Monthly Archives: Mai 2017

La gran xiulada de cada any

No noto jo una gran expectació, un neguit, una ansietat triomfadora de cara a la final de dissabte de la Copa del Rei  en la que el Barça s’enfronta a l’Alavés a l’estadi Vicente Calderón de Madrid. En altres ocasions, els dies anteriors d’una final entre el Barça i un equip basc, especialment l’Atleti, es notava el run-run de la imparable xiulada al Rei i al seu himne, la sigil·losa remor de plegar estelades per camuflar-les per entrar-les a l’estadi, la fabricació extraordinària de xiulets i, sobre tot, el clamor preventiu cavernari que denunciava el perill de la insubmissió antiborbónica, l’escarni a la Marxa Reial (coneguda popular i afectuosament com “xunga-xunga”) i l’amenaça de sancions a tort i a dret i/o la proposta comminatòria de suspendre el matx.

Jo no sé si vostès, en el seu entorn, detecten algun dels indicis clàssics que he descrit, però jo no. I confesso que ho enyoro. No perquè sigui partidari de xiular res ni ningú, ans el contrari, jo no ho faria mai i més aviat em molesta el soroll barroer de les xiulades multitudinàries però confesso que em diverteix tota la burda polèmica que es munta al seu entorn, les ràncies arengues dels hiperventilats de sempre i l’emprenyada de la caspa hispànica. I mira que seria senzill resoldre aquesta mena de dia de la marmota del futbol espanyol. Se li canvia el nom de Copa del Rei per Copa de la Lliga i li estalvies al pobre Felipe un mal tràngol. O Copa de la República, i de passada t’has tret del damunt la monarquia i… bon vent i barca nova, que es diu quan es vol anar per feina.

Però enguany no hi ha ambient. No sé si es degut a que circumscriure la temporada a un triomf possible –possible però de cap manera assegurat–  a la Copa als culers els sembla una torna de poc nivell havent tingut la lliga a tocar i havent desvariat impròpiament a Paris i a Torí, destrempament que contrasta, per exemple amb l’alegria incommensurable que va fer palesa el Madrid de Mourinho quan la va guanyar aquell any que se li va escorre de les mans a Sergio Ramos, desbordat per la il·lusió i l’eufòria, i va anar per terra, abonyegada per l’atropellament de l’autobús que passejava l’equip per la ciutat-

Probablement l’errònia temporada de l’equip, amb caríssimes equivocacions en els fitxatges, una directiva a la deriva i un entrenador que des de fa temps va donant indicis de voler deixar el convent, ha fet efecte en la moral de l’afició. Han passat els anys i ens hem acostumat tan malament que ni la remuntada del PSG ni la victòria rotunda a territori comanxe, que en els anys de les penúries ens haurien deixat contents i resignats, avui en dia serveixen de consol.

Tampoc la condemna a presó de Messi –recordem la vicissitud de la Pantoja– ajuda a pujar la moral. I la neurastènia del govern del PP parlant a tothora de cop d’estat i dient que ara sí que sí, que Rajoy es llevarà de la migdiada i actuarà per terra, mar i, si cal, per aire –tot i els dubtes que genera la inacció de l’home de la mandra infinita– no produeix un clima propici a l’eufòria, per molt que vulgui Joan Tardà encomanar moral a la tropa.

En fi, que més que una final, el partit de dissabte és un Alavés-Barça. I, abocats al pessimisme, igual hi ha pocs xiulets i poques estelades. I poques reaccions enfurismades.

Tanta indiferència, acostumats al sarau, no ho suportaríem.

Àngel Casas

Anuncis
Etiquetat , , , , , , , , , ,

La ràbia

Si se’m permet la gosadia, diria jo que la ràbia ha estat darrera les primàries del PSOE d’ahir. No sé, perquè no ho tinc gens clar, ni tinc el suficient coneixement de la situació ni del personatge i, per altra banda, tampoc no m’adorna l’envejable virtut de la inconsciència del tertulià d’ofici, dic que no sé si Pedro Sánchez és la persona que podrà recosir les costures i tornarà el PSOE al recte camí de l’esquerra triomfant, si els crits d’unitat, unitat, serviran per alguna cosa efectiva (que dos no s’uneixen si un noi vol), si el tanoca “sí és sí” va més enllà que la picada d’ullet al “no es no”, ni si Pedro Sánchez és només el Joan-el-Baptista que ve a preparar l’arribada del Messies de l’esquerra. No ho sé i no tinc elements ni esma d’esbrinar-ho. Sé, només, perquè ho pot notar tothom amb quatre dits de front, que el triomf espectacular i arrabassador del nou secretari general és fruit de la ràbia acumulada per la militància després del cabreig de la jugada de la gestora per fotre’l fora i l’obligada comunió amb indigestes rodes de molí quan l’abstenció en la investidura de Rajoy. La ràbia de les urnes els hi ha explotat a la cara a la rància Susana, al parc juràssic del partit, als senyors de les portes giratòries, als barons regionals, al País cebrianista, a la caverna de la comunicació madrilenya, als oportunistes Antonio Hernando y César Luena i a la plana major del PP (i també al Garcia Albiol, que es plana menor però que li encanta fotre-hi cullerada).
Ha triomfat la ràbia popular, un exercici d’higiene.

Però la ràbia mal continguda també va ser present en el rostre, els gests i las paraules de Susana Díaz quan va haver de sortir i, consumida per la ràbia, va oferir el trist espectacle del mal de panxa infinit, de la manca de noblesa en obviar el nom de l’odiat i menystingut Pedro Sánchez, i explicant –fent encara més palès el fiasco– que a ella l’havien votat el 64% a Andalusia (només el 64% al seu feu? Ai que li perilla el sultanat i la pobra no se n’adona…)

Ara bé, l’apoteosi de la ràbia més rabiosa (en la versió de treure foc pels queixals, que es diu, i bilis per la boca) la trobem  a l’editorial de El País d’avui, una vergonya del periodisme de part, una evidència d’haver perdut els papers definitivament, una sentència d’autocondemna.

En tota aquet aquelarre de la ràbia i l’odi tribal d’aquesta Espanya caïnita que continua sense trobar la porta de sortida del laberint on s’ha ficat, cal remarcar la ràbia patètica i còmica al mateix temps de l’inesgotable Rajoy, el que ahir va córrer per felicitar el triomf del Madrid a la lliga –el primer és el primer– i no ha deixat clar sinó va tenir un detall d’educació –segur que deu haver anat a col·legi de pagament– amb el seu odiat Sánchez per no molestar –així ha tingut els pebrots de dir-ho en roda de premsa– o per problemes d’agenda (!). Remarcant, això sempre, que no espera canvis en la correlació de forces (canvis, Rajoy?, què són canvis?) i que el que cal és mantenir la unitat d’Espanya (allò que Franco li recomanava al Rei agafant-li la mà en el llindar de la mort)

Si més no –perquè ja veurem què passa els dies que vindran– el terrabastall d’ahir en el PSOE ha servit perquè ensenyessin el llautó una bona colla de dropos i el tàndem Farreras-Pastor esdevinguessin els reis del mambo. Quina ràbia, no?

 Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

De quant estem parlant?

No parlo pas dels amos de grans fortunes com Billy Gates o Amancio Ortega, ni tampoc de reconeguts banquers, acostumats a les xifres escandaloses del seu negoci o de les seves trifulgues que gairebé mai acaben en fallida, ni de brokers ni d’economistes avesats a macro xifres farcides de zeros a la dreta, no parlo ni tan sols del microclima de la tranquil·litat de l’alt standing de la llotja del Bernabeu, tampoc no parlo de l’extrem contrari, dels qui es busquen la vida tutejant-se amb la indigència, parlo de vostè i de mi, parlo de l’home i/o la dona del carrer que es lleva d’hora i surt el matí a treballar per a pagar la hipoteca i procurar-los-hi una vida millor als seus; algú de vostès, algú de nosaltres, és capaç de copsar el valor tangible de mil milions d’euros?

Faig –i em faig– aquesta pregunta que potser els semblarà poca solta perquè amb el batibull de xifres contradictòries de la corrupció que estem patint, inflades o no per fiscals, periodistes, rivals polítics, tertulians setciències i els hiperventilats que inunden de comentaris, gairebé sempre anònims, els diaris digitals, jo estic perdut i no sé si a vostès els passarà el mateix.

De què estem parlant quan llegim les notícies dels diaris? A quants milions ens estem referint quan ens submergim en els escàndols de corrupció que dia sí, dia també, sorgeixen com bolets des que vam sentir l’any 1989  les cintes de Naseiro i el comentari del president de la Diputació valenciana dient-li a Zaplana que “yo estoy en la política para forrarme”. Quuant ens toca pagar a cadascun de nosaltres en el prorrateig de la colossal estafa a que estem sotmesos des de fa tants anys? De què estem parlant?

Agafem el cas del clan Pujol, que tenim a prop, on el ball de xifres, segons qui les utilitzi és al·lucinant. Des dels dos milions de pessetes –12.000 euros– que diuen que va fer moure en forma de “misals” Marta Ferrussola, fins als tres mil milions o més d’euros que l’Inda & Co divulguen, passant pel farcellet de mig milió que denunciava Vicky Álvarez en les excursions andorranes de l’hereu, no hi ha fiscal que de forma seriosa doni una xifra mínimament creïble del suposat frau (a part de la confessió de la deixa del pare feta per l’expresident). Però és que la resta de casos oberts, com que la justícia es lenta, tortuosa, burocràtica i recargolada fins l’absurd, alguns instructors son maldestres, alguns policies teledirigits políticament i molts grups mediàtics interessats, no hi forma de treure’n l’aigua clara.

A principis de 2016 es publicava que les conseqüències del frau de la corrupció a Espanya eren de l’ordre de 87.000 milions anuals, que algunes fonts arrodonien al 100.000 milions. Però faltava un fotimer de casos per destapar i, rascant una mica, tampoc veia jo com era de fiable el càlcul.

Mirin, jo vull saber –crec que tots volem saber– quants milions, siguin dotzenes, centenars o milers, han anat a parar a mans de delinqüents i on estan amagats (tant me fa si el delicte ha prescrit o no). Quan han malgastat les administracions en obra inútil, del Castor, a l’AVE a enlloc, dels poliesportiu buits a les estructures viaries infrautilitzades. Quan hem llençat per salvar Caixes d’Estalvi mal administrades per professionals del momio. Vull saber els sobre costos deguts a la imperícia professional i al suborn institucionalitzat. Vull saber, en definitiva, quant d’aquesta puta crisi s’hagués evitat de tenir un país honrat i uns administradors públics dignes de la confiança dipositada. Vull saber la veritat.

Com a mínim això.

Perquè somniar en que tornin els diners robats, això ja els asseguro que és impensable.

 

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , ,

Els pastorets

És com si m’hagués donat un cop molt fort al cap i, perdent l’enteniment, el destí fes una cabriola i em retornés a la infantesa, a la pudor de pixum i la de la fusta del llapis quan li treies punta, al rosari a peu dret de cada tarda a la classe dels Maristes de Sants en el que es pregava per “nuestro Papa Pio, nuestro obispo Gregorio y nuestro caudillo Francisco”, als primers divendres de mes, a l’himne que cantàvem tots a una:

El trece de mayo la Virgen María 
bajó de los cielos a Cova de Iria. 
Ave, ave, ave María. Ave, ave, ave María.

He vist per la tele el Papa Bergoglio, el pontífex modern que havia d’acabar amb el fanatisme i les supersticions, em sembla,  fent bullir l’olla del negoci de la fe, a Fàtima, amb un ritual gairebé màgic que convertia en sants dos pastorets portuguesos que fa cent anys, tal dia com avui, van dir que se’ls havia aparegut la Mare de Déu… I tothom va fer com que s’ho creia i avui encara, un milió de persones, com allò de les multituds a la Meca, han anat d’excursió a Fàtima per celebrar-ho.

Al diari de Marhuenda ho expliquen per sucar-hi pa:

Los relicarios con forma de ampolla de cristal contenían un mechón de pelo de Jacinta y un fragmento de hueso de la costilla de Francisco y fueron colocados en el altar por Angela Coelho, la postuladora de la causa de la canonización, y por Pedro Valinho, asesor de la postulación y actual director del Servicio de Peregrinos del Santuario.

Francisco y Jacinta se convierten así en los primeros niños santos por obrar un milagro y no por ser considerados “mártires”.

El milagro por su intercesión que fue aprobado para poder ser santos es la curación del niño brasileño, Luca Baptista, que sufrió una grave lesión cerebral al caer por una ventana en marzo de 2013, cuando tenía 5 años.

Sus padres, João Baptista y Lucila Yuri, procedentes del municipio de Juranda, en el estado de Paraná, rezaron a los pastorcillos de Fátima y el niño se recuperó de una “manera inexplicable para la ciencia“.

M’he fixat que en el calendari posava 2017. També que a la tele diuen que ni el govern ni els benedictins del Valle de los Caídos deixaran exhumar el cadàver de Franco malgrat el que ha aprovat el Congrés.

Etiquetat , , , , , ,

Gent de missa

La nota manuscrita atribuïda a Marta Ferrusola en la que, en la seva condició de mare superiora li demana al mossèn que traspassi dos dels missals de la seva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia, i que ha estat interpretada pel fiscal (i així li ha fet saber al jutge De la Mata) com una ordre a la Banca Reig d’Andorra perquè li traspassés dos milions de pessetes al compte del seu fill l’any 1995, ha estat acollida amb un gran rebombori, podríem assegurar que ha estat una actuació de traca i mocador, perquè tant els uns com els altres s’han afanyat a sucar-hi pa i a fer-hi aportacions afilant l’enginy per posar-se a l’alçada de l’abadessa que des de sempre ha donat mostres fefaents de fe catòlica i sentit de l’humor sintetitzat en aquesta peça antològica que han reproduït els diaris (matisant que conté moltes faltes d’ortografia impròpies d’una primera dama). Es possible que vostès estiguin molt emprenyats pel que desprèn l’escrit presentat como una prova més del presumpte frau familiar, però no em negaran que els nostres corruptes tenen molta més conya que els seriosos corruptes messetaris, tan repentinats i tan solemnes. L’estirabot de la mestressa de Catalunya té més a veure amb la tradició irònica catalana de Pitarra, Rusiñol, La Trinca, La Cubana i Polònia, que no pas amb la circumspecció dramàtica dels Rato, Bárcenas o González. Aquí som tan corruptes com allà, però estaran amb mi que els nostres corruptes li posen més imaginació i desvergonyiment. La sorpresa arriba quan la penya dels Pujol, a través dels seus advocats, projecten l’ombra del dubte sobre l’origen i la veracitat del document de la mare superiora. Vist el que hem vist, de la mateixa manera que no posaria la ma al foc per presumptes corruptes, tampoc no ho faria per fiscals, jutges, policies, polítics i informadors, tot plegat una descomunal ensarronada per a mantenir un sistema que s’aguanta amb fils. Aquest és un país tan destarotat que fins i tot les mentides poden arribar a ser mentida. País de l’embolica que fa fort. País de fireta. Però al mateix temps, i pel que es veu, país d’una consolidada fe cristiana incorporada tant en el tarannà com en els costums, per tant no em sorpren que la senyora Pujol s’arrogui el paper de mare superiora i recorri a l’argot clerical per a transmetre missatges xifrats…, fàcilment desxifrables per la seva obvietat.

La família Pujol ha estat des de sempre una família cristiana. Diria jo que, en els bons temps, exemple de família cristiana. El pujolisme no ha sigut més, però tampoc menys, que una adaptació nacionalista de la Democràcia Cristiana amb qui es va federar per aconseguir homologació internacional. “Catalunya serà cristiana o no serà”, que diuen que deia el bisbe Torres i Bages encara que no n’ha quedat constància enlloc, va ser punt de partença de l’engatjament polític de Pujol quan va fundar Crist i Catalunya que es va convertir després en Catalunya Cristiana. L’Església Catòlica ha estat omnipresent en els dos bàndols de la guerra civil espanyola i, per suposat, en l’evolució de la Catalunya post-franquista. De les essències de Montserrat a l’obrerisme de la parròquia de Sant Medir, bressol de Comissions Obreres de Catalunya, passant pel moviment Cristians pel Socialisme d’Alfons Carles Comín, Catalunya ha vessat clericalisme per les escletxes. L’estampa del passat dia de Sant Jordi amb el president de la Generalitat, la seva dona i el Govern en ple, a més a més d’ex-presidents del Govern i del Parlament i representants polítics de tots colors, assistint a la missa solemne al Palau de la Generalitat i a la posterior benedicció de les roses, acceptant la superioritat moral del bisbe Omella i el seu sermó sobre qui o què era el drac contra el que calia lluitar, és un exemple més de que la aconfessionalitat, que en diuen, no té una significació concreta i molt menys en el sentit que semblaria. Resulta que, segons els que sempre estan a l’aguait, tenim unes estructures d’estat que fan patxoca, que la República Catalana està, com si diguéssim, a tocar, que el personal flipa d’il·lusió i esperança, oi?, i resulta que el probable futur president del nou estat, Oriol Junqueras, apareix a la portada de l’ABC, al costat de Montoro, De Guindos, Bertín Osborne, el Juli i Tamara Falcó, entre altres, sota el titular “Yo sí voy a misa”, recolzant la retransmissió de l’ofici dominical a les televisions públiques.

Respecto els creients, faltaria més, com respecto els qui no pensen com jo, i tant!, i potser dono la impressió de perepunyetes que se l’agafa amb paper de fumar, però jo crec fermament en la privacitat de les creences i en l’absoluta desconfessionalització de la vida pública. Es que jo em pensava que l’objectiu era una república laica, com la francesa posem per cas, i em veig a venir una república catòlica, apostòlica i montserratina. I se’m passen les ganes, que volen que els digui.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

El dia que Susana Díaz va fer campana

Corre la brama que Susana Díaz és una mica curta de gambals, que és una noia amb llacunes culturals i amb un coeficient intel·lectual més aviat minso, modest. Els qui ho fan servir com ariet en la seva contra es basen en els 10 anys que va trigar en acabar la carrera de dret i en la seva nul·la experiència en el mon civil i laboral, més enllà de la venda de cosmètics a domicili quan estudiava, perquè des dels 17 anys treballa exclusivament en el PSOE andalús. Es basen també en la vacuïtat obvia del seu missatge emblema: “¡Quiero un PSOE más PSOE!” i, molt especialment, es basen en algunes de les coses que diu en els mítings de la seva campanya de les primàries (i en altres destacades ocasions) que fan sospitar que el dia que donaven determinades matèries de l’ESO devia fer campana. Així doncs, Mònica Oltra, Vicepresidenta de la Generalitat Valenciana i portaveu de la coalició Compromís, li ha hagut d’explicar de forma ben didàctica i entenedora què vol dir Corredor Mediterrani, perquè Susana Díaz defensava, amb la vehemència que la caracteritza i aquella gràcia i desimboltura de la terra de Maria Santíssima, que l’esmentat i putejat corredor havia de passar per Sevilla i Madrid pel bé –deia– d’Andalusia i Espanya, a la qual cosa Mònica Oltra ha esmerçat evidents esforços perquè entengués que el Mediterrani és un mar i que se’n diu corredor Mediterrani perquè passa necessàriament i per definició per les ciutats banyades per aquest mar que va d’Algeciras a Istanbul, com canta Serrat, ple de ports on els vaixells hi descarreguen les mercaderies que cal transportat amunt, Europa amunt, que per això la UE li dona suport polític i econòmic encara que el govern central ho apliqui a infraestructures madrilenyes, a veure si cola, i sense canviar-li el nom per no perdre la sucosa transferència. Que en tot cas, si volguessin que passés per Sevilla i Madrid en dirien Corredor Central o Corredor Mesetari, i que el més humit que tenen Sevilla i Madrid és el Guadalquivir i el Manzanares però no és el mateix ni fa el mateix servei transitari. I és que Susana Díaz, en col·laboració amb Javier Lambán, president de l’Aragó, i la aquiescència del govern central, tenia coll avall que el controvertit corredor faria la volta Sevilla-Madrid-Zaragoza quan es va trobar amb el fre al senat de Podemos, Compromís i ERC: “No fan res ni deixen que els altres ho facin, ni mengen ni deixen menjar –ha declarat l’emprenyada Susana–, són l’esquerra inútil que actua com els tontos útils de la dreta”.
També s’han agafat, els qui li retreuen falta de coneixements i d’enteniment a la futura presidenta d’alguna cosa, que hagi qualificat d’accent idiomes com el gallec, el basc o el català, atribuint-ho també a que, la pobra noia, el dia que ho explicaven a classe també va fer campana. No m’ho crec. Ho sento però no m’ho crec. No em crec que la candidata del parc juràssic del PSOE sigui ximple o curta. Fins i tot s’ha arribat a dir que ho és més que Rodríguez Zapatero i no hi estic d’acord. Gens. Quan la sultana andalusa diu que “la principal entidad financiera de Andalucía es la Caixa; cuando los andaluces paguen sus impuestos, cuando los andaluces paguen sus préstamos, cuando los andaluces paguen sus hipotecas ese dinero vaya a Cataluña y tribute en Cataluña y además dicen que es de los catalanes, con nuestro dinero, con nuestro trabajo, con nuestro esfuerzo, con nuestro salario… Ya está bien, ¡que digan la verdad! Que digan de qué quieren, qué España quieren” sap els fils que mou, sap que la seva xerrameca es pura demagògia, sap que a Espanya funciona amb èxit la gloriosa tradició catalanofòbica i que automàticament es transforma en vots. No, no, Susana Díaz no és pallussa, és mentidera i cínica. Quan parla d’accents (basc, català, etc.) no es refereix a llengües perquè per a ella, per a la seva concepció d’Espanya, de llengua només n’hi ha una, l’espanyol, i la diversitat ve de parlar-lo amb accent andalús, com ella, amb accent basc, con Karra Lejalde o amb accent català con l’enyorada Mary Sempere, a això es refereix. No es que hagi patit un lapsus per falta de coneixements, no siguem babaus o compassius. Susana Díaz, creient, ex-catequista, devota de l’Esperanza de Triana i de la Virgen del Rocío, sap el pa que s’hi dona i s’aferra a l’espanyolitat de les essències immarcescibles, l’espanyolitat més rància i casposa, més tòpica, apostòlica i tradicional, perquè en una Espanya controlada pel PP i el PSOE més jacobí, això és el que fa caure la baba.
Una altra cosa és somniar truites.
Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,