La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

Mentre el recentment investit president Rajoy va taral·lejant gairebé inconscientment “no es no” amb la cantarella del “Black is black” de Los Bravos tot contemplant les despulles escampades després de la batalla… Mentre la Sexta de Farreras i companyia es freguen les mans en veure garantida la continuïtat del seu permanent i particular “Sálvame” del politiqueig més barroer… Mentre el  PSOE, després de la immolació sense tenir garantit el paradís, continua buscant la quadratura del cercle… Mentre el PSC esmicola per enèsima vegada les possibilitats per a decidir –perdó pel verb, se m’ha escapat– què volen ser quan siguin grans… Mentre Susana Díaz desapareix una estona, discretament, per agafar aire… Mentre Pedro Sánchez, després de quedar-se descansat, empren amb més moral que l’Alcoià la travessa del desert en mig d’allò que es deia, quan els toros estaven autoritzats, divisió d’opinions i l’estigmatització, ja sense matisos ni contemplacions, d’El País i altres col·legues de la comunicació…  Mentre Fernández Teixidó –Fernández Teixidó, l’home que ho va ser tot al CDS de Suárez, un cop defenestrat Suárez!– i el marit d’Inés Arrimadas –disculpin, que ara no em ve el nom al cap– volen refer la Convergència de l’etapa pujoliana, o sigui, autonomisme i peix al cove… Mentre Gabriel Rufián disfruta de las seva coronació mediàtica després del terrabastall de l’altra dia al Congrés, on va repartir a tort i a dret (a tort sobre tot, més que no pas a dret) fent servir aquella recepta oratòria que als moderns els ha fet posar dempeus, entusiasmats, per la suposada novetat d’aproximació a la fórmula twiter, mentre que els que venim de lluny li exigim més –no en el contingut, que això és de la seva incumbència, sinó en la forma– perquè vàrem créixer amb el llibre de Thomas Kempis “Imitació de Crist” del segle XV, que feia servir el mateix sistema de reflexions contundents i curtes, ens vam repassar el “Camino”, escrit amb el mateix estil, d’Escrivà de Balaguer, vàrem riure, en la mateixa línia, amb la paròdia “Autopista” (i les seves seqüeles) que va publicar Jaume Perich i, fins i tot, els que tenim més memòria i edat, recordem dintre de la mateixa ona, un espai que feia per la ràdio Armand Matias Guiu, l’escriptor humorístic autor dels “Diálogos para besugos” o el contes infantils radiofònics “Tambor”, i que el titulava “Matiadas”, per la qual cosa la pròxima actuació de Rufián al Congrés, si vol mantenir el nivell de popularitat i controvèrsia, si vol continuar essent el rei del mambo, l’ha de fer rapejant, es a dir, rodolins i ritme sincopat… Mentre això ha anat passant a Espanya, a l’Espanya conceptual, aquí els catalans anem per feina, de cara a barraca: ara ve Nadal! Ho sabem perquè la família Alòs Pla, li ha lliurat al President Puigdemont la seva primera figureta de fang amb el cul enlaire i la seva corresponent deposició, fabricada a l’obrador artesanal que regenten a Torroella de Montgrí. Jo no sabria quina cara posar en una circumstància com aquesta. Ni per part del President ni per part dels artesans.

–President, és un honor lliurar-li la seva efígie com a primer caganer del país.

–Ah, moltes gràcies. Els felicito, no m’he vist mai mentre evacuo però tinc la impressió que he quedat molt bé.

–I molt elegant, senyor president. S’ha fixat en els detalls? El vestit negre…, la camisa blanca…, la corbata amb l’estelada… I el culet, ha vist quin culet? I de l’excreció que ens en diu? Ni molt gran, ni molt petita, amb el tirabuixó ben treballat. La veritat és que la caca és el que més cuidem, no voldríem pas que ningú se sentís menystingut per aquest detall.

Tinc entès que els ceramistes també han fet les figuretes caganeres de Clinton i Trump pensant en el mercat americà que, diuen ells, significa gairebé el 50% de les seves vendes per internet. Es per això que consideren el caganer una icona de la cultura catalana i han demanat el suport institucional del Govern per aconseguir-ho.

Mirin, sincerament, em fa basarda l’escatologia. Mai m’ha fet cap gràcia la figura del caganer. M’avergonyeix aquesta obsessió catalano-nadalenca per la cagalera: que si fer cagar el tió, que si el caganer. Em nego a donar suport a aquesta figureta immunda com a icona cultural del país. Entre moltes altres collonades, tradicions com aquesta em fastiguegen el Nadal. Com també la figura –d’introducció molt més recent– de la Grossa. Aquell cap gros abominable amb el que mai aconseguiran implantar massivament la loteria catalana perquè l’únic que et dona són ganes de fugir (o de llençar-te pel balcó si t’agafa en hores depressives).

Per acabar d’alegrar-me el dia he entrat a la pàgina web dels artesans de Torroella de Montgrí (em poden dir masoquista). I l’he trobat: el caganer de la Grossa, no m’ho invento. Setze euros i el tindran a casa. Bon Nadal!

Àngel Casas

Advertisements
Etiquetat , , , , , ,

One thought on “La bona notícia és que Puigdemont ja té caganer

  1. Carme Tena ha dit:

    Senzillament, magnífic !

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: