Els reis del mambo

Encara em tremolen les cames. Va succeir diumenge passat i quan ho recordo –encara no m’ho he pogut treure del cap– em recorre l’espinada una esgarrifança i noto en el meu interior el desassossec. Immediatament em ve al cap el que podia haver ocorregut i sento com si em faltés l’aire. Qüestió de pànic.

A mig matí lluïa el sol i per on jo transitava es respirava tranquil·litat, poc trànsit. Circulava amb cotxe –em sap greu, ja sé que això no és modern ni ecològic ni sostenible, estimada alcaldessa Colau, però per què haig a mentir?–… Circulava amb cotxe per un carrer de direcció única i un sol carril útil. En arribar a l’encreuament vaig reduir la marxa perquè hi havia un pas zebra i els edificis de les cantonades m’impedien veure més enllà del que hi havia a les estretes voreres. Amb un gest automàtic vaig mirar a dreta i a esquerra i com que no hi havia ningú disposat a creuar, vaig trepitjar l’accelerador amb cura perquè tampoc tenia prou visibilitat per adonar-me dels cotxes que podien venir, sobretot des de la meva esquerra.

No el vaig veure, juro que no el vaig veure. Va aparèixer de sobte des de la vorera dreta i va creuar el pas zebra amb bicicleta com una exhalació, orgullós de creure que l’emparava la preferència, supremacista pel que fa als fràgils vianants i als contaminants automobilistes. Vaig clavar el fre i, si no hagués estat pel cinturó, gairebé surto llençat contra el parabrises. El vertiginós aparegut no va tenir temps de reduir la velocitat; això sí, va ser prou hàbil com per escapolir-se de la meva escomesa sense frenar ni caure, alhora que es va girar i em va disparar una mirada d’odi infinit mentre remugava una maledicció fàcilment deduïble que no vaig sentir perquè anava jo amb les finestretes tancades. Era un home d’uns quaranta anys, prim, duia ulleres de sol i bigoti i es cobria amb una gorra a joc amb la seva indumentària de ciclista de diumenge. Va desaparèixer tan vertiginosament com va aparèixer. I allà, a la cantonada, em vaig quedar quiet, adolorit de la cama dreta per la pressió sobre el fre, aclaparat. El podia haver matat. M’ho vaig repetir mil vegades. El podia haver matat.

No passava ningú, cap cotxe darrere meu fent-me llums perquè em mogués. I quiet, parat, un cop recuperat de l’ensurt, vaig maleir el suïcida vestit de ciclista dominical per anar a tota llet per la vorera quan, en aquest carrer a la qual jo anava a accedir, els ciclistes circulen majoritàriament, que no tots, per la calçada, per creure que té preferència en el pas zebra, corrent en bicicleta a tota velocitat quan el que hauria d’haver fet –cosa que gairebé cap ciclista fa– era baixar i passar a peu a velocitat de vianant. Així ho estableix el codi de circulació i així ho incompleix tothom que cavalca sobre dues rodes.

Ha estat tal l’afany per convertir Barcelona en la capital de la sostenibilitat i del ciclisme urbà –entenc que empesos per la pol·lució que genera la densitat motoritzada i conscienciats per l’esquerra utòpica– que, com se sol dir, s’ha posat el carro abans que els bous. S’ha incentivat la fe en el pedaleig abans de crear una cultura convivencial entre els diversos actors del carrer, abans de conscienciar els nous i multitudinaris genets del bicicle de les obligacions inherents a la seva condició. Se’ls ha fet creure –en l’esforç per consolidar ràpidament l’ús de la bicicleta als carrers de Barcelona– que eren els reis del mambo i els salvadors del planeta, i molt em temo que s’ha creat un monstre difícil de controlar.

Llegeixo, a propòsit del tema, que l’Ajuntament barceloní va imposar l’any passat 6.500 multes a ciclistes per saltar-se semàfors, circular per on no ho havien de fer, portar posats els auriculars… No sé si són moltes o poques sancions –encara em temo que poques–, ni quin percentatge han aconseguit cobrar, però amb els anys que portem d’orgull ciclista i per la meva experiència personal en l’observació permanent d’infraccions de tota mena, mai he vist un municipal deturar un ciclista infractor i sancionar-lo. Mai.

No sóc un convers del ciclisme, ja no tinc edat, però sóc molt capaç de posar-me al seu lloc i entendre’ls. Deuen sentir-se tan guais, tan estupends, tan ideals de la mort des de la seva ecològica i mimada cavalcadura, se saben tan posseïdors de la veritat suprema, que han de considerar que els semàfors, la prohibició de circular per les voreres, l’ús exclusiu per vianants del pas zebra i el codi de circulació en general, està fet per als pringats del carburant, residuals supervivents d’una civilització que s’extingeix. Ells són el futur, els hi ho han dit i repetit. Seva és la ciutat. Però algú ha de començar a conscienciar-los que també la bicicleta és una màquina de matar… I de morir.

Anuncis
Etiquetat , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: