Monthly Archives: Març 2018

Vente a Alemania, Carles.

En un recent article d’opinió, el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, li atribueix al jutge Llarena una utilització perversa del procés penal contra els líders independentistes catalans: “La interlocutòria és un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític. No és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge“. Aquesta deducció sorgeix a propòsit de la interlocutòria de processament dictada pel jutge Llarena on, segons la interpretació de la premsa, compara els presumptes delictes dels secessionistes catalans amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 (23 F) .

Modestament penso que Llarena no ha de ser, necessàriament, un tipus pervers. Més aviat crec que no s’assabenta. L’any 81 havia de ser un noi burgalès de 17 anys i probablement no era conscient de la magnitud de la tragèdia. No va saber, dedueixo, de la dimensió del segrest del Congrés amb els diputats dins. Ni de la dels trets de metralladora. Ni del se sienten, coño. Ni de l’objectiu planejat d’enderrocar el govern democràticament constituït. Ni de portar al paredó a alguns dels parlamentaris. Ni del complot al qual es van sumar diversos capitans generals traient els tancs al carrer. Ni de la presa, fusell en mà, de TVE. Ni del pànic que va provocar a Espanya, a tots els nivells, aquella nit infausta de dilluns. Si ho hagués viscut amb la intensitat que ho vam patir altres no gosaria establir una comparació tan aberrant i inversemblant, encara que compti amb la complaença i l’aplaudiment del govern central, dels seus acòlits i palmeros i d’aquesta legió d’espanyols ungits per l’odi i la set de revenja. Si ens fixem en els detalls que, a grans trets, he descrit, queda clar que no té res a veure un fet amb l’altre. Cal ser molt curós amb les comparacions, senyor jutge.

És com els que comparen el previsible lliurament de Carles Puigdemont per part de la policia alemanya a l’espanyola, (que tant entusiasme ha despertat en el ministre Zoido que l’ha venut com si hagués caçat per fi l’enemic públic número u), amb la detenció i lliurament, fa gairebé 80 anys, del també president Lluís Companys per part de la policia alemanya (la Gestapo, llavors), al govern de Franco. És diferent, vegem-ho. A Alemanya ja no existeix el nazisme. La Gestapo va ser dissolta. I a Espanya, el franquisme…, doncs tampoc. A més, el lliurament de Companys va significar la seva execució immediata. La de Puigdemont, si es produeix, pot comportar només trenta anys de presó. Evidentment no és el mateix. És semblant, sí, però no és el mateix. I no és just demonitzar Alemanya, tot i el mal gust de boca que van deixar entre el catalanisme alguns empresaris d’aquell país quan van menysprear a Barcelona al president del Parlament, Roger Torrent, en aquell acte, paradigma de la mala educació germànica.

A més, segur que Alemanya contempla Espanya com un estat de dret homologable amb la resta de democràcies europees. Li ha explicat tantes vegades el president Rajoy a la Cancellera Merkel que estic segur que no en té cap dubte.

Ignora probablement que a Espanya hi ha una Fundació Francisco Franco que rep subvenció de l’estat. Una cosa així com si a Alemanya pervisqués una fundació Adolf Hitler mantinguda amb fons públics. No, potser això no ho entendria la Cancellera.

Com tampoc entendria que algú reclamés al seu país el títol de Duquessa de Hitler, com Carmen Martínez Bordiu reclama avui el ducat de Franco i el corresponent títol nobiliari de Duquessa i, alhora, Gran d’Espanya, que el rei emèrit va concedir per decret a la seva mare el 1975 “en real estima a donya Carmen Franco Polo i en atenció a les excepcionals circumstàncies i mereixements que en ella concorren“. Bé, potser sí. Com a dona comprensiva que ha de ser, entendria que, encara amb el cadàver calent del dictador, el nou monarca tingués un detall d’agraïment cap a l’única filla del general que va restaurar la nissaga borbònica al tron, ​​garantint per a la seva altesa i els seus descendents una vida de afalac, luxe i poder com potser mai van somiar. Sí, segur, Angela Merkel entendria que de ben parit és ser agraït, però potser pensaria que passats quaranta anys i morta la concessionària de tan ominós ducat, ha arribat el moment de tancar l’assumpte, revocar el decret i repetir a la tele allò de “ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” que tan bé li va quedar l’altra vegada.

En tot cas, Mariano Rajoy hauria d’explicar-li a Angela Merkel que mentre que Adolf Hitler va perdre la seva guerra i diuen que es va suïcidar en el seu búnquer, Francisco Franco va guanyar la seva, va governar al seu caprici quaranta anys i va morir plàcidament, entubat, però plàcidament, en el seu llit, deixant-ho tot lligat i ben lligat. Com s’ha anat demostrant.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Els reis del mambo

Encara em tremolen les cames. Va succeir diumenge passat i quan ho recordo –encara no m’ho he pogut treure del cap– em recorre l’espinada una esgarrifança i noto en el meu interior el desassossec. Immediatament em ve al cap el que podia haver ocorregut i sento com si em faltés l’aire. Qüestió de pànic.

A mig matí lluïa el sol i per on jo transitava es respirava tranquil·litat, poc trànsit. Circulava amb cotxe –em sap greu, ja sé que això no és modern ni ecològic ni sostenible, estimada alcaldessa Colau, però per què haig a mentir?–… Circulava amb cotxe per un carrer de direcció única i un sol carril útil. En arribar a l’encreuament vaig reduir la marxa perquè hi havia un pas zebra i els edificis de les cantonades m’impedien veure més enllà del que hi havia a les estretes voreres. Amb un gest automàtic vaig mirar a dreta i a esquerra i com que no hi havia ningú disposat a creuar, vaig trepitjar l’accelerador amb cura perquè tampoc tenia prou visibilitat per adonar-me dels cotxes que podien venir, sobretot des de la meva esquerra.

No el vaig veure, juro que no el vaig veure. Va aparèixer de sobte des de la vorera dreta i va creuar el pas zebra amb bicicleta com una exhalació, orgullós de creure que l’emparava la preferència, supremacista pel que fa als fràgils vianants i als contaminants automobilistes. Vaig clavar el fre i, si no hagués estat pel cinturó, gairebé surto llençat contra el parabrises. El vertiginós aparegut no va tenir temps de reduir la velocitat; això sí, va ser prou hàbil com per escapolir-se de la meva escomesa sense frenar ni caure, alhora que es va girar i em va disparar una mirada d’odi infinit mentre remugava una maledicció fàcilment deduïble que no vaig sentir perquè anava jo amb les finestretes tancades. Era un home d’uns quaranta anys, prim, duia ulleres de sol i bigoti i es cobria amb una gorra a joc amb la seva indumentària de ciclista de diumenge. Va desaparèixer tan vertiginosament com va aparèixer. I allà, a la cantonada, em vaig quedar quiet, adolorit de la cama dreta per la pressió sobre el fre, aclaparat. El podia haver matat. M’ho vaig repetir mil vegades. El podia haver matat.

No passava ningú, cap cotxe darrere meu fent-me llums perquè em mogués. I quiet, parat, un cop recuperat de l’ensurt, vaig maleir el suïcida vestit de ciclista dominical per anar a tota llet per la vorera quan, en aquest carrer a la qual jo anava a accedir, els ciclistes circulen majoritàriament, que no tots, per la calçada, per creure que té preferència en el pas zebra, corrent en bicicleta a tota velocitat quan el que hauria d’haver fet –cosa que gairebé cap ciclista fa– era baixar i passar a peu a velocitat de vianant. Així ho estableix el codi de circulació i així ho incompleix tothom que cavalca sobre dues rodes.

Ha estat tal l’afany per convertir Barcelona en la capital de la sostenibilitat i del ciclisme urbà –entenc que empesos per la pol·lució que genera la densitat motoritzada i conscienciats per l’esquerra utòpica– que, com se sol dir, s’ha posat el carro abans que els bous. S’ha incentivat la fe en el pedaleig abans de crear una cultura convivencial entre els diversos actors del carrer, abans de conscienciar els nous i multitudinaris genets del bicicle de les obligacions inherents a la seva condició. Se’ls ha fet creure –en l’esforç per consolidar ràpidament l’ús de la bicicleta als carrers de Barcelona– que eren els reis del mambo i els salvadors del planeta, i molt em temo que s’ha creat un monstre difícil de controlar.

Llegeixo, a propòsit del tema, que l’Ajuntament barceloní va imposar l’any passat 6.500 multes a ciclistes per saltar-se semàfors, circular per on no ho havien de fer, portar posats els auriculars… No sé si són moltes o poques sancions –encara em temo que poques–, ni quin percentatge han aconseguit cobrar, però amb els anys que portem d’orgull ciclista i per la meva experiència personal en l’observació permanent d’infraccions de tota mena, mai he vist un municipal deturar un ciclista infractor i sancionar-lo. Mai.

No sóc un convers del ciclisme, ja no tinc edat, però sóc molt capaç de posar-me al seu lloc i entendre’ls. Deuen sentir-se tan guais, tan estupends, tan ideals de la mort des de la seva ecològica i mimada cavalcadura, se saben tan posseïdors de la veritat suprema, que han de considerar que els semàfors, la prohibició de circular per les voreres, l’ús exclusiu per vianants del pas zebra i el codi de circulació en general, està fet per als pringats del carburant, residuals supervivents d’una civilització que s’extingeix. Ells són el futur, els hi ho han dit i repetit. Seva és la ciutat. Però algú ha de començar a conscienciar-los que també la bicicleta és una màquina de matar… I de morir.

Etiquetat , ,

Mamelles grosses

Encara que han passat dies de l’inici del rebombori, amb el seu permís benèvol, voldria tornar al cas de les presumptes mamelles grosses de la Consellera d’Ensenyament, doncs la cua de l’afer encara remena i remenarà per molt de temps . Ja saben, la conversa telefònica privada entre el qui en aquell moment era el secretari d’Hisenda de la Generalitat, Lluís Salvadó, i Josep Caparrós, alcalde de Sant Carles de la Ràpita, que Susanna Griso, imagino que després d’un gran esforç periodístic d’investigació i recerca, ha fet sentir en el seu programa matinal. Se suposa que la policia, perseguint sediciosos, traïdors, rebels, malversadors i agitadors de masses relacionats amb el procés i el referèndum, tenia punxat el telèfon de Salvadó, i l’home, mostrant un cop més la imperícia dels nostres governants que ens ha portat al desgavell actual, es va deixar anar amb el seu amic en una conversa de “happy hour” sobre les dificultats de trobar una nova Consellera d’Educació per substituir la dimitida Meritxell Ruiz, l’apoteosi de la qual (conversa) arriba amb el comentari de Salvadó: “Sí mira, perquè aquí, a la que tingui les mamelles més grosses li dones el càrrec. I ja està. I et quedes tan ample“. Això divulgat el 9 de març, després de l’èxit desbordat de les manifestacions del dia 8, en plena efervescència antimasclista, quan tots els polítics del país –excepte Dolors Montserrat, que mai s’assabenta de res– es declaraven  entusiàsticament feministes de tota la vida, va tenir els efectes d’una bomba antipersones.

No conec Salvadó ni Caparrós, no puc posar la ma al foc per ells. Però sí que conec col·legues i/o amics, que juraria que no son xenòfobs, ni homòfobs, ni masclistes, però que en conversa distesa i privada els he sentit explicar acudits o deixar comentaris absolutament masclistes, o homòfobs, o xenòfobs, però que sentits en el context d’aquella conversa no anaven més allà de la ximpleria distesa. De la collonada.

I es que la privacitat robada i exposada a l’aparador mediàtic es demolidora. La policia ho sap. Els periodistes ho saben. Els polítics ho saben. I vet aquí les filtracions. Com va passar amb el cas del vídeo de Pedro J. Ramírez de l’any 1997, que recordaran: “El vídeo es va gravar –escrivia Arcadi Espada l’any 2002– i es va distribuir perquè el director d’El Mundo hi apareixia vestint un cosset (corpiño) femení, diuen que rosat i, especialment, perquè la seva parella el sodomitzava amb un vibrador, després (o potser va ser abans) de pixar-se-li. El joc eròtic de la humiliació en què el periodista havia participat es convertia, a través de l’enregistrament i distribució de les imatges, en una humiliació pública real que va adquirir immediatament el perfil de la venjança”.

O com la conversa telefònica que va donar la volta al món entre Carles d’Anglaterra i Camilla Parker Bowles, l’any 89.

Carles–Si pogués viure ficat en els teus pantalons seria molt més fàcil!

Camilla– [Rient] En què et vas a convertir? En unes calces? Vaja, així que et vas a convertir en unes calces?

Carles–Déu no ho vulgui; en un Tampax.

Tot i que la conversa que va divulgar Antena 3, en passar de l’àmbit privat a l’escena pública, em sembla vergonyosament masclista i xenòfoba, impròpia de polítics amb poder de decisió, personalment, el que m’ha amoïnat i deixat de pasta de moniato és constatar la manera surrealista de formar Govern, d’escollir Consellers i Conselleres, de substituir els que marxen, que es desprèn de la conversa enxampada i divulgada. El comentari de l’alcalde Caparrós “Què em dius ara, estan destrossats aquesta gent, tio!“, referida al Govern, és molt descriptiva. No vull fer sang i tot plegat em provoca una basarda infinita, però comença a explicar el fiasco de la proclamació fallida, la mentida de les estructures d’estat, l’enganyifa del reconeixement internacional. A tot això s’hi afegeix el trist espectacle dels darrers mesos de discussions entre PxCat i ERC pel repartiment de les Conselleries i els noms dels seus responsables. Així que formen un Govern sense tenir President, que és qui em pensava que decidia aquest nomenaments per tal de tenir un equip propi i de confiança.

Ai, ai, ai que prendrem mal. Vull dir, més mal encara.

Si Artur Mas prometia un govern dels millors, el govern crepuscular de Carles Puigdemont, segons es desprèn de la conversa afanada al que fou el seu Secretari d’Hisenda, intentava salvar els mobles amb un govern de mamelles grosses.

Etiquetat , , , , , ,

La pell fina

La setmana va començar moguda. Sacsejada i agitada per la nova proposta d’ERC per desencallar el col·lapse polític català que ja arriba a cotes de surrealisme i inversemblança difícilment imaginables en períodes anteriors, a remolc de l’immobilisme i l’entossudiment del Govern Central i de l’opinió publicada de Madrid. Una proposta vehiculada a través de l’article de Joan Tardà a El Periódico, que, després d’esplaiar-se en diverses consideracions que condicionen l’actual conjuntura, va entrar a matar: “…l’independentisme només tindrà èxit si entén que ha d’acumular forces…” “… En aquest sentit, el republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha d’obrir vies de diàleg franc (el municipalisme pot ser un bon laboratori) amb el socialisme català del PSC de Miquel Iceta que ha de decidir si es planta o abona la involució dels drets i llibertat… ” “… Caldrà també que en l’independentisme hi hagi menys tripes i més cervell…” “…Una victòria a les urnes que obliga a una governació de progrés, valenata, desacomplexada, exercida des de la Generalitat, que reuneixi als interessos de la ciutadania al marge de la seva adscripció ideològica, al marge de que es sigui o no independentista...”

Òndia. Esquerra proposant una altra vegada el tripartit i llençant els pedecatians i els cupaires a la paperera de la història. Immediatament, la pell fina del sobiranisme es va esquinçar i les xarxes socials van metrallar Tardà d’improperis. Allò de sempre, ja se sap: traïdor, covard, botifler. Un clàssic.

Dilluns, a la tertúlia de Basté, Baños i Sardà, a propòsit de l’article de Tardà, se les van tenir. Va començar Baños:

–Hem de convèncer, sinó el Sardà que es faci republicà, que jo ja veig que és impossible, sí que entri en un camp nou que es el camp de la… (inintel·ligible per mala vocalització) de la democràcia, que es un camp…

–Escolta Baños –va interrompre Sardà–, ets…, les dues coses que acabes de dir, hauries de despertar-te i tornar a plantejar-te el que dius.

–Per què? –preguntà Basté (em sembla que era ell).

–Perquè ha dit que el Sardà i determinada gent vinguin al bàndol de la democràcia i del republicanisme –va respondre l’esmentat.

–No…, deixa’m parlar… –va demanar Baños.

–Sí, et deixo parlar, però de moment, el que estàs dient són falòrnies de capsigrany. Millora, procura millorar, i no ens obris les portes d’on no volem entrar, som nosaltres els que t’invitem a venir a la lògica.

Aleshores va intervenir Basté pet deixar clares les coses.

–Si hi ha una persona que està indignada per la presó de Junqueras, aquest és Xavier Sardà.

I Sardà, després de moltes anades i tornades, recomanà:

–Analitzem les paraules de Tardà, del que signifiquen, però hauríem de tenir molta cura en aquest país de deixar enrere paraules com traïdor, com botifler…

Xavier Sardà coneix bé les ires dels hiperventilats amagats en les xarxes socials. Com Santi Vila, que s’ha passat la setmana parlant en tots els mitjans del seu llibre “D’herois i traïdors”, on reflexiona sobre el Procés. “2018 ha de ser l’any de la rectificació, no de la ratificació”, ha explicat, i de nou la pell fina ha rebentat per les costures. L’ex-conseller, amb llibre o sense, és una de les dianes preferides dels hiperventilats. La hi tenen jurada des que va abandonar el Govern, poc abans del Big Bang.

Què ens ha passat perquè els que no són enfront sinó en una banda, rebin insults en lloc d’arguments amb què rebatre’ls? Algú podrà aturar pacífica i assossegadament aquesta bogeria? Per a quan el sentit comú, la perícia política i la constatació de la realitat?

Sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb Tardà quan demana més cervell i menys tripes. I amb Sardà quan recomana deixar enrere paraules com traïdor i botifler.

Només amb sensatesa i habilitat evitarem la sorneguería dels de la vorera de davant. I, de moment, tindrem molt de guanyat.

Però la cerimònia incorregible de la confusió, continúa.

A la seva esquena, Mariano!

Crec que és el meu deure, com a ciutadà de bé, avisar-lo, Presidente, de la que li caurà al damunt. Potser vostè no ho acabi d’intuir ben bé, perquè, segurament, entre el fúting amb fre del matí i la lectura del Marca, se li passa el temps que no vegis, però a la seva esquena hi ha una legió de jubilats i pensionistes que li tenen ganes; a vostè i als insensats del seu voltant que li riuen les gràcies i no deixen de posar llenya al foc amb les seves declaracions provocadores.

Mariano, cregui’m, que els pensionistes tenen molta mala llet. Estan tan fotuts i tenen tan poc a perdre amb la miserable almoina, que no li perdonaran, per anys que visquin, que s’hagi fos el fons de les pensions i els doni una dativa propina mesquina del 0’25% d’augment quan l’IPC puja el que puja. I avui en dia viuen anys i més anys i el ressentiment no s’esvaeix. I encara que alguns estan xungos i, malauradament, no se’n assabenten, la majoria mantenen la lucidesa i el sentit comú i no perdonen que es passi el dia venent que l’economia va de puta mare i ells en la misèria. Estan escaldats i en les pròximes eleccions no els comprarà el vot amb un passeig en autobús i un entrepà. I molt menys amb una promesa del tipus pastanaga de Montoro, perquè ja no se’n refien. O és que no li han passat les imatges de l’altre dia quan es van manifestar en massa a quaranta ciutats d’Espanya i amb una cara de cabreig que ni li explico? Li aconsello que estigui atent, que vagi en compte, que vigili sobretot l’esquena perquè vindran per allà.

Observi, Mariano, que els jubilats no són com els catalans que els hi claves una estomacada i una altra i una altra encara i, com van de pacifistes, posen l’altra galta i et faciliten la repressió que és un contento. I com són multitud, una milionada, els piolins s’ho passen pipa amb les porres i les bales de goma jugant al pim-pam-pum amb ells. Això sí que és entretingut i li proporciona molta gresca, molta munició per a la seva parròquia. I, per si amb això no n’hi hagués prou, quan els seus amics de la jurisprudència acollonen els seus líders i els amenacen amb la presó, confessen que tot plegat no anava de veres, un gest per quedar bé. Que a ells la Constitució els cau simpàtica i el 155 és estupend i que, per descomptat, l’acaten, només faltaria. Com molt bé va dir en el seu moment, “els catalans fan coses”: es pengen un llacet groc al pit, una cucada, es manifesten tranquil·lament amb la seva família i els nens, coregen “independència”, amb accent a la à en el minut 17 i 14 segons en cadascuna de les parts del partit del Barça al seu estadi, embogeixen colpejant cassoles, i si un dia els dóna el rampell, et munten una mani fent el pi. Fan coses, vostè ja ho sap. I quan la seva vicepresidenta/virreina Soraya es vanta d’haver escapçat el procés, a l’estil Salomé, ho entomen sense fer escarafalls. Són les seves coses, què li haig d’explicar. Però vostè a la seva, Mariano. Ni s’immuti (a vostè li ho diré!). Vostè als seus purs, al seu Marca i a practicar l’estaquirot, convençut que qui dia passa, any empeny, que diuen ells en la seva llengua vernacla, i que mai més la raó derrotarà la força (què babaus els qui pensen el contrari , oi vostè?). Així que llenya al mico, que és de goma…, i a sobre català. A por ellos, oé.

Però els jubilats i pensionistes no van d’aquest pal, ni somniar-ho. Aquests són com els zombis del “Thriller” de Michael Jackson, surten de sota de les pedres i porten reflectida la ira en els seus rostres. De patir, d’aguantar, de que se’ls rifin i se’ls riguin a la cara.

I no se li acudeixi enviar-los-hi la Soraya (Sáenz de Santamaría, no se m’enfadés pas) perquè els renyi amb aquest to perdonavides que acostuma, perquè aquests la tornen feta un nyap  i amb els cabells esvalotats.

Miri vostè, ja sé que fa mandra, però això cal prendre-s’ho seriosament. És el seu gra al cul al final del seu periple. Ja he llegit que el seu ministre d’Hisenda està rumiant un apanyo, però més val que l’avisi que el personal no està per malabarismes ni estratagemes. S’ha abusat massa de la retallada i els jocs de mans pel que fa als temes socials, fent volar coloms amb el truc dels plans de pensions, el retard de la jubilació i la congelació de les pujades referides a l’IPC. Ara toca donar la cara, sense subterfugis ni bajanades. Perquè, com va deixar anar per la tele un pensionista cabrejat, no es tracta de comprendre que hi ha massa jubilats per tan pocs treballadors. Es tracta que hom ha cotitzat durant més de quaranta anys i aquests diners que li regategen de la pensió són seus. O com va tuitejar Errejón, “assegurar les pensions dels nostres fills i nétes passa perquè el PP deixi de saquejar la guardiola de les pensions i els bancs tornin el deute pendent que tenen amb la ciutadania“.

O s’ho pren seriosament i rescabala als pensionistes de tant desgavell o les pensions seran la seva tomba (política, és clar, no em mal interpreti).

Etiquetat , , , , ,