plat i plat, onejant una bandera amb l’escut pre-constitucional, que en diuen, o, perquè l’ambient nostàlgic sigui rodó, es permet als clients fumar en el menjador, com abans, d’un altre establiment ressenyat. És un reportatge… simpàtic?
També veig que el mateix diari li dedica una pàgina al vicepresident de la Fundación Francisco Franco on es vanta que Franco, de l’1 d’octubre del 36 fins setembre del 75 només en va afusellar 23.000 dels 36.000 condemnats a mort, això sí, previ un consell de guerra. Aquí l’actitud del periodista és crítica però l’espai dedicat és injustificable. Com passa amb el Confidencial que dedica un espai semblantment llarg a “l’últim alcalde franquista”, titulen. I entrevisten un regidor que porta 42 anys al càrrec en un poble d’Ourense de cinc-cents habitants, que es manifesta orgullós d’incomplir amb la Llei de Memòria Històrica per resistir-se a canviar el nom del carrer del Caudillo, que sap, diu, que la Fundación Franco li garanteix assistència jurídica. “Soy un demócrata, pero vengo del franquismo. Tengo mis ideas y eso no va a cambiarlo nadie”, Podríem parlar de reportatge… costumista?.
Encara que fora d’aquí se’n fan creus de com es conviu amb tota naturalitat amb fanàtics del feixisme residual, com continuen en molts llocs noms de carrers i simbologies, com perviu una fundació i un mausoleu faraònic dedicats al dictador que va mantenir el jou sobre la ciutadania quaranta anys, aquí en nom d’una reconciliació utòpica ens hem conformat amb una ma de vernís que dissimuli les escletxes quan aquestes hi són i només cal gratar una mica per veure-les reaparèixer. I gratant apareixen cognoms. I els cognoms són tant semblants…
Àngel Casas

F

N

La unitat d’Espanya i la suor

La unitat d’Espanya me la sua“, m’assabento que ha dit el Gran Wyoming en una entrevista. I això, venint d’un madrileny d’esquerres, que tan reservats s’han mostrat els darrers anys en els temes identitaris, no deixa de sorprendre’m. Aquest és el titular sintètic, perquè la frase textual és: “El que passa és producte d’un invent que els hi dóna moltíssims vots: la unitat d’Espanya en la qual ens hem educat i que és molt difícil treure’ns de sobre. I a mi és un assumpte que, sincerament, me la sua”.

Quant em recorda aquesta afirmació a l’escàndol que es va muntar a principis de 2006 quan Albert Om li va preguntar a TV3 per una qüestió semblant a Pepe Rubianes, el popular actor galaic-català ja finat, qui, prenent paraules dels seus monòlegs –que aplicava a altres temes– va afirmar: “A mi, la unitat d’Espanya em sua la polla pel davant i pel darrere”. Va dir més, però no insistiré ni penso complicar-me la vida, pobre de mi.

“L’Estat viu de l’enfrontament. A costa de cagar-se en Catalunya o en el País Basc –matisa Wyoming– el PP treu molts vots a la resta de l’Estat. Hem arribat a aquest punt per una qüestió electoralista “. Des de la ampul·losa definició joseantoniana, que va ser divisa repetida fins l’avorriment entre els alumnes de les generacions que van créixer en el franquisme, que definia Espanya com “una unidad de destino en lo universall”, tant els post franquistes, com els besnéts de Lerroux , com els neo falangistes o els jacobins irreductibles, s’agafen a la cantarella retòrica de la unitat d’Espanya com a un dogma que dóna sentit a les seves vides i a la seva consciència seguidista i els evita qualsevol esforç de reflexió. ¿Per què si ja està tot reflexionat, donat i beneït per l’autoritat competent? Quina mandra sortir-se del pensament únic quan aquest tema estava perfectament lligat com va reconèixer Juan Carlos al famós documental-entrevista de la televisió francesa amb motiu de la seva abdicació: “Dies abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir: Altesa, la única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya. no em va dir ‘fes una cosa o una altra’, no: la unitat d’Espanya, la resta … Si ho penses, significa moltes coses”.

A Rubianes el van escarnir, vituperar, encausar i van boicotejar el muntatge teatral que, sobre Lorca, la seva companyia portava per Espanya, amb el mateix furor venjatiu amb que boicotegen el cava, a causa d’aquesta opinió. I es va disculpar matisant: “Jo vaig insultar a l’Espanya que va matar Lorca. Respecto l’Espanya democràtica i constitucional. Aquesta Espanya em mereix tots els meus respectes i, a més, hi pertanyo… “

Des que tinc ús de raó he notat aquesta fortor d’all que queda en l’ambient quan et refreguen l’estereotipada unitat d’Espanya per la cara. Es tracta d’un “no way out” rotund i innegociable davant de qualsevol plantejament polític alternatiu, davant de qualsevol possible pacte diferent de convivència o, com es deia en temps de la guerra freda, de coexistència pacífica com a mínim.

Però crec que estem bregant amb la paraula equivocada. Es fa servir en aquest cas unitat –la indissoluble unitat d’Espanya!– com a eslògan repetit fins a la sacietat, com a arma llancívola. Superat l’escull autonomista, que podia fer perillar la sacrosanta instrucció, amb el populista “cafè per a tots”, qualsevol desviament cap a la pluralitat –des del federalisme, però pres seriosament, fins al separatisme més radical, passant per l’invent fallit de l’estat lliure associat d’Ibarretxe o la plurinacionalitat o paraulota sinònima que en un moment donat moli més– resulta execrable i motiu d’anatema. Parlen d’unitat quan en realitat s’estan referint a la uniformitat, que és el que excita la libido patriòtica dels que assenyalava Rubianes o cap als que apunta Wyoming. La uniformitat d’Espanya.

Perquè la unitat –o el seu concepte– és la gran virtut que se li suposa a la Unió Europea que, malgrat això, s’empassa el Brexit. I al Regne Unit que, malgrat això, permet el referèndum escocès. I als Estats Units d’Amèrica, amb estats on regeixen lleis de sentit contrari. La unitat és voluntària i acordada i es basa en la llibertat i singularitat de cada poble, estat o nació que la integra. La uniformitat, no. La uniformitat sona a disciplina militar. A Espanya franquista. La uniformitat és la que realment fa pudor d’all, de Direcció General de Seguretat, d’Audiència Nacional. Aquella sentor rància de Tribunal d’Ordre Públic, finalment.

Si parléssim d’unitat amb propietat, no com a sinònim light d’uniformitat, podríem començar a entendre’ns. Ho dic en base a les opinions d’Esquerra Repúblicana, per exemple, que en boca del seu portaveu al Congrés, Gabriel Rufián, quan en un programa de la COPE va confessar que se sentia espanyol (i català i europeu, of course) i va explicar que a mítings d’ERC havien acudit militants amb la samarreta de la Roja de la qual ell era fidel seguidor, va afirmar: “Nosaltres no volem separar-nos de ningú, volem conviure com fins ara però de manera diferent”.

Si Esquerra Republicana, que és el més d’allò més en l’àmbit independentista, no vol separar-se, per què no ens deixem de fer postures i de marcar paquet i ens asseiem a dialogar una estoneta?

Em temo que perquè, quan parlen d’unitat (d’Espanya), s’estan referint a uniformitat. I aquí sí que és difícil que ens trobem. Aquí, com a Rubianes i a Wyoming, em noto suors a les parts.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Manual del bon català desobedient

Esperonat per la persistència desobedient de la jova alcaldessa de Berga, que es veu que dues vegades es va negar als requeriments del jutge fins que els Mossos la van anar haver d’anar a buscar a casa, segons els uns de matinada i amb traïdoria, segons uns altres a les 8 del matí, quan la gent que treballa ja està llevada, i la Terribas i el Basté ja t’estan persuadint, per tal que declarés sobre la penjada d’estelades a l’Ajuntament en les jornades electorals, i que un cop feta la compareixença ha explicat al centenar llarg de congregats a la sortida del jutjat que el que ha patit ha estat en realitat “un atac antidemocràtic contra tot el poble català”…

Enardit per la decisió del regidor de la CUP de Vic de no presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional que l’havien citat en qualitat d’investigat (fa quatre dies se’n deia imputat) per un suposat delicte de sedició…

Arengat pel gest desobedient del regidor de l’Ajuntament de Badalona que va estripar públicament la fotocòpia de l’ordre del jutge que prohibia que els empleats municipals treballessin durant la festivitat del 12 d’octubre…

Emocionat per la ràpida i solidària resposta del President Puigdemont, la presidenta Forcadell, l’Alcaldessa Colau, la portaveu governamental Neus Munté, entre molts altres, de recolzament i suport a l’alcaldessa Venturós…

Comprensiu amb l’USPAC, el sindicat del Mossos, quan expliquen que ells estan “per a complir i fer complir les lleis, les quals no són dictades per nosaltres”,  i que lamenten trobar-se al mig d’una batalla política entre diferents estaments, que si per ells fos no anirien a detenir càrrecs electes però que la desobediència en el seu cos comporta sancions molt importants de feina i sou…

Estupefacte per la comparació que es vol fer de la detenció de l’Alcaldessa Venturós amb la cançó emblemàtica de Maria del Mar Bonet i Luís Serrahima “Què volen aquesta gent?”, quan aquesta s’inspirà en el cas de l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro que quan van anar a detenir-lo a casa seva la policia franquista, de matinada, va saltar (o el van fer saltar) per la finestra des d’un sisè pis i va morir…

Confós per no tenir clar fins a on hem de desobeir i a qui, en aquest llarg i fatigós camí cap a la victòria final, demanaria humilment a qui li correspongués fer-ho (i no estic parlant del senador i ex-jutge Vidal, que prou escarment es va endur l’altra vegada), la redacció d’un concís i diàfan “Manual del bon català desobedient”, que es podria regalar amb tots els diaris d’un diumenge, encartat, i penjar a una web específica amb traducció als dos-cents idiomes que es parlen a Catalunya.

Però no un tutorial segons els criteris partidaris de la CUP (no per favor), o d’Esquerra o dels Comuns o del Demòcrates Europeus però Catalans o de qualsevol altre partit, no, sinó una publicació d’un estament supra-partits. Publicació del Govern, posem per cas, o, si temen que els puguin engarjolar, de l’ANC o d’Omnium Cultural, gent patriòtica, en qualsevol cas, disposada al sacrifici i a la immolació (figurada, es clar).

Ens cal un manual de conducta desobedient per saber, en primer lloc, fins on cal arribar. Si es tracta d’una desobediència de la punteta només, o sigui, perquè es vegi el gest i en parlin els diaris i les teles, però després s’agafen advocats i es contesten les preguntes de totes les parts i es busquen coartades i excuses que et salvin d’una condemna, qui sap si de presó i/o inhabilitació, o bé una desobediència fins al final, ficant-la sencera, que es diu, i ben endins, passi el que passi i peti qui peti. Això ens ha de quedar ben clar als ciutadans de Catalunya.

Cal deixar també molt clar a qui afecta el comportament desobedient: A tota la ciutadania sense exclusions per raons d’edat o sexe? Només als càrrecs electes? Als assessors dels càrrecs electes, també? Als funcionaris? A tots els majors d’edat? Als clergues, frares i monges? Als pensionistes i semi pensionistes? Als immigrants amb papers? Als sense papers?

La desobediència es obligatòria o opcional? Es pot desobeir a tot el que et roti i quan et roti o només el que determini un jutge espanyol? I si, encara que vingui d’ell, el requeriment està escrit en català normatiu? Ens podem saltar les senyals de les autopistes i carreteres que depenen del Ministeri? I la Guardia Urbana entra dins dels estaments desobeibles donat que alguns alcaldes l’ha menystinguda bastant?

Un altre capítol molt important que cal deixar clar en el manual –que cada cop trobo més imprescindible si hem d’anar amb pas ferm i el cap ben alt cap on diuen que hem d’anar– són les sancions a què ens exposem en funció del què desobeïm. Estem parlant de multes? De presó amb fiança? De presó sense fiança?

La desobediència civil no es pas un tema senzill de gestionar perquè sigui realment eficaç i no serveixi només per a collonades sense repercussió real en la vida dels ciutadans i en el futur seriós d’un país. Perquè sigui així és qüestió de tot o res, d’arribar fins el final o deixar-ho córrer. Que no tot es redueix a fer voleiar estelades i cridar in-inde-inde-penden-cià el minut 17’14” dels partits del Barça. Que amb la punteta no n’hi ha prou. I no veig jo que, avui per avui, excepció feta dels antisistema per sistema, i caldria veure’ls en situació límit, estigui la gent massa per la feina. Em sembla. O potser m’equivoco.

Àngel Casas

Etiquetat , , ,

Manual del bon català desobedient

Esperonat per la persistència desobedient de la jova alcaldessa de Berga, que es veu que dues vegades es va negar als requeriments del jutge fins que els Mossos la van anar haver d’anar a buscar a casa, segons els uns de matinada i amb traïdoria, segons uns altres a les 8 del matí, quan la gent que treballa ja està llevada, i la Terribas i el Basté ja t’estan persuadint, per tal que declarés sobre la penjada d’estelades a l’Ajuntament en les jornades electorals, i que un cop feta la compareixença ha explicat al centenar llarg de congregats a la sortida del jutjat que el que ha patit ha estat en realitat “un atac antidemocràtic contra tot el poble català”…

Enardit per la decisió del regidor de la CUP de Vic de no presentar-se a declarar davant de l’Audiència Nacional que l’havien citat en qualitat d’investigat (fa quatre dies se’n deia imputat) per un suposat delicte de sedició…

Arengat pel gest desobedient del regidor de l’Ajuntament de Badalona que va estripar públicament la fotocòpia de l’ordre del jutge que prohibia que els empleats municipals treballessin durant la festivitat del 12 d’octubre…

Emocionat per la ràpida i solidària resposta del President Puigdemont, la presidenta Forcadell, l’Alcaldessa Colau, la portaveu governamental Neus Munté, entre molts altres, de recolzament i suport a l’alcaldessa Venturós…

Comprensiu amb l’USPAC, el sindicat del Mossos, quan expliquen que ells estan “per a complir i fer complir les lleis, les quals no són dictades per nosaltres”,  i que lamenten trobar-se al mig d’una batalla política entre diferents estaments, que si per ells fos no anirien a detenir càrrecs electes però que la desobediència en el seu cos comporta sancions molt importants de feina i sou…

Estupefacte per la comparació que es vol fer de la detenció de l’Alcaldessa Venturós amb la cançó emblemàtica de Maria del Mar Bonet i Luís Serrahima “Què volen aquesta gent?”, quan aquesta s’inspirà en el cas de l’estudiant de 23 anys Rafael Guijarro que quan van anar a detenir-lo a casa seva la policia franquista, de matinada, va saltar (o el van fer saltar) per la finestra des d’un sisè pis i va morir…

Confós per no tenir clar fins a on hem de desobeir i a qui, en aquest llarg i fatigós camí cap a la victòria final, demanaria humilment a qui li correspongués fer-ho (i no estic parlant del senador i ex-jutge Vidal, que prou escarment es va endur l’altra vegada), la redacció d’un concís i diàfan “Manual del bon català desobedient”, que es podria regalar amb tots els diaris d’un diumenge, encartat, i penjar a una web específica amb traducció als dos-cents idiomes que es parlen a Catalunya.

Però no un tutorial segons els criteris partidaris de la CUP (no per favor), o d’Esquerra o dels Comuns o del Demòcrates Europeus però Catalans o de qualsevol altre partit, no, sinó una publicació d’un estament supra-partits. Publicació del Govern, posem per cas, o, si temen que els puguin engarjolar, de l’ANC o Òmniu Cultural, gent patriòtica, en qualsevol cas, disposada al sacrifici i a la immolació (figurada, es clar).

Ens cal un manual de conducta desobedient per saber, en primer lloc, fins on cal arribar. Si es tracta d’una desobediència de la punteta només, o sigui, perquè es vegi el gest i en parlin els diaris i les teles, però després s’agafen advocats i es contesten les preguntes de totes les parts i es busquen coartades i excuses que et salvin d’una condemna, qui sap si de presó i/o inhabilitació, o bé una desobediència fins al final, ficant-la sencera, que es diu, i ben endins, passi el que passi i peti qui peti. Això ens ha de quedar ben clar als ciutadans de Catalunya.

Cal deixar també molt clar a qui afecta el comportament desobedient: A tota la ciutadania sense exclusions per raons d’edat o sexe? Només als càrrecs electes? Als assessors dels càrrecs electes, també? Als funcionaris? A tots els majors d’edat? Als clergues, frares i monges? Als pensionistes i semi pensionistes? Als immigrants amb papers? Als sense papers?

La desobediència es obligatòria o opcional? Es pot desobeir a tot el que et roti i quan et roti o només el que determini un jutge espanyol? I si, encara que vingui d’ell, el requeriment està escrit en català normatiu? Ens podem saltar les senyals de les autopistes i carreteres que depenen del Ministeri? I la Guardia Urbana entra dins dels estaments desobeibles donat que alguns alcaldes l’ha menystinguda bastant?

Un altre capítol molt important que cal deixar clar en el manual –que cada cop trobo més imprescindible si hem d’anar amb pas ferm i el cap ben alt cap on diuen que hem d’anar– són les sancions a què ens exposem en funció del què desobeïm. Estem parlant de multes? De presó amb fiança? De presó sense fiança?

La desobediència civil no es pas un tema senzill de gestionar perquè sigui realment eficaç i no serveixi només per a collonades sense repercussió real en la vida dels ciutadans i en el futur seriós d’un país. Perquè sigui així és qüestió de tot o res, d’arribar fins el final o deixar-ho córrer. Que no tot es redueix a fer voleiar estelades i cridar in-inde-inde-penden-cià el minut 17’14” dels partits del Barça. Que amb la punteta no n’hi ha prou. I no veig jo que, avui per avui, excepció feta dels antisistema per sistema, i caldria veure’ls en situació límit, estigui la gent massa per la feina. Em sembla. O potser m’equivoco.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

Mentre el recentment investit president Rajoy va taral·lejant gairebé inconscientment “no es no” amb la cantarella del “Black is black” de Los Bravos tot contemplant les despulles escampades després de la batalla… Mentre la Sexta de Farreras i companyia es freguen les mans en veure garantida la continuïtat del seu permanent i particular “Sálvame” del politiqueig més barroer… Mentre el  PSOE, després de la immolació sense tenir garantit el paradís, continua buscant la quadratura del cercle… Mentre el PSC esmicola per enèsima vegada les possibilitats per a decidir –perdó pel verb, se m’ha escapat– què volen ser quan siguin grans… Mentre Susana Díaz desapareix una estona, discretament, per agafar aire… Mentre Pedro Sánchez, després de quedar-se descansat, empren amb més moral que l’Alcoià la travessa del desert en mig d’allò que es deia, quan els toros estaven autoritzats, divisió d’opinions i l’estigmatització, ja sense matisos ni contemplacions, d’El País i altres col·legues de la comunicació…  Mentre Fernández Teixidó –Fernández Teixidó, l’home que ho va ser tot al CDS de Suárez, un cop defenestrat Suárez!– i el marit d’Inés Arrimadas –disculpin, que ara no em ve el nom al cap– volen refer la Convergència de l’etapa pujoliana, o sigui, autonomisme i peix al cove… Mentre Gabriel Rufián disfruta de las seva coronació mediàtica després del terrabastall de l’altra dia al Congrés, on va repartir a tort i a dret (a tort sobre tot, més que no pas a dret) fent servir aquella recepta oratòria que als moderns els ha fet posar dempeus, entusiasmats, per la suposada novetat d’aproximació a la fórmula twiter, mentre que els que venim de lluny li exigim més –no en el contingut, que això és de la seva incumbència, sinó en la forma– perquè vàrem créixer amb el llibre de Thomas Kempis “Imitació de Crist” del segle XV, que feia servir el mateix sistema de reflexions contundents i curtes, ens vam repassar el “Camino”, escrit amb el mateix estil, d’Escrivà de Balaguer, vàrem riure, en la mateixa línia, amb la paròdia “Autopista” (i les seves seqüeles) que va publicar Jaume Perich i, fins i tot, els que tenim més memòria i edat, recordem dintre de la mateixa ona, un espai que feia per la ràdio Armand Matias Guiu, l’escriptor humorístic autor dels “Diálogos para besugos” o el contes infantils radiofònics “Tambor”, i que el titulava “Matiadas”, per la qual cosa la pròxima actuació de Rufián al Congrés, si vol mantenir el nivell de popularitat i controvèrsia, si vol continuar essent el rei del mambo, l’ha de fer rapejant, es a dir, rodolins i ritme sincopat… Mentre això ha anat passant a Espanya, a l’Espanya conceptual, aquí els catalans anem per feina, de cara a barraca: ara ve Nadal! Ho sabem perquè la família Alòs Pla, li ha lliurat al President Puigdemont la seva primera figureta de fang amb el cul enlaire i la seva corresponent deposició, fabricada a l’obrador artesanal que regenten a Torroella de Montgrí. Jo no sabria quina cara posar en una circumstància com aquesta. Ni per part del President ni per part dels artesans.

–President, és un honor lliurar-li la seva efígie com a primer caganer del país.

–Ah, moltes gràcies. Els felicito, no m’he vist mai mentre evacuo però tinc la impressió que he quedat molt bé.

–I molt elegant, senyor president. S’ha fixat en els detalls? El vestit negre…, la camisa blanca…, la corbata amb l’estelada… I el culet, ha vist quin culet? I de l’excreció que ens en diu? Ni molt gran, ni molt petita, amb el tirabuixó ben treballat. La veritat és que la caca és el que més cuidem, no voldríem pas que ningú se sentís menystingut per aquest detall.

Tinc entès que els ceramistes també han fet les figuretes caganeres de Clinton i Trump pensant en el mercat americà que, diuen ells, significa gairebé el 50% de les seves vendes per internet. Es per això que consideren el caganer una icona de la cultura catalana i han demanat el suport institucional del Govern per aconseguir-ho.

Mirin, sincerament, em fa basarda l’escatologia. Mai m’ha fet cap gràcia la figura del caganer. M’avergonyeix aquesta obsessió catalano-nadalenca per la cagalera: que si fer cagar el tió, que si el caganer. Em nego a donar suport a aquesta figureta immunda com a icona cultural del país. Entre moltes altres collonades, tradicions com aquesta em fastiguegen el Nadal. Com també la figura –d’introducció molt més recent– de la Grossa. Aquell cap gros abominable amb el que mai aconseguiran implantar massivament la loteria catalana perquè l’únic que et dona són ganes de fugir (o de llençar-te pel balcó si t’agafa en hores depressives).

Per acabar d’alegrar-me el dia he entrat a la pàgina web dels artesans de Torroella de Montgrí (em poden dir masoquista). I l’he trobat: el caganer de la Grossa, no m’ho invento. Setze euros i el tindran a casa. Bon Nadal!

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,