La revenja dels mugrons (en l’aniversari de la tele)

Com una forma personal de sumar-me a les celebracions dels 60 anys de televisió en aquest país, accepto la proposició d’una estudiant de Valladolid que està preparant a Barcelona la seva tesi doctoral sobre els programes musicals de televisió (espanyola, és clar) dels anys 70 i 80, i li facilito informació i reflexions sobre “Popgrama” i “Musical Express”.
He de dir que procuro, sempre que m’és possible, donar un cop de mà a un col·lega o un estudiant de col·lega, però en aquest cas, haver de parlar de “Musical Express” em resulta especialment agradable perquè significa avaluar cinc anys d’un treball, potser mal comprès per els responsables del mitjà d’aquell moment, però que la gent que generacionalment va coincidir amb la seva emissió, encara avui en dia el recorda i valora i, potser, sovint, sobrevalora.
“…Y por más que tiempos felices
saquen a pasear de la mano,
los recuerdos suelen ser tristes
hijos, como son, del pasado,
de aquello que fue y ya no existe…”
Cito un fragment d’una de les cançons més lúcides i cruels de Serrat –“Los recuerdos”– que sol venir-me a la memòria cada vegada que m’estiren de la llengua per explicar batalletes.
“…Los recuerdos suelen contarte mentiras.
Se amoldan al viento, amañan la historia;
por aquí se encogen, por allá se estiran,
se tiñen de gloria, se bañan en lodo,
se endulzan, se amargan a nuestro acomodo,
según nos convenga; porque antes que nada
y a pesar de todo hay que sobrevivir…”
Procuro no fer-me mala sang i em m’assec amb la doctoranda que pregunta amb curiositat i avidesa. Ha visionat un bon nombre dels meus programes i encara té previst veure’n més per acabar de documentar-se pel que fa a tot plegat.
Brollen les vivències sobre l’excitant bogeria que va ser “Popgrama” i la il·lusió i les ganes que vam invertir en “Musical Express”. Parlem de les trobades insòlites que propiciàvem entre músics d’arreu del món, la majoria dels quals no havien tocat abans junts, parlem dels viatges amunt i avall darrera de músics i concerts i de la precarietat de mitjans amb què treballàvem, parlem de la permanent incomprensió i nul respecte de la casa pel que fa a l’horari i dia d’emissió del programa, que solien canviar cada tres mesos (crec que a Youtube algú ha penjat un fragment on jo mateix, a càmera, ironitzo sobre aquest incomprensible menyspreu).
La meva interlocutora, encara que per edat no va viure en el seu moment els fets que vol referenciar, té la vivesa, la documentació i la curiositat de la periodista de tremp i la conversa es manté llarga i fluida. I com que encara tinc relativament fresc el record i ni perdono ni oblido, em ve a la memòria, i l’hi explico, la història de la sanció de quinze dies de feina i sou que ens van imposar al realitzador, Manel Esteban, i a mi, el 1982 , quan encara manava la UCD i faltava poc perquè guanyés el PSOE les eleccions. Preciso amb fidelitat la cronologia ja que ens van mantenir aturats i sense cobrar durant dos programes perquè vàrem emetre el videoclip –eren els inicis d’aquest, en aquells dies, nou format– de Duran Duran amb la cançó “Girls on film” on unes noies, enmig d’una batalla de coixins, mostraven les sines, que dirien els cursis, i alguns mugrons, que diem els grollers. Poques sines i pocs mugrons, la veritat, perquè tant Esteban com jo mateix no ens refiàvem ni un pèl dels de dalt que ja ens havien deixat plantats quan el campi qui pugui del cop d’estat del 23 F. Així que, de motu propi, li passarem el raspall al videoclip, gairebé tant com Alfonso Guerra a l’Estatut.
En el meu lloc, va presentar els dos programes de la sanció José Luis Barcelona, un dels pioners de la TVE de Miramar, que em va confessar la seva incomoditat amb el paperot que li havien traspassat, per la qual cosa em vaig mantenir al seu costat, fora de pla , per ajudar-lo. També Manel Esteban va fer el mateix amb el company a qui havien obligat a substituir-lo. Tot molt ridícul i simptomàtic de la modèlica transició.
Passats vuit anys, però, vaig tenir l’ocasió de revenjar-me amb escreix. Durant un any, en la Primera de Televisió Espanyola, vaig presentar i dirigir el programa “Un dia és un dia” que tancàvem cada setmana amb l’striptease d’una, dues o tres noies. Mal comptats, així per damunt, i tenint en compte que un dia vam fer que el públic es despullés, em surten més de dos-cents mugrons. Pas mal.
No sé si vostès, però jo sóc incapaç de imaginar-m’ho a la televisió pública d’avui en dia, vint-i-sis anys després.
Àngel Casas
(Adaptació d’un post publicat el mes de juliol)

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

3 thoughts on “La revenja dels mugrons (en l’aniversari de la tele)

  1. Miguel Ángel Parrado ha dit:

    Per favor, per favor, fa tans de temps estinc buscant la música d´entrada del mític Musical Express que ja no la vuï…senzillament la necessit. Necessit sentir-la sencera, saber qui o quins la varen compondre, tenc 46 anys i deixant de banda la qualitat del programa (per jo fora de dubte), la seva particular “banda sonora” em semblaba i em continúa semblant genial.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: