Vestigis de la ferum

Fa anys, potser quinze, o potser menys, que els records mantenen molt més la pervivència que no pas la cronologia, un grup d’amics, de viatge per Cantàbria, vàrem parar a dinar a un restaurant pels entorns de Potes. Érem una colla, vuit o deu. En acabar, quan ja marxàvem, se m’acosta l’amo, un home ja gran amb l’aire clàssic de “mesonero”, i, apartant-me educadament del grup, em diu:
–Si quisiera acompañar-me, señor Casas, quiero mostrarle algo que creo que le va a gustar.
Com que vaig fer el gest d’incorporar els meus amics a la visita, va precisar:
–Es una cosa entre usted y yo, amigo Casas, ya verà como le gustará.
Em vaig refiar, no semblava un segrest ni se li endevinaven intencions hostils al paio. Vaig fer amb la mà un gest d’ara torno als meus companys d’àpat i vaig passar, darrera de l’amo del restaurant, cap a l’interior privat de l’establiment. Amb una clau va obrir el pany d’una porta i em va introduir en la cambra dels seus secrets. Em vaig quedar d’una peça.
–Mire, mire.
I mentre m’ho ensenyava m’anava explicant la petita història de cadascun dels records allí guardats. Banderes espanyoles amb l’escut de l’àguila, busts i petites escultures de Franco –una d’elles miniatura, però eqüestre–, diaris emmarcats de celebracions franquistes, fotos del “caudillo” i tota la parafernàlia imaginable a l’entorn del dictador i del règim.
Estava jo tan estorat que no podia articular una paraula, ni que fos innòcua, per a sortir-me’n del parany amb un bri de dignitat. El cervell m’anava de pressa, de pressa. Intentava endevinar on era el malentès. I és que l’home –vaig deduir– es va fer un embolic entre dues persones amb cognoms semblants: L’advocat i escriptor ostentosament fatxa Vizcaíno Casas i jo (que tot i que manteníem una curiosa amistat, ni érem parents, ni d’edat semblant i ideològicament se’ns suposava, això espero, a les antípodes), en uns anys en que els dos se’ns veia molt per la tele. Astorat me’n vaig sortir educadament com vaig poder però no vaig ni intentar desfer l’embolic perquè l’únic que desitjava era fugir d’aquella caverna. Imagino que, amb el temps, el “mesonero” deuria explicar que Vizcaíno Casas havia quedat encantat dels seus tresors. Amb el temps, també, els meus amics, quan s’escau, encara es fan un fart de riure a costa meva.
He recordat aquest incident en una terra –Cantàbria– on, ara ja no tant, però fins fa poc el nom del dictador i el dels generals companys seus de l’Alzamiento presidia carrers i places de moltes de les seves poblacions, perquè aquests dies, aniversari del seu traspàs, m’ha semblat llegir massa coses, encara, referides a la pervivència del funest personatge. Massa coses en clau subtilment rehabilitadora, per un cantó, i en clau bonhomista, de curiositat simpàtica, per l’altre.
No és, només, que els quatre nostàlgics de sempre, a les ciutats espanyoles habituals, reivindiquin les figures de Franco i José Antonio amb concentracions, caralsols amb el braç enlaire i misses. No es, només, que aquesta penya, que ja se sap com les gasten, apallissin un activista que, sol i agosarat fins la inconsciència, els passejava pels nassos una pancarta on deia “Franco asesino”. És que, per exemple, llegeixo a El Mundo un extens reportatge de cases de menjars que exhibeixen orgullosament el seu immarcescible franquisme, on es destaca la qualitat de la vianda al costat de la decoració “ancienne régime”, on la mestressa d’una d’elles –que qualifiquen de temple del marisc– fa cantar el “Cara al sol” entre plat i plat, onejant una bandera amb l’escut pre-constitucional, que en diuen, o, perquè l’ambient nostàlgic sigui rodó, es permet als clients fumar en el menjador, com abans, d’un altre establiment ressenyat. És un reportatge… simpàtic?
També veig que el mateix diari li dedica una pàgina al vicepresident de la Fundación Francisco Franco on es vanta que Franco, de l’1 d’octubre del 36 fins setembre del 75 només en va afusellar 23.000 dels 36.000 condemnats a mort, això sí, previ un consell de guerra. Aquí l’actitud del periodista és crítica però l’espai dedicat és injustificable. Com passa amb el Confidencial que dedica un espai semblantment llarg a “l’últim alcalde franquista”, titulen. I entrevisten un regidor que porta 42 anys al càrrec en un poble d’Ourense de cinc-cents habitants, que es manifesta orgullós d’incomplir amb la Llei de Memòria Històrica per resistir-se a canviar el nom del carrer del Caudillo, que sap, diu, que la Fundación Franco li garanteix assistència jurídica. “Soy un demócrata, pero vengo del franquismo. Tengo mis ideas y eso no va a cambiarlo nadie”, Podríem parlar de reportatge… costumista?.
Encara que fora d’aquí se’n fan creus de com es conviu amb tota naturalitat amb fanàtics del feixisme residual, com continuen en molts llocs noms de carrers i simbologies, com perviu una fundació i un mausoleu faraònic dedicats al dictador que va mantenir el jou sobre la ciutadania quaranta anys, aquí en nom d’una reconciliació utòpica ens hem conformat amb una ma de vernís que dissimuli les escletxes quan aquestes hi són i només cal gratar una mica per veure-les reaparèixer. I gratant apareixen cognoms. I els cognoms són tant semblants…
Àngel Casas

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: