Monthly Archives: Novembre 2018

Les tres coses

Tres cosas hay en España                                                                                                                    Que producen gran quebranto,                                                                                                      Cataluña, Villarejo                                                                                                                                 Y los despojos de Franco.

(Corranda anònima del cançoner popular)

He rebut per whatsapp aquesta corranda que no acabo de veure clar si està basada en allò de “tres coses hay en la vida / salud, dinero y amor” o en “tres jueves hay en el año / que relucen más que el sol…”,  encara que tant li fa perquè, per sí mateixa, té la seva gràcia en reflectir el desassossec popular davant de la precipitació dels esdeveniments.
Suposo que la denúncia versificada es refereix als menyscabaments polítics que pateix Espanya, que els socials no cabrien en una corranda tan escanyolida, ni en els dits de les mans. Des d’infraestructures a pensions, des de sanitat pública a hipoteques, des de les factures de l’electricitat als trens de menor velocitat, des dels salaris a l’habitatge inaccessible, etcètera. Sí, la veritat és que estem molt deixats de la mà de Déu. I si entrem en l’apartat de jutges i jurisprudència, què volen que els digui, no guanyarem per disgustos. Però anem amb les tres coses en qüestió.
Per descomptat, és ben sabut i més que comprovat, que Catalunya produeix desassossec i trencament. Des del moment en què, al carrer barceloní de Nicaragua, quan el carrer de Nicaragua era el carrer de Nicaragua, van decidir forçar la màquina per deixar el pujolisme al racó dels oasis perduts i dels pactes de governabilitat irrecuperables, mitjançant la redacció d’un nou i controvertit estatut, les vicissituds, retallades, trasbalsos i tripijocs, els qual segur que recorden, així com la campanya de signatures iniciada per Rajoy des d’una taula petitòria de Cadis en la qual s’animava a “signar contra Catalunya”, la desafecció que va detectar premonitòriament el President Montilla, ha anat en augment exponencial i, malgrat els errors, les mancances estratègiques, les promeses incomplertes i les notables imperícies dels seus líders, l’independentisme català segueix viu i confiat en la seva capacitat de sacrifici i resistència, i assetja la tan invocada, per sacrosanta, unitat d’Espanya, tant com la continuïtat de la Corona i la resistència de la justícia espanyola a quedar amb el cul a l’aire en l’àmbit internacional, apartat seriós. Encara que al principi, quan deien que no s’atrevirien a posar a mig país a la presó, recorden ?, no es van creure el que ens podia venir a sobre, ara ja està clar que la factura de la revenja no se saldarà només amb la presó dels acusats, sinó que caldrà pagar-la amb molts anys amb penes de foment, finançament, infraestructures, mobilitat i retallades en sanitat i benestar. Per això, en el sentir de la corranda, i davant l’enquistament del conflicte polític i la manca d’estadistes (del rei cap a baix, ni un), Catalunya és el primer maldecap de la política d’Espanya, i els influencers polítics catalans de Madrid són els que realment gronxen el bressol: Alep Vidal Quadras, fundador de Vox, ull, Josep Borrell, Albert Rivera i els seus predecessors en la creació de Ciutadans Albert Boadella i Arcadi Espada, Paco Marhuenda, Carlos Herrera -encara que nascut a Almeria, va créixer i es va forjar professionalment a Catalunya i parla perfectament català-, Susanna Griso o Javier Cárdenas. I això és només la punta de l’iceberg perquè, que se sàpiga d’una vegada per totes, qui mana a Espanya són els catalans. O no?
La cosa segona és el comissari Villarejo, evidentment. Acaba de carregar-se la carrera política de Dolores de Cospedal (l’ha fet fora de la direcció del PP i l’ha obligat a tornar la seva acta de diputada). Ho va intentar contra Joan Carles I, però aquí va estar atenta la Fiscalia Anticorrupció que va sol·licitar ràpidament el sobreseïment de la causa que havia obert el jutge de l’Audiència Nacional Diego Egea. Causa sobreseguda, en un tres i no res, escolti. Fora noses. Bon vent i barca nova. Però els enregistraments del comissari segueixen cuejant i es van deixant anar en intencionades dosi. Ningú està fora de perill, ni els uns ni els altres, i l’apassionant és apostar a veure a qui li caurà la propera
Anem amb la tercera: les despulles de Franco. Aquesta és bona perquè l’innocent de Pedro Sánchez mai se li va passar pel cap que exhumava el que quedava de Franco a  l’icònic Valle de los Caídos, el de la megacreu, per trobar-s’ho al centre de Madrid, facilitant el santuari per a l’adoració perpètua. Amb el fàcil i barat que hagués estat enterrar-lo a Tetuan, lluny del soroll hispà, on hagués trobat pacífic acomodament d’acord amb el seu esperit africanista. No oblidem que al Marroc va fonamentar la seva carrera militar i va obtenir els seus ascens i que Tetuan va ser l’última ciutat on va esser abans d’entrar a Espanya per armar-la grossa Déu. Ah, i que la tropa de confiança sempre va ser la seva Guàrdia Mora.

Anuncis

Si tu vas al cel amb patinet…

 

Si tu vas al cel amb patinet
fes-m’hi un bon lloc, que hi pujo jo.
Si tu vas al cel amb patinet,
fes-m’hi un bon lloc que hi pujo jo.
Airí, airó. Airí, airó.

 (Cançó popular infantil premonitòria)

 

Malauradament, el patinet elèctric, la darrera aportació a la mobilitat ciutadana d’èxit esclatant, després de l’eclosió de la bicicleta i la supremacia dels carrils bici, s’ha cobrat la primera víctima mortal a Catalunya. Va passar a Sabadell, quan la dona de quaranta anys que el conduïa per la vorera, va caure accidentalment a la calçada en el moment que passava un camió, segon testimonis presencials. Hospitalitzada el 9 d’octubre, el dia de l’accident, va morir el 23 d’octubre a causa de les ferides provocades per l’atropellament.

Remenant en l’historial d’aquest modern artefacte, trobo un altre accident mortal en el petit poble asturià de Niembro (190 veïns) a principis de setembre. A un home de seixanta anys, li va relliscar el patinet per causa del terra mullat i va colpejar-se contra unes escales.

També, a Vitoria Gasteiz, han comptabilitzat tres accidents de patinet elèctric, per sort, no mortals, en una setmana, no fa gaire. I el mes d’abril passat, allà mateix, van denunciar un paio de 29 anys que amb el patinet es va saltar el semàfor i va xocar contra un cotxe que creuava en verd.  Aprofitant l’avinentesa li van fer control d’alcoholèmia i drogues i va donar molt positiu en amfetamines, cocaïna i cànnabis. A propòsit d’aquest tema, es veu que el patinet elèctric era el vehicle de transport que feia servir una banda de narcotraficant desmantellada a Barcelona a principis d’octubre. Repartien el gènere entre els clients amb patinets elèctrics perquè, en el cas de creuar-se amb alguna patrulla policial, el patinet els oferia una més ràpida mobilitat i una més gran maniobrabilitat per escapolir-se de l’escomesa.

I podríem continuar amb accidents de tipus divers, provocats pel patinet o essent-ne el patinador la víctima, arreu del món, però seria injust estigmatitzar la nova joia de la corona de la mobilitaturbana, el vehicle del futur que comença a guanyar a tots els altres mitjans de transport, tant individuals com col·lectius.

Mireu el goig que fan executius de vint-i-un botó ,anant cap a la feina en patinet elèctric, mares joves amb el fill o la filla entre el manillar i elles, circulant optimistes cap a l’escola, de bon matí, hipsters que acaben de llençar la bicicleta per obsoleta i demodé, joves universitaris i universitàries circulant en grup cap a la facultat, dones i homes de qualsevol edat i condició, reflectint en el rostre l’optimisme que els proporciona aquesta llibertat de moviments sense haver de fer cap esforç físic, sense suar, sense haver de passar cap examen ni de saber-se les normes de circulació (potser és per això que se les salten), sense necessitat de pagar cap impost de circulació ni assegurança ni haver de passar cap ITV, sense que els hi puguin treure punts de cap carnet (quin carnet necessiten?), anant a tota llet per l’acera, guanyant el terreny al ciclisme en el carril bici, pujant sense esforç cap el Putxet, Vallcarca o el Carmel. El patinet elèctric és el futur immediat, la tendència guai, el top de les vendes del proper Nadal i Reis. No té encara normes que el limitin, arriba als 25 kilòmetres per hora i si se’l truca fa tranquil·lament els 30, te l’emportes plegat a sota el braç quan arribes a la feina o allà on vagis i t’estalvies el disgust del robatori, tan habitual entre els ciclistes, i, el que és més important, esdevens un capdavanter de la sostenibilitat i la puresa del medi ambient.

Penso que aquest fenomen multitudinari que és a punt d’esclatar, mereix l’atenció de l’Alcaldessa Colau, tan receptiva a tot el que salvi el planeta i, de passada, fastiguegi els automobilistes, depredadors de la nostra salubritat atmosfèrica, dimonis de la contaminació, porcs capitalistes. Cal anar de pressa i traçar, paral·lelament al carril bici, kilòmetres i kilòmetres de carril patinet, l’autopista del futur, ocupant l’espai que fins ara creien seu els vehicles de motor contaminant, i, d’aquesta manera, anirem tots cap el cel en patinet.

A Barcelona, que continua essent la ciutat dels prodigis, (i mentre no arriben els patinets voladors, que això sí que ho petarà i l’Ajuntament podrà muntar el voling en un tres i no res, al costat del bicing i fer de seguida el carril voling, que això és barat, perquè és com fer volar coloms), el patinet elèctric s’està convertint en el mitjà de transport unipersonal de més èxit del moment i se li augura un futur en el que desplaçarà la bicicleta, el monopatí i la resta d’invents recents que han esdevingut un motiu important d’atracció turística. Després de l’obra gaudiniana i el shoping dels manters, el caòtic món del vehicle elèctric unipersonal, bicicletes a part, el món dels patinets, dels segways, dels hoverboards, dels solowheels i d’invents semblants, que hom fa anar al seu caprici i voluntat, per aceres i calçades, per parcs i jardins, és de les coses que més valoren de Barcelona els guiris. És l’atractiu del caos, del campi qui pugui, de la llei de la jungla. És la llibertat absoluta. És el morbo del risc. La pujada d’adrenalina. El trip somniat. La joie de vivre. El turment i l’èxtasi al mateix temps. El cel a tocar.

Etiquetat , , ,