Monthly Archives: Novembre 2017

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Lamela, els jutges i la intel·ligència artificial

En mig d’aquest bassal d’odi i de venjança, no deixo de pensar en la jutgessa Carmen Lamela. Sé que no sóc original, que no sóc diferent a la majoria d’espanyols, catalans, espanyolcatalanseuropeus i a moltíssims ciutadans de l’estrangeria que la tenen en ment. Present en les seves oracions, els uns, i en les seves malediccions, els altres. I és que l’ofici de jutjar genera molta controvèrsia. La gent diu que sí, que acata les decisions judicials, perquè això és el políticament correcte i perquè sap que a aquell que va dir un dia “la justícia es un cachondeo” li va costar un disgust, però per dins s’estan cagant en els seus morts i, a vegades, en els seus vius. És que aquesta feina ja ho té això, precisament per això és voluntària i vocacional. Hom ho escull, ningú no l’obliga. No és com la prostitució, per exemple, que la majoria de vegades t’hi porta les circumstàncies de la vida, la necessitat, no pas la vocació. Encara que en aquest món hi ha gent per a tot: per exercir la judicatura, la prostitució, la tauromàquia o ves a saber què.

Com deia, penso molt en la jutgessa Lamela. Intento imaginar-me com dorm, si és que pot dormir. No ha de ser fàcil, per molt professional que siguis i molt immunitzada que estiguis, tancar els ulls i deixar la ment en blanc. Segur que té malsons. I pensaments contradictoris. Segur. Si tu poses cap per avall un país, per molt acostumada que estiguis, sabent d’on i com venent les peticions extremes que t’ha fet un fiscal que ha anomenat el govern i que tu has executat fil per randa i que representen presó incondicional que abans de sentència ferma pot significar, tranquil·lament, de dos a quatre anys de privació de llibertat, d’estar sense la família, de no veure créixer els fills, de ser lluny, molt lluny de casa i que un cop dictada –la sentència– es pot convertir en quinze, o vint o trenta anys, amb un sol gest teu de girar el polze cap a terra, no pot ser que no et persegueixin els dubtes o, potser, els fantasmes. I ja no dic si, a més, ets cristiana i tens temença de Déu i recordes que Jesús va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Realment és un ofici complicat. No hi ha estigmes en el Nou Testament contra els periodistes, i sí, en canvi, contra els jutjadors. I, compte!, perquè es diu que la còlera del Senyor és demolidora. No, realment no voldria ser a la pell de la controvertida jutgessa.

Com que té família (marit i fills) igual que les conselleres, consellers i jordis que ha empresonat, per uns moments es pot imaginar esser en el seu lloc, Déu nos en guard. És necessari, sovint, posar-se al lloc de l’altre per entendre les coses. I m’imagino l’esgarrifança de la jutgessa Lamela en veure el vídeo de Reuter en que tres policies se’n fotien dels detinguts i molt especialment d’Oriol Junqueras i afigurar-se que és a ella a qui tracten de “osito” i sobre la que fan escarni pronosticant que “al osito ya verás como lo pondrán, està llegando un osito a la prisión, hasta que lo pongan a cuatro patas” o, també, “además le arreglarán el ojo”, en mig de riallades i gestos de menyspreu. M’imagino l’esgarrifança de la jutgessa en rumiar que si un dia la detenen i la porten preventivament a la presó, la hi duran emmanillada i sacsejada dins d’una furgo a tota llet i el primer que li ordenaran en arribar-hi serà que es despulli de pèl a pèl.

Es que la majoria dels jutges són persones humanes i tenen família i sentiments i ideologia i fòbies i fílies i tenen opinió formada sobre la Razón o l’Ara o l’Eduardo Inda, posem per cas, i per molt que pretenguin ser imparcials està comprovat que cometen errors. La història n’és plena de sentencies injustes, de condemnes immerescudes, de disbarats judicials irreparables. També de jutges prevaricadors, de jutges corruptes o de jutges rendits al poder. Evidentment els jutges són humans, no pas màquines. Les màquines sí que són incorruptibles i impermeables a la pressió ambiental. Per això penso que la justícia hauria de recórrer a la intel·ligència artificial per a garantir-ne la imparcialitat. Digueu-me fantasiós, visionari o somiatruites però crec que la funció de jutge, que consisteix en aplicar estrictament la llei sense pressions ni influències externes, l’exerciria amb imparcialitat absoluta un mega ordinador justicier on s’hi haguessin introduït tots els codis, totes les lleis i tota la jurisprudència. El fiscal hi inseriria les peticions, les proves i les declaracions dels testimonis, per un altre accés faria el mateix la defensa, l’acusat ficaria una moneda de dos euros per una escletxa ad hoc, per a cobrir les despeses de consum elèctric i manteniment, premeria el botó i, voilà!, ja tindríem les conclusions i la sentència amb les seves còpies compulsades i tot. Estalvi enorme de temps, de sous i de mal rotllos com el que deu estar vivint la jutgessa perquè més de cent mil persones es veu que ja han signat una petició al Tribunal Supremo i al Consejo General del Poder Judicial per tal que l’inhabilitin.

El mega ordinador justicier, el de la intel·ligència artificial, com que és una màquina, ni ho notaria, i aquestes reaccions populars se la portarien fluixa, en canvi a un jutge o a una jutgessa com la senyora Lamela…, potser també.

Etiquetat , , , , ,

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Etiquetat , , , ,