Monthly Archives: Novembre 2017

La febre groga

L’estupidesa humana és il·limitada, i per tant, la de la caspa espanyola, alumna avantatjada a l’acadèmia universal de l’estupidesa, pot arribar a assolir cotes vergonyoses de ridícul.

Després de l’èxit coral obtingut pel “A por ellos, oé” i del paradigma de la trencadissa de la contrareforma política aconseguit amb l’aplicació de l’article 155, ara, de cara a les eleccions marianes del 21 de desembre, el boicot va més enllà dels productes catalans o dels que ho semblin, i arriba

, en l’apoteosi del paroxisme surrealista, al color groc, la utilització del qual en forma de llaç a la solapa o al pit, s’ha convertit en emblema de la reivindicació de la llibertat per els presos de consciència engarjolats per la jutgessa Lamela.

Per extensió, per psicopatia i per set de venjança, el color groc s’ha convertit en l’enemic públic –i immaterial– número u de la fe unionista. I la inquisició s’ha posat en marxa: A por ellos, oé, que van de groc!

Aquest festival del despropòsit va començar quan la Junta Electoral Central, a petició del PSC, va prohibir que els integrants de les meses electorals, exhibissin el llacet groc en la seva pitrera. Normal, escolti. Si els nois i noies del PSC consideren just, equitatiu i saludable que Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i els Consellers cessats per la rauxa purificadora del Partit Popular es podreixin preventivament a la presó, és lògic que impedeixin per tots els mitjans al seu abast que la gent s’expressi a favor de la llibertat dels mateixos, només faltaria. El contrari seria contradictori i, probablement, democràtic.

I llavors, com a feres atretes per l’olor de la sang –ui, perdó, senyora presidenta, retiro això de feres, ha estat un lapsus, un arrauxada, mil disculpes, senyora presidenta– els regidors del PP i Ciutadans de l’Ajuntament de Barcelona han exigit al Consistori que elimini la llum groga de la il·luminació nadalenca, la de les façanes dels edificis i la de les fonts lluminoses de Montjuïc i semblants. “Ja n’hi ha prou de posar Barcelona al servei de la independència” ha exigit Fernández Díaz, mentre Carina Mejías ha promès denunciar el groc a la JEC.

Però dedueixo que encara queda molt per fer en aquesta croada contra el groguisme que ens envaeix i, pel que sembla, ens corroeix. Tenim els semàfors, que cada vegada que passen de verd a vermell reivindiquen amb el seu fulgor o intermitència la llibertat dels presos de consciència. Hi ha els taxis barcelonins, benvolguts Díaz i Mejías, una provocació permanent del sedicionisme i, si m’apuren, fins i tot de l’anarquisme, per la seva combinació amb el negre ( “bandera negra al cor“, ¿se’n recorden?). I, després, ¿què dir de les banderes espanyoles que pengen de tants pals oficials i balcons particulars de la zona alta? ¿I de les senyeres, soles o estelades?,¿què hem de fer amb el groc de tantes i tantes banderes onejant al vent? Eliminem el nefast groc dels estendards i reconvertim-les en banderes rojes, què cony !. D’aquesta manera donarem per fi carta de naturalesa a un dels postulats característics de l’espanyolitat d’ahir, d’avui i de sempre: “Espanya antes roja que rota”. I per abreujar, no parlem de les llimones, ni de les pinyes, ni dels plàtans, ni dels ous ferrats , però, i de la crema catalana? ¡M’oblidava de la crema catalana, les postres nacionals! És que cada cullerada que ens empassem significarà una comunió de llibertat per als presos polítics. Redéu, això és un no viure! Perquè, com vostès saben, hom, o sigui, jo, és una fashion victim, ho reconec. Segueixo els consells dels màxims gurus de la moda (encara que no ho sembli) i, per exemple, Trendencias.com, una de les meves guies on line preferides, advertia que el color favorit de les instagrammers per a la temporada és el groc. “La febre per aquesta tonalitat s’ha expandit i a hores d’ara podríem parlar de pandèmia –reprodueixo textualment–. Però lluny de ser una cosa dolenta, aquest ens demostra que no atrau la mala sort, tan sols a l’estil i al savoir faire “.

Ho sento pel PSC, Ciutadans i PP, i per la feina que els portarà als de la Junta Electoral Central, però com la moda és la moda, i això no hi ha qui ho pari, ja veig les meses electorals envoltades de gent amb bufandes, o fulards, o corbates, o jerseis, o camises, o gavardines, o faldilles, o botes o caçadores o abrics d’un groc refulgent, enlluernador, que per ells mateixos cridaran amb més força i rotunditat “democràcia” i “llibertat presos polítics” que no pas els pocs centímetres de cinta groga al pit que s’ha perseguit obsessivament. Quan treball que se’ls acumula als piolines requisant roba groga!

I això no té res a veure ni amb la independència, ni amb la república ni amb el procés. Això serà, exclusivament, un bram de llibertat.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

El procés, la botifleria i la dissonància cognoscitiva

Parlàvem del de sempre. Entre vells amics, ja se sap. A la sobretaula, entre cafè i cafè, sol apoderar-se de la conversa el gran tema, l’únic tema, el tema recorrent…, i comença a girar la sínia amb algunes vagonetes noves, tot i que voltejant sobre el mateix i conegut eix. Que si l’evaporació de l’Agència del Medicament i a veure què fa ara l’Alcaldessa amb el supositori de Nouvel… Que si són dues mil cinc-centes o ja tres mil les empreses que segons Artur Mas no havien de marxar… Que si només es va votar la part expositiva de la presumpta DUI i que si Anna Simó, la secretària primera de la Mesa, va fer constar en acta que les resolucions que poguessin aprovar-se al ple no tindrien efectes jurídics, què cony fan els consellers a la presó i la resta exiliats a la ciutat de les cols, i més quan els ultres de l’assalt a la Blanquerna –i no és per comparar– el Tribunal Constitucional ha suspès la seva entrada a la presó, per complir sentència en ferm, a l’espera de resoldre els recursos? (És que un dels condemnats argumenta que el seu empresonament causaria perjudicis irreparables ja que té un fill de dos anys i mig)… Que si Amnistia Internacional es té ben merescut el premi Princesa d’Astúries de l’any que ve… Que cal veure com ha fracassat l’adoctrinament a les escoles catalanes si el resultat ha estat Albert Rivera… Que quina separació de poders entre el legislatiu i l’executiu quan el ministre Dastis dicta sentència: la presó a la qual s’enviarà l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, quan vingui a Espanya, reuneix totes les comoditats que, no ja només els presos, sinó que moltes persones voldrien gaudir (com, per exemple, Urdangarín, li ha faltat dir)… Que, si el “escriba usted en cristiano, si us plau”, s’està imposant en les Conselleries intervingudes perquè se sàpiga qui mana… Que si després de tant soroll cal tornar a esforçar-se per les nous autonòmiques és que hem lliurat la flauta d’Hamelín als incapaços o als fal·laços… En fi, el de sempre.

I així va passant la tarda fins que la conversa desemboca a La Botifleria, aquesta galeria de retrats on els hiperventilats entronitzen sense manies a qualsevol que s’hagi apartat del recte i únic camí. A l’aparador llueixen com sols les noves entronitzacions: Ramon Espadaler, Santi Vila i Jaume Barberà al costat de les clàssiques, Susanna Griso, els germans Sardà, Isabel Coixet, Serrat, Marcé, Iceta, el gran Duran i Lleida, Pau Gasol, Josep Borrell, Gemma Mengual, Dani Pedrosa, Isidre Feiné i una processó de catalans en un nombre incalculable (només uns pocs escollits es salven, i en definitiva tot depèn de com es llevi d’hiperventilada la xarxa, però, pel que es veu, Catalunya és un país de botiflers). També Paco Frutos s’ha postulat amb afany: “Sóc un botifler, sóc un botifler!”, però no va colar perquè Frutos mai va estar en el recte camí ni treballar a TV3. A més, hom no es pot arrogar l’apel·latiu de botifler perquè li surti dels pebrots. És com si es donés a si mateix la Creu de Sant Jordi, no val. El títol de botifler t’ho han d’atorgar: algú et proclama i la parròquia s’hi enganxa (majoritàriament a través de les xarxes socials). Puigdemont va estar a punt –Rufián ja li havia fet el marc a mida– però en l’últim moment va posar el fre.

Ara bé, de tant fer-lo servir a tort i a dret han desvirtuat el concepte i han rebaixat la cruesa i bel·licositat del terme. És que un gran nombre de catalans, apunta algú, pateixen, des de fa un temps, “dissonància cognoscitiva”.

-I això?

Això és una teoria que va exposar l’any 1957 el psicòleg nord-americà Leon Festinger que explica la incomoditat, la tensió o l’ansietat que experimenten les persones quan les seves creences o actituds entren en conflicte amb el que fan o poden fer. Aquest desplaer pot portar a un intent de canvi de la conducta o a defensar les seves creences o actituds de forma obsessiva ratllant el fanatisme (fins i tot arribant a l’autoengany) per reduir el malestar que produeixen. Expliquen els psicòlegs que la dissonància cognitiva és una experiència molt comú. Cada vegada que es diuen coses que realment no es creuen o que es descobreix que alguna cosa en la que creies o confiaves no és tal com esperaves, pots experimentar dissonància. I aquest salt entre el nostre pensament i la nostra veritable realitat circumdant tendeix a fer-nos sentir bastant incòmodes.

D’aquí l’actitud resignada i taciturna d’una banda, i l’irreductible “ni un pas enrere” per l’altre. I més enllà, encara, ressons de “tranquils, no passa res, s’està seguint el full de ruta previst per endavant”.

Coses de la dissonància cognoscitiva. Ha de ser això.

Etiquetat , , , , ,

Jo no sóc bilingüe, ho sento

Jo, com la majoria de ciutadans que viuen o treballen o són a l’atur a Catalunya sóc monolingüe. En el meu cas la meva llengua materna és el català tot i que, majoritàriament, a Catalunya, sembla ser que el monolingüisme es castellà. També hi ha ciutadans que viuen aquí i que tenen com a llengua materna l’anglès, l’italià, el francès, el gallec, l’amazic, l’urdú, etc. I, òbviament, com jo, n’hi ha que tenen com a llengua materna la llengua natural de Catalunya, el català, però no són majoria. Probablement ho havien estat, però el fluxos migratoris, per un cantó, la relació burocràtica amb el funcionariat espanyol per l’altre i el provincianisme de moltes famílies de l’alta burgesia que –com amb tanta gràcia retrata Santiago Rusiñol a “Gente Bien”– consideraven el català un idioma de baixa estofa, de pagesos, menestrals i classes treballadores, ha capgirat la proporcionalitat dels dos grans blocs idiomàtics del país. Després ens trobem amb la població bilingüe, que està integrada pels que a casa, des que van néixer, han conviscut amb naturalitat i sense escarafalls ni traumes amb el català i el castellà perquè el pare tenia com a idioma matern un dels dos i la mare l’altre (això és pot aplicar a la combinació de moltes altres parelles d’idiomes).

A Catalunya, en contra del que pregonen Ciudadanos i ara, a remolc, el Partit Popular, ni la majoria és bilingüe ni el bilingüisme és el paradigma del català ideal. Si com canta Raimon, qui perd els orígens per la identitat, i això també es aplicable als pobles, el poble català té una sola llengua original pròpia (original perquè és consubstancial als seus orígens com a nació) i és el català. Tot el que ha vingut després ha estat culturalment enriquidor, imprescindible per a configurar el país actual, Irrenunciable, del castellà a l’urdú, de l’italià a l’anglès, però la gent com jo i com la majoria, vinguin del monolingüisme català o del castellà, que parlen indistintament els dos idiomes –o a vegades tres o més– no són bilingües, són poliglotes, que no és el mateix. El bilingüisme és a l’arrel, a l’ADN de l’individu, el poliglotisme, ni que sigui inconscient, és una adquisició cultural.

I això, que explicat amb tant poca traça com ho faig jo, pot semblar una collonada, una especulació semàntica, és, políticament, molt important, perquè li vol donar carta de naturalesa essencial al que és només accidental. Per a Ciudadanos (i el que penja) el bilingüisme ha d’esdevenir consubstancial en aquest ciutadà poti-poti que preconitzen amb dibuixets de pàrvuls: espanyol-català-europeu. I aquí rau el gran perill de l’obsessiva proposta política del partit de Rivera i la seva nebodeta Arrimadas. És un míssil directe al català i al catalanisme que tan dolor i tants anys ha costat revifar. És més perillós que el tòpic de la unitat d’Espanya. És més subtil, més enverinat i més destructiu perquè sota la imatge d’internacionalisme inclusiu hi ha el corcó que tritura la singularitat nacional.

Recordo que des del retorn de la Generalitat amb l’arribada de Josep Tarradellas, al parlament de Catalunya només es debatia en català. Totes les intervencions es feien en l’idioma natural del país. Ho fessin els de la UCD o el d’Alianza Popular, després Partit Popular. I de la resta ja no en parlo perquè és obvi que no cal. Només, i com a raresa exòtico-folklòrica, en una legislatura van sortir escollits dos paios pertanyents al Partit Andalucista de Rojas Marcos que durant aquells quatre anys van fer totes les seves intervencions en aquell castellà singular que queda un cop l’ha digerit la gràcia andalusa. I tot i que els miraven estranyats –¿que hace un tío com tú en un lugar como éste, pisha?– tothom s’ho va prendre com una extravagància d’aquelles de “ja se’ls hi passarà”.

Però el 2006, Ciudadanos va aconseguir tres escons al Parlament i amb ells va entrar el castellà a la Cambra. Intermitentment, perquè el joc consistia en atorgar carta de naturalesa al bilingüisme com a modus d’actuació exemplar del català ideal i, en el fons, (i copio el raonament d’un lector de La Vanguardia de dimecres) aconseguir ”el vot metropolità, és a dir el vot de Santako, Cornella, l’Hospitalet on es troben la majoria que odien tot el que fa olor de català, porten 40 anys vivint i guanyant-se la vida aquí i no han parlat una paraula en la seva vida en català, això sí, ara amb això de la independència parles amb ells i et deixen anar jo sóc tan català com tu…”.

Aquest és el sentit de les eleccions ineludiblement plebiscitàries del 21 de desembre. Si guanyen els incompetents tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, com en un cíclic “dejà vu”. Si guanyen els dolents, s’haurà acabat el bròquil.

Etiquetat , , , , ,

Lamela, els jutges i la intel·ligència artificial

En mig d’aquest bassal d’odi i de venjança, no deixo de pensar en la jutgessa Carmen Lamela. Sé que no sóc original, que no sóc diferent a la majoria d’espanyols, catalans, espanyolcatalanseuropeus i a moltíssims ciutadans de l’estrangeria que la tenen en ment. Present en les seves oracions, els uns, i en les seves malediccions, els altres. I és que l’ofici de jutjar genera molta controvèrsia. La gent diu que sí, que acata les decisions judicials, perquè això és el políticament correcte i perquè sap que a aquell que va dir un dia “la justícia es un cachondeo” li va costar un disgust, però per dins s’estan cagant en els seus morts i, a vegades, en els seus vius. És que aquesta feina ja ho té això, precisament per això és voluntària i vocacional. Hom ho escull, ningú no l’obliga. No és com la prostitució, per exemple, que la majoria de vegades t’hi porta les circumstàncies de la vida, la necessitat, no pas la vocació. Encara que en aquest món hi ha gent per a tot: per exercir la judicatura, la prostitució, la tauromàquia o ves a saber què.

Com deia, penso molt en la jutgessa Lamela. Intento imaginar-me com dorm, si és que pot dormir. No ha de ser fàcil, per molt professional que siguis i molt immunitzada que estiguis, tancar els ulls i deixar la ment en blanc. Segur que té malsons. I pensaments contradictoris. Segur. Si tu poses cap per avall un país, per molt acostumada que estiguis, sabent d’on i com venent les peticions extremes que t’ha fet un fiscal que ha anomenat el govern i que tu has executat fil per randa i que representen presó incondicional que abans de sentència ferma pot significar, tranquil·lament, de dos a quatre anys de privació de llibertat, d’estar sense la família, de no veure créixer els fills, de ser lluny, molt lluny de casa i que un cop dictada –la sentència– es pot convertir en quinze, o vint o trenta anys, amb un sol gest teu de girar el polze cap a terra, no pot ser que no et persegueixin els dubtes o, potser, els fantasmes. I ja no dic si, a més, ets cristiana i tens temença de Déu i recordes que Jesús va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Realment és un ofici complicat. No hi ha estigmes en el Nou Testament contra els periodistes, i sí, en canvi, contra els jutjadors. I, compte!, perquè es diu que la còlera del Senyor és demolidora. No, realment no voldria ser a la pell de la controvertida jutgessa.

Com que té família (marit i fills) igual que les conselleres, consellers i jordis que ha empresonat, per uns moments es pot imaginar esser en el seu lloc, Déu nos en guard. És necessari, sovint, posar-se al lloc de l’altre per entendre les coses. I m’imagino l’esgarrifança de la jutgessa Lamela en veure el vídeo de Reuter en que tres policies se’n fotien dels detinguts i molt especialment d’Oriol Junqueras i afigurar-se que és a ella a qui tracten de “osito” i sobre la que fan escarni pronosticant que “al osito ya verás como lo pondrán, està llegando un osito a la prisión, hasta que lo pongan a cuatro patas” o, també, “además le arreglarán el ojo”, en mig de riallades i gestos de menyspreu. M’imagino l’esgarrifança de la jutgessa en rumiar que si un dia la detenen i la porten preventivament a la presó, la hi duran emmanillada i sacsejada dins d’una furgo a tota llet i el primer que li ordenaran en arribar-hi serà que es despulli de pèl a pèl.

Es que la majoria dels jutges són persones humanes i tenen família i sentiments i ideologia i fòbies i fílies i tenen opinió formada sobre la Razón o l’Ara o l’Eduardo Inda, posem per cas, i per molt que pretenguin ser imparcials està comprovat que cometen errors. La història n’és plena de sentencies injustes, de condemnes immerescudes, de disbarats judicials irreparables. També de jutges prevaricadors, de jutges corruptes o de jutges rendits al poder. Evidentment els jutges són humans, no pas màquines. Les màquines sí que són incorruptibles i impermeables a la pressió ambiental. Per això penso que la justícia hauria de recórrer a la intel·ligència artificial per a garantir-ne la imparcialitat. Digueu-me fantasiós, visionari o somiatruites però crec que la funció de jutge, que consisteix en aplicar estrictament la llei sense pressions ni influències externes, l’exerciria amb imparcialitat absoluta un mega ordinador justicier on s’hi haguessin introduït tots els codis, totes les lleis i tota la jurisprudència. El fiscal hi inseriria les peticions, les proves i les declaracions dels testimonis, per un altre accés faria el mateix la defensa, l’acusat ficaria una moneda de dos euros per una escletxa ad hoc, per a cobrir les despeses de consum elèctric i manteniment, premeria el botó i, voilà!, ja tindríem les conclusions i la sentència amb les seves còpies compulsades i tot. Estalvi enorme de temps, de sous i de mal rotllos com el que deu estar vivint la jutgessa perquè més de cent mil persones es veu que ja han signat una petició al Tribunal Supremo i al Consejo General del Poder Judicial per tal que l’inhabilitin.

El mega ordinador justicier, el de la intel·ligència artificial, com que és una màquina, ni ho notaria, i aquestes reaccions populars se la portarien fluixa, en canvi a un jutge o a una jutgessa com la senyora Lamela…, potser també.

Etiquetat , , , , ,

Smoke get in your eyes

NOTA PREVIA: Tot just acabat d’escriure aquest text arriba la notícia de l’empresonament del Govern. El que em demostra que a Espanya i en política la capacitat d’errar és infinita. Que no ens enganyin, això no va de jutges i fiscals, això va de revenja pel ridícul de l’1-O. Gràcies Rajoy, gràcies Rivera, gràcies Sánchez per salvar la pàtria.

 En mig de l’espessa boira que els uns han teixit per amagar les pròpies vergonyes i, tanmateix, embolicar la troca fins a límits inimaginables que se li suposen a un estat de dret, i els altres per ocultar el desgavell i la manca absoluta de realisme pragmàtic, a l’independentista convers dels últims anys gràcies a les putades del PP i al vergonyós suport dels seus escolanets, a les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium, a les promeses d’una Arcàdia envejable i envejada i a la insistència de dipositar en les mans de la majoria de Govern la confiança cega, se li ha quedat cara de tonto. La perplexitat recorre els xats que no fa gaire vibraven d’esperança confiada i les mirades són un poema. No tots els xats, no totes les mirades, és ben cert, però un sentiment de desmoralització recorre l’espinada del sobiranisme.

A la constatació que a la piscina no hi havia aigua i que el paracaigudes era d’attrezzo, s’hi han afegit les declaracions de personatges ben allunyats en la ideologia com Mas Cullell, que ha vingut a dir que ni la Generalitat ni el poble estan, ara per ara, en condicions de fer viable la independència, i Benet Salellas de la CUP que ha admès que el Govern no està preparat per a un escenari d’unilateralitat i que no té estructures d’Estat pròpies. Malgrat que des de feia temps hi havia en l’aire senyals d’imperícia manifesta per part dels nostres polítics, de desentesa explícita dels països de la nostra òrbita de relació i de pànic per part de bancs i empreses principals, la fe cega ha empès el moviment sense donar una oportunitat a la reflexió, al possibilisme, a l’estratègia d’un pla b per si de cas. I quan alguns agosarats preguntaven tímidament, “i això com es farà?”, sorgia l’home bo, el bon ciutadà i bon catòlic que demanava confiança. I els feligresos, perquè hi ha hagut moments en que flairava el misticisme més que l’èpica, els hi ha dipositat tota la confiança i s’han resignat a ser l’anyell del sacrifici pasqual.

El 9 d’octubre, el dia abans de la proclamació vista i no vista de la República, publicava jo això que textualment reprodueixo: “Ens cal deixar de mirar-nos el melic, passar de la tossudesa antisistèmica, guardar a la memòria com un bon record en mig de la tragèdia les habilitats per votar contra tot pronòstic el dia 1 i reaccionar, pensar i actuar de pressa, de pressa. Potser perquè encara em queda un bri d’esperança en el sentit comú i en allò que tal vegada vàrem somniar que era la democràcia, penso que la solució més adequada al moment i que millor podria rebaixar conjunturalment la tensió seria que el President de la Generalitat convoqués eleccions. Autonòmiques? Novament plebiscitàries? Constituents?. Democràtiques!, oblidem-nos del cognom. Eleccions democràtiques que seria la única manera possible en aquest moment de contar-nos, donat que un referèndum amb tots els ets i uts que demana la comunitat internacional i el famós vuitanta per cent de la ciutadania catalana, mentre es mantingui l’estaquirot dret no tindrà lloc. I al pas que anem i la supremacia dels dinosaures en la –teòrica– oposició poden passar molts anys hipnotitzats amb el pèndul de la plurinacionalitat i el federalisme. Si Puigdemont recorre a la DUI pura i dura, ens cau al damunt l’article 155, la suspensió de l’autonomia (o el que resta de l’autonomia), la dissolució del Parlament, la inhabilitació del Govern i el més que probable empresonament del President (“Puigdemón a la prisión”, recorden?). Deixin-me dir que amb això hem guanyat una mica de cordura. Abans els fatxes cridaven “Tarancón al paredón”. I aleshores es complirà el somni de l’Albert Rivera: que des de Madrid es convoquin eleccions autonòmiques a les que la Catalunya catalana només hi podrà fer-hi front amb l’estratègia de no presentar-hi candidatures. Que s’ho facin entre el PP i Ciutadans (i a veure com hi juga el PSC). Una estratègia arrodonida per una crida a l’abstenció, amb la qual cosa tindríem un govern ben espanyol a Catalunya presidit per Inés Arrimades i un parlament segrestat, legal a la manera borbònica, però moralment il·legítim. Segurament pot ser tot molt esperpèntic i ridícul però trist, dramàtic i descoratjador. Un drama pel país del que ens costarà o bé sang o bé molts anys sortir-ne i recuperar els drets perduts un cop més. Cal ser més hàbils, millors estrategues, deixar al congelador la hiperventilació i les manies i, sense escarafalls, avançar-los pel costat. No ens cal, en aquesta hora, un president màrtir i un vicepresident bon catòlic, sinó estrategues que pensin amb el cap fred, homes d’estat amb visió a llarg termini, gent preparada –no il·luminats, ara no ens calen ni il·luminats ni salvapàtries– que se les puguin haver amb l’Ibex, els de Guindos de torn i els megaprofessionals de Brussel·les.”

En veure  la diatriba –civilitzada polèmica, tot s’ha de dir– que va generar el meu text, el periodista JM Martí Font va deixar escrit el comentari següent: “Ja veus Àngel, em sembla que no et faran cas. Estem en mans de hiperventilats i fanàtics que volen anar al martiri i portar-nos a la foguera amb ells. No tenim bons estrategues que pensin amb el cap fred ni homes d’estat amb visió a llarg termini. Quatre anys després que, com bé assenyales, un Govern presidit per Arrimadas prengui el control dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu, etc. haurem retrocedit un segle. Això si, tindrem nous màrtirs per al nostre panteó del greuge”.

Vist el que ha passat des del dia 9 d’octubre fins avui només em retracto d’una cosa per tal d’intentar salvar el mobles. Cal anar a votar el 21 de desembre. I em sap molt de greu no haver-me equivocat en el previsible oracle. Vist el que hem vist, em mantinc en què Puigdemont va errar el dia 10. Però ni així es va salvar del twit de Rufián.

 

Etiquetat , , , ,