L’ultimàtum

És temps d’ultimàtums. Han aparegut en els últims dies com bolets, i tot i que a Gabriel Rufián li sembli que els ultimàtums els carrega el diable, un servidor, modestament, els veu com una munició molt més terrenal, més de fatxenderia, més de surrealisme, més de taverna i alcohol, més de marcar paquet. Potser sí que signifiquen una amenaça seriosa i el que els enuncia té tota la intenció d’executar-los, però cada casa és un món, i així, vist a grans trets, un ja no sap si el desafiador ha fet servir la paraula ultimàtum abans de formular la seva invectiva, o la maleïda paraula se l’ha tret de la màniga l’informador per donar-li més presència i dramatisme a la notícia.

Per exemple, el del Reial Madrid, que llegeixo que Florentino Pérez li ha donat un ultimàtum a Lopetegui amenaçant-lo de que, si en el temps que queda fins al 28 d’octubre i els tres partits que ha de jugar contra el Llevant, el Victòria Pizen i el Barcelona, ​​no redreça la deriva de l’equip, els torrons els menjarà sota d’un pont del Manzanares (aquesta metàfora és de la meva collita, que al futbol sempre cal adornar-lo una mica que, si no, és un permanent i avorrit deja vu ).

També hi ha el de Quim Torra que li dóna de termini fins al novembre a Pedro Sánchez perquè exposi una proposta concreta per a l’exercici del “dret d’autodeterminació”, que, si no, es carreguen l’estabilitat del Govern. Aquesta és bona, eh? Fantasmagòrica però vacil·lona.

També ha resultat molt excitant l’ultimàtum de l’ANC al Govern de la Generalitat, que si no implementa la República abans del 21 de desembre li muntaran un pollastre al carrer -pacífic, crec- fins que no facin un pas al costat . Vaja, que se’n vagin a casa. O, per les dates referides, que se’n vagin a la Cerdanya a esquiar.

Al pobre President, com va iniciar ell la moda, ara li plouen els ultimàtums per tots cantons. Verbigràcia, la CUP, que, més generosa que altres, li dóna nou mesos de termini a Quim Torra perquè converteixi Catalunya en un estat independent. Mola, eh? No he llegit enlloc què passarà si no compleix l’ultimàtum, però els antecedents de la CUP no presagien res de bo, President, que ells (perdó, perdó, ha estat sense voler), elles, es van carregar Artur Mas, llençant-lo a la paperera de la història, que carregar-se un President de la Generalitat no és qualsevol cosa. En els temps moderns, només la CUP i Rajoy ho han aconseguit.

Aquí, el que importa, és descobrir si el que llença l’ultimàtum va de farol o té capacitat per complir la seva amenaça i, sobretot, imprescindible, assenyalar una data límit. Perquè un ultimàtum no complert, és un descrèdit que passa factura, una fantasmada que costa d’oblidar, un ridícul espantós. Si no és així, si vantar-se d’ultimàtums sortís de franc, fins  i tot jo em distrauria llançant ultimàtums, en lloc de perdre el temps badant amb les obres públiques, que, al meu poble, en aquests temps de preeleccions municipals, surten com bolets …

De poder-ho complir, jo li llançava un ultimàtum a Santiago Abascal, president de Vox, perquè es converteixi a l’Islam abans del 24 de desembre o s’anava a trobar amb les restes de Franco en una bossa de congelats de Mercadona a la porta de la seva casa, després de penjar la notícia a la xarxa, perquè milions d’espanyols, civils i militars, es personessin i li rendissin homenatge permanent, en pla non stop, cantant “Soy el novio de la muerte” les vint-i-quatre hores del dia. Amb el permís de la família, la Fundació i la Conferència Episcopal, això sempre.

O li manava un ultimàtum a la Fiscala General de l’Estat, María José Segarra, comminant-la a anul·lar els càrrecs als polítics-presos-polítics i als dispersats pel món, abans del proper vint-i-tres d’octubre o es convertiria en una papallona amb l’estelada pintada a les ales.

O amenaçava amb un ultimàtum a Albert Rivera en el sentit que, o abandonava aquesta obcecada animadversió cap al groc abans del 8 de desembre, dia de la Immaculada Concepció, en ple pont, o Yavhé enviaria una plaga d’icterícia a tots els dirigents de C’s., perquè sabessin en pròpia pell el que és viure en groc.

O …, jo què sé, puc inventar-me dotzenes de ultimàtums, a quin més enginyós, absurd o surrealista, però estic segur que el lector assenyat ja m’haurà enviat a prendre vent. Per poca solta. Per somiatruites. Per fatxenda. Són –segur que ha deduït el lector assenyat– ultimàtums de postureig, d’impossible compliment. Doncs, ni més ni menys, que alguns dels que llegim a la premsa i que, tímidament, detallava al principi d’aquest escrit.

Anuncis
Etiquetat , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: