Monthly Archives: gener 2017

El mula

A propòsit de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units he vist publicats alguns comentaris sobre la possibilitat d’error de la democràcia. Especulacions opinativas des d’ideologies diverses que avisen dels riscos del sufragi universal en segons quins moments històrics i circumstàncies. I m’ha vingut a la memòria la inoblidable lliçó magistral que ens va donar a la classe de filosofia del batxillerat superior –segons els sistema educatiu d’aleshores– el professor de l’assignatura, un capellà salesià anomenat Pablo Azcona, un clergue que va fer carrera dins de l’ordre perquè del col·legi del carrer Rocafort de Barcelona on ostentava un càrrec de mantenidor de la disciplina –em sap greu no recordar específicament el nom de la funció– que exercia amb professionalitat i contundència, va passar més endavant a ser designat director dels Hogares Mundet (com els anomenaven aleshores)
D’aquell any que vaig tenir Don –el tractament era obligatori i de bona educació– Pablo Azcona de professor no recordo haver sentit a parlar massa de Plató o de Kant però sí que no he pogut oblidar la seva sentència rotunda: “La democràcia és dolenta per se perquè, i si la majoria s’equivoca?”. Jo devia tenir quinze o setze anys i malgrat escoles com la dels salesians –i prèviament la dels maristes de Sants de la que algun dia en parlarem– ja tenia consciència que el règim era dictatorial i Franco un oligarca assassí (es que jo anava amb males companyies, que em deien a casa).
El tal Azcona, el suposat professor de filosofia i del que fes falta, que els clergues, ja se sap, podien donar classe de tot, era més conegut entre l’alumnat de Rocafort com El Mula, un apel·latiu que definia amb precisió i simplicitat un energumen violent i sàdic, desferra de la guerra civil, rereguarda de l’exèrcit d’ocupació. Estava en plena forma i exercia la seva funció disciplinària amb ma dura i hòstia ràpida i precisa. Imagino que aquest festival permanent de la còlera amb els anys es va apaivagar i, pel que llegeixo en un fòrum d’antics alumnes dels Mundet, allí el coneixien com El Gordo, sobrenom que imagino d’acord amb la fesomia que havia anat adquirint amb el pas dels anys i l’adaptació a la bona vida.
El Mula, l’individu amb sotana i dret a missa que ens ensenyava que la democràcia era dolenta “per se”, exercia la repressió entre l’alumnat a base de cops brutals, amb les mans, els punys i els peus repartits sense manies i sense vergonya, hi hagués qui hagués davant i sense que cap altre dels seus col·legues salesians mai no l’aturés.
En vaig presenciar un munt d’actuacions destacades en la seva especialitat del ball de bastons, però la que més em va impactar i que mai més he oblidat (ni oblidaré, segur) va tenir lloc de bon matí, a l’església adossada a l’escola i oberta al públic la qual cosa vol dir que el fet que narraré va succeir en presència de gent del carrer, en el decurs de la missa diària a la que era obligat assistir-hi a dos quarts de nou. Ell no oficiava però llambregava l’horitzó i controlava des del presbiteri. De cop i volta va abandonar el seu lloc de guarda i vigilància i va sortir esperitat cap els bancs del final del temple on, imagino, havia descobert algú que no es comportava com calia. Va agafar el nen pels cabells i el va arrossegar fins l’altar donant-li cops amb el puny i puntades de peu com una bèstia enfurismada desfogant-se amb la presa. Un cop a l’altar, per escarnir-lo públicament, el va deixar castigat de genolls fins que va acabar la missa mentre el nano no parava de sanglotar.
El Mula ha estat a la meva memòria la imatge de la repressió, de la crueltat, del feixisme. I quan llegeixo opinions que dubten dels valors de la democràcia, o jo mateix caic en depressió en veure què n’han fet alguns d’allò que ens els anys grisos somniàvem, visualitzo un cop més la violència del Mula i la seva inoblidable lliçó magistral: “La democràcia és dolenta per se perquè, i si la majoria s’equivoca?”. En aquesta qüestió no hi ha mitges tintes, o ets demòcrata o ets feixista (ho pintis del color que vulguis).
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Les tribulacions d’un rei trempat

Es veu que no està històricament comprovat que existís de forma institucionalitzada l’anomenat dret de cuixa que practiquessin els reis o els senyors feudals. Vull dir amb això que els reis també s’ho han de currar. Tot i que una corona sempre imposa, no es pensessin que un rei tria una súbdita (soltera o casada) i aquesta, impressionada i rendida, ho considera un honor i dona facilitats: ”Endavant, majestat. Penetri, penetri, vos mateix…”. No, no va així. I crec que val la pena aclarir-ho ara que periodistes de reconegut prestigi i solvència tant contrastada com Eduardo Inda i Pedro J. Ramírez han aixecat un cop més, a través dels seus diaris digitals, el tema recurrent de l’amistançament entre el rei emèrit i l’artista Rey, afegint l’Inda com a novetat, el número de compte corrent on, a Luxemburg, els serveis secrets hi dipositaven donatius per pagar el seu silenci –el silenci de Bàrbara Rey, no d’Inda–, i que altres mitjans han aprofitat per treure llistes –algunes, amb noms inversemblants– de suposades amants del vell Borbó i hipotètiques compensacions econòmiques.
No entenc el morbo que genera aquest tema, francament, perquè sóc de l’opinió que totes aquestes tafaneries pertanyen a la vida privada i que cadascú amb el seu real membre fa el que vol o el que pot, i que estic segur que, d’haver succeït tal com expliquen, sa majestat hauria anat després als serveis secrets i els hi hauria dit “¿quan m’ha costat la broma?” i el sobirà abdicat obriria la caixa forta i pagaria el que tocava de la seva butxaca, que en aquests afers millor no fer servir la targeta que deixa rastre. No m’ho puc imaginar de cap altra manera, no m’imagino que un monarca tan trempat com ha estat Juan Carlos I deixés que els seus claus –presumptes, presumptes claus– anessin a càrrec de tots nosaltres a través dels fons reservats dels pressupostos generals de l’Estat. Es que ni em passa pel cap perquè això seria delicte i, aleshores, hauria de sortir a donar la cara i haver de dir: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”.
(Nota: Això del rei trempat és la traducció literal de “el rey campechano”, com popularment s’ha conegut Juan Carlos I, que ningú no ho mal interpreti.)

Etiquetat , , , ,

El discutible dret a casella de la fe

El ministre Catalá –Catalá de cognom, que és de Madrid i no té res a veure amb la quota catalana que ostenta amb cura i alguns embolics menors Dolors Montserrat– és a punt d’obrir un meló de complicada gestió i difícil digestió. Segons llegeixo, l’esmentat Ministre de Justícia està disposat a satisfer una antiga reivindicació de les confessions religioses minoritàries, algunes com les musulmanes o evangèliques amb més d’un milió de practicants, que consideren un greuge comparatiu que l’Església Catòlica es pugui finançar amb els diners de tots els contribuents gràcies a la casella oberta al full de la declaració de la renda, mentre que la resta de creients no catòlics hagin de buscar-se la vida o rebin mínimes aportacions de l’Estat a través de la “Fundación Pluralismo y Convivencia” que reparteix un milió i mig d’euros entre evangèlics, musulmans i jueus, molt lluny dels dos-cents cinquanta milions que rep la Conferència Episcopal gràcies a la creueta a la casella de la declaració de la renda. El Ministre en qüestió sembla estar per la idea d’afegir caselles perquè les religions minoritàries amb més clientela tinguin també dret al seu 0’7% de quota espiritual pecuniària.
Deixant al marge les dues sentències negatives que han rebut els Evangèlics per part de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem quan han apel·lat a la Justícia pel que ells consideren tractament discriminatori impropi, diuen, d’un estat aconfessional. Deixant de banda les sospites de l’Administració pel que fa a la transparència comptable de les comunitats islàmiques ajudades per la Fundación (i la por, imagino, que aquest calers vagin a parar a mans yihadistes). Deixant a part la petició parlamentària de Socialistes, Podemos i Ciudadanos perquè el Tribunal de Cuentas, que li diuen, fiscalitzi amb precisió i d’una punyetera vegada l’ús dels fons lliurats a l’Església, que es limita a donar explicacions genèriques i poc detallades. Oblidant-nos també que aquest privilegi de casella i milions per un tub ve de l’acord Estat-Església del gener del 1979 que, com moltes de les avinences d’aquell període, desprenen un tuf post-franquista inequívoc. Deixem de banda tots aquests “considerants” però refutem una fal·làcia: és mentida que el diner que l’Estat dona a l’Església Catòlica –els famosos dos-cents cinquanta milions anuals– no el posem entre tots, creients i no creients, sinó que són diners del catòlics que marquen la casella amb la creueta. Res més fals. El diner es el de tots els ciutadans però els catòlics tenen el privilegi d’apartar-se el 0,7% per a ells, perquè si no marquessin la casella aquest diner aniria als pressupostos generals i serviria bé per hospitals i escoles o bé per a tancs, sobres B i fons reservats que, segons Inda, es podrien utilitzar per a comprar el silenci d’una amant del Rei, entre moltes altres secretes i lloables (o no) missions d’Estat.
Si em permeten l’opinió, crec que el que s’hauria de fer amb la casella o caselles de la fe seria suprimir-les. Ni un euro dels pressupostos generals per al manteniment dels administradors de les creences, supersticions o superxeries diverses. Qui vulgui mantenir la COPE o 13TV, qui vulgui mantenir el seu rector, pastor o imam, qui vulgui promocionar la seva fe, qui vulgui finançar proselitismes diversos, qui vulgui construir temples, esglésies o mesquites per pregar al seu Déu que ho pagui de la seva butxaca , com es fa en els països seriosos, i no hi haurà mai més greuge comparatiu ni mai ningú se sentirà menyspreat per aquest motiu. Que els creients són tots iguals, no em puc creure que hi hagi creients de primera i creients de segona.
I si l’estat s’ho vol prendre seriosament, que torni el 0’7 per cent als ciutadans i ells ja són prou grans per dedicar-lo a finançar la seva fe, o una obra social que els convenci, o una ONG, o una marató benèfica, o la malaltia de la Nadia Nerea de torn. Sense tuteles.
Encara que, francament, imagino que, com ha passat en altres ocasions amb anteriors Ministres de Justícia de diferent pelatge, la cosa quedarà com està i un cop més, l’Església Catòlica Apostòlica i Romana, la veritable per a una majoria d’espanyols, mantindrà la seva casella, gloriosa i triomfant pels segles dels segles. Amén.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Quan Davidoff no era una colònia d’homes

Tafanejant pels camins inescrutables del senyor Zuckerberg, vaig a parar, potser per nostàlgia, potser per un inconscient desig irrefrenable i mal curat, a un fòrum de fumadors de puros. Opinen, valoren, ponderen i discuteixen sobre els cigars Davidoff i, de sobte, se’m desperta un món de sensacions i records que jo creia superat per sempre més. Oblidat i enterrat. Però potser per tal de voler-me donar la raó a mi mateix quan la setmana passada confiava en que hi hagués vida més enllà del Procés i, segurament, perquè rebolcar-se en la memòria selectiva, a vegades, reconforta, m’ha vingut al cap un sopar, els anys vuitanta a l’Up & Down, en una taula de quatre on, en acabar, Zino Davidoff es va treure un estoig de pell de la butxaca de l’americana i ens va oferir a cadascun dels comensals un havà de la seva factura. M’han de creure quan els dic que no sóc gens mitòman (detesto la mitomania i l’embadaliment de fan) i que mai de la vida he demanat un autògraf a ningú ni una signatura del seu autor en un llibre, encara que en tinc de llibres signats perquè rebutjar-lo em sembla de mala educació si t’ho ofereixen, però no sé que em va passar pel cap ni quina esgarrifança em va recórrer l’espinada que, un cop consumit el cigar i la vetllada, li vaig treure l’anell de l’havà i li vaig demanar al rei dels cigars que me’l signés pel darrere. Durant molts anys, fins que el vaig perdre no sé com ni quan ni a on, vaig dur a la cartera el petit paper, tresor de col·leccionista. És un dels meus moments inesborrables. Personals. Intransferibles, que es diu.
Perquè, al igual que em passa amb les pel·lícules de Woody Allen, els discos de The Rolling Stones, l’embruix de Rita Hayworth, els llibres de Stefan Zweig o els quadres de Joan Miró, la feina artesanal de Zino Davidoff en el món del cigar em va fascinar durant una part important de la meva vida. Com les pel·lícules, els quadres, els llibres o els discos dels creadors esmentats, els Château Margaux de Davidoff m’han proporcionat moments d’enorme felicitat solitària, en la tranquil·litat de la sobretaula del sopar, assaborint el fum a poc a poc, jo que de dia i a totes hores era un fumador compulsiu de Ducados.
Qui em va descobrir Davidoff va ser José Luís de Vilallonga. A mitjans dels setanta vaig llegir un llibre seu –probablement el primer que es publicava a Espanya– titulat “Gold Ghota”, que em va marcar professionalment. Era un compendi de les envejables, llargues i literàries entrevistes que havia publicat a Paris-Macht o a Vogue amb els mites de l’època: de Brigitte Bardot al Sha de Persia, de Charles Chaplin a Onassis… I, pel mig, una entrevista riu, enlluernadora i hagiogràfica amb Zino Davidoff. Un elaborador de puros descrit i presentat com una star.
Vilallonga, que va publicar, com a mínim, un llibre sencer més sobre Davidoff a partir del capítol del “Gold Ghota”, vestia amb una aureola de glamour les històries de la família jueva de Kiev que van haver de fugir el 1911 de l’antisemitisme de la Rusia imperial i van obrir una botiga de tabac a Ginebra, on es personalitzava la barreja de cada client i on es reunien per fumar i conspirar Lenin i els seus revolucionaris (li mostrava Davidoff a Vilallonga documents contables del deute de tabac que Lenin encara tenia pendent). És una molt llarga història fins arribar als anys 60 i pactar amb els cubans la producció dels seus cigars havans que ben aviat es van posar de moda entre la jet-set. Vilallonga no es va inventar Davidoff, com irònicament em deia quan parlàvem del tabaquer, però li va conferir glamour i aureola cultural. Va fer del comerciant el personayge.
Es probable que, entre els experts, no fos considerat el millor dels cigars havans, però sí el més regular i de fiar en uns anys convulsos, els de la revolució de Fidel, en la que las grans marques tenien doble fabricació: la que es feia des de Cuba controlada pel govern i la dels propietaris que havien fugit i fabricat des d’altres indrets tabaquers. Del 69 al 91 Davidoff va viure els anys de major prestigi i esplendor coincidint amb l’elaboració cubana a la fàbrica de El Laguito i amb la idea feliç de batejar els seus cigars amb el nom dels grans vins francesos. A principis dels 90 l’acord se’n va anar en orris, segons Davidoff per la baixa qualitat de la producció que el va portar a cremar públicament més de 100.000 puros. A partir d’aleshores Davidoff va elaborar a la República Dominicana. I encara que va mantenir el prestigi i els preus alts, ja no va ser el mateix. Mai m’he fumat un Davidoff dominicà. Per a mi (i em poden dir maniàtic), la simbiosi Davidoff-Cuba-Vilallonga és la que em val.
D’aquells anys em ve el record d’haver-nos fumat tranquil·lament un Davidoff, l’Antonio Carlos Jobim i jo, a casa seva, després de gravar un programa. I d’haver-ne compartit un altre amb Vangelis quan, dinant plegats, vam descobrir que els dos ens delíem pel Château Margaux i com que no en teníem van anar a comprar-lo a la magnífica botiga Davidoff de Londres.
Temps era temps…
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Hi ha vida més enllà del Procés?

Sembla ser que ara sí que sí. Que aquest és l’any. No com quan se li va aparèixer la Mare de Déu de la Independència a Carod Rovira i li va anunciar que, després del turment, l’èxtasi arribaria el 2014. Alguna cosa va fallar perquè la data era ben bonica: la del Tri centenari. Però, o l’aparició no es va expressar amb prou claredat, que de vegades passa amb les aparicions que, com són borroses per naturalesa, no vocalitzen suficientment o les seves paraules són poc intel·ligibles, boiroses, o l’ex Vicepresident ho va entendre malament, que també és possible, impressionat per l’auguri i corprès per l’emoció. El cas és que com ho va anunciar amb anys d’antelació, vam estar entretinguts i expectants durant molt, molt de temps, i com que les concentracions de la Diada dels anys previs a la data anunciada eren multitudinàries i tan cíviques, que es notava que érem un poble pacífic i de vocació democràtica i europea, tots ens ho vam creure, o, almenys, una majoria qualificada. I quan ja es va anunciar el 9N per al profètic 2014, ens vam dir: “Mecasun el Carod, quina visió de futur !, quines dots per l’auguri!”. I vam anar tots i totes, o almenys una majoria qualificada, de pet a les urnes, a dipositar la nostra papereta i la nostra esperança.
Però vet aquí que l’oracle va fallar estrepitosament i contemplem-nos ara, amb l’Arrimadas fotent-se sense contemplacions d’aquell 9N de 2014, el Garcia Albiol escarnint el President Puigdemont tirant-li en cara que qui està en un procés de desconnexió és ell, però de desconnexió dels problemes reals, i els quatre paladins d’aquell plebiscit informal, a punt de ser jutjats i, molt probablement, inhabilitats. Que això, tant si estàs a la política activa o com si estàs a l’expectativa, és una desmesura i una putada.
Però, tot i que els fats semblin adversos, les prediccions s’hagin anat en orris i el cansament i el desgast facin el seu efecte entre la parròquia, segons semblen indicar alguns sondejos d’opinió, no donem la causa per perduda ni el Procés desactivat. És més, com deia al principi, sembla que ara sí que sí, que aquest any és l’any.
De moment hi ha un acord: es descarta la DUI. Ensumant les cancelleries sembla clar que en l’Olimp internacional no hi hauria déu que comprés una declaració unilateral d’independència. Anem, doncs, pel referèndum, que un referèndum com cal, amb totes les garanties democràtiques i pactat amb la superioritat vigent ja és una altra cosa. Hom va amb la papela certificada d’una victòria per majoria simple i ja et miren d’una altra manera a Europa. Perquè això de la democràcia, en general, ho entenen i s’ho creuen. Sabut això, ens hem dedicat esforçadament a treballar amb la majoria parlamentària les tres lleis de desconnexió, no fos cas que s’avancés el referèndum, guanyés el sí (o el no, depèn que com es formuli la pregunta) i ens enxampés la independència amb els pixats al ventre. Ah, i hi ha un altre acord en el bloc independentista que consisteix a definir Catalunya com “una república de dret, democràtica i social”. Faltaria més!
No obstant això, els de l’altra banda, els del diàleg i la mà estesa, els de la menuda Soraya viatjant frenèticament a Catalunya, els de qui dia passa, any empeny, han près una decisió (passant-se pel forro el desig manifestat pel 85% dels catalans, segons enquesta recent d’El Periódico): posar per escrit, negre sobre blanc com han dit per la tele, dins de la ponència econòmica i d’administració territorial que s’aprovarà al congrés del partit del mes de febrer, que “no cap al nostre país, en la nostra Constitució i en el nostre ordenament jurídic, un referèndum d’autodeterminació”. Mai de mais. Que això dóna vots que ni s’ho imaginen. I aquí ens quedem, en el cercle viciós, donant voltes i més voltes fins a l’eternitat. O fins a la catàstrofe ferroviària que pinta derrota i desencant. O fins l’armistici improbable. Perdent a dojo il·lusió i efectius. Si no fos per aquests i altres imponderables que ens assetgen, i perquè ens cruixiran a judicis, aquest hauria de ser l’any de les llums.
Per als abnegats, per als que no cauen mai en el desànim, el Procés és la vida, pels finançats i / o assalariats (en qualsevol de les seves múltiples facetes: executiva, legislativa, informativa, opinativa, assessorativa, etc.), sense el Procés no hi ha vida. Però per als de a peu dret, per als de la resta fins al 85% que estan a favor del referèndum per deixar les coses clares d’una punyetera vegada, això és un malviure insuportable. I encara que vagin mal dades, vull sortir al carrer, mirar la gent i convencem a mi mateix que hi ha vida més enllà del Procés. N’hi ha d’haver, que per això ho he demanat als Reis d’Orient… De Vic.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,