Català i espanyol: la dualitat impossible?

Fa temps que no veig estudis sociològics d’aquells que es feien abans de la precipitació dels esdeveniments i que preguntaven als ciutadans censats a Catalunya si se sentien només espanyols, o sobre tot espanyols i una mica catalans, meitat catalans i meitat espanyols, una mica espanyols però sobre tot catalans o només catalans.

Imagino que no es fan perquè, com que hem passat ja tantes pantalles des que el President Montilla detectés el principi de la desafecció, els resultats palesarien la radicalització de la ciutadania d’aquest país, i la zona intermèdia, la que gradua la tendència cap a un costat o cap a l’altre, solapant-les en diverses proporcions, cada cop té menys adeptes perquè, amb la radicalització de les postures, el xoc de trens, la impossibilitat de diàleg i l’efervescència del quintacolumnisme ciutadà, la dualitat que comporta sentir-se al mateix temps català i espanyol, és circumscriu a la retòrica dels polítics però no arriba a instal·lar-se de debò en el racó més íntim dels sentiments de cadascú. Preguntin-s’ho en consciència.

Penso, i es tracta només d’una percepció intuïda, que qui a Catalunya se sent espanyol no se sent català i qui se sent català no se sent gens espanyol. Això és tant així que arriba a actituds decididament fòbiques d’una identitat en contra de l’altra. Escurin l’olla dels sentiments identitaris de cadascú i dels seus circumdants i probablement em donaran la raó.  Admeto un marge d’error i un nombre poc significatiu d’excepcions, es clar que sí. Avui per avui, l’assumpció sincera de la dualitat català-espanyol crec que és gairebé residual.

Una visió a grans trets de la interrelació entre Catalunya i Espanya, que podria ajudar a detectar on hem arribat i com hi hem arribat, em portaria a establir quatre tipus de vinculació, quatre graduacions de la opinió generalitzada de la ciutadania.

Podríem concretar les postures d’aquesta manera:

Per als independentistes catalans Catalunya no és Espanya, com deia en anglès la famosa campanya que, amb motiu de la projecció internacional de 1992, els cadells del nacionalisme van endegar amb el lema “Catalonia is not Spain”.

Per als nacionalistes no radicals, per als que van creure durant molt de temps en la possibilitat d’enteniment, per als esperançats en un encaix basat en el diàleg, la mútua comprensió i la bona voluntat, Catalunya és a Espanya. I, fonamentant-se en aquesta concepció, han intentat la millora de la gestió política catalana amb l’estratègia paral·lela d’influir en la política espanyola. La tàctica pujoliana del peix al cove, ha estat l’exponent d’aquest estira i arronsa per anar trobant punts d’enteniment i fórmules d’encaix. Ja s’ha vist.

Pels unionistes empadronats al Principat, autobatejats com constitucionalistes perquè s’agafen a la Constitució del 78 com ordenament incontestable i immutable, Catalunya és Espanya. I solen estar per la barreja d’aigua i oli pel que fa a les qüestions lingüístiques, culturals, pedagògiques, associatives i simbològiques. Consideren el bilingüisme com l’excelsitud de la interrelació entre les dues identitats i s’erigeixen en defensors de la llengua castellana davant del virtual perill de la seva residualització/desaparició quan la immersió lingüística hagi coronat la seva obra. Conjuguen el groc i el vermell, amb franges de diferent gruix, per tal de demostrar que fins i tot la quadratura del cercle és possible.

Finalment, per la majoria d’espanyols i un gran nombre d’empadronats a Catalunya, Catalunya és d’Espanya. En ser-ne propietària té llicència per a fer i desfer segons la seva conveniència conjuntural (el paradigma és l’aplicació del 155). No li cal seduir-la ni mimar-la ni considerar-la. Pot menystenir-la i abusar des d’una posició de força si Catalunya adopta una actitud insubmisa o barruda. L’expressió “A por ellos, oé!”, que es va sentir abastament com una mena d’arenga que animava les forces de seguretat quan marxaven a reprimir la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, reflecteix aquest sentit de la propietat, inadmissible en una relació entre iguals.

Però es que en la visió espanyola majoritària, segons es pot deduir dels resultats vigents de les eleccions generals, no es tracta pas d’una relació entre iguals. Espanya és el continent únic i indivisible i Catalunya és una peça més del contingut. Com Múrcia, Extremadura o Cantabria.

En el fons es manté vigent la idea que Espanya no deixa de ser Castella com a pal de paller amb una sèrie de territoris perifèrics incorporats i sotmesos a la concepció uniformitzada de l’Estat. És el model “joseantonià”, que deia aquell, i que la insurrecció de Franco va comprar i imposar com a manera única d’entendre i practicar el patriotisme espanyol. Com que es senzill, rudimentari i supremacista, i no t’obliga a pensar gens sinó a creure i no fer preguntes, com passa amb les creences religioses tan incrustades en la part no racional de l’esser humà, torna a tenir, cada cop, més partidaris.

 

Anuncis
Etiquetat , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: