Monthly Archives: febrer 2018

Olé Olé i molt més olé encara

Si jo fos espanyol, és un dir… Bé, no, rectifico i torno a començar perquè jo ja sóc espanyol: ho diu clarament el meu passaport i el meu carnet d’identitat, i, en cas de dubte –torna a ser un dir–, l’acatament del article 155 de la Constitució, imprescindible perquè no et fiquin a la presó per rebel·lió, sedició, traïció, malversació, tumultuositat, algaravia i rebombori, implica l’acceptació de l’esmentada nacionalitat, només faltaria. Així que, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriótica, la que practiquen i enorgulleix els votants del PP i Ciutadans i una gran part dels del PSOE, l’altra nit, al Teatro de la Zarzuela de Madrid, se m’hagués posat la pell de gallina i, embargat per l’emoció, el meu cor hagués pugnat per sortir-se’m del pit. ¿Són capaços d’imaginar-s’ho? La cosa anava de celebrar el concert del trenta aniversari de professió de Marta Sánchez, i en aquest moment màgic de l’últim bis, o sigui, la cirereta del pastís, va la cantant i, inopinadament i sense que ningú l’hi ho demani, senzillament acompanyada d’un piano ( i un pianista, és clar), sorprèn tothom amb la interpretació de l’himne espanyol però amb una lletra nova, de la seva pròpia inspiració, que pretén transmetre l’enyorança i el patriotisme que li brolla de les entranyes quan és lluny d’Espanya, sobretot a Miami , on ha residit darrerament. Ella vestida de vermell de cap a peus com la samarreta de la selecció i, darrere, els reflectors en contrallum projectant els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Redéu! El públic és que no va poder contenir-se i va esclatar en aplaudiments entre estrofa i estrofa fins arribar a l’apoteosi final, amb una ovació memorable.

Per descomptat, si jo fos espanyol de l’espanyolitat megapatriòtica que tant es porta, entendria els comentaris entusiàstics de les patums del patriotisme com Mariano Rajoy (“Muy buena iniciativa. La inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados“) o Albert Rivera  (“Valiente y emocionante Marta Sánchez poniendo letra y corazón al himno nacional”) o Rosa Díez (“La España constitucional se despereza”) o García Albiol, que ha demanat que aquesta lletra esdevingui l’oficial, o Gonzalez Pons, que proposa que Marta Sánchez canti el seu himne i la seva lletra sobre la gespa del Wanda Metropolitano quan la final de la Copa del Rei (la de les xiulades que ja s’han convertit en tradició). Aquestes dues últimes iniciatives tenen, fins i tot, el seu compte de recollida de signatures a la plataforma Change.org.

Però malauradament per a mi i pels meus possibles, no sóc per res espanyol de l’espanyolitat megapatriótica. Sóc espanyol per imperatiu legal, resignat, escèptic i perplex –que no sorprès– per la rauxa que li està entrant al personal després de l’oportunisme populista de Marta Sánchez. Entenc que addictes a la lectura del Marca fingeixin emoció literària davant del bunyol de la lletra de la que va ser veu d’Olé Olé, que deixa anar cursileries tan melindroses, tòpiques i efectistes com aquestes: “…Rojo, amarillo, colores que brillan / en mi corazón y no pido perdón. / Grande España, / a Dios le doy las gracias / por nacer aquí, honrarte hasta el fin…”, però el fet cert, incontestable, és que la lletra que mou la fibra d’aquesta positura patriòtica a la que s’han apuntat PP i Ciutadans, sobretot, és dolenta de solemnitat. A Sabina, almenys, quan ho va intentar, li van sortir uns versos republicans que, evidentment, cap pròcer va proposar institucionalitzar: “Ciudadanos, / ni súbditos ni amos, / ni resignación / ni carne de cañón. / Pan amasado con fe y dignidad / no hay nada más sagrado que la libertad”.

Però jo em quedo amb la versió que em van obligar a aprendre i a cantar els Maristes de Sants –sí, els mateixos de l’escàndol de pederàstia– que era el de Pemán, amb aquest toc feixista del braç enlaire: : “¡Viva España! /  Alzad los brazos hijos / del pueblo español / que vuelve a resurgir. / Gloria a la Patria que supo seguir / sobre el azul del mar el caminar del sol”. Em quedo amb ell per a escarni dels que van pactar la transició i van redissenyar la seva simbologia. Perquè, tot i que la Marxa Reial, o anteriorment la Marxa de Granaders, ve de lluny –del segle XVIII, crec– i només s’ha apartat discretament quan el Trienni Liberal i durant la Primera i la Segona República, per a algunes generacions que encara respirem és, sobretot, l’himne nacional del franquisme, i hagués estat un detall de voluntat democràtica i de ruptura amb el feixisme patit, que ens l’haguessin reemplaçat. Creu i ratlla. Però no, perquè mantenint els símbols es deixava clar d’on veníem, per si de cas en tinguéssim algun dubte. I així passa el que passa, que un dia arriba la Marta Sánchez i li entra el furor patrioter i ens col·loca el nyap: “Vuelvo a casa, / a mi amada tierra, / la que vio nacer / un corazón aquí. / Hoy te canto, / para decirte cuanto / orgullo hay en mí, / por eso resistí…

Com s’ha demostrat, allò del “chunda, chunda” és infinitament més adequat i popular. I poèticament superior, em fa l’efecte.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

Una ocurrència tavernària

Es ben cert que quan a hom li vessa l’alcohol per les orelles se li poden escapar veritats com a punys que el pudor, la prudència o la conveniència habitual no possibilitarien, o bé deixar anar sense control ni mesura ocurrències o barbaritats que els seus confrares d’embriaguesa celebren amb riallades sonores a punt de partir-se el pit. Bajanades de borratxos que es diu; la cosa és ben sabuda i no se li dóna més importància. Però és probable que, a l’espectador ocasional, aquell que passava per aquí i que no va pet, la pocasoltada li pugui semblar, sinó ofensiva, quan menys patètica.

Jo no hi era present quan la borratxera, però sembla que l’ocurrència tavernària ha caigut bé entre el quintacolumnisme subjacent i la seva claca de més enllà i la ximpleria s’ha fet viral i ha estat celebrada amb alegria i tota la parafernàlia pròpia de l’aquelarre digital que estem patint, on la informació –el periodisme, en definitiva– ha estat substituït pel comentari irreflexiu, el tuït com graciós o l’insult des de l’anonimat.

Estic fent referència a Tabàrnia, és clar. Aquesta broma que ha anat agafant cos amb el clar objectiu de ridiculitzar el moviment independentista català, parodiant –sóc generós amb el terme– les seves formes i maneres de fer. La veritat és que s’ho han rumiat: La entelèquia de embriagats sembla que té bandera, i mapa i, fins i tot, president. Aquest mena d’Ínsula de Barataria ha posat a Albert Boadella al capdamunt del virtual nou estat. Un president bregat en la farsa teatral –és un dels millors i més àcids dramaturgs dels últims cinquanta anys– però immers en un odi visceral contra tot el que faci olor de catalanisme. Un odi fonamentat en la seva infausta relació amb el pujolisme que ha anat estenent cap a tot allò que es derivi d’aquell període, bé sigui la normalització lingüística, o els mitjans audiovisuals públics, i ja, per extensió, un odi exacerbat a tot allò que, des de Catalunya, flairi a defensa de la seva identitat.

Aquesta obsessió l’ha sabut inocular en el que ha estat el seu muntatge més reeixit, la fundació del partit polític Ciutadans/Ciutadans, que són els que amb més delit han acollit la proposta. S’ho han pres seriosament, o això han manifestat. Amb l’ajut dels mitjans de major popularitat i influència d’Espanya, que parlen de Tabàrnia amb una naturalitat insidiosa que sorprendria si no fos per l’enorme fal·làcia que amaga, fàcilment detectable, igual que la seva càrrega de rancúnia, la bajanada, l’ocurrència tavernària es va escampant com una taca d’oli malgrat la seva feblesa històrica, demoscòpica i sociològica. Hi ha terreny abonat per a això. La broma pretén posar un mirall al procés independentista. Però a la dreta espanyola sempre li ha fallat el sentit de l’humor. Massa beateria, excés de por a la llibertat d’expressió, desmesurada afició a posar-li portes al camp, a perseverar en l’art de la prohibició, a escudar-se darrere de jutges i policies. Tabàrnia pretén segregar la Catalunya espanyola de la Catalunya genuïna (que ells consideren rural i barretinaire). Però la Catalunya espanyola, la que vota a Ciutadans i viu aquí com si ho fes en una ciutat dormitori, està barrejada, integrada per descomptat que no, però barrejada fins i tot consanguíniament. I en aquestes circumstàncies o s’agrupen tots en una zona i es munten el seu propi Israel (caldrà inventar-se un Déu perquè els assenyali una terra promesa a l’atzar) o Tabàrnia seguirà sent una ocurrència tavernària que no anirà més enllà de la conya marinera.

A l’altre costat, és prou conegut el cúmul de despropòsits, imperícies i errors en què s’ha enfangat el Procés. El desori patètic que estem vivint des del 27 d’octubre resulta insuportable i algú ha de posar seny i sensatesa a aquest desgavell. Algú ha de fer política amb majúscules. Algú d’aquí amb capacitat d’aglutinar. No és imprescindible que siguin homes bons, bons ciutadans, bons catòlics. Només que siguin bons polítics. En cas contrari ens remataran amb el 155 i d’altres de similars que es treguin de la màniga i se’n fotran fent acudits dolents sobre la seva Tabàrnia i el que puguin seguir inventant, perquè saben que l’Espanya rància i el “Foro-coches” els encoratjarà i els riurà les gràcies.

Etiquetat , , ,