Monthly Archives: Desembre 2016

La pròxima vegada el foc

Em va causar un fort impacte la lectura de l’assaig de James Baldwin “La pròxima vegada el foc” (“The fire next time”) a mitjans dels anys 60, en una traducció al català de Rafael Tasis d’edicions Proa. Un doble assaig aïrat sobre la negritud i la sensualitat, constants en la obra descaradament autobiogràfica d’un dels més importants escriptors negres nord-americans. Ex-predicador, homosexual, lluitador pels drets civils i pedra d’escàndol de negres i blancs per les seves relacions amoroses tant amb blancs com amb negres.
M’ha vingut el cap el llibre de Baldwin, pel que fa al seu títol sobre tot, la frase terrible i amenaçadora de “la pròxima vegada el foc”, a propòsit de les intimidacions que els anti-sistema de Gràcia han llençat contra un hotel obert a la Plaça del Sol. “Cremarem l’hotel”, van escriure sobre una torreta de quadres elèctrics la nit abans de la inauguració de l’establiment prevista pel 17 de desembre. I aquell dia les parets i els vidres de l’establiment ¬–antic colmado el Sol que ara es diu, com hotel de tres estrelles, la Casa del Sol– van aparèixer il·lustrades amb inscripcions del tipus “Tourist go home”, “La gentrificació mata els barris”, “Gràcia no està en venda”, a més del símbol okupa i una pintada especialment significativa: “L’oficina d’habitatge resisteix”- I es que cinc dies després d’atorgar l’Ajuntament el permís com hotel, el febrer de 2015, un grup d’okupes graciencs es va fe fort al local per instituir l’autoanomenada “Oficina d’habitatge de Gràcia” amb l’objectiu d’impedir que es convertís en establiment hoteler, adjudicant-se de motu propi el paper de salvadors de la invasió turística del barri (no parlo d’ocupació turística perquè aquesta prerrogativa la tenen ells amb exclusivitat), un barri que, per cert, té 1.300 pisos turístics, dels quals 530 son il·legals, segons explica la Municipalitat. Als tres mesos van ser desallotjats.
El dia dels Innocents, els antisistema graciencs, van tornar a l’atac violent trencant els vidres de la façana de l’hotel i deixant la seva empremta amb noves pintades amenaçadores: “Mort al turisme”, “Fora l’hotel”, “No pararem”… Etc. Abans, els promotors de l’hotel –pobres beneits que han acumulat llicències i permisos a dojo i que han pagat els impostos, dit de passada– venien la imatge de l’establiment als possibles clients forans descrivint l’enclavament com un barri ple d’encant “…un emplaçament privilegiat, amb galeries d’art, tallers d’artistes, cinemes en versió original, teatres, llibreries i antiquaris, bars i restaurants. Amb una població bohèmia i un estil de vida mediterrani, és el lloc ideal per als qui busquen una Barcelona fora dels camins fressats, un barri autèntic, original i intemporal”.

Tot i que Barcelona sencera és territori comanxe dels okupes i antisistema, el barri de Gràcia, amb la collonada del banc okupat i l’oficina d’habitatge (?) com emblema, n’és el seu baluard. Ells marquen la llei. Ells decideixen qui hi pot viure i qui ha de morir –que no s’oblidi la pintada criminal “mort al turisme”– i ells fan servir el foc com a element de dissuasió, bé contra els contenidors o els mitjans de comunicació durant els cercaviles contra els mossos que organitzen de tant en tant, o bé, com ara amenacen, contra les persones que dormen en un hotel. “Cremarem l’hotel” han amenaçat. “La pròxima vegada el foc” com el títol de James Baldwin.
Que ho sàpiguen les autoritats del país –les nacionals i les municipals– que ells ja han avisat. I que aquesta colla, al igual que els “nois de la benzina” que l’Arzallús contemplava amb tanta simpatia i benevolència, solen ser d’una coherència impecable. Tal diuen, tal fan. Des de refer Can Vies i cavar la tomba política de l’alcalde Trias a llençar a la paperera de la història un president de la Generalitat, posem per cas.
La pròxima vegada el foc o, com diu l’enigmàtica alcaldessa de Berga: “Que la gent es prepari perquè aquí hi haurà unes hòsties que pariran terror i això nostre serà allò que va passar aquell dia.”

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Les petjades d’un assassí

Quan vaig conèixer Quintà, a principis dels setanta, no em va semblar pas que dintre seu hi havia un assassí potencial. Feia la fila d’un paio una mica estrafolari, però jo vaig atribuir-ho a la seva condició d’empordanès, ja se sap, tocat per la tramuntana. Érem companys a Ràdio Barcelona. Ell feia un programa cultural titulat “El dietari” i jo –a part de “Trotadiscos”– feia en català un programa sobre la nova cançó titulat “La cançó”. Per cert, res de res d’això que s’ha publicat que va ser l’impulsor del català a Ràdio Barcelona. El pioner va ser Salvador Escamilla, no fotem.
Quan em va demanar que deixés TVE, l’anys 83, i que m’incorporés al projecte de TV3, vaig acceptar il·lusionat. Tampoc aleshores em va semblar detectar senyals de criminalitat. A mesura que passaven els dies, les setmanes, els mesos, vaig anar descobrint un Quintà més complicat i extravagant. Colèric, egocèntric, misogin. Servil amb els de dalt –fins a extrems desconcertants i contradictoris– i dèspota amb els subordinats –fins a límits de crueltat inimaginable–. Va ser aleshores quan va córrer la brama que la seva etapa d’oficial de la marina mercant havia acabat amb deshonor. Intel·ligent i culte, parlava diversos idiomes, el japonès entre ells. Se’l veia acompanyat sovint de noies japoneses. Es deia que com que era dels poquíssims autòctons que a Barcelona parlava japonès, les turistes nipones es passaven el seu telèfon quan venien cap aquí i ell les passejava i “lo que surja”, que diuen els anuncia de contactes. Va ser aleshores quan va aparèixer el Quintà depredador que des del seu altell de jerarca assetjava les subordinades o s’allitava amb una treballadora de la casa, dona d’un dels seus subordinats, Tampoc aleshores vaig sospitar que podia assassinar-les, però sí que qualsevol dia li fotrien la cara nova.
Va ser després del primer programa meu que vam topar, i de valent, per causa del striptease de Christa Leem. Allà em vaig adonar que era una mala persona, un falsari, un venut al millor postor. Tampoc aleshores vaig imaginar que, tot i la maldat que atresorava, un dia ens despertaríem amb la notícia que havia assassinat la dra. Victòria Bertran que havia compartit amb ells els últims trenta anys. Des d’aquelles dates vàrem deixar, tàcitament, de parlar-nos. El van treure de TV3 els mateixos que l’havien posat i mai més vaig tenir-hi contacte. I si algun cop ens vam creuar en algun indret tots dos ens vam ignorar.
Quan a la tele van començar a arribar històries surrealistes i vergonyoses de la seva etapa de jutge –el futur assassí jutjant la gent!– vaig tenir el convenciment que ens les havíem tingut amb un boig, amb un ser covard i menyspreable, però tampoc aleshores vaig arribar a imaginar que cometria un crim.
I quan vaig llegir la notícia de l’assassinat amb nocturnitat i traïdoria de la doctora, d’un tret precís d’aquell malparit, vaig pensar un instant en totes les dones que havia assetjat i/o maltractat i/o menystingut i/o acomiadat per no cedir, i no em vaig notar gens sorprès. Massa tard.
Però quan vaig llegir el tractament inicial que es feia de la notícia apaivagant la bestiesa del crim amb l’exhibició de la contradictòria biografia professional de l’assassí, vaig pensar que aquesta professió s’havia begut l’enteniment. Quin periodisme estem fent?
Només per arribar fins aquí he decidit d’implicar-m’hi. Després de donar-hi moltes voltes.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

La revenja dels mugrons (en l’aniversari de la tele)

Com una forma personal de sumar-me a les celebracions dels 60 anys de televisió en aquest país, accepto la proposició d’una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals de televisió (espanyola, és clar) dels anys 70 i 80, i li facilito informació i reflexions sobre “Popgrama” i “Musical Express”.
He de dir que procuro, sempre que m’és possible, donar un cop de mà a un col·lega o un estudiant de col·lega, però en aquest cas, haver de parlar de “Musical Express” em resulta especialment agradable perquè significa avaluar cinc anys d’un treball, potser mal comprès per els responsables del mitjà d’aquell moment, però que la gent que generacionalment va coincidir amb la seva emissió, encara avui en dia el recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.
“…Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”
Cito un fragment d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada vegada que m’estiren de la llengua per explicar batalletes.
“…Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”
Procuro no fer-me mala sang i em m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. Ha visionat un bon nombre dels meus programes i encara té previst veure’n més per acabar de documentar-se pel que fa a tot plegat.
Brollen les vivències sobre l’excitant bogeria que va ser “Popgrama” i la il·lusió i les ganes que vam invertir en “Musical Express”. Parlem de les trobades insòlites que propiciàvem entre músics d’arreu del món, la majoria dels quals no havien tocat abans junts, parlem dels viatges amunt i avall darrera de músics i concerts i de la precarietat de mitjans amb què treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a Youtube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, ironitzo sobre aquest incomprensible menyspreu).
La meva interlocutora, encara que per edat no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa es manté llarga i fluida. I com que encara tinc relativament fresc el record i ni perdono ni oblido, em ve a la memòria, i l’hi explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou que ens van imposar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, el 1982 , quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés el PSOE les eleccions. Preciso amb fidelitat la cronologia ja que ens van mantenir aturats i sense cobrar durant dos programes perquè vàrem emetre el videoclip –eren els inicis d’aquest, en aquells dies, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines, que dirien els cursis, i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons, la veritat, perquè tant Esteban com jo mateix no ens refiàvem ni un pèl dels de dalt que ja ens havien deixat plantats quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F. Així que, de motu propi, li passarem el raspall al videoclip, gairebé tant com Alfonso Guerra a l’Estatut.
En el meu lloc, va presentar els dos programes de la sanció José Luis Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que em va confessar la seva incomoditat amb el paperot que li havien traspassat, per la qual cosa em vaig mantenir al seu costat, fora de pla , per ajudar-lo. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i simptomàtic de la modèlica transició.
Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, en la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un dia és un dia” que tancàvem cada setmana amb l’striptease d’una, dues o tres noies. Mal comptats, així per damunt, i tenint en compte que un dia vam fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.
No sé si vostès, però jo sóc incapaç de imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui en dia, vint-i-sis anys després.
Àngel Casas
(Adaptació d’un post publicat el mes de juliol)

Etiquetat , , , , ,

De Diana Quer a Nàdia Nerea

Suposo que és fruit de la meva incredulitat crònica (que no voldria que s’entengués com insensibilitat davant de les situacions veritablement injustes o dramàtiques) pel que de vegades passo inconscientment per alt algunes informacions que l’instint me les detecta inversemblants. Deu ser degut al pas dels anys, a la impermeabilització professional, a l’absoluta desconfiança en la intangibilitat i a la poca fe en la honorabilitat de l’espècie. El fet és que no em vaig assabentar del cas de Nàdia Nerea fins que vaig llegir a El País el reportatge que desmuntava la història que, segons sembla, havia commogut mitja Espanya. Una història que venia de lluny, que s’alimentava mediàticament des de feia anys, al voltant d’una nena condemnada a mort per causa d’una malaltia rara però que, gràcies al coratge i al sacrifici permanent d’un pare –afectat, a més a més, per un càncer de pàncrees, poca broma– i a les donacions caritatives d’una gentada de bona fe i al fervor confiat d’un petit poble de l’Alt Urgell, la nena seguia viva i empàtica any rere any, com un miracle guanyat al temps i a la fatalitat. Entre Fàtima, el Palmar de Troya, la resurrecció de Llàtzer i la multiplicació dels pans i els peixos.
Suposo que com que no em crec que el món es fes en sis dies ni que la homeopatia vagi més enllà de l’efecte placebo, la història d’aventures mèdiques del pare de la Nàdia Nerea m’hauria sonat a una ensarronada més com tantes en corren per les xarxes socials, ja se sap, persones desaparegudes, gossos abandonats i necessitats d’un amo afectuós, signatures a favor o en contra de situacions o lleis injustes, pregàries encadenades sota amenaça de desgràcies inimaginables, etc. Però acostumats als realitys de Mediaset i als culebrots llagrimers de les altres cadenes , sotmesos als imperatius nadalencs inexcusables de fraternitat i bona voluntat, els col·legues dels mitjans de comunicació, adonant-se que el cas de la Diana Quer s’esllanguia i amb la manca d’informacions i novetats no donava més de sí, es van llençar amb una fe cega sobre la història d’un pare coratjós que sortejava bombardejos a Afganistan, regirava en les coves més inhòspites, concitava l’atenció dels especialistes mundials més prestigiosos vius o morts i viatjava amunt i avall, amb la nena a coll-i-be, del Clínic a Houston passant per Guatemala, l’Índia, Panamà, Rússia, Brasil, Argentina, Finlàndia, Cuba i Xile. Una aventura dramàtica d’aquesta envergadura no es podia deixar passar per alt i d’IB3 al informatius de TVE, passant pel programa d’Ana Rosa que va muntar el show quan la Nadia tenia tres anys i el pare ja l’arrossegava pels platós, o a les llàgrimes de Susanna Griso perquè la nena tenia una nina amb el nom de la presentadora i a El Mundo li tremolava la ma en escriure la història més patètica del món mundial, van encomanar emoció i fraternitat a una munió de col·legues i celebritats de primer i segon nivell que es van posar generosament al servei d’una causa humanitària, amb una nena que es moria pel mig, aconseguint que la ciutadania afluixés la mosca fins obtenir una recaptació digna de la Marató de TV3.
Ara que s’ha destapat l’enganyifa descomunal i que la justícia s’hi ha posat pel mig, tothom es veu capaç d’opinar, de condemnar els babaus que van empassar-se l’esquer i d’estigmatitzar el poc rigor del periodisme d’avui dia. És clar que, un cop a misses dites, tot és més fàcil i evident.
Ho sento però no hi estic d’acord. Cinc minuts de reflexió, un parell de trucades als especialistes i una mica de sentit comú, del senderi de tota la vida, i qualsevol es podia adonar que t’estaven aixecant la camisa. Que el pare coratge no era més que un entabanador.
Als espais “El programa de Ana Rosa” i “Espejo público”, que batallen per ser líders televisius dels matins, encenedors principals d’aquesta foguera de les vanitats, se’ls estava acabant el fuel que els proporcionava el cas de la desaparició de Diana Quer, tractat tan vergonyosament com ho van fer Nieves Herrero i Pepe Navarro quan el crim de les nenes d’Alcàsser, i la patètica història de Nadia Nerea els va caure del cel com el mannà. No era qüestió de desaprofitar-ho.
Sento vergonya i dolor pel comportament negligent de tanta gent. I m’entristeix pensar en Nàdia quan, d’aquí a uns anys, vegi els clips que el seu pare ha penjat en el decurs de tot aquest temps a la xarxa –perquè la xarxa no oblida ni perdona– i com li explicaran el perquè i el com dels seus quinze minuts de glòria mediàtica. Ara bé, no puc negar que el tal Fernando Blanco, o Fernando Drake Blanco Botana, com signa a la seva pàgina de Facebook, és un crack. Si en lloc de forjar una estafa l’haguessin posat al capdavant d’alguna marató, recapta o campanya benèfica de les que es porten per aquestes dates, hauria aconseguit un rècord de recaptació. Les coses com són. Si se’n surt d’aquesta, els realitys de Mediaset l’estaran esperant perquè, al seu costat, el petit Nicolás és un bergant de pa sucat amb oli.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Els bascos i les basques

Des que el lendakari Iñigo Urkullu ha declarat que “el concepte d’independència és del segle XIX. El nostre nacionalisme en el segle XXI és solidari, pretén més autogovern per desenvolupar les potencialitats del país en una sobirania compartida. En un món globalitzat, la independència és pràcticament impossible”, les carns del nacionalisme català d’ampli espectre han començat a obrir-se i sembla que s’hagi donat llum verda a les opinions de columnistes i de lectors que pretenen descobrir ara la sopa d’all: que els bascos i les basques –respectem el ritual retòric implantat pels batasunaires i adoptat pels oradors penevistes– han anat sempre a la seva pel que fa a la solidaritat política amb Catalunya. Que el PNB s’ha aprofitat d’aquesta actitud babaua de tants catalans identificats amb un poble que ha sofert tant –com cantava Raimon en el seu homenatge al País Basc de l’any 67– i lluny d’esperar-nos per a fer-nos costat i caminar junts i solidaris pel pedregós camí cap a la llibertat i, potser, si Déu vol, la independència un d’aquests anys, ha agafat la drecera del seny, el pacte i el peix al cove –però tot això no formava part de l’ADN català?– per treure’n profit immediat i ben sucós. Són els més llestos. Són únics. Amb la tècnica del mag, que consisteix en aconseguir que et fixis en un moviment de distracció per camuflar la confecció del truc que et donarà el resultat desitjat, s’han erigit en el model que Espanya és capaç de digerir, que Rajoy es veu en cor de fer-hi tractes i canviar cromos i que, fins i tot, el PSOE de Ferraz faci veure que no està al cas quan, en pacte de govern, PNB i PSE parlen amb naturalitat de nació referint-se a Euskadi, aquest concepte gairebé sacríleg que ni el gestor Fernández ni la sultana Díaz solen admetre.
Des de sempre, vull dir des de fa molts anys, però no des de 1714, que és l’any i la xifra de referència per a tot el que tingui a veure amb el país, tant si es tracta de la Diada Nacional com si parlem del best-seller de Sánchez Piñol, passant per el número exhaurit de la Grossa o el minut de reivindicació en els partits del Nou Camp, des de fa anys, dic, una gran part del nacionalisme català s’ha demostrat enlluernat pel País Basc. No parlo només de l’independentisme radical o semi-radical que s’abraça i agraeix emocionat el suport d’Arnaldo Otegi al procés, parlo també del nacionalisme dels anys pujolistes (tot i que Pujol, personalment, mai s’havia refiat del PNB), parlo dels retransmissors dels partits de futbol contra l’Athletic que s’emocionaven a “la catedral” i parlaven d’aficions germanes mentre els jugadors bascos ens estovaven més que ningú, parlo d’aquella admiració mal dissimulada per una gent que aquells sí que els tenien ben posats…
Malgrat les inflamades arengues d’Arzallus –que, per cert, quan l’aprovació de la Constitució espanyola va dir que “ha quedat clar que els diputats i senadors del PNB no han qüestionat la unitat de l’Estat; hem defensat una concepció de l’estat més ajustada a la formació del Regne d’Espanya i a la seva realitat històrica”– i els intents desbaratats d’Ibarretxe, sempre he tingut la impressió que els nacionalistes bascos no estaven per la independència de la que tant es vantaven. Estaven, més aviat, pel “anar-hi anant”, perquè, entre el concert econòmic protegit per la Constitució i blindat, més tard, a Las Cortes l’any 2010 i la pressió al carrer dels “chicos de la gasolina”, que deia Arzallus, en la banda tova de la violència, el seu estatus és envejable.
Tinc la impressió que tant al País Basc com a Catalunya, encara que per causes sociopolítiques ben diferents, el sí en una consulta legal i pactada no arribaria al 51 per cent. Són xifres que els governs respectius saben. I mentre als sobiranistes catalans els pot la rauxa, el bri d’esperança per si hi ha una mica de sort i la pressió de la CUP, els líders actuals del PNB han apostat decididament per la negociació del canvi de cromos que els garanteix la consolidació de l’estatus gairebé sobirà que ara ja tenen, un acord del “cupo” més favorable encara i la finalització d’unes infraestructures viàries pendents. I tot plegat embolcallat en una fiscalitat envejable si la comparem, sense deixar de caure simpàtics en cap moment ni sentir parlar de boicot als vins de la Rioja Alavesa o a les “alubias de Tolosa”, posem per cas.
Vist així, per què s’han de complicar la vida amb nosaltres que som els empestats? Mirin com ho veu el lendakari: “Catalunya va plantejar una modificació del model d’Estat i com que no hi va haver diàleg van aflorar solucions que potser no responen a la voluntat primigènia”.
Ho tenim clar.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Si Déu estigués de la meva part

Si Déu estigués de la meva part, em refereixo al Déu dels bons, dels catòlics, apostòlics i romans, es notaria, ho esmentaria constantment en aquests escrits que deixarien de ser modestos per esdevenir altius i ufanosos, faria bandera de la creu i de las meva fe sense escletxes, rotunda i monolítica. Tothom ho sabria, els ho puc ben assegurar, perquè incorporaria el nom de Déu encara que no vingués al cas. I tindria la gloriosa sensació de parlar ex-càtedra. Si Déu estigués de la meva part, estic segur que tindria permanentment taula reservada a Via Veneto (l’insigne restaurant de Barcelona) on practicaria la caritat cristiana d’atipar-me a rebentar per tal que els humils empleats es poguessin guanyar un sou decent amb què arribar a fi de mes. Si Déu estigués de la meva part seria tant visceralment antisocialista, d’una obsessió tan rabiosa malgrat haver crescut a l’ombra d’un dels seus xiprers, que m’hauria vantat en un article antic però inesborrable d’haver sodomitzat una de les seves militants emblemàtiques. I seria misogin fins a límits indescriptibles, malgrat que això em signifiqués mostrar les vergonyes d’una vida familiar descompensada. No m’importaria gens, si Déu estava de la meva part. I m’esplaiaria descrivint les fresques olors de les vagines joves amb aquella prepotència masclista que t’evidencia les mancances. Si Déu estigués de la meva part hauria tingut la gosadia d’escriure que jo només parlava espanyol amb les minyones, per aterrar, poc temps més tard, en mitjans on l’espanyol és l’idioma vehicular com són el Mundo, l’ABC o la COPE. Si Déu estigués de la meva part aniria per la vida cridant a tort i a dret que sóc de dretes, venent-ne les grans virtuts de la dreta de tota la vida, aquella que Paco Umbral qualificava de “derechona”, envernissada de PP actual post-gürtelià, minimitzant els efectes de la dictadura franquista amb la justificació que la república fou un desori. És més, m’apuntaria a la cada cop menys minoritària i subtil tendència de rehabilitar el dictador feixista. En realitat seria obsessivament de dretes perquè ja no podria ser una altra cosa després d’haver cremat tantes naus. Si Déu estigués de la meva part podria explicar sense manies les vicissituds del negoci familiar, les intrigues de família com si fos un culebrot que interessés a algú, més enllà de la satisfacció de la revenja personal, davant de l’estupefacció dels que han conegut de prop la batussa. Si Déu estigués de la meva part, després de confessar-me com Déu mana, m’aniria amb el mossèn a fotra’m fins el cul de caviar i xampany a Semon per acabar cantant el Te Deum, el Virolai o alguna cosa de Pimpinela. Si Déu estigués de la meva part tindria barra lliure a la vida, compartiria els principis amb el famós personatge de Grouxo i, entre cínic i burleta, tant se me’n fotria.
Si Déu estigués de la meva part seria Salvador Sostres.
Salvador Sostres, a qui no conec personalment, penso que no és ni un fatxa de soca-rel ni un pensador extremadament lúcid, com, amb lleugeresa, gosen qualificar-lo els seus detractors o els seus seguidors incondicionals, tot i que, a vegades, pot semblar una cosa o una altra. Provocador de mena? Petit burgès exhibicionista? Enfant terrible de pa sucat amb oli? Pijo de sortida de missa de dotze a Sant Gregori Taumaturg? Són estereotips massa fàcils per a definir un personatge complex i, com la majoria de tots plegats, probablement acomplexat. Però Sostres és un columnista que em fascina. El segueixo no fa massa, a partir de quan el vaig descobrir a El Mundo (abans havia sabut d’ell però no havia tingut curiositat ni temps per capbussar-me en el seu univers). Reconec, avui per avui, que estic immers en la vida contemplativa, que és un columnista que m’enganxa i em pertorba com un vici a l’igual que em passava amb Jiménez Losantos quan els seus gloriosos i rabiosos temps dels matins de la COPE. Sostres em fascina perquè ha estat capaç de centrifugar en el seu bombo particular, el cinisme de Pedro J., la dolenteria d’Eduardo Inda, la tafaneria utilitària de José Antich, el marianisme de Paco Marhuenda, la fatxenderia de l’Emilio Romero, la fe inquisitorial de Cañizares (el cardenal, no l’ex futbolista), la capacitat saltimbànquica de voler caure dret de Carles Sentís, el darwinisme polític de Josep Piqué i la cínica consciència de classe de Tito B. Diagonal. És més, quan no en sabia massa res d’ell ni d’on procedia, tenia la sospita que era nebot de Tito B. Diagonal, el magnífic analista radical que inventà Jordi Estadella. Continuo pensant que, malgrat el nom, la biografia i l’existència real, és un personatge de ficció. Un personatge auto inventat, amb una barreja de sarcasme i cinisme. Però més que inspirat en l’aristocràtic Tito B. Diagonal, ho està en el barroer però graciós Torrente. Que encara té més mèrit tot plegat, no ho dubtin.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,