Monthly Archives: gener 2019

Entre el seny i el disbarat

Estic completament d’acord (és que no podria estar-ho més) amb Jordi Cuixart quan, des de la garjola, declara que a Catalunya es necessiten nous lideratges, que no es pot governar un país des de la presó o des de l’exili. Tampoc es pot governar amb imperícia –això ho afegeixo jo, pel meu compte, un cop més–, amb el cap posat en un altre lloc i instal·lats en la virtualitat. Es necessita personal experimentat per portar les regnes d’un país, no becaris que han tret bona nota en la classe de catequesi. Calen polítics i polítiques (no és un femení, m’estic referint a la ciència social) hàbils en el pacte, útils tant en el driblatge en curt com en la visió a llarg termini, amb el coratge suficient per assumir l’error, assumir-lo públicament, no en va parlem de funcionaris públics, i rectificar i oblidar-se de tocar el violí i mirar cap a un altre costat, per estar atents a l’oportunitat quan sorgeixi. Necessitem bregats i bregades (aquí sí que faig  ús del femení) en la problemàtica quotidiana, que no ens deixin amb el cul a l’aire, indefensos i putejats, com amb la recent –i probablement crònica– crisi dels taxistes, en la qual, tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han donat mostres manifestes d’ineptitud. Encara que no ve al cas, ho deixo anar: al meu entendre, la vaga dels taxistes serà per a  l’alcaldessa Colau semblant al que Can Vies va significar per a l’Alcalde Trias, o el referèndum de la Diagonal per a l’Alcalde Hereu.

Les declaracions de Jordi Cuixart en l’entrevista amb Mònica Terribas, van mostrar a un home amb el cap ben moblat, tot i els quinze mesos llargs que porta d’obligada reclusió preventiva. Cuixart accepta que la permanència a la presó té tot el sentit del món en tant que és un argument de denúncia internacional. “Sé que serà dur –continua amb la reflexió–, també a casa, però la democràcia no entén de tristeses ni planys. Ja hem plorat tot el que havíem de plorar. Aprofitem-nos d’aquesta lluita compartida en la mesura de les possibilitats de cadascú “.

Fins aquí el seny en les paraules de Cuixart. El seny al qual fa referència el títol d’aquest escrit. ¿El disbarat? Heu-lo aquí: “Posarem ordre a Catalunya, i alliberarem a tota una societat segrestada per una banda de fanàtics racistes i supremacistes, amb la impunitat de tenir al Govern d’Espanya a les mans”. I Pablo Casado, estimulat per les enfervorides masses de les restes del Partit Popular que encara no estan encausats ni a la presó, ha promès encara més, si això és possible: aplicar de forma immediata el conegut article 155 a Catalunya sense límit de temps, treure el Govern ( català, cal deduir), nomenar-ne un de nou (a dit, suposo), i recuperar el control de l’educació, la seguretat, la hisenda, els mitjans públics i les presons. Perquè, argumenta (o el que sigui) Pau Casado: “A Espanya no li va millor amb menys PP, a l’inrevés. Mai han manat més els nacionalistes i els radicals. A la pràctica, menys PP està resultant ser menys Espanya. Menys PP ha estat més separatisme, populisme, més Otegi, més radicalitat, més enfortiment del que no vertebra la Nació”. Instal·lat al libel, Casado prossegueix amb la cantarella fal·laç de fatxenda funcionari madrileny, d’espanyol colonialista obstinat en un patrioterisme de desballestament i enderroc com s’usava en els prolegòmens del desastre de 1898.

El PP de la fòbia encomanada per VOX i de l’anticatalanisme rabiós copiat d’Albert Rivera, ha confiat en Casado les seves esperances de futur, en el fill predilecte d’Aznar qui ha dipositat en ell totes les seves complaences. La nissaga continua. Em refereixo a això de la fatxenderia i la mentida. O és que ens hem oblidat de la foto del trio de les Açores, dels peus sobre la taula, de l’entrevista a la televisió afirmant sense vergonya que “el règim iraquià té armes de destrucció massiva, pot vostè estar segur, i poden estar-ne segures totes les persones que ens veuen, que els estic dient la veritat “, de l’atemptat i els gairebé dos-cents morts d’Atocha, del demolidor informe Clichot que el 2016 va concloure que no existien tals armes i ho sabien?

Estic veritablement fart de tanta mentida per part dels polítics. És que, posats a no creure res, ni tan sols em crec que Aznar hagi parlat mai català en la intimitat. És que, de ser cert i demostrable, els seus no votarien el PP mai més. Parlar català…, un patriota espanyol com ell!

Anuncis

I aleshores va aparèixer el samurai

No sé si a vostè, lector, li passa el mateix que a mi, però entretingut com estic amb un allau anomenat Vox, la seva irrupció a Andalusia per començar la particular reconquista d’Espanya i el seu finançament per part dels opositors ultres iranians, el controvertit fiasco del brexit i el suspens al voltant dels pressupostos generals de l’Estat, om té la impressió que això de la implementació de la república està estancat, ocult al carreró dels assumptes tristos, rerefons dorment a l’espera d’esdeveniments tan poc esperançadors com les reunions bilaterals entre Gobierno i Govern, a l’espera d’una actitud unitària impossible ja per part dels partits i organitzacions sobiranistes, a l’espera del desenvolupament i resultat del judici del segle als presos de consciència, a l’espera de les ocurrències polítiques de Waterloo, a l’espera de l’apassionant batalla electoral de Barcelona, ​​també. En no haver posat sobre la taula de joc una acció política de govern per part del rar gabinet de Quim Torra i com que ja no está governant la menuda Soraya, que provocava incendis allà on no n’hi havia, el tràngol català sembla llanguir com si el 155 es mantingués vigent, sense nord, fatigós i fatigat… No és una descripció objectiva, és tan sols una impressió subjectiva que qualsevol animós feligrès del Procés em desbarataria en un tres i no res. Com ha de ser. Però això és el que noto, el que percebo tot i tenir un ull posat en els informatius de TV3. I per això passa el que passa, que m’entretenen més els anuncis que el farcit que hi ha entre pausa i pausa de publicitat.

Vaja. Perquè diguin que la publicitat és frívola, estèril, alienadora. Gràcies a aquest relax que m’he pres a l’espera d’esdeveniments o alguna cosa semblant, he descobert a la graella publicitària de televisió que un samurai està disposat a vendre’ns cases d’alt standing al Maresme. I aprofundint, gràcies a la publicitat, he sabut que “l’any 1613 va partir de Japó el galió Date Maru sota el comandament del Samurai Hasekura Tsunenaga amb destinació a Europa. Es tractava de l’Ambaixada Keicho, composta per comerciants japonesos i 22 autèntics Samurais, l’objectiu dels quals era establir relacions comercials amb Espanya, la gran potència mundial en aquell moment, i un acord religiós amb el Vaticà. La primera gran trobada entre la cultura japonesa i l’occidental. Després de navegar pel Pacífic i creuar l’Atlàntic, a finals de 1.614 el galió va arribar a Espanya, va remuntar la desembocadura del riu Guadalquivir i van desembarcar en l’imponent port de Sevilla. Després de tres anys de vicissituds i negociacions a Sevilla, Madrid, Barcelona i Roma, l’ambaixada no va aconseguir segellar els seus acords comercials amb el rei Felip III, però va deixar una profunda petjada. La majoria dels Samurais van decidir no retornar al seu país i establir-se a Coria del Río (Sevilla) i la seva fructífera herència són els seus descendents espanyols que comparteixen un mateix cognom: Japó “.

Si non è vero è ben trovato, perquè a casa estem subjugats amb el samurai que exerceix d’API. Mira, mira, el samurai, ens diem amb irònica alegria cada vegada que pretén vendre’ns una casa d’alt standing a través de la televisió. I és que, per si fos poc, hem après, a través de la filosofia de l’empresa del samurai, que n’hi ha de mediterranis, la suma perfecció, imagino jo, en la fusió de races. No oblidem –animes bessones que devem ser– que al Japó se celebra Sant Jordi, amb el seu llibre i la seva rosa, com Déu mana, i no parlem de la veneració que hi ha cap a l’obra de Gaudí. Que on hi ha una petjada de Gaudí allí està un japonès fotografiant. És el tòpic, però és la veritat. Bé, posats a dir-ho tot també cal destacar la quantitat d’escoles de flamenc existents en totes les grans ciutats de la terra del sushi. Herència del seu desembarcament a Coria del Río, sens dubte.

No deixa de tenir la seva gràcia que un samurai –o un llunyà descendent de samurais, en aquest cas-–et vengui una casa. Jo era molt jove, però recordo que quan les eleccions de 1960 a Nixon li van muntar una campanya de tanques en què, al peu de la seva fotografia, es llegia: ¿li compraria un cotxe de segona mà a aquest home? I va guanyar Kennedy.

Amb el samurai mediterrani és una altra cosa, diuen: la fusió de la modernitat, cultura i valors japonesos amb la passió i creativitat Mediterrània. La repera.

La dreta no se l’agafa amb paper de fumar

Diumenge passat –6 de gener, festivitat dels Reis d’Orient–, avançada la nit, més o menys quan Manuel Valls perfeccionava la seva estratègia de campanya esgarrapant l’atenció mediàtica de la festa literària del premi Nadal amb una frase tan senzilla i col·loquial com “mira que sou pesats“, jo em calçava els auriculars i em procurava un empatx d’èxits nadalencs d’ahir, d’avui i de sempre, que es diu, a base de Sinatra, Bing Crosby, Andrews Sisters, Tony Benet, Diana Krall , Elvis Presley, Nat King Cole, Doris Day, Mariah Carey i José Feliciano, entre d’altres, alhora que comptabilitzava i guardava els comprovants de la Visa, com fent balanç del desolat paisatge després de la batalla nadalenca. En una cerimònia particular i íntima, estrafolària si es vol, masoquista si m’apuren, tancava la carpeta més personal de dues setmanes esgotadores de pau, felicitat, desbordant alegria familiar, fraternitat generalitzada, els millors desitjos per a tot déu, llums enlluernadores (excepció feta dels carrers de Barcelona), opulència, malbaratament i golafreria infinita. La marató de l’excés. L’apoteosi del consum. La consagració de l’amor universal, encara que dolgui.

S’apaguen els llums, es retiren els avets, es guarden les disfresses de Pare Noel, es despullen i desmaquillen els Reis, es fiquen els bons desitjos on ens càpiguen, comencen les rebaixes i les bones festes, somni ensucrat per a uns, malson per altres, ens donen gairebé un any de descans. Un any sencer per poder parlar de Vox, que és el que es porta. Per poder reflexionar a fons, per activa i per passiva, es sigui dels uns o dels altres, com aquesta pirueta cavernària amagada entre els plecs de la dreta espanyola s’ha convertit en l’epicentre mediàtic de la política del país, davant dels escarafalls i les cares de sorpresa d’opinòlegs i informadors que, des de Madrid i de cop i volta, sembla que s’han oblidat del perill de Catalunya i els seus colpistes i de l’amenaça de Podem i els seus bolivarians. Si fins i tot Farreras, l’omnipresent pontífex de la Sexta, pateix un atac d’amnèsia pel que fa a la deriva independentista, fins fa poc causa de tots els maldecaps que assolaven la pàtria hispana. És que inclús les despulles de Franco sembla que no són notícia, amb el que donaven de sí per empantanegar la llei de la memòria històrica amb la fundació del dictador, la família del finat, l’abat del Valle i el mateix Vaticà. Però estan tots obstinats en sorprendre’s, com si vinguessin d’Arbeca, davant l’auge de Vox, en especular sobre si pactaran o no amb el PP i Ciudadanos a Andalusia, en reiterar la inesperada (?) ascensió de la ultradreta a Espanya quan això mai havia passat (diuen) i en diagnosticar, amb un teatral espant, el perill imminent que plana sobre la democràcia espanyola i sobre la Constitució.

Jo sí que estic realment sorprès de tanta sorpresa, de tant cinisme, de tants escarafalls. És que no llegeixen? És que no escolten? És que no veuen? És que s’han negat a interpretar la discursiva d’Aznar, el balboteig de Casado, l’odi de Rivera, el quefer de la judicatura, els manifestos de militars a la reserva o el significatiu i definitori a por ellos oé?

I tant que pactaran. I naturalment que, amb l’ajuda de Déu –que la dreta això sí que ho té– i el vot de l’Espanya de tota la vida, aquest programa polític de Vox que ara sembla impossible i inaplicable, retrògrad i mesquí, anirà calant a poc a poc en la legislació a mig termini. Un degoteig mesurat i premeditat que canviarà la fisonomia política del país gairebé sense adonar-nos.

L’esquerra sempre se l’ha agafat amb paper de fumar, mentre que la dreta ha anat sempre de cara a barraca. I PP, Ciutadans i Vox, poden jugar a poli bo i poli dolent, segons convingui, però hi ha molt que els uneix, a part dels interessos clàssics de la dreta universal: Espanya, la seva Corona i la seva bandera. I davant d’un fi tan ineludible, davant de tanta unitat de destí en l’universal, qualsevol tipus de mitjans es justifiquen.

No és cap secret que el vot de la dreta espanyola compta amb un bon nombre d’electors que s’identifica amb el fanatisme catòlic, el culte irracional a la tradició, la por a la diferència, la concepció masclista de la societat i aquest patriotisme primari del falangisme que la dictadura va inculcar durant quaranta indestructibles anys, el pòsit del qual perviu i es retroalimenta fins i tot en les generacions que no ho van esser-hi.

Aquest vot que ara s’especifica en Vox, ha estat a l’urna sempre. Diluït en el PP o, més recentment, també en Ciutadans. L’estovament d’una esquerra adretanada i vacil·lant ha portat el seu votant a desertar de l’urna, com ha passat a l’Andalusia de Susana Díaz. Potser algú prengui bona nota davant l’allau electoral que s’acosta. O potser no.