Monthly Archives: Mai 2018

El President de tots

Tot i que no recordo explícitament la cita, estic segur que, en un moment de les intervencions, tant en seu oficial com en declaracions als mitjans de comunicació, el nou i flamant Molt Honorable Quim Torra ha hagut de dir que vol ser el president de tots els catalans, referint-se no exclusivament als que se senten únicament catalans, sinó als set milions i mig d’empadronats a Catalunya, als set milions i mig que viuen, treballen, estan sense feina i quiets i aturats, o són jubilats a Cataluña . (Observin amb quina astúcia he escrit Catalunya en la dues versions, la catalana i la castellana, perquè els fanàtics del bilingüisme no se m’enfurismin abans d’hora, que pels seus afilats comentaris als meus apunts, ja m’he adonat de la finesa de la seva pell ).

Encara que se li agraeix la bona intenció, he de dir que aquí el President nouvingut no ha estat original, ho fan tots. Ho faria fins i tot la senyora Arrimadas o el senyor Iceta, si arribessin al podi. Tots volen ser presidents de tots els catalans. Bé, no, Rajoy i Pedro Sánchez volen ser presidents de tots els espanyols, ser-ho dels catalans se la bufa, més aviat deu representar-los un conyàs. Hi ha altres polítics que volen ser presidents de tots els francesos, o de tots els alemanys o de tots els kosovars i així successivament perquè, com deia aquell, “hay gente pa too“.

Però sento desanimar-lo Sr. Torra, ni ho somiï, no ho aconseguirà. I no per culpa dels articles i els twits que se li atribueixen, això és una minúcia per donar-los carnassa als Herrera, Losantos, i altres companys de la confraria de l’odi, i perquè Inés Arrimadas pugui vendre com un actiu electoral el paper d’espieta a Europa sencera; no ho aconseguirà perquè no pot ser i, a més, és impossible. Però si és que ni quan aquest fangar era un oasi, en els temps de Pujol que partia pinyons amb els governs socialistes i populars en favor d’una entesa global, s’havia aconseguit. Sempre hi havia un molt alt percentatge d’empadronats que vivien com marcians en aquesta terra d’acollida. No acudien a les urnes perquè no es consideraven involucrats, no els concernia. Això eren collonades per entretenir aquests vilatans que feien castells amb essers humans, ballaven en corro com el de la patata, dinaven el dia de Nadal en lloc de sopar, com tothom, la nit de Nadal i parlaven una cosa rara, impossible d’entendre, que segur que havia de ser polonès. Per descomptat, polonès.

Per a aquests homes i dones que, malgrat que no havien acabat de copsar, vivien i treballaven a Catalunya, el seu president era Suárez, o Felipe González, o Aznar, o Zapatero o Rajoy. Per a ells i elles el president de la Generalitat no era ni tan sols una autoritat com el Governador Civil, que almenys aquest tenia comandament en plaça, no, què va!, més aviat podia ser com el President de la Diputació que, ben bé, no se sap per a què serveix ni a què es dedica.

Si això succeïa així en els temps llunyans de l’oasi català, ara que els ànims estan crispats, les postures radicalitzades i irreconciliables i els odis a flor de pell, ningú, vingui d’on vingui i faci el que faci, aconseguirà que se’l prenguin seriosament com a President i el respectin com a tal tots els habitants. Però si fins als jutges, que no han estat elegits democràticament, poden jugar segons els hi peti amb els representants democràtics catalans.

Miri, President o Presidenta (el que toqui, el que guanyi les eleccions, el que sigui assenyalat pel dit de Déu), la dissort està llençada sobre la taula de joc. Governi vostè per als seus i tal dia farà un any.

Molt Honorable Sr. Quim Torra, gaudeixi dels seus inesperats dies de glòria. Faci creure a la CUP que els porta de pet a la República, vengui’ns  la moto que li comprarem, no s’amoïni. Proclami, vostè proclami, i compri estructures d’estat i diplocats i el que vostè cregui convenient. Faci el que faci li diran igualment nazi i supremacista i, al final, el fotran a la garjola igualment, n’estic segur que ho sap i que el seu antecessor li ho ha explicat minuciosament abans d’acceptar l’embolat, pensi que ja li han posat l’ull a sobre i que els creuats de la caspa mediàtica ja l’han condemnat.

Ho sento, desenganyis. Sàpiga que això de “President de tots” és pura retòrica, un miratge.

Ah, que ja ho sabia? Alabat sia Déu!

Anuncis
Etiquetat , , , , , , ,

Perdó? Quin perdó?

La traca final escenificada per ETA, amb aquella habilitat que sempre han palesat de saber-se convertir en el centre del món i que els ha servit aquesta vegada –pensen– per apaivagar la dura realitat d’una derrota sense excuses, d’una desfeta total sense ni una possibilitat de negociació, fins i tot, en una cosa tant natural i lògica com l’aproximació del presos a Euskadi, amb aquesta escenificació a França, deia, d’aquest jorn dels miserables, amb missatge inclòs de full de ruta a seguir, com si encara tinguessin pes en la societat basca, empastifant-nos (als catalans em refereixo) amb la usurpació de l’estratègia del dret a decidir amb la qual cosa donen carnassa a les bèsties negres de la comunicació per tal que emboliquin més la troca en aquella sucosa cerimònia de la confusió que tant els hi agrada, perquè poden barrejar sense escrúpols el procés català amb el terrorisme basc, i es queden tan amples, ja no ve d’aquí, a propòsit de tot plegat, deia, s’ha tornat a posar sobre la taula la qüestió complexa del perdó.

Gairebé tothom es queixa que ETA, com a molt, ha demanat sense massa convenciment un perdó asimètric, selectiu, on exclou bona part de les víctimes que no són només vuit–cents morts sinó milers d’afectats, amputats, ferits, traumatitzats de per vida, orfes, familiars dels morts, dels ferits, dels traumatitzats, dels orfes i dels amputats. Del perdó i del seu us i significat n’ha parlat Eduardo Madina, que es va quedar sense la cama esquerra gràcies a un atemptat d’ETA que va patir el 2002, que li va disputar a Pedro Sánchez la Secretaria General i que avui dia és fora del PSOE y de l’acció política.

No exactament amb aquestes paraules, però ha vingut a dir que el perdó és un mecanisme que forma part de la gimnàstica psicològica judeo-cristiana per tal de restablir la pau interior, però que en realitat no serveix per res ni restitueix cap equilibri emocional més enllà de pensar per part de l’ofès –això ja és de collita pròpia- que ha aconseguit la humiliació de l’ofensor i, per part d’aquest, creure que tot plegat li ha sortit barat si  només li ha calgut fer servir la retòrica. Deixem-nos de perdó i aprofundim seriosament amb la justícia, l’única manera de restablir l’equilibri emocional, social i polític.

La fatxenderia del comunicat i les últimes voluntats llegides per Josu Ternera en el funeral de la banda, evidencien que ni són sincers en la qüestió del perdó ni en el reconeixement dels errors. Al igual que quan es jura la Constitució per imperatiu legal, que mantens els dits creuats pel darrere, fora de la vista de tothom, ETA, com a organització criminal tossuda i fanàtica, continua pensant que els qui van en direcció contrària són els altres. I no vol reconèixer que, a part de l’acció policial, ha estat el desistiment de França a partir d’un determinat moment i el canvi de rumb polític d’un PNB sense Arzalluz que els ha considerat un destorb, el que ha precipitat la seva desfeta.

No sé el valor que li donen les víctimes a una possible petició de perdó per part de la banda terrorista i si totes l’hi donen el mateix valor, o si totes ho creuen necessari.

Penso, com Madina, que a aquestes alçades de la pel·lícula, ni la sol·licitud de perdó ni el penediment públic, amb la poca confiança que em mereixen aquesta colla d’obcecats sense escrúpols, té cap valor moral ni compleix una mínima funció de desgreuge. Tot i que no me’n refio de l’equanimitat i independència de la justícia espanyola per culpa de moltes de les seves actuacions més conegudes i polèmiques, la pròrroga del final d’ETA té un sol camí de reparació, el de la justícia. Una justícia serena, exempta d’influències polítiques i d’afany de revenja. Ah, i també, el del millorament de la investigació policial, que encara queden tres–cents atemptats per resoldre.

Etiquetat , , ,

Català i espanyol: la dualitat impossible?

Fa temps que no veig estudis sociològics d’aquells que es feien abans de la precipitació dels esdeveniments i que preguntaven als ciutadans censats a Catalunya si se sentien només espanyols, o sobre tot espanyols i una mica catalans, meitat catalans i meitat espanyols, una mica espanyols però sobre tot catalans o només catalans.

Imagino que no es fan perquè, com que hem passat ja tantes pantalles des que el President Montilla detectés el principi de la desafecció, els resultats palesarien la radicalització de la ciutadania d’aquest país, i la zona intermèdia, la que gradua la tendència cap a un costat o cap a l’altre, solapant-les en diverses proporcions, cada cop té menys adeptes perquè, amb la radicalització de les postures, el xoc de trens, la impossibilitat de diàleg i l’efervescència del quintacolumnisme ciutadà, la dualitat que comporta sentir-se al mateix temps català i espanyol, és circumscriu a la retòrica dels polítics però no arriba a instal·lar-se de debò en el racó més íntim dels sentiments de cadascú. Preguntin-s’ho en consciència.

Penso, i es tracta només d’una percepció intuïda, que qui a Catalunya se sent espanyol no se sent català i qui se sent català no se sent gens espanyol. Això és tant així que arriba a actituds decididament fòbiques d’una identitat en contra de l’altra. Escurin l’olla dels sentiments identitaris de cadascú i dels seus circumdants i probablement em donaran la raó.  Admeto un marge d’error i un nombre poc significatiu d’excepcions, es clar que sí. Avui per avui, l’assumpció sincera de la dualitat català-espanyol crec que és gairebé residual.

Una visió a grans trets de la interrelació entre Catalunya i Espanya, que podria ajudar a detectar on hem arribat i com hi hem arribat, em portaria a establir quatre tipus de vinculació, quatre graduacions de la opinió generalitzada de la ciutadania.

Podríem concretar les postures d’aquesta manera:

Per als independentistes catalans Catalunya no és Espanya, com deia en anglès la famosa campanya que, amb motiu de la projecció internacional de 1992, els cadells del nacionalisme van endegar amb el lema “Catalonia is not Spain”.

Per als nacionalistes no radicals, per als que van creure durant molt de temps en la possibilitat d’enteniment, per als esperançats en un encaix basat en el diàleg, la mútua comprensió i la bona voluntat, Catalunya és a Espanya. I, fonamentant-se en aquesta concepció, han intentat la millora de la gestió política catalana amb l’estratègia paral·lela d’influir en la política espanyola. La tàctica pujoliana del peix al cove, ha estat l’exponent d’aquest estira i arronsa per anar trobant punts d’enteniment i fórmules d’encaix. Ja s’ha vist.

Pels unionistes empadronats al Principat, autobatejats com constitucionalistes perquè s’agafen a la Constitució del 78 com ordenament incontestable i immutable, Catalunya és Espanya. I solen estar per la barreja d’aigua i oli pel que fa a les qüestions lingüístiques, culturals, pedagògiques, associatives i simbològiques. Consideren el bilingüisme com l’excelsitud de la interrelació entre les dues identitats i s’erigeixen en defensors de la llengua castellana davant del virtual perill de la seva residualització/desaparició quan la immersió lingüística hagi coronat la seva obra. Conjuguen el groc i el vermell, amb franges de diferent gruix, per tal de demostrar que fins i tot la quadratura del cercle és possible.

Finalment, per la majoria d’espanyols i un gran nombre d’empadronats a Catalunya, Catalunya és d’Espanya. En ser-ne propietària té llicència per a fer i desfer segons la seva conveniència conjuntural (el paradigma és l’aplicació del 155). No li cal seduir-la ni mimar-la ni considerar-la. Pot menystenir-la i abusar des d’una posició de força si Catalunya adopta una actitud insubmisa o barruda. L’expressió “A por ellos, oé!”, que es va sentir abastament com una mena d’arenga que animava les forces de seguretat quan marxaven a reprimir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, reflecteix aquest sentit de la propietat, inadmissible en una relació entre iguals.

Però es que en la visió espanyola majoritària, segons es pot deduir dels resultats vigents de les eleccions generals, no es tracta pas d’una relació entre iguals. Espanya és el continent únic i indivisible i Catalunya és una peça més del contingut. Com Múrcia, Extremadura o Cantabria.

En el fons es manté vigent la idea que Espanya no deixa de ser Castella com a pal de paller amb una sèrie de territoris perifèrics incorporats i sotmesos a la concepció uniformitzada de l’Estat. És el model “joseantonià”, que deia aquell, i que la insurrecció de Franco va comprar i imposar com a manera única d’entendre i practicar el patriotisme espanyol. Com que es senzill, rudimentari i supremacista, i no t’obliga a pensar gens sinó a creure i no fer preguntes, com passa amb les creences religioses tan incrustades en la part no racional de l’esser humà, torna a tenir, cada cop, més partidaris.

 

Etiquetat , , ,