Monthly Archives: Desembre 2017

Malson abans de Nadal

Reconec que m’encanta votar, sóc un malalt de la papereta i de l’urna i em produeix una satisfacció colossal l’acte d’introduir-la a la ranura. Imagino que això és a causa d’un trauma de joventut, que fins ben passada la trentena no vaig poder exercir el dret a vot. I de la mateixa manera que tinc sobrant de misses, sagraments i primers divendres de mes –allò sí que era adoctrinar les indefenses criatures, Albert–, tinc mancances de democràcia, i això, amb el temps, es converteix en una obsessiva necessitat de exercir-la, de desig de ser consultat, de votar-ho tot i de forma vinculant. Tant me fa eleccions diverses que referèndums.

Sóc demofílic fins el moll de l’os, de manera que estic preparat per aguantar els polítics professionals que, després d’un parell de setmanes de mostrar-li al món el millor i el pitjor d’ells mateixos, fent bona la dita que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, arriben al zenit del seu ego en comprovar com centenars de milers de persones els atorguen la seva confiança com en un xec en blanc tot i haver palesat que puguin arribar a ser uns corruptes, o uns ineptes, o uns entabanadors, o uns il·luminats, o uns caragirats, o uns il·lusos, o vés a saber què. Malgrat tot això, adoro la democràcia i el dret d’una persona un vot.

Fins ahir, vint-i-un de desembre de dos mil disset.

Si per mi fos, ahir jo no hagués anat a votar (amb el que m’agrada, ja ho saben). Aquesta convocatòria electoral supercalifragilisticoespialidosamente legal, emplaçada sota la coacció de l’article 155, acatada fins i tot pels de la desobediència infinita i la unilateralitat a prova de bomba, amb candidats presos o escapolits a territori segur –”Mirad cómo estáis, uno detenido y en la cárcel provisional y otro a mil kilómetros“, que deia, burleta, el més alt de la classe– mereixia per la seva indignitat una actitud generalitzada de democràtica indiferència.

Però vaig anar a dipositar el meu vot, a contracor, per compensar un vot en sentit contrari. Vaig anar a votar a qui normalment no votaria perquè ja sóc massa gran perquè em tutelin o em donin lliçons de legalitat, democràcia i seny els que no els correspondria. Vaig acudir al meu col·legi electoral per demostrar-me que és possible empassar-se l’orgull, corregir el rumb, aprendre de vells errors i substituir l’èpica per l’astúcia.

Conscient –i afligit– que tant se val. Que la dissort estava escrita i segurament avui ens trobaríem en el mateix punt que abans d’ahir. Com sempre, escèptic.

De cap de les maneres vaig notar, ni dins meu ni a fora, la festa de la democràcia, que es diu, sinó més aviat el malson abans de Nadal

Vaig tornar a casa, em vaig asseure davant el teclat i em vaig posar a escriure aquest text mentre, com tantes vegades, escoltava les Palabras para Julia de Goitisolo en la cançó de Paco Ibáñez.

Te sentirás acorralada

te sentirás perdida o sola

tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán

que la vida no tiene objeto

que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate

de lo que un día yo escribí

pensando en ti como ahora pienso.

 

Indefens, abstret, trist, vaig esperar pacientment fins que la televisió va començar a degotejar resultats.

 

Un hombre solo, una mujer

así tomados, de uno en uno,

son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti,

cuando te escribo estas palabras

pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás,

tu futuro es tu propia vida,

tu dignidad es la de todos.

 

Anuncis
Etiquetat , , ,

Sixena, o la germanor catalana aragonesa

Em poden titllar de passota, insensible, botifler o tantsemenfotista, però la veritat és que el conflicte de Sixena me la porta bastant fluixa. I no serà perquè no hagi seguit de prop la controvèrsia, l’evolució dels esdeveniments, l’aprofitament de la circumstància que el 155 passava per Valladolid o que la judicatura espanyola és el que és i que els polítics carronyers ja se sap, però després de veure la gansoneria amb que el món ha reaccionat davant la destrucció fanàtica i amb traïdoria dels mil·lenaris budes de pedra de cinquanta metres de l’Afganistan, l’enclavament arqueològic de Palmira, dels mausoleus de Tombouctou, etcètera, per part de la bogeria gihadista, que un batalló de guàrdies civils, ordenats per un jutge d’Osca, s’emportin amb nocturnitat cap a Sixena 43 peces, crec, del Museu de Lleida, em deixa bastant fred perquè ho entenc com a exponent d’aquesta fraternal amistat que sempre ha acoblat els pobles aragonès i català des 1164 després de la unió dinàstica del regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona, ​​als quals, amb el pas dels segles, es van unir altres territoris. Defujo aprofundir en les tortuositats de la història perquè detesto ficar-me en camisa d’onze vares, perquè no ve al cas i perquè cada historiador ho amaneix a la seva manera, però que aquesta relació controvertida de tradicional germanor ha donat els seus fruits és incontestable. L’admiració d’Aragó cap a Catalunya és ben palpable, no en va es diu que Barcelona, ​​pel nombre d’aragonesos que hi viuen, és la segona ciutat d’Aragó. No hi ha reciprocitat en aquest cas, ben cert és, però Barcelona ha donat a aquell regne ex soci el seu gran mite nacional, venerada pel poble aragonès com deessa de l’heroisme: Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènech, nascuda a Barcelona, ​​o Reus o Fulleda , segons qui ho expliqui, immortalitzada per Goya al costat d’un canó i uns quants cadàvers, i universalment coneguda com Agustina de Aragón. Per la seva banda, els aragonesos van aportar a l’Olimp català de celebritats a Manuel Pertegaz, el mític modista d’Olba, que va establir el seu taller a Barcelona. I Juan Antonio San Epifanio, una llegenda del Barça de bàsquet. I Margarita Nuez, una altra dissenyadora radicada a la ciutat comtal. I el mestre de la narrativa catalana Jesús Moncada- I els periodistes Manuel Campo Vidal o Milagros Pérez Oliva. I fins i tot l’inefable Federico Jiménez Losantos que va venir a buscar el seu nord a Barcelona on es va llicenciar en filologia, va militar primer a Bandera Roja i després al PSUC, es va presentar a unes eleccions al Parlament pel Partido Andalucista –sí, sí, andalucista– i va rebre un tret a la cama per part dels seus segrestadors de Terra Lliure, la banda terrorista; després se’n va anar a Madrid, es va passar a la dreta ultramuntana i va triomfar a dojo. A tot això sense oblidar Losé Antonio Labordeta que l’unia a Catalunya una relació especial, ja que va seraquí on va obtenir el primer reconeixement popular.

Ja sé que desarrelar els frescos del MNAC, que porten aquí, segons llegeixo a la premsa, 70 anys, per reimplantar-los a Sixena sembla un despropòsit tècnic, però, com negar-los-hi als nostres fraternals aragonesos la possibilitat de reconstruir un monestir que van socarrimar al 36? La Diputació General d’Aragó, a part del Monasterio de Piedra, la Basílica del Pilar, l’acuradíssim poble d’Albarracín i els paisatges pirinencs d’Osca, té pocs motius coneguts d’atracció turística, i amb l’enrenou aconseguit amb l’assumpte de Sixena, que ha obtingut de la premsa espanyola un consens i una delectació semblant a la de la popular arenga  “a por ellos, oé“, el pelegrinatge cap el restaurat monestir de la Franja està multitudinàriament garantit.

Tant li fa que els museistes opinin que les obres s’arrisquen al deteriorament i a la imperícia de manteniment perquè, amb aquest botí mediàtic, la Diputació no estalviarà despeses en la restauració ja que els va l’orgull.

Amb la nostra fraternal actitud i el generós lliurament com exemple, de segur que els sixenencs convenceran el Museu del Prado, el Museu de Santa Cruz de Toledo, i els Museus de Saragossa i d’Osca, per descomptat, noblesa baturra obliga, a reposar amb generositat els tresors que posseeixen de Sixena sense necessitat de guàrdia civil ni pirotècnia judicial… i llavors el president Lambán i la Diputación General d’Aragón s’hauran de comprometre en una campanya seriosa que demostri el desig de convertir el Monestir de Sixena en un centre de referència del romànic, buscant en col·leccionistes i museus americans tot allò que les monges i l’església han anat venent en el decurs dels segles. Que no sembli que tota aquesta moguda es limita a ser un capítol més del mainstream catalanofòbic que tant es porta.

Etiquetat , , , , ,

Loteries? No, gràcies.

Tinc, ho confesso, una no superada aversió als jocs d’atzar. De la ruleta al pòquer, del bingo a les màquines escurabutxaques, de les sofisticades apostes on line a les rifes de paneres, de la Loteria Nacional a les travesses o la Grossa. Considero la ludopatia una addicció tan perillosa com la de la cocaïna i ambdues he vist com arrossegaven vides i famílies d’amics, parents i coneguts. Mai no m’hi he enganxat, per sort, la qual cosa no vol dir que no hagi entrat mai a un casino, comprat loteria per Nadal o traspassat, al principi, quan la novetat, la porta d’una sala de bingo, però puc assegurar que ha estat sempre per convenció social, per no fer un lleig o quedar com un petulant repulsiu.

No se m’acudiria demanar la seva prohibició –prohibit prohibir és la norma–, com no prohibiria el macramé, els toros, el OK Diario, la boxa, la pràctica religiosa, les pel·lícules de Steven Seagal o la COPE, però conscienciaria el personal, de forma més directa i decidida, dels riscos que suposa caure en el pou de la ludopatia, un parany del que n’és molt difícil sortir-se’n amb indemnitat (conec tants casos…). El joc, de Dostoievski a Ferran Torrent, dona molt de sí tant a la ficció literària com a la cinematogràfica, està més que comprovat, però a la vida quotidiana sol tenir un final infeliç.

S’ha tingut cura durant molts anys –des de la seva autorització després de la mort de Franco– d’evitar la propaganda directa de casinos i sales de joc (bingos, salons recreatius, etc.) però es vergonyosa la proliferació –en horari protegit, que es diu– d’anuncis televisius de cases d’apostes on line, bé sigui sobre esports o pòquer. I ja no parlem de la ludopatia soft que a tota hora i durant tot l’any et bombardeja amb anuncis de sortejos de l’anomenada Loteria Nacional, de les diverses rifes de la ONCE i des de fa uns anys, concretament des de 1986, de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat que, encara que manté viva la flama tot l’any, en aquestes dates es concentra en allò que hom anomenà La Grossa (ara de Cap d’Any, més endavant de Sant Jordi).

Confesso que per a mi, aquestes dates prèvies al 22 de desembre, constitueixen un malson insuportable. Tothom embogeix amb el sorteig de Nadal. Tothom s’obsessiona amb intercanviar participacions de la rifa no fos cas que ens toqués a tota la colla i a tu no. Tothom té una empresa, un grup d’amics, una associació de veïns o del que sigui o una escola dels fills que ha comprat participacions i, home!, no podem deixar que et quedis sense un dècim. “No, no, no me’l paguis pas, canvia-me’l per un dècim dels teus”. Dels meus? Però si jo no jugo ni m’agrada. I ja es poden imaginar la meva resignada peregrinació a contracor a la recerca dels dècims de loteria de Nadal per  intercanviar. Per no parlar de les butlletes amb recàrrec per a la rifa de Nadal que, mai no saps com ni perquè, et col·loquen, bé de la Schola Orfeònica de Fonollar del Penedès o bé de La Guineueta Pàdel Club.

Però  vet aquí que enguany el que els mitjans espanyols anomenen “la deriva independentista” ha vingut a salvar-me. Un cop de mà, una escletxa celestial, en mig de tanta ignomínia i odi desbocat. Amb aquesta excusa i des de fa temps, la hiperventilació fanàtica endega constantment campanyes de boicot i contra boicot a productes d’aquí i d’allà. Mai n’he fet cas. Es tracta més aviat d’un efecte placebo per a calmar les baixes passions. Però tan bon punt he rebut per whatsapp el suggeriment (faig servir suggeriment com eufemisme) de no comprar Loteria de Nadal per no beneficiar directament les arques de l’Estat, he trobat la justificació perfecta i, tanmateix, he quedat davant d’amics i coneguts com un home de fortes conviccions patriòtiques. Tothom ho ha entès o ha fet veure que ho comprenia. Oli en un llum!. Enguany m’he deslliurat airosament de la convenció social de la loteria, i qui dia passa any empeny. (Reconec que mai no em podrà somriure la sort com al castellonenc Carlos Fabra, jo m’ho perdo).

Ara haig de rumiar com em desempallego de la proposta substitutòria que m’estan fent de cara a la Grossa de Cap d’Any, tan nostra. Faig servir com excusa que la meva quota de catalanitat ja està coberta amb la donació a la Marató, al  Gran Recapte i a la caixa de solidaritat per eixugar les multes i fiances? Confesso que la imatge de la Capgrossa i la seva campanya publicitària em sembla espantosa i em provoca vergonya aliena? O li faig cas a la meva consciència i ho entomo de cara: Loteries? No, gràcies.

Etiquetat , , , ,