Monthly Archives: Setembre 2018

Música moderna

La música moderna està de moda. Em refereixo a la més moderna de totes. I no per motius estrictament musicals, no pas!. Passin i observin: Els rapers són condemnats amb penes de presó. Alguns fugen i posen en evidència les normes, tan obsoletes i poc europees, de la casa de la sidra i altres recorren i aconsegueixen una petita rebaixa. Porto massa anys escoltant música i valorant l’emoció, la ironia o l’enginy d’algunes de les lletres de les cançons que han marcat la meva vida professional ,com per espantar-me d’un text, encara que sigui literàriament dolent i a vessar de rodolins fàcils. No m’agrada el rap com a expressió musical, però entenc la seva influència social, la seva força en els sectors més marginals o marginats de la societat, la seva vigència i pes a la moda que es porta en els altaveus. Sí, el rap mola molt. És el signe dels temps, com passa amb el reggaeton, un altre enganyifa que resumeix el pitjor de la riquíssima música caribenya, fill bastard de l’encreuament entre el reggae llatí i el hip hop, va néixer a Panamà i va créixer a Puerto Rico. Avui és un meganegoci  a Llatinoamèrica, Estats Units i Espanya. El seu èxit –igual que el rap– es basa, més que en les seves cadències rítmiques, en les seves rimes de pa sucat amb oli per colar missatges agosarats, especialment, de supremacisme de gènere. Una xerrameca obsessiva que parla infatigablement de “xingar”, a través de descripcions molt explícites, i amb clars missatges de possessió masclista. No estic descobrint res que no sàpiguen: aquests dies la visita del colombià Maluma ha omplert les televisions de polèmica sobre les lletres del gènere i la seva incidència lògica –és el seu mercat natural– entre les adolescents i pro adolescents. Si tenen la paciència d’escoltar les gravacions de Maluma –cosa que recomano per saber el pa que s’hi dona–, ja veuran com les fites eròtics de la nostra joventut o maduresa, “Je t’aime … Moi, non plus” o “Devórame otra vez”, queden reduïdes a innocents jaculatòries.

Passa que, els fills dels polítics, són també els que consumeixen reggaetón, mentre els seus pares estan més entretinguts en esquinçar-se les vestidures davant dels concerts d’un sextet de dones anomenat Las Chillers, la cantant de les quals, Rocío Saiz, traïda per l’emoció, s’arrenca la camisa i es queda amb els pits a l’aire després d’interpretar aquell èxit de Rocío Jurado titulat “Como yo te amo”. L’escàndol es va muntar a Múrcia, a les festes de Molina de Segura, quan el PP i C’s van titllar l’actuació d’irrespectuosa i eròtica i van culpar l’Alcaldessa socialista per haver-les contractat. El despitrament va succeir a la 1:30 de la matinada. Però l’escàndol és rendible i, després de la difusió mediàtica de l’assumpte, a Las Chillers els plouran els contractes, sempre que incloguin, això sí, el moment top-less després del “Como yo te amo”, com quan al Bernabeu s’esperava que Ronaldo (Cristiano) es tragués la samarreta i meravellés amb els seus pectorals.

Las Chillers són una banda de 6 dones que van sorgir, amb la imperícia pròpia dels principiants, fa quatre anys tocant en cases okupades. El seu repertori és, com expliquen elles, “choni“: “Per a nosaltres ser chonis és super positiu –ho he llegit a Público–, ens agradaria ser-ho més però no en sabem prou. És important posar en valor la gent normal, natural i sense falsedats, que escoltava la música de gasolinera i de la ruta del bacallà. Volem reivindicar el fet choni sense ser-ho “. I sota aquesta pauta han construït un repertori choni i festiu, segons elles, que, creua el so fàcil i directe a l’estómac dels inicis del punk amb els estralls de la moguda madrilenya dels 80. De Rocío Jurado a Mecano. De Camela a Mónica Naranjo. De Chiquetete a Chenoa. “Nosaltres, en principi, fèiem chonismo il·lustrat, després vam passar al chenoismo il·lustrat i ara fem teta il·lustrada. O tetisme.

Pur Telecinco.

Feministes al seu aire, apologetes del lesbianisme, Las Chillers expliquen la seva evolució que les ha portat al chenoisme: “Chenoa és una icona feminista i encara no ho sap. Bisbal la va enganyar amb la presidenta del seu club de fans, ella es va assabentar pels mitjans de comunicació. Va sortir a la porta del carrer en xandall i aquest va ser un símbol molt clar que cal dir prou a que les dones hàgim de ser discretes fins quan ens humilien. En el retrobament dels 10 anys Bisbal la va seguir humiliant i Espanya va obrir els ulls: es van adonar que el cabró havia estat ell. Per això Chenoa és una icona feminista, i encara no ho sap, perquè ha estat una persona que ha vençut el patriarcat sense voler “. Sens dubte, amb un repertori així, uns pits mesurats com els de Rocío Saiz i uns arguments d’arrelament tan populars com els que utilitzen, Las Chillers són el futur arrabassador del pop espanyol.

Potser es preguntin que per què els explico tot això. És que detesto parlar-los de la compareixença cínica d’Aznar davant la comissió que investiga el finançament il·legal del PP. Per mandra i perquè està clar que aquesta mena de comissions no serveixen per a res.

 

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Un pacte al pil pil

El matí següent de la diada de l’11 de setembre, la del milió de sempre, la de la concentració pacífica i gairebé sense deixalles per recollir, segons expliquen les cròniques, la qual cosa ja no impressiona ni sacseja les consciències que haurien de ser sacsejades, perquè els sona a dia de la marmota, al Senat, que és allò que està allà, a proposta del Partit Popular es va votar una moció, un acte de fe clàssic diria jo, en defensa de la unitat d’Espanya. Van votar a favor, indissolublement adherits, el PP i el PSOE, no sense haver fet abans una mica de comèdia. Els del PP van acusar els del PSOE d’agenollar-se davant dels independentistes i els del PSOE van acusar els del PP d’incapacitat per al diàleg. També es van sumar Ciudadanos, des del Grup Mixt, enriquint la proposta que insta el Govern a posar-la en pràctica: impedir que es destinin diners dels pressupostos en l’organització d’un referèndum “il·legal”, combatre l’exclusió de la meitat dels catalans i convocar una manifestació a favor dels catalans que defensen l’estat de dret. Doncs, res, els socialistes també van mantenir-s’hi adherits indissolublement. Sense novetat. El de sempre. Ells a la seva, que és el rendible electoralment. I els altres també, a la seva:

Aquest passat mes d’agost he tingut ocasió de visitar diversos pobles de l’Alt Empordà on, a part de la profusió de llaços grocs –alguns de grans dimensions, perfilats amb llumetes com un arbre de Nadal, preciós i emotiu–, de les pancartes amb el lema “Llibertat presos polítics”, i de les banderes estelades onejant al vent, he observat a cada poble, ben visible per ubicació i grandària, l’afirmació “Som república”. M’he hagut de fregar els ulls per comprovar que llegia realment el que allí estava escrit. Enardit pel  meu incorregible esperit republicà, he entrat al bar del poble i quan anava a cridar “xampany per a tothom!”, he vist a la televisió de veure el futbol al rei Felipe fent alguna cosa a Barcelona. Però no embarcant cap a l’exili, trist i amb cara llarga, tot el contrari, l’he vist amb aquell mig somriure que el caracteritza, exercint de Rei. També comptaven a la tele que no sé qui (és a que hi havia molt aldarull al bar) havia visitat els polítics-presos-polítics a la presó de Lledoners. Uns dies sense veure telenotícies i sense comprar diaris i tot es mantenia igual: Catalunya seguia essent una autonomia més, força fotuda, per cert, els presos es mantenien preventivament a la presó, els estranyats continuaven en el seu estranyament, els diaris espanyols seguien referint-se a els colpistes quan parlaven dels independentistes catalans i els salvadors de la pàtria, els il·luminats de sempre, clamaven per l’aplicació renovada, ampliada i endurida de l’article 155.

A l’anvers, TV3 parlava amb naturalitat de la Casa de la República a Waterloo i del Consell de la República amb notable convicció, el conseller Maragall es referia a les ambaixades del Diplocat (que la gran liquidadora no va aconseguir liquidar abans que la liquidessin), els Comitès de Defensa de la República feien tot el possible per defensar la inexistent República i va arribar a circular la brama que el President Torra anava a obrir la porta de la presó perquè els independentistes que patien injusta i venjativament persecució per la justícia sortissin al carrer tan tranquils. D’acord, però no hem d’oblidar que el país ja es va fotre la gran patacada fa un any, perquè tampoc en política voler és poder, i mai, mai de la vida, la suma de diverses virtualitats, o de moltes, tant és, formen una realitat.

Entenguem-nos: no hi ha república. No hi ha sortida a través de la unilateralitat i no tinc ni punyetera idea de si la hi ha a través de la plurilateralidad. No hi ha sortida. Estem on estàvem. Amb un milió anual al carrer, que aquesta xifra en un país amb tradició democràtica sacsejaria els fonaments i ja fa anys que hauria provocat converses i pactes polítics. Recordem que la marxa sobre Washington de 1963, en què Martin Luther King va pronunciar l’històric “Jo tinc un somni”, que va contribuir decisivament a l’aprovació de la Llei dels Drets Civils, va ser una sola vegada i va reunir tres-cents mil manifestants. Però aquí no hi ha sortida.

És que si jo no fos tan contemplatiu m’atreviria a proposar, aprofitant la debilitat numèrica de Pedro Sánchez al Congrés, que oblidéssim les grandiloqüències i els objectius finalistes que il·lusionen les masses i les tenyeixen de groc o de corall segons toqui, i ens apanyéssim de moment amb un compromís a la basca, tan constitucional, amb el seu concert, la seva quota i el seu sistema tributari al pil pil i, miri, escolti, qui dia passa, anys empeny.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Un pacto al pil pil

La mañana siguiente de la diada del 11 de septiembre, la del millón de siempre, la de la concentración pacífica y sin apenas desperdicios que recoger, según cuentan las crónicas, la que ya no impresiona ni agita las conciencias que deberían ser agitadas porque les suena a día de la marmota, en el Senado, que es aquello que está allí, a propuesta del Partido Popular se votó una moción, un auto de fe clásico diría yo, en defensa de la unidad de España. Votaron a favor inquebrantablemente adheridos el PP y el PSOE, no sin antes hacer un poco de teatro. Los del PP acusaron a los de PSOE de arrodillarse ante los independentistas y los del PSOE acusaron a los del PP de incapacidad para el diálogo. También se sumaron Ciudadanos, desde el Grupo Mixto, enriqueciendo la propuesta que insta al Gobierno a ponerla en práctica: impedir que se destine dinero de los presupuestos en la organización de un referéndum “ilegal”, a combatir la exclusión de la mitad de los catalanes y a convocar una manifestación a favor de los catalanes que defienden el estado de derecho. Pues, nada, los socialistas se mantuvieron adheridos inquebrantablemente. Sin novedad. Lo de siempre. Ellos a lo suyo, que es lo rentable electoralmente. Y los otros también, a saber:

Este pasado mes de agosto he tenido ocasión de visitar diversos pueblos del Alt Empordà donde, a parte de la profusión de lazos amarillos –algunos de gran tamaño, perfilados con lucecitas como un árbol de Navidad, precioso y emotivo–, de las pancartas con el lema “Llibertat presos polítics”, y de las banderas esteladas ondeando al viento, he observado en cada pueblo, bien visible por ubicación y tamaño, la afirmación “Som república”. Me he tenido que frotar los ojos para comprobar que leía realmente lo que allí estaba escrito. Enardecido por mi incorregible espíritu republicano, he entrado en el bar del pueblo y cuando iba a gritar “¡champán para todos!” he visto en el televisor de ver el futbol al rey Felipe haciendo algo en Barcelona. Pero no embarcando hacia el exilio, triste y cariacontecido, todo lo contrario, le ha visto con esa media sonrisa que le caracteriza, ejerciendo de Rey. También contaban en la tele que no sé quién –es que había mucho barullo en el bar– había visitado a los políticos-presos-políticos en la cárcel de Lledoners. Unos días sin ver telediarios y sin comprar periódicos y todo se mantenía igual: Catalunya seguía siendo una autonomía más, bastante jodida, por cierto, los presos se mantenían preventivamente en la cárcel, los extrañados continuaban en su extrañamiento, los periódicos españoles seguían refiriéndose a los golpistas cuando hablaban de los independentistas catalanes y los salvadores de la patria, los iluminados de siempre, clamaban por la aplicación renovada, ampliada y endurecida del artículo 155.

En el anverso, TV3 hablaba con naturalidad de la Casa de la República en Waterloo y del Consell de la República con notable convicción, el conseller Maragall se refería a las embajadas del Diplocat, que la gran liquidadora no consiguió liquidar antes de que la liquidaran, los Comités de Defensa de la República hacían todo lo posible para defender la inexistente Rapública y llegó a circular la brama de que el President Torra iba a abrir la puerta de la cárcel para que los independentistas que sufrían injusta y vengativamente persecución por la justicia salieran a la calle tan campantes. Vale, pero el país ya se pegó el gran batacazo hace un año porque tampoco en política querer es poder y nunca, jamás de los jamases, la suma de varias virtualidades, o de muchas, tanto da, forman una realidad.

Entendámonos: no hay república. No hay salida a través de la unilateralidad y no tengo ni puñetera idea de si la hay en la plurilateralidad. No hay salida. Estamos donde estábamos. Con un millón anual en la calle, que esta cifra en un país con tradición democrática sacudiría los cimientos y ya hace años que hubiera provocado conversaciones y pactos políticos. Recordemos que la marcha sobre Washington de 1963, en la que Martin Luther King pronunció el histórico “Yo tengo un sueño”, que contribuyó decisivamente a la aprobación de la Ley de los Derechos Civiles, fue una sola vez y reunió trescientos mil manifestantes. Pero aquí no hay salida.

Es que si yo no fuera tan contemplativo me atrevería a proponer, aprovechando la debilidad numérica de Pedro Sánchez en el Congreso, que olvidáramos las grandilocuencias y los objetivos finalistas que enfervorizan a las masas y las tiñen de amarillo o de coral según toque, y me agenciaría un compromiso a la vasca, tan constitucional él, con su concierto, su cupo y su sistema tributario al pil pil y, mire usted, de aquí a cien años todos calvos.

Rivera. el desengroguidor

De la mateixa manera o semblant que Dick Van Dyke va convertir en mític el personatge del escura-xemeneies a la pel·lícula “Mary Poppins”, aquest estiu Albert Rivera s’ha erigit en el llegendari desengroguidor de Catalunya. Amb la complicitat de la seva sòcia Inés, com Roberto Alcázar i Pedrín dels còmics que ens adoctrinaven en la nostra infantes, Rivera s’ha posat al capdavant de les quadrilles sanejadores de la icterícia catalana, comandaments uniformats de blanc, encaputxats i disciplinats, que netejaven pobles i ciutats de llaços grocs, per zones i amb estudiada estratègia, encara que el seu esforçtitànic esforç resultés erm ja que al dia següent la protesta groga era reposada pels partidaris de mantenir el pols fins que els líders polítics catalans sortissin de la presó. Ha estat la cançoneta polític-periodística de l’estiu: el país està engroguit, qui el desengroguirà? El desengroguidor que el desengrogui… I, som-hi !, allà hi apareixia Rivera i/o els seus escamots per a visualitzar la frase sentenciosa que havia deixat anar María José Segarra, Fiscala General de l’Estat, en afirmar, molt seriosa i molt circumspecta, que no hi ha cap delicte ni en treure ni en posar els llaços grocs a la via pública ja que ambdues pràctiques formen part de la llibertat d’expressió. Quina inanitat. Com si fos el mateix plantar flors que arrencar-les. Segurament no és delicte, però no és el mateix. No és el mateix escriure un article que censurar-lo. No és el mateix. Anem a veure: ¿Considera el mateix, senyora Fiscala (en referència a la llibertat d’expressió) penjar una bandera espanyola que arrencar-la del seu pal i llençar-la al contenidor? Resulta que per a molts –catalans i espanyols– tant la bandera com l’himne vigents, expliqui el que expliqui la Wikipedia sobre els seus orígens i evolució històrica, la rojigualda i el txunta-txunta són els mateixos símbols patriòtics que va brandar Franco quan la seva victòria i la seva dictadura i que la normalització democràtica mai hagués hagut d’acceptar. Per decència. Per la ferma voluntat de marcar el seu propi territori polític a les antípodes del Moviment feixista. I per a molts espanyols, la vigència actual d’aquests símbols fan clarament palesa la idea de continuïtat respecte al passat, que la recent polèmica sobre el destí final del Valle de los Caidos i l’exhumació de les restes de Franco no ha fet més que corroborar.

Per malament que ho facin els polítics independentistes, per maldestre que sigui la seva estratègia, per confrontats que estiguin en les seus respectius i partidistes fulls de ruta, hi ha un fet en el qual la majoria de catalans hi estan d’acord: no s’avançarà ni en la solució del conflicte català ni en el apaivagament de la crispació mentre els i les Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcètera, romanguin a la presó. No dic que els independentistes siguin majoria, afirmo que la majoria de la gent que viu a Catalunya considera que la llarga tancada preventiu dels esmentats, és més una qüestió de venjança i escarment, que de justícia. I d’això, i no d’una altra cosa, va la icterícia catalana, els milers de llaços grocs que s’observen per tot arreu i que tant fan enfurismar Ciutadans fins al punt d’inventar la rendible confusió entre independentisme i petició de llibertat per als líders empresonats. Va d’arrencar l’odi que va sembrar el Partit Popular i que Ciutadans va amortitzar forçant al màxim la crispació, convocant a una manifestació “pacífica” en què van apallissar un treballador de Telemadrid, ui perdó!, si crèiem que era de TV3, quina badada, vostès disculpin, són coses del foc amic…

Però aquesta fòbia al groc que s’ha apoderat de la ment de Rivera i que l’ha aconseguit encomanar als seus seguidors, no és normal. Darrera del desengroguidor de l’any hi deu haver un trauma amagat: potser la mort d’un canari que adorava quan l’Albert era un tendre infant, potser un accident passant en ambre quan la seva joventut, potser un bikini groc difícil de descordar, no sé, quelcom. Perquè es pot entendre aquest odi obsessiu pel que fa a la immersió lingüística, i aquesta mania amb l’adoctrinament a les escoles, i aquesta animadversió a tot el que faci olor de catalanisme i aquesta tírria desaforada contra TV3 i els seus empleats i aquesta exigència anhelant a favor de l’aplicació del 155. Això és comprensible, hi ha molta gent a l’àrea metropolitana amb aquests mateixos plantejaments i amb idèntiques rancúnies. Tots hem patit, en alguna ocasió, problemes d’inadaptació, això es comprèn. Però enrabiar-se fins al paroxisme amb un color tan bonic com el groc, que llueix fins i tot a la bandera vaticana, o en el revers de les capes de torejar i en el mateix centre de la bandera d’Espanya, a mida doble, això és per fer-s’ho mirar.

Versión española

RIVERA EL DESAMARILLADOR

De la misma o parecida manera que Dick Van Dyke convirtió en mítico el personaje del deshollinador en la película “Mary Poppins”, este verano Albert Rivera se ha erigido en legendario desamarillador de Catalunya. Con la complicidad de su socia Inés, cual Roberto Alcázar y Pedrín de los tebeos que nos adoctrinaban en nuestra infancia, Rivera se ha puesto al frente de las cuadrillas saneadoras de la ictericia catalana, comandos uniformados de blanco, encapuchados y disciplinados, que limpiaban pueblos y ciudades de lazos amarillos, por zonas y con estudiada estrategia, aunque su titánico esfuerzo resultara baldío puesto que al día siguiente la protesta amarilla era repuesta por los partidarios de mantener el pulso hasta que los líderes políticos catalanes salgan de la cárcel. Ha sido la cantinela político-periodística del verano: el país está amarillado, ¿quién lo desamarillará? El desamarillador que lo desamarillare… Y, ¡zas!, ahí estaban Rivera y sus huestes para visualizar la frase sentenciosa que había soltado María José Segarra, Fiscala General del Estado, al afirmar, muy seria y muy circunspecta, que no hay delito alguno ni en quitar ni en poner los lazos amarillos en la vía pública ya que ambas prácticas forman parte de la libertad de expresión. Menuda inanidad. Como si fuera lo mismo plantar flores que arrancarlas. Seguramente no es delito, pero no es lo mismo. No es lo mismo escribir un artículo que censurarlo. No es lo mismo. Vamos a ver: ¿Considera lo mismo, señora Fiscala (hablando de libertad de expresión) colgar una bandera española que arrancarla y echarla al contenedor? Resulta que para muchos –catalanes y españoles– tanto la bandera como el himno vigentes, cuente lo que cuente Wikipedia sobre sus orígenes y evolución histórica, la rojigualda y el chunta-chunta son los mismos símbolos patrióticos que blandió Franco cuando su victoria y su dictadura y que la normalización democrática nunca hubiera tenido que aceptar. Por decencia. Por la firme voluntad de marcar su propio territorio político en las antípodas del Movimiento fascista. Y para muchos españoles, la vigencia de dichos símbolos explica la sensación de continuidad con respecto al pasado, que la reciente polémica sobre el destino final del Valle de los Caídos i la exhumación de los restos de Franco no ha hecho más que corroborar.

Por mal que lo hagan los políticos independentistas, por torpe que sea su estrategia, por confrontados que estén en sus respectivas y partidarias hojas de ruta, hay un hecho en el que la mayoría de catalanes están de acuerdo: no se avanzará ni en la solución del conflicto catalán ni en el apaciguamiento de la crispación mientras los y las Cuixart, Bassa, Romeva, Forcadell, Forn, etcétera, permanezcan en prisión. No digo que los independentistas sean mayoría, afirmo que la mayoría de la gente que vive en Catalunya considera que el encierro preventivo de los mencionados es más una cuestión de venganza y escarmiento, que de justicia. Y de eso, y no de otra cosa, va la ictericia catalana, los miles de lazos amarillos que se observan por doquier y que tanto enfurecen a Ciudadanos hasta el punto de inventarse la rentable confusión entre independentismo y petición de libertad para los líderes encarcelados. Va de arrancar el odio que sembró el Partido Popular y que Ciudadanos amortizó apurando la crispación al máximo, convocando a una manifestación “pacífica” en la que apalizaron a un trabajador de Telemadrid, huy perdón, si creíamos que era de TV3, menuda confusión, ustedes disculpen, son cosas del fuego amigo…

Pero esa amarillofobia que se ha apoderado de la mente de Rivera y que ha conseguido contagiar a sus seguidores, no es normal. Detrás del desamarillador del año debe de existir un trauma oculto: quizás la muerte de un canario que adoraba cuando Albert era un tierno infante, quizás un accidente pasando en ámbar cuando su juventud, quizás un bikini amarillo difícil de desabrochar, no sé, algo. Porque se puede entender ese odio obsesivo con respecto a la inmersión lingüística, y esa manía con el adoctrinamiento en las escuelas, y esa animadversión a todo lo que huela a catalanismo y esa ojeriza denodada contra TV3 y sus empleados y esa querencia anhelante en favor de la aplicación del 155. Eso es comprensible, hay mucha gente en el área metropolitana con estos mismos planteamientos y con idénticos rencores. Todos hemos sufrido, en alguna ocasión, problemas de inadaptación, eso se comprende. Pero enrabietarse hasta el paroxismo con un color tan bonito como el amarillo, que luce hasta en la bandera vaticana, en el reverso de los capotes de torear y en el mismo centro de la bandera de España a doble tamaño, eso es para hacérselo mirar.

Etiquetat , , , , , , ,