Monthly Archives: febrer 2017

Xoc de trens o…, autos de xoc

Continuo perdut (fa molt temps que ho estic) en el laberint de la relació, diguin-li encaix, diguin-li conflicte, diguin-li xoc de trens que és més èpic i campanut, entre Catalunya i Espanya. Es que un cop destriat el gra de la palla, les notícies més o menys contrastades de les fantasmades i exabruptes de les xarxes socials, la vida contemplativa que practico no em permet anar més enllà d’un suposar. I això no és viure.
La contrarietat constant de les opinions des d’una i altra banda, més el pebre afegit per tuitaires descontrolats fa que a la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern ens sentim empatxats i desconcertats, i massa sovint se’ns enfonsi el terra sota els peus cansats de tant camí que intuïm estèril.
On som? Qui som? Quants som? On volem anar (si es que volem anar tots plegats al mateix lloc)? Amb qui hi volem anar? Volem decidir? Volem acollir? Volem recollir? Volem fugir nord enllà, com l’absolta Cristina, on diuen que la gent és neta, noble culta, rica, lliure, desvetllada i feliç?
Tot això en el terrenys espiritual de les idees i els ideals, perquè si descendim al territori prosaic de la subsistència quotidiana –que algun dia caldria fer-ho perquè això també és política i ja toca– l’home del carrer tant si és becari, com treballador precaritzat, com desesperadament aturat, com pensionista, té molt a dir, molt a témer, molt a patir. (disculpin que no hagi mencionat la dona del carrer, com ara es porta; no es tracta de menyspreu de gènere sinó que dona del carrer sona fatal i no voldria ofendre ningú)
El ball de bastons previ a la gran esbatussada fa anys que dura. Les declaracions ensenyant el llautó de Juan Luís Cebrián a la periodista d’El Mundo (ex-diputada del PP i membre destacada de la FAES) Cayetana Álvarez de Toledo, decorat de fons ben visible al costat d’Arcadi Espada i la fiscal Magaldi al judici del 9-N, on la patum de la transició se suma a l’Alfonso Guerra en demanar l’aplicació de l’article 155 que suspengui l’autonomia en cas de referèndum, la intervenció de la Guardia Civil i ja que hi som, presó per a Artur Mas, ”no anirà a la presó el gendre del Rei?… No hi van ser Mario Conde i Javier De la Rosa?”, són un sotrac més en l’estira i arronsa habitual. “La sang no arribarà al riu –tranquil·litza el guru de l’esquerra aposentada– Catalunya no serà independent. Per tant, els que pugnen per la independència generaran una frustració gran, sobretot entre els propis separatistes… No hi haurà una confrontació violenta. El conflicte derivarà en depressió. Incomoditat. Manca de cohesió social. I això serà dolent per a Catalunya i dolent per a Espanya.”
A més a més, Rajoy a Telecinco, va considerar un disbarat intervenir Catalunya i va fer una crida a “relaxar les coses i apostar per la cordura”.
Coincideix això amb la conferència de Mas a Madrid on, segons El País, organitzador del màster que acollia la xerrada, va dir que a més de la independència i/o l’autonomia hi ha una solució en el mig que hauria de proposar l’Estat.
Òndia! Amb aquesta no hi contàvem a la Llar del Pensionista. Ho hem llegit bé? Una tercera via?
I per embolicar més la troca, mentre Miquel Iceta i el delegat Millo asseguraven que hi ha hagut converses en el nivell més alt, que es diu, la consellera Munté ho ha negat dues vegades abans que cantés el gall (o sigui, La Vanguardia), mentre el gran Mariano –ho dic amb ironia però també amb admiració per la seva original lògica comunicativa– va negar-les: “Si haguessin converses discretes o secretes no ho diria perquè deixarien de ser-ho”.
Pel seu cantó, la CUP ve a dir que a elles els hi porta fluixa si hi ha converses, només els interessa si parlen del referèndum, i el cap de comunicació del Govern comença a parlar d’un exèrcit català.
Saben? Tinc la sensació d’haver-me aturat una estona davant de les Atracciones Caspolino que hi havia a la plaça Gala Placídia per veure com aquests senyors de la política juguen a colpejar-se amb els autos de xoc. I s’ho passen de conya.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La “indacència”

Si estigués al diccionari, la “indacència” imagino que significaria la maledicència contumaç practicada pel fal·laç periodista Eduardo Inda davant l’aplaudiment i la delectació de molts dels seus col·legues espanyols, entre ells La Sexta, cadena que se sol posar el davantal de progre però que és, de bon tros, la que més corda ha donat a les fabulacions, mitges veritats i insídies d’un dels exemplars més representatius de la fauna cavernària del Madrid mediàtic d’avui en dia.
Inda, l’agosarat valedor del periodisme d’investigació basat en les consignes que li subministren en el moment polític oportú els seus amics de les clavegueres de l’estat, és un fruit madur de la collita d’El Mundo de Pedro J. Ramírez que va tenir una irrupció brillant al terreny del despropòsit i el cinisme quan, essent director de Marca, va afirmar que Messi calia aturar-lo “pel civil o pel criminal”. I es va quedar tan ample. I els tertulians li van riure la gràcia. I ningú al món de l’esport li va posar una denúncia per incitació a la violència ..
Inda és l’inventor del compte bancari suïs de Xavier Trias (publicat amb pèls, senyals i número inventat), de la rumorologia sobre diners de Veneçuela i l’Iran per a Podemos o de la gran exclusiva –coneguda per la penya des de fa anys, però, pel que sembla, ara tocava exhumar-la– de l’afer entre el Rei i la Rey. I és que Inda és un tipus sense manies, rendit als tripijocs d’aquell laboriós Ministeri de l’Interior comandat per Jorge Fernández Díaz que amb tanta eficàcia mediàtica es va currar la famosa operació Catalunya, tan esperpèntica i barroera com políticament eficaç i rendible pels interessos del poder dels poders.
Veritablement això de l’Inda no té massa precedents i la seva imaginació diabòlica sense límits seria d’admirar si no fos que ni tan sols inventa, li ho inventen. Ell és, simplement, el ventilador que escampa la merda. Perquè quan recull de la seva pròpia collita, quan li bull la sang espanyola i li desborda la caspa, és encara més terrible i ahir, sense anar més lluny, Eduardo Inda, es va mostrar esplendorós al màxim en aquest territori de l’empastifada en el qual tan còmodament s’hi mou. Ahir, Eduardo Inda, a duo amb Jiménez Losantos, una de les parelles més aconseguides de l’esperpent mediàtic i de la calúmnia, una de les parelles comunicadores més corcades per l’odi, va declarar en una tertúlia a propòsit de l’incident teatralitzat per la fiscal Magaldi a través de la seva inoblidable roda de premsa: “el nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs. Perquè allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc van matar-ne molts”.
Es que havia begut de bon matí? Li han canviat la medicació, potser? S’ha tornat completament boig i delira?
No puc entendre que ningú, per retorçat que sigui, sigui capaç de mostrar tant menyspreu per les víctimes del terrorisme per tal d’argumentar –és un dir– en contra de Catalunya. Com que en aquesta qüestió sembla que val tot, dubto que cap associació de víctimes es querelli contra l’autor d’aquest despropòsit; ¿És que algú, amb un mínim de senderi, pot pensar que vint energúmens cridant des de lluny “merda!”, “feixista”, “ets una merda” i “marxa de Catalunya”, acció intolerable i condemnable des de qualsevol punt de vista democràtic, és comparable amb l’assassinat a sang freda dels jutges i/o fiscals Carmen Tagle, Rafael Martínez Emperador, Luís Portero, Francisco Tomás y Valiente, José María Lidón, José Javier Jáuregui Bernaola, Manuel Broseta o José Francisco Mateu, entre d’altres? ¿Es pot comparar l’insult –per altra banda, inadmissible– amb l’assassinat?
Diatribes com les d’Inda vénen a demostrar que el comportament real no importa, mentiran igual, però serveix d’avís a navegants: no se’ls pot donar ni un sol motiu, ni una sola excusa. Cal desactivar i impedir qualsevol bri de violència, ni que sigui verbal, perquè ho estan esperant amb candeletes.
Uf, i ara s’acosta la final dels xiulets. Però d’això podríem parlar–ne un altre dia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

La mirada de la fiscal Magaldi

Anava en cotxe pel matí i sentia el relat que feia la fiscal de Barcelona Ana Magaldi de l’incident que, explicava en roda de premsa, es va produir l’últim dia del judici del 9-N quan un grup d’unes vint persones la van escridassar a la sortida del jutjat des de l’altra banda de la tanca de protecció. He sentit una pena infinita per aquesta pobra dona, d’edat avançada, que explicava amb veu dolorida com aquella colla d’energúmens li cridaven “merda!”, “feixista”, “ets unes merda” i “marxa de Catalunya”, però el que més m’ha impressionat, ho confesso, és quan ha descrit la mirada del jove que se li va acostar desafiant: “una mirada d’odi que no havia vist mai en 64 anys, malgrat haver tractat amb molts delinqüents, no ho oblidaré mai”. La seva veu tremolosa m’ha sabut transmetre la sensació d’acolloniment que li devia recórrer les cames i m’he compadit d’ella i, instintivament, m’hi he solidaritzat.
He tornat a casa per la tarda sense haver vist els informatius del migdia perquè dinava fora (per cert, en un magnífic restaurant de cuina napolitana un rissotto de peix inoblidable). He entrat a les xarxes socials per veure com la premsa espanyola hi sucava pa i com partits i institucions condemnaven els fets. Recuperat ja del sotrac inicial he rebuscat més i més a la xarxa i he trobat les declaracions d’un company del noi que es va adreçar a la fiscal, que en cap moment ha amagat el seu nom ni el del noi agosarat i ha explicat que ells no la van insultar i que el de la mirada d’odi li va dir: “Disculpi, vostè creu que és lògic asseure un president al banc dels acusats per posar urnes de cartró?”, segons narració del digital El Nacional.
Aleshores, ja picat per la curiositat i les versions contraposades, i sense cap ganes de justificar ni uns mals modos ni uns insults, Déu me’n guardi, he visionat el vídeo que ha passat TV3 de la sortida del jutjat de la fiscal. He vist la passejada de la vella dama i m’he fixat en la mirada, les diverses mirades, que ha llençat a la concurrència, aturant-se i fumant la reconfortant cigarreta d’un cop acabada la feina. Miri senyora Magaldi, jo, que sóc uns anys més gran, també, degut a la meva feina, he tractat amb banquers delinqüents, periodistes venuts, polítics corruptes, jutges prevaricadors i/o corromputs i mai havia vist una mirada més altiva i, fins i tot, reptadora –excepció feta, potser, de la d’Isabel San Sebastian– en els ulls d’una dona. No la oblidaré mai.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

El portentós passeig d’Artur Mas sobre les aigües

Dilluns passat al matí estava en les meves coses, que si una dutxa, que si una mica de tertúlia de fons a la ràdio, que si un esmorzar frugal i mitja dotzena de pastilles, perquè tenia una cita primerenca i no parava molta atenció , pendent d’anar de bòlit, als esdeveniments que s’estaven succeint al centre de Barcelona, entre Sant Jaume i els Jutjats. I llavors li vaig preguntar a la meva dona.
–S’ha produït ja el xoc de trens o alguna cosa?
–Crec que no, que encara no –em va respondre atenta a la marató processional de TV3– però crec que no hauries de perdre-t’ho.
Tenia raó. Encara que em va costar una mica de retard a la meva cita matinera em vaig asseure davant d’un cafè amb llet per contemplar el magnífic espectacle de masses i banderes que inundant el centre de la ciutat desbordava la pantalla entusiasmada de la cadena pública catalana. Un espectacular bany de masses per a les dues sopranos i el tenor, però sobretot, i això va ser el que més em va impressionar, el sorprenent miracle d’Artur Mas caminant sobre les aigües, rememorant aquelles imatges messiàniques que, encara que no el van portar a una victòria rotunda i esperada, sinó a un menyscabament de la seva hegemonia governamental, van il·luminar amb iconografia bíblica la campanya electoral de 2012.
Va ser un espectacle magnífic, gairebé èpic, majestuós, fins que els herois es van convertir en reus i van entrar al jutjat com uns presumptes delinqüents més i es van asseure a la banqueta. I allà es va acabar l’èpica i la revolució dels somriures. Allà Mas va perdre el do i va haver de nedar entre les aigües en lloc de mantenir-se miraculosament dret. Ho expliqui qui ho expliqui i ho vesteixi com se li acudeixi.
Vam tornar a la brutal realitat. A la judicialització de la política. A la mútua incomprensió. Al diàleg impossible. A la misèria humana i al marcat de paquet. Vam tornar a retrobar-nos amb tants anys perduts en greuges estèrils. Vam tornar a sentir com Aznar i González imposaven el seu criteri de “prietas las filas” i que ningú es mogui ni una mica d’on està. Vam tornar a la ficció dialogaire de la menuda Soraya, a la línia vermella de Puigdemont, a la petulància de Rajoy (amb un parell!) de vantar-se de no haver vist ni una sola pel·lícula de les que competien en els Goya (que cal ser mandrós per fer-ho i insensat per reconèixer-ho), a la constant apel·lació a la violència de les Gabrieles. Vam tornar a la insuportable quotidianitat que ens té per una banda acollonits per la permanent amenaça del xoc de trens i per l’altre cansats de tanta tensió, de tant joc brut, de tanta martingala, de tanta intoxicació pseudo-informativa, de tanta merda.
Que pleguin tots d’una puta vegada. Que s’emportin el que han rapinyat i que ens deixin tranquils. Els uns per casposos, tardofranquistes i tan ximplets que són incapaços d’entendre res ni d’exercir de polítics qualificats. Els altres per incompetents, pesats i tan eterna i bastament il·luminats que creuen que amb el truc de la pastanaga ens poden tenir perpètuament satisfets, excitats i en posició de combat.
Vull un país que no odiï ni sigui odiat. Un país que decideixi per si mateix i per majoria, sense necessitat de permisos superiors, el que desitja ser quan sigui gran. Un país format pels oriünds i pels que sense ser-ho senten que formen part del projecte comú. Un país de ciutadans que no són analfabets de la seva llengua i que coneixen i escriuen tantes com més millor de totes les arribades amb la tradició de l’acollida. Un país laic i socialment just i equitatiu. Un país que es guardi les seves creences religioses, les seves mantellines, les seves creus, els seus hiyabs i els seus chadors per a ús privat i a casa. Vull democràcia fins a l’extenuació i pau fins a l’avorriment. No sé però allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat trobo que tenia la seva gràcia.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Una de les nostres

Em sap greu no haver conegut, en vida, Paloma Chamorro. Probablement vaig arribar tard a una possible trobada. Quan ella va assolir al punt de popularitat com a directora del seu programa de referència “La edad de oro”, jo acabava de tancar definitivament l’etapa de “Musical express” per embarcar-me en la creació de TV3. No obstant això alguns obituaris apareguts aquests dies en mitjans de comunicació i xarxes socials amb motiu de la seva mort, connecten aquests dos programes de televisió i uns quants més –pocs– que es van emetre entre finals dels anys 70 i la dècada dels 80 a la segona cadena de TVE. El UHF, que es deia quan només hi havia dues opcions. Va ser una insòlita concatenació de programes culturals, o musicals, o una barreja dels dos, que van proposar en l’àmbit del ritme i de la melodia dues coses fonamentals: parlar de creadors que fins a la nostra arribada no havien tingut accés a la televisió única i monolítica i, tot i les mancances tecnològiques, les limitacions pressupostàries i la poca experiència dels tècnics de la casa, intentar lluitar contra el “playback”, que era la manera xunga de solucionar les actuacions musicals, i oferir les performances en viu (i a vegades en directe). Segurament va ser “Popgrama”, que subtitularem com “revista de rock and rollo”, amb Manrique, Delafuente, Tena i jo mateix (i en els inicis també amb Trecet, Alpuente i Montse Domènech, que van anar caient sobre la marxa), el primer intent de modernitat musico-cultural, al marge i a la contra de la modernitat oficial que lluïa “Aplauso” i el seu espai emblemàtic “La juventud baila”, una vegada que Televisió Espanyola va superar la caspa friki de Lazarov i la inèrcia franquista de la UCD.
Recordo a Paloma en els seus primers passos televisius a cavall del seu rotllo preferit: modernitat i cultura. La recordo, ja en “La edad de oro” amb la seva imatge post-punk i la seva cabellera negra escarolada, però sobretot la recordo, encara que jo ja no estava ficat de ple en aquell món, com a icona de l’anomenada “movida madrileña”. I confesso sincerament que m’hagués agradat conèixer-la i departir, no llavors, en plena efervescència voraginosa, si no després, amb els anys transcorreguts i les eufòries asserenades, recopilant batalletes i intentant comprendre el que va passar i per què va passar.
Vaig tenir sempre la sensació, i en algunes ocasions ho hem confrontat Diego A. Manrique i jo, que la “movida”, la famosa i mitificada moguda madrilenya, que a la llarga ha deixat un pòsit molt interessant de considerar amb noms com Santiago Auserón i Radio Futura , Nacha Pop, Alaska i els Pegamoides, Mecano, Tino Casal, Gabinet Caligari, més alguns repescats d’intents anteriors com Tequila, Hombres G, Burning o Leño, amb Almodóvar com a reina de la festa i l’alcalde Tierno Galván com a sant patró, va ser més divertiment explosiu, més espectacle pirotècnic, que una proposta sòlida d’arrels culturals davant del fenomen més underground i elaborat de la música laietana que dominava Barcelona per aquells anys previs. Un moviment pop desbocat i divertit davant d’una fusió de jazz-rock que és el que s’estilava al voltant de Zeleste i que estic segur que als de la moguda els semblava, com quan Lennon opinava sobre jazz, “aquesta merda de música per a estudiants “.
Sí, m’hagués agradat arribar a temps de conversar amb Paloma Chamorro sobre tot el que ens ha passat, aquí i allà, perquè la música en televisió s’hagi convertit exclusivament en un joc, un concurs, un reality, un divertiment carnavalesc deixat en mans d’ineptes incapaços de reconduir un aspecte fonamental de la cultura d’aquests temps. Una conversa serena, no per enyorar el passat ni perdre’ns en la nostàlgia del que vam intentar fer, res més lluny. El temps ha volat i, ja ho veuen, Paloma no hi és. Però hauria valgut la pena el canvi d’impressions des de postures distants, segur, però almenys per coincidir en el judici sobre el que ens proposen avui: “Que rucs, collons, que rucs!” –
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,