Loteries? No, gràcies.

Tinc, ho confesso, una no superada aversió als jocs d’atzar. De la ruleta al pòquer, del bingo a les màquines escurabutxaques, de les sofisticades apostes on line a les rifes de paneres, de la Loteria Nacional a les travesses o la Grossa. Considero la ludopatia una addicció tan perillosa com la de la cocaïna i ambdues he vist com arrossegaven vides i famílies d’amics, parents i coneguts. Mai no m’hi he enganxat, per sort, la qual cosa no vol dir que no hagi entrat mai a un casino, comprat loteria per Nadal o traspassat, al principi, quan la novetat, la porta d’una sala de bingo, però puc assegurar que ha estat sempre per convenció social, per no fer un lleig o quedar com un petulant repulsiu.

No se m’acudiria demanar la seva prohibició –prohibit prohibir és la norma–, com no prohibiria el macramé, els toros, el OK Diario, la boxa, la pràctica religiosa, les pel·lícules de Steven Seagal o la COPE, però conscienciaria el personal, de forma més directa i decidida, dels riscos que suposa caure en el pou de la ludopatia, un parany del que n’és molt difícil sortir-se’n amb indemnitat (conec tants casos…). El joc, de Dostoievski a Ferran Torrent, dona molt de sí tant a la ficció literària com a la cinematogràfica, està més que comprovat, però a la vida quotidiana sol tenir un final infeliç.

S’ha tingut cura durant molts anys –des de la seva autorització després de la mort de Franco– d’evitar la propaganda directa de casinos i sales de joc (bingos, salons recreatius, etc.) però es vergonyosa la proliferació –en horari protegit, que es diu– d’anuncis televisius de cases d’apostes on line, bé sigui sobre esports o pòquer. I ja no parlem de la ludopatia soft que a tota hora i durant tot l’any et bombardeja amb anuncis de sortejos de l’anomenada Loteria Nacional, de les diverses rifes de la ONCE i des de fa uns anys, concretament des de 1986, de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat que, encara que manté viva la flama tot l’any, en aquestes dates es concentra en allò que hom anomenà La Grossa (ara de Cap d’Any, més endavant de Sant Jordi).

Confesso que per a mi, aquestes dates prèvies al 22 de desembre, constitueixen un malson insuportable. Tothom embogeix amb el sorteig de Nadal. Tothom s’obsessiona amb intercanviar participacions de la rifa no fos cas que ens toqués a tota la colla i a tu no. Tothom té una empresa, un grup d’amics, una associació de veïns o del que sigui o una escola dels fills que ha comprat participacions i, home!, no podem deixar que et quedis sense un dècim. “No, no, no me’l paguis pas, canvia-me’l per un dècim dels teus”. Dels meus? Però si jo no jugo ni m’agrada. I ja es poden imaginar la meva resignada peregrinació a contracor a la recerca dels dècims de loteria de Nadal per  intercanviar. Per no parlar de les butlletes amb recàrrec per a la rifa de Nadal que, mai no saps com ni perquè, et col·loquen, bé de la Schola Orfeònica de Fonollar del Penedès o bé de La Guineueta Pàdel Club.

Però  vet aquí que enguany el que els mitjans espanyols anomenen “la deriva independentista” ha vingut a salvar-me. Un cop de mà, una escletxa celestial, en mig de tanta ignomínia i odi desbocat. Amb aquesta excusa i des de fa temps, la hiperventilació fanàtica endega constantment campanyes de boicot i contra boicot a productes d’aquí i d’allà. Mai n’he fet cas. Es tracta més aviat d’un efecte placebo per a calmar les baixes passions. Però tan bon punt he rebut per whatsapp el suggeriment (faig servir suggeriment com eufemisme) de no comprar Loteria de Nadal per no beneficiar directament les arques de l’Estat, he trobat la justificació perfecta i, tanmateix, he quedat davant d’amics i coneguts com un home de fortes conviccions patriòtiques. Tothom ho ha entès o ha fet veure que ho comprenia. Oli en un llum!. Enguany m’he deslliurat airosament de la convenció social de la loteria, i qui dia passa any empeny. (Reconec que mai no em podrà somriure la sort com al castellonenc Carlos Fabra, jo m’ho perdo).

Ara haig de rumiar com em desempallego de la proposta substitutòria que m’estan fent de cara a la Grossa de Cap d’Any, tan nostra. Faig servir com excusa que la meva quota de catalanitat ja està coberta amb la donació a la Marató, al  Gran Recapte i a la caixa de solidaritat per eixugar les multes i fiances? Confesso que la imatge de la Capgrossa i la seva campanya publicitària em sembla espantosa i em provoca vergonya aliena? O li faig cas a la meva consciència i ho entomo de cara: Loteries? No, gràcies.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: