Monthly Archives: Juny 2017

Un altre dia gris a Madrís

“...Un home gris, malcarat, bastant trist
va arribar no diré d’on,
tant se val, tot és món…
…Va donar-me un paper gris, bastant trist,
però com que no sé llegir,
«tant se val», li vaig dir…
…Aquell era un dia gris, bastant trist
i jo em trobava a Madrís,
tant se val, no és París…”

Aquestes són estrofes d’una cançó de Francesc Pi de la Serra publicada en un àlbum de l’any 1971 que descriu amb molta conya les vicissituds patides després d’una actuació a Madrid. Un policia –en dèiem un gris– li lliura una citació. Ho explico per mostrar que en ple franquisme i amb moltes dificultats que els organitzadors havien de salvar i sempre amb l’ai al cor fins l’últim moment, no fos cas que arribés la prohibició poc abans de començar, i vigilats per la secreta per tal que no se’ls acudís cantar una de les cançons no autoritzades –sovint amb criteris poc entenedors perquè els designis dels censors eren inescrutables–  o parlar més del compte entre cançó i cançó; en ple franquisme, dic, i en els primers anys de la transició es cantava amb assiduïtat en català a Madrid.

M’agradaria explicar-li cara a cara a José Antonio González de la Rosa, president del Partit Popular i Regidor a l’Ajuntament de Moratalaz, un paio jove, d’uns trenta i pocs anys, es veu que fins i tot amb estudis, que ha posat el crit al cel perquè sembla ser que la colla de l’alcaldessa Carmena ha programat a Moratalaz, amb motiu de les festes, un concert gratuït del grup valencià Zoo.

En González, cognom de gran actualitat al PP madrileny, ha fet unes declaracions al digital del gran, què dic gran, de l’incommensurable Eduardo Inda denunciant l’abús i el malbaratament de diner públic amb un concert d’uns esquerranosos (i chavistes molt probablement) que fan servir el nom de País Valencià per parlar de la Comunitat Valenciana. “Em pregunto quants veïns de Moratalaz consideren que la Comunitat Valenciana és un estat i quants entenen el que aquesta nit cantaran aquests senyors? –ha declarat sense manies l’interfecte– …Totes les lletres són en català. Això és una clara provocació“.

Al mateix temps que m’assabento de la magnitud de l’estupidesa del noi de Moratalaz veig desfilar per la tele una colla d’ex-ministres d’Aznar com són Francisco Álvarez Cascos, Javier Arenas, Ángel Acebes, Rodrigo Rato y Jaime Mayor Oreja declarant en el judici del cas Gürtel. Una colla d’ignorants manifestos, però no ignorants com a sinònim d’analfabets sinó ignorants perquè s’han afartat de repetir la trilogia emblemàtica “no lo sé / no me acuerdo / lo desconozco”, tan recorrent en aquest tipus de judicis.

La ignorància de González de la Rosa és de l’altra mena. Ignora el que explicava jo al principi, que durant el franquisme i la transició Raimon, Maria del Mar Bonet, Quicu Pi de la Serra, Lluís Llach, La Trinca i molts d’altres actuaven amb èxit a Madrid (jo hi era). I nosaltres, quan fèiem “Popgrama” i/o “Musical Express”, per la que ara és La 2 de TVE, convidàvem a actuar amb regularitat aquests i altres noms que cantaven en català. Perquè en l’àmbit del pop més comercial ningú a la meseta s’esquinçava la indumentària quan un cantant com Andrés do Barro, entre Juan Pardo y José Luís Perales, per entendre’ns, cantava en gallec. O Serrat arrasava a tot l’estat amb “Cançó de matinada”. Recordo un capítol de la primera o segona temporada de “Cuéntame” que volia retratar els temps del franquisme i la resistència clandestina, on es recreava un recital d’en Llach en un local parroquial del barri de ficció de San Genaro de Madrid.

Quan de mal ha fet el PP en la interrelació de les cultures de l’Estat. Quanta merda han escampat. Quanta mesquinesa… Recordo un altre dia gris a Madrís. Setembre de 1997. Homenatge multitudinari al recentment assassinat Miguel Ángel Blanco. No sé qui va enredar Raimon a participar-hi (bé, sí que ho sé però no ve al cas). Entre mig de Raphael, Los del Río i Perales, entre molts altres, surt Raimon i explica que cantarà en català –primera sonora esbroncada– la cançó “País Basc” que, informa, va ser prohibida moltes vegades durant el franquisme –esbroncada amb xiulets encara més gran que no va parar en tota la cançó i que es va refermar de forma estrepitosa en marxar Raimon de l’escenari.

Tan galdós va ser el comportament de bona part del públic que José Sacristán –que també va ser escridassat quan recitava Bertolt Brecht dient-li “comunista! comunista!”– s’adreçà a l’audiència: ”Això és un acte per la pau i la llibertat. I no sé –aleshores va aixecar molt el to– des de quin estrany sentit de la llibertat es xiula algú que canta en el seu idioma”.

D’això…, com anava allò que va dir Pedro Sánchez sobre si Espanya era anticatalana? Ah, que no ho era. Entesos.

Àngel Casas

Etiquetat , , , , ,

Espanya estima Catalunya (2)

RESUM DEL POST ANTERIOR: Impactat per la declaració d’amor a Catalunya per part de Pedro Sánchez i Guillermo Fernández Vara, i especialment per la frase “Espanya no és anticatalana”, l’autor, aquella nit, va somniar que era veritat i que, en la inauguració del Corredor Mediterrani, Mariano Rajoy es sumava a les mostres d’afecte a Catalunya demanant perdó pel comportament del PP quan l’Estatut i anunciant que la Fiscalia investigaria la trama de l’Operació Catalunya en el Ministeri de l’Interior. En acabar l’acte, Rajoy i Puigdemont van quedar per parlar del referèndum passat festes. Però el somni va continuar.

SEGONA PART

Somnio que en el viatge de tornada a Madrid del tren inaugural del Corredor del Mediterrani, que ara ja no condueix Mariano Rajoy perquè ha preferit tornar a peu, en xandall, amb aquell tarannà tan característic seu que no queda clar si corre o camina, si va o ve, m’adono que el diari El País publica un editorial, simultàniament amb El Mundo, ABC i La Razón, on demanen amb fermesa retornar al punt zero de l’Estatut de Catalunya, tornar a començar. Aconsellen als diputats de Las Cortes respectar l’Estatut tal com va sortir del parlament català, sense ni la passada de ribot que en el seu dia se’n va vantar Alfonso Guerra ni l’harmonització que pactaren a la Moncloa Artur Mas i Rodríguez Zapatero ni l’esquilada del TC. L’editorial conjunt exigeix per a Catalunya l’Estatut tal com va sortir de Miravet, intacte. De passada, l’editorial abomina de l’actitud caparruda d’Alfonso Guerra en demanar-li al Govern del Partit Popular l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Li ho retreuen amb paraules dures, recordant-li allò del ribot i tractant-lo d’antidemocràtic i catalanofòbic. L’article en qüestió és inequívoc i contundent en la seva comprensió del catalanisme. No sé ben bé com s’ho fan venir però l’editorial mancomunat, en un dels seus paràgrafs, recomana que “hay que volver al cava catalán porque es de justicia rendir homenaje a una de las siete maravillas de la enologia mundial, según los expertos”. No me’n ser avenir. Em pessigo per a comprovar que no estic somniant, però com que es tracta d’un pessic dins del somni ni el noto i no em desperto. Aixeco la vista del diari, miro por la finestra i veig Rajoy caminant de presseta seguit de Jorge de Moragas que fa esforços per a mantenir aquest ritme rar d’anar a peu del Presidente.

Un cop arribat a Madrid, passejo una estona en sortir de l’estació d’Atocha, fa una calor seca que esparvera, i somnio que agafo un taxi que em portarà fins al restaurant Narciso, que ho està petant, on he quedat per dinar amb Carlos Herrera i recordar els vells temps, quan els dos treballàvem a la SER i dinàvem plegats de tant en tant per riure una mica i parlar en català. Jo trobava molt divertit l’Herrera explicant anècdotes dels seus anys dels inicis radiofònics a Catalunya i de la nòvia de Mataró que tenia un pare convergent que comprava els diumenges el tortellet, abans de dinar. De tot això fa molts anys, molt abans d’aquell atemptat frustrat d’ETA amb un paquet-bomba.

Com que m’ha sentit parlar per telèfon, el taxista, en el moment de pagar, em diu:

–Perdone caballero, però me he percatado que es usted catalán.

–Pues, sí ­–li responc amb timidesa–. Por cierto, ¿cuánto le debo?

–Quite, quite usted. No me debe nada. Los catalanes lo tienen todo  pagado.

Aquesta no me l’esperava. Es tracta d’un somni ho sé, però ni en somnis m’ho puc imaginar. És que és molt fort… Després de dinar amb l’Herrera, que m’explica que a la COPE s’està produint un canvi copernicà pel que fa a Catalunya i als catalans, que ell sempre havia tingut molta sensibilitat amb Catalunya perquè formava part del seus orígens i que, com canta Raimon, qui perd una part dels seus orígens perd el carnet d’identitat, però que els bisbes ja se sap i que ara estaven tot el dia que si la Moreneta, que si la Sagrada Família, que si Sant Jordi és un sant estupend, demanem el compte que pensem pagar a mitges, a la catalana.

–¡Por Dios! No hay ni cuenta ni cuento. Les he oido hablar en catalán, una lengua que me encanta, por cierto, y los catalanes en mi casa lo tienen todo pagado, faltaria más.

–No sé… –faig jo poc convençut–. Jo sí soy catalán, però don Carlos solamente es medio catalán.

Aunque fuera cuarterón. Están invitados. ¿Hace una copita de Aromas de Montserrat?

Al vespre, al Santiago Bernabeu,  on hi he anat, somniant, somniant, per a veure la tornada de la Supercopa, quan en anunciar per megafonia les alineacions nomenen Piqué, l’estadi s’enfonsa de l’apoteòsic aplaudiment, i malgrat que han perdut per un penalti inexistent que s’ha inventat l’àrbitre a favor del Barça, l’afició madridista no ha parat de cantar, tota la nit, amb la tonada de “Guantanamera”:

Es una santa

            Shakira es una santa

            Es una saaaaanta

            Shakira es una santa”.

(CONTINUARÀ…)

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Espanya estima Catalunya

Vivament impactat i, fins i tot, corprès per la declaració vibrant de Pedro Sánchez durant el recent congrés del PSOE en proclamar que “Espanya estima Catalunya” i que, per tant, “Espanya no és anticatalana”, i també, imagino, emocionat i sacsejat per les paraules del president extremeny Guillermo Fernández Vara que ha dit que cal “tornar-li a Catalunya l’Estatut que va ser anul·lat pel Tribunal Constitucional“, però no tornar-li amb la idea que el facin servir de paper higiènic, no, tornar-li per a fer-lo vigent tal qual va ser aprovat en referèndum –hòstia, referèndum!– pels catalans el 2006 (després que, segons Alfonso Guerra, se li passés el ribot a fons)  perquè, continua Vara, “hem de reconèixer que tots estem ara governats en totes les Comunitats Autònomes pels estatuts que hem volgut, excepte Catalunya, que està regida per un Estatut que no ha volgut“, impactat, com dic per tanta i tant afalagadora afecció, aquesta nit passada he somniat que Espanya estimava Catalunya.

Per a ser precís voldria explicar, d’entrada, que era un somni en colors pastel i una banda sonora composta i dirigida per Jordi Savall. Intento recordar amb una mica d’ordre el que he somniat però les sensacions s’amunteguen i barregen i em fa por que se’m precipitin els esdeveniments i no sigui capaç de transmetre-les-hi amb la fidelitat necessària. Ha estat molt fort i molt intens. Emocionant, també diria.

He somniat que, en qualitat de periodista en actiu, assistia a la inauguració del Corredor del Mediterrani, però no d’aquí a vint anys, no, sinó entorn de l’1 d’octubre, passat l’estiu. El propi Rajoy presidia l’acte, al costat de Puigdemont i Junqueras, inseparables, la menuda Soraya, el gran García Albiol, el virrei Millo, Pedro Sánchez, Iceta, oh! Susana!, l’Ada Colau, el Pablo Iglesias, la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad, l’Ali-baba i en Gulliver: “Oh, benvinguts, passeu passeu, –cantaven plegats, amb les mans entrellaçades i balancejant-se al ritme de la cantarella–  de les tristors en farem fum, a casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú”.

Abans de passar al xeflis, Mariano Rajoy ha fet un discurs sense papers i de gran càrrega política. “Me gustan los catalanes porque hacen cosas –ha repetit–, pero cosas estupendas y por ello les estaremos eternamente agradecidos ”, i també ha donat aquest missatge identitari de confraternització: “Los españoles son muy catalanes y mucho españoles y verbigracia”. Més endavant ha volgut demanar perdó en referir-se a aquella campanya del PP de recollida de milions de signatures segons els organitzadors, cent mil segons la Guardia Urbana, contra l’Estatut: “Fue un gran error y es de nacidos bien españoles reconocerlo. Yo estampé en Cadiz la primera firma contra Cataluña y hoy les pido a los catalanes, humildemente, perdón. Lo siento, no volverá a suceder”. S’ha fet un silenci –no un minut, tres segons– i tots els assistents han aplaudit com un sol home o dona. Però encara faltava per arribar la notícia del dia (i, potser, de l’any). En to solemne ha anunciat que “mi Gobierno ha instado al Fiscal General a actuar contra los participantes en la denominada Operación Cataluña, del ex-ministro Fernández Díaz al Pequeño Nicolás, pasando por Eduardo Inda, Daniel de Alfonso y los policías implicados en la trama. Peti qui peti, como dicen ustedes en su bella lengua tavernácula”. S’ha sentit una remor intensa i del fons del saló ha sorgit un crit espontani: “Sé fuerte, Mariano”, que uns han atribuït a Gabriel Rufián…, i d’altres no.

A punt de marxar a conduir el primer tren del corredor, el del viatge inaugural d’Algeciras a Estambul, que romania aturat a la via 3, el president espanyol ha confraternitzat una bona estona amb la premsa catalana sota la mirada hostil de Paco Marhuenda. Com que es tractava d’un somni, m’he pogut passejar entre els convidats parant l’orella sense que ho notessin. Així he enxampat una conversa entre Alícia Sánchez Camacho i Vicky Álvarez que parlaven de muntar un restaurant (m’ha semblat sentir, però no n’estic segur). Inés Arrimadas i Jordi Cañas comentaven entre ells en català el discurs de Rajoy, valorant l’èxit de la pressió de Ciutadans –deien Ciutadans– per aconseguir que la Fiscalia entomés el cas de l’operació Catalunya. He presenciat com TV3, que donava l’acte en directe, entrevistava Garcia Albiol que confessava a la càmera que “el que més m’agrada del president Puigdemont és el seu cabell i, molt especialment, el seu pentinat. Li acabo de demanar la perruqueria on va. És a Girona però no passa res, amb l’AVE és un moment”.

Abans de marxar cap el tren, els dos presidents s’han saludat amb cordialitat.

–A propósito, Carlas, ¿qué pensais hacer con lo del referèndum?

–No te amoines, Mariano, lo dejamos para pasado fiestas. Te vienes un fin de semana al Empordán, te traes a la Soraya y nos lo miramos con tranquilidat, ¿oi que me entiendes?.

(CONTINUARÀ…)

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , , ,

La ganga

Mentrestant no s’encara amb profunditat, amb el consens general i d’una punyetera vegada la necessària reforma modernitzadora de l’ensenyament en aquest país i tenint les Comunitats Autònomes una certa capacitat de legislar en alguns aspectes de la matèria, observo alguns moviments, algunes decisions al respecte que, enterrades en el gruix de la informació quotidiana, potser passin desapercebudes, però que a la meva modesta manera de veure, sobretot des que he optat per la vida contemplativa, m’han cridat l’atenció. Passin i mirin.

A Cantàbria, per exemple, el govern del pintoresc president Revilla s’ha tret de la faixa un nou calendari escolar que sens dubte farà canviar els hàbits de les famílies. Divideix els períodes escolars en bimestres i no en trimestres separant-los per una setmana de festa i es carrega el paper de la Setmana Santa com a àrbitre cronològic. Caigui quan caigui –que ja se sap que la seva ubicació en el calendari és fruit de la volubilitat de la Lluna– aquesta no serà de vacances, sinó allò que se’n diu un simple pont. Això, que sembla una nimietat formal i un al·legat a favor de la laïcitat (encara que no crec que els càntabres ho hagin instituït amb aquesta intenció de fons), aplicat universalment sacsejaria els costums turístic-vacacionals  d’occident. Però en el cas que ens ocupa, el que ha sacsejat ha estat la conciliació familiar i ha fet surar el desacord de les associacions de pares i mares davant del pacte cuinat entre els sindicats de professors. “…És un calendari fet a mida dels professors –llegeixo entre una allau de queixes– que com és tradicional s’erigeixen en els portaveus i benefactors de la comunitat educativa…. Les seves vacances coincideixen amb les dels seus fills i els altres que es fotin...”

Vuit-cents vint quilòmetres al sud, el govern de Susana Díaz proposa la quasi gratuïtat de la universitat pública amb el noble fi, diu la presidenta, de “premiar l’esforç“. O sigui, sintetitzant la proposta, aquell estudiant tant de grau universitari com de màster que tregui un cinc –aprovat– o més, és clar, de la seva assignatura entre els exàmens de juny i/o setembre, la matrícula de l’any següent la hi subvencionarà la Junta en un 99 per cent. Pagarà l’1% restant perquè el govern autonòmic no té potestat per pagar el cent per cent. Tenint en compte que a Andalusia el preu de la matrícula universitària és el més barat de totes les comunitats autònomes –una tercera part, llegeixo, del que costa la matrícula a les universitats públiques catalanes– i que, aproximadament, un curs a la facultat de dret costa uns set-cents cinquanta euros, l’alumne andalús que s’esforci bé esforçat, vaja, posem que aprovi amb un cinc rasant, a partir de segon curs, haurà d’abonar només set euros i mig. I dic a partir de segon perquè el primer any de carrera caldrà pagar-lo a preu de tarifa (excepte els becats, és clar).

Cal felicitar efusivament la població universitària andalusa, noblesa obliga, per la consecució d’una ganga com aquesta. Perquè és això el que és. Premiar l’esforç, com anuncia Susana Díaz, a la meva manera de veure-ho, no és repartir gratuïtat de forma universal a tot el que aprovi, perquè el que s’aconsegueix és promocionar l’hàbit del mínim esforç i desafavorir l’aparició de professionals talentosos. Premiar l’esforç és aspirar a objectius més ambiciosos i recompensar-ho no només amb l’abonament total de la matrícula sinó amb ajuts no miserables per a la manutenció. Això ja està inventat i se’n diu beques. Simplement cal aplicar-les amb equitat i sense gasiveria. No obstant això, no puc negar que sento una sana enveja d’Andalusia i de la seva Junta que té la capacitat econòmica de prendre tan generosa decisió mentre els nostres estudiants han de lluitar als carrers el preu –el més alt de l’Estat– de les seves matrícules. I és que quan una Comunitat, o Nacionalitat històrica o semi-històrica, o el que correspongui al nomenclàtor del moment, se sap administrar, la seva ciutadania ho nota. Va de ganga en ganga i tot són flors i violes.

Àngel Casas

Etiquetat , , ,

El neguit

Entre l’aposta subliminal i patriòtica de la Terribas quan ens fa saltar del llit amb un gairebé èpic “Desperta Catalunya!” I el pessimista i descoratjador “fatal, com sempre” que deixa anar cada matí en Basté a la pregunta retòrica de “com estàs? “, una gran part de la ciutadania de Catalunya comença el dia perllongant agònicament l’estranya cerimònia de la confusió en què estem immersos des de fa massa anys.

Segur que la majoria tenim clar qui són els bons i qui són els dolents, però fins i tot els bons ho fan tant confús, ho gestionen tan malament (de vegades perquè no els queda més remei, de vegades perquè els cadàvers a l’armari els resulten una càrrega massa feixuga d’administrar, de vegades perquè son simplement ineptes, de vegades perquè si no mantinguessin el mòmio, de què cony viurien?) que s’està portant el país a un cul de sac no d’imprevisible sortida sinó de sortida inexistent, com altres vegades he intentat explicar.

Jo no sé si estem encara a temps, com argumentava fa uns dies l’editorial de La Vanguardia, enmig de crits de “botiflers!” I “¡traïdors!”, O estem irreversiblement en el punt del “alea, jacta est” i demà serà el primer dia de l’apocalipsi. Sé, només, que enmig d’aquest desgavell ara sí que cal que algú expliqui, que algú ens expliqui. Que el temps s’acaba (de fet, els divuit mesos que profetitzava Nostradamus han prescrit ) i comencen a aparèixer a prop de casa, al costat del balcó on hi ha penjada una estelada lluent, nova, com acabada de sortir del basar xinès de dos portals més enllà, alguns cartells amb el “fumetti” (el dels tebeos) mostrant un “SÍ ” ben destacat.

Se sap que aquest divendres, solemnement, el President anunciarà que el famós referèndum tindrà lloc l’1 o el 8 d’octubre –no ve d’aquí però, no havíem quedat amb les Gabrieles que el mes de setembre com a màxim?– i que haurem de respondre, aproximadament, a la pregunta de si volem una república catalana independent, però em sembla de mal gust i poc seriós, de cara als lituans –per exemple– i els escocesos –posem per cas– que ens miren  embadalits, posar el carro pel davant dels bous. Mantinguem les formes ja que hem d’actuar d’amagatotis i aprovar a corre-cuita la llei de transitorietat que ens farà lliures i sobirans si no s’arriba al referèndum acordat (que no s’hi arribarà, tant de bo m’equivoqui!).

A veure Molt Honorable President, senyor Puigdemont, entranyable Puigdi, ara és l’hora de sortir al balcó i no per fer una arenga enfervorida a favor del referèndum sí o sí de cara a la parròquia, sinó per explicar-nos la veritat d’on som i on i com anem allà a on haguem d’anar (si és que hem d’anar a algun lloc més tangible que la poètica Ítaca). Ara és l’hora d’explicar-nos què pensa fer demà –vostè i la colla pessigolla que vam votar en les últimes eleccions perquè administressin el país i ens portessin a bon port– quan, després de l’anunci de la data i la pregunta, entri el Setè de Cavalleria, sinó a sang i foc (espero) sí a cop d’ordres judicials, detencions, sancions, suspensions i joc brut que, desenganyis, no s’estaran per hòsties, que ja s’ha vist com les gasten els de l’anomenada policia patriòtica.

És hora que ens expliqui, estimat Honorable, com hem d’afrontar l’escomesa i quin és el pla B que espero que tingui amagat a la màniga (com aconsellava jo en un d’aquests modestos escrits de fa unes setmanes).

Ai, President & Co, això és un no viure. L’embolic cada cop és més gros i els dolents van que se les pelen.

Jo havia llegit als diaris que si tocaven algun Pujol, ni que fos el dels bitllets de cinc-cents a carretades cap a Andorra, si posaven un de sol a la presó, el patriarca i ex-President obriria la caixa forta dels dossiers ultra secrets i ultra comprometedors i aquí caurien tots com les fitxes de dòmino, començant pel de més amunt, ja ens entenem. Però l’hereu dels Pujol està engarjolat a Soto del Real i aquí no ha passat res. Ni dossiers, ni escàndols (excepció feta dels habituals i gens sorprenents del PP).

President, obri la boca i expliqui’s amb pèls i senyals! Els de La Llar del Pensionista de Sant Just Desvern volem saber si ens correspon defensar la Penya del Moro (un turó de Collserola que ens agafa a prop) o cal esperar a casa escoltant la ràdio, entre el desperta Catalunya i el fatal com sempre, perquè vostè ja ho té tot previst i sap com acabar d’una vegada per totes amb aquest neguit que no ens deixa viure lliures i en pau.

Però, per favor, afanyis! Que em fa l’efecte, i tant de bo també m’erri!, que “el més calent és a l’aigüera”…

Àngel Casas

Etiquetat , , , , , , ,

Sense perdó

Sovint, a la xarxa, ja passen aquestes coses. L’obsessió per explicar el que sigui abans que ningú farceix internet de gairebé noticies gairebé verídiques, quan no de falsedats que no tenen la mínima contrastació, executa a celebritats completament vives i substitueix la presumpció d’innocència per la més espectacular i cridanera presumpció de culpabilitat. Això quan no menteix directament, emparant-se o no en l’anonimat, o calúmnia o difama. La qual cosa no treu que la xarxa funcioni. Que desemmascari, que denunciï, que descorri cortines que la correcció política o els interessos dels grans lobbies mantenien corregudes.

Sovint a la xarxa passa també tot el contrari. Que certa informació es torna recurrent i treu el cap de tant en tant. És informació vella, encara que impactant. Per això, quan reapareix sorprèn als que la desconeixien i la viralitzen altre cop.

M’ha passat a mi aquests dies quan per Facebook m’ha entrat la notícia que Jean Louis Trintignant, veterà i un dels grans actors de l’escena francesa, es negava a actuar al festival d’Avinyó d’aquest estiu per no coincidir, en un escenari pròxim, amb el cantant Bertrand Cantat que el 2003 va assassinar la seva filla Marie Trintignant, que va morir a Neuilly dos dies després que el seu amant li clavés una mortal pallissa amb nombrosos cops al cap que van precipitar l’hemorràgia fatal. Coneixia la història d’aquest assassinat, però no la notícia del comportament digne de Trintignant en negar-se a actuar en el mateix marc que l’assassí de la seva filla. Notícia que, tot i que he llegit avui, es refereix a l’estiu de 2011. Disculpin, li pot passar a qualsevol.

(Vaig conèixer i entrevistar Trintignant a TV3, als anys vuitanta, després d’haver-lo seguit en pel·lícules emblemàtiques dels grans moments del cinema franco-italià com “… Et Dieu crea la femme” amb Brigitte Bardot, “Il sorpasso” amb Vittorio Gassman , “Un homme et uneix femme”, “Ma nuit chez Maud”, “Z”, “Il conformista”, etcètera. Era un home amable, ponderat, sobri, amb una llacuna cultural que em va sorprendre: ignorava, em va dir, que a Barcelona es parlés una altra llengua que no fos espanyol quan li vam explicar que el programa es feia en català.)

Em vaig commoure en llegir les seves paraules amb què va justificar la seva absència del festival teatral on anava a interpretar el muntatge “Tres poetes llibertaris del segle XX”. “El que aquest home ha fet és matar una dona. I ha complert amb menys de quatre anys de presó … potser resulti impúdic parlar sobre els meus sentiments però vaig a dir una cosa terrible; es va comportar com una merda i és el tipus que més detesto al món “.

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

En el judici es va demostrar que el músic, que després del seu pas per la presó va reprendre la seva carrera, colpejava regularment Marie, i altres amants de l’homicida van explicar haver patit cops i vexacions.

M’ha vingut a la memòria, arran d’aquest fet, la carta que va publicar Silvia Gómez Ríos a propòsit de l’entrevista que Évole li va fer a l’etarra Iñaki Recarte, que el 1992 va assassinar els seus pares, i l’he buscat a internet perquè també em va remoure les entranyes i em va deixar aquest amarg sabor del pitjor de la condició humana, quan el fanatisme irracional ens porta a executar l’irreversible. I quan creient-nos això que el temps tot ho oblida, tot ho esborra, ho refredem gairebé tot amb aquest rictus professional i donem corda a assassins que es vesteixen amb expressió una mica compungida.

“… S’atreveix a dir que es penedeix, que ens demana perdó. A qui? Com? ¿Així, per televisió? No, perdonin, però no … A mi, aquest tipus mai ha intentat demanar-me perdó. I jo em pregunto: si algun dia ho intentés, com seria? “Hola, Silvia. Mira, volia demanar-te perdó per haver matat als teus pares en el millor de les seves vides i per haver-vos deixat al teu germà i a tu indefensos davant la vida. I no només durant els 20 anys que jo vaig passar a la presó, no, sinó per a tota la vostra existència “. És clar, vist així, la veritat que és una mica complicat això de demanar perdó. És més fàcil escriure un llibre i que et portin per les televisions com si d’un heroi es tractés … Doncs mira, et vaig a explicar una cosa. Poc després de que matessis els meus pares, un periodista em va preguntar si demanaria la pena de mort per a vosaltres. Suposo que, essent gairebé una nena i amb el patiment tan insuportable que estàvem vivint, esperava que li contestés que si. I no va ser així. Li vaig dir que només desitjava que et podrissis a la presó recordant els meus pares durant cada un dels dies que visquessis… Seràs un ex etarra, però sempre seràs un assassí. I tot i així, jo no et desitjo cap mal. Espero que visquis tot el que puguis en companyia dels teus éssers estimats. Tu, Iñaki, que pots gaudir d’aquesta segona oportunitat que, com bé dius, t’ha donat la vida. Però, si us plau, només et demano que ens evitis l’haver de veure’t i sentir-te més, doncs fa molt de mal. Si a mi em  vas condemnar a fer-ho en el silenci de casa meva, fes-ho tu en el silenci de la teva…”

Sense embuts. Sense subtileses mitjanceres. Sense perdó.

Àngel Casas


 

Etiquetat , , , ,