Vente a Alemania, Carles.

En un recent article d’opinió, el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, li atribueix al jutge Llarena una utilització perversa del procés penal contra els líders independentistes catalans: “La interlocutòria és un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític. No és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge“. Aquesta deducció sorgeix a propòsit de la interlocutòria de processament dictada pel jutge Llarena on, segons la interpretació de la premsa, compara els presumptes delictes dels secessionistes catalans amb l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 (23 F) .

Modestament penso que Llarena no ha de ser, necessàriament, un tipus pervers. Més aviat crec que no s’assabenta. L’any 81 havia de ser un noi burgalès de 17 anys i probablement no era conscient de la magnitud de la tragèdia. No va saber, dedueixo, de la dimensió del segrest del Congrés amb els diputats dins. Ni de la dels trets de metralladora. Ni del se sienten, coño. Ni de l’objectiu planejat d’enderrocar el govern democràticament constituït. Ni de portar al paredó a alguns dels parlamentaris. Ni del complot al qual es van sumar diversos capitans generals traient els tancs al carrer. Ni de la presa, fusell en mà, de TVE. Ni del pànic que va provocar a Espanya, a tots els nivells, aquella nit infausta de dilluns. Si ho hagués viscut amb la intensitat que ho vam patir altres no gosaria establir una comparació tan aberrant i inversemblant, encara que compti amb la complaença i l’aplaudiment del govern central, dels seus acòlits i palmeros i d’aquesta legió d’espanyols ungits per l’odi i la set de revenja. Si ens fixem en els detalls que, a grans trets, he descrit, queda clar que no té res a veure un fet amb l’altre. Cal ser molt curós amb les comparacions, senyor jutge.

És com els que comparen el previsible lliurament de Carles Puigdemont per part de la policia alemanya a l’espanyola, (que tant entusiasme ha despertat en el ministre Zoido que l’ha venut com si hagués caçat per fi l’enemic públic número u), amb la detenció i lliurament, fa gairebé 80 anys, del també president Lluís Companys per part de la policia alemanya (la Gestapo, llavors), al govern de Franco. És diferent, vegem-ho. A Alemanya ja no existeix el nazisme. La Gestapo va ser dissolta. I a Espanya, el franquisme…, doncs tampoc. A més, el lliurament de Companys va significar la seva execució immediata. La de Puigdemont, si es produeix, pot comportar només trenta anys de presó. Evidentment no és el mateix. És semblant, sí, però no és el mateix. I no és just demonitzar Alemanya, tot i el mal gust de boca que van deixar entre el catalanisme alguns empresaris d’aquell país quan van menysprear a Barcelona al president del Parlament, Roger Torrent, en aquell acte, paradigma de la mala educació germànica.

A més, segur que Alemanya contempla Espanya com un estat de dret homologable amb la resta de democràcies europees. Li ha explicat tantes vegades el president Rajoy a la Cancellera Merkel que estic segur que no en té cap dubte.

Ignora probablement que a Espanya hi ha una Fundació Francisco Franco que rep subvenció de l’estat. Una cosa així com si a Alemanya pervisqués una fundació Adolf Hitler mantinguda amb fons públics. No, potser això no ho entendria la Cancellera.

Com tampoc entendria que algú reclamés al seu país el títol de Duquessa de Hitler, com Carmen Martínez Bordiu reclama avui el ducat de Franco i el corresponent títol nobiliari de Duquessa i, alhora, Gran d’Espanya, que el rei emèrit va concedir per decret a la seva mare el 1975 “en real estima a donya Carmen Franco Polo i en atenció a les excepcionals circumstàncies i mereixements que en ella concorren“. Bé, potser sí. Com a dona comprensiva que ha de ser, entendria que, encara amb el cadàver calent del dictador, el nou monarca tingués un detall d’agraïment cap a l’única filla del general que va restaurar la nissaga borbònica al tron, ​​garantint per a la seva altesa i els seus descendents una vida de afalac, luxe i poder com potser mai van somiar. Sí, segur, Angela Merkel entendria que de ben parit és ser agraït, però potser pensaria que passats quaranta anys i morta la concessionària de tan ominós ducat, ha arribat el moment de tancar l’assumpte, revocar el decret i repetir a la tele allò de “ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” que tan bé li va quedar l’altra vegada.

En tot cas, Mariano Rajoy hauria d’explicar-li a Angela Merkel que mentre que Adolf Hitler va perdre la seva guerra i diuen que es va suïcidar en el seu búnquer, Francisco Franco va guanyar la seva, va governar al seu caprici quaranta anys i va morir plàcidament, entubat, però plàcidament, en el seu llit, deixant-ho tot lligat i ben lligat. Com s’ha anat demostrant.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: