Monthly Archives: Octubre 2018

L’ultimàtum

És temps d’ultimàtums. Han aparegut en els últims dies com bolets, i tot i que a Gabriel Rufián li sembli que els ultimàtums els carrega el diable, un servidor, modestament, els veu com una munició molt més terrenal, més de fatxenderia, més de surrealisme, més de taverna i alcohol, més de marcar paquet. Potser sí que signifiquen una amenaça seriosa i el que els enuncia té tota la intenció d’executar-los, però cada casa és un món, i així, vist a grans trets, un ja no sap si el desafiador ha fet servir la paraula ultimàtum abans de formular la seva invectiva, o la maleïda paraula se l’ha tret de la màniga l’informador per donar-li més presència i dramatisme a la notícia.

Per exemple, el del Reial Madrid, que llegeixo que Florentino Pérez li ha donat un ultimàtum a Lopetegui amenaçant-lo de que, si en el temps que queda fins al 28 d’octubre i els tres partits que ha de jugar contra el Llevant, el Victòria Pizen i el Barcelona, ​​no redreça la deriva de l’equip, els torrons els menjarà sota d’un pont del Manzanares (aquesta metàfora és de la meva collita, que al futbol sempre cal adornar-lo una mica que, si no, és un permanent i avorrit deja vu ).

També hi ha el de Quim Torra que li dóna de termini fins al novembre a Pedro Sánchez perquè exposi una proposta concreta per a l’exercici del “dret d’autodeterminació”, que, si no, es carreguen l’estabilitat del Govern. Aquesta és bona, eh? Fantasmagòrica però vacil·lona.

També ha resultat molt excitant l’ultimàtum de l’ANC al Govern de la Generalitat, que si no implementa la República abans del 21 de desembre li muntaran un pollastre al carrer -pacífic, crec- fins que no facin un pas al costat . Vaja, que se’n vagin a casa. O, per les dates referides, que se’n vagin a la Cerdanya a esquiar.

Al pobre President, com va iniciar ell la moda, ara li plouen els ultimàtums per tots cantons. Verbigràcia, la CUP, que, més generosa que altres, li dóna nou mesos de termini a Quim Torra perquè converteixi Catalunya en un estat independent. Mola, eh? No he llegit enlloc què passarà si no compleix l’ultimàtum, però els antecedents de la CUP no presagien res de bo, President, que ells (perdó, perdó, ha estat sense voler), elles, es van carregar Artur Mas, llençant-lo a la paperera de la història, que carregar-se un President de la Generalitat no és qualsevol cosa. En els temps moderns, només la CUP i Rajoy ho han aconseguit.

Aquí, el que importa, és descobrir si el que llença l’ultimàtum va de farol o té capacitat per complir la seva amenaça i, sobretot, imprescindible, assenyalar una data límit. Perquè un ultimàtum no complert, és un descrèdit que passa factura, una fantasmada que costa d’oblidar, un ridícul espantós. Si no és així, si vantar-se d’ultimàtums sortís de franc, fins  i tot jo em distrauria llançant ultimàtums, en lloc de perdre el temps badant amb les obres públiques, que, al meu poble, en aquests temps de preeleccions municipals, surten com bolets …

De poder-ho complir, jo li llançava un ultimàtum a Santiago Abascal, president de Vox, perquè es converteixi a l’Islam abans del 24 de desembre o s’anava a trobar amb les restes de Franco en una bossa de congelats de Mercadona a la porta de la seva casa, després de penjar la notícia a la xarxa, perquè milions d’espanyols, civils i militars, es personessin i li rendissin homenatge permanent, en pla non stop, cantant “Soy el novio de la muerte” les vint-i-quatre hores del dia. Amb el permís de la família, la Fundació i la Conferència Episcopal, això sempre.

O li manava un ultimàtum a la Fiscala General de l’Estat, María José Segarra, comminant-la a anul·lar els càrrecs als polítics-presos-polítics i als dispersats pel món, abans del proper vint-i-tres d’octubre o es convertiria en una papallona amb l’estelada pintada a les ales.

O amenaçava amb un ultimàtum a Albert Rivera en el sentit que, o abandonava aquesta obcecada animadversió cap al groc abans del 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, en ple pont, o Yavhé enviaria una plaga d’icterícia a tots els dirigents de C’s., perquè sabessin en pròpia pell el que és viure en groc.

O …, jo què sé, puc inventar-me dotzenes de ultimàtums, a quin més enginyós, absurd o surrealista, però estic segur que el lector assenyat ja m’haurà enviat a prendre vent. Per poca solta. Per somiatruites. Per fatxenda. Són –segur que ha deduït el lector assenyat– ultimàtums de postureig, d’impossible compliment. Doncs, ni més ni menys, que alguns dels que llegim a la premsa i que, tímidament, detallava al principi d’aquest escrit.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Més Déu

No sé si es tracta d’aplacar les ires de l’Altíssim, després de les defecacions del blasfem Toledo, i em refereixo a qualsevol Altíssim (musulmà, judaic, cristià, etcètera), perquè intueixo que l’actor no fa distincions quan es caga en Déu. Parlo d’aplacar les ires de l’Altíssim perquè observo, com a fórmula compensatòria pel greuge, que, un cop consolidades i estructurades les classes de religió catòlica a l’escola pública espanyola, s’aborda en algunes comunitats l’ensenyament de la religió islàmica. En realitat –llegeixo–, ja hi ha 12.000 alumnes que reben aquest tipus d’adoctrinament en escoles de Ceuta i Melilla, òbviament, i Andalusia, Canàries, Aragó i el País Basc per part de 47 professors contractats per l’administració.

Però l’embolic s’ha desfermat aquest estiu, quan la Generalitat Valenciana, mitjançant un acord entre PSPV i Compromís, va plantejar aquesta experiència en quatre CEIP de Castelló. És realment curiós que l’esquerra que, segons la ministra del ram, Isabel Celáa, pretén treure-li el màxim de suc laïcista possible a aquest imprecís qualificatiu de “aconfessional” que branda l’Estat Espanyol, intentant derogar l’article de la LOMCE que li atorga valor acadèmic a l’assignatura de religió, busqui ara afegir més Déu a l’ensenyament públic valencià amb aquest intent d’introduir, a manera de prova pilot, les classes de religió islàmica a alguns CEIP de Castelló que, finalment, es van concretar en dos: el Pintor Camarón de Sogorb i el Verge de Gràcia d’Altura. Encara que sembla que al final serà que no. Passa que la Federació de Pares i Mares d’Alumnes de la província de Castelló, la FAMPA provincial, en la veu de la seva responsable, Silvia Centelles, s’ha plantat: “Sempre hem apostat per suprimir la religió de les aules i en aquest sentit ens hem manifestat , de manera que no entenem aquesta nova normativa “. I fent-se ressò de l’opinió dels pares, explica que se senten defraudats per l’escola pública i no entenen com una administració de signe progressista com és la Conselleria d’Educació, pot afavorir que s’imparteixi la religió islàmica a les aules, una religió que denigra la dona i que la relega a segon pla.

I aquesta és la visió progressista, que no bonista, de l’assumpte. Apel·len a la concepció aconfessional que regeix a Espanya. És un altre dels molts temes que la transició va deixar en mans del “depèn” de torn.

El que oportunament i decidida tocaria, és eliminar l’assignatura de religió de l’escola pública, qualsevol tipus de religió, que l’escola és per ensenyar a pensar per un mateix i no per adoctrinar o fomentar fanatismes. Que qui ho necessiti o cregui en ell, que es porti el seu Déu a casa i en gaudeixi en la seva església, la seva mesquita o la seva sinagoga. Déu en les aules, qualsevol Déu, sí que és adoctrinament pur i dur.

Sempre he pensat que l’alliçonament franquista des de la nostra infantesa –em refereixo als qui, per generació, ens va tocar–, no ens entrava en vena per la premsa o la ràdio o els discursos del dictador; als nens se’ls s’iniciava en el nacional-catolicisme falangista des de les escoles, especialment les de religiosos (amb honroses excepcions, cal assenyalar-lo), encarrilant els nostres anhels en una direcció única: ser un bon espanyol…, segons la concepció joseantoniana, i un bon cristià. Pregant constantment pel nostre papa Pius (Dotze), el nostre bisbe Gregorio (Modrego) i el nostre cabdill Francisco (Franco), espantant-nos amb els inferns, la concupiscència (col·loquialment anomenada la carn), la conjura jueu maçònica, el comunisme i la pèrfida Albió. Els capellans, germans i frares –llevat de comptades excepcions– constituïen la infanteria del gloriós Moviment Nacional. Eren ells els qui, amb la baioneta calada, ens empenyien per la senda del bé, impedint, amb violència si calia, que ningú  es precipités pel penya-segat del pensament crític (o, simplement, del dret a pensar), la sexualitat o el dubte raonable. Al costat d’aquest engranatge, perfectament ordit i greixat, sota el mantell sacrosant de la fe i la inestimable ajuda de l’Esperit Sant, les classes setmanals de l’assignatura anomenada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituïda precisament per menjar-nos el coco en allò  de “la unidad de destino en lo universal”, eren una collonada assumida tant per al donant –de la classe– com per l’entomador.

Ara, quan abordin la cirurgia de la Constitució –avui em sento optimista, ja ho veuen–, davant la insuficiència aconfessional, quina ocasió millor per trasplantar el laïcisme. Un problema menys i passem a una altra cosa.

 

VERSIÓN ESPAÑOLA

Más Dios

No sé si se trata de aplacar las iras del Altísimo tras las defecaciones del blasfemo Toledo, y me refiero a cualquier Altísimo (musulmán, judaico, cristiano, etcétera), porque intuyo que el actor no pretende hace distingos cuando se caga en Dios. Hablo de aplacar las iras del Altísimo porque observo, como fórmula compensatoria por el agravio, que, una vez consolidadas y estructuradas las clases de religión católica en la escuela pública española, se aborda en algunas comunidades la enseñanza de la religión islámica. En realidad –leo– ya hay 12.000 alumnos que reciben este tipo de adoctrinamiento en escuelas de Ceuta y Melilla, obviamente, y Andalucía, Canarias, Aragón y el País Vasco por parte de 47 profesores contratados por la administración.

Pero el lío se ha desatado este verano cuando la Generalitat Valenciana, mediante un acuerdo entre PSPV y Compromís, planteó iniciar esta experiencia en cuatro CEIP de Castellón. Es realmente curioso que la izquierda que, según la ministra del ramo, Isabel Celáa, pretende sacarle el máximo de zumo laicista posible a este impreciso calificativo de “aconfesional” que blande el Estado Español, intentando derogar el artículo de la LOMCE que le otorga valor académico a la asignatura de religión, busque ahora añadir más Dios a la enseñanza pública valenciana con ese intento de introducir, a manera de prueba piloto, las clases de religión islámica en algunos CEIP de Castelló que finalmente se concretaron en dos: el Pintor Camarón de Segorbe y el Virgen de Gracia de Altura. Aunque parece que al final va a ser que no. Ocurre que la Federación de Padres y Madres de Alumnos de la provincia de Castellón, la FAMPA provincial, en voz de su responsable Silvia Centelles, se ha plantado: “Siempre hemos apostado por suprimir la religión de las aulas y en este sentido nos hemos manifestado, por lo que no entendemos esta nueva normativa”. Y haciéndose eco de la opinión de los padres, explica que se sienten defraudados por la escuela pública y no entienden cómo una administración de signo progresista como es la Conselleria de Educación puede favorecer que se imparta la religión islámica en las aulas, una religión que denigra a la mujer y que la relega a segundo plano.

Y esta es la visión progresista, que no bonista, del asunto. Apelan a la concepción aconfesional que rige en España. Es otro de los muchos temas que la transición dejó en manos del “depende” de turno.

Lo que oportuna y decididamente tocaría es eliminar la asignatura de religión de la escuela pública, cualquier tipo de religión, que la escuela es para enseñar a pensar por uno mismo y no para adoctrinar o fomentar fanatismos. Que quien lo necesite o crea en él, que se lleve su Dios a su casa y lo disfrute en su iglesia, su mezquita o su sinagoga. Dios en las aulas, cualquier Dios, sí que es adoctrinamiento puro y duro.

Siempre he pensado que el aleccionamiento franquista desde nuestra infancia –me refiero a los que, por generación, nos tocó– no nos entraba en vena por la prensa o la radio o los discursos del dictador, a los niños se les iniciaba en el nacional-catolicismo falangista desde las escuelas, especialmente las de religiosos (salvo honrosas excepciones, hay que señalarlo), encarrilando nuestros anhelos en una dirección única: ser un buen español, según la concepción joseantoniana, y un buen cristiano. Rogando constantemente por nuestro papa Pío (Doce), nuestro obispo Gregorio (Modrego) y nuestro caudillo Francisco (Franco), asustándonos con los infiernos, la concupiscencia (coloquialmente llamada la carne), la conjura judeo masónica, el comunismo y la pérfida Albión. Los curas, hermanos y frailes –salvo muy contadas excepciones– constituían la infantería del glorioso Movimiento Nacional. Eran ellos los que con la bayoneta calada nos empujaban por la senda del bien impidiendo, con violencia si era preciso, que ninguno se despeñara por el acantilado del pensamiento crítico (o, simplemente, del derecho a pensar), la sexualidad o la duda razonable. Al lado de este engranaje perfectamente urdido y engrasado bajo el manto sacrosanto de la fe y la inestimable ayuda del Espíritu Santo, las clases semanales de la asignatura llamada FEN (Formación del Espíritu Nacional), instituida precisamente para comernos el coco en lo de la unidad de destino en lo universal, eran un cachondeo tácito tanto para el dante –de la clase– como para el tomante.

Ahora, cuando aborden la cirugía de la Constitución –hoy me siento optimista, ya ven–, ante la insuficiencia aconfesional, qué mejor ocasión para trasplantarle el laicismo. Un problema menos y pasemos a otro asunto.

Etiquetat , , , ,