La dreta no se l’agafa amb paper de fumar

Diumenge passat –6 de gener, festivitat dels Reis d’Orient–, avançada la nit, més o menys quan Manuel Valls perfeccionava la seva estratègia de campanya esgarrapant l’atenció mediàtica de la festa literària del premi Nadal amb una frase tan senzilla i col·loquial com “mira que sou pesats“, jo em calçava els auriculars i em procurava un empatx d’èxits nadalencs d’ahir, d’avui i de sempre, que es diu, a base de Sinatra, Bing Crosby, Andrews Sisters, Tony Benet, Diana Krall , Elvis Presley, Nat King Cole, Doris Day, Mariah Carey i José Feliciano, entre d’altres, alhora que comptabilitzava i guardava els comprovants de la Visa, com fent balanç del desolat paisatge després de la batalla nadalenca. En una cerimònia particular i íntima, estrafolària si es vol, masoquista si m’apuren, tancava la carpeta més personal de dues setmanes esgotadores de pau, felicitat, desbordant alegria familiar, fraternitat generalitzada, els millors desitjos per a tot déu, llums enlluernadores (excepció feta dels carrers de Barcelona), opulència, malbaratament i golafreria infinita. La marató de l’excés. L’apoteosi del consum. La consagració de l’amor universal, encara que dolgui.

S’apaguen els llums, es retiren els avets, es guarden les disfresses de Pare Noel, es despullen i desmaquillen els Reis, es fiquen els bons desitjos on ens càpiguen, comencen les rebaixes i les bones festes, somni ensucrat per a uns, malson per altres, ens donen gairebé un any de descans. Un any sencer per poder parlar de Vox, que és el que es porta. Per poder reflexionar a fons, per activa i per passiva, es sigui dels uns o dels altres, com aquesta pirueta cavernària amagada entre els plecs de la dreta espanyola s’ha convertit en l’epicentre mediàtic de la política del país, davant dels escarafalls i les cares de sorpresa d’opinòlegs i informadors que, des de Madrid i de cop i volta, sembla que s’han oblidat del perill de Catalunya i els seus colpistes i de l’amenaça de Podem i els seus bolivarians. Si fins i tot Farreras, l’omnipresent pontífex de la Sexta, pateix un atac d’amnèsia pel que fa a la deriva independentista, fins fa poc causa de tots els maldecaps que assolaven la pàtria hispana. És que inclús les despulles de Franco sembla que no són notícia, amb el que donaven de sí per empantanegar la llei de la memòria històrica amb la fundació del dictador, la família del finat, l’abat del Valle i el mateix Vaticà. Però estan tots obstinats en sorprendre’s, com si vinguessin d’Arbeca, davant l’auge de Vox, en especular sobre si pactaran o no amb el PP i Ciudadanos a Andalusia, en reiterar la inesperada (?) ascensió de la ultradreta a Espanya quan això mai havia passat (diuen) i en diagnosticar, amb un teatral espant, el perill imminent que plana sobre la democràcia espanyola i sobre la Constitució.

Jo sí que estic realment sorprès de tanta sorpresa, de tant cinisme, de tants escarafalls. És que no llegeixen? És que no escolten? És que no veuen? És que s’han negat a interpretar la discursiva d’Aznar, el balboteig de Casado, l’odi de Rivera, el quefer de la judicatura, els manifestos de militars a la reserva o el significatiu i definitori a por ellos oé?

I tant que pactaran. I naturalment que, amb l’ajuda de Déu –que la dreta això sí que ho té– i el vot de l’Espanya de tota la vida, aquest programa polític de Vox que ara sembla impossible i inaplicable, retrògrad i mesquí, anirà calant a poc a poc en la legislació a mig termini. Un degoteig mesurat i premeditat que canviarà la fisonomia política del país gairebé sense adonar-nos.

L’esquerra sempre se l’ha agafat amb paper de fumar, mentre que la dreta ha anat sempre de cara a barraca. I PP, Ciutadans i Vox, poden jugar a poli bo i poli dolent, segons convingui, però hi ha molt que els uneix, a part dels interessos clàssics de la dreta universal: Espanya, la seva Corona i la seva bandera. I davant d’un fi tan ineludible, davant de tanta unitat de destí en l’universal, qualsevol tipus de mitjans es justifiquen.

No és cap secret que el vot de la dreta espanyola compta amb un bon nombre d’electors que s’identifica amb el fanatisme catòlic, el culte irracional a la tradició, la por a la diferència, la concepció masclista de la societat i aquest patriotisme primari del falangisme que la dictadura va inculcar durant quaranta indestructibles anys, el pòsit del qual perviu i es retroalimenta fins i tot en les generacions que no ho van esser-hi.

Aquest vot que ara s’especifica en Vox, ha estat a l’urna sempre. Diluït en el PP o, més recentment, també en Ciutadans. L’estovament d’una esquerra adretanada i vacil·lant ha portat el seu votant a desertar de l’urna, com ha passat a l’Andalusia de Susana Díaz. Potser algú prengui bona nota davant l’allau electoral que s’acosta. O potser no.

Anuncis

2 thoughts on “La dreta no se l’agafa amb paper de fumar

  1. Manuel ha dit:

    Ara, digui’m, si no n’hi ha una dreta a Catalunya que vol construir una república tan neoliberal com allò que proposa la dreta espanyola pel regne d’Espanya.

    M'agrada

  2. Pierre Roca ha dit:

    Molt lúcid, Àngel. Com sempre, amic. Endavant!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: