Monthly Archives: Novembre 2018

La bandera i els mocs

 

Encara ric. Perquè resulta que un sindicat policial, concretament l’anomenat Alternativa Sindical de Policia, ha denunciat Dani Mateo davant del jutge d’Instrucció número 47 de Madrid per haver-se mocat per televisió amb la bandera espanyola. Y el jutge –hombre, a bodas me convidas!, imagino– ha admès la denúncia a tràmit. Se’l cita a declarar com investigat per la suposada comissió d’un delicte d’ofenses i ultratge a símbols d’Espanya o de les seves-comunitats, fet amb publicitat, corresponent a l’article 543 del Codi Penal i un delicte d’odi, corresponent a l’article 519 de l’esmentat Codi. En la seva denuncia se’ls omplia la boca parlant de l’ofensa a Espanya, als seus símbols i, de retruc, a tota la societat democràtica!. Per això encara ric. Perquè un grup de policies parlen en nom de tota la societat democràtica, quan ells, o els seus col·legues, mai no s’aclarirà, han bastonejat amb sadisme i fòbia una societat tan democràtica com aquella que pacíficament –pacíficament, em reitero, no en facin cas de la goebbeliana campanya atiada pel PP i Ciudadanos en confabulació amb la  premsa cavernària de Madrid– només volia dipositar un vot en una urna. Dic que encara ric quan una colla de policies agrupats amb fesomia sindical s’erigeixen en defensors de tota la societat democràtica quan ells han acceptat de bon grat, marcials i orgullosos, que els enviessin a bastonejar catalans sota el crit repressor i falangista d’a por ellos oé. Insisteixo en riure –potser per no plorar– quan aquests policies tan curosos perquè no s’ofenguin ni els símbols d’Espanya ni els de les seves comunitats, han callat com a morts quan Toni Soler, solidaritzant-se amb el dret de Dani Mateo a la llibertat d’expressió, s’ha mocat amb la Senyera. Encara ric –potser per no vomitar– quan imagino si hagués estat la mateixa reacció d’aquest sindicat policial en el cas que Dani Mateo s’hagués mocat amb la bandera republicana –molt més respectada per a molts amb més pedigrí democràtic– i no amb la bandera que, ho justifiquin amb els arguments històrics que vulguin, és la mateixa amb la que Franco va construir el seu imperi del terror, va estigmatitzar els fantasmagòric enemic judeo-maçònic, va menjar-nos obsessivament el coco amb la unitat d’Espanya i, quan el personal no estava prou per la feina, l’uniformava amb el crit unànime de “Gibraltar espanyol!”.

Però encara ric més pensant en la meva mili i en la meva jura de bandera, l’any 68. Mocar-se amb la rojigualda penjada d’un pal que aguantava estoicament un soldat mig mort de fred, en passar pel davant en l’acte solemne i, enlloc d’agafar-la i besar-la, passarel·la pel nas amb sorna, era el gest de molts dels meus companys i de mi mateix. Per ganes d’ofendre? No pas. Per sentiment antiespanyol? No m’ho imagino. Per tocar allò que no sona als franquistes, xusqueros, oficials i malparits en general que ens havien putejat durant els mesos de campament a Sant Climent Sescebes? Probablement. No dic que alguns no ho fessin per convicció política, que n’hi havia, que és molt possible, però la majoria era per esperit de bretolada i per rebel·lia dissimulada –es clar, que et podien formar consell de guerra, que aquells energúmens uniformats no s’estaven per ximpleries– contra les llargues jornades d’assaig, fuetejats per la puta tramuntana d’hivern, amb un fred que feia brollar penellons a les mans i les orelles o, com en el meu cas, una conjuntivitis de cavall que em va durar mesos. Es clar que m’he sonat amb la bandera espanyola. Jo i molts. I amb el roquet d’escolà. I amb el mocadoret blanc i brodat que tapava el copó de les hòsties consagrades. Es que un drap, ni que porti imprès l’escut del Barça, que per a molts segurament deu ser l’estendard més reconsagrat, quan el moc empeny no hi ha simbologia, patriotisme ni risc d’ultratge que valgui. Al cap i a la fi parlem de draps. La simbologia i conceptes com ofenses i ultratge, l’afegeix cadascú segons la seva manera d’entendre.

Anuncis

Sang o pintura?

S’ha de ser molt mal professional (en aquest cas, molt mal policia), s’ha de ser realment un inepte per a no diferenciar entre sang o pintura en la cara d’una persona colpejada amb violència i que tens a un pam teu. S’ha de ser molt cínic, molt mentider, molt mala persona si, sabent que és sang, insinues davant de un jutge que el ferit i tacat de sang, la ferida del qual presumptament li has fet tu, s’ha envernissat de pintura vermella per fer que sembli que l’havien ferit. S’ha de ser molt miserable i molt covard –sempre presumptament, faltaria més– per no assumir davant d’un jutge el que has fet a gent pacífica per tal de complir amb l’ordre rebuda, o per decisió pròpia, o per anhel de revenja, o per sadisme natural, perquè ets així de malparit.

Les declaracions davant del jutge dels policies investigats (abans, el nom tècnic era imputats) arran de les gravacions de la seva actuació durant les càrregues en alguns col·legis electorals de l’1 d’octubre, i a causa de l’acusació popular exercida per l’Ajuntament de Barcelona i d’altres centenars de denunciants, són, si mes no, curioses. Potser mesquines. Probablement mentideres, perquè hom té dret a defensar-se segons li dicti la consciència, el seu tarannà habitual i la seva por a respondre pels seus actes davant la justícia. La seva argumentació, si no fos que estem acostumats a sentir les declaracions defensives de polítics corruptes amb les negacions més inversemblants i les justificacions més pintoresques, s’acosta a l’esperpent. Davant de la sospita del jutge de que l’actuació de 26 policies del batalló Piolín va ser indiscriminada i desproporcionada donat que, per exemple, els antidisturbis que s’acarnissaren  a les Escoles Pies de San Antoni, segons el jutge, van agafar, van llançar a terra o empènyer les persones concentrades sense cap mirament i utilitzant certament una violència desproporcionada, els agents investigats es defensaven: “És que ens vam haver d’enfrontar amb un mur humà que impedia l’actuació policial –es justifica un dels inspectors que va participar en el ball de bastons–. Ens van colpejar amb paraigües”. El que es veu que no s’aconsegueix esbrinar, segons les declaracions al jutge, és si els robocops van rebre l’ordre concreta de carregar, malgrat que estaven en contacte permanent amb la sala de comandament –que tampoc s’ha pogut aclarir qui la composava– però que si que van rebre, entendre i complir, al migdia, l’ordre de parar i retirar-se.

En aquest joc d’embolicar la troca, un subinspector, malgrat que se’l veu a les imatges colpejant amb la porra a la cara de dues persones i es reconeix el seu número d’identificació, ho ha negat aclarint que no existeix un protocol de com fer servir les porres i que, en tot cas, seria no colpejar zones vitals. El mateix agent sí que ha admès que era ell qui agafava una dona i aquesta queia escales avall, tot i que explica que va ser per la inèrcia que duia en estirar-la i que malgrat l’acusació de la dona, ell no li va tocar mai els pits. Es veu que la noia estava molt violenta perquè pretenia agredir-lo amb un objecte…, que després va resultar ser un mòbil.

A preguntes del jutge, un inspector explica que no es va avisar que anaven a intervenir –que es veu que és el que reglamentàriament s’ha de fer– perquè no tenien megàfon (qüestió de pressupost i de retallades, imagino) encara que la operació d’aquells dies ens va costar 87 milions. És allò de cornut i pagar el beure. És aquest inspector mateix l’autor del famós dubte sobre la sang que brollava del cap d’una dona colpejada, “presumpta sang, encara que no es pot descartar que fos pintura”.

No ho entenc. Què costa dir la veritat davant d’un jutge? Què costa explicar que tenien ordres de fe un escarment que els catalans no oblidéssim mai, que vengés la incapacitat dels polítics del PP de trobar urnes i paperetes els dies abans, que necessitaven treure’s del damunt la mala llet acumulada després de tants dies apinyats com bestiar en el vaixell del Piolín, que no podien tornar a l’altiplà havent defraudat els seus compatriotes que els arengaven amb el clàssic “aporellosoé”?

A part del desprestigi internacional de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat Espanyol, després d’aquella funesta i sanguinària performance de l’1 d’octubre de 2017, el nivell de covardia i penques (presumpta covardia i presumptes penques) de les declaracions dels agents investigats i aquesta estratègia d’embolica que fa fort per tal d’evitar l’esclariment dels fets investigats, deixa entreveure la qualitat humana de l’individu que és dins de l’uniforme. Que se suposa que és el que hauria de vetllar per la nostra seguretat. Anem servits.

La gosadia del coronel Segura

Em confesso un contumaç lector dels articles que el tinent Luís Gonzalo Segura publica al diari digital Públic (bé, crec que ara, i segons explica en el seu escrit d’aquesta setmana, ja és definitivament extinent). El segueixo –a més de per l’interès intrínsec dels seus articles i per la serietat i gosadia de les seves denúncies–, perquè trobar una veu lliure en el si d’un exèrcit en el qual, mil dels seus membres, entre retirats i reservistes, antics oficials i generals, condecorats majoritàriament, s’adhereixin a un manifest titulat   “Declaració de respecte i desgreuge al general Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya“, en ple 2018, és com trobar una deu d’aigua fresca en aquest infern en què ens couen al seu caprici la conjura de polítics, jutges, militars, periodistes, empresaris i banquers, que ens comprimeixen, oprimeixen i espremen amb traïdoria i total impunitat.

A l’espera d’engolir les vuit-centes pàgines de la seva publicació més recent, “El libro negro del ejército espanyol”, m’entretinc amb les seves cròniques setmanals sense misericòrdia que, amb un sentit estricte de la llibertat d’expressió, però navegant entre amenaces, demandes judicials i condemnes, dissecciona el tipus de democràcia asimètrica (asimetria entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil) que ens han venut com si fos de llei. Segura, en els seus escrits digitals, és rigorós en l’acumulació de dades i proves en què basar els seus arguments i implacable en la denúncia d’irregularitats i corrupcions de l’entramat del poder a Espanya: de la Corona a l’Església, del poder judicial a la classe política, dels governs de la dreta cada vegada més ultra als de l’esquerra acomodatícia, però, al meu entendre, el més interessant i instructiu del treball periodístic de l’extinent, és la seva minuciosa dissecció dels mals que afligeixen a l’exèrcit, on hi ha romàs tretze anys fins a la seva expulsió definitiva, un tema, un cop superat aquell impàs del 23F i liquidada la mili obligatòria, sobre el qual s’escodrinya poc i es fiscalitza gens. La dreta perquè s’escorre davant les desfilades i l’armament i els calenta l’ampul·lositat de conceptes com patriotisme, honor, valor i bandera, i l’esquerra perquè prefereix mirar cap a un altre banda per no inquietar la fera, i, de tant en tant, treure brillantor a les pancartes de “no a la guerra”. Però les cròniques agosarades de Luís Gonzalo Segura sobre el món militar, estremeixen i acollonen.

Recordo especialment una de principis d’octubre, titulada “Oficials, són vostès uns covards o uns feixistes” en què els acusava d’haver callat “quan els seus companys han mort en el Yak-42 per negligències, corrupteles i infàmies. I fins i tot han abandonat a la seva sort els seus familiars. A les famílies dels seus companys. A seixanta-dos companys seus fets miques, els seus familiars als jutjats i vostè callat. Indignament callat. Per aquesta picadora de carn han passat desenes de militars: més de 40 víctimes del BMR i el Linx; una desena massacrats per mines en mal estat, principalment a Hoyo de Manzanares i Almeria; set a dos accidents d’helicòpter en el Servei Aeri de Rescat; i podria seguir. I els seus familiars als jutjats una i altra vegada. Més de cent companys seus morts i incomptables ferits i mutilats. Més de 4.000 militars han causat baixa per diferents expedients psicofísics. I tot això ha succeït davant dels seus nassos. Però vostè ha preferit i prefereix seguir cobrant a exercir el valor que un dia va jurar no perdre mai. No li va durar ni el campament “.

També em va encongir l’estómac quan parlava sense embuts de l’oficial condemnat per 28 agressions sexuals que “era tinent quan va perpetrar els 28 assetjaments sexuals a l’Acadèmia de Logística de Calataiud (Saragossa), entre el 27 d’octubre i el 3 de desembre de 2003 , pels quals va ser condemnat al novembre de 2006 pel Tribunal Militar Territorial de Barcelona. No obstant això, la seva vida militar va continuar sense gran contratemps malgrat la gravetat dels fets i la condemna “, perquè, segons explica Segura,”… només dos mesos després de la sentència que el condemnava, va ser ascendit a capità sense major dificultat. Això malgrat haver estat suspès en funcions i cessat en la destinació el dia 2 de juny del 2004 …” Narra el cronista que poc després va ser seleccionat pels comandaments de la seva unitat per a un Curs avançat d’Unitats Cuirassades que va acabar amb èxit als pocs mesos, i afegeix que “…més incomprensible encara resulta que al setembre d’aquest mateix 2007 fos comissionat per a acudir al Líban a representar a les Forces Armades. Hi havia millors oficials per concórrer a aquesta missió que un condemnat per 28 agressions sexuals? És de suposar que sí, però els alts comandaments van haver de pensar que, de confirmar-se la sentència, el que passaria pocs mesos després, el recent ascendit a capità perdria el suport en ser condemnat, així que si durant uns mesos es trobava comissionat en una missió internacional podria duplicar o triplicar el seu salari. Això permetria que econòmicament el temps a la presó sense cobrar fos més suportable. I, és clar, com tota missió internacional comporta una condecoració, va rebre la medalla el mateix dia que va ingressar a la presó, el 17 de desembre del 2007 “.

Seguir el fil de Segura és saltar d’escàndol en escàndol dins de l’àmbit militar, que tants arrestos, denúncies i perjudicis li ha suposat fins a la decisió definitiva del Suprem d’expulsar-lo de l’exèrcit: “…no és difícil endevinar que mai podré recuperar el meu lloc de treball . Allà quedaran tretze anys de la meva vida, amics, persones que estan patint, militars que compleixen amb la seva obligació amb gran exemplaritat i dignitat, però també assetjadors i agressors sexuals, homicides negligents, lladres, estafadors i tota una banda de delinqüents que ja vaig desgranar en “El libro negro del ejército espanyol” amb noms i cognoms. Però no va servir de res… “

Les tres coses

Tres cosas hay en España                                                                                                                    Que producen gran quebranto,                                                                                                      Cataluña, Villarejo                                                                                                                                 Y los despojos de Franco.

(Corranda anònima del cançoner popular)

He rebut per whatsapp aquesta corranda que no acabo de veure clar si està basada en allò de “tres coses hay en la vida / salud, dinero y amor” o en “tres jueves hay en el año / que relucen más que el sol…”,  encara que tant li fa perquè, per sí mateixa, té la seva gràcia en reflectir el desassossec popular davant de la precipitació dels esdeveniments.
Suposo que la denúncia versificada es refereix als menyscabaments polítics que pateix Espanya, que els socials no cabrien en una corranda tan escanyolida, ni en els dits de les mans. Des d’infraestructures a pensions, des de sanitat pública a hipoteques, des de les factures de l’electricitat als trens de menor velocitat, des dels salaris a l’habitatge inaccessible, etcètera. Sí, la veritat és que estem molt deixats de la mà de Déu. I si entrem en l’apartat de jutges i jurisprudència, què volen que els digui, no guanyarem per disgustos. Però anem amb les tres coses en qüestió.
Per descomptat, és ben sabut i més que comprovat, que Catalunya produeix desassossec i trencament. Des del moment en què, al carrer barceloní de Nicaragua, quan el carrer de Nicaragua era el carrer de Nicaragua, van decidir forçar la màquina per deixar el pujolisme al racó dels oasis perduts i dels pactes de governabilitat irrecuperables, mitjançant la redacció d’un nou i controvertit estatut, les vicissituds, retallades, trasbalsos i tripijocs, els qual segur que recorden, així com la campanya de signatures iniciada per Rajoy des d’una taula petitòria de Cadis en la qual s’animava a “signar contra Catalunya”, la desafecció que va detectar premonitòriament el President Montilla, ha anat en augment exponencial i, malgrat els errors, les mancances estratègiques, les promeses incomplertes i les notables imperícies dels seus líders, l’independentisme català segueix viu i confiat en la seva capacitat de sacrifici i resistència, i assetja la tan invocada, per sacrosanta, unitat d’Espanya, tant com la continuïtat de la Corona i la resistència de la justícia espanyola a quedar amb el cul a l’aire en l’àmbit internacional, apartat seriós. Encara que al principi, quan deien que no s’atrevirien a posar a mig país a la presó, recorden ?, no es van creure el que ens podia venir a sobre, ara ja està clar que la factura de la revenja no se saldarà només amb la presó dels acusats, sinó que caldrà pagar-la amb molts anys amb penes de foment, finançament, infraestructures, mobilitat i retallades en sanitat i benestar. Per això, en el sentir de la corranda, i davant l’enquistament del conflicte polític i la manca d’estadistes (del rei cap a baix, ni un), Catalunya és el primer maldecap de la política d’Espanya, i els influencers polítics catalans de Madrid són els que realment gronxen el bressol: Alep Vidal Quadras, fundador de Vox, ull, Josep Borrell, Albert Rivera i els seus predecessors en la creació de Ciutadans Albert Boadella i Arcadi Espada, Paco Marhuenda, Carlos Herrera -encara que nascut a Almeria, va créixer i es va forjar professionalment a Catalunya i parla perfectament català-, Susanna Griso o Javier Cárdenas. I això és només la punta de l’iceberg perquè, que se sàpiga d’una vegada per totes, qui mana a Espanya són els catalans. O no?
La cosa segona és el comissari Villarejo, evidentment. Acaba de carregar-se la carrera política de Dolores de Cospedal (l’ha fet fora de la direcció del PP i l’ha obligat a tornar la seva acta de diputada). Ho va intentar contra Joan Carles I, però aquí va estar atenta la Fiscalia Anticorrupció que va sol·licitar ràpidament el sobreseïment de la causa que havia obert el jutge de l’Audiència Nacional Diego Egea. Causa sobreseguda, en un tres i no res, escolti. Fora noses. Bon vent i barca nova. Però els enregistraments del comissari segueixen cuejant i es van deixant anar en intencionades dosi. Ningú està fora de perill, ni els uns ni els altres, i l’apassionant és apostar a veure a qui li caurà la propera
Anem amb la tercera: les despulles de Franco. Aquesta és bona perquè l’innocent de Pedro Sánchez mai se li va passar pel cap que exhumava el que quedava de Franco a  l’icònic Valle de los Caídos, el de la megacreu, per trobar-s’ho al centre de Madrid, facilitant el santuari per a l’adoració perpètua. Amb el fàcil i barat que hagués estat enterrar-lo a Tetuan, lluny del soroll hispà, on hagués trobat pacífic acomodament d’acord amb el seu esperit africanista. No oblidem que al Marroc va fonamentar la seva carrera militar i va obtenir els seus ascens i que Tetuan va ser l’última ciutat on va esser abans d’entrar a Espanya per armar-la grossa Déu. Ah, i que la tropa de confiança sempre va ser la seva Guàrdia Mora.

Si tu vas al cel amb patinet…

 

Si tu vas al cel amb patinet
fes-m’hi un bon lloc, que hi pujo jo.
Si tu vas al cel amb patinet,
fes-m’hi un bon lloc que hi pujo jo.
Airí, airó. Airí, airó.

 (Cançó popular infantil premonitòria)

 

Malauradament, el patinet elèctric, la darrera aportació a la mobilitat ciutadana d’èxit esclatant, després de l’eclosió de la bicicleta i la supremacia dels carrils bici, s’ha cobrat la primera víctima mortal a Catalunya. Va passar a Sabadell, quan la dona de quaranta anys que el conduïa per la vorera, va caure accidentalment a la calçada en el moment que passava un camió, segon testimonis presencials. Hospitalitzada el 9 d’octubre, el dia de l’accident, va morir el 23 d’octubre a causa de les ferides provocades per l’atropellament.

Remenant en l’historial d’aquest modern artefacte, trobo un altre accident mortal en el petit poble asturià de Niembro (190 veïns) a principis de setembre. A un home de seixanta anys, li va relliscar el patinet per causa del terra mullat i va colpejar-se contra unes escales.

També, a Vitoria Gasteiz, han comptabilitzat tres accidents de patinet elèctric, per sort, no mortals, en una setmana, no fa gaire. I el mes d’abril passat, allà mateix, van denunciar un paio de 29 anys que amb el patinet es va saltar el semàfor i va xocar contra un cotxe que creuava en verd.  Aprofitant l’avinentesa li van fer control d’alcoholèmia i drogues i va donar molt positiu en amfetamines, cocaïna i cànnabis. A propòsit d’aquest tema, es veu que el patinet elèctric era el vehicle de transport que feia servir una banda de narcotraficant desmantellada a Barcelona a principis d’octubre. Repartien el gènere entre els clients amb patinets elèctrics perquè, en el cas de creuar-se amb alguna patrulla policial, el patinet els oferia una més ràpida mobilitat i una més gran maniobrabilitat per escapolir-se de l’escomesa.

I podríem continuar amb accidents de tipus divers, provocats pel patinet o essent-ne el patinador la víctima, arreu del món, però seria injust estigmatitzar la nova joia de la corona de la mobilitaturbana, el vehicle del futur que comença a guanyar a tots els altres mitjans de transport, tant individuals com col·lectius.

Mireu el goig que fan executius de vint-i-un botó ,anant cap a la feina en patinet elèctric, mares joves amb el fill o la filla entre el manillar i elles, circulant optimistes cap a l’escola, de bon matí, hipsters que acaben de llençar la bicicleta per obsoleta i demodé, joves universitaris i universitàries circulant en grup cap a la facultat, dones i homes de qualsevol edat i condició, reflectint en el rostre l’optimisme que els proporciona aquesta llibertat de moviments sense haver de fer cap esforç físic, sense suar, sense haver de passar cap examen ni de saber-se les normes de circulació (potser és per això que se les salten), sense necessitat de pagar cap impost de circulació ni assegurança ni haver de passar cap ITV, sense que els hi puguin treure punts de cap carnet (quin carnet necessiten?), anant a tota llet per l’acera, guanyant el terreny al ciclisme en el carril bici, pujant sense esforç cap el Putxet, Vallcarca o el Carmel. El patinet elèctric és el futur immediat, la tendència guai, el top de les vendes del proper Nadal i Reis. No té encara normes que el limitin, arriba als 25 kilòmetres per hora i si se’l truca fa tranquil·lament els 30, te l’emportes plegat a sota el braç quan arribes a la feina o allà on vagis i t’estalvies el disgust del robatori, tan habitual entre els ciclistes, i, el que és més important, esdevens un capdavanter de la sostenibilitat i la puresa del medi ambient.

Penso que aquest fenomen multitudinari que és a punt d’esclatar, mereix l’atenció de l’Alcaldessa Colau, tan receptiva a tot el que salvi el planeta i, de passada, fastiguegi els automobilistes, depredadors de la nostra salubritat atmosfèrica, dimonis de la contaminació, porcs capitalistes. Cal anar de pressa i traçar, paral·lelament al carril bici, kilòmetres i kilòmetres de carril patinet, l’autopista del futur, ocupant l’espai que fins ara creien seu els vehicles de motor contaminant, i, d’aquesta manera, anirem tots cap el cel en patinet.

A Barcelona, que continua essent la ciutat dels prodigis, (i mentre no arriben els patinets voladors, que això sí que ho petarà i l’Ajuntament podrà muntar el voling en un tres i no res, al costat del bicing i fer de seguida el carril voling, que això és barat, perquè és com fer volar coloms), el patinet elèctric s’està convertint en el mitjà de transport unipersonal de més èxit del moment i se li augura un futur en el que desplaçarà la bicicleta, el monopatí i la resta d’invents recents que han esdevingut un motiu important d’atracció turística. Després de l’obra gaudiniana i el shoping dels manters, el caòtic món del vehicle elèctric unipersonal, bicicletes a part, el món dels patinets, dels segways, dels hoverboards, dels solowheels i d’invents semblants, que hom fa anar al seu caprici i voluntat, per aceres i calçades, per parcs i jardins, és de les coses que més valoren de Barcelona els guiris. És l’atractiu del caos, del campi qui pugui, de la llei de la jungla. És la llibertat absoluta. És el morbo del risc. La pujada d’adrenalina. El trip somniat. La joie de vivre. El turment i l’èxtasi al mateix temps. El cel a tocar.

Etiquetat , , ,