Monthly Archives: Abril 2017

La nàusea

Que difícil és surar en mig d’aquest bassal putrefacte. A vegades, massa vegades, em pregunto com ha estat possible arribar fins aquí, com ens hem deixat ensarronar d’aquesta manera tan vil, com hem fet veure, per indolència o per comoditat, que no notàvem la sentor d’una hora lluny, com hem prestat la confiança a delinqüents, corruptes, cínics i mentiders d’aquí i d’allà, com ens hem resignat amb el que hi havia sense que ens vinguessin arcades?
Per mandra? Per por a perdre el poc que ens quedava o que un excés de fulls de reclamacions tornés a fer brandar el soroll de sabres i retornéssim al futur imperfecte, al deja vu? Perquè els anys obscurs ens van acostumar a abaixar el cap i acceptar la fatalitat i aquesta resignació s’ha perpetuat en l’ADN? Perquè, reconeguem-ho, som una colla de babaus que hem acceptat de bon grat combregar amb rodes de molí?
Escric de matinada amb un sentiment de frustració infinit. Els esdeveniments d’aquests dies em depassen, els titulars em deprimeixen i la sensació d’irreversibilitat se m’apodera i m’enfonsa en el pou de la derrota. Les converses punxades que sento o que llegeixo, independentment de si són anul·lades pel clàssic defecte de forma, expliciten una corrupció sistèmica que només una impossible revolució a sang i foc podria eradicar. I m’entra la por, aquella cagalera que t’agafaria quan, després de temps i temps de buscar-la, t’adonessis que al laberint s’havien oblidat de fer-li la porta de sortida.
Aquesta actitud arrogant, encara, dels que manen, malgrat que la merda els arriba fins al coll, fent veure que la cosa no va amb ells, i ara!, quatre tumors que hem extirpat quan en realitat la metàstasi s’ha estès irreversiblement. Aquest contuberni galdós entre poders executiu i judicial, antítesi del tarannà democràtic, amb la col·laboració sota ma d’un nombre decisiu de policies deshonestos. Aquesta opció impossible de la bancada del davant, també ben classificada en el campionat de l’enredada, volent-nos fer passar bou per bèstia grossa amb la tossuda obsessió d’entronitzar una líder submisa i rància, complaent amb l’aristocràcia del partit, idònia perquè res canviï. Aquella declaració inversemblant d’un expresident, no sé si mentider o beneit, intentant explicar que el PSC rebutja Susana Díaz perquè és dona i andalusa (quins collons!). Aquesta parella amiga de l’imputat “compi-iogui” que perd glamour i autoritat moral per les costures, a la parentela de la qual ja tothom s’hi veu en cor d’escarnir però ningú d’acomiadar-los. Aquest ingrés a la presó de l’hereu de la gran família simbolitzant el principi del fi de l’ensarronada, del gran frau que s’ha endut per endavant la confiança de tanta gent de bona fe, complementat pel judici del cas Palau i les confessions del cas Pretòria que ha fet palès un dibuix colpidor i vergonyant dels feliços anys del peix al cove, l’hàbil maniobra de distracció del pujolisme. Aquest horitzó ignot, indesxifrable, en el que serem tan feliços que ens afartarem d’anissos fins a no poder més, del que tothom en parla meravelles per tal que la tropa no perdi la moral però que fora de càmera ningú et sap explicar ni quan ni com amb la temença que els negres núvols que s’hi albiren no siguin el preludi de la gran tempesta de la decepció i la posterior i frustrant desfeta.
Rebolcar-me en tot plegat, donar-hi voltes i més voltes buscant-hi sentit, m’angoixa. Segur, tinc un mal dia. No pot ser tot tan apocalíptic com em sembla aquesta matinada d’insomni. No potser que ens hagin donat tant pel sac… Per acabar-ho d’adobar només em faltaria que m’asseguressin que el referèndum ja no es farà. Que es convocarà, sí, que el prohibiran, també, i que davant de la impossibilitat malgrat els esforços ingents del Govern, i les cares adolorides de sorpresa que posaran tots, s’optarà per suspendre’l i anar de pet a unes noves eleccions… Autonòmiques.
Au, vinga!
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Qui té un pla B té un tresor

Jo és que en sóc molt del pla B. Es sinònim de seny, de sensibilitat, de capacitat pel diàleg i pel pacte. Temo els que només tenen un pla A i se’n vanten. O son uns megalòmans prepotents o uns inconscients mancats de preparació adequada… O uns heroics suïcides (que també és el pa que s’hi dona).
Tenir previst a la cartera un pla B, per si de cas, en tots els aspectes de la vida, no ho considero pas una falta d’autoestima ni una desconfiança en les pròpies forces o arguments, al contrari. És símptoma previsor de meticulositat, de voler trobar solucions, de pensar en els altres.
La història està plena de fracassos per no haver previst un pla B. Sense anar gaire lluny, vostès ho recordaran, aquells tres poca soltes de la fotografia de les Açores no en tenien de pla B, anaven sobrats perquè es creien que totes les hi havien de pondre i mirin com han deixat el món: fet un nyap. Molt pitjor de com el van trobar abans de reunir-se i ensarronar-nos. Mirin-me els ulls, els estic dient la veritat, deia el més petit de tots, bavejant com un enze, gaudint del seu aterridor minut de glòria.
I el presidente Rajoy i el seu Govern, ¿creuen que tenen un pla B pel que fa a la crisi amb Catalunya, per quan s’adonin que el referèndum és imparable i que si es descuiden anirà el vicepresident Junqueras i els hi proclamarà la independència i després vés i busca’l? I aquella noia que sembla que s’ho ha de menjar tot, ben acomboiada pel sanedrí de velles glòries del PSOE, em refereixo a Susana Díaz, ¿vostès creuen que amb aquella desimboltura i aquell salero que és glòria beneïda, com diuen per allà a baix, ella creu que necessita un pla B? Pensen que el té? Estic segur que no. M’hi jugo un ou de guatlla. Dur.
Sense allunyar-nos de casa, per exemple, a mi em sembla que ni Millet ni Montull tenien pla B. De moment els hi ha anat prou bé, però els hi auguro dies de tenebres i cruiximent de dents, tal com pinta la cosa. En canvi, estic segur que els Pujol Ferrussola tenien un pla B ben travat, i mira’ls ells, van fent la seva vida sense que ningú els emprenyi massa.
Per a mi, malgrat el seu contundent i sembla que irreductible “referèndum o referèndum”, em dona tota la impressió que el president Puigdemont també deu tenir un pla B a la màniga per si ve la ponentada. Aquell serrell tan seu i aquell esguard de murri detecten una capacitat de maniobra oculta darrera d’un pla B, ben ordit. Me’n refio. De fet, el senyor David Bonvehí, que no li tinc el gust però, pel que he llegit, es veu que és dels seus i mana una mica en el Pedecat –que mirin que n’és de lleig el nom del partit dels ex-convergents, on vas a parar!– ja ha avançat que si això del procés va pel camí del pedregar caldrà un pla B, un candidat autonomista a la Generalitat. I l’Alcaldessa Colau, que tampoc li tinc el gust però que l’he vist en moltes fotografies, que no para de sortir als diaris, també ha insinuat un pla B quan ha dit que perquè surti la independència en un referèndum no vol dir que això hagi de ser així, que no és com bufar i fer ampolles. vaja (m’ha semblat interpretar). Que ja veurem. (Si després ho han desmentit o matisat, ja s’ho faran, jo m’he quedat amb la cobla inicial que sempre és la genuïna; la primer impressió és la que compta).
Mirin, abans, quan la tauromàquia no era encara l’espectacle més cruel i degradant que l’home ha inventat, tant com la crema d’heretges de la Inquisició, l’empalament d’indígenes pels conqueridors o el degollament davant de càmera per part del DAESH, ni la festa més fastigosament espanyola, ni l’antítesi de l’ADN català, els veterans de l’ofici taurí aconsellaven donar sempre sortida al brau quan envesteix perquè, sinó, t’acaba per enxampar. Aplicat a la vida, aquesta és l’essència de la meva defensa del pla B, l’estalvi de la cornada i les seves conseqüències, a vegades, irreparables. Donar-li previsorament sortida al brau és tenir un pla B.
I no vull dir amb això que pensi que el paradigma del pla B inclogui actituds com les d’aquell personatge de Marx (Grouxo) que afirmava que “aquests són els meus principis… però si no li agraden en tinc d’altres”. això no. Però em considero una persona tolerant i receptiva que detesta la violència i m’incomoda la confrontació per la confrontació, així que procuro no menjar truites perquè em fa pena trencar ous, tan perfectes i tan fràgils. Per això, cada dia pel matí, quan surto de casa, acostumo a portar sempre una targeta de crèdit, un mocador de mocar, ara un mòbil, i un pla B, que mai no saps què et pots trobar a la vida. I, a vegades, una T-10, perquè avorreixo la bicicleta, Alcaldessa Colau.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , , , ,

Temps de Quaresma

Confesso el meu trasbals per la inesperada mort de Carme Chacón, la noia d’Esplugues que va ser ministra de Defensa, la imatge de la qual, embarassada, passant revista a les tropes, quedarà per sempre més en la retina inesborrable de la història com icona insòlita de modernitat i democràcia i com una fita de gènere en un país majoritàriament caspós i masclista. Independentment dels seus matisos ideològics i dels dels ulls que la contemplin o la jutgin, Carme Chacón es una figura respectable que la història posarà al seu lloc que no serà el del deshonor, comú en tants col·legues seus de professió. sinó el de la coherència i la valentia i, coneixent el rerefons de les causes del seu traspàs, el de la lluita sorda i constant, com cantava Raimon. L’havia entrevistat i havíem parlat personalment i per telèfon algunes vegades. Em queia bé i he seguit, més o menys, la seva trajectòria. No compartia alguna de les seves visions de la societat –em passa massa sovint amb els polítics, deu ser culpa meva– ni alguna de les seves decisions estratègiques que ara ja no venen al cas, però això no obstant vull expressar públicament el meu homenatge sincer de comiat i el meu condol als familiars i amics.
Però no era d’això del que tocava parlar avui. El destí té aquests sotracs que et desbaraten i et deixen petrificat i després la feina és teva per recuperar el fil, perquè jo volia parlar de la fruita del temps, del pa que es dona per la quaresma. Anava jo capficat amb les meves coses, abans que succeís la fatal notícia, fa uns dies, i vaig passar per davant d’una pastisseria de les de tota la vida. De les del tortell del diumenge i el braç de gitano. I se’m va acudir comprar bunyols de Quaresma que, vaig pensar jo, amb una mica de Malvasia de Sitges quedaré com un senyor amb la penya de la Llar del Pensionista de Sant Just Desvern. Salivava amb l’enyorança d’aquell suau regust anisat Però quan vaig demanar els bunyols a la mestressa em va caure tot el pes de la nostàlgia al damunt.
–Avui, bunyols? –va dir amb un cert to de perdonar la ignorància– Bunyols només dimecres i divendres.
De cop i volta i per uns segons van ballar-me per la memòria una barreja infinita d’imatges en blanc i negre i sons enrancits, com un NO-DO personal i intransferible, que anaven del Santcristo gros passejat pels portants en processó resseguint el Via Crucis, les beates amb mantellina cantant “…per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada a aquest pobre pecador..” o també “perdona a tu pueblo Señoooor…”, al soroll dels xerracs que voleiàvem els nanos en el ofici de Setmana Sant en una cerimònia que en deien –anys 50– “de matar jueus!”. I les ràdios donant música sacra tota la Setmana Santa. I els cinemes projectant pel·lícules d’història sagrada o d’enaltiment del fervor i la fe. I l’abstinència de carn els divendres de quaresma perquè, qui més qui menys, anava a la parròquia i comprava la Butlla de la Santa Croada que, per fer-ho fàcil, era una dispensa papal, signada pel senyor rector, que arrencava del temps de les croades i que totes les famílies adquirien i així podien menjar carn tots els divendres de l’any sense caure en el pecat mortal, excepció feta dels de Quaresma en que els rics es podien posar morats de marisc i els pobres de bacallà i arengada, obligatòriament. Aquesta aportació econòmica i la corresponent dispensa, que primer va servir per finançar la guerra contra l’infidel i, modernament, per a les necessitats de la parròquia, es va suspendre el 1966, quan el Concili Vaticà II.
Tot això, entortolligat, em va venir a la ment quan la pastissera em va recordar que bunyols de Quaresma només dimecres i divendres, perquè era la tradició, vaig recordar. Dimecres de Cendra, el primer dia que en venien, com la inauguració de la temporada quaresmal, i Divendres Sant, l’últim. Uns dolços modestos, farcits de vent, sense cap cura pel modelat, que servien per apaivagar el rigor alimentari de la Quaresma, una mínima alegria entre tant de dejuni i abstinència.
Abans, li vaig recordar, les endívies o els melons ¬i moltes altres hortalisses i fruites, eren productes de temporada, però amb la globalització i els transports en càmeres refrigerades, n’arriben tot l’any. Ho vols i ho tens. I potser ja és hora que amb els bunyols de Quaresma passi el mateix. La Quaresma ja no és el que era i, per tant, mantenir el costum de dimecres i divendres em sembla una bajanada
–Si es vol saltar la tradició de tant segles, vagi al súper, però ja veurà quins bunyols li venen. A casa, només dimecres i divendres. Com Déu mana.
Vaig sortir de l’establiment amb la cua entre les cames però rient tot sol.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

L’espagueti-western de Rufián i de Alfonso

Jo sóc un enderiat dels espagueti-westerns. No dels de Sergio Leone, que aquests ja se sap que tenen fama i prestigi reconegut, sinó dels d’Esplugues City, dels de sèrie B, dels xungos que passen de matinada en alguns canals de cinema (i que en el seu moment s’estrenaven a Can Pistoles, a Canaletes). D’aquells de diàlegs impossibles, actuacions histriòniques, arguments ultramaniqueus i trets pels descosits. I de tant en tant una frase com lapidària que t’encongia el melic. Com la que, per acabar, li va deixar anar l’altre dia Rufian, en el paper de justicier solitari, a De Alfonso, en el paper de sheriff corrupte, en l’espagueti-western que van protagonitzar en la Comissió per les escoltes enregistrades en el despatx de l’ex-ministre de l’interior: “Hasta pronto gàngster, nos vemos en el infierno”. Uauu! Quin moment més aconseguit! Quina tensió!.
Trobo, però, que l’actuació de De Alfonso va ser més convincent. Va brodar el paper de cínic amb un to irrefutablement fatxenda i altiu. Com correspon al dolent de la pel·lícula. Imagino que el director li va recomanar que posés la mirada de “no sabe usted con quien està hablando”. En canvi Rufián, que en altres ocasions ens ha brindat interpretacions antològiques, se’l veia més forçat, amb una certa crispació a l’hora de donar vida a un text difícil i brutal. Però no fem escarafalls, l’escena del duel justifica el preu de l’entrada, val per tota la pel·lícula. L’escena del duel en el corral entre Rufiàn i de Alfonso, quedarà per sempre més a la memòria dels espectadors i passarà als anals de la sèrie B, de la “pulp fiction”.
Surto al carrer després de la projecció. S’ha aixecat una mica de vent que em desemboira les idees. Me’n adono que el cinema és cinema i que no va més enllà de l’espectacle. I l’espectacle s’ha acabat. El jutge fatxenda torna al seu nou destí i continuarà impartint justícia (?) i el diputat es prepara per una nova actuació ben mediàtica que li aporti vots en les properes eleccions.
I el poble? El poble –com cantava La Trinca en els bons temps–, al poble que el donin pel cul… Que ja té les Conferències de Sant Vicenç de Paül!
NOTA ACLARIDORA: Segons la Gran Enciclopèdia Catalana les Conferències de Sant Vicenç de Paül són una associació de beneficència fundada a París el 1833 per Frédéric Ozanam amb el nom de Conférence de Charité . Es difongué aviat per tot el món (uns 400 000 membres en 95 estats l’any 1959). A Catalunya fou fundada el 1857. Segons Wikipedia, actualment tenen 2.500 socis a Espanya organitzats en 216 conferències que desenvolupen la seva tasca benèfica amb el suport de 2.000 voluntaris.
Àngel Casas

Etiquetat , , , ,

Cassandra’s dream. El combinat.

Aquest afer de la Cassandra Vera que circula pels mitjans de comunicació aquests dies i que s’usa com a arma llancívola entre els uns i els altres és el més semblant a la cerimònia de la confusió por la quantitat d’ingredients , tant convencionals i previsibles com exòtic i singulars, que es barregen a la coctelera mediàtica.
Resulta que una noia pobra de 21 anys, que necessita una beca per a poder continuar estudiant fins assolir la seva somniada vocació de mestra ha estat jutjada i condemnada a un any de presó, a set d’inhabilitació absoluta i a pagar les costes del judici per humiliació a las víctimes del terrorisme degut a 13 twits que va publicar entre 2013 i 2016 fotent-se’n de l’atemptat a Carrero Blanco, esdevingut el 20 de desembre de 1973. Amb Franco encara viu.
En la coctelera hi trobem el ingredients següents: uns jutges poc sensibles a les persones trans que en més de cinquanta ocasions durant el judici s’han referit a l’acusada com l’acusat, el declarant, el dient, el detingut i l’autor (com solen fer les Gabrieles cupaires però a l’inrevés), masculinitzant el tractament a Cassandra en base a que quan va publicar aquells twits es deia Ramon i era un noi. Una persona addicta al twiter que declara que en porta publicats més de cent mil –cent mil!– entre el quals li son atribuïts uns que desitgen la mort de Rajoy i Cristina Cifuentes, i d’altres on es llegeix ªqué pena que en el tapón de los sanfermines no haya muerto nadie”, “lo bueno de ser ser una persona fría es que no me temblará la mano si tengo que matar s alguien”, “si fueras invisible, ¿qué harías? Matar unos cuantos”, “Ejecutar a un facha ,mientras le susurras al oido: Madrid serà la tumba del fascismo”. Una aplicació abusiva i al límit de l’execrable llei mordassa. Una campanya de crowdfunding que està recollint milers d’euros per a pagar les despeses del judici de la Cassandra. Una carta d’una neta de Carrero Blanco dient que demanar presó per aquests twits li sembla un disbarat. Una colla de piulades de la tuitera plorant la seva dissort, primer, i agraint la solidaritat i les donacions. L’incondicional recolzament de Podemos. Els dubtes metafísics del PSOE. La sonata de violí de la majoria de la resta de partits. El cruiximent de les xarxes…, i l’entronització de Cassandra com a Joanna d’Arc de la llibertat d’expressió.
Del còctel que ha sorgit d’aquesta barreja d’ingredients, sacsejats, no agitats, en podríem dir “Cassandra’s dream” –de passada homenatgem Woody Allen– perquè satisfà el somni de notorietat de la Cassandra, aquells quinze minuts de glòria a que tothom té dret, després de currar-s’ho amb més de cent mil piulades (que és una feinada) i dir-les sense embuts de l’alçada d’un campanar. Ara bé, que una persona més aviat curta de gambals que ha demostrat abastament la seva insensatesa a través de la xarxa, se li rendeixi acatament i honors, no em sembla just, ni equitatiu ni saludable.
No pensin pas que sóc insensible al patiment d’aquesta noia ni que sóc un transfòbic. Considero una injustícia i un despropòsit aberrant la sentència que li han dictat i denuncio el menyspreu de gènere que ha sofert durant el judici tractant-la en masculí quan ella se sent dona (es nota que els d’Hazteoir van guanyant adeptes a la causa). Ara bé, aquesta noia necessita ajut de tota mena més que no pas que la passegin en processó fent-li creure que és el paradigma de la llibertat. Cal, també convèncer-la, pel bé dels nostres fill i nets, que no es dediqui al magisteri. Hi ha una pila de professions tant o més interessants per a servir la societat. Qui no s’imagina que Pablo Iglesias la pugui incorporar a les seves llistes electorals?
Finalment, em nego a publicar com exemple del que estem parlant cap dels tuits sobre Carrero Blanco de Cassandra, no perquè m’amoïnin les reaccions judicials ni perquè li tingui cap respecte –ni un!¬– a l’almirall feixista, sinó perquè no hi he trobat ni una espurna de sentit de l’humor. Són molt dolents i em fan vergonya. Trobo que tenia molta més gràcia l’acudit que corria de boca en boca immediatament després de l’atemptat del carrer Claudio Coello: Saben aquel que diu que un paio, poc després de l’atemptat, agafa un taxi a Madrid i li diu “lléveme a Claudio Coello”, i el taxista pregunta “a qué altura” i l’altre “si se levanta ni que sea un palmo del suelo, se va enterar de lo que vale un peine”.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,