I ara, la jutgessa tarotista

Confesso que em fascina el món de la judicatura. La professió de jutge em resulta tan apassionant, que potser per això estic novament enganxat a la sèrie “The good wife” que, gràcies al fons d’armari de Netflix, puc repassar de corregut tots els capítols de les set temporades: cent cinquanta-set hores de judicis variats, en els quals els guionistes han disseccionat amb especial precisió el comportament dels jutges davant dels casos que es plantegen. Atès que els protagonistes són els advocats defensors, sobretot, i la fiscalia en segon lloc, els jutges van variant segons li convingui al desenvolupament dramàtic de la sèrie i així es poden permetre el luxe de presentar-los amb mil i una facetes, segons interessi a la història. Simpàtics, traumatitzats, trempats, odiosos, corruptes, capritxosos, narcisos, iracunds, bona gent, però tots, tots, convençuts de la superioritat moral que els atorga el fet de saber que la seva paraula és llei.

Mai hagués volgut ser jutge, encara que senti aquesta apassionada fascinació pel comportament de les seves senyories, perquè de petit em van ensenyar que Jesucrist va recomanar a la humanitat que no jutgessin i no serien jutjats, i jo, en catequesi i religió, treia bona nota. Encara que tampoc hagués volgut ser torero, ni agrimensor, ni domador de lleons, ni fisioterapeuta, ni funambulista, i, en canvi, els hi reconec els mèrits.

Però no creguin que aquesta passió pels jutges i magistrats m’ha sorgit de sobte, en la maduresa, embogit per una indigestió de sèries d’advocats, com li va passar a D. Quixot amb els llibres de cavalleria, no, estic segur que aquesta passió em neix de la perplexitat de veure com actuen les grans estrelles de la judicatura espanyola. Garzón, Pascual Estivill, Castro, Lamela, Ruz, Gómez Bermúdez, Santiago Vidal, Llarena, Grande Marlasca, Pedraz, Alaya, Elpidio Silva, Andreu, Ricardo Javier González, etcètera, completin vostès mateixos la llista amb els seus jutges i jutgeses favorits. Ja veuran: més estrelles que en el cel, que deia Terenci. I després hi ha les seves sentències i els seus vots particulars. Són els Superman, Roberto Alcázar y Pedrín, Capitán Trueno, Spiderman, el Guerrero del Antifaz, el Coyote i la Zorro dels nostres temps moderns, els nostres herois implicats en apassionants aventures. Ells li donen interès i sacseig a la nostra gris existència. Les euroordres del jutge Larena, la baralla en el cas Urdangarín entre el jutge Castro i el fiscal Horraz, el vot particular del jutge González en el famós assumpte de la “manada”… Repassin i afegeixin la seva instrucció, la seva sentència o el seu vot particular inoblidables.

L’esperpent s’ha produït amb la notícia sobre la jutgessa de vigilància penitenciària de Lugo, María Jesús García Pérez, a la qual han denunciat per compatibilitzar la seva carrera judicial amb la de pitonissa i vident. Potser un excés de confiança en la pròpia infal·libilitat l’ha portat a creure que comptava amb altres dons… sobrenaturals.

És veritablement sucós el que expliquen els diaris que va succeir amb una testimoni que va visitar la jutgessa tarotista i que, després de consultar-li afers del cor i de veure com li endevinava un pretendent, pel que sembla, bisexual, li va aconsellar: «A tu que t’importa això? Que sigui bisexual, tant li fa. Tu prefereixes que sigui hetero. Si et molesta que sigui bisexual, llavors ell fa bé de no explicar-t’ho. Quina ximpleria, què més dona, si t’ha de posar banyes, que te les posi  amb una tia que amb un tio». I és que el tarot i la vidència no deixen de ser un joc divertit que passa a ser un engany quan es cobra per exercir-ho, encara que sigui amb el consentiment de l’incaut. No té cap base científica. Tampoc té una base científica la confessió, la seguretat etèria del perdó, em podran objectar vostès, però la diferència està en que és gratis. I encara que una vegada vaig entrevistar a una jutgessa que practicava la dansa del ventre –que amb això no feia pas cap mal a ningú–, mai he conegut un jutge que de segona professió fos confessor. I això que, per causa del meu ofici, he conegut moltes senyories. Entrevistant-les, moderant debats en què participaven o consultant-los-hi algun dubte. O prenent una aigua mineral amb gas. Eren magistrats conservadors, liberals, franquistes, independentistes, creients, ateus, corruptes, incorruptibles, essers superiors, accessibles… Però tots, tots, imbuïts d’aquesta aura d’infal·libilitat que es detecta en el to.

En la vida privada, el més xungo que he vist amb aquests ulls pel que fa a jutges, va esdevenir durant el casament d’una amiga meva a Esplugues de Llobregat. Una cerimònia civil que oficiava una jutgessa suplent jove, uns trenta anys, que, al mig de la cerimònia, va prendre el micròfon i quan semblava que tocava desitjar felicitat i dir poden besar-se, es va arrencar amb que si per ella fos no s’hagués celebrat aquesta casament, que un casament civil no era casament ni era res. Ho va dir amb ràbia, fruit del fanatisme religiós i de la impotència de no poder imposar una clàusula de consciència. La diatriba va ser més llarga però ja no me’n recordo, fa molts anys. Només recordo la núvia plorant amargament perquè li havien esgarrat el dia.

Vaig veure, en aquesta putada per fer mal, el sergent xusquero de la mili, el salesià que repartia plantofades quan s’enutjava i tants homes i dones arbitraris que cometen abusos d’autoritat. Perquè ells poden.

Anuncis
Etiquetat , , , , ,

One thought on “I ara, la jutgessa tarotista

  1. Pierre Roca ha dit:

    Ho brodes, nen.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: