Sixena, o la germanor catalana aragonesa

Em poden titllar de passota, insensible, botifler o tantsemenfotista, però la veritat és que el conflicte de Sixena me la porta bastant fluixa. I no serà perquè no hagi seguit de prop la controvèrsia, l’evolució dels esdeveniments, l’aprofitament de la circumstància que el 155 passava per Valladolid o que la judicatura espanyola és el que és i que els polítics carronyers ja se sap, però després de veure la gansoneria amb que el món ha reaccionat davant la destrucció fanàtica i amb traïdoria dels mil·lenaris budes de pedra de cinquanta metres de l’Afganistan, l’enclavament arqueològic de Palmira, dels mausoleus de Tombouctou, etcètera, per part de la bogeria gihadista, que un batalló de guàrdies civils, ordenats per un jutge d’Osca, s’emportin amb nocturnitat cap a Sixena 43 peces, crec, del Museu de Lleida, em deixa bastant fred perquè ho entenc com a exponent d’aquesta fraternal amistat que sempre ha acoblat els pobles aragonès i català des 1164 després de la unió dinàstica del regne d’Aragó amb el Comtat de Barcelona, ​​als quals, amb el pas dels segles, es van unir altres territoris. Defujo aprofundir en les tortuositats de la història perquè detesto ficar-me en camisa d’onze vares, perquè no ve al cas i perquè cada historiador ho amaneix a la seva manera, però que aquesta relació controvertida de tradicional germanor ha donat els seus fruits és incontestable. L’admiració d’Aragó cap a Catalunya és ben palpable, no en va es diu que Barcelona, ​​pel nombre d’aragonesos que hi viuen, és la segona ciutat d’Aragó. No hi ha reciprocitat en aquest cas, ben cert és, però Barcelona ha donat a aquell regne ex soci el seu gran mite nacional, venerada pel poble aragonès com deessa de l’heroisme: Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènech, nascuda a Barcelona, ​​o Reus o Fulleda , segons qui ho expliqui, immortalitzada per Goya al costat d’un canó i uns quants cadàvers, i universalment coneguda com Agustina de Aragón. Per la seva banda, els aragonesos van aportar a l’Olimp català de celebritats a Manuel Pertegaz, el mític modista d’Olba, que va establir el seu taller a Barcelona. I Juan Antonio San Epifanio, una llegenda del Barça de bàsquet. I Margarita Nuez, una altra dissenyadora radicada a la ciutat comtal. I el mestre de la narrativa catalana Jesús Moncada- I els periodistes Manuel Campo Vidal o Milagros Pérez Oliva. I fins i tot l’inefable Federico Jiménez Losantos que va venir a buscar el seu nord a Barcelona on es va llicenciar en filologia, va militar primer a Bandera Roja i després al PSUC, es va presentar a unes eleccions al Parlament pel Partido Andalucista –sí, sí, andalucista– i va rebre un tret a la cama per part dels seus segrestadors de Terra Lliure, la banda terrorista; després se’n va anar a Madrid, es va passar a la dreta ultramuntana i va triomfar a dojo. A tot això sense oblidar Losé Antonio Labordeta que l’unia a Catalunya una relació especial, ja que va seraquí on va obtenir el primer reconeixement popular.

Ja sé que desarrelar els frescos del MNAC, que porten aquí, segons llegeixo a la premsa, 70 anys, per reimplantar-los a Sixena sembla un despropòsit tècnic, però, com negar-los-hi als nostres fraternals aragonesos la possibilitat de reconstruir un monestir que van socarrimar al 36? La Diputació General d’Aragó, a part del Monasterio de Piedra, la Basílica del Pilar, l’acuradíssim poble d’Albarracín i els paisatges pirinencs d’Osca, té pocs motius coneguts d’atracció turística, i amb l’enrenou aconseguit amb l’assumpte de Sixena, que ha obtingut de la premsa espanyola un consens i una delectació semblant a la de la popular arenga  “a por ellos, oé“, el pelegrinatge cap el restaurat monestir de la Franja està multitudinàriament garantit.

Tant li fa que els museistes opinin que les obres s’arrisquen al deteriorament i a la imperícia de manteniment perquè, amb aquest botí mediàtic, la Diputació no estalviarà despeses en la restauració ja que els va l’orgull.

Amb la nostra fraternal actitud i el generós lliurament com exemple, de segur que els sixenencs convenceran el Museu del Prado, el Museu de Santa Cruz de Toledo, i els Museus de Saragossa i d’Osca, per descomptat, noblesa baturra obliga, a reposar amb generositat els tresors que posseeixen de Sixena sense necessitat de guàrdia civil ni pirotècnia judicial… i llavors el president Lambán i la Diputación General d’Aragón s’hauran de comprometre en una campanya seriosa que demostri el desig de convertir el Monestir de Sixena en un centre de referència del romànic, buscant en col·leccionistes i museus americans tot allò que les monges i l’església han anat venent en el decurs dels segles. Que no sembli que tota aquesta moguda es limita a ser un capítol més del mainstream catalanofòbic que tant es porta.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: