Monthly Archives: Abril 2018

Llarena: triï i remeni

M’he empassat l’entrevista amb Carles Puigdemont i el debat posterior i he quedat molt decebut: som una colla de babaus. No hi ha solució. Parlar de diàleg en aquest temps, en aquesta situació, amb aquesta fesomia de l’Estat Espanyol és somniar truites. La Corona ha abdicat de qualsevol paper conciliador. Les evidencies auguren que el monarca s’ha carregat el futur de la dinastia. Temps (poc) al temps. I el govern de Rajoy no pot negociar. No negociarà res. Acorralat per la corrupció galopant amb entrades de merda a carretades per totes les escletxes, desbordat per les reivindicacions tossudes dels pensionistes que no pensen parar (i no t’oblidis Mariano que tenen tot el temps del món per acorralar-te), descol·locat per l’escàndol dels màsters de la Srta. Pepis, l’únic que li queda és mantenir-se en l’estratègia de la catalanofòbia. En la línia de la remasterizada Cifuentes, es tracta de “mantenella y no enmendalla”. Llenya al mono, que és català i ,fins i tot, republicà. Engarjolant catalanistes, torpedinant l’elecció de president de la Generalitat, emparant-se covardament en el 155, deixant solta la llengua de la menuda Soraya perquè vagi fent recitals de fatxenderia, sap Rajoy que així té garantits quan menys un container de vots dels de l’adhesió “inquebrantable”. Total, a Catalunya els del PP són gairebé translúcids, insuportablement lleugers. Per tant, pensar, ni per un instant, en un diàleg amb Rajoy o amb un govern del PP, des de la presidència d’una Generalitat sorgida de les eleccions de desembre és una entelèquia. Impensable. Impossible. Cal canviar l’estratègia. L’interlocutor veritable és Pablo Llarena, el jutge plenipotenciari. Cal seduir-lo perquè és ell qui ha estat ungit per decidir qui ha de presidir la Generalitat. És ell qui mana per causa del desistiment dels polítics. Cal armar–se de valor, empassar saliva, creuar els dits perquè no t’engarjoli i demanar-li com li agradaria que fos el President de la Generalitat. Home, dona? Ros, rossa? Ulls blaus, llavis carnosos, cos fibrat? Amb dos, tres o quatre màsters comprovables? De missa dominical, potser? De l’Espanyol? Del Madrid? Del Leganés? Parli Senyor Jutge, triï i remeni, no es talli, sabem que els seus desigs són ordres. Designi un president o presidenta de la Generalitat, encara que no sigui ni diputat, que vostè té barra lliure. Faci, faci i que sigui el que Déu vulgui. Endavant les atxes!
Jutge i pare omnipotent
Amb sa divina paraula
Beneeixi aquesta taula
I a tots nosaltres. Amén.

Anuncis
Etiquetat , , , , , ,

“House of cards”, última temporada

El castell de cartes construït pel Partit Popular trontolla. I no s’acaba d’ensorrar perquè van ser tramposos i, quan ningú els observava, el van adherir amb cola de patriòtic populisme i això aguanta el que li llencis. Però trontolla.
Jo creia que seria l’envit dels pensionistes a prop de l’atac de nervis el que enviaria el castell de cartes a fer punyetes, per això vaig escriure fa unes setmanes l’avís: A tu espalda, Mariano!. Però de moment el puto amo ha fet una finta i ha allunyat el conflicte de l’actualitat brandant jutges i brunetes mediàtiques contra el Procés i els seus serrells per tal de distreure un cop més l’atenció. Mai estarà prou agraït a Catalunya el PP. Amb només esmentar el nom maleit –Catalunya– saben que les masses s’arremolinen, la Fiscalia s’obre de cames, alguns jutges es llepen els dits de gust, les forces de seguretat de l’estat se senten  enfervorides perquè encara ressonen a les seves orelles l’arenga popular “a por ellos, oé” i la ciutadania que configura la seva marca blanca els dona el suport just per apuntalar-los, encara que amb el container preparat per recollir les restes del naufragi quan el castell s’ensorri, és ben veritat.
També és veritat que, en les dates recents, aquest castell de cartes que havia resistit amb prestància l’assetjament de la corrupció que els desbordava per tots els fronts, comença a desencolar-se. El maleït embolic dels màsters de la Universitat Rei Juan Carlos –que al pobre emèrit només faltava que li embrutessin el nom amb aquest frau tan descarat–, amb una Cristina Cifuentes suïcidant-se amb gallardia, seguint el clàssic procedir de l’hidalgo espanyol de “sostenella y no enmendalla“, està resultant un inesperat i fecund taló d’Aquil·les. I sembla que encara hi ha més ensarronada acadèmica presumptament -¡presuntament! – relacionada amb gent del PP. Quina puta mania aquesta de redecorar-se el currículum com qui posa embellidors en el seu vell cotxe, a base d’enganyifes, amiguismes i relacions nepòtiques. Però si tots sabem que ni el diputat ni el ministre ni l’alcalde hi són pels seus coneixements, no cal res més que sentir-los parlar. Aquest afany de titolitis aconseguida amb trampes constitueix un clar menyspreu  vers al coneixement i una evidència del propi complex d’inferioritat cultural. La bossa de Louis Vuitton i el màster en la URJC està a l’abast de qualsevol militant de pro.

Han aconseguit que el seu maleït cercle de perversió malmeti també l’àmbit acadèmic. Si als súbdits els havien llançat, per activa i per passiva, el missatge de què idiotes que sou, amb el cinturó premut i passant-les putes, quan és tan fàcil fotre mà als diners públics, ara s’enfoten dels estudiants que li posen hores, esforç i colzes a una obstinació que pels de la pomada és tan sols qüestió de mentides i falsificacions. Han corromput la Universitat també, com abans ho van fer presumptament -¡presuntament!- amb l’administració pública i la justícia.
Han creuat massa línies vermelles. Perquè, encara que El País i la Razón i la massa coral mediàtica, a l’uníson, els propaguin les consignes i els amplifiquin els anatemes, és possible que, en un llunyà racó d’Europa, un modest tribunal provincial els pari els peus i els posi davant d’un mirall vergonyant.
La penúltima? Treure del barret de copa el fantasma del terrorisme, que això sempre funciona. I no ho han fet per denunciar Jiménez Losantos per amenaçar amb explosions les cerveseries de Baviera i segrest dels alemanys que viuen a les Balears, que aquest, encara que incòmode, és de la seva corda, sinó per aplicar la llei antiterrorista a tothom a qui puguin vincular amb els CDR. Aclareixo que ni justifico ni dono suport les accions més extremes d’aquests comitès, però és evident que no han anat més enllà del que solen fer la majoria de piquets de vaga. I això, ho sé jo i ho saben els del PP, no és terrorisme. Terrorisme era ETA. Terrorisme va ser el 11M. Terrorisme va ser el que vam viure a Barcelona i Cambrils l’agost de l’any passat. Passa que, segons he pogut saber casualment de fonts judicials, la consigna entre la Guàrdia civil és la de provar que s’està ordint una renovada Terra Lliure. I, preventivament, ja veuran com la Fiscalia acusarà de terrorisme a tot el que es mogui. A tot el que es mogui a Catalunya, és clar.
És evident que “House of cards” està en la seva última i definitiva temporada. La temporada final.

 

Etiquetat , , , ,

…I si el verb no es va fer carn?

De forma intermitent però obstinada, apareixen estudis, teories, relats novel·lats fins i tot, que afirmen –i procuren demostrar-ho històricament– que Jesucrist no va ser un personatge real, sinó una llegendària figura de ficció com Sherlock Holmes, Indiana Jones, el Quixot o Superman. En aquesta ocasió, la notícia recurrent s’ha colat per casualitat a la Setmana Santa en la que la ministra De Cospedal ha ordenat arriar la bandera a mig pal en senyal de dol per la mort de Jesús de Natzaret. Coses de l’esperpent nacional, d’aquesta mania que els ha agafat als ministres del PP de barrejar la gimnàstica amb la magnèsia.

Resulta que després de vint-anys d’estudis sobre l’assumpte –que ja són ganes– l’escriptor navarrès Fernando Conde Torrens ha conclòs –i explicat en el seu llibre “Año 303. Inventan el cristianismo“– que Jesús és un dels fakes més grans de la història de la humanitat i que la religió cristiana es va forjar, va prendre cos i divulgar, a partir del segle IV amb la decisió de l’emperador romà Constantí d’imposar en el seu imperi una religió monoteista uniforme. Segons Fernando Conde, la idea la proposà Lactanci, mestre de retòrica i apologista cristià, instructor de llatí del fill de Constatí, teoritzant que la supervivència de l’imperi només era possible si s’aconseguia la submissió dels romans a un únic déu. O sigui que, segons l’historiador navarrès, no hi va haver un sol cristià a Roma (i per tant no van ser perseguits, ni martiritzats, ni devorats pels lleons) fins que l’any 313 Constantí va imposar la nova religió. Per això, escriu Conde, els quatre evangelistes i els seus textos són una manipulació de l’esmentat Lactanci i d’Eusebi, bisbe que fou de Cesàrea i escriptor dels primers relats sobre el cristianisme primitiu. Pedro Conde, com han fet d’altres historiadors negacionistes, atribueix a aquest equip assessor l’única referència més o menys contemporània que existeix de Jesús, la de l’historiador Flavi Josep, en introduir-la furtivament en els seus textos: “els historiadors amb seny ja troben que aquesta cita de Jesucrist no encaixa en el lloc, ja que talla dos passatges que tenen una perfecta unió entre ells. És a dir, que ja hi ha sospites que el testimoni flavià és una falsificació i, a més, han aparegut proves que es tracta d’una interpolació“.

Doncs res, un cop més, els historiadors s’emparen en el sentit comú perquè el que resulta veritablement difícil, si obviem les qüestions estrictament de fe, és demostrar científicament l’existència de Jesús. Però això no treu el gran mèrit de la pervivència de l’Església Catòlica i de les altres Esglésies cristianes. Mantenir durant gairebé dos segles un lobby d’influències polítiques tan pertinaces com decisives en l’esdevenir de la humanitat i, alhora, una societat anònima que ha obtingut un compte de resultats tan brillant sobre la base d’un personatge de ficció, té un mèrit enorme. S’ha de reconèixer i, amb la distància que dóna el pas dels segles, felicitar Constantí el Gran i el seu equip assessor per la visió que van tenir de futur que els col·loca al capdamunt del rànquing d’emprenedors. Al seu costat, Bill Gates o Amancio Ortega semblen uns aficionats.

I encara que, de forma contumaç, apareguin erudits franctiradors que neguin l’existència de Jesucrist, això no afecta per a res les esglésies cristianes, divinament consolidades, ni els seus fidels seguidors, que aquesta minúcia històrica no els farà trontollar la seva fe. En el terreny de les creences, desmantellar l’intangible amb arguments científics ha esdevingut sempre un esforç en va i un fracàs estrepitós en el decurs dels segles.

Més dur pot resultar per a la feligresia cristiana, l’assumpció de l’estudi de la historiadora britànica Joan Taylor, les conclusions de la qual sobre Jesucrist, recentment publicades, indiquen que es tractava d’un senyor baixet (1,66 m.), tirant a lleig, de pell color d’oliva, ulls i cabell castanys, amb alguna desfiguració en el seu físic i, probablement, coix. Segons Taylor l’única descripció del físic de Jesús, abans que la crucifixió el convertís en un eccehomo, es troba en el llibre d’Isaïes i és molt succinta: “No tenia bellesa ni majestat que ens atragués cap a Ell, res en la seva aparença que ens el fes desitjar“.

Amb un treball històric tan destructiu i una realitat física tan cruel i despietada, Joan Taylor envia a pastar fang tota la imatgeria clàssica de Jesucrist que el presentava bell i resplendent, sovint ros i apol·lini com Jeffrey Hunter en “Rei de reis”, un bé de Déu d’ulls blaus.

Amb una descripció tan rònega i malagradosa, ni les fidels s’haguessin emocionat davant dels passos de Jesús del Gran Poder, ni les beates s’haguessin estremit davant de la imatge del Sagrat Cor, ni Santa Teresa de Jesús hagués descrit el seu èxtasi en el “Libro de la vida” d’aquesta manera:  “…Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto…”

 

 

 

Etiquetat , , , , , ,